2. SANT JORDI PUPPETS SHOW: UN SANT JORDI…MOLT ESPECIAL

SANT JORDI PUPPETS SHOW:

UN SANT JORDI…MOLT ESPECIAL

New York, 2012 i 2013

Imma Villegas

EXPERIÈNCIA realitzada amb infants

diferents edats a Nova York

      Aquest va ser un Sant Jordi diferent, perquè no hi havia paradetes de llibres al carrer, ni venda ambulant de roses, ni dracs gegants passejant per les avingudes… Malgrat tot, no deixava de ser Sant Jordi, i aquest per a nosaltres va ser un Sant Jordi molt especial. I dic això perquè vem tenir la oportunitat de participar activament en la festa de Sant Jordi que organitzava el Casal Català a New York. Quan estàs tan lluny de casa, el fet de poder compartir una estona amb gent que no coneixes de res però que parlen la teva mateixa llengua i gaudeixen d’igual manera les mateixes festes i tradicions, no té preu!

          Ens vem llevar d’hora per no fer tard i també per tenir temps d’arribar prou aviat per poder preparar-ho tot abans que arribessin els primers infants. Ho havia deixat tot ben a punt el dia abans i vem optar per traslladar-nos amb cotxe cap a Manhattan, donada la quantitat i les mides de les coses que havíem de dur. Era una llibreria molt gran, com l’Abacus però més gran, amb tres plantes cap avall. A la de baix de tot vem trobar la sala de conferències on s’havia de realitzar la festa. Era una sala gran i maca, disposava de tarima, amplificador de so, pantalla… Van arribar els primers nens i nenes i es van situar en unes taules en un costat de la sala, per dedicar-se a construir i decorar espases i corones de cartró, taller organitzat i dirigit per l’Imma Cartanyà, i en el que jo no hi vaig participar. Al cap d‘una estona, quan ja havia arribat més canalla, i la majoria havia acabat la seva tasca, l’Imma va fer seure els més menuts a terra i els més grans i els adults a darrera en cadires. L’espectacle de titelles va tenir lloc a dalt de la tarima, jo duia un “pinganillo” amb un micro perquè tothom em sentís bé (la sala no era tan gran com per no sentir-me, però cal aprofitar les tecnologies a l’abast). El Pep manipulava el nostre ordinador portàtil, connectat als altaveus de la sala, per deixar sentir clarament les cançons de Sant Jordi que jo havia seleccionat. El Pep, a més, va donar vida a un fantàstic drac d’escuma (titella de mà construït per mi mateixa), que féu les delícies de petits i grans. Poc a poc, la Llegenda de Sant Jordi anava fluint de la mà dels simpàtics titelles de fils (manipulats per mi mateixa), davant la mirada astorada d’aquells infants mig catalans-mig americans. I en acabar, tots plegats cantàvem la coneguda cançó “Puff el drac màgic”, que no semblava tan coneguda en aquell auditori tan especial, o més aviat hauria de dir que vaig cantar jo soleta? (m’hagués agradat més poder-la ballar tots junts en rotllana amb el drac al mig, però la manca d’espai ens féu desestimar tal idea).  Puc dir sense por a equivocar-me, que tothom va quedar molt content (excepte algú que es veu que va marxar en veure que parlàvem en català enlloc d’anglès), i jo particularment molt satisfeta. En preguntar a l’Imma, la organitzadora, la seva resposta va ser fulminant: “L’any que ve, el mateix!”

          L’any següent vem anar a celebrar la diada de Sant Jordi a la mateixa immensa llibreria de New York (una mena d’Abacus però moooolt més gran, com tot en aquesta gegantina ciutat). L’acte infantil consistia en un “Puppets show” (o sigui espectacle de titelles) presentant, com no, la nostra entranyable Llegenda de Sant Jordi. Igual que l’any passat, la sala era gran i tenia una respectable tarima que feia d’escenari, disposàvem també d’equip de so i fins i tot del micròfon amb “pinganillo” per a mi (com l’any anterior), i aquest cop les cadires només omplien mitja sala tal com jo vaig demanar, perquè la canalla pogués seure a terra i al final de l’espectacle poguessin aixecar-se per ballar amb el Drac. La diferència amb l’any passat era que aquest cop tot l’acte era obert al públic en general, i per tant calia que fos pràcticament en anglès! La sala era plena de goma a gom, tant les cadires amb avis i altre gent gran, com l’espai del terra empostissat, amb quitxalla molt menuda acompanyats per les seves respectives mares o pares, també asseguts per terra com podien. Com sempre, el Pep movia el titella de mà del Drac (construït per mi mateixa amb escuma i roba), mentre jo m’encarregava de donar vida als altres personatges amb diferents titelles de fils. Aquest any, a més, disposàvem de la col.laboració de la Glòria, que ens feia de tècnic de so i llum tot posant les canςons (aquestes sí en català), i apujant i abaixant convenientment les llums de la sala al llarg de l’espectacle. Gràcies a un bon treball d’equip, es pot dir que va ser tot un èxit, malgrat el meu anglès (encara del tot millorable), i al fet que el públic infantil era de tan curta edat que a l’hora de ballar amb el Drac, enlloc de donar voltes a la rotllana al voltant d’ell, era ell qui anava acostant-s’hi mentre els xiquets es limitaven a donar-se les mans o remenar una mica el cul, i els més agosarats li ficaven les manetes a la boca mentre d’altres ploraven espantats per la bèstia tot i ser de drap. Personalment, em sento doblament satisfeta perquè a diferència de l’any passat, vaig ser capaς d’explicar la llegenda en anglès, cosa que suposa per a mi tot un èxit!

          La primera vegada que vaig explicar un conte en anglès, va ser a l’acadèmia on anava a practicar aquest idioma, en dues ocasions: el 2011 i el 2012. El primer va ser “El Petit Avet” amb titelles de guant, i el segon “La llegenda de Sant Jordi” amb titelles de fils i el drac d’escuma, ambdós casos per a un auditori d’adults, una dotzena de persones de diferents nacionalitats, i majoritàriament joves. Em va servir d’entrenament, tot i que l’experiència va ser molt diferent. La sala era petita, i estàvem tots asseguts al voltant d’una taula ovalada, sobre la qual es desplaçaven els titelles manipulats per mi mateixa, al mateix temps que anava desgranant el fil de la història, en anglès és clar. Aquells noiets m’escoltaven incrèduls, com si allò no anés amb ells, en silenci i amb ulls esbatants com si no sabessin de què anava la cosa. Fins que el cavaller clava la llança al drac i, mentre deia les paraules: “Miraculously, the dragon’s blood became a rosebush with many red roses.”, amb un gest ràpid vaig aixecar de cop la tela vermella que feia de sang, per deixar a la vista les roses vermelles que prèviament havia amagat a sota, i un cop el cavaller li ofereix una a la princesa, també jo vaig repartir una a cadascun dels participants. Per acabar vem escoltar la cançó “Puff, the magic dragon” (de Peter, Paul and Mary, en  versió original en anglès). Tot seguit, i també en anglès, vaig explicar les tradicions catalanes de la Diada de Sant Jordi, amb l’ajuda de fotografies, i es va establir un simpàtic diàleg que denotava la seva ignorància i alhora interès, per unes formes i costums tan diferents dels seus.