Per als antics grecs, el deípnon (δεΐπνον) era l’àpat principal, i el terme daís (δαΐς) expressava la idea del festí.
Tant el mot deípnon com daís s’empraven per denominar un àpat qualsevol, sense distinció entre ells. Ara bé, aquests mots han tingut també un senit més restringit. El segon designava una festa pública o religiosa; en canvi, el primer era un dels àpats del dia. Per designar els àpats successius del dia hi trobem tres noms: áriston (ἅριστον), el desdejuni; deípnon (δεΐπνον), l’àpat més important del dia; i dórpon (δόρπον), l’àpat que es feia en caure el dia.
L’àpat, en un primer moment, era un acte religiós. L’home compartia amb els déus els seus aliments i ho feia amb una invocació a la divinitat, en començar l’àpat i en acabar.
En l’època clàssica, l’àpat principal del dia es feia al capvespre (deípnon), on sempre hi participaven convidats. Per als grecs, la idea de menjar sols era del tot desacostumada.
El simposi (συμρόσιον), esdevingué la segona part d’aquest àpat. Els convidats menjaven sense beure, i el vi hi feia acte de presència just en el moment d’acabar, amb la intenció de fer una respectuosa libació religiosa. Cada convidat bevia una glopada de vi pur tot declamant una fórmula habitual. Immediatament, els complaents esclaus aixecaven taules, netejaven el terra i el simposi començava. S’hi tractava temes molt diversos (filosofia, política, literatura, ciències, arts, etc…) i s’hi organitzaven jocs. Sovint la gresca durava fins a l’alba.