A la ciutat, les verdures fresques eren cares i es consumien poc. Aquestes plantes herbàcies han ocupat un lloc important en l’alimentació de l’home. Les hortalisses es consumien crues i amanides amb vinagre i oli, i també se solien tallar a trossos per poder-les fer bullir. Els antics cultivaven i menjaven ben sovint diferents tipus d’enciam (θίρδας).

El lletissó o pixallits (σόνχος): d’aquesta planta, se’n coneixien moltes espècies, i és citada com a hortalissa per Cal·límac, per Nicandre i per Dioscòrdies.

Pixallits.

La carxofa (πτέπνιξ): es menjava cuita i amanida amb oli i sal, de seguida d’haver-se collit de la terra. 

La col (ραφάνος): fou una verdura molt estimada pels antics. Els pobles de la riba de la Mediterrània trobaven la col en estat salvatge en la major part de les costes septentrionals d’aquest mar. Els antics la consumien no solament crua, sinó també després de coure-la. A l’hivern, esdevenia un aliment molt profitós.

Col.

La ceba (βόλβος): se la menjaven crua o cuita, seca o confitada. El seu gust una mica amarg feia que la condimentessin amb pebre o altres substàncies aromàtiques. La ceba, anomenada avui krommúdi, ja era coneguda en època d’Homer.

L’all (σκόποδον): amb ell, els grecs feien una picada amb vinagre i oli, de la qual sorgia una escuma abundosa.