El fet de menjar carn

L’alimentació a Grècia era generalment força senzilla; només les classes altes es podien permetre menjar carn diàriament. Els sacrificis públics en les festivitats religioses anaven seguits d’un banquet que per a molts era gairebé l’única ocasió en què es consumia bou o xai. El menjar corrent derivava del que avui s’anomena “dieta mediterrània“: a base de pa, oli, llegum, molta verdura, fruita i peix, amb l’addició de carn d’algun animal de corral com el pollastre o el conill. Per tant, la incitació que fan els filòsofs al vegetarianisme l’hem d’entendre com un rebuig al banquet aristocràtic a base de grans animals rostits, i també al banquet sacrificial en què déus i humans comparteixen l’aliment: els déus, amb el fum del peix, la pell i els ossos de la víctima, i les persones, amb la carn d’aquesta.

Pel que ens explica Homer, els déus, a més del nèctar i de la ambrosia, el que els agradava era la carn. De fet, la carn és l’aliment més ben considerat pels humans i, a partir del mite de Prometeu, forma part del sacrifici als déus.Un exemple seria el d’Hermes que tenia una gran passió per la carn. Quan encara no hi havia  transcorregut  24 hores des del seu naixement, se li va despertar una fam atroç per la carn. Es va aixecar i va robar 50 bous de la ramaderia d’Apol·lo, va partir els trossos i els va rostir. Més tard, com si no hagués passat res, va tornar al bressol i es va fer el dormit. Però l’olor del rostit seguia temptant. Apol·lo li va cedir tot els seus bous a canvi de la seva cítara (instrument musical) i Zeus el va nomenar déu protector dels ramats.

Els poetes, encapçalats per Hesíode (Ἡσίοδος) (s. VIII aC), expressen la nostàlgia d’una Edat d’Or en què la terra oferia els seus fruits espontàniament. Alguns filòsofs la identifiquen amb una època en què no era necessari matar per aconseguir aliment ni per establir relació amb els déus.

Pitàgoras (Πυθαγόρας) planteja l’abstinència de carn com una manera d’enfortir el cos i purificar l’ànima perquè pugui accedir al coneixement, a més de prohibir el sacrifici d’animals amb motiu de la seva creença en la transmigració de les ànimes, les quals poden habitar cossos de diferents espècies. 

Pitàgoras

Empèdocles (Ἐμπεδοκλῆς) segueix aquest model, això ho sabem perquè encara es conserva fragments que inciten a l’abstinència de carn com a mètode de purificació i prohibeixen la matança d’animals pels mateixos motius que Pitàgoras.

Empèdocles


Un altre filòsof en contra del fet de menjar carn és Epimènides (Ἐπιμενίδης), també vegetarià però es presentava més com a purificador i sanador que com a filòsof.

Altres pensadors com Demòcrit (Δημόκριτος) o Protàgoras (Πρωταγόρας) insisteixen en les misèries i dificultats dels primers humans i en el progrés de la civilització.

Demòcrit

Demòcrit i Protàgoras

Les idees òrfiques continuen reflectint-se de manera especial en Plató (Πλάτων), que, a part de mantener la creença en la reencarnació de les ànimes, evoca amb nostàlgia un temps en què no es menjaven bous, els sacrificis eren purs, i es duia una vida salvatge i senzilla, més justa que l’actual.

També Teofrast, deixeble d’Aristòtil (Ἀριστοτέλης), en un dels seus tractats defensa la matança dels animals com a necessària i injusta i a Sobre la pietat  atribueix als primers humans l’alimentació vegetal i l’oferiment als déus de productes de la terra.

Els filòsofs cínics (segles IV-III aC) van més enllà i prediquen el retorn a la vida salvatge transgredint les prohibicions alimentàries, ja que rebutgen els aliments cuits.

D’altra part, les escoles mèdiques recomanen moderació en el consum de carn per raons higièniques.

En l’època hel·lenística i romana, la literatura pseudopitagòrica insisteix en les prescripcions alimentàries vegetarianes de Pitàgoras.

Plutarc de Queronea a la regió grega de Beòcia al segle I dC va escriure un tractat, una reflexió sobre la relació entre nutrició i ètica,  Contra el fet de menjar carn (De esu carnium, en grec Περὶ σαρκοφαγίας) on sembla combinar les dues tendències gregues enfrontades en l’època clàssica quan remarca l’estat dels homes primitius que mengen carn però sols per necessitat. Val a dir que a la seva època, els banquets dels romans rics eren opípars i l’elevat consum de carn era perillós per a la salut humana. Plutarc recomana també una dieta vegetariana  en altres peces de les Moralia tals com Consells per conservar la salut o Xerrades de sobretaula.

El filòsof grec Porfiri en el segle III  a  Sobre l’abstinència continua amb els arguments de Plutarc a favor del vegetarianisme i va en contra del sacrifici d’animals  d’alguns rituals.

Actualment es diu que menjar carn ens va ajudar a fer-nos humans. Sense la proteïna animal és molt probable que no haguéssim desenvolupat la intel·ligència que en fa diferents de la resta de les espècies. Els vegetarians advoquen per un planeta suposadament verd en el qual no es consumeixin animals i, en alguns casos, tampoc els seus derivats. Però una humanitat vegana també portaria complicacions per a la salut dels que no mantinguessin una acurada observació del seu règim.

L’elevat consum de carn s’ha relacionat amb problemes de colesterol i algunes malalties degeneratives, fins i tot amb el càncer, en part per l’eliminació dels greixos saturats d’origen animal. El problema és que no tothom té una observació tan estricta del seu règim com la de molts vegetarians. La carn pot comportar perjudicis quan es menja amb excés.
Menjar carn o no, no és bo ni dolent, el que compta és el conjunt de la dieta. Consumim massa carn en els països desenvolupats. No cal ser vegetarià o vegà per asseverar-se, el que cal és fer una bona dieta amb els aliments necessaris però sense menjar en excés. Els antics grecs si en menjaven no n’abusaven!

Les dietes dels atletes

Sovint en la premsa diària es parla de la dieta òptima dels esportistes per tal d’augmentar el seu rendiment. No hi ha jocs olímpics sense els patrocinadors en alimentació. A manca de begudes energètiques, els antics atletes se sotmetien a unes dietes especials.

Imatge de previsualització de YouTube

Iccos de Tàrent, un atleta del segle V a. C, va ser el primer a ser sotmès a un règim alimentari particular, tot això ho confirma el gran filòsof Plató, ja que diu que tenia un règim molt disciplinat.

Càrmides, vencedor a la cursa de l’estadi el 688 aC, feia una dieta de figues seques.

Atletes de l’antiga Grècia

Atletes de l’antiga Grècia


Diògenes Laerci confirma que el mestre de gimnàstica anomenat Pitàgoras, va ser el primer en prescriure als atletes a menjar carn, ja que abans solament s’alimentaven amb figues seques, formatge i pa, i això no els hi donava la força suficient per a ser un bon atleta. Llavors, Pitàgoras va decidir fer una selecció de les carns segons la seva similitud; es menja carn de cabra per fer grans salts, també de bou per ser fort i resistent com un bou, …

Les necessitats dels esportistes, de fet, eren les mateixes que avui en dia; per tant, necessitaven molta proteïna per augmentar la massa muscular i hidrats de carboni per disposar de molta energia. Els atletes grecs eren de família acabalada; per tant es podien alimentar bé i obtenir llegums i carn per a la seva dieta atlètica.

Ateneu de Nàucratis parla del famós lluitador Miló de Crotona en la seva obra Deipnosofistai o El banquet dels erudits: “Miló de Crotona menjava 20 mines de carn, altres tantes de pa i bevia tres congis de vi”

En mesures actuals, vindrien a ser vuit quilos de carn i gairebé deu litres de vi. De fet, el vi és una gran font d’hidrats de carboni i el mateix metge Hipòcrates recomanava als atletes el seu consum i fins i tot “emborratxar-se un parell de vegades” per tal de millorar les punxades als músculs adolorits a causa d’un exercici violent.

Es veu que els incansables corredors indis tarahumara de Mèxic beuen litres de cervesa de blat de moro abans de començar les seves curses de més de cent quilòmetres.

Miló de Crotona també podria haver inventat l’entrenament de força progressiu. Per tal de guanyar força, cada dia carregava un vedell i caminava un estadi, però l’animal va acabar malament, segons conta Ateneu: “A Olímpia va alçar sobre les espatlles un bou de quatre anys, va fer un estadi i després el va tallar i se’l va menjar en un dia”.

 

                   Foto: Miló de Crotona, de Pierre Puget

Dròmeu d’Estimfàlia, vencedor en una cursa de resistència en dos jocs consecutius 484 i 480 aC, la seva dieta era a base de consumir grans quantitats de carn.