Arxiu d'etiquetes: Dieta

Fer dieta a l’antiga Grècia

Publicat el per
1

La paraula “dieta” prové del vocable grec δίαιτα, pels grecs aquest terme feia referència a la regulació dels hàbits de vida general.

Avui la principal clau per tenir un bon estil de vida és no fumar, fer esport, mantenir una alimentació saludable, … Però quan vam començar a relacionar la paraula “dieta” amb un règim alimentari estricte?

Dieta i fer exercici

Fa més d’uns 2.500 anys, quan vivia el gran metge grec Hipòcrates, les taxes de sobrepès no s’assemblaven en res a les actuals pandèmies d’obesitat. Al V a.C també es donava valor al nombre de calories gastades. Hipòcrates que afirmava “Que el teu aliment sigui la teva medicina“, va deixar algunes pautes per a l’obesitat, ja que defenia que menjar bé i tenir bons hàbits de vida era bellesa i salut. Algunes d’elles no tenen sentit per a la medicina actual, com per exemple “donar menjar sec a l’obès amb laxitud muscular i complexió vermella” mentre que d’altres segueixen l’ús “d’aquells que volen perdre pes haurien de dur a terme uns forts exercicis abans de menjar”. Podem dir, doncs, que amb Hipòcrates la dieta es va incorporar a la medicina: la dieta hipocràtica.

Hipòcrates

En època romana en què eren freqüents els festins romans, el poeta Horaci exposava que “un cuerpo cargado de alimentos embrutece el espíritu y convierte en terrenal el aire divino que nos anima”, és a dir, a una persona que no té cura del seu cos es tornarà com tots els altres perquè ja no tindrà aquesta inspiració divina.

Festins romans

Per a Horaci, els festins en què les classes benestants menjaven fins a guanyar diversos quilos de més i que pretenien compensar aquestes festes mitjançant la substitució de l’esmorzar per un got d’aigua, podia emmaleir a l’ésser humà a causa d’aquest excés en la indigesta d’aliments. Actualment cap comitè de nutrició trauria la raó al poeta, ja que a Europa una de les causes de mort és per l’excés de pes.

Aquest fet de no esmorzar per compensar excessos va ser una tradició de fa més de 2.100 anys.

Horaci

Galè de Pèrgam (Γαληνός) que va viure durant el segle II dC, va ser un metge grec. El seu punt de vista era dominar la medicina europea al llarg de més de mil anys.

Galè

Galè, considerat el primer dietista de la història (fa 1.800 anys), exposava que “el obeso adulto, constituido, debe tener en cuenta que un adelgazamiento no será obra de un plan médico, sino de un cambio total de régimen de vida”, el que ens vol dir el dietista és que una persona ja adulta amb sobrepès ha de saber que per perdre pes no solament serà una obra del metge, sinó que serà un canvi en els seus hàbits de vida.

 

Les dietes dels atletes

Publicat el per
1

Sovint en la premsa diària es parla de la dieta òptima dels esportistes per tal d’augmentar el seu rendiment. No hi ha jocs olímpics sense els patrocinadors en alimentació. A manca de begudes energètiques, els antics atletes se sotmetien a unes dietes especials.

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=ht1j4_qV6js[/youtube]

Iccos de Tàrent, un atleta del segle V a. C, va ser el primer a ser sotmès a un règim alimentari particular, tot això ho confirma el gran filòsof Plató, ja que diu que tenia un règim molt disciplinat.

Càrmides, vencedor a la cursa de l’estadi el 688 aC, feia una dieta de figues seques.

Atletes de l’antiga Grècia

Atletes de l’antiga Grècia


Diògenes Laerci confirma que el mestre de gimnàstica anomenat Pitàgoras, va ser el primer en prescriure als atletes a menjar carn, ja que abans solament s’alimentaven amb figues seques, formatge i pa, i això no els hi donava la força suficient per a ser un bon atleta. Llavors, Pitàgoras va decidir fer una selecció de les carns segons la seva similitud; es menja carn de cabra per fer grans salts, també de bou per ser fort i resistent com un bou, …

Les necessitats dels esportistes, de fet, eren les mateixes que avui en dia; per tant, necessitaven molta proteïna per augmentar la massa muscular i hidrats de carboni per disposar de molta energia. Els atletes grecs eren de família acabalada; per tant es podien alimentar bé i obtenir llegums i carn per a la seva dieta atlètica.

Ateneu de Nàucratis parla del famós lluitador Miló de Crotona en la seva obra Deipnosofistai o El banquet dels erudits: “Miló de Crotona menjava 20 mines de carn, altres tantes de pa i bevia tres congis de vi”

En mesures actuals, vindrien a ser vuit quilos de carn i gairebé deu litres de vi. De fet, el vi és una gran font d’hidrats de carboni i el mateix metge Hipòcrates recomanava als atletes el seu consum i fins i tot “emborratxar-se un parell de vegades” per tal de millorar les punxades als músculs adolorits a causa d’un exercici violent.

Es veu que els incansables corredors indis tarahumara de Mèxic beuen litres de cervesa de blat de moro abans de començar les seves curses de més de cent quilòmetres.

Miló de Crotona també podria haver inventat l’entrenament de força progressiu. Per tal de guanyar força, cada dia carregava un vedell i caminava un estadi, però l’animal va acabar malament, segons conta Ateneu: “A Olímpia va alçar sobre les espatlles un bou de quatre anys, va fer un estadi i després el va tallar i se’l va menjar en un dia”.

 

                   Foto: Miló de Crotona, de Pierre Puget

Dròmeu d’Estimfàlia, vencedor en una cursa de resistència en dos jocs consecutius 484 i 480 aC, la seva dieta era a base de consumir grans quantitats de carn.