Tag Archives: Literatura

A la recerca del llatinisme en Marcial

Wallace Collection.Wikimèdia

Wallace Collection.Wikimèdia

Amb quin llatinisme relacionaries aquest epigrama del poeta llatí, nascut a Bílbilis, Marcial ? Qui el va pronunciar per primer cop i per què? Quan l’utilitzem avui?

Tul·li va dir un dia: “Oh temps! Oh costums!”

quan Catilina preparava el seu crim sacríleg,

quan el gendre i el sogre lluitaven amb armes funestes

i la terra, afligida, era xopa de sang germana.

Per què ara dius: “Oh temps”, per què dius “Oh costums”?

Què és allò que no et complau, Cecilià?

No hi ha cap tirania dels caps, cap desvari de l’espasa;

és possible gaudir d’una pau segura i feliç.

Els qui embruten els teus temps no són els nostres

costums, Cecilià, sinó els teus.

Marcial IX 70 (trad. Antoni Cobos)

Poetes catalans evocant…?

Sens dubte, l’Odissea d’Homer ha gaudit d’una llarga tradició literària. En aquesta ocasió, us repto a endevinar de qui parlen aquests tres poetes catalans:

1. Només desitjo

el redós de la casa,

l’esposa dolça i als ulls del fill els somnis

de tots els meus viatges.

Rosa Leveroni (1910-1985)

 

2. Greu, enfosquida, lluny,

entotsolada en el teu somni

difícil, els grans ulls oberts

així, tan plens

de contemplació,

segueix teixint,

amb fil de no dites paraules

la túnica infinita…

Joan Vinyoli (1914-1984)

 

3.¿És possible que, després de vint anys,

la casa, i el pare, i la dona

encara l’esperin o el planyin per mort?…

Francesc Parcerisas (1944)

Oedipus Rex de Sòfocles amb música d’Igor Stravinsky

Visioneu l’inici de l’ òpera oratori Oedipus Rex de Sòfocles, amb llibret de Jean Cocteau, versió llatina de Jean  Daniélou i música d’Igor Stravinsky, després comenteu el que creieu oportú:  

Podeu aprofitar per repassar el casal d’Èdip i Sebastià Giralt us en donarà un bon cop de mà.

L’heroi de Jordi Pàmias

primaticcio.jpg

Ulisses i Penèlope, de Primaticcio.

Heu llegit l’Odissea d’Homer o més aviat la seva adaptació (si no ho heu fet encara, no deixeu passar el moment); crec que ara ja podeu comentar què us sembla aquest poema de Jordi Pàmias

Ulisses: el retorn a si mateix,

el tancament del cercle, el pericle que acaba

a la casa natal. Feliç, pot dir:

-Els altres són vençuts. Jo sóc a Ítaca.

Cova de Polifem, Circe, la fetillera,

els companys d’aventura, amb la barba grisenca,

Nausica, les sirenes temptadores:

tot jeu en un racó polsós de la memòria.

La sang ha corregut al casal. I Penèlope

l’ha abraçat. Ara Ulisses conclou: -La meva illa

i jo som el mateix. El viatge és somni…

Els altres són, només, escorrialles.

Narcís i l’altre, Jordi Pàmias. Edicions 62- Empúries, Barcelona, 2001.

La síndrome d’Ulisses

Odisseu i Calipso d’Arnold Böcklin

Saps què és la síndrome d’Ulisses? Per què es diu així? Qui la pateix?

No et perdis el programa del Canal 33 Tot un món en què el Dr. Joseba Achotegi el seu descobridor ho explica:

[flv width=”460″ height=”340″]http://flash.xtec.cat:8081/b7c04f85ee00fdfb969f.mp4[/flv]

Creus que les cançons de més avall hi tenen alguna cosa a veure? En coneixes altres? ….

 

Un asturiano en Madrid, de Dark la eMe.

Kavafis: setanta-cinquè aniversari de la seva mort

En commemoració  del setanta-cinquè aniversari de la mort de Konstandinos Kavafis, l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, en col·laboració amb la Residència d’Investigadors, la Institució de les Lletres Catalanes, el PEN club català i el Departament de Grec modern de l’EOIBD, organitza aquesta tardor a Barcelona un seguit d’aproximacions a la poesia kavafiana: conferències i diàlegs que abordaran aspectes de l’obra del gran poeta grec d’Alexandria, el seu significat i importància, la seva recepció i influència des de diferents punts de vista.

Per anar fent boca, us deixo aquí en grec modern i en català un dels meus poemes kavafians preferits des que l’escriptor Jordi Bilbeny em va regalar el llibre Kostandinos P.Kavafis Poemes, traduïts per Carles Riba (i la segona part per Alexis Solà  a Clàssics Curial) en el meu vintè aniversari, (recordeu que en un altre post ja vàrem tractar l’excel·lent  Ítaca):

LA CIUTAT

Has dit:”Me n’aniré en una altra terra,

me n’aniré en una altra mar.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa”.

 

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat quí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

 

La pervivència de…: Dido i Eneas

guerin.jpg 

A llatí, llegim l’Eneida de Virgili o bé la seva adaptació en A la recerca d’una pàtria, de Penelope Lively, Vicens Vives, 2006.

Sabem que l’Eneida és un poema èpic del romà Virgili (70 aC- 19 aC). L’Eneida, en dotze cants i quasi deu mil versos,  narra els avatars mítics de l’establiment d’Eneas a Itàlia. Amb aquest encàrrec imperial, Virgili es proposava explicar els orígens llegendaris de Roma i unir la gens Iulia, la família de l’emperador August (qui li va fer l’encàrrec), amb els antics herois troians: August esdevé un descendent d’Eneas i tota la nissaga Iulia ha pres el nom de Iulus, fill d’Eneas.  L’Eneida va esdevenir l’epopeia nacional romana i té com a base la destrucció de Troia pels grecs i l’anada del cabdill romà Eneas a Itàlia, on ha de fundar una nova pàtria. S’inspira en la Ilíada i l’Odissea del grec Homer. En la primera part, (des del llibre I al VI) narra la navegació d’Eneas des de Troia fins a Sicília, tot emulant l’Odissea. La segona part (des del llibre VII fins al XII) és una imitació de la Ilíada i explica les lluites amb els aborígens d’Itàlia i la lluita per aconseguir el poder.

En el cant III, Eneas explica a la reina Dido totes les seves aventures des de Troia fins que arriba a Cartago. Dido s’enamora d’ell i Eneas viu un any amb la reina, període explicat en el cant IV, el més romàntic de tots; però Eneas, per decisió divina, ha de continuar el seu viatge i fundar una nova pàtria (la nova Troia), fet que provoca el suïcidi de Dido i la futura rivalitat entre Roma i Cartago (val a recordar les guerres púniques):

Tal és el prec i l’últim desig que amb sang us envio.

Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge

de rancors, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:

que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.

(Dido a l’Eneida)

Aquest episodi de l’Eneida ha gaudit d’una llarga tradició literària i la seva pervivència ha estat visible en molts camps: art, música, literatura, cinema, etc. Us recomano el treball de Maria Jesús Espuña a Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules. A veure, quina pervivència del mite Dido i Eneas trobeu i ens la doneu a conèixer?

Per començar, llegiu aquest poema de Joan de Boixadors (1703-1780) i comenteu a què fa referència i quines conseqüències se’n derivaran?

Doncs, oh Eneas, que serà dido_cayot_louvre.jpg

precís que a Dido deixem?

Mes, sentiments, què diem?

Cor, a on la llengua va?

Eneas, ai deixarà

a Dido? No, no pot ser

que, fet esclau del voler,

quan lo remei s’ha ordenat,

accepte la llibertat,

podent ser tal presoner!

Jo, deixar-te? Dura estrella!

Jo, sens tu, quan sols pensar

que tal mal se pot donar,

sens compassió m’atropella?

No, no serà causa bella

de mon amor, que ma fe,

per a mi perdre tant bé,

a tot quant s’oposarà,

menos ton poder, romprà.

Mes, ai de mi, què rompré? […]

Com? Mes, ai, sia com sia,

deixem lo com del sentir,

que no el gosar! L’obeir

nos toca, voluntat mia!

Ja en l’amorosa porfia,

fet infeliç de ditxós,

“Dido”, et diu mon cor plorós,

“Júpiter mana, ell m’obliga,

a son voler ma fatiga

cedeix, adiós, Dido, adiós!”

 Soliloqui d’Eneas, de Joan de Boixadors

Dido i Eneas (Londres, 1689) de Henry Purcell amb Sasha Waltz i l’Akademie fur Alte Musik a Berlín el 2005:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/z2SGb0x7Jqw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Per acabar, us recomano una pàgina molt interessant sobre la pervivència de Dido en la música ¿Dónde está Dido? al bloc Musical Blogies.

Vulpes et ciconia

Download link

Vulpes et ciconia

Nulli nocendum: si quis vero laeserit,fedro7.jpg
multandum simili iure fabella admonet.
Vulpes ad cenam dicitur ciconiam
prior invitasse et illi in patina liquidam
posuisse sorbitionem, quam nullo modo
gustare esuriens potuerit ciconia.
Quae vulpem cum revocasset, intrito cibo
plenam lagonam posuit: huic rostrum inserens
satiatur ipsa et torquet convivam fame.
Quae cum lagonae collum frustra lamberet,
peregrinam sic locutam volucrem accepimus:
«Sua quisque exempla debet aequo animo pati».

FEDRE I 26

Què t’ha semblat aquesta audició de la faula La guineu i la cigonya de Fedre? Nosaltres, a classe, pronunciem així el llatí?

Per als alumnes que tot just comenceu amb el llatí, teniu a continuació la traducció d’Ignasi Mascaró a Faules de Fedre, La Magrana 1995: 

La guineu i la cigonya

Aquesta faula adverteix que no hem de perjudicar ningú, però que, si algú fa mal, cal que ho pagui amb la mateixa moneda.

Conten que una guineu va convidar primer a sopar una cigonya, i li va oferir brou damunt una peça llisa de marbre, de tal faiçó que la cigonya afamada no el va poder tastar de cap manera. Quan la cigonya li va tornar la convidada li va oferir menjar capolat dins una ampolla. Mentre l’ocell s’assadollava tot ficant el bec, matà de fam el convidat. I així, mentre llepava debades el coll de l’ampolla, conten que l’au de pas va dir: “Cadascú ha de patir serenament segons l’exemple que ha donat”.

Ara segur que recordeu aquesta faula que ens varen explicar de petits i, fins i tot, potser encara guardeu el conte a casa! Quin valor ens ensenya? Què n’opineu?

D’Isop a l’actualitat, la faula de la guineu i la cigonya ha tingut una llarga pervivència: en són un exemple, El renard i la cigonya, de La Fontaine:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/loHXTJU-Lzg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 La zorra y la cigüeña , de Félix María Samaniego i el vídeo amb llenguatge de signes, Biblioteca de signes , per a gent amb problemes d’audició.

Els alumnes de 4t. de llatí i de 1er. de batxillerat no us oblideu de fer aquest qüestionari relacionat amb la faula anterior de Fedre:

Jàson i Medea: una adaptació i un QV

llibres_teide.jpgHa estat un plaer per a mi fer la introducció i la guia de lectura a una fidel i necessària adaptació de les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes: El viatge dels argonautes, d’Antoni Garcia Llorca, publicat a Biblioteca Teide, 2008 amb la clara intenció d’introduir el jove lector modern en una poesia narrativa mitològica i heroica, tan abundosament conreada durant l’època hel·lenística.

Apol·loni explica, en quatre llibres i en uns sis mil versos, la llegenda de Jàson i els argonautes a la recerca del velló d’or i recull un bon nombre de temes narratius comuns a mites, llegendes i contes populars de tot el món. No és un poema popular, pensat per a la recitació com l’Odissea d’Homer, sinó una obra culta destinada a la lectura, seguint el gust de l’època hel·lenística. Tot i la gran quantitat de dades geogràfiques, antropològiques i mitològiques, les Argonàutiques no són una simple acumulació de dades, sinó un poema de gran categoria literària amb detalls novel·lescos fascinants, moments d’intriga, notes humorístiques i passatges tràgics punyents. Apol·loni deixa de banda els antecedents, tractats a bastament pels seus predecessors, tot i que en farà al·lusions en molts moments del seu poema. S’ha proposat explicar un viatge, el naixement d’una passió amorosa i les seves conseqüències: la superació d’unes proves heroiques i el robatori del velló d’or; finalment, la fugida i el retorn dels expedicionaris amb Medea a Iolcos. Tanca el seu poema amb un final feliç, tot deixant de banda la terrible venjança de Medea quan Jàson es vol casar amb la princesa de Corint, així com la tràgica mort de l’heroi Jàson.

Com a colofó de l’adaptació i la guia de lectura (també hi ha la versió en castellà i les respectives guies didàctiques) de l’editorial Teide, El viatge dels argonautes d’Antoni Garcia Llorca, us presento Jàson i Medea, un Quadern virtual (ja sabeu que s’adapten molt bé al Moodle amb el Mozilla), recentment publicat a la Biblioteca de QV, que no acaba amb les Argonàutiques sinó que ressegueix el mite en la tragèdia Medea d’Eurípides fins a l’actualitat:

biblioteca quaderns virtuals

P.D. Acabo de trobar una presentació amb molta marxa de Xavi Villaplana i no m’he pogut resistir d’afegir-la aquí perquè segur que us agradarà!

[slideshare id=351213&doc=m-e-d-e-a-pptminimizer-1208125925723485-8&w=425]

Èdip en clau humorística

Ja sabeu que el complex d’Èdip  fou encunyat per Freud a partir del mite d’Èdip. Ara en podeu sentir la seva història en clau d’humor : Edipo de Tebas de Les Luthiers:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/gSObEqoT8MQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Si no en teniu prou, podeu visionar una animació molt bèstia amb verdures. No us espanteu!

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/NydKPClhYgM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]