L’alimentació a Grècia era generalment força senzilla; només les classes altes es podien permetre menjar carn diàriament. Els sacrificis públics en les festivitats religioses anaven seguits d’un banquet que per a molts era gairebé l’única ocasió en què es consumia bou o xai. El menjar corrent derivava del que avui s’anomena “dieta mediterrània“: a base de pa, oli, llegum, molta verdura, fruita i peix, amb l’addició de carn d’algun animal de corral com el pollastre o el conill. Per tant, la incitació que fan els filòsofs al vegetarianisme l’hem d’entendre com un rebuig al banquet aristocràtic a base de grans animals rostits, i també al banquet sacrificial en què déus i humans comparteixen l’aliment: els déus, amb el fum del peix, la pell i els ossos de la víctima, i les persones, amb la carn d’aquesta.

Pel que ens explica Homer, els déus, a més del nèctar i de la ambrosia, el que els agradava era la carn. De fet, la carn és l’aliment més ben considerat pels humans i, a partir del mite de Prometeu, forma part del sacrifici als déus.Un exemple seria el d’Hermes que tenia una gran passió per la carn. Quan encara no hi havia  transcorregut  24 hores des del seu naixement, se li va despertar una fam atroç per la carn. Es va aixecar i va robar 50 bous de la ramaderia d’Apol·lo, va partir els trossos i els va rostir. Més tard, com si no hagués passat res, va tornar al bressol i es va fer el dormit. Però l’olor del rostit seguia temptant. Apol·lo li va cedir tot els seus bous a canvi de la seva cítara (instrument musical) i Zeus el va nomenar déu protector dels ramats.

Els poetes, encapçalats per Hesíode (Ἡσίοδος) (s. VIII aC), expressen la nostàlgia d’una Edat d’Or en què la terra oferia els seus fruits espontàniament. Alguns filòsofs la identifiquen amb una època en què no era necessari matar per aconseguir aliment ni per establir relació amb els déus.

Pitàgoras (Πυθαγόρας) planteja l’abstinència de carn com una manera d’enfortir el cos i purificar l’ànima perquè pugui accedir al coneixement, a més de prohibir el sacrifici d’animals amb motiu de la seva creença en la transmigració de les ànimes, les quals poden habitar cossos de diferents espècies. 

Pitàgoras

Empèdocles (Ἐμπεδοκλῆς) segueix aquest model, això ho sabem perquè encara es conserva fragments que inciten a l’abstinència de carn com a mètode de purificació i prohibeixen la matança d’animals pels mateixos motius que Pitàgoras.

Empèdocles

Un altre filòsof en contra del fet de menjar carn és Epimènides (Ἐπιμενίδης), també vegetarià però es presentava més com a purificador i sanador que com a filòsof.

Altres pensadors com Demòcrit (Δημόκριτος) o Protàgoras (Πρωταγόρας) insisteixen en les misèries i dificultats dels primers humans i en el progrés de la civilització.

Demòcrit

Demòcrit i Protàgoras

Les idees òrfiques continuen reflectint-se de manera especial en Plató (Πλάτων), que, a part de mantener la creença en la reencarnació de les ànimes, evoca amb nostàlgia un temps en què no es menjaven bous, els sacrificis eren purs, i es duia una vida salvatge i senzilla, més justa que l’actual.

També Teofrast, deixeble d’Aristòtil (Ἀριστοτέλης), en un dels seus tractats defensa la matança dels animals com a necessària i injusta i a Sobre la pietat  atribueix als primers humans l’alimentació vegetal i l’oferiment als déus de productes de la terra.

Els filòsofs cínics (segles IV-III aC) van més enllà i prediquen el retorn a la vida salvatge transgredint les prohibicions alimentàries, ja que rebutgen els aliments cuits.

D’altra part, les escoles mèdiques recomanen moderació en el consum de carn per raons higièniques.

En l’època hel·lenística i romana, la literatura pseudopitagòrica insisteix en les prescripcions alimentàries vegetarianes de Pitàgoras.

Plutarc de Queronea a la regió grega de Beòcia al segle I dC va escriure un tractat, una reflexió sobre la relació entre nutrició i ètica,  Contra el fet de menjar carn (De esu carnium, en grec Περὶ σαρκοφαγίας) on sembla combinar les dues tendències gregues enfrontades en l’època clàssica quan remarca l’estat dels homes primitius que mengen carn però sols per necessitat. Val a dir que a la seva època, els banquets dels romans rics eren opípars i l’elevat consum de carn era perillós per a la salut humana. Plutarc recomana també una dieta vegetariana  en altres peces de les Moralia tals com Consells per conservar la salut o Xerrades de sobretaula.

El filòsof grec Porfiri en el segle III  a  Sobre l’abstinència continua amb els arguments de Plutarc a favor del vegetarianisme i va en contra del sacrifici d’animals  d’alguns rituals.

Actualment es diu que menjar carn ens va ajudar a fer-nos humans. Sense la proteïna animal és molt probable que no haguéssim desenvolupat la intel·ligència que en fa diferents de la resta de les espècies. Els vegetarians advoquen per un planeta suposadament verd en el qual no es consumeixin animals i, en alguns casos, tampoc els seus derivats. Però una humanitat vegana també portaria complicacions per a la salut dels que no mantinguessin una acurada observació del seu règim.

L’elevat consum de carn s’ha relacionat amb problemes de colesterol i algunes malalties degeneratives, fins i tot amb el càncer, en part per l’eliminació dels greixos saturats d’origen animal. El problema és que no tothom té una observació tan estricta del seu règim com la de molts vegetarians. La carn pot comportar perjudicis quan es menja amb excés.
Menjar carn o no, no és bo ni dolent, el que compta és el conjunt de la dieta. Consumim massa carn en els països desenvolupats. No cal ser vegetarià o vegà per asseverar-se, el que cal és fer una bona dieta amb els aliments necessaris però sense menjar en excés. Els antics grecs si en menjaven no n’abusaven!