Mireu quina fotografia he fet aquestes vacances per a tots i totes (alumnes de llatí) per tal que poseu en pràctica els vostres coneixements de cultura general i de llatí. Què és? On l’he feta? Havíeu vist abans aquesta inscripció? Què hi posa? Per què en llatí?…
“Subterreum hoc opus a mense ianuario anni universae reparationis MCMXXIV A.D. MCMXXVI ianuario mense perfectum barcinonensem habuit opificem e fundatissimo nostrate genere natum”.
Tot va començar com un joc i de mica en mica s’omple la pica. Si mireu aquest mapa amb els topònims catalans de procedència clàssica, sobretot llatina, podem afirmar que Roma és sens dubte la primera fita definitòria de Catalunya i n’és una prova l’origen llatí de bona part dels seus topònims.
Mostra Toponímia clàssica de Catalunya en un mapa més gran
Ara entre tots i totes hauríem d’anar completant el mapa de toponímia d’Hispània romana en Google Maps tal com ja tenim tots els jaciments romans al mapa d’Hispània a Chiron, a més del de El Fil de les clàssiques. Teniu l’èxit ben assegurat perquè un percentatge aclaparador dels topònims té origen llatí. Qui s’hi apunta?.
HISTÒRIES D’HEROIS
AQUIL·LES
Aquil·les era fill de la nereida Tetis, una divinitat marina, i de Peleu, rei de Ptia, un territori de Tessàlia, una regió de l’antiga Grècia.
Quan va néixer, la seva mare va voler que el seu fill fos immortal perquè l’oracle havia vaticinat que moriria si anava a la guerra. Aleshores Tetis, per fer-lo immortal, el va banyar en el llac Estigi, un llac sagrat. El va agafar pel taló i el va submergir dins del llac. Només hi va haver una part que no li va tocar l’aigua, la part de darrera del taló per on la seva mare l’agafava.
Quan va tenir l’edat d’anar a l’escola els seus pares van confiar-lo a un centaure molt savi que es deia Quiró perquè l’eduqués i li ensenyés tot el que sabia.
Quan tenia nou anys, l’endeví Calcas va predir que la ciutat de Troia, una ciutat molt rica que els grecs volien conquistar, no podria ser conquerida sense la seva ajuda.
Aleshores, Tetis, la seva mare, que no volia que anés a la guerra per por que el matessin, el va disfressar de noia i el va enviar a la cort del rei Licomedes. Allà vivia amb les filles del rei com si fos una de les seves amigues. Però el van descobrir.
Un dia Odisseu, rei d’Ítaca, que era molt enginyós i sabia on era Aquil·les perquè li havia dit l’endeví Calcas, es va inventar un parany per descobrir-lo. Es va presentar a la cort del rei Licomedes amb molts regals per a les filles del rei. Entre els regals, joies i bonics vestits, hi havia una llança i un escut. Les noies van triar els vestits i les joies però Aquil·les, no va poder dissimular i va triar les armes. Es va descobrir l’engany i aleshores van veure que realment era un guerrer i que havia nascut per ser un heroi.
Per tant els seus pares van haver de resignar-se a la vocació guerrera del seu fill que va voler anar a la Guerra de Troia. Va ser una guerra molt llarga. Van lluitar els grecs contra els troians durant deu anys. Aquil·les va lluitar en el bàndol dels grecs. Es va haver d’enfrontar amb Hèctor, el valent fill del rei de Troia, defensor de la seva ciutat, a qui va matar.
Quiró a més a més d’ensenyar-li tot el que era necessari perquè fos un jove savi i prudent, el va alimentar amb tripes de lleó i de senglar i també amb medul·les d’óssos, perquè creixés ben fort. Se’n va fer molt de fort i tan ràpid en la cursa que li deien “el dels peus lleugers”.
Finalment els grecs van guanyar la guerra, però Aquil·les va morir. El princep troià Paris, germà d’Hèctor, li va tirar una fletxa al taló, la part del cos que era mortal perquè no li havia tocat l’aigua del llac sagrat.
Així doncs, es va complir l’oracle que tant temia la seva mare.
(CONTINUARÀ…)
A l’actual Tortosa, l’antiga Dertosa, s’han descobert unes restes romanes d’un edifici! Roma a cada passa!
Font: Telenotícies Comarques 1 de setembre de 2009
Què en sabem de Dertosa i com es diu en català un strigilis? Us sembla bé que les tapin de nou? Què n’opineu?
El Museu d’Art de Girona ahir va tancar una valuosa i única exposició Fascinació per Grècia de la qual tenim un altre apunt que us recomano de llegir, si no ho heu fet abans, a El Fil de les Clàssiques.
Ara que totes les peces d’aquest fantàstic viatge a l’hel·lenisme, a partir d’artistes de la nostra cultura influenciats i fascinats pel món de l’art i la cultura grecs, tornaran als seus respectius museus i col·leccions particulars, vull immortalitzar en El Fil de les Clàssiques aquest bell recorregut per l’art català dels segles XIX i XX que mira Grècia, bressol de la civilització occidental. Quina llàstima que l’exposició no sigui itinerant o duri més temps a Girona perquè us hi pogués acompanyar quan comenci el curs!
Estava fent un vídeo per preservar-la en el record virtual i hi anava a posar la cançó de Lluís Llach Viatge cap a Ítaca, però Nikos de La pasión griega ha tingut la mateixa idea i fantàsticament molt bé (vid. Fascinació per Grècia). Ja sabeu quina és la meva opinió del treball a internet si no el pots fer millor, no ho facis. Aleshores m’he decidit per mostrar-vos les fotografies que la Valèria (una petita gran fotògrafa, tot i la poca llum que hi havia!) i jo vàrem fer a l’exposició amb la llegenda corresponent per si us animeu a fer un treball de recerca i heu de buscar-les arreu, disperses per tot Catalunya i fora (Museu del Prado); no hi he posat música perquè vosaltres l’evoqueu amb l’intel·lecte tal com vàrem fer nosaltres a l’exposició.
Gràcies al Museu d’Art de Girona hem pogut veure acomplert un somni en el centenari (a la tardor farà cent anys!) de la descoberta de l’estàtua atribuïda al déu grec de la medicina Asclepi o Esculapi, tal com l’anomenen els romans i avui és coneguda (tot i que potser es tracta de Serapis!); així, un any després del centenari de l’inici de les excavacions científiques a Empúries, Facinació per Grècia ens ha fascinat, malgrat la redundància, amb l’obra dels artistes catalans dels segles XIX i XX que, en un moment o altre de la seva carrera artística, han begut en l’art o en mitologia grecs i ens evoquen l’enriquiment personal que a tots ens produeix nodrir-nos de l’hel·lenisme, essència de vida, que ens portarà a fer, juntament amb la lectura dels clàssics (Homer, Plató, Aristòtil, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Plutarc, Llucià…) i escriptors i poetes més moderns de Grècia (Kavafis, Kazandzakis, Seferis, Elitis, Ritsos…) el “bell viatge” que tots hem de fer al llarg de la nostra vida cap a Ítaca.
En un altre article ja us vaig presentar una web amb una eina interactiva molt interessant per fer turisme virtual sense moure’s de casa. Es tracta de 360 cities, un lloc web que ens permet visionar panoràmiques esfèriques en alta resolució d’indrets de tot el món, captades i posades a disposició de la comunitat pels mateixos usuaris. Com així ens indica el seu nom, l’aplicatiu de 360cities disposa d’un visor interactiu que permet al visitant capgirar 360º l’escenari mostrat per les imatges, tant vertical com horitzontalment, recreant a l’usuari una sensació visual molt pròxima a la realitat. Això sí, els usuaris que vulguin carregar imatges a 360cities han de disposar d’una màquina fotogràfica amb una òptica i un suport especial, per poder fer les preses fotogràfiques amb el format requerit per la web.
Ara, us vull parlar de Google Street View, una aplicació del tità Google que va veure la llum fa un parell d’anys, una estrena que, en el seu moment, no va estar exempta de certa polèmica per la qüestió de la privacitat. Street View té unes característiques i funcions similars a 360cities, amb la principal diferència que les imatges que ens permet visionar han estat captades i processades per encàrrec directe de Google, i no per usuaris particulars. Com que l’aplicatiu s’havia d’integrat en el mateix Google Maps, Google va contractar els serveis d’empreses especialitzades en la captació d’imatges en moviment, que els darrers tres anys s’han passejat (i encara ho fan) pels carrers de pobles i ciutats. Les escenes són captades des d’uns vehicles equipats amb càmeres exteriors de fotografia i vídeo.
Com 360cities, la principal finalitat de Street View és recrear la sensació d’un passeig virtual per les places i els carrers de les principals ciutats, des de la perspectiva d’un observador que viatja en un vehicle pel mig del carrer. La navegació que ofereix Street View (els salts entre una imatge i la seva contigua) és més fidedigna i acurada que en 360 Cities, tot i que aquest últim presenta una resolució superior en les imatges. Les dues eines són molt pràctiques per visitar virtualment aquells monuments i edificis històrics que desitgem conèixer.
Espero que amb aquesta nova aplicació Googleliana pogueu gaudir d’un tomb virtual per aquells indrets i ciutats que desitgeu trepitjar ben aviat o que hàgiu visitat i volgueu rememorar l’experiència. Com s’ha esmentat abans, Google no ha obtingut encara els permisos per poder passejar-se per tots els indrets del món i, de moment, sembla que les escenes de ciutats emblemàtiques com Atenes hauran d’esperar. No obstant, aquí us deixo la meva proposta de passeig virtual pels vols del Colosseu romà i axí podreu fer-ne la comparació amb 360Cities:
Bon passeig!
Poetes de tots els temps, des de l’antiga Grècia fins avui, i en diferents llengües s’han inspirat en la mitologia grega per fer noves creacions poètiques. Res no s’escriu del no res, sinó a partir d’una herència, d’una tradició cultural o imaginari en què un poeta o poetessa s’ha format. La mitologia clàssica és, a occident, la nostra herència cultural més preuada i contínua i inesgotable font d’inspiració. Ara que ja sou lectors experimentats en mitologia amb La nissaga dels déus i amb les lectures prescrites (Narracions de mites clàssics, La còlera d’Aquil·les, Les aventures d’Ulisses etc.) i aneu adquirint competència literària, llegiu aquests dos poemes inèdits que ens ha enviat la poetessa Pepita, tot inspirant-se ad hoc en la mitologia clàssica:
MITOLOGIA
I
Mira com llisca la nit,
Misteriosa, obre quimeres
Damunt la ratlla de l’infinit.
S’atura el temps, callen les hores,
Del fons de l’espai surt el passat.
Mira Èol com corre
Entre el arbres amb el seu cavall de vent.
Les nàiades, criatures d’aigua
De llargues cabelleres,
Dibuixen reflexes en els rius.
Instants màgics, transparents…
Quan arriba l’alba, Afrodita,
La més bella, voltada d’escuma
I algues, emergeix de la mar.
I per damunt de tots, Zeus,
Déu suprem de l’Olimp
Movent els fils del destí.
Volten el sol i la lluna
I torna la roda a moure el temps.
Quimeres, que llisquen en la nit.
II
Somnis, il·lusions de l’aire
Que s’ha tornat foll
I obre paradissos impossibles
A la línea corba de l’horitzó.
Dalles de núvols escapcen el cel
I Zeus, torxa encesa, encén
Escenaris oblidats i il·lumina
La immensitat d’uns camins
Que no porten enlloc.
Ariadna, filla de Minos,
Lliga’m el canell amb el teu fil
I porta’m fora del laberint.
La remor d’unes ales
Polsa les cordes del dia
Que ja arriba el seu ocàs.
La llibertat té el color del cel.
Pepita Castellví
Us han agradat? Què us han semblat? Quins personatges mitològics esmenta? Estan ben caracteritzats? Amb quina finalitat fa ús dels personatges mítics? bla, bla, bla.
Ara, intenteu fer el vostre poema mitològic (pot ser a partir de la reelaboració d’un mite, o mitificant mitjançant la paraula circumstàncies personals) i deixeu-lo en comentari o feu-ne un apunt a Aracne fila i fila. Jo quan tenia la vostra edat i era alumna de grec de l’estimada Coloma Blanes i Blanes al cor de l’illa de Mallorca, vaig escriure aquest que fa poc he rescatat de l’oblit i que ara vull compartir amb tots vosaltres per animar-vos a escriure i a publicar el vostre:
Vet aquí Circe encisadora,
que es torna Afrodita quan li convé,
per convertir-se després en casta Minerva
pura i verge com es creu ser,
però tot d’una esdevé cervatell,
tímid i fugisser de la sageta,
llança fletxes d’or i d’argent.
Corre, s’amaga per a no ser ferida
no ho evita tanmateix, i agonitza
d’amor que és nostàgia i defalliment.
Lida adolescent
William Edward Frost, Venus i Cupido (wikimèdia)
Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS que anem publicant tots els dimecres amb el corresponent a la dea:
ATENA
Atena era una de les deesses més venerades a Grècia. Era filla de Zeus i de Metis. El seu naixement va ser una cosa sorprenent. Va néixer del cap de Zeus.
Expliquen que quan la seva mare estava embarassada, Zeus va rebre un oracle. Li anunciava que primer tindria una filla però, si després tenia un fill, el destronaria. Aleshores Zeus perquè no es complís l’oracle es va empassar Metis pensant que així solucionava el problema. Quan va arribar el moment del part, a Zeus li va agafar una forta migranya, tenia molt mal de cap i desesperat va cridar el seu fill Hefest, que tenia moltes eines, i li va dir: “Fill meu, vine amb la destral, i obre’m el cap a veure què tinc aquí dins que em fa tant de mal”.
Hefest havia d’obeir perquè Zeus era el déu més poderós de l’Olimp. Tan bon punt li va donar el cop de destral va sortir Atena, vestida i armada amb un casc de guerrer, una llança i un escut.
Wikimedia
Com que va sortir del cap de Zeus era la deessa de la intel·ligència. Per això l’acompanya un mussol, un ocell amb uns ulls molt grans i molt oberts.
També era deessa de la guerra. A la guerra de Troia va ajudar moltes vegades els herois grecs. Al pit o a l’escut portava la imatge de Medusa, una de les tres gorgones. Era un ésser monstruós, amb el cap ple de serps que feia tornar de pedra tot el que la mirava.
Wikimedia
En una ocasió va competir amb Posidó, el déu del mar, en un concurs per veure qui seria el patró de la ciutat d’Atenes. Es tractava de veure qui feia el regal més útil per a la ciutat. Posidó va fer brollar una deu d’aigua salada a l’Acròpolis però ella hi va fer crèixer un arbre, una olivera, i els déus van decidir que havia guanyat.
Per això un altre dels seus símbols és l’olivera que és un dels arbres que es cultiven més a Grècia. Així doncs va donar el seu nom a la ciutat, Atenes, i a dalt de l’Acròpolis s’hi va construir un temple dedicat a ella, el Partenó, tot ell de marbre blanc del Pentèlic i amb unes proporcions estèticament admirables. Es diu Partenó perquè la deessa era una noia jove i en grec parthenos vol dir “noia jove”.
A Atenes cada quatre anys s’organitzaven les Panatenees, unes grans festes en honor a la deessa. Un dels actes més importants de la festa era una processó que anava des de l’àgora, la plaça principal de la ciutat, fins a dalt de l’Acròpolis.
Hi participava molta gent i li feien moltes ofrenes, però la més preuada era un vel que les noies joves oferien a la deessa i que l’havien estat teixint amb les seves pròpies mans.
I és que a més a més de ser intel·ligent i guerrera era protectora de les arts i dels artesans.
Fídias, un gran escultor del s.V aC, li va fer una escultura tota d’or i de vori que estava a la cella, a dins del temple. Se la representava vestida de guerrera, tal com anava quan va sortir del cap de Zeus.
Wikimedia
També Homer en els seus poemes parla d’ella. L’anomena “la dea d’ulls d’òliba” o “la dea d’ ulls clars ”, o també “d’ulls brillants”, cosa que ens la fa imaginar intel·ligent i bella.
Mai no es va casar ni va tenir relació amb cap home, potser perquè era tant important que no hi va haver ningú prou mereixedor de ser el seu marit o amant.
(CONTINUARÀ…)
El foc encercla Atenes. El País, 24-8-09
No tinc paraules, sols dolor, impotència i incomprensió en veure que una colla de desaprensius per afany de construir pot provocar un desastre així, quan encara és massa recent la tragèdia de fa tot just un parell d’anys en què Grècia era devorada pel foc a les mateixes portes d’Olímpia. Des del divendres, un foc provocat i avivat pel vent, les altes temperatures i la sequedat crema tot quant troba a l’Àtica fins arribar a la mateixa Atenes. On són les lleis gregues que penalitzen construir en terrenys cremats? Grècia és el bressol de la nostra civilització i és patrimoni de tots. Per què es permet una negligència així en el segle XXI i a Europa i per segona vegada?
Qui no ha sentit a parlar de Pompeia!
A tocar el mar a la badia de Nàpols, al sud d’Itàlia, Pompeia fou sepultada en quaranta-vuit hores per una espessa capa de lapilli (pedres fogueres i cendres) i oblidada durant divuit segles fins ser descoberta el segle XIX, tot i que ja s’havia localitzat el seu emplaçament el 1748. Aquesta ciutat romana imperial se’ns mostra avui congelada en el temps i ens permet conèixer la ciutat opulenta i pròspera que va ser en el segle I, en el moment de la inesperada erupció volcànica del Vesuvi, tot i que ja havien tingut tremolors de terra que l’anunciaven. Les cendres han preservat de l’oblit el record d’unes vides a partir dels objectes que s’hi han descobert: vaixelles, joies, miralls, balances, llibres de papir, restes de menjar calcinat, instruments musicals, màscares d’actors, cascs de soldat, frescos, mosaics amb detalls de la vida quotidiana, estàtues de marbre i de bronze… Els vestigis dels edificis han permès conèixer millor l’organització de la ciutat: edificis públics (un fòrum amb edificis monumentals i estàtues, dos teatres -un de gran i l’Odèon més petit-, un amfiteatre, termes, diversos temples, carrers amb passos de vianants, fonts públiques…) i privats (insulae i vil·les sumptuoses molt ben decorades), comerços i tabernae amb productes de tota mena, thermopolia, forns, lupanar, … Els motlles de l’arqueòleg Giuseppe Fiorelli que el 1864 s’encarrega de les excavacions mostren la posició del cos, les expressions, la roba, el pentitat… dels habitants i dels animals domèstics que van quedar sepultats mentre intentaven fugir o estaven arraulits per protegir-se dels núvols de roques amb foc i gas.
Anar a Pompeia i passejar per les seves ruïnes ens permet conèixer millor la vida dels seus habitants, rics i pobres, lliures i esclaus, homes i dones, nens i adults; ens sentim propers a ells i a la seva desgràcia, gaudi nostre; els veient passejant pel fòrum, o jugant a daus, lluitant a l’arena de l’amfiteatre o representant una comèdia al teatre, pintant un grafit i per què, no en la intimitat d’una cambra o sentit l’últim lladruc del gos que el collar i la cadena li impedeixen salvar-se de la tragèdia.
Gos de Pompeia. Wikipèdia
Tal dia com avui, un 24 d’agost de l’any 79, cap a les deu el volcà Vesuvi, situat a una desena de quilòmetres de Pompeia, entrà en erupció. Una enorme i violenta pujada de lava provocà una autèntica explosió de la muntanya que formà cap a la una del migdia, tot tapant el sol, un increïble núvol de cendres i pedres a més de vint quilòmetres d’altura. Regnà la foscor i el núvol va caure sobre les ciutats de Pompeia i les seves veïnes Herculà i Estàbia. Molts habitants decidiren fugir a corre-cuita, sense agafar res, i es van salvar. Altres, però, aterrits pels llamps i trons cruixidors, van decidir tancar-se a casa i van morir després de patir molt. L’endemà, el volcà encara expulsava gasos mortals, cristalls de magma en fusió, pedres volcàniques lapilli, cendres ardents i piroclasts… És la fi de Pompeia, una ciutat opulenta de més de vint mil habitants, dels quals, es creu, que més de dos mil perderen la vida: uns asfixiats pels gasos ardents i verinosos, altres tocats per la caiguda d’alguna pedra volcànica o o bé aixafats per l’esfondrament de les teulades de les cases o cremats per la calor sufocant que superava amb escreix els 500ºC o sepultats per les cendres. També va morir asfixiat a causa dels gasos l’escriptor Plini el Vell, autor d’Història Natural i comandant de la base naval de Misenus a 25 km de Pompeia, quan veu el núvol, desconeixedor del que és un volcà, ja que per a ell el Vesuvi és un indret de criança de vins aspres, decideix anar per mar a observar el fenomen de més a prop i acudir al rescat d’una noble anomenada Rectina. No pot atracar perquè el mar està remogut pels terratrèmols i canvia el rumb cap a Estàbia per passar-hi la nit, però l’endemà baixa a la platja i mor als seus 56 anys i nosaltres en som coneixedors gràcies al relat del seu nebot Plini el Jove, que recollí els testimonis dels mariners del seu oncle.
Rius de tinta s’han publicat i es continuen publicant sobre Pompeia:
Què us han vingut ganes de visitar Pompeia? L’únic que us puc prometre és treballar Pompeia a classe el proper curs.