Amanida de cebes

Avui al nostre blog us deixem una amanida realitzada amb aliments propis de la gastronomia de l’antiga Grècia. Nosaltres hem buscat força informació sobre receptes i la veritat que l’amanida de cebes ens ha semblat força interessant, ja que ara que arriba el bon temps ve de gust un menjar fresc. T’animes a cuinar-la?

Ingredients:
4 o 6 cebes
250 gr. d’olives negres
2 cogombres
Oli
Vinagre
Sal
Pebre

Preparació:

1. Col·locar les cebes sense pelar al forn durant 30 min. a 180°

2. Mentrestant, tallar els cogombres

3. Després d’haver tallat els cogombres, picar les olives a trossos molt petits

4. Una vegada han passat els 30 minuts, treure del forn les cebes i tallar-les

5. Introduir el cogombre tallat, la ceba i les olives picades en un bol i amanir-ho tot amb el vinagre, l’oli, la sal i el pebre.

Imatge de previsualització de YouTube

BON PROFIT!

Aliments afrodisíacs a l’antiga Grècia

164408-big

Al llibre anomenat “Antigues receptes d’afrodisíacs preuades” (Πολύτιμες Αρχαίες Αφροδισιακές Συνταγές) de Lena Terkesithou, parla sobre els aliments indicats com afrodisíacs a l’antiga Grècia, aquests aliments són:

Bulbs: Els antics grecs creien que certs bulbs amargs estimulen la passió. Estaven cuinats de diverses maneres, i es mengen amb amanides afrodisíaques, que també podien contenir mel i llavors de sèsam, dos aliments considerats libido impulsors.

Bulbs

All (Allium sativum): Des del més antic dels temps, es creia que l’all tenia propietats màgiques i terapèutiques, i també el van considerar un afrodisíac. En els temps d’Homer (Ὅμηρος), els grecs menjaven all cada dia amb pa, com a condiment, o afegit a les amanides. Va ser el principal ingredient d’una pasta d’all, un precursor de Skordalia (σκορδαλιά), que conté formatge, all, ous, mel, i oli.

All

Skordalia

Porros (Allium ampeloprasum): Els antics grecs consideraven els porros un aliment afrodisíac, probablement a causa de la seva forma fàl·lica. (També van ser utilitzats com un laxant.)

Porros

Bolets: Les tòfones van ser considerats aliments afrodisíacs excepcionals. Creixen per sota de la superfície en les costes sorrenques, i eren rars i molt cars (tal com són en l’actualitat).

Bolets

Cebes: Igual que l’all, els antics menjaven cebes amb regularitat. A més dels seus beneficis terapèutics, es creia que les cebes eren alimentes afrodisíacs.

Cebes

La  orchis mascula és un tipus d’orquídia salvatge i fou referit com un excel·lent afrodisíac per Dioscòrides (Διοσκορίδης Πεδάκιος o Πεδάνιος) (c.40-90 CE), el fundador de la farmacologia del segle primer, així com per Plutarc (Πλούταρχος) en els seus preceptes de la salut (Υγιεινά Παραγγέλματα).

Orchis mascula

Menta (Mentha): Hipòcrates (Ἱπποκράτης)  creia que el menjar freqüent de menta impedia l’erecció, i cansava el cos. Hi va haver, però, l’opinió oposada, que la menta era un afrodisíac molt eficaç. S’ha informat que Aristòtil (Ἀριστοτέλης) va aconsellar a Alexandre el Gran ( Μέγας Αλέξανδρος) (C.356-323 aC) no permetre que els seus soldats beguessin té de menta durant les campanyes perquè ell creia que era un afrodisíac.

Menta

Pastís a les nous i la mel

Ingredients:

– 200 gr de farina.
– 50 gr de nous pelades.
– 50 gr de sèsam.
– 150 gr de mel.
– 3 ous.

Preparació:

1- Picar les ametlles i les nous.
2- Moldre el sèsam.
3- Preescalfar el forn a 200 ºC.
4- Batre els ous amb la mel i lentament afegir la farina i tots els altres ingredients, batint constantment.
5- Greixar un motlle per pastís i afegir la pasta.
6- Coure al forn durant 45 minuts, deixant la porta del forn entreoberta durant els 10 primers minuts.
7- Quan és cuit, retirar del forn i retirar el pastís del motlle.
8- Cobrir amb un tovalló fins que es refredi.

Imatge de previsualització de YouTube

Amanida de mongetes

Avui al nostre blog de “Menjar i beure a l’antiga Grècia” us deixem una amanida de mongetes pròpia de l’antiga gastronomia grega. Nosaltres l’hem elaborat amb la intenció de divulgar noves receptes i donar a conèixer un altre tipus d’amanides variades.

Ingredients:

*500 grams de mongetes fresques o seques
*1 gra d’all, picat
*3 cullerades de vinagre
*1/4 tasses d’oli d’oliva
*Una mica de julivert
*2-3 cebes tendres
*Sal
*Pebre

Elaboració:

1. Bullir les mongetes fins que estiguin tendres.

2. Retirar de la paella i escórrer.

3. Aboqui en un bol d’amanida i barrejar amb l’oli, el vinagre, la sal, el pebre, la ceba i l’all picat.

4. Dragar amanida amb julivert i servir.

Imatge de previsualització de YouTube

És possible recrear el menjar de l’antiga Grècia?

La nostra recerca sobre els aliments i la dieta dels antics grecs no podia acabar sense intentar portar a la pràctica un àpat de la gastronomia grega i així poder compartir amb les nostres amistats el que havíem après, tot recreant la dieta que seguien els antics grecs.

El menjar a l’antiga Grècia va ser el centre de la vida antiga i també ho és de la nostra. El menjar en comú ens reuneix tots els dies al voltant de la taula, els caps de setmana amb els amics i per Nadal i altres festivitats amb tota la família.

Els habitants de l’antiga Grècia feien, com nosaltres, tres àpats al dia i el seu règim alimentari es fonamentava en tres productes bàsics coneguts avui com els tres pilars de la dieta mediterrània: el pa de blat, l’oli d’oliva i el vi. No menjaven massa carn, però sí molt de peix. També incloïen productes típics de l’agricultura mediterrània, com els fruits, els vegetals i algunes espècies. No hi havia àpat sense vi, però mai no el consumien en estat pur, sempre el barrejaven amb aigua.

Blat.

Olives.

Raïm.

Copa de vi de l’antiga Grècia.

Nosaltres vam realitzar un sopar, que podríem dir simposi, tot i que a l’antiga Grècia el simposi era el ressopó en què s’entretenien bevent vi, parlant, cantant, jugant al kòtabos…

Simposi.

Amb la finalitat de recrear una escena de l’antiga Grècia, vam convocar una quedada a casa d’una de nosaltres, la qual estava composta per nosaltres dues i per quatre amigues més, per tal que tastessin els nostres plats i féssim un àpat en comú al voltant de la taula i de l’amistat que ens uneix. No vàrem menjar reclinades en el menjador, com els antics grecs, perquè no teníem espai.

El menú que vam escollir va ser una sopa de cigrons i una salsa tzatziki, la qual vam acompanyar amb unes llesques de pa.

Els plats van agradar bastant, sobretot la salsa tzatziki, tot i que en general vam arribar a la conclusió que estaria millor sense menta. Respecte la sopa de cigrons, tenia un gust bastant bo i va agradar força.

Aquí podeu veure una imatge de la nostra taula parada amb els dos plats que vam cuinar, esperem que us agradi la idea, que us animeu a convocar un Simposi i el compartiu amb nosaltres!

10850078_10203393607981458_7694591982277396306_n

El nostre Simposi.

La propera vegada, amb més temps, recrearem un àpat grec, vestides amb peple o quitó i himàcion, reclinades en triclinis i acompanyades de música de l’antiga Grècia.

El fet de menjar carn

L’alimentació a Grècia era generalment força senzilla; només les classes altes es podien permetre menjar carn diàriament. Els sacrificis públics en les festivitats religioses anaven seguits d’un banquet que per a molts era gairebé l’única ocasió en què es consumia bou o xai. El menjar corrent derivava del que avui s’anomena “dieta mediterrània“: a base de pa, oli, llegum, molta verdura, fruita i peix, amb l’addició de carn d’algun animal de corral com el pollastre o el conill. Per tant, la incitació que fan els filòsofs al vegetarianisme l’hem d’entendre com un rebuig al banquet aristocràtic a base de grans animals rostits, i també al banquet sacrificial en què déus i humans comparteixen l’aliment: els déus, amb el fum del peix, la pell i els ossos de la víctima, i les persones, amb la carn d’aquesta.

Pel que ens explica Homer, els déus, a més del nèctar i de la ambrosia, el que els agradava era la carn. De fet, la carn és l’aliment més ben considerat pels humans i, a partir del mite de Prometeu, forma part del sacrifici als déus.Un exemple seria el d’Hermes que tenia una gran passió per la carn. Quan encara no hi havia  transcorregut  24 hores des del seu naixement, se li va despertar una fam atroç per la carn. Es va aixecar i va robar 50 bous de la ramaderia d’Apol·lo, va partir els trossos i els va rostir. Més tard, com si no hagués passat res, va tornar al bressol i es va fer el dormit. Però l’olor del rostit seguia temptant. Apol·lo li va cedir tot els seus bous a canvi de la seva cítara (instrument musical) i Zeus el va nomenar déu protector dels ramats.

Els poetes, encapçalats per Hesíode (Ἡσίοδος) (s. VIII aC), expressen la nostàlgia d’una Edat d’Or en què la terra oferia els seus fruits espontàniament. Alguns filòsofs la identifiquen amb una època en què no era necessari matar per aconseguir aliment ni per establir relació amb els déus.

Pitàgoras (Πυθαγόρας) planteja l’abstinència de carn com una manera d’enfortir el cos i purificar l’ànima perquè pugui accedir al coneixement, a més de prohibir el sacrifici d’animals amb motiu de la seva creença en la transmigració de les ànimes, les quals poden habitar cossos de diferents espècies. 

Pitàgoras

Empèdocles (Ἐμπεδοκλῆς) segueix aquest model, això ho sabem perquè encara es conserva fragments que inciten a l’abstinència de carn com a mètode de purificació i prohibeixen la matança d’animals pels mateixos motius que Pitàgoras.

Empèdocles


Un altre filòsof en contra del fet de menjar carn és Epimènides (Ἐπιμενίδης), també vegetarià però es presentava més com a purificador i sanador que com a filòsof.

Altres pensadors com Demòcrit (Δημόκριτος) o Protàgoras (Πρωταγόρας) insisteixen en les misèries i dificultats dels primers humans i en el progrés de la civilització.

Demòcrit

Demòcrit i Protàgoras

Les idees òrfiques continuen reflectint-se de manera especial en Plató (Πλάτων), que, a part de mantener la creença en la reencarnació de les ànimes, evoca amb nostàlgia un temps en què no es menjaven bous, els sacrificis eren purs, i es duia una vida salvatge i senzilla, més justa que l’actual.

També Teofrast, deixeble d’Aristòtil (Ἀριστοτέλης), en un dels seus tractats defensa la matança dels animals com a necessària i injusta i a Sobre la pietat  atribueix als primers humans l’alimentació vegetal i l’oferiment als déus de productes de la terra.

Els filòsofs cínics (segles IV-III aC) van més enllà i prediquen el retorn a la vida salvatge transgredint les prohibicions alimentàries, ja que rebutgen els aliments cuits.

D’altra part, les escoles mèdiques recomanen moderació en el consum de carn per raons higièniques.

En l’època hel·lenística i romana, la literatura pseudopitagòrica insisteix en les prescripcions alimentàries vegetarianes de Pitàgoras.

Plutarc de Queronea a la regió grega de Beòcia al segle I dC va escriure un tractat, una reflexió sobre la relació entre nutrició i ètica,  Contra el fet de menjar carn (De esu carnium, en grec Περὶ σαρκοφαγίας) on sembla combinar les dues tendències gregues enfrontades en l’època clàssica quan remarca l’estat dels homes primitius que mengen carn però sols per necessitat. Val a dir que a la seva època, els banquets dels romans rics eren opípars i l’elevat consum de carn era perillós per a la salut humana. Plutarc recomana també una dieta vegetariana  en altres peces de les Moralia tals com Consells per conservar la salut o Xerrades de sobretaula.

El filòsof grec Porfiri en el segle III  a  Sobre l’abstinència continua amb els arguments de Plutarc a favor del vegetarianisme i va en contra del sacrifici d’animals  d’alguns rituals.

Actualment es diu que menjar carn ens va ajudar a fer-nos humans. Sense la proteïna animal és molt probable que no haguéssim desenvolupat la intel·ligència que en fa diferents de la resta de les espècies. Els vegetarians advoquen per un planeta suposadament verd en el qual no es consumeixin animals i, en alguns casos, tampoc els seus derivats. Però una humanitat vegana també portaria complicacions per a la salut dels que no mantinguessin una acurada observació del seu règim.

L’elevat consum de carn s’ha relacionat amb problemes de colesterol i algunes malalties degeneratives, fins i tot amb el càncer, en part per l’eliminació dels greixos saturats d’origen animal. El problema és que no tothom té una observació tan estricta del seu règim com la de molts vegetarians. La carn pot comportar perjudicis quan es menja amb excés.
Menjar carn o no, no és bo ni dolent, el que compta és el conjunt de la dieta. Consumim massa carn en els països desenvolupats. No cal ser vegetarià o vegà per asseverar-se, el que cal és fer una bona dieta amb els aliments necessaris però sense menjar en excés. Els antics grecs si en menjaven no n’abusaven!

La cuina dels ibers i la seva relació amb la grega

Els grecs van introduir a casa nostra un nou concepte d’urbanisme, de cultura i de tècnica. El vi i l’oli van incidir en les formes de relació social i en les dietètiques de la població indígena. En poc temps, el món indígena va canviar  per adaptar-se a unes formes de vida civilitzades, nascudes a Grècia. D’aquí que els atuells de cuina i l’alimentació grega influís en la cuina dels ibers.

Cuina dels ibers

El conreu fonamental de la cuina ibera eren els cereals, sobretot l’ordi i el blat (πυρός) utilitzat per fer farines i per la fermentació, de fet la cervesa era una de les begudes més comunes. També era molt important el correu de llegums, com ara les llenties (φακός), pèsols (πίσος)  o faves (κύαμος), i la producció de mel (μέλι). En aquella època el peix i el marisc era tan abundant que es considerava un aliment pels més pobres, mentre que els més afavorits s’estimaven més consumir carn roja. Els animals més apreciats eren ovelles i cabres, encara que també els porcs i els bous. En canvi, alguns aliments bàsics que actualment considerem de la dieta mediterrània, per exemple el vi (οἶνος) o l’oli d’oliva (ἔλαιον), els consideraven productes exòtics i per això per a cuinar utilitzaven diàriament greix de porc.

Si mirem els seus instruments, veiem que menjaven molt cereals però en forma líquida. Utilitzaven recipients tancats per evitar la vaporació.

Una de les salses molt populars va ser el gàrum, una salsa formada per vísceres d’animals, encara que prové del grec γάρον, el seu origen sembla ser ibèric.

Els ibers menjaven molt peix (ἰχθύς), sobretot els que estaven prop de la costa, ja que no tenien moltes formes per a menjar-ho a l’interior. Observem que els ibers no tenien la mateixa forma de pensar sobre el peix com nosaltres, ja que per ells el peix era un aliment pobre i actualment es considera un aliment de luxe. En la democràcia atenenca els pescadors pertanyien a la classe baixa i la gent que es podia permetre el consum  de carn (κρέας) es consideraven de les classes altes.

Entre les descripcions dels ibers que ens han arribat hem pogut observar que tenen algunes coses en comú amb els grecs. Els habitants de la muntanya menjaven principalment carn de cabró a la manera grega. 

En conclusió, podem dir que els ibers tenien bastants punts en comú amb el que avui en dia anomenem la dieta Mediterrània, i amb això també demostrem que coincidien amb els grecs, ja que la nostra dieta està formava per tres aliments bàsics de l’antiga Grècia, el vi (οἶνος), el blat (πυρός) i l’oli d’oliva (ἔλαιον). Tant els grecs com els ibers, consumien molts cereals, ja que per a tots dos era l’aliment estrella. Un altre punt important que tenien en comú era la producció de mel, per als grecs la mel (μέλι) era imprescindible per a donar un gust més dolç al menjar. A més a més, coincidien en el gran consum de peix, el peix n’era molt important per a la seva època perquè com no era de gaire cost el podien consumir durant el seu dia a dia i, en canvi, la carn era considerada per a tots dos un producte de luxe per a les classes altes. En un dels punts on no coincideixen és amb la utilització de l’oli d’oliva (ἔλαιον) i el vi (οἶνος) com a productes exòtics, pels grecs aquests dos productes eren imprescindibles per a cuinar tota mena de plats, ja sigui salses o rostits.

 

 

Què en sabem de la gastronomia de l’antiga Grècia?

Nosaltres hem fet un formulari anomenat “Què en sabem de la gastronomia de l’antiga Grècia?” amb diferents preguntes de l’antiga Grècia i l’actualitat perquè ens interessa saber la importància que té la gastronomia de l’antiga Grècia per a les persones i veure si nosaltres la podem donar una mica més a conèixer perquè la gent sàpiga més de la seva existència.

També l’hem fet per a la gent que li agrada cuinar o li interessa la gastronomia d’altres països perquè es pugui informar amb el nostre bloc sobre aquesta gastronomia i veure la varietat de receptes que feien antigament els grecs, ja que no hi ha molta informació a Internet sobre aquest tema i en el nostre bloc pot trobar informació i molta diversitat de plats sobre l’antiga Grècia, ja que el que hi ha en altres pàgines web és informació de Grècia en l’actualitat i no de l’antiga.

Captura de pantalla 2014-09-15 a la(s) 22.57.10

 

 

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón

 

 

Bazyma

Hem agafat aquest tipus de pastís de formatge perquè ens ha semblat una recepta interessant de cuinar, ja que els pastissos és un de les postres que sol agradar bastant a la gent, a més hem aprofitat que és la temporada de les figues per poder recollir-les madures per a la recepta.

Nosaltres hem adaptat el pastís típic de l’antiga Grècia a la nostra manera perquè aconseguís un gust més dolç, ja que li hem afegit sucre, cosa que els grecs no tenien, però sí que hem utilitzat alguns ingredients originals grecs, com ara la mel i les figues.

Pel que hem buscat, aquest tipus de pastissos se solia menjar en ocasions especials, sobretot en el teatre o en les festes religioses.

T’animes a cuinar a casa teva aquesta recepta típica de l’antiga Grècia adaptada per nosaltres canviant algun ingredient per millorar-la?

Ingredients:

Per l’almívar:
300 ml d’aigua
Una cullerada de brandy
125 grs de sucre

Per el pastís:
6 o 8 figues
300 grams de formatge cremós suau
4 rovells d’ou
125 grs de sucre
Una cullerada de brandy
50 ml de mel

Per decorar:
2 figues
2 cullerades de mel

Elaboració:

1.Afegir l’aigua, el sucre i el brandy a bullir

2.Barregem el sucre amb el formatge

3.Introduïm el brandy a la barreja

4.Per finalitzar, afegim els rovells de l’ou

5.Ho batem

6.Estenem la barreja

7.Introduïm les figues a bullir amb el brandy i el sucre

8.Un cop bullit, traiem les figues de l’aigua

9.Col·loquem les figues a la barreja

10.Per finalitzar, ho posem al forn

Imatge de previsualització de YouTube

 

 

Rebeca Barroso i Ana Falcón