Category Archives: Llatí

DENIP amb aurea dicta

mandalapax.jpg Avui fa seixanta anys que van assassinar Mahatma Gandhi; cada any el 30 de gener es commemora la seva mort amb el Dia Escolar de la No Violència i la Pau (DENIP). Nosaltres celebrarem aquest dia tan especial amb aurea dicta relacionades amb la pau, tanmateix no són tan freqüents com les de la guerra (vegeu article publicat a la revista Auriga nº 33, pàgs. 33-34 la-guerra.pdf ). Malgrat la bel·licositat del poble romà, en temps d’August es va erigir un altar a la dea Pax, en temps de Vespasià i de Domicià se li va consagrar un temple al fòrum (el Fòrum de la Pau), per tal de gaudir de l’anomenada pax romana (29 aC-180).

Les frases llatines pacífiques entre els llatinismes prescrits per a les PAU de llatí a Catalunya brillen per la seva absència, en canvi, n’hi ha de guerra. Recordo: Casus belli; Delenda est Cartago; Homo homini lupus; Manu militari; Si uis pacem, para bellum; Vae uictis! (aprofita l’avinentesa del DENIP i fes memòria, no sigui que et quedis in albis a la selectivitat!).

Aquests recull de frases llatines relacionades amb la pau poden servir, a més per celebrar en llatí el 30 de gener, per practicar la traducció. N’espero les traduccions i desitjo que hi hagi pau avui i tot l’any!

1. Bella, horrida  bella. (Virgili, Eneida VI 86)

2. Bellaque matribus detestata. (Horaci, Carmina I 1, 24) 

3. Dulce bellum inexpertis. (Erasme, Adagia IV 1, 1)

4. Bellum a nulla re bella. (Titus Livi IX, 1, 10)

5. Pax optima rerum

quas homini nouisse datum est: pax una

triumphis innumeris potior. (Silvi Itàlic, Púnica XI, 592)

6. Melior tutiorque est certa pax, quam sperata uictoria. (Titus Livi XXX, 30, 19)

7. Iniquissimam pacem iustissimo bello antefero. (Ciceró, Epistula ad familiares VI, 5, 5)

De les Saturnalia romanes al nostre Carnestoltes

BanquetDel 17 al 23 de desembre tenien lloc a Roma unes festes anomenades Saturnalia. Les Saturnals estaven consagrades al déu Saturn i el ritual començava en el temple d’aquest déu amb un gran sacrifici, després seguia un banquet que era obert a tothom. Els participants duien vestits molt senzills (synthesis) i un barret de llana (pilei). Amb el temps, aquestes festes van durar més dies, plens de diversió i de molt soroll. Es van ampliar els rituals: es procedia a començar la festa amb un bany, que anava seguit d’un sacrifici familiar d’un porquet i després hi havia un intercanvi de regals, sovint figuretes de pasta. Durant les Saturnals eren permesos els jocs d’atzar. Les Saturnals consistien en una inversió de l’ordre social com el nostre Carnestoltes. Els esclaus durant les Feriae seruorum de les Saturnals feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula.

En l’origen del nostre Carnestoltes, a més de les Saturnalia hi ha la reminiscència d’altres festes romanes com són les Lupercalia (una festa llibertina que retia culte a la fertilitat),  les Quirinalia i les Fornacalia, festivitats relacionades amb la fecunditat i el cicle de la natura i les Mamuralia, festes que celebren l’any que s’acaba i el començament de la primavera. Totes aquestes festes celebren la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions.

 En aquest període de l’any, que abasta des de la fi de l’any fins a l’equinocci de primavera, tenen lloc arreu festes de disbauxa i destrucció de l’ordre establert, amb l’esperança que el cicle de la vida torni a renéixer, exalten la fecunditat que cal per a la recreació de la natura i, en definitiva, de la vida. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos, ja que més endavant hi haurà la Quaresma, que la iconografia popular la representa com una vella amb set cames, perquè és temps de seriositat, tristesa, recolliment, oració i dejuni. S’acostuma a atorgar un especial protagonisme a classes socials desfavorides o, fins i tot, marginals.

L’etimologia del mot Carnestoltes deriva del llatí carnes tolendas, abreviatura de la frase llatina domenica ante carnes tollendas “diumenge abans de treure la carn”.

El mot carnaval prové de l’italià carnevale i aquest de l’antic carnelevare, a partir del llatí vulgar carnelevare, “treure la carn”, ja que és el començament de l’ajuni dels quaranta dies de la Quaresma. També es parlava de la falsa etimologia:  carne uale “adéu, carn”.

Els alumnes de primer de batxillerat de llatí del IES Cristòfol Ferrer han decidit celebrar el Carnestoltes a la romana; per això, faran un banquet romà i dinarem tots plegats a l’institut per celebrar el Carnestoltes.

S’ha triat com a reina saturnalícia l’Andrea González que comptarà amb la col·laboració de l’Aida Caba. Han buscat a la xarxa i han trobat un taller de cuina romana  amb molts enllaços, un article fabulós de la Charo Marco a De re coquinaria, “Carnevale” i al blog de Fernando Lillo “Actividades sobre el carnaval para cultura clásica” s’han repartit l’elaboració a casa dels plats i l’organització de la festa. El món està capgirat i són els alumnes que organitzen l’activitat. Segur que sortirà molt bé com altres vegades els alumnes del Cristòfol Ferrer han cuinat plans romans.

saturnalia2008.jpg

Els alumnes de la Margalida fan una sorpresa romana a Manel

Teatrum Saguntinum non delendum!

sagunt.JPG 

Aquesta és una fotografia del meu pas el Nadal de 2005 pel teatre romà de Sagunt que ara volen enderrocar. Seria interessant que llegissiu aquest manifest en contra de la sentència del Tribunal Suprem que demana el desmantellament de les obres de rehabilitació del teatre romà de Sagunt, després que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va declarar il·legals les obres de reforma que van cobrir amb plaques de marbre les grades originals i van tancar l’escena amb un frons scaenae.  

El teatre romà de Sagunt acull el Festival Sagunt a escena i el Festival juvenil de teatre Grecollatí dins de la Setmana de Cultura clàssica, en què des de fa dotze anys hi participen uns 12.000 alumnes i professors.

Us recordo que el teatre romà de Sagunt és un dels monuments que cal conèixer de la Hispània romana a les PAU de llatí.

Esperem que no s’enderroqui en benefici de la cultura i de la difusió de les clàssiques. Teatrum non delendum!

Ben-Hur, de William Wyler (1959)

Les diferents versions cinematogràfiques de Ben-hur són un clar exponent de les curses de quadrigues. Mira aquest fragment de l’apassionant carrera de carros de Ben-Hur de W.Wyler, pel·lícula guanyadora de deu Oscars de Hollywood,  i comenta si se segueix el procés habitual d’una cursa de carros al circ romà:

. A les carceres o cotxeres situades davant d’una de les metae (pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros), els genets amb les seves quadrigues esperen el moment de sortir.

. Els espectadors, asseguts a la cavea o graderia, esperen l’inici de l’espectacle.

. Es fan apostes molt fortes. Al final de cada cursa, uns quants espectadors guanyen i altres perden i, fins i ot, es poden arruïnar.

. L’espectacle comença amb una pompa (o seguici), que és presidida per un magistrat a dalt d’un carro. El segueixen una munió de ciutadans agrupats per classes socials: sacerdots, atletes, aurigues,… i curiosos.

. Els carros, els cavalls i els genets arriben a l’alba linea per agafar la posició de sortida.

. Quan tothom ocupa el seu lloc, el magistrat que presideix l’espectacle fa caure un mocador blanc o mappa.

. Els aurigues, amb les regnes entortolligades a la cintura, comencen a fuetejar els cavalls que surten espiritats.

. Competeixen quatre equips o faccions, que es distingeixen per quatre colors (vermell, blau, verd i blanc). Els aurigues porten una túnica del color del seu equip.

. Calia fer set voltes, contades amb els set dofins situats a la spina (mur llarg i baix que dividia la pista d’un circ romà, decorat amb obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossos o dofins).

. Hi ha una gran emoció provocada pels naufragis o accidents, molt freqüents quan els carros s’acosten massa a la spina, a fi de guanyar terreny.

. Un petit fregament pot provocar la caiguda, la destrucció del fràgil carro i, sovint, la mort de l’auriga.

A la pel·lícula Teodora de R.Freda (1953), a La caiguda de l’Imperi romà de A.Mann (1964)  i parodiant aquesta a Golfus de Roma de R. Lester (1966) surten altres curses de carros. També a La sorpresa del Cèsar, d’Astèrix (1985). Visiona el vídeo següent i opina si aquests estudiants de la Universitat de Buenos Aires l’han encertada en establir un paral·lelisme entre la cursa de carros de Ben-hur i L’amenaça fantasma de La guerra de les galàxies o Star Wars de George Lucas. No t’ho perdis, és boníssim:

Plaute i Golfus de Roma

plaute.jpg

Comèdia de l’olla. Amfitrió de Plaute. Aula Literària, Vicens Vives 1998

En les comèdies de Plaute hi batega l’esperit de Roma, les seves idees, usos i costums, tractats amb un llenguatge vivaç i una vena humorística. Aquests trets conflueixen a la Comèdia de l’olla, la figura central de la qual, el vell avar, ha esdevingut un arquetip per a  la literatura universal, i a Amfitrió, l’única obra plautina d’assumpte mitològic, ja que hi intervenen uns personatges divins que, en divertida barrejadissa amb els humans, mostren més debilitats i flaqueses que ells.

Plaute (a l’abril anirem a veure al teatre grec de Montjuïc El Persa) és, sens dubte, l’autor llatí que més ha inspirat el cinema. La genial i divertidíssima pel·lícula Golfus de Roma de Richard Lester (1966) reflecteix l’ambient de les comèdies de Plaute i podríem dir que és una contaminatio de Pseudolus, Miles GloriosusCurculio (El corc). El profesor Cano a Sobre la comedia romana: Plauto y Golfus de Roma  i Fernando Lillo Redonet en el seu últim blog Cine y Mundo clásico ens forneixen d’un bon material per posar-nos  a treballar una vegada hàgiu llegit el llibre i visionat la pel·lícula que comença així:

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/B340oTIkKJs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Quines diferències podem establir entre Plaute i Terenci?

Narracions de mites clàssics, adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi. Ed. Teide, 2007

narracions-de-mites-classics.png

Narracions de mites clàssics (ISBN: 9788430762446) és una adaptació en clau actual de les  Metamorfosis d’Ovidi, publicat en català i en castellà a Biblioteca Teide.  Les transformacions dels personatges mitològics no segueixen l’ordre d’Ovidi sinó que es divideixen en tres apartats, preservant, però, l’ordre ovidià: animals, plantes i pedres.  El resultat és un llibre que no sols permet la lectura lineal, sinó que es pot començar per on un vulgui i alterar l’ordre de les narracions, i de les parts.

En els mites ovidians trobem l’essència de l’ésser humà: d’aquí la seva atemporalitat i vigència en tots els temps, fins i tot en uns moments tan convulsos i mancats de valors, com els actuals.Tot el que ens explica Ovidi a les Metamorfosis és molt bell i suggeridor, tot i que no sigui científic; i a nosaltres ens agrada moltíssim, tot i saber que no és veritat.

Els personatges dels mites ovidians, extrets de la mitologia grega, perviuen encara en el nom d’animals, de plantes, de minerals, d’estels, de mars, d’illes, de sentiments, de complexos, d’antropònims, etc. El nostre continent i la moneda que portem a les butxaques reben el nom d’Europa, raptada per Júpiter en forma de toro. El mar d’Icària i la Nova Icària, a la vila olímpica de Barcelona, prenen el nom d’Ícar, el fill de Dèdal.

Els mites ovidians ens expliquen el perquè de les coses: per què, quan ens enamorem, sentim una fiblada com si Cupido ens clavés una fletxa; el perquè de certs noms científics, tècnics i humanístics; el perquè de certs símbols (el caduceu de les farmàcies, per exemple); per què un àrbitre és Júpiter Tonant, o un vigilant un argus; el perquè de l’eco a les muntanyes; per què cauen els llamps?; per què existeixen els cercles polars i els deserts?; per què es genera la raça negra?; per què els llops són voraços?; per què les ratapinyades volen de nit vora les cases?; per què les granotes viuen a l’entorn de bassals llotosos?; per què l’aranya fila la teranyina?; per què l’heliotropi no para de mirar el sol?; per què relacionem els xiprers amb la vida eterna…

En els mites trobem el primer canvi de sexe (Tirèsias o Ceneu) o el primer ésser volador (Dèdal i Ícar); la igualtat d’homes i dones pel que fa al naixement (pedres); l’explicació dels amors impossibles, les violacions, l’abús de poder del sexe masculí sobre el femení, l’adulteri, l’incest, l’anomenada “violència de gènere”, la prova de paternitat, l’homosexualitat, l’androginisme, el segrest, la traïció, l’engany, el menyspreu, l’enveja, la supèrbia, la guerra per l’aigua i,també, que el destí ha dit que un dia el mar, la terra i els cels cremaran…

A classe de literatura, de llatí, d’història d’art…, a les PAU o quan vagis als museus, en les pintures i escultures mitològiques, fes memòria dels mites ovidians. Si esdevens un/a artista, un/a publicista, un/a compositor/a … recorda’t d’Ovidi, et farà el camí més planer. Et desitjo que tinguis una bona travessia pel mar de la mitologia, acompanyat de l’extraordinari Ovidi.

(N’han parlat a la revista Auriga núm. 50, pàg. 32, Fernando Lillo en el seu blog i Dolors Clota, entre d’altres, a L’illa de Ter: Estiuejant.)

Llibreria Áurea

Vid. Blogs Metamorfosejats i El vol de Cenis

ISBN: 9788430762446 (català)
ISBN: 9788430760800 (castellà)