Menció extraordinària al Concurs “Es de Libro” 2015

Després de molt esforç durant tot un any per tal de millorar i donar a conèixer la nostra pàgina web amb ajuda de la nostra tutora Margalida Capellà, ara veiem els resultats i estem recollint tot el que hem estat sembrant durant tot aquest temps. Aquest bloc ha aconseguit una menció extraordinària per unanimitat del jurat del concurs Esdelibro valorant l’excel·lent qualitat de treball, l’originalitat, ja que és l’únic bloc de menjar a l’antiga Grècia que existeix en aquest moment a la xarxa.

Estimados amigos del equipo Les espartanes:

Por medio de la presente comunicación nos complace exponerles que el jurado de la 9.ª edición del concurso Si eres original, eres de libro, compuesto por Juan Cruz Iguerabide;  Margarita Prado y Fernández; Carme Riera; Javier Sádaba; Margarita Salas; Ramón Tamames; Sonia Mulero, directora adjunta de la Fundación Banco Sabadell; y Pedro de Andrés, presidente de CEDRO, ha resuelto conceder una mención extraordinaria al trabajo de investigación titulado Menjar i beure a l’antiga Grècia.

El trabajo ha sido realizado por el equipo Les espartanes, de 2º bachillerato, del centro Institut Premià deMar (Premià de Mar, Barcelona), con la coordinación de la profesora Margalida Capellà Soler.

El jurado del concurso ha decidido, por unanimidad, reconocer la excelente calidad del trabajo presentado, la originalidad en sus planteamientos y ejecución, el respeto a los derechos de propiedad intelectual y el esfuerzo investigador llevado a cabo por sus autores… (En Madrid, a 26 de mayo del 2015.)

Estem molt agraïdes a la nostra tutora Margalida Capellà, ja que ens ha ajudat molt durant aquest curs i ha fet possible tot això: treure de nosaltres el millor i demostrar que podem aconseguir, malgrat les dificultats el que ens proposem. És tot un honor per a nosaltres i per a les nostres famílies sortir a la pàgina web del nostre centre. També estem molt agraïdes a l’equip de Es de Libro“, que entre els 2.100 alumnes inscrits en aquesta novena edició els hagi cridat l’atenció el nostre treball sobre cuina a l’antiga Grècia i el nostre equip, d’entre 626 grups,  hagi estat un dels deu premiats amb una Menció extraordinària. Aquest diploma el podrem utilitzar com a currículum per al nostre futur; nosaltres tenim intenció de cursar estudis de formació professional relacionats amb el turisme, la cuina i la gastronomia. Només ens queda felicitar als tres equips vencedors.

Amanida de cebes

Avui al nostre blog us deixem una amanida realitzada amb aliments propis de la gastronomia de l’antiga Grècia. Nosaltres hem buscat força informació sobre receptes i la veritat que l’amanida de cebes ens ha semblat força interessant, ja que ara que arriba el bon temps ve de gust un menjar fresc. T’animes a cuinar-la?

Ingredients:
4 o 6 cebes
250 gr. d’olives negres
2 cogombres
Oli
Vinagre
Sal
Pebre

Preparació:

1. Col·locar les cebes sense pelar al forn durant 30 min. a 180°

2. Mentrestant, tallar els cogombres

3. Després d’haver tallat els cogombres, picar les olives a trossos molt petits

4. Una vegada han passat els 30 minuts, treure del forn les cebes i tallar-les

5. Introduir el cogombre tallat, la ceba i les olives picades en un bol i amanir-ho tot amb el vinagre, l’oli, la sal i el pebre.

Imatge de previsualització de YouTube

BON PROFIT!

Aliments afrodisíacs a l’antiga Grècia

164408-big

Al llibre anomenat “Antigues receptes d’afrodisíacs preuades” (Πολύτιμες Αρχαίες Αφροδισιακές Συνταγές) de Lena Terkesithou, parla sobre els aliments indicats com afrodisíacs a l’antiga Grècia, aquests aliments són:

Bulbs: Els antics grecs creien que certs bulbs amargs estimulen la passió. Estaven cuinats de diverses maneres, i es mengen amb amanides afrodisíaques, que també podien contenir mel i llavors de sèsam, dos aliments considerats libido impulsors.

Bulbs

All (Allium sativum): Des del més antic dels temps, es creia que l’all tenia propietats màgiques i terapèutiques, i també el van considerar un afrodisíac. En els temps d’Homer (Ὅμηρος), els grecs menjaven all cada dia amb pa, com a condiment, o afegit a les amanides. Va ser el principal ingredient d’una pasta d’all, un precursor de Skordalia (σκορδαλιά), que conté formatge, all, ous, mel, i oli.

All

Skordalia

Porros (Allium ampeloprasum): Els antics grecs consideraven els porros un aliment afrodisíac, probablement a causa de la seva forma fàl·lica. (També van ser utilitzats com un laxant.)

Porros

Bolets: Les tòfones van ser considerats aliments afrodisíacs excepcionals. Creixen per sota de la superfície en les costes sorrenques, i eren rars i molt cars (tal com són en l’actualitat).

Bolets

Cebes: Igual que l’all, els antics menjaven cebes amb regularitat. A més dels seus beneficis terapèutics, es creia que les cebes eren alimentes afrodisíacs.

Cebes

La  orchis mascula és un tipus d’orquídia salvatge i fou referit com un excel·lent afrodisíac per Dioscòrides (Διοσκορίδης Πεδάκιος o Πεδάνιος) (c.40-90 CE), el fundador de la farmacologia del segle primer, així com per Plutarc (Πλούταρχος) en els seus preceptes de la salut (Υγιεινά Παραγγέλματα).

Orchis mascula

Menta (Mentha): Hipòcrates (Ἱπποκράτης)  creia que el menjar freqüent de menta impedia l’erecció, i cansava el cos. Hi va haver, però, l’opinió oposada, que la menta era un afrodisíac molt eficaç. S’ha informat que Aristòtil (Ἀριστοτέλης) va aconsellar a Alexandre el Gran ( Μέγας Αλέξανδρος) (C.356-323 aC) no permetre que els seus soldats beguessin té de menta durant les campanyes perquè ell creia que era un afrodisíac.

Menta

Amanida de mongetes

Avui al nostre blog de “Menjar i beure a l’antiga Grècia” us deixem una amanida de mongetes pròpia de l’antiga gastronomia grega. Nosaltres l’hem elaborat amb la intenció de divulgar noves receptes i donar a conèixer un altre tipus d’amanides variades.

Ingredients:

*500 grams de mongetes fresques o seques
*1 gra d’all, picat
*3 cullerades de vinagre
*1/4 tasses d’oli d’oliva
*Una mica de julivert
*2-3 cebes tendres
*Sal
*Pebre

Elaboració:

1. Bullir les mongetes fins que estiguin tendres.

2. Retirar de la paella i escórrer.

3. Aboqui en un bol d’amanida i barrejar amb l’oli, el vinagre, la sal, el pebre, la ceba i l’all picat.

4. Dragar amanida amb julivert i servir.

Imatge de previsualització de YouTube

Sopa de cigrons

Us agradaria tastar plats diferents i no sempre elaborar les mateixes receptes? En el nostre bloc us deixem una recepta d’un plat calent per a l’hivern elaborat amb aliments típics de l’antiga gastronomia grega. Endavant!

Ingredients:

*1 pot de 250 gr. de cigrons cuits
*1 ceba
*20 gr. d’oli d’oliva
*1 cullerada d’òrgan de sec
*Una mica de julivert sec
*Sal
*Pebre
*Aigua amb la quantitat al gust
*El suc d’1/2 llimones
*Un filet d’oli per presentar el plat

Elaboració:

1. S’escalfa l’oli en una cassola.

2. Es trosseja la ceba i s’afegeix l’oli.

3.S’hi afegeix els cigrons aixafats juntament amb el julivert, el comí, l’orenga, el pebre i la sal.

4. Introduïu l’aigua i es cou uns 15 minuts.

5. Finalment es pot triturar amb la batedora o deixar tal qual.

6. Se serveix ben calent i s’acompanya amb un filet d’oli d’oliva.

Imatge de previsualització de YouTube

 

Tzatziki

Aquí us deixem una salsa grega τζατζίκι elaborada amb productes típics de l’antiga Grècia, de la qual es pot acompanyar amb tot tipus de pa o torrades. Esperem que us animeu a realitzar una recepta tan fàcil i ràpida de fer per tal de recrear receptes antigues.

Ingredients:

*1 cogombre
*1 iogurt natural
*2 cullerades de llimona
*2 grans d’all
*2-3 cullerades d’oli d’oliva
*Una mica de sal
*Una mica de pebre
*Fulles de menta

Elaboració:

1. Comencem pelant el cogombre, en traiem bé les llavors i per últim el trossegem.

2. En un bol col·loquem el cogombre tallat juntament amb el iogurt.

3. Afegim una mica de sal i un xurro d’oli d’oliva a la barreja.

4. S’afegeixen les dents d’all picats, el julivert, el pebre mòlt, el suc de llimona i les fulles de menta.

5. Per finalitzar, es barreja bé tot i se serveix.

Imatge de previsualització de YouTube



El vi a Grècia

El vi (οἶνος), va ser la beguda més important dels antics grecs i romans. Moltes descripcions de la cultura grecoromana mostren com a indicador de civilització el consum del vi davant d’altres societats denominades mitjançant el genèric de βάρβαρος. De fet, el procés de conservació en repòs del most per transformar-lo en vi, implicava tal complexitat tecnològica, que conferia als pobles de l’antiguitat un grau de saviesa, tot un ritual.

Vinya.

Sense aquest producte no podríem entendre una de les institucions més importants de l’antiguitat grecoromana: el συμπόσιον (symposion).

Simposi.

La cultura del vi, acompanya el procés de culturització en àmfores que viatgen per tot el Mediterràni, o d’una altra manera, el déu Dionís (Διόνυσος), navega amb la vinya propagant el seu cultiu.

Dionís.

D’altra banda, el vi apareix en moltes de les manifestacions culturals de l’antiguitat grecoromana. Troba la seva història en la mitologia, cobra sentit en la religió, se sublima en l’art i en la literatura, i presideix el banquet. Per a Homer, el mar era del color del vi: οἶνωψ πόντος”.

L’elaboració de vi, exigia al llarg de l’any una observació i una tasca continuada del cultiu de la vinya. La viticultura va constituir un dels treballs primordials dins de les feines del camp.

Vi.

Hi havia diferents classes de vi:

Ἀβάτης (Oriünd de Cilícia, d’Aba).

ὰμφίας (Vi dolent de Sicília)

-ὰνθοσμίας (Vi que fa olor de flors)

βίβλινος (Possiblement oriünd de Tràcia, de les regions vinícoles dels monts Biblines)

-ὶσμαρικός (Vi dolç i pur)

καπνίας (Oriünd de Cilícia, vi fumat)

Κλαζομεναί (Vi de Clazómenes, a la Jònia)

ρητικός (Vi de Creta)

μεσογεώτης (Oriünd de la muntanya Tmolo a Àsia Menor)

οὶνόμελι (Vi endolcit amb mel)

-ὸμφακίτης / ὸμφακίας (Oriünd de Lesbos i / o Tessàlia, vi de raïm verd, àcid)

πράμνιος (Oriünd de l’illa d’Icària. Ja esmentat en la Ilíada)

πρότροπος / πρόδρομος (Most que flueix abans de trepitjar el raïm, oriünd de Mitilene, illa de Lesbos)

σαπρίας (Vi espatllat)

phygelites (Oriünd d’Efes)

Els grecs no bevien mai el vi en estat pur, fet que consideraven propi d’incivilitzats. Sempre el barrejaven amb aigua o gel.

Servint en un simposi el vi barrejat

A Grècia el culte a Dionís gaudia d’una gran importància, fins al punt que se li dedicaven honors al llarg de l’any a Atenes, en particular en les anomenades Grans i Petites Dionísies, que implicaven al teatre.

Dionís

A Grècia se celebraven les festes, tenint en compte que l’any atenès començava aproximadament entre juliol i agost, per ordre cronològic:

-Les Oscofòries (juliol / octubre), festes de la verema, que també coincidia amb la recol·lecció de l’oliva.

-Les Dionísies Rurals (desembre / gener), festes per propiciar la fecunditat dels camps en els llogarets de l’Ática. Cabien les representacions teatrals.

-La Lenees (gener / febrer), festes orgiàstiques. Concurs de comèdies.

-Les Antestèries (febrer / març), festes de celebració del vi nou.Obrien les gerretes de vi de la verema de la tardor.

-Les Dionísies Urbanes (març / abril), festes en honor de Dionís. Certàmens i concursos teatrals, utilitzant l’espai de l’Àgora.

Els millors vins grec i romans, seleccionats per El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula:

El fet de menjar carn

L’alimentació a Grècia era generalment força senzilla; només les classes altes es podien permetre menjar carn diàriament. Els sacrificis públics en les festivitats religioses anaven seguits d’un banquet que per a molts era gairebé l’única ocasió en què es consumia bou o xai. El menjar corrent derivava del que avui s’anomena “dieta mediterrània“: a base de pa, oli, llegum, molta verdura, fruita i peix, amb l’addició de carn d’algun animal de corral com el pollastre o el conill. Per tant, la incitació que fan els filòsofs al vegetarianisme l’hem d’entendre com un rebuig al banquet aristocràtic a base de grans animals rostits, i també al banquet sacrificial en què déus i humans comparteixen l’aliment: els déus, amb el fum del peix, la pell i els ossos de la víctima, i les persones, amb la carn d’aquesta.

Pel que ens explica Homer, els déus, a més del nèctar i de la ambrosia, el que els agradava era la carn. De fet, la carn és l’aliment més ben considerat pels humans i, a partir del mite de Prometeu, forma part del sacrifici als déus.Un exemple seria el d’Hermes que tenia una gran passió per la carn. Quan encara no hi havia  transcorregut  24 hores des del seu naixement, se li va despertar una fam atroç per la carn. Es va aixecar i va robar 50 bous de la ramaderia d’Apol·lo, va partir els trossos i els va rostir. Més tard, com si no hagués passat res, va tornar al bressol i es va fer el dormit. Però l’olor del rostit seguia temptant. Apol·lo li va cedir tot els seus bous a canvi de la seva cítara (instrument musical) i Zeus el va nomenar déu protector dels ramats.

Els poetes, encapçalats per Hesíode (Ἡσίοδος) (s. VIII aC), expressen la nostàlgia d’una Edat d’Or en què la terra oferia els seus fruits espontàniament. Alguns filòsofs la identifiquen amb una època en què no era necessari matar per aconseguir aliment ni per establir relació amb els déus.

Pitàgoras (Πυθαγόρας) planteja l’abstinència de carn com una manera d’enfortir el cos i purificar l’ànima perquè pugui accedir al coneixement, a més de prohibir el sacrifici d’animals amb motiu de la seva creença en la transmigració de les ànimes, les quals poden habitar cossos de diferents espècies. 

Pitàgoras

Empèdocles (Ἐμπεδοκλῆς) segueix aquest model, això ho sabem perquè encara es conserva fragments que inciten a l’abstinència de carn com a mètode de purificació i prohibeixen la matança d’animals pels mateixos motius que Pitàgoras.

Empèdocles


Un altre filòsof en contra del fet de menjar carn és Epimènides (Ἐπιμενίδης), també vegetarià però es presentava més com a purificador i sanador que com a filòsof.

Altres pensadors com Demòcrit (Δημόκριτος) o Protàgoras (Πρωταγόρας) insisteixen en les misèries i dificultats dels primers humans i en el progrés de la civilització.

Demòcrit

Demòcrit i Protàgoras

Les idees òrfiques continuen reflectint-se de manera especial en Plató (Πλάτων), que, a part de mantener la creença en la reencarnació de les ànimes, evoca amb nostàlgia un temps en què no es menjaven bous, els sacrificis eren purs, i es duia una vida salvatge i senzilla, més justa que l’actual.

També Teofrast, deixeble d’Aristòtil (Ἀριστοτέλης), en un dels seus tractats defensa la matança dels animals com a necessària i injusta i a Sobre la pietat  atribueix als primers humans l’alimentació vegetal i l’oferiment als déus de productes de la terra.

Els filòsofs cínics (segles IV-III aC) van més enllà i prediquen el retorn a la vida salvatge transgredint les prohibicions alimentàries, ja que rebutgen els aliments cuits.

D’altra part, les escoles mèdiques recomanen moderació en el consum de carn per raons higièniques.

En l’època hel·lenística i romana, la literatura pseudopitagòrica insisteix en les prescripcions alimentàries vegetarianes de Pitàgoras.

Plutarc de Queronea a la regió grega de Beòcia al segle I dC va escriure un tractat, una reflexió sobre la relació entre nutrició i ètica,  Contra el fet de menjar carn (De esu carnium, en grec Περὶ σαρκοφαγίας) on sembla combinar les dues tendències gregues enfrontades en l’època clàssica quan remarca l’estat dels homes primitius que mengen carn però sols per necessitat. Val a dir que a la seva època, els banquets dels romans rics eren opípars i l’elevat consum de carn era perillós per a la salut humana. Plutarc recomana també una dieta vegetariana  en altres peces de les Moralia tals com Consells per conservar la salut o Xerrades de sobretaula.

El filòsof grec Porfiri en el segle III  a  Sobre l’abstinència continua amb els arguments de Plutarc a favor del vegetarianisme i va en contra del sacrifici d’animals  d’alguns rituals.

Actualment es diu que menjar carn ens va ajudar a fer-nos humans. Sense la proteïna animal és molt probable que no haguéssim desenvolupat la intel·ligència que en fa diferents de la resta de les espècies. Els vegetarians advoquen per un planeta suposadament verd en el qual no es consumeixin animals i, en alguns casos, tampoc els seus derivats. Però una humanitat vegana també portaria complicacions per a la salut dels que no mantinguessin una acurada observació del seu règim.

L’elevat consum de carn s’ha relacionat amb problemes de colesterol i algunes malalties degeneratives, fins i tot amb el càncer, en part per l’eliminació dels greixos saturats d’origen animal. El problema és que no tothom té una observació tan estricta del seu règim com la de molts vegetarians. La carn pot comportar perjudicis quan es menja amb excés.
Menjar carn o no, no és bo ni dolent, el que compta és el conjunt de la dieta. Consumim massa carn en els països desenvolupats. No cal ser vegetarià o vegà per asseverar-se, el que cal és fer una bona dieta amb els aliments necessaris però sense menjar en excés. Els antics grecs si en menjaven no n’abusaven!