Ciència i religió (Autor: Jesús Gómez).

La darrera setmana vam tenir un debat a classe (al 1r artístic) prou interessant com per que tingui una continuació al bloc. Una alumna va plantejar objeccions a la teoria de l’evolució i, fins i tot, va portar uns llibres que semblen qüestionar-la (prometo que els llegiré atentament tan bon punt pugui: darrerament m’he vist obligat a recuperar “El guardián entre el centeno” i encara he d’acabar Planilandia”… jo llegeixo el que em recomanen, encara que m’ho recomanin els alumnes). No cal obviar el fet que el punt de vista des del que es plantegen les objeccions és de caràcter religiós: és va plantejar que el lliure albir (“libre arbitrio”) o l’existència d’una consciència moral (distinció entre bé i mal) constitueixen elements que diferencien tan a l’home respecte de la resta dels animals que sembla improbable que siguin fruit d’una evolució a partir d’una altre espècie animal, sense intervenció d’un ésser superior (això darrer no es va dir, però suposo que és aquí on es volia anar a parar).

Qualsevol que em conegui suposarà que vaig contestar amb contundència i entusiasme: vaig esgrimir arguments, explicacions sobre la conducta dels ximpanzés, comparacions amb les pelvis dels goril·les i les mandíbules dels orangutans … en resum, vaig provar d’ensorrar les conviccions d’una alumna sota una muntanya d’arguments, teories científiques i fòssils … i vaig fracassar: No vaig convèncer a ningú que no hi fos prèviament convençut.

Si aquest fracàs s’hagués produït amb qualsevol altre tema, és possible que no li donés més importància, però crec que les qüestions científiques reclamen una certa militància quan es veuen qüestionades des d’una postura religiosa. Ja està bé! La religió constitueix una resposta raonable a les necessitats emocionals o afectives (des d’una posició menys materialista que la meva, diríem “espirituals”) de moltes persones i no seré jo qui objecti res al dret a la lliure consciència religiosa … però no estic disposat a admetre que les creences religioses aprofitin la ignorància (ho diré més clar: LA IGNORÀNCIA) per qüestionar l’autoritat de la ciència. Cap religió té l’autoritat que la ciència ha conquerit al llarg dels segles, per què cap religió ha donat símptomes d’allò que constitueix la grandesa de la ciència: la humilitat de considerar que els seus postulats són provisionals, que no posseïm cap veritat absoluta ni cap llibre sagrat, que no estem millor dotats que un altre per interpretar un fenomen i, per sobre de qualsevol argument, mai no s’ha mort a ningú en nom de la ciència. Els tractats científics resten nets mentre que no hi ha cap llibre sagrat que no regalimi la sang d’aquells que el van qüestionar.

Cal ser militant: la ciència és relativa i provisional, la religió pretén ser absoluta. És per això que ningú no mataria en defensa d’una teoria científica però sovint es fa per una convicció religiosa … Quin Déu tan sanguinari teniu que permet que es mati en el seu nom; no entenc com dormiu tranquils després de pregar a tal monstre de crueltat.

11 comentaris a “Ciència i religió (Autor: Jesús Gómez).

  1. Ciència i religió no van agafades de la mà.
    Tot i estimar la ciència i voler dedicar la meva vida al seu estudi, comprenc que es busqui un sentit a la nostra vida.
    És dur pensar des d’un punt de vista estrictament biològic que la nostra vida no té altre sentit que reproduir-nos i perpetuar l’espècie, que som un granet de sorra sense cap importància a l’univers i que, al cap i a la fi, un cop morim no farem altra cosa que podrir-nos i res més, encara que el nostre nom arribi a ser important perquè fem algun descobriment o creem una gran obra i es continuï parlant de nosaltres al cap de molts anys als llibres d’història.
    “Hablando en plata”: naixem, creixem, ens reproduïm i morim, i punt. No hi ha cap raó perquè estem aquí, cap mà divina, ni cap cel que ens esperi.
    Ei, és el meu punt de vista, em considero atea. Tinc familiars molt religiosos que van a Lourdes, que porten estampetes de sants a la cartera, que resen i encenen espelmes i això els ajuda a trobar mitjançant la fe sentit a la vida -i em sembla molt bé, però jo sóc molt escèptica i amb mi no funciona. Tot i això, respecto les creences dels demés encara que no les segueixi.
    Qui vulgui creure, que cregui. Però que deixi camp lliure a la ciència, ja que aquesta salva vides, en millora d’altres, inventa, crea i explica. I no mentiria si digués que la ciència dóna sentit a la meva vida: m’agrada molt la ciència, m’apassiona estudiar-la, serà el meu futur i em donarà el pa de cada dia quan m’hi dediqui.

  2. La ciència i religió sempre han estat entre debats, es consideren contràries.
    Crec que la ciència és la forma més correcta de explicar-nos els nostres orígens, etc. i que la religió només exagera i dóna “respostes” irracionals a qualsevol tema.
    Un dels principals debats entre ciència i religió potser seria la vida després de la mort. La religió promet (o millor dit ven) una vida en un món paradisíac on tot el que Déu a creat es allà, però ¿i tota la gent que ha mort per un temps limitat en un quiròfan? ¿no els ha donat temps a donar una ullada ni tan sols a les portes del paradís? Per mi no existeix un segon món millor, només és una idea venuda per la religió per tal de satisfer el desig que l’ésser humà ha tingut des dels temps antics: la immortalitat; i, a més, la possibilitat de tenir una vida millor que l’actual (ja que el nostre món és cruel es miri com es miri). En canvi, la ciència ens ensenya que els éssers vius complim uns passos a la nostra vida i l’últim és morir. Nosaltres morim i no te perquè haver-hi res més, si es mor una persona coneguda ploro per alguna raó (plorem per alguna raó) i aquest motiu és perquè no hi ha una altra oportunitat, només la fi d’un ésser viu.
    Encara així, respecto les creences dels altres individus, però considero que la resta de la gent ha de ser oberta i acceptar aquestes creences sense la necessitat de posar unes davant d’altres, només mantenir la teva opinió.
    Cristina.

  3. Bona nit companys, sóc Antoni Merino i suposo que molts de vosaltres em coneixeu d’haver-me vist fent estupideses per el passadís o fent l’inútil si mireu per la finestra que dona al pati els dimarts a les 10:30 i els dimecres a les 12:30, certament això depèn de la Ioia, i bé, io ia he escoltat aquesta discussió perquè encara que aparenti estar fent la migdiada a classe, la faig, però el meu subconscient de vegades capta algunes coses.

    Jo quan feia religió al meu anterior institut tenia una professora competent, sí, una d’aquelles que encara que siguis ateu i no creguis en Déu no et suspenen com en alguns instituts, era una professora fantàstica que ens explicaba algunes de les religions més importants que hi han i quines son les seves creences, he de reconéixer que jo no prestava gaire atenció a classe però tot i així vaig treure un notable. A arrel de diverses converses amb la meva professora vaig plantejar-me una pregunta: ¿Què faig en aquest món?
    No podia comprendre que un Déu m’hagués enviat perquè fos bona persona i pregar per ell, si fos així per mi no seria un Déu sinó que seria un fill de mala mare. En comptes de buscar algú que em respongués a aquesta pregunta vaig intentar contestar-la per mi mateix i vaig arribar a la conclusió de que la vida es com un joc de cartes, en el qual s’intenta jugar el millor possible i que si estic aquí no ha sigut perquè Déu m’hagi creat a la seva semblança (Pobre Déu, que lleig que deu ser si realment existeix), sinó que estic aquí perquè els meus pares han cardat sense preservatiu i un dels espermatozous del meu pare va arribar a l’ovul de la meva abans que cap altre. Estic aquí perquè els meus pares m’han volgut tindre (o no…) i el que faré en aquesta vida ho haig de decidir jo i ningú altre, com si ara mateix em dona per fotrem de drogues fins al cul, seria problema meu i i ja està, no seria un problema de cap Déu o d’alguna papallona capaç de formar el kaos.
    Jo sí que crec en la teoria de l’evolució fins que es demostri el contrari.
    Apa, Bona nit!

    PD: Oh Déu, si us plau… no em castiguis per haver dit paraules lletges, no ho tornaré a fer i et pregaré. Tingues pietat, sóc humà i puc equivocar-me. Pare nostre que estàs al terra, trepitjat sigui el teu nom…

  4. Estic totalment d’acord en que, si la religió ens pot aportar una força o un ajut, és únicament espiritual.
    Les persones que qüestionen respostes de la ciència és perquè la ignoren o ja tenen el cap venut… Encara que em sorprenc sovint (parlo del catolicisme) quan mantenc una conversa amb una persona que considero intel·ligent, que sap argumentar, que coneix prou bé els coneixements científics i tot i així creu en la bíblia 100% (entenent-la totalment metafòrica) i en els miracles de Jesucrist, la vida espiritual després de la mort… Tot això que jo qüestiono (per no dir que ni èbria m’ho empasso) i que ell m’ensenya i m’inculca des de petita….

    Veig que aquesta religió no fa tan de mal a les persones, ja que troben una companyia i es recolzen davant un problema, encara que des del meu punt de vista les enganya una mica, per llegir la bíblia s’ha de ser una “miqueta” intel·ligent per entendre tanta metàfora i posaria la mal al foc si les àvies, els nens de catequesi i demés no comprenen com s’ha d’entendre aquest llibre.

    Es cert que ha mort molta gent per culpa de creences religioses, però no ha estat Deu qui l’ha permès, com bon ateu que ets saps que Deu no intervé en cap fracàs ni cap victòria humana, som nosaltres els que fem i desfem tot el que trobem al nostre pas. Que l’ajuda espiritual sigui productiva per l’home jo no estic en contra, existeixi o no Deu, aquesta fe fa feliç a molta gent, penso que no est bé tampoc atorgar-l’hi una importància fins i tot més valuosa que la humana.

    Jo potser crec en alguna cosa que hem fa ser millor persona, però podria ser el “sentiment humà” perfectament… si parlo per trobar alguna resposta seré jo mateixa qui me la contesti, així que també podria tenir fe en “mi mateixa”…

    Per cert, tot allò que vas dir en aquella classe, a mi no em va deixar indiferent! Perquè vas explicar moltes coses que segueixen aclarint fets que desconec com el llibre de la historia mes bella del món!

  5. Contestaré als comentaris rebuts al darrer article, tot i que m’agradaria més comentar els articles dels alumnes … Però això és una altra guerra i la deixo per a St. Jordi (tinc una idea tan innovadora que fins i tot a mi m’espanta …). De fet, tot i agrair els comentaris a tots els comentaristes (fins i tot a tu Toni, ja has vist que he censurat el segon que vas enviar), i tot i que sóc optimista per naturalesa i convicció, ara no tinc motius per a l’esperança: no hi ha ni un sol comentari d’un creient! És a dir, tal i com deia a l’inici del meu article, no he convençut a ningú que no ho estigués prèviament.
    Això no treu que contesti als que heu comentat, si més no, en aquells aspectes que més m’ha cridat l’atenció dels vostres comentaris:
    -Arantxa i el sentit de la vida: Qui diu que la vida no té sentit? Tot i acceptar la teoria de l’evolució, que no som immortals i que la nostra mort ni tan sols apareixerà a la secció de societat de les notícies intercòsmiques, jo crec que, si som modestos, podem plantejar-nos objectius tan nobles com la recerca de la pròpia felicitat i l’augment de la felicitat dels altres, de forma que dotin de sentit la nostra vida sense renunciar a la ciència. De fet, crec que és més coherent amb la felicitat general el compromís amb la ciència que el religiós (a mi em fa més feliç que un edifici no em caigui a sobre, o que em curin una malaltia que no que es prohibeixi adoptar fills a un homosexual, això sí, en nom de Déu).
    -Cristina i la mort: Dius que després de la mort no hi ha res, i no estic d’acord; ja que hi ha la vida dels altres. La religió promet la transcendència (la superació dels límits de la vida física), però ignora que els propis actes ens sobreviuen en el món dels vius (no en el seu paradís de cadàvers castrats, vull dir, d’àngels asexuats) si tenen sentit, és a dir, si els hem fet per incrementar la felicitat dels altres.
    -Toni i la bondat divina: Això de qüestionar la bondat de Déu suposa l’existència d’un sentit predeterminat en la nostra existència. De fet, jo crec que la vida té sentit (ja ho he dit abans): el sentit que li donem nosaltres; però això no vol dir que qualsevol sentit sigui correcte. M’explico: si et dona per omplir-te de droga fins on vulguis, la teva vida (i la dels que t’envolten) serà una porqueria i no tindrà sentit; per tant, existeix un sentit que depèn de cadascú, però que necessita dels altres per cobrar significat.
    -Anna i l’ajuda espiritual: Òbviament, les creences religioses aporten ajuda espiritual (jo diria emocional) al creient però, a quin preu? Si les creences de cada individu afectessin exclusivament a les pròpies normes de conducta, no hi hauria res a objectar, però el que constatem és que cada cop que els creients es manifesten és per reclamar la infelicitat dels altres (siguin noies que volen avortat, homosexuals que volen ser pares, dones que voles ser capellans, capellans que volen ser dones …). Ja sé que és incoherent que un agnòstic com jo (no pas ateu) demani comptes a un Déu que potser no existeix, però és que jo també tinc dret a fer servir les metàfores: no és Déu, sinó els religiosos que volen que els altres siguin infeliços.

    En fi, gràcies pels comentaris i mireu de ser feliços, de fer feliços als altres i de no cremar a ningú en nom de cap llibre, idea o Déu.

    Jesús Gómez

  6. Jesús no t’acabo d’entendre. Qué vols dir?
    Jo crec que per un ésser viu quan s’acaba la seva vida per a la seva ànima (part espiritual, la que se’n va al cel)no queda res més, en canvi, el cos si que fa “funcions” és l’aliment que genera altres éssers vius (cuquets, etc), i a més deixa una vida en el passat, queda a les vides d’altres persones.

    Ara torno al tema del bloc.
    Certament Déu (com a tal) no te “res a veure” amb les accions fetes per l’home, sino que es un element espiritual que explica una altra forma de veure la vida. El que de veritat fa mal som nosaltres mateixos. L’home ha escollit per voluntat seva fer de la religió el que es ara i ha sigut el causant de les morts que hi han hagut al llarg de la història en nom de Déu, hem sigut nosaltres (en general, no penseu que ho dic per tots…) qui hem escollit aquest camí, ja que es beneficiós per aquesta gent. Déu, com a tal, es una creença, encara que yo no hi cregui hi ha gent que ho fa, però aquesta creença s’ha corrumput hi ha donat pas al que coneixem com a Esglèsia, i diguin el que diguin durant tota la història han fet el que els ha vingut en gana amb l’escusa de “en nom de Déu” (això si, repeteixo, tots iguals no som).

  7. Profe, no digas que tus argumentos no han convencido a nadie porque tu me hiciste plantearme mi fe (católica), buscar caminos y decidir.
    Yo creo que en la epoca en la que vivimos la sociedad no se plantea si hay un Dios o no debido a lo materialistas que somos,somos unos “mal criados” lo tenemos todo.

    Cuando se es pequeño adoptas opiniones, creencias inculcadas indirectamente por la familia pero llega un momento en el cual debemos frenarnos y decir ¿porque creo esto? y buscar diferentes fuentes de información y elaborar la nuestra.(lo debe hacer todo el mundo e intentar ver las cosas desde fuera para poder ser objetivos)

    Para mi el fin de la religión es que seamos buenas personas pero debemos distingir religiones, hay una en concreto en la que yo he profundizado y no creo que sea buena (a mi personalmente me ha fastidiado la vida), una religión no puede hacer sentir en un sector de la población que es superior a otra y tratarnos como a borregos e investigar diferentes maneras para tratar de convencernos, es más se aprovechan de gente débil, que lo ha pasado mal en la vida o que en ese momento está pasando un momento doloroso,una vez han encontrado una presa fácil la anulan como persona , esta persona ya no piensa ni habla por ella misma, piensa y dice lo que le han dicho en fin me ido por las ramas, solamente decir que la religión es buena mientras no sobrepase un limite.

    ROSA Mª LIROLA ALVAREZ

  8. Anem per parts.
    Cristina: Intentem analitzar la qüestió sense enredar-la més del que està. Quan al meu article llençava acusacions sobre Déu, es tractava d’un recurs literari per tal de dotar de major dramatisme (i provocació) al meu argument; jo crec que Déu és una creació humana (un tal Feuerbach deia que Déu és creat per l’home i constitueix la seva alienació, i jo estic força d’acord) i, per transitivitat, quan acuso a Déu de crueltat és una acusació contra el gènere humà, és a dir, crec que la religió, sota l’aparença de la bondat i l’amor al proïsme, amaga la part més cruel i mesquina de la naturalesa humana: la que (com diria un tal Nietzsche) per por a si mateixa, per por a la vida, arriba a negar-la. Així els catòlics, per por a l’amor neguen el dret a estimar si no és sota la institució matrimonial, o els musulmans que, per por a les dones, neguen els seus drets … és a dir, la religiositat sorgeix de la por (segurament de la por a la mort) i com a remei es dediquen a estendre aquesta por a la resta dels àmbits vital i a perseguir a aquells que no tenen por i, per tant, volen viure feliços.

    Rosa: Benvinguda (ara sí) als debats. Bé, estic molt content que hagis decidit pensar per tu mateixa i cercar per tu mateixa el teu propi camí. Pel que fa a alguna de les afirmacions que fas, m’agradaria fer algun comentari. No entenc quina relació guarda el materialisme (doctrina segons la qual la realitat està composta exclusivament de matèria) amb el fet de plantejar-se o no l’existència de Déu; de fet són filòsofs materialistes (La Mettrie, Diderot, Feuerbach, Marx o Nietzsche) els que han provocat la reflexió crítica al voltant de la religió. Pel que fa a la distinció entre religions que plateges: és cert que hi ha religions més perilloses que altres, però fixa’t que qualsevol d’elles parteix de l’acceptació d’una autoritat moral i que aquesta autoritat existeix per tal de ser exercida. Vull dir que, per exemple, el catolicisme ha evolucionat d’una manera que no ha fet l’Islam o els testimonis de Jehovà, però, tot i així, exerceix la seva autoritat sobre els creients (decideix qui és catòlic i qui no) i es manifesta sovint com un intent de dirigir el pensament (i fins i tot la intenció de vot a unes eleccions) dels seus feligresos. Em costa refiar-me de la paraula donada en nom d’un ésser tan superior que és invisible …

  9. Hola a tots.
    en la meva opinió la ciencia té els seus criteris i les seves demostracions. i la religió també. Per això, no hem de barrejar-los.
    i respecte al tema de l’evolució,no estic d’acord amb ella, i no es perqué sóc religiós,sinò perquè o em convenç, per exemple en el nostre cas els humans,la ciència diu que abans erem ximpanzés.
    I la meva pregunta és: si erem xempazes. per què no han desaparegut? i només es queden el humans.
    com en el cas dels dinosaures que s’han evolucionat en rèptils i han desaparegut.

  10. Hola Rafik! Trenco la norma de no contestar comentaris fins dissabte a la tarda. El motiu és molt senzill: estem a pocs dies d’un examen i, del teu comentari, es desprèn que, al marge de qüestions opinables (que són moltes), hi ha aspectes de la teoria de l’evolució que no has entés.

    1- La teoria de l’evolució no sosté que nosaltres provinguem del ximpanzé sinó que, tant el ximpanzé com l’homo sapiens (nosaltres) som espècies que han evolucionat a partir del mateix tronc comú. És a dir, els pòngids (orangutans, goril·les, ximpanzés … i l’ésser humà) tenen un origen comú, com, de fet, tenen tots els éssers vius.
    2- Per tant (la segona qüestió preocupant) és perfectament lògic que els ximpanzés no hagin desaparegut, ja que són el resultat d’una evolució que, pel mecanisme de la selecció natural, al llarg de moltes generacions, s’ha anat imposant a altres espècies que no s’han adaptat al medi de forma tan eficaç. Dit d’una altra manera, els avantpassats dels ximpanzés (i nostres) també han desaparegut, igual que en el seu dia ho van fer els dinosaures.
    Pel que fa a la qüestió de no barrejar ciència i religió, com que no és tema per a l’examen de dijous, ho deixo per més endavant.

  11. La meva humil opinió, és que a mi mai m’ha resultat gens dur pensar que només soc un altre ésser viu, creat a patir de la divisió de cél.lules en la gestació dins de la meva estimada mare, som qualsevol altre gat, goril.la, ratolí, balena o criatura d’aquest món que es reprodueixi de manera sexual. El fet és que al igual que el nostre sarcàstic professor, jo també crec en la superioritat de l’espècie humana, i trobo que la religió, encara que pugui ésser coherent o creïble per a molts éssers humans, té una completa carència de credibilitat dins el punt de vista mes realista i en la meva opinió útil, el de la ciència o la biologia, com ho vulguem dir…
    Per a mi i la meva pertorbada manera de pensar, la religió en si no és res de l’altre mon, ja que només son creences que avui dia no tenen gaire sentit. Per a mi, el merit és el FET de haver creat la religió, ja que és una manera de “crear” una entitat superior, de tenir un consol però als anomenats pecadors o simplement per tenir una absurda garantia de que si la dinyem no ens podrirem dins una caixa de fusta (no sé de quins materials fan avui dia els taüts…), tot això em meravella i em fa pensar que la espècie humana és superior, perquè es necessita potser el que alguns anomenaríem ànima per crear tot aquest mon de religió, fantasia, literatura, o simplement el fet de construir una societat conscient i estructurada (en principi).

    Deixant de banda la ciència, la religió i tot això, defenso de manera optimista, al plantejar-me qualsevol problema, que només soc un organisme viu en aquest mon, i que qualsevol norma, llei o regla que existeixi, només es una absurda pegatina que la societat, religió o ètica moral que ha creat la humanitat, i és per això, que crec en la teoria de l’evolució, simplement perquè és la que em sembla més fàcil i li trobo molt de sentit, i el meu sentit comú (cosa que no abunda gaire avui dia), em diu que no soc el resultat del pet que es va tirar Deu per a crear-me, perquè si bé s’ha demostrat que un llenguado o un mico es així per que fa milions d’anys un meteorit va crear la primera vida mitjançant reaccions químiques etc … simplement dic: doncs a mi també em farien així dic jo…

    -Entrant al tema religions i donant la meva humil opinió, trobo que la única religió “útil” que hi ha, és la budista. Per que?
    Simplement, i vull que tothom que llegeixi això ho pensi. Alguna vegada heu vist algun sacerdot de l’església o algun testimoni de Jehova, Rabino, etc… reventar-se literalment una barra de ferro al cap sense patir ni una rascada, o trepitjar brases enceses sense patir una sola cremada, o superar un càncer o malaltia per la seva Fe?? Els monjos budistes son capaços, i hi ha arguments i proves visuals i de tot tipus per demostrar-ho.

    Be, em despedeixo i em disculpo per anticipat de les meves faltes d’ortografia. No se si haure argumentat be, si no, mala sort, tinc que concentrar-me en respirar de manera voluntària per la meva afecció respiratòria-.-

    Salut!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *