Tag Archives: Foment Lectura

Tornem al Grec amb l'”Odissea”!

El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra  i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.

 

Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.

El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.

De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.

Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.

D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.

El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.

Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!

EF; La Vanguardia; Dossier de premsa; El Punt

Les noces de Mercuri i l’enveja d’Aglaure

Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art

Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:

“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133

Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!

De Europa

Fa poc hem celebrat el dia d’Europa, l’Uri ens va cantar una cançó, vàrem recordar el mite llegit a Narracions de mites clàssics, a partir de les Metamorfosis d’Ovidi II 836-875, heu actualitzat el mite, heu publicat a Aracne sobre la pervivència del mite en l’art i en la literatura barroca espanyola, alumnes de diferents centres esteu contestant en llatí una carta de Jules arran d’aquesta Europa una in diversitate, i ara aquí el tenim resumit en llatí:

 

L’heu entès? Quines obres d’art heu reconegut? De quina època són? …

Als meus amics centaures de Chiron

Avui, dia d’Internet, s’han lliurat els Centaures d’or de Chiron 2010 al bloc col·lectiu gallec Viam Stratam, al bloc individual extremeny Lingua mater de l’alumna de quart de llatí Elena Recio i al concurs de cultura clàssica estatal Odisea (l’enhorabona als guanyadors i guanyadores! l’enhorabona, nous centaures!). Hic et nunc m’agradaria expressar el meu agraïment a tots els i les centaures de Chiron. Després de llegir Les places d’Ulisses, de la mà de Vicenç Llorca (i tot per haver-li regalat un exemplar de Poetes gregues antigues), vaig rebre al més pur estil homèric (recordeu l’episodi de Glauc i Diomedes  a la Ilíada!) un llibre en prosa meravellós: En absència de l’àngel, Columna 2000 que l’autor dedica a tots els que estimen l’amistat i que us recomano que llegiu. Fa dies el vaig devorar  i encara dóna voltes dintre meu. Potser és l’àngel del llibre que m’acompanya tal com deia la dedicatòria personal manuscrista: “A Margalida, perquè l’àngel d’aquest llibre t’acompanyi”.

 

En absència de l’àngel és un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort, escrit en forma epistolar a un amic desaparegut. Amb un to elegíac conté nombroses referències literàries i també referents clàssics. El nostre poeta-escriptor, i ara amic, Vicenç Llorca és tot un humanista i, amb el seu permís, en vull dedicar un fragment als meus amics centaures de Chiron, amb qui comparteixo des de fa temps un somni de realitat virtual, als nous centaures d’or i a tots vosaltres, alumnes meus i centaures 2009, us revelo així la broma que no vàreu acabar d’entendre quan vaig dir que potser jo també era una centauressa com el professor de llatí de la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo:

Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer
en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
                              VICENÇ LLORCA, En absència de l’àngel. Columna, 2000.

Xavier Serrahima, premiat per l’adaptació de “L’ase d’or”

Xavier Serrahima

Xavier Serrahima. Foto de Ferran Martí.

L’altre dia l’editorial Teide, com a autora i col·laboradora, em va convidar al lliurament del primer premi d’Adaptació Literària Biblioteca Teide 2010 . El poeta, novel·lista i professor d’educació secundària de llengua i literatura César Ibáñez París fou guardonat amb  el I Premio de Adaptación Literaria Biblioteca Teide, destinat a fomentar els clàssics de la literatura universal entre el públic  juvenil amb l’adaptació de l’obra Tartufo o el impostor de Molière.

Quina alegria vaig tenir quan es va llegir el veredicte i L‘ase d’or d’Apuleu de l’escriptor  egarenc   Xavier Serrahima en va resultar ex aequo finalista juntament amb Ignacio Gamen. Visca el llatí! Visca la literatura! L’enhorabona Xavier  i tots els premiats! També voldria donar l’enhorabona al Frederic i a l’Anna per tenir la bona idea de premiar les adaptacions literàries i de pensar en un públic lector com vosaltres.

Frederic Rahola, president de Teide i els premiats César Ibáñez, Ignacio Gamen i Xavier Serrahima i Anna Folqué, editora de Biblioteca Teide

Sabeu quin conte ben conegut per tots vosaltres conté aquesta obra d’Apuleu i segur que en Xavier no el deu haver eliminat. Ja tinc ganes de llegir-ne la seva adaptació i de compartir-la amb tots vosaltres. De ben segur que us agradarà!

Per cert, si en Xavier és egarenc, de quina ciutat és?

Voleu saber què en pensa en Xavier Serrahima d’escriure? Doncs, aquí reprodueixo uns bells mots seus: “Escriure és i ha estat sempre per a mi una necessitat vital ineludible. Podríem dir que escriure és -o és, també-la meva manera de viure. De viure, de veure i d’entendre. De viure els dies que em pertoquin; de veure i tractar de comprendre el món i tot el que m’envolta. Els llibres, des de ben jove, han estat els meus companys més fidels: Plaute, Terenci, Dostoievski, Tolstoi, Dickens, Pla, Ausiàs March, Rimbaud i tants d’altres m’han fet costat i m’han guiat en el navegar incert i atzarós de l’existència”.

A veure si l’Anna Folqué ens pot visitar amb en Xavier Serrahima, quan Teide li publiqui el llibre, tal com va fer amb l’Antoni Garcia Llorca!

Bona diada de Sant Jordi!

No us oblideu del llibre ni de la rosa! Ni de llegir, ni d’escriure!

Què vol dir i d’on prové “nefelibata”?

Us deixo aquí, a més de la feina digital al Fil Moodle, dos fragments literaris en què Rubén Darío i Antonio Machado fan ús d’aquest mot tan curiós. Jo amb ell me’n vaig cap a Mèrida a formar part de les VI Jornadas de Cultura Clásica.com on m’han convidat a parlar de Fundamentos léxicos en el aula de Clásicas. No entenc encara per què els déus m’honoren amb tal esdeveniment? però, vosaltres també veniu amb mi, nefelibata!

 

…Mi maldita visión sentimental del mundo me aprieta el corazón,
y así cualquier tunante me explotará a su gusto.
Soy así. Se me puede burlar con calma. Es justo.
Por eso los astutos, los listos, dicen que
no conozco el valor del dinero. ¡Lo sé!
Que ando, nefelibata, por las nubes… Entiendo.
Que no soy hombre práctico en la vida… ¡Estupendo!…

Rubén Darío (1867-1916), Epístola

 

Sube y sube, pero ten
cuidado, Nefelibata,
que entre las nubes también
se puede meter la pata.

Antonio Machado (1875-1939),  Cancionero Apócrifo

El Dia Mundial de la Poesia

La poesia ens il·lumina la tenebra i ens ofereix el cabdell de fil per sortir somrients del laberint. Avui, 21 de març de 2010, just acabada d’encetar la primavera, celebrem un any més, des del 2001 en què fou proposat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia amb actes de commemoració arreu i amb la difusió d’un  opuscle amb un poema del poeta lleidatà,  conegut per tots nosaltres, Jordi Pàmias, que s’ha traduït  a vint llengües. Us el vaig penjar a l’institut i espero que l’hàgiu llegit. En El Fil de les Clàssiques hem triat per celebrar un dia com el d’avui aquests mots de la poetessa Maria Teresa Nolla i Panadès ( l’any passat  també elegirem una poeta catalana, Caterina Arderiu):

 El laberint de Creta

amb obscurs passadissos

i tenebres

ens feia tremolar en la foscor.

Agafats de la mà,

vèiem

la claror que es filtrava allà lluny

i que també esplendien les estrelles

lliures.

Vaig veure el Minotaure

i no vaig tenir por,

però la boca escumejant de flames

i els ulls terribles,

amb les grapes unglades,

inspirava terror,

però no a mi,

que somreia.

Maria Teresa Nolla i Panadès, Poesies 

La Formiga d’ Or – Barcelona, 1989

Què us han semblat? Ara, si heu sortit sans i estalvis del laberint, vencedors del Minotaure,  deixeu en comentari un poema que vulgueu compartir amb tots nosaltres o animeu-vos i  escriviu un poema sobre un mite, un personatge grec o romà, un edifici clàssic, un sentiment com l’amor, el desamor, l’amistat… Tot és començar i anar estirant del fil, les paraules, autèntics bàlsams, sortiran soles. Ho proveu?

No us oblideu tampoc d’explicar el significat etimològic del mot poesia! Què és la poesia?

Potser us pot ajudar aquest fragment de la pel·lícula El club dels poetes morts de Peter Weir, 1989:

Gaudiu de la poesia!

Mark Twain reportejant la mort de Juli Cèsar

Tot just fa un any vaig conèixer de la mà de Mercè Otero aquest text de Mark Twain “Un reportatge sobre la mort de Juli Cèsar” que avui, Idus de març, vull compartir amb tots vosaltres. Algú s’atreveix a reportejar l’assassinat de Juli Cèsar per al bloc? A Juli Cèsar en 150 mots hi trobareu informació.

Ecce pictura IV! Quae fabula est?

Ecce! Després de diferents dilluns de sortida o de festa de lliure disposició, avui tornen de nou les nostres recreacions literàries a partir d’una pintura.
Quae fabula est in hac pictura?

El tracta Espriu a Les roques i el mar, el blau? A veure quina recreació ens seduirà més de totes les que deixeu en comentari? Què en sabeu d’aquesta pintura: autor, època, anàlisi formal, finalitat…?