Arxiu de l'autor: Jesús Gómez

Quant a Jesús Gómez

Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona. Professor de filosofia a secundària des de 1988. Treballant al barri de Sant Ildefons, Cornellà de Llobregat, des de 1991.

El sentido de la vida es 42 (Concurs de St. Jordi; Autor: Arantxa Chicharro)

Publicat el per
1

¿Cuál es el sentido de la vida? ¿Tiene sentido hacerse esta pregunta? Oh, tema recurrente a lo largo de toda la historia de la filosofía (o no, pero es importante).

Se le han dado varias respuestas a esta pregunta a lo largo de toda la historia. A veces la vida ha sido una antesala a la muerte, una especie de prueba de fuego para demostrar a una autoridad superior que uno merecía una vida después de la muerte, el tan soñado cielo. Otras veces se le ha dado un enfoque hedonista: buscar el placer y huir del dolor. Pero las cosas no son ni blancas ni negras: hay sutiles grises, sanos puntos intermedios entre ambos extremos radicales, no tenemos que estar expuestos a una luz cegadora ni escondernos entre las oscuras sombras.

Sinceramente, creo que la vida tiene un sentido diferente para cada persona. Así, quizá haya quien quiera consagrar su vida a la religión, por ejemplo, y predicar la palabra de su dios; otros quieren experimentar y viven de aquí para allá probándolo todo (hay quien dice que sólo se vive una vez); los hay que la dedican a sus aficiones o vicios.

Exista otra vida o no, creo que es importante darle un enfoque a la vida de uno mismo, saber qué es lo que buscas y lo que no, lo que es importante y lo que no te llama la atención en absoluto.

Conozco a cierto sector de gente cuyo enfoque me parece cuanto menos interesante: probarlo todo, haciendo especial referencia a las drogas. Así, saber qué es estar borracho, saber qué se siente cuando la química de algún estupefaciente invade tu ser, conocer qué se siente en un subidón o poder recordar con una estúpida sonrisa aquel día en el que un humo denso te impedía pensar con claridad. Sí, puedes destrozarte la vida, y no te va a ayudar a huir de los problemas si los tienes porque cuando acabe el efecto de las drogas ahí estarán aún, pero por otra parte experimentar con cuidado, coquetear con precaución nos puede ayudar a ser personas experimentadas, aunque esta moderación es difícil de marcar y es fácil acabar fastidiándose uno la vida en vez de encontrarle un sentido.

Definitivamente, les seré sinceros a todos ustedes: para mí, mi color gris es encontrar un futuro digno con mi intelecto (o con mi cuerpo, quién sabe y a quién le importa) y básicamente SER FELIZ.

¿Para qué amargarnos una existencia que no sabemos si se volverá a repetir?

La política apesta, en cambio las lentejas de mi abuela están deliciosas.(Concurs de St. Jordi; Autor:Antoni Merino)

Publicat el per
3

Nada ni nadie es perfecto ni políticamente correcto, toda idea política tiene sus ventajas y sus inconvenientes.Últimamente la gente parece carecer de mente, muchos creen ser comunistas por llevar una chapa con una estrella roja en alguna pieza de ropa, y otros se creen fascistas tan sólo por saber alzar el brazo derecho mientras ponen su mano izquierda en su pecho (¡Estoy impresionado, cuanta coordinación!).Sólo hace falta mirar a los políticos de hoy en día, ver como se tiran piedras entre ellos, como realizan falacias simplemente para venderse a sus votantes o como hacen falsas promesas tan sólo para recibir unos míseros aplausos realizados por simple cortesía.Ya no me importa ni izquierda ni derecha, ya no me importa un Partido Popular que no tiene nada de popularidad (¡Hasta Rodolfo Chikilicuatre es más popular que ellos!) ni un Partido Socialista Obrero Español que no tiene nada de socialista ni de obrero (Yo de momento no he visto nunca a Zapatero con casco amarillo), ahora tan sólo me importa una cosa: las lentejas de mi abuela.Las lentejas de mi abuela están deliciosas, huelen de maravilla y además son baratas. Cada martes coge mi abuela y se dirige a ‘Congelados la sirena’, allí compra un bote bien grande y cuando llega a casa las prepara. Las lentejas de mi abuela hacen que se me olviden mis problemas (luego descubrí que era porque les ponía una especia llamada ‘Hachís’) y sobretodo, que se me olvide la política, ya que las lentejas huelen de maravilla y la política empieza a oler a fertilizante.Recuerdo el día en el que fui a votar, me dirigí a las urnas del colegio que hay delante de mi casa, estaba algo nervioso ya que era mi primera vez, me dieron una papeleta, en la cuál escribí con mayúsculas: CHUCK NORRIS. Subí a casa con satisfacción después de haber votado al candidato que más me convencía (aunque éste no participase en las elecciones) y allí estaban ellas, esperándome con su dulce aroma hipnotizante, que hacía que me dirigiese hasta el plato y lo vaciase sin necesidad de cubierto alguno.Me he ido un tanto por las ramas con esta historia, pero espero que hayáis llegado a la conclusión a la que llegué yo después de haberme comido como unos 300 platos de las lentejas (Sí, me refiero a esas lentejas que llevan especias sospechosamente adictivas) de mi abuela a lo largo de mi vida: las drogas te dejan tonto; ahora me limitaré a continuar argumentando el porqué de que la política a mi parecer apeste.No importa quien esté gobernando en el Estado Español, siempre habrá una gran parte de la población que estará descontenta ya que mientras continuemos como estamos ahora siempre gobernarán o el PP o el PSOE, que vienen a ser la misma ‘mierda’. La única solución para acabar con esta farsa es convencer a la población para que dejen de votar al PP o al PSOE, de esta manera la política dejaría de ser una farsa como la que es ahora. Por eso yo os grito: ¡La política apesta, en cambio las lentejas de mi abuela están deliciosas!

La crítica de Hume a les tres substàncies de Descartes (Concurs de St. Jordi; Autor: Jordi Alcudia)

Publicat el per
1

Hume creia que les nostres impressions ens informen sobre d’allò que anomenem qualitats, però no tenim cap impressió de la substància, és a dir que no podem afirmar que tinguem cap coneixement real d’aquesta. Per això comença a formular una crítica sobre les tres substàncies que va enunciar Descartes:

–El món exterior: diu que no es pot afirmar el seu coneixement perquè en la nostra ment només hi ha percepcions, per tant no podem tenir coneixement de cap lloc que haguem percebut amb anterioritat.

–L’existència de Déu: diu que no es pot demostrar la seva experiència perquè tampoc l’hem percebut. D’altra banda altres arguments demostren l’existència de Déu dient que es la causa de la naturalesa. Això segueix el principi de causa-efecte per Hume però com tampoc tenim cap percepció de la naturalesa, així com no tenim cap impressió sobre aquest principi. Per això, segons Hume, no es pot demostrar l’existència de Déu.

–L’existència el Jo: segons Hume el Jo és només un conjunt de percepcions perquè tampoc el podem percebre amb els sentits.

Segons la meva opinió aquestes teories presenten una sèrie de contradiccions i errors que esmentaré a continuació:

Abans de res, m’agradaria dir que Hume s’equivoca quan diu que no existeixen les idees innates perquè jo puc demostrar que sí existeixen. Només al néixer ja tenim unes idees que no ens han ensenyat, com per exemple el coneixement de la nostra existència; nosaltres sabem que existim i que pensem (això coincidiria amb el “penso, per tant existeixo” de Descartes). A més d’això, tenim els instints que ens diuen per exemple com hem de mamar per alimentar-nos de petits. Ja que, com podien distingir el primers éssers humans del que era comestible o del que no si ningú els havia ensenyat abans? També podríem considerar la comunicació com a idea innata, ja que des de sempre l’ésser humà s’ha comunicat entre els de la seva espècie.

Per això, en primer lloc hem de poder reconèixer que sí existeix l’existència del Jo com a substància perquè encara que no l’haguem percebut, des de sempre hem sabut que existeix, ja que com diu Descartes: “si hi han idees, hi ha d’haver algú que pensi aquestes idees”.

En segon lloc si hem admès l’existència de la idea innata podem creure que Déu existeix com a substància. D’altra banda no sabem necessàriament si aquesta substància és tant perfecte i bondadosa com ho deia Descartes perquè aquest autor també presenta una forta contradicció: si Déu és perfecte perquè és totalment bondadós entrem en un conflicte, perquè si és totalment perfecte no li ha de faltar de res, i per tant no li pot faltar tampoc una certa maldat perquè: com podem saber que tot allò que és bondadós es perfecte? Potser el no tenir defectes és una imperfecció perquè li falten qualitats que un altre ésser pot tenir. Un exemple seria dir que un ordinador és perfecte perquè no té ni errors ni avaries. Però si jo tinc un altre que sí que en té, el meu ordinador ja té una cosa que l’altre no té, per tant com que el meu ordinador supera a l’altre en errors i avaries, ja no podem dir que el primer ordinador és perfecte perquè ha estat superat en alguna qualitat.

La crítica sobre el món exterior sembla la més coherent perquè és veritat que no tenim coneixement sobre cap lloc on no haguem estat i tampoc tenim cap idea innata que ens ho expliqui. Exemple: no sabem si hi ha vida en altres galàxies perquè no les hem vistes.

En conclusió, podem demostrar l’existència de Jo amb molta claredat però les altres substàncies no es poden ni negar ni afirmar totalment. Cadascú que pensi el que vulgui.

L’homosexualitat al món.

Publicat el per
Respon

A continuació trobareu una sèrie d’enllaços a diferents pàgines en les que es parla sobre la discriminació a les minories sexuals a diferents països del món. És un bon material per a la reflexió i pot ser motiu d’un bon article.

http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/pagina/sabias-que/ Es tracta d’un enllaç a la web de l’ONG Amnistia Internacional; a més d’un breu article sobre el tema, ens ofereix la posiblitat de descarregar documents ens els que es tracta la qüestió de la discriminació sexual de forma detallada.

www.elmundo.es/elmundo/blogs/blogbackmountain/index.html Aquest enllaç ens remet a un bloc del diari El Mundo en el que l’autor reflexiona sobre la seva condició d’homosexual. La darrera entrada descriu el tracte que pateixen els homosexuals a l’Iran.

www.cogailes.org/modules.php?op=modload&name=Web_Links&file=index&req=viewlink&cid=17 Es tracta d’un enllaç a la web de la coordinadora Gai Lesbiana, concretament l’apartat d’associacions d’homosexuals religiosos (veureu que hi ha tant de cristians com de musulmans). És interessant per conèixer com es viu l’experiència religiosa des de la condició d’homosexual.

www.redsemlac-cuba.net/modules/news/article.php?storyid=2 Entrevista al poeta cubà Nelson Simón, en la que es reflexiona sobre la relació entre la cultura cubana actual i l’homosexualitat, tot trencant alguns tòpics força estesos.

Bé, espero que a partir d’aquest material a algú li doni per pensar i, si pot ser, per escriure una mica.

PALABRAS AL HOMBRE MENGUANTE (Concurs de St Jordi; autor: Fco. Javier Morillo)

Publicat el per
4

Solo tratas de desear con la irracionalidad que piden tus sentidos y tus pulsiones para calmar tu hambre interior que es natural y egoísta. Cuando no consigues saciar tu hambre solo buscas el placer bailando con la muerte, evocándola desde lo más interior porque comprendes que siendo una piedra eres nada y nadie.

Te mueves entre el amor y la muerte, entre el bien y el mal, entre la paz y la guerra, entre los besos y los mordiscos, entre las caricias y los arañazos. Tienes el alma corrompida entre dos tendencias divorciadas y opuestas, que se atraen y se repelen de tanto que se aman y se odian.

La razón que tienes es tu máximo tormento, ni a Zeus hubiésele ocurrido semejante castigo… será que Zeus lo creaste tú para darle una explicación imposible a la irracionalidad de tus pecados. Tu razón solo te hace más estúpido, tus manos solo te hacen más torpe, tus sentidos solo te hacen más ignorante, además tus sentimientos te hacen todavía más irracional… Estás condenado a sufrir siempre… a enamorarte y solo recordar el dolor que te provocó su perdida, a reírte y solo recordar aquello que te hizo llorar.

Tus acciones están determinadas. Solo ejecutas aquello que no te hace culpable de nada. LA CULPA es tu guía. Siempre huyendo del dolor… incapacitándote de manera que no encuentres felicidad, acobardándote de todo y de todos. Deseas matar a tu padre y a tu madre, pero no lo harás jamás. Sufres en la jaula que han creado tus descendientes… sabes y quieres volar solitario y sin nadie a tus espaldas, pero el peso que provocan en tu moral hace que tus alas se marchiten a medida que pasa el tiempo…volviéndote a la misma jaula, fabricándote una igual que ellos, y con unas instrucciones que se llevarán al futuro porque tus hijos serán como tú de inútil, sino serán peores.

Si quieres corregir el rumbo que llevas mátate amigo. Muérete, quizá tu extinción hará que la evolución siga algo más correcto. Así se acaban los problemas… huyendo como cobardes…pero claro…tu narcisismo es infinito, no se puede dar una imagen pusilánime es más fácil destruir vuestro medio de vida, Gea; o buscar excusas que provoquen vuestra violencia: la guerra; sabes que caerás y lo harás con todo, los recuerdos de la historia siempre se te han dado bien manipularlos; te recuerdo que tus inspiraciones son solo manifestaciones de tu frustración del mundo en el que vives…

Caja inútil con siete sentidos, con conciencia de sí y del mundo, con un castigo eterno que es la razón y la vida y el tiempo y el dolor y el amor.

Soy el Tiempo, la cuarta dimensión la cual no se escapa ninguna materia ni antimateria, pertenezco a todo el mundo y a todo el antimundo. Soy el ser más poderoso de todos, sin mi no existís, y conmigo dejareis de existir…jajájajá!

Te confesaré algo…quisiera morir como tú, he visto tanto, que se que la existencia es la muerte. Y que la vida comenzará cuando no se exista. Se comprenderá el mundo cuando se deje de existir, ahora solo estoy muerto de vida. Pero enamorado de la Inexistencia que no conseguiré jamás.

El amor,

Sentimiento de vida y de muerte,

Es lo único que nos hace luchar o rendirnos.

Es lo único que vale la pena ser y no ser.

Es la armonía de los sonidos que siguen en el tiempo,

Es la música eterna de la existencia.

Es mi Dios superior…y el de todos los seres.

Es aquello que se busca y se repele…

Es el tormento y el paraíso.

Es lo único que consigue pararme…

parar el Tiempo no es imposible…

Tiempo, y después de todo tu discurso…Ya no sé si morir o vivir, si enamorarme o no…

Deja pasar el tiempo buscando la manera de pararme, así morirás antes podrido de vida.

Yo quiero vivir siempre…

Eres un error soy inevitable.

Sant Jordi 2008

Publicat el per
Respon

Heu vist les bases per al primer concurs telemàtic d’assaig filosòfic d’aquest bloc? Qualsevol dels que heu escrit algun article o comentari una mica llarg, ja sabeu el que heu de fer per participar.

Mireu tota la informació obrint la pestanya “Sant Jordi 2008“. Els articles es publicaran a la pàgina d’inici i sota la pestanya del concurs.

Ànims, a pensar i escriure que no només és gratis sinó que a sobre podeu guanyar un premi!

Jesús Gómez

Ciència i religió (Autor: Jesús Gómez).

Publicat el per
11

La darrera setmana vam tenir un debat a classe (al 1r artístic) prou interessant com per que tingui una continuació al bloc. Una alumna va plantejar objeccions a la teoria de l’evolució i, fins i tot, va portar uns llibres que semblen qüestionar-la (prometo que els llegiré atentament tan bon punt pugui: darrerament m’he vist obligat a recuperar “El guardián entre el centeno” i encara he d’acabar “Planilandia”… jo llegeixo el que em recomanen, encara que m’ho recomanin els alumnes). No cal obviar el fet que el punt de vista des del que es plantegen les objeccions és de caràcter religiós: és va plantejar que el lliure albir (“libre arbitrio”) o l’existència d’una consciència moral (distinció entre bé i mal) constitueixen elements que diferencien tan a l’home respecte de la resta dels animals que sembla improbable que siguin fruit d’una evolució a partir d’una altre espècie animal, sense intervenció d’un ésser superior (això darrer no es va dir, però suposo que és aquí on es volia anar a parar).

Qualsevol que em conegui suposarà que vaig contestar amb contundència i entusiasme: vaig esgrimir arguments, explicacions sobre la conducta dels ximpanzés, comparacions amb les pelvis dels goril·les i les mandíbules dels orangutans … en resum, vaig provar d’ensorrar les conviccions d’una alumna sota una muntanya d’arguments, teories científiques i fòssils … i vaig fracassar: No vaig convèncer a ningú que no hi fos prèviament convençut.

Si aquest fracàs s’hagués produït amb qualsevol altre tema, és possible que no li donés més importància, però crec que les qüestions científiques reclamen una certa militància quan es veuen qüestionades des d’una postura religiosa. Ja està bé! La religió constitueix una resposta raonable a les necessitats emocionals o afectives (des d’una posició menys materialista que la meva, diríem “espirituals”) de moltes persones i no seré jo qui objecti res al dret a la lliure consciència religiosa … però no estic disposat a admetre que les creences religioses aprofitin la ignorància (ho diré més clar: LA IGNORÀNCIA) per qüestionar l’autoritat de la ciència. Cap religió té l’autoritat que la ciència ha conquerit al llarg dels segles, per què cap religió ha donat símptomes d’allò que constitueix la grandesa de la ciència: la humilitat de considerar que els seus postulats són provisionals, que no posseïm cap veritat absoluta ni cap llibre sagrat, que no estem millor dotats que un altre per interpretar un fenomen i, per sobre de qualsevol argument, mai no s’ha mort a ningú en nom de la ciència. Els tractats científics resten nets mentre que no hi ha cap llibre sagrat que no regalimi la sang d’aquells que el van qüestionar.

Cal ser militant: la ciència és relativa i provisional, la religió pretén ser absoluta. És per això que ningú no mataria en defensa d’una teoria científica però sovint es fa per una convicció religiosa … Quin Déu tan sanguinari teniu que permet que es mati en el seu nom; no entenc com dormiu tranquils després de pregar a tal monstre de crueltat.

Terrorisme lingüístic. Autora: Arantxa Chicharro

Publicat el per
8

Anys i anys d’escoltar barbaritats i com a detonant un simple comentari que va fer el professor de filosofia a l’article del meu company Antoni Merino m’ha aportat els ingredients necessaris per crear aquest altre. Parlaré de terrorisme com ho va fer en Toni, però d’un altre tipus de terrorisme, del qual els crims passen desapercebuts tot i fer també molt de mal a la societat… Parlo del terrorisme lingüístic!
A tothom por escapar-se-li alguna falteta, però em sembla exagerat a quins extrems arriba alguna gent que aconsegueix ferir la pobra oïda de qualsevol que els escolti parlar.

I és que senyors, “me se” sona a les orelles d’algú amb una mica de cultura com un guix que grinyoli a una pissarra.No teniu “agüelos” ni “abis”, i no ho dic perquè hagin mort. I no sé si el diccionari ha acceptat el terme “asín”; tot i això no podria sonar pitjor.
Ei, no només parlo d’alumnes. Parlo de persones adultes amb una suposada carrera que no tenen consciència de que allò que anomenen “hombrus” són espatlles, i que aquella part del cos que creien que era la seva “espatlla” ara resulta ser la seva esquena.
Aquests errors poden arribar a ser anecdòtics i fer-nos pensar que més aviat que un problema d’incultura el que tenim davant nostre és un problema de barbarismes, un darrere l’altre. I és que juro i ho poden ratificar alguns companys meus que un docent va escriure “sensa” a la pissarra sense entendre per què de sobte esclafíem a riure, igual que tampoc entén la raó que ens fa amagar el cap o tapar-nos la cara quan se li escapen algunes perles com ara “aparat”, “ensamen”, “actividat” o alguns canvis de gènere bastant peculiars. Els seus ex-alumnes sempre el recordaran. El problema és DE QUINA MANERA el recordaran, com quedarà aquest mestre a la seva memòria. Veieu el que vull dir?
Per què es queixa? Tant greu és que cometem faltes d’ortografia?, us preguntareu.
Bé, crec que la nostra manera d’escriure i parlar és un clar indici del nostre nivell cultural. No és difícil aconseguir un bon nivell (¡ahora usted también puede hacerlo!). Llegint bastant (tot i que sembla que tret de les lectures obligatòries…) les faltes ortogràfiques disminuiran. Està clar que cadascú pot utilitzar el registre que li vingui en gana i parlar com vulgui, però ha d’acceptar les conseqüències que aquestes decisions els portaran, com ara una imatge pobra sobre el nivell cultural, educatiu… d’un mateix.
I és que crec que és important tenir un bon nivell perquè a l’hora de conèixer algú o a una entrevista de treball, allò que es veurà no serà si som bons treballadors o magnífiques persones, sinó si la nostra cultura (que es pot veure d’un cop d’ull quan hom parla) és pèssima o no, i sobretot si ens trobem a una entrevista la nostra manera de parlar dirà molt de nosaltres i pot arribar a ser crucial a l’hora de que els entrevistadors prenguin certes decisions.

Euskadi Ta Askatasuna. Autor: Toni Merino

Publicat el per
25

Como alumno de primero de bachillerato que debe publicar un artículo, quiero escribir acerca de una grandiosa organización política llamada ETA (Patria Vasca y Libertad) que actualmente la gente califica de terrorista cuando empezó luchando contra el régimen de Franco, que eso a pesar de ser una dictadura nadie lo ha calificado nunca como terrorismo, Porqué supongo que sabéis lo que quiere decir terrorismo ¿No? En cualquier caso os pongo definición de diccionario, para que no os molestéis en buscarlo: Inducir terror a la población de forma premeditada.

Ahora mi pregunta es: ¿Por qué la gente antes estaba a favor de ETA y en cambio ahora o se mantienen indiferentes o están en contra?

Creo que todos aquellos que piensan que ETA no es más que una organización terrorista formada por un cúmulo insaciable de asesinos, no tienen ni idea de cuando se formó ETA y a raíz de que. Lo que creo es que todos aquellos que piensan esto anterior acerca de ETA no recuerdan (o directamente no lo saben) qué organización nos salvó el culo cuando Franco quiso poner un sucesor para cuando él muriera, cuyo nombre quizás os suena: Carrero Blanco, que fue enviado a la tumba gracias a esta organización tan milagrosa.

ETA se formó en el año 1959 a raíz de un grupo de estudio universitario llamado Ekin que después de haber hecho varias asambleas decidieron por la lucha armada, por aquel entonces la mayoría de la población apoyaba a ETA, en cambio al llegar la democracia la gente les perdió el respeto y gracias a nuestros “queridísimos” medios de comunicación (Refiriéndome en concreto a la Prensa) los calificaron como organización Terrorista.

Estoy completamente de acuerdo con muchos de los que habéis leído hasta aquí en una posible opinión que podáis poner, no os hagáis los tontos, sí esa de que “ETA mata a gente inocente” y sí, es cierto, ETA ha matado a mucha gente inocente por el simple hecho de que pasaban por allí y que ya se que no tenían culpa de nada; pero si ETA eligió el camino de la lucha armada era porque ya no aguantaban más en ese régimen franquista y con esta democracia tampoco cambia mucho la cosa: seguimos teniendo a algún inútil que no sabe gobernar y se pasan la pelota entre ellos mientras que a nosotros nos meten en guerras, para que luego nos quejemos del 11-M (que supongo que a nadie se le ocurrirá decir que fue ETA).

En fin, en este artículo quería exponer mi apoyo a la ETA Zaharra y ya lo he hecho (Si os habéis informado del tema, supongo que sabréis a lo que me refiero cuando digo ETA Zaharra, en la wikipedia es posible que encontréis información acerca del tema) y expongo que me ha encantado ser un falacioso con todos ustedes, gracias.

PD: Este texto se lo dedico a nuestra querida compañera de clase Rosa Lirola (larilarilora) y a mi gran amigo Alberto, que en más de una discusión sobre política me ha dicho que el 11-M fue ETA. Ya de paso de la URL de mi blog descaradamente, que ya que he escrito al menos hago publi:
http://benditaincoherencia.blogspot.com
Gudariak (Antoni Merino

Benazir Butto ha mort a un atemptat islamista

Publicat el per
17

La ex primera ministra de Pakistan ha mort al segon atemptat que pateix des de l’octubre.

Aquest article no vol ser un panegíric, ni tan sols un homenatge, d’un personatge públic (les dues vegades que va sortir del poder ho va fer sota acusacions de corrupció i no seré jo qui dubti de la corrupció de la classe política), sinó una reflexió sobre l’accés al poder de les dones a l’Islam.

Els elements que voldria que tinguéssiu en compte quan analitzem aquesta qüestió són els següents:

Pakistan és un estat islàmic i això vol dir que la seva existència com a estat diferenciat de la Índia es basa precisament en el fet que la seva població és majoritàriament musulmana i no hindú o budista. “Pakistan” vol dir “terra dels sagrats o dels purs” i això deu voler dir que no estan contaminats per les altres religions.

Benazir Butto era una dona musulmana que havia arribat al poder dues vegades per mitjans democràtics. De fet, quan la van matar, estava fent un acte de propaganda política de cara a les properes eleccions.

Les dones musulmanes no governen habitualment els seus països (i això és un eufemisme, ja ho sé!), de fet, la primera vegada que Benazir Butto va accedir al poder, els seus opositors van argumentar que el fet que una dona els governés era contrari a la tradició, a la llei islàmica i, fins i tot, contrari a les lleis de la naturalesa (pobre naturalesa, sempre en la boca dels que menys la coneixen …).

Per tant, que una dona musulmana hagués arribat al poder polític a un estat predominantment musulmà, i s’hi hagués mantingut amb una certa estabilitat hauria tirat per terra qualsevol argument sobre la il·legitimitat de l’accés al poder per part de les dones (no oblidem que els fets, quan es produeixen, invaliden els arguments més sofisticats) i l’hagués convertit en un fenomen normal. Òbviament, la violència amb la que s’ha impedit aquesta possibilitat (han mort més de 20 persones), ens indica que els arguments ja no se sostenien per si sols: un argument sòlid no necessita cadàvers per a sostenir-se.

És, per tant, lamentable que uns dèbils mentals (només la feblesa actua amb tanta violència) hagin impedit que l’Islam s’apropi a la normalitat. Esperem que aquesta normalitat arribi quan abans millor i no només a l’Islam (conec algun estat aconfessional del Sud d’Europa que mai ha estat governat per una dona elegida democràticament, i no em refereixo a Andorra ni a Portugal). Esperem que al Pakistan la democràcia sigui algun dia més important que la puresa i, mentrestant, alegrem-nos de ser impurs!

Jesús Gómez.

Si vols conèixer la notícia de forma més àmplia, consulta els següents enllaços a la premsa digital:

www.lavanguardia.es/lv24h/20071227/53422094089.html;
www.avui.cat/article/mon_politica/17191/govern/pakistan/mante/la/data/eleccions/tot/la/mort/benazir/bhutto.html; www.elmundo.es/elmundo/2007/12/28/internacional/1198857681.html?a=6741f8cc90784f40583295004154a081&t=1198864264; www.elpais.com/articulo/internacional/Cientos/miles/paquistanies/despiden/Bhutto/ciudad/natal/elpepuint/20071228elpepuint_3/Tes;
www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=470342&idseccio_PK=1007
www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2680769