Category Archives: Llatí 4t ESO

La llegenda d’Eneas, de Giorgio Rivalta 1962

eneas.jpg

Fitxa tècnica:

Gènere: Fantasia / Aventures

Nacionalitat: Itàlia / França

Director: Giorgio Rivalta

Actors: Steve Reeves, Carla Marlier, Liana Orfei, Giacomo Rossi-Stuart, Gianni Garko, Mario Ferrari, Lulla Selli, Maurice Poli, Luciano Benetti, Pietro Capanna, Enzo Fiermonte, Charles Band, Benito Stefanelli, Nerio Bernardi, Adriano Vitale.

Productor: Albert Band i Giorgio Venturini

Guió: Albert Band i Ugo Liberatore

Fotografia: Angelo Lotti

Música: Giovanni Fusco

Qualificació moral: No recomanada a menors de 13 anys

Duració: 97 minuts.

Sinopsi: Eneas arriba al Laci per fundar una nova pàtria, en una  lliure adaptació dels últims sis cants de l’Eneida de Virgili en forma de pèplum.

Recordeu que a classe de llatí de quart aprenem història amb cinema de romans (tema d’actualitat! i si no us ho creieu llegiu l’article d’aquest cap de setmana de Rosa Montero a Babèlia) i començarem avui pels orígens de Roma amb Eneas quan arriba al Laci a la recerca d’una nova pàtria.  Abans de res, caldria deturar-nos en qui va ser Virgili i quin és el resum de l’Eneida en què es basa la pel·lícula La llegenda d’Eneas. Per a tots i especialment per a aquells que no heu llegit l’Eneida o la seva adaptació, la presentació del professor Luis Inclán us serà de gran ajut per situar-vos ràpidament.

També us recomano els viatges d’Eneas en flash del professor Sebastià Giralt, aquests viatges no apareixen a la pel·lícula ja que aquesta sols es basa en els llibre VII-XII de l’Eneida de Virgili i malauradament no tracta el viatge d’Eneas ni els seus amors amb Dido, ni la baixada al món dels morts.

Ara ja estem a punt per visionar el fragment inicial i després llegireu aquest text en traducció de Miquel Peix de l’Eneida de Virgili (cant VII 45-127), hi comentareu quines diferències i quines semblances hi detecteu entre el fragment de la pel·lícula visionat i la lectura atenta del text? Què us ha semblat l’heroi Eneas interpretat per Steve Reeves? Bla, bla, bla… Us recordo que us havia recomanat els excel·lents articles de J.L. Cano i de Fernando Lillo.

Si algú s’anima a fer-ne un muntatge, pot ser de gran ajut la pàgina de Maria Jesús Espuña.

Nova descoberta arqueològica: un centaure o un tritó? o potser un ictiocentaure?

Avui és notícia la descoberta d’una escultura romana, trobada accidentalment fa tres anys a Cap de Creus per uns pescadors; després passà a ser pedra ornamental al parterre de la piscina municipal de Roses. Els arqueòlegs que l’han estudiada encara no saben si és un centaure o un tritó. Quan he vist la increïble notícia, m’ha vingut al cap la possibilitat d’un ictiocentaure o centaure-peix. Els ictiocentaures foren molt difosos en les arts plàstiques d’època hel·lenística i romana: amb cos d’home i cua de peix, de vegades amb potes de cavall (Tzetzes, A Lycophron 34). Formen part del seguici de les divinitats marines juntament amb els hipocamps i els tritons. A veure, què diran els entesos? Realment la descoberta de les restes d’aquesta escultura romana ha estat una gran troballa, la millor en els darrers anys a Catalunya! 

Um film falado, de Manoel de Oliveira

Seguint (vegeu Som mediterranis, som políglotes) amb la profunda pel·lícula Um film falado de Manoel de Oliveira, tot seguit trobareu una deliciosa conversa políglota sobre llengües entre el capità del vaixell, un americà d’origen polonès interpretat per John Malkovich i tres dames: una empresària francesa (Catherine Deneve), una actriu italiana (Stefania Sandrelli) i una cantant grega (Irene Papas); després m’agradaria que em deixéssiu la vostra opinió: en quines llengües parlen? són totes romàniques? quines se semblen més i per què? què us ha semblat el grec modern? és possible una conversa políglota? quina llengua acaba dominant? quina s’hauria de parlar? amb quin dels quatre interlocutors coincidiu més? amb quin menys? amb Internet cap a on creieu que anem: cap a la unificació de llengües o cap a la diversitat lingüística?, què és això de la torre de Babel?, etc.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/wxOmC4CurxA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

P.S.: Si voleu conèixer més la filmografia de Manoel de Oliveira, esteu de sort perquè la Filmoteca de Catalunya, en commemoració del seu centenari, li dedica aquests dies i fins al 21 de desembre un ben merescut cicle de cinema (vegeu la notícia a Wilaweb).

Ser mediterranis, ser políglotes

poster_final.jpg

Pura Soler, professora de català en un institut del Maresme i bona amiga, fa dies em va enviar  a la biblioteca de Premià de Mar a la recerca d’una pel·lícula que, segons ella, m’agradaria i, de fet, m’ha agradat molt (ja he dit que ens uneix una vella amistat):  Una pel·lícula parlada de Manoel de Oliveira del 2003.  A llatí de quart d’ESO, ara estem estudiant la diversitat lingüística i el pes del llatí i del grec com a llengües de cultura. Crec que és un bon moment perquè visioneu aquest fragment que he trobat al YouTube d’Um filme falado, una pel·lícula gravada en diferents llengües, i tot parant bé l’orella intenteu esbrinar en quines llengües parlen els personatges. No cal dir, m’imagino, on fan escala en aquest fragment les protagonistes de la pel·lícula: una professora universitària d’història i la seva filla que viatgen de Portugal a Bombai?

Una curiositat:  dia 11 de desembre de 2008 Manoel de Oliveira serà centenari; per tant, quants anys tenia quan es va estrenar Um filme falado?

Reactivant les clàssiques

Fa poc, just després d’haver saltat a la palestra pública (premsa escrita, ràdio, televisió, blocs no de clàssiques…) per haver obtingut el premi en la categoria de millor bloc d’educació de Premis Blocs Catalunya, vaig escriure un article en què oferia motius per estudiar llatí. Carlos Cabanillas acaba de llançar una nova idea en què va molt més alluny i demana llatí a partir de 1r de l’ESO, però d’una manera activa. Jo  acabo d’unir-me a la seva demanda, com altres companys de Chiron,  perquè també crec en el paper cabdal del llatí i les clàssiques en l’educació. He trigat uns dies perquè xtec no ens donava servei ni de correu ni de blocs.

Em vaig presentar a Premis Blocs Catalunya amb la idea de divulgar l’ensenyament de  les clàssiques fora dels canals normals, és a dir, donar-nos a conèixer al públic general i revaloritzar unes matèries que plans d’estudis i mètodes desfasats han desprestigiat al llarg de molt temps fins al punt de desaparèixer, com és el cas del grec en molts centres, almenys a Catalunya. Guanyar el premi al millor bloc educatiu en català m’ha permès sortir a la premsa, a la ràdio, a la televisió, formar part de xerrades inimaginables com la taula rodona innovadora en sofà de disseny del divendres passat a Mataró amb il·lustres i prestigiosos blocaires com Saül Gordillo, Marc Vidal, Carlos Guadián o Oriol Ferran .  Entre economistes, periodistes i polítics,  vaig defensar les clàssiques amb paraules de Carlos Guadian “la promoción de las clásicas en secundaria” o “la difusió del llegat clàssic grec i llatí” en el bloc oficial d’Innova 360º que escriu Oriol Ribet (autor també de la foto) que tot parlant va resultar que és marit, germà i amic de tres alumnes meus de llatí i de grec, la Gemma, en Joan i en Màrius, tots tres han destacat en les seves especialitats i n’estic molt orgullosa. L’enhorabona!

s6001344.JPG

La xarxa que ha permès la victòria a Obama també és amb nosaltres perquè en formem part; per tant, utilitzem-la per donar a conèixer que les nostres matèries són completament útils i que nosaltres, professors de clàssiques, innovem contínuament per adaptar-nos a la realitat futura de l’educació que personalment crec que ja és present. Calen no només bons materials sinó també bons programes educatius.

El fil de les clàssiques és el nostre bloc d’aula, tot i que hi ha molta gent que ens llegeix cada dia, per tant alumnes meus jo també us demano la vostra opinió, què en penseu, us ajuden les meves matèries a entendre les altres, a millorar les competències lingüística, literària, digital, audiovisual, capacitat de recerca, etc. prescrites per la LOE. Us generen ganes d’aprendre, us motiven per entendre millor el nostre món, bla, bla..

Amb una altra programació, amb una altra prova de selectivitat, creieu que caldria estudiar un llatí més viu i més dinàmic des del primer cicle de l’ESO. Què n’opineu?

A tots i a totes, docents i no docents, vianants de pas per aquest bloc i assidus, pares i alumnes, si voleu millorar el nivell de l’ensenyament ajudeu-nos a aconseguir-ho tot adherint-vos a la campanya que ha engegat Carlos Cabanillas des d’Extremadura. Penseu que el tal Carlos és d’idees genials: fa uns anys va idear un projecte col·laboratiu de clàssiques i ara tenim el portal col·laboratiu Chiron del qual sóc membre i és tot un referent en el món de les clàssiques no només a Espanya sinó a fora.

A la recerca del tòpic literari

Pareu molta atenció a la lletra d’aquest tango, Barrio de tango (1942) d’Aníbal Troilo  i Homero Manzi, cantat per Adriana Nano,  i esbrineu quin tòpic literari (i llatinisme prescrit per les PAU) de llarga tradició literària i de nom llatí li podríem aplicar:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ZSOVtT_tt_E" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Pistes:

1. El tango sovint planteja preguntes sense resposta que destil·len melangia i nostàlgia per allò que el temps s’endugué.

2. Aquest tòpic el podem relacionar amb el del Tempus fugit i Mors aequalis.

3. Jorge Manrique el va renovar i ha estat ben recreat per la literatura posterior.

4. El trobem a l’himne universitari Gaudeamus igitur.

Vídeo de l’exposició: Festes de difunts, festes d’alegria

Com a colofó a la nostra exposició Festes de difunts, festes d’alegria, en quedarà aquest record en vídeo perquè la nostra memòria no l’esborri. Des d’aquí, vull agrair la idea a la Isabel des del fòrum de Chiron, quan jo no tenia intenció de fer res per la Castanyada, tret dels textos del Fernando Lillo i els llatinismes relacionats amb la mort; també vull agrair l’amabilitat en què l’equip directiu de l’IES Cristòfol Ferrer em va deixar ocupar l’entrada i el passadís de la planta baixa de l’institut; a l’Anna Sànchez pel seu immens suport, dedicació i treball; als alumnes de clàssiques de l’ESO per haver contribuït amb hores i hores de dibuixar, retallar i enganxar, i a tots i totes que heu fet possible l’èxit de l’exposició. També vull agrair el civisme en què heu tractat la feina dels altres. Moltes gràcies i espero que el vídeo recopilatori us agradi i no us faci massa por.

La història de Roma amb cinema

Sempre he cregut que les pel·lícules històriques sovint fan del cinema una aula molt eficaç per aprendre episodis històrics i per conèixer personatges del passat; a més del seu valor cinematogràfic, són molt instructives i útils per conèixer la cultura clàssica. Ara bé, tot i que no pretenen ensenyar història, ho aconsegueixen d’una manera entretinguda. Cal tenir en compte que el rerefons ideològic sol estar molt influït i, fins i tot, falsejat  per la ideologia dels guionistes i dels productors. El guió cinematogràfic es veu obligat a simplificar els fets o a barrejar fets i personatges que no van coincidir en el temps o en l’espai; fins i tot, se’n poden inventar i tot això és possible ja que són llicències narratives del guió. Menys es poden justificar els errors freqüents en l’escenografia, generalment anacronismes en el vestuari, l’armament, l’alimentació, les maquetes de ciutats i d’edificis, els estris etc. En les pel·lícules dolentes, encara hi ha més errors d’ambientació, ja que en les bones tenen assessors especialistes en història antiga i en arqueologia.

Les primeres pel·lícules històriques sobre personatges o fets de l’antiguitat clàssica van ser filmades pels germans Lumière i Georges Méliès, els inventors de l’anomenat setè art, ara ja fa més de cent anys. En l’època del cinema mut, van fer furor les pel·lícules basades en les novel·les del segle XIX. A Itàlia es van fer moltes versions, conegudes com a pel·lícules de romans i en l’argot dels cinèfils com a pèplum, mot llatinitzat que en grec designa el vestit de les dones; aviat també es van rodar a Hollywood les primeres superproduccions. S’han fet també sèries de televisió i pel·lícules de dibuixos animats.

Acostumo a utilitzar petits fragments de pel·lícules com un complement de les meves explicacions a classe, generalment resulta divertit i apassionant, per tal que m’ajudin a tenir un record viu de les meves informacions o de les llegides al llibre de text; però aquesta vegada ho intentaré fer a l’inrevés: els alumnes de quart de llatí veureu a casa unes pel·lícules de romans i després analitzarem, valorarem o corregirem el que heu vist. D’aquesta manera, pretenc explicar la història de Roma, els mites de la fundació, l’urbanisme de les ciutats, els diferents tipus d’habitatge, la vida quotidiana, les classes socials,  el menjar, el vestir, el món de la religió i de les creences, la manera de guanyar-se la vida i de divertir-se, etc. en les diferents etapes de la història romana: monarquia, república i imperi.

Ja ens hem dividit a classe les pel·lícules per grups i ja heu començat a treballar a través del Moodle la base de dades: “Història de Roma en el cinema” i tots ja heu localitzat els films, excepte Escipió, l’africà. S.O.S. algú la té o sap on la podem aconseguir? Moltes gràcies, per endavant!

Recordeu que  l’exposició a classe serà per ordre històric.

Aquí teniu més informació d’utilitat i, a mesura que calgui, l’aniré ampliant:

 

FUNDACIÓ 

  • La llegenda d’Eneas, de Giorgio Rivalta i Albert Band 1962

Eneas, després de la guerra de Troia, arriba al Laci per fundar una nova ciutat. Vol ser un resum dels fets que narra Virgili en els sis darrers cants de l’Eneida.

P.L. Cano, “Una versión cinematográfica de La Eneida”, Faventia 3/2 (1981): 171-183.

P.L. Cano, Una versión literaria: La leyenda de Eneas (1962) de Giorgio Rivalta. Aula de Latín, cine y  mundo clásico.

Fernando Lillo Redonet, Virgilio y Catulo en el cine y en la televisión. Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos, 2003.

 

MONARQUIA

Aquest pèplum relata la llegenda de Ròmul i Rem i els orígens de la fundació de Roma. Es basa en els fets recollits en els capítols del 3 al 7 del llibrer primer de l’obra de Tit Livi, Ab urbe condita.

Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs. 31-39.

 

REPÚBLICA

Escipió l’Africà i Cató el Censor hi apareixen enfrontats, tot representant els moviments socials de la Roma republicana. El Fil de les Clàssiques.

Hanníbal, el enemigo de Roma vid. El Fil de les Clàssiques

  • Espàrtac, de Stanley Kubrick 1960

Basada en una novel·la de Howard Fast i guanyadora de quatre òscars, amb una banda sonora d’Alex North molt suggerent, relata la vida d’Espàrtac que va liderar una revolta d’esclaus. Interpretada per Kirk Douglas, Laurence Olivier i Charles Laughton.

Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs. 57-73.

Fernando Lillo

“Espartaco” a Pasajes de historia:

El fil de les clàssiques

  • Golfus de Roma, de Richard Lester 1966

Divertida comèdia musical, basada en un èxit teatral de Broadway, amb personatges i trama argumental de tres comèdies de Plaute (segle III aC): El corcó, L’esclau Psèudol i El militar fanfarró.Interpretada entre d’altres per Bster Keaton.

Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs 49-56.

Guia didàctica de Fernando Lillo 

Pedro Luís Cano

 El fil de les clàssiques

Relata en blanc i negre els fets al voltant de l’assassinat de Juli Cèsar, basada en una versió fidel del text de William Shakespeare, directament inspirat, a la vegada, en les biografies de Cèsar que van escriure Plutarc, a Vides Paral·leles, i Suetoni, a Vides dels dotze Cèsars.  Interpretada per James Mason, Marlon Brando i Deborah Kerr.Lillo A: Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs 74-77.

El fil de les clàssiques 
Cleòpatra de Mankiewicz, 1963

IMPERI

  • Benhur, de William Wyler 1959

Basada en la novel·la de Lewis Wallace que va ser best-seller del segle XIX, va obtenir onze òscars de dotze nominacions. L’acció té lloc al segle I dC. i és interpretada per Charlton Heston i Stephen Boyd.

 El fil de les clàssiques

  • La caiguda de l’imperi romà, d’Anthony Mann 1964

És l’última pel·lícula de romans, abans de Gladiator amb qui comparteix argument. Interpretada per Alec Guiness, James Mason, Sofia Lren i Stephen Boyd, en La història del declivi i la ruïna de l’imperi romà d’E.Gibbon, un historiador anglès del segle XVIII.Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs. 95-99.

Aracne fila i fila

És una pel·lícula magistral amb cinc Òscars de dotze nominacions. Comparteix amb La caiguda de l’imperi romà la trama i els personatges principals. L’acció passa a finals del segle II dC en temps de l’emperador Marc Aureli i el seu fill Còmmode.L. de Bock Cano- F. Lillo Redonet, Guía didáctica de Gladiator. Madrid: Editorial Áurea Clásicos, 2004.

Fernando Lillo