El gall de Sòcrates

Leopoldo Alas Clarín és un escriptor preocupat per la metafísica que recrea la filosofia. A El gall de Sòcrates narra com Critó, el deixeble de Sòcrates agafa al peu de la lletra els últims mots irònics del mestre de sacrificar un gall al déu de la medicina, tot i no creure en els déus de la ciutat vid. Conium maculatum.

Després de llegir atentament el conte de Clarín i de visionar el curtmetratge d’animació del 2003 sota la direcció de José Roberto Vila, amb música d’Ernesto Ronchel i les animacions de Vanesa Guzmán, responeu les qüestions següents:

  • Per què el gall sabia raonar?
  • El gall mor d’una pedrada de Critó. Quin contravalor demostra aquest conte?
  • Creus que tenen sentit els sacrificis rituals?
  • Per què Critó és un deixeble indigne de Sòcrates?
  • Es pot fer el bé fent mal a un innocent?
  • Paga la pena sacrificar el gall?
  • Per què Sòcrates fa aquest acudit a les portes de la mort? El tema ha deixat anar rius de tinta, vid. Un gallo para Esculapio

Gràcies a Ricardo d’Helleniká. Recursos para griego antiguo, tenim aquestes vinyetes d’humor actual sobre el tema de l’últim desig de Sòcrates:

Historia del universo en cómic

Historia del universo en cómic


Vid. còmic més gran aquí.

P.D.: Perlas de la filosofía

Vid. Còmic més gran

Conium maculatum

Conium maculatum

Conium maculatum

Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.

Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof  que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).

Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:

“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.

 

La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.

El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!

El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:

Tres Treballs de Recerca de clàssiques i web 2.0

Tres treballs de recerca de clàssiques, quina meravella! Les noves tecnologies a l’ordre del dia al Cristòfol Ferrer. Alumnes 2.0 ens explicaran aquests dies la seva experiència amb el treball de recerca:

 

 

  • L’empremta d’Orfeu: treball d’Oriol Garcia Penche sobre els referents clàssics en la música actual (format bloc) i reconeixement immediat a la xarxa vid. Voces griegas desde Benicàssim “Deka, alumno 2.0“.

 

L’enhorabona per la feina ben feta i per difondre les clàssiques a la xarxa. Bona sort! Carpe diem!

Més de tres mil anys de llengua grega!

Escolteu aquest programa de Catalunya Ràdio d’Oriol Munné del 30 de juny de 2010 dins Do de llengües i després expliqueu en unes 150 paraules pròpies la història de la llengua grega, ja que com hem estudiat a classe podem seguir la seva evolució des dels primers testimonis en l’època micènica fins al grec modern. Quin tresor de llengua!

Historia del griego antiguo en 14 versos
[Sinopsis de Luis Alberto de Cuenca]

Cierto ario que vivía en Pamir
cultivando con primor un abedul,
decidió que mejor sería vivir
más al Sur, y se hizo la maleta y el baúl.
Emigró y emigró con temas puros
que se iban flexionando lentamente
y al llegar de Micenas a los muros
el sistema ya era competente
para todo lo que fuera locativo
en los más diversos grados de alternancia,
que es asunto que tiene más sustancia
que seguirle la pista al abedul
que dejó aquel ario preflexivo
y cambió por el mar Egeo azul.

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.