Plantes aromàtiques i medicinals a l’antiga Grècia i a la Grècia actual

Els antics grecs ja empraven les plantes aromàtiques pels seus atributs medicinals, supersticiosos, religiosos i culinaris. De fet, tot el sistema de medicina que els metges grecs practicaven es basava en la varietat d’herbes i espècies que creixien en el camp grec. Les herbes aromàtiques servien per potenciar el sabor dels aliments i alhora n’eren medicina. Tal com deia Hipòcrates (460-377 aC) deixeu que el menjar sigui la vostra medicina i la medicina sigui el vostre menjar. Dels quatre cents remeis herbaris d’Hipòcrates encara avui s’utilitzen més de la meitat. Teofrast (372-287 aC), considerat el pare de la botànica, va catalogar més de sis centes herbes i espècies. Dioscòrides, un metge grec del segle I, va escriure De Materia Medica, que va ser utilitzat per a la botànica i el coneixement mèdic tant a l’est com a l’oest durant més de 1500 anys. Els remeis es basaven en un extens catàleg d’espècies i herbes i eren més sistemàtiques que els seus predecessors (que van basar els remeis sobre la màgia i la superstició).

El sòl ric de Grècia, la presència de les muntanyes i el mar, així com el clima càlid amb molt de sol, van ser en l’antiguitat i són una combinació perfecta per tal que les herbes aromàtiques creixin i produeixin una qualitat excel·lent. Els xefs d’arreu encara les prefereixen.

L’orenga  η ρίγανη (Origanum vulgare)

A més de ser encara avui en dia una de les herbes més populars en la cuina grega actual, a l’antiga Grècia es cuinava el peix amb orenga. Es pensava que aquesta herba portava bona sort i bona salut. Simbolitzava l’alegria. Els grecs plantaven l’orenga al voltant de casa seva amb l’esperança d’evitar els esperits malignes. A més, es diu que els grecs antics es coronaven amb orenga el cap durant el son per animar els somnis psíquics.

El grec Clearc de Soli, deixeble d’Aristòtil, en el segle IV aC deia “salaó podrida, ve de gust d’orenga”.

El marduix o majorana  η μαντζουράνα (Origanum majorana)

La cuina grega actual prefereix el marduix o majorana (Origanum majorana), molt semblant a l’orenga i amb els mateixos usos culinaris. És un arbust de la família de les lamiàcies originària de l’Orient Mitjà (Xipre i Turquia) i s’utilitza per saboritzar sopes, guisats i carn. A l’antiga Grècia s’emprava per adornar les tombes perquè es creia que afavoria un descans final ple de felicitat. També se’n feien corones i les regalaven als noucasats, com a símbol d’amor i felicitat. En el banquets, també creien que les garlandes de majorana com les de julivert podien prevenir la borratxera.

L’anet το άνηθο en grec antic ἄνηθον (Anethum graveolens)

L’anet s’utilitza  molt en la cuina grega actual, incloent amanides fresques i la famosa empanada d’espinacs grecs coneguda com “spanakopita”. No obstant això, a l’antiga Grècia, s’emprava per aromatitzar el vi i per a les seves propietats medicinals, com ara curar ferides, cremades i ajudar a promoure el son, tot posant-lo damunt els ulls abans de dormir. També se’n feien corones de victòria per engalanar els herois que tornaven de la batalla.

El fonoll το μάραθο (Foeniculum vulgare)

Prometeu va robar el foc als déus per donar-lo als homes en un fonoll.

El fonoll és molt semblant a l’anet, però té un sabor diferent, més semblant a l’anís.

El nom grec antic per al fonoll és marató μάραθον. A Marató, els grecs van derrotar els perses el 490 aC. en un camp que era curull de fonoll.

Els antics grecs feien servir el fonoll per a salses de vinagre. La cuina grega actual l’empra per condimentar aliments salats, com carns, marisc, pitas i plats de verdures.

Els antics grecs creien que el fonoll promovia la resistència i la longevitat.

S’usa per alleugerir els transtorns digestius, fa baixar la inflor. Té propietats diurètiques i antiinflamatòries.

La menta  δυόσμος/ η μέντα (Mentha longifolia)

Segons el mite grec, aquesta herba rep el seu nom de Minthe, la nimfa de l’aigua a qui Hades, el déu del món subterrani, va desenvolupar un afecte. Quan la seva esposa Persèfone es va assabentar d’això, va convertir  Minthe en una herba.

Els antics grecs aromatitzaven la carn amb menta. La menta també s’utilitza avui en dia ja que era a l’antiguitat per al te que ajudava en la indigestió, trastorns nerviosos, marejos, mal de coll, tos, mals de cap i insomni. Hipòcrates creia que el menjar freqüent de menta impedia l’erecció, i cansava el cos. Hi va haver, però, l’opinió oposada, que la menta era un afrodisíac molt eficaç. S’ha informat que Aristòtil va aconsellar a Alexandre el Gran (C.356-323 aC) no permetés que els seus soldats beguessin té de menta durant les campanyes perquè ell creia que era un afrodisíac.

Sideritis, te grec de muntanya (Tsai tou Vounou)

Aquest te herbònic d’herbes s’utilitza a tota Grècia per ajudar a patir malalties com el refredat comú, mal de coll i gairebé qualsevol malaltia. La sideritis és comunament coneguda com “Tsai tou Vounou” i el seu nom es deriva de la paraula ferro (Sideron). De tornada a l’Antiga Grècia s’utilitzava per curar ferides provocades per fletxes de ferro i espases. També Hipòcrates sovint ho va prescriure com un tònic.

Alfàbrega ο βασιλικός (Ocimum basilicum)
En català és l’alfàbrega, alfabaguera, alfàbega, aufàbiga o aufàtia. Basilio en castellà a partir del grec βασιλεύς “rei”. Es diu que l’herba popular va créixer primer a la creu original de Crist. En l’antiguitat, l’alfàbrega es va col·locar a les mans dels morts per guiar-los de forma segura fins a la vida més enllà i assegurar-se que les portes del cel s’obrien per a ells. A més, l’alfàbrega era col·locada sovint a les portes, per portar bona sort i riquesa. Actualment s’utilitza en molts plats grecs, cosa que només va començar en el segle passat.

El coriandre το κολίανδρο en grec antic κορίαννον  (Coriandrum sativum)

El mot coriandre a partir de κορίαννον prové del grec κόρις “xinxe” i prové de la similitud de l’olor de les fulles amb aquest insecte.

A l’antiga Grècia feien servir el coriandre  per condimentar el menjar i el vi.

En grec micènic ja el tenim testimoniat, ko-ri-ja-da-na.

Es pot utilitzar fresc, en llavor, picat, sec, torrat…

El julivert  ο μαϊντανός (Petroselinum crispum

En el mite grec, el julivert creix del sòl remullat amb la sang d’Armemoros, el drac de Nèmea. Els antics grecs, que creien que les llavors de julivert feien diversos viatges a l’Hades abans de germinar, van utilitzar l’herba com afrodisíac i també en cerimònies funeràries. En els banquets es coronaven amb julivert perquè creien que evitava l’embriaguesa.

A l’herbalisme modern, les llavors de julivert s’utilitzen com a purificador diürètic i renal fort, i les fulles són una bona font de nutrició en amanides riques en vitamines A, C i E.

Els grecs actuals l’utilitzen com a guarnició i en alguns plats de carn i de vegetals.

El llorer τα φύλλα δάφνης (Laurus nobilis)

Les fulles han estat emprades per a cuinar, ja que desprenen un fort aroma. La cuina grega actual les empra en algunes sopes i guisats.També és usual des de temps molt remots l´utilització de corones de llorer per posar als herois.

L‘api silvestre o api bord de muntanya η σελινόριζα (Apium graveolens var. rapaceum)

L’api bord és semblant a l’api conreat (Apium graveolens), però té les fulles més petites i d’olor més penetrant.

Els grecs feien corones d’api per als atletes vencedors en els Jocs Ístmics i Nemeus.

Segons Plutarc, adornava les tombes gregues i és probable que en fessin garlandes per als cadàvers.

El romaní το δενδρολίβανο (Rosmarinus officinalis)

La cuina grega actual utilitza el romaní amb moderació, sobretot en cuinar el xai rostit amb patates i en condimentar una salsa de vinagre per a peixos.

La farigola το θυμάρι (Thyumus vulgaris)

En la cuina grega actual s’empra per condimentar plats de carn i per aromatitzar algunes olives i la millor mel dels grecs.

La sàlvia το φασκόμηλο (Salvia officinalis)

Es pot olorar molt en les muntanyes gregues i s’empra per aromatitzar un te.

Coneixem la cuina grega

L’antiga Grècia és molt coneguda per diferents aspectes: la seva història, la seva àmplia cultura, la seva magnífica arquitectura, la filosofia… Però jo avui, em vull endinsar en un aspecte que potser no és tan popular entre nosaltres: la gastronomia grega.

Per a mi, sempre que viatjo és molt important descobrir tots els aspectes del país, però també la seva cuina, per descobrir nous sabors de la cuina estrangera.

A qui no li agrada menjar? Per mi és tot un plaer! Per això, avui vull parlar sobre la cuina grega i presentar-vos els plats més típics!

A l’antigaGrècia, la gastronomia sempre va tenir una gran importància, fins al punt que en l’ensenyament dels joves, en la qual s’incloïen disciplines com la filosofia, l’astrologia, medicina, etcètera també rebien ensenyaments de cuina! Realment una genial idea, ja que la cuina és necessària per poder sobreviure!

La cuina a l’antiga Grècia estava basada, com en gairebé totes les antigues civilitzacions, en la utilització dels cereals com a aliment del dia a dia, de fet els primers cuiners grecs van ser forners! A partir del blat elaboraven diferents tipus de pans, als que se’ls hi afegia l’oli d’oliva. Per cert, sabeu que l’oli d’oliva tenia més d’una utilitat?: s’utilitzava per menjar, pel embellir el cos, també es feia servir per donar llum, per la conservació d’aliments…

Un dels seus rituals era l’ofrena de pans acabats de fer a la deessa Demèter.

Els grecs utilitzaven habitualment les espècies, per aromatitzar els guisats, sobretot el safrà en sopes de peix i marisc.

La cuina grega va rebre moltes influències procedents d’altres països i civilitzacions, especialment la turca i l’àrab, pel que no era difícil trobar plats i postres similars als que encara avui en dia és habitual veure per aquestes zones.

El peix es cuinava amb orenga i el més consumit era la tonyina, que es conservava amb oli d’oliva però també es menjava mol·luscs, pop i calamars.

Respecte la carn, els grecs menjaven totes les carns que avui coneixem, la que menys consumien era la carn del bou i la que més, el porc, amb el qual es preparaven rostits i els guisats amb d’herbes aromàtiques. En el camp es menjava molt freqüentment carn de caça i peix de riu. A la seva cuina, van introduir el porc, i gràcies això, avui podem gaudir de tot tipus d’embotits.

Els grecs no van deixar de banda les llegums en la seva dieta, però no només per l’ús nutricional, sinó que també Hipòcrates com Discòrdies van aconseguir amb elles curacions sorprenents.

A Grècia la llentia era el més popular dels menjars, de tal manera que es deia que una persona rica no menjava llenties, ja que era un menjar molt barat que es consumia normalment la gent pobra. Es preparava una cocció caldosa que es bevia entre hores, i rep el nom de ptisana, nom que els romans van usar per a qualsevol tipus de bullit de plantes curatives, d’aquí en prové “tisana”.

L’arròs, originari de la Índia, era conegut pels grecs, però a partir d’Alexandre el Gran és quan s’intensifica el seu cultiu, i Pitàgoras li deia la planta dels eunucs, i la recomanava com a tranquil·litzant sexual.

Els grecs també consumien làctics: bevien llet d’ovella o de cabra ja que la de les vaques amb prou feines arribava per alletar els seus vedells. La mantega és coneguda, però també poc emprada. En canvi, aprecien els productes lactis. Se serveix com a dolç una semblança al iogurt, en grec πυριατή. Sobretot, el formatge (τυρός), de cabra o d’ovella, era un aliment bàsic.

En l’època clàssica, les verdures se servien en sopa, bullides o en puré, condimentades amb una mena de vinagreta. Aristòfanes mostra a Hèracles com a gran consumidor de purés (en les seves comèdies, sempre apareix com un golafre impenitent).

La col era la verdura per excel·lència per depurar la sang; tenien, i tenen, la virtut de diluir els greixos pel que es recomanava la seva ingestió en tots els banquets. Sabem que Diògenes es mantenia, simplement, amb col i aigua per arribar a octogenari.

En definitiva, els grecs mantenien una dieta molt rica i variada i amb poques diferencies respecte a nosaltres!

Per saber més sobre la cuina grega, trobeu la vostra recepta de cuina grega antiga o bé adaptada als nostres gustos moderns. Esperem les vostres fotografies, vídeos així com els vostres comentaris de degustació.

Fem un menjar grec? un banquet? una festa?…

Laia Costa

1r Batx. Humanístic

El menjador grec

En aquest article us mostrem com eren els menjadors de l’antiga Grècia on tenien lloc els Simposis i la seva distribució.

El temple d’Asclepi (Ἀσκληπιός) a Corint (Κόρινθος) albergava un ídol i un altar de sacrificis, així com l’àbaton o càmera de dormir per tenir somnis curatius. Però també, com molts temples antics, va ser seu de banquets festius en no menys de tres menjadors públics. Les habitacions estaven alineades en tres costats per sofàs de pedra on el client podia reclinar-se mentre menjava i parlava.

El dibuix d’un dels menjadors corintis mostra els comensals que realitzen activitats típiques dels banquets. L’escena mostra el segon curs o simposi: Un servent (centre) s’omple una gerra amb vi diluït i una noia toca la flauta per donar inici al banquet. Els comensals són col·locats d’acord al seu estatus social, a partir de la posició més alta (1) i descendint en rang esquerre a la posició més baixa (11).

Pastís a les nous i la mel

Ingredients:

– 200 gr de farina.
– 50 gr de nous pelades.
– 50 gr de sèsam.
– 150 gr de mel.
– 3 ous.

Preparació:

1- Picar les ametlles i les nous.
2- Moldre el sèsam.
3- Preescalfar el forn a 200 ºC.
4- Batre els ous amb la mel i lentament afegir la farina i tots els altres ingredients, batint constantment.
5- Greixar un motlle per pastís i afegir la pasta.
6- Coure al forn durant 45 minuts, deixant la porta del forn entreoberta durant els 10 primers minuts.
7- Quan és cuit, retirar del forn i retirar el pastís del motlle.
8- Cobrir amb un tovalló fins que es refredi.

Imatge de previsualització de YouTube

És possible recrear el menjar de l’antiga Grècia?

La nostra recerca sobre els aliments i la dieta dels antics grecs no podia acabar sense intentar portar a la pràctica un àpat de la gastronomia grega i així poder compartir amb les nostres amistats el que havíem après, tot recreant la dieta que seguien els antics grecs.

El menjar a l’antiga Grècia va ser el centre de la vida antiga i també ho és de la nostra. El menjar en comú ens reuneix tots els dies al voltant de la taula, els caps de setmana amb els amics i per Nadal i altres festivitats amb tota la família.

Els habitants de l’antiga Grècia feien, com nosaltres, tres àpats al dia i el seu règim alimentari es fonamentava en tres productes bàsics coneguts avui com els tres pilars de la dieta mediterrània: el pa de blat, l’oli d’oliva i el vi. No menjaven massa carn, però sí molt de peix. També incloïen productes típics de l’agricultura mediterrània, com els fruits, els vegetals i algunes espècies. No hi havia àpat sense vi, però mai no el consumien en estat pur, sempre el barrejaven amb aigua.

Blat.

Olives.

Raïm.

Copa de vi de l’antiga Grècia.

Nosaltres vam realitzar un sopar, que podríem dir simposi, tot i que a l’antiga Grècia el simposi era el ressopó en què s’entretenien bevent vi, parlant, cantant, jugant al kòtabos…

Simposi.

Amb la finalitat de recrear una escena de l’antiga Grècia, vam convocar una quedada a casa d’una de nosaltres, la qual estava composta per nosaltres dues i per quatre amigues més, per tal que tastessin els nostres plats i féssim un àpat en comú al voltant de la taula i de l’amistat que ens uneix. No vàrem menjar reclinades en el menjador, com els antics grecs, perquè no teníem espai.

El menú que vam escollir va ser una sopa de cigrons i una salsa tzatziki, la qual vam acompanyar amb unes llesques de pa.

Els plats van agradar bastant, sobretot la salsa tzatziki, tot i que en general vam arribar a la conclusió que estaria millor sense menta. Respecte la sopa de cigrons, tenia un gust bastant bo i va agradar força.

Aquí podeu veure una imatge de la nostra taula parada amb els dos plats que vam cuinar, esperem que us agradi la idea, que us animeu a convocar un Simposi i el compartiu amb nosaltres!

10850078_10203393607981458_7694591982277396306_n

El nostre Simposi.

La propera vegada, amb més temps, recrearem un àpat grec, vestides amb peple o quitó i himàcion, reclinades en triclinis i acompanyades de música de l’antiga Grècia.

Tzatziki

Aquí us deixem una salsa grega τζατζίκι elaborada amb productes típics de l’antiga Grècia, de la qual es pot acompanyar amb tot tipus de pa o torrades. Esperem que us animeu a realitzar una recepta tan fàcil i ràpida de fer per tal de recrear receptes antigues.

Ingredients:

*1 cogombre
*1 iogurt natural
*2 cullerades de llimona
*2 grans d’all
*2-3 cullerades d’oli d’oliva
*Una mica de sal
*Una mica de pebre
*Fulles de menta

Elaboració:

1. Comencem pelant el cogombre, en traiem bé les llavors i per últim el trossegem.

2. En un bol col·loquem el cogombre tallat juntament amb el iogurt.

3. Afegim una mica de sal i un xurro d’oli d’oliva a la barreja.

4. S’afegeixen les dents d’all picats, el julivert, el pebre mòlt, el suc de llimona i les fulles de menta.

5. Per finalitzar, es barreja bé tot i se serveix.

Imatge de previsualització de YouTube



Arròs a l’antiga Grècia

Avui nosaltres hem decidit elaborar aquest arròs típic de l’antiga Grècia incorporant pebrot vermell, un producte americà, perquè doni un gust més dolç a l’hora de menjar-ho.

També hem volgut elaborar aquest plat, perquè ens ha cridat l’atenció que antigament pels grecs només el consumien les persones més riques de la societat i, en canvi, avui en dia l’arròs és un dels plats més consumits per tot tipus de persones, ja siguin riques o de menys diners.

Esperem que us animeu a realitzar un altre tipus de receptes originals per al cap de setmana i ho gaudiu amb molt de gust a les vostres cases amb la família.

Endavant!

Ingredients:

*Oli*1 litre d’aigua *120 grams de pèsols *1 branqueta de julivert *1 fulla de llorer *150 grams de pebrots vermells *75 grams de cebes *1 mica de sal *400 grams d’arròs *1 mica de farigola *1 mica de pebre *150 grams de salsitxes Elaboració: 1. Greixar la paella amb oli 2. Afegir les salsitxes 3. Fregir 4.Tallar el pebrot i col·locar-lo amb les salsitxes 5. Introduir la ceba al sofregit 6. Agregar els pèsols 7. Afegir una fulla de llorer 8. Col·locar una mica de farigola i julivert 9. Afegir l’arròs 10. Abocar l’aigua 11. Per últim, també pots afegir pebre vermell 12. Deixar aproximadament uns 20/25 minuts

Imatge de previsualització de YouTube

Fer dieta a l’antiga Grècia

La paraula “dieta” prové del vocable grec δίαιτα, pels grecs aquest terme feia referència a la regulació dels hàbits de vida general.

Avui la principal clau per tenir un bon estil de vida és no fumar, fer esport, mantenir una alimentació saludable, … Però quan vam començar a relacionar la paraula “dieta” amb un règim alimentari estricte?

Dieta i fer exercici

Fa més d’uns 2.500 anys, quan vivia el gran metge grec Hipòcrates, les taxes de sobrepès no s’assemblaven en res a les actuals pandèmies d’obesitat. Al V a.C també es donava valor al nombre de calories gastades. Hipòcrates que afirmava “Que el teu aliment sigui la teva medicina, va deixar algunes pautes per a l’obesitat, ja que defenia que menjar bé i tenir bons hàbits de vida era bellesa i salut. Algunes d’elles no tenen sentit per a la medicina actual, com per exemple “donar menjar sec a l’obès amb laxitud muscular i complexió vermella” mentre que d’altres segueixen l’ús “d’aquells que volen perdre pes haurien de dur a terme uns forts exercicis abans de menjar”. Podem dir, doncs, que amb Hipòcrates la dieta es va incorporar a la medicina: la dieta hipocràtica.

Hipòcrates

En època romana en què eren freqüents els festins romans, el poeta Horaci exposava que “un cuerpo cargado de alimentos embrutece el espíritu y convierte en terrenal el aire divino que nos anima”, és a dir, a una persona que no té cura del seu cos es tornarà com tots els altres perquè ja no tindrà aquesta inspiració divina.

Festins romans

Per a Horaci, els festins en què les classes benestants menjaven fins a guanyar diversos quilos de més i que pretenien compensar aquestes festes mitjançant la substitució de l’esmorzar per un got d’aigua, podia emmaleir a l’ésser humà a causa d’aquest excés en la indigesta d’aliments. Actualment cap comitè de nutrició trauria la raó al poeta, ja que a Europa una de les causes de mort és per l’excés de pes.

Aquest fet de no esmorzar per compensar excessos va ser una tradició de fa més de 2.100 anys.

Horaci

Galè de Pèrgam (Γαληνός) que va viure durant el segle II dC, va ser un metge grec. El seu punt de vista era dominar la medicina europea al llarg de més de mil anys.

Galè

Galè, considerat el primer dietista de la història (fa 1.800 anys), exposava que “el obeso adultoconstituidodebe tener en cuenta que un adelgazamiento no será obra de un plan médicosino de un cambio total de régimen de vida”, el que ens vol dir el dietista és que una persona ja adulta amb sobrepès ha de saber que per perdre pes no solament serà una obra del metge, sinó que serà un canvi en els seus hàbits de vida.

 

La μαστίχα de Quios

El màstic (μαστίχα) de Quios és una resina natural segregada, en forma de llàgrimes, per la varietat de l’arbust llentiscle que és autòctona del sud de l’illa de Quios, situada al Mar Egeu septentrional.

μαστίχ.

A Grècia és habitual prendre el màstic dissolt amb aigua freda com a refresc, i el seu sabor és totalment diferent a qualsevol cosa que pugueu conèixer.

Les primeres referències conegudes sobre l’arbre del màstic (μαστίχα) i sobre la mastija de Quios es troben en l’Antiguitat i fonamentalment provenen d’Heròdot (Ἡρόδοτος, 484 – 420 a.C), que fa referència al fet que en l’antiga Grècia mastegaven el líquid resinós dessecat que flueix de l’escorça de l’arbre. En textos medicinals de l’antiguitat es troben abundants receptes mèdiques, l’ingredient fonamental de les quals era la mastija, a la qual consideraven beneficiosa per a la salut humana.

El màstic (μαστίχα) encara s’utilitza en els nostres dies per a l’eliminació de tumors en l’anus, al pit, al fetge, a les paròtides, a la melsa, a l’estómac, a l’intestí i a l’esòfag, i fins i tot és eficaç contra les diarrees infantils.

El segon ús més habitual té relació amb la salut de la cavitat estomacal. És adequada per a l’elaboració de dentifricis, ofereix un alè net i irriga la humitat innecessària de la boca. Els antics ja mastegaven xiclet i era de Quios!

El màstic (μαστίχα) s’utilitza fins i tot en la rebosteria com a ingredient addicional d’un gran nombre de dolços i confitures. A la cuina atorga un aroma característic a la carn, al formatge, i fins i tot, s’utilitza com a espècia.

Imatge de previsualització de YouTube

Phthois

Nosaltres us volem ensenyar aquest postre típic de l’antiga Grècia perquè us animeu a realitzar-lo en les vostres cases, ja que no necessita una gran elaboració i els ingredients es poden aconseguir fàcilment a les botigues i no són de gaire cost.

Ingredients:

*Farina

*Formatge feta

*Mel

*Sal

*Nous i ametlles per a la decoració

Elaboració:

1.En un bol, cal triturar el formatge, la sal, la farina i la mel fins a convertir una massa

2.Col·locar la massa sobre una superfície de treball i pastar breument

3.Cobrir amb paper de plàstic la massa i deixar-la reposar 20 minuts

4.Enfarinar una superfície de treball i pastar

5.Un cop pastat, fer la forma

6.Greixar lleugerament una paella i escalfar el foc mitjà-baix

7.Posar la peça en la paella i deixar-la fins que es dori

8.Per finalitzar, adorna-la al teu gust i serveix

Bon profit!

Imatge de previsualització de YouTube

 

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón