Els antics grecs ja empraven les plantes aromàtiques pels seus atributs medicinals, supersticiosos, religiosos i culinaris. De fet, tot el sistema de medicina que els metges grecs practicaven es basava en la varietat d’herbes i espècies que creixien en el camp grec. Les herbes aromàtiques servien per potenciar el sabor dels aliments i alhora n’eren medicina. Tal com deia Hipòcrates (460-377 aC) deixeu que el menjar sigui la vostra medicina i la medicina sigui el vostre menjar. Dels quatre cents remeis herbaris d’Hipòcrates encara avui s’utilitzen més de la meitat. Teofrast (372-287 aC), considerat el pare de la botànica, va catalogar més de sis centes herbes i espècies. Dioscòrides, un metge grec del segle I, va escriure De Materia Medica, que va ser utilitzat per a la botànica i el coneixement mèdic tant a l’est com a l’oest durant més de 1500 anys. Els remeis es basaven en un extens catàleg d’espècies i herbes i eren més sistemàtiques que els seus predecessors (que van basar els remeis sobre la màgia i la superstició).

El sòl ric de Grècia, la presència de les muntanyes i el mar, així com el clima càlid amb molt de sol, van ser en l’antiguitat i són una combinació perfecta per tal que les herbes aromàtiques creixin i produeixin una qualitat excel·lent. Els xefs d’arreu encara les prefereixen.

L’orenga  η ρίγανη (Origanum vulgare)

A més de ser encara avui en dia una de les herbes més populars en la cuina grega actual, a l’antiga Grècia es cuinava el peix amb orenga. Es pensava que aquesta herba portava bona sort i bona salut. Simbolitzava l’alegria. Els grecs plantaven l’orenga al voltant de casa seva amb l’esperança d’evitar els esperits malignes. A més, es diu que els grecs antics es coronaven amb orenga el cap durant el son per animar els somnis psíquics.

El grec Clearc de Soli, deixeble d’Aristòtil, en el segle IV aC deia “salaó podrida, ve de gust d’orenga”.

El marduix o majorana  η μαντζουράνα (Origanum majorana)

La cuina grega actual prefereix el marduix o majorana (Origanum majorana), molt semblant a l’orenga i amb els mateixos usos culinaris. És un arbust de la família de les lamiàcies originària de l’Orient Mitjà (Xipre i Turquia) i s’utilitza per saboritzar sopes, guisats i carn. A l’antiga Grècia s’emprava per adornar les tombes perquè es creia que afavoria un descans final ple de felicitat. També se’n feien corones i les regalaven als noucasats, com a símbol d’amor i felicitat. En el banquets, també creien que les garlandes de majorana com les de julivert podien prevenir la borratxera.

L’anet το άνηθο en grec antic ἄνηθον (Anethum graveolens)

L’anet s’utilitza  molt en la cuina grega actual, incloent amanides fresques i la famosa empanada d’espinacs grecs coneguda com “spanakopita”. No obstant això, a l’antiga Grècia, s’emprava per aromatitzar el vi i per a les seves propietats medicinals, com ara curar ferides, cremades i ajudar a promoure el son, tot posant-lo damunt els ulls abans de dormir. També se’n feien corones de victòria per engalanar els herois que tornaven de la batalla.

El fonoll το μάραθο (Foeniculum vulgare)

Prometeu va robar el foc als déus per donar-lo als homes en un fonoll.

El fonoll és molt semblant a l’anet, però té un sabor diferent, més semblant a l’anís.

El nom grec antic per al fonoll és marató μάραθον. A Marató, els grecs van derrotar els perses el 490 aC. en un camp que era curull de fonoll.

Els antics grecs feien servir el fonoll per a salses de vinagre. La cuina grega actual l’empra per condimentar aliments salats, com carns, marisc, pitas i plats de verdures.

Els antics grecs creien que el fonoll promovia la resistència i la longevitat.

S’usa per alleugerir els transtorns digestius, fa baixar la inflor. Té propietats diurètiques i antiinflamatòries.

La menta  δυόσμος/ η μέντα (Mentha longifolia)

Segons el mite grec, aquesta herba rep el seu nom de Minthe, la nimfa de l’aigua a qui Hades, el déu del món subterrani, va desenvolupar un afecte. Quan la seva esposa Persèfone es va assabentar d’això, va convertir  Minthe en una herba.

Els antics grecs aromatitzaven la carn amb menta. La menta també s’utilitza avui en dia ja que era a l’antiguitat per al te que ajudava en la indigestió, trastorns nerviosos, marejos, mal de coll, tos, mals de cap i insomni. Hipòcrates creia que el menjar freqüent de menta impedia l’erecció, i cansava el cos. Hi va haver, però, l’opinió oposada, que la menta era un afrodisíac molt eficaç. S’ha informat que Aristòtil va aconsellar a Alexandre el Gran (C.356-323 aC) no permetés que els seus soldats beguessin té de menta durant les campanyes perquè ell creia que era un afrodisíac.

Sideritis, te grec de muntanya (Tsai tou Vounou)

Aquest te herbònic d’herbes s’utilitza a tota Grècia per ajudar a patir malalties com el refredat comú, mal de coll i gairebé qualsevol malaltia. La sideritis és comunament coneguda com “Tsai tou Vounou” i el seu nom es deriva de la paraula ferro (Sideron). De tornada a l’Antiga Grècia s’utilitzava per curar ferides provocades per fletxes de ferro i espases. També Hipòcrates sovint ho va prescriure com un tònic.

Alfàbrega ο βασιλικός (Ocimum basilicum)
En català és l’alfàbrega, alfabaguera, alfàbega, aufàbiga o aufàtia. Basilio en castellà a partir del grec βασιλεύς “rei”. Es diu que l’herba popular va créixer primer a la creu original de Crist. En l’antiguitat, l’alfàbrega es va col·locar a les mans dels morts per guiar-los de forma segura fins a la vida més enllà i assegurar-se que les portes del cel s’obrien per a ells. A més, l’alfàbrega era col·locada sovint a les portes, per portar bona sort i riquesa. Actualment s’utilitza en molts plats grecs, cosa que només va començar en el segle passat.

El coriandre το κολίανδρο en grec antic κορίαννον  (Coriandrum sativum)

El mot coriandre a partir de κορίαννον prové del grec κόρις “xinxe” i prové de la similitud de l’olor de les fulles amb aquest insecte.

A l’antiga Grècia feien servir el coriandre  per condimentar el menjar i el vi.

En grec micènic ja el tenim testimoniat, ko-ri-ja-da-na.

Es pot utilitzar fresc, en llavor, picat, sec, torrat…

El julivert  ο μαϊντανός (Petroselinum crispum) 

En el mite grec, el julivert creix del sòl remullat amb la sang d’Armemoros, el drac de Nèmea. Els antics grecs, que creien que les llavors de julivert feien diversos viatges a l’Hades abans de germinar, van utilitzar l’herba com afrodisíac i també en cerimònies funeràries. En els banquets es coronaven amb julivert perquè creien que evitava l’embriaguesa.

A l’herbalisme modern, les llavors de julivert s’utilitzen com a purificador diürètic i renal fort, i les fulles són una bona font de nutrició en amanides riques en vitamines A, C i E.

Els grecs actuals l’utilitzen com a guarnició i en alguns plats de carn i de vegetals.

El llorer τα φύλλα δάφνης (Laurus nobilis)

Les fulles han estat emprades per a cuinar, ja que desprenen un fort aroma. La cuina grega actual les empra en algunes sopes i guisats.També és usual des de temps molt remots l´utilització de corones de llorer per posar als herois.

L‘api silvestre o api bord de muntanya η σελινόριζα (Apium graveolens var. rapaceum)

L’api bord és semblant a l’api conreat (Apium graveolens), però té les fulles més petites i d’olor més penetrant.

Els grecs feien corones d’api per als atletes vencedors en els Jocs Ístmics i Nemeus.

Segons Plutarc, adornava les tombes gregues i és probable que en fessin garlandes per als cadàvers.

El romaní το δενδρολίβανο (Rosmarinus officinalis)

La cuina grega actual utilitza el romaní amb moderació, sobretot en cuinar el xai rostit amb patates i en condimentar una salsa de vinagre per a peixos.

La farigola το θυμάρι (Thyumus vulgaris)

En la cuina grega actual s’empra per condimentar plats de carn i per aromatitzar algunes olives i la millor mel dels grecs.

La sàlvia το φασκόμηλο (Salvia officinalis)

Es pot olorar molt en les muntanyes gregues i s’empra per aromatitzar un te.