LES DONES DE JESÚS

Basat en fets reals

1. Hola! Soc Maria, la Mare de Jesús. Era molt joveneta quan el meu pare, com era costum, em va arreglar el casament amb en Josep, el fuster de Natzaret. Vaig tenir por que aquell casament no arribés a bon port, perquè jo, no em pregunteu com, estava embarassada! De primer em vaig espantar molt, però després vaig confiar en Ell i tot va anar bé. En Josep era un bon home, va ser un bon espòs per a mi i un bon pare per al meu fill. Fins i tot li va ensenyar l’ofici de fuster, tot i sabent que no s’hi dedicaria, i quan va arribar el moment se’n va anar de casa per començar la seva missió. Va ser un bon fill, em va estimar i honrar com a mare, i quan se’n va anar va encarregar als seus amics que tinguessin cura de mi.
2. Jo també em dic Maria, i soc la companya de Jesús. Ell em va posar el nom de Magdalena, perquè soc del poble de Magdala, que vol dir “torre”, i sempre deia que jo era forta com una torre. Quan el vaig conèixer, la meva vida va canviar, em va treure no sé quants dimonis que duia a dintre, i no em deixaven ser jo mateixa. El vaig estimar molt! Vam viure tots junts a casa meva, amb els altres de la colla, i jo els proveïa amb els meus propis recursos. Junts vam recórrer tots els camins d’aquesta terra, la Galilea, predicant amb paràboles i amb l’exemple. Fins que vam anar a Jerusalem!
3. Hola! Soc una altra Maria, a mi em deien Maria de Clopas, que era el meu marit. La gent ens deien les tres Maries, perquè sempre anàvem totes juntes. Soc la tieta de Jesús, o sigui germana dels seus pares, en Josep i la Maria. També soc la mare de dos dels seus deixebles, Jaume (el menor) i Josep, que són els seus cosins. Sempre ens hem fet costat, com una veritable família, però sobretot quan va arribar el final!
4. El meu nom és Salomé, esposa de Zebedeo, però també em deien Maria, Maria Salomé, o sigui que som quatre Maries, i no tres! Els meus fills també són deixebles seus: Jaume (el major) i Joan (l’Evangelista). Eren molt amics, i anaven junts a tot arreu, per això un dia em vaig atrevir a demanar-li si podien tenir un bon lloc en el seu regne, però Ell em va dir que no sabia el què demanava. I és que en aquella època no l’enteníem gaire, però el seguíem cegament. Fins que se’n va anar i ens va deixar el seu Esperit, aleshores ho vam entendre tot!
5. Hola, hola! Som Marta i Maria de Betània, germanes de Llàtzer, l’amic de Jesús que Ell va ressuscitar després de dos dies a la tomba! Quan passava per aquí a prop sempre venia a veure’ns a casa nostra. A mi m’encantava seure prop d’ell a escoltar-lo, les seves paraules eren música a les meves oïdes. La meva germana Marta s’enfadava, perquè deia que sempre li tocava a ella fer tota la feina, però Jesús deia que jo havia agafat la millor part!
6. Em dic Joanna, i soc la dona del cap de la casa d’Herodes Antipas. Quan vaig conèixer Jesús, no me’n vaig poder estar, i no sé com vaig convèncer al meu marit que em deixés anar amb Ell, perquè en aquella època les dones havíem de demanar permís al marit per fer qualsevol cosa. Vaig deixar el palau on vivíem, ple de criats i de tot allò que es pot necessitar i desitjar, perquè el meu espòs era una persona molt important, per anar a recórrer els polsosos camins de la Galilea. Però va valdre la pena!
7. Hola! El meu nom és Susanna, i soc la més jove de la colla. El meu nom vol dir “Lliri”, que com sabeu és una flor de color blanc molt bonica, i és el símbol de la puresa. Jo no em vaig casar mai, tot i que no estava gens ben vist en aquella època, em vaig quedar soltera. I és que l’únic que volia era estar amb Ell!
8. Jo no tinc nom, però em podeu dir la discapacitada de la sinagoga. I és que jo tenia una malaltia que no em deixava caminar, les cames no m’aguantaven dreta i em feien molt de mal. Aquell dia em va costar molt arribar fins a la sinagoga, arrossegant-me pels carrers de Jerusalem. Però estava convençuda que ho havia de fer, perquè sabia que Ell seria allà, i havia de veure’l de totes-totes: M’havien parlat tant d’Ell! I sí, allà estava, entremig dels sacerdots i mestres de la llei. M’hi vaig acostar tant com vaig poder fins aconseguir veure’l de cara. I Ell em va veure, em va mirar i em va dir: Filla d’Abraham! No ho oblidaré mai, i no només perquè em va curar de la meva malaltia, sinó perquè em va fer sentir diferent, important, que existeixo. El sacerdots i mestres de la llei es van enfadar molt perquè havia fet la curació en dissabte, dia sagrat dels jueus, però a Ell això no li va importar gens!
9. El meu nom no és important, soc la samaritana del pou de Jacob. Sí samaritana, o sigui que no soc de la Galilea sinó del país veí, i els galileus no ens tenen gaire simpatia. Aquell dia vaig anar al pou a buscar aigua com cada dia, perquè en aquella època no hi havia aixetes a casa i havíem d’anar al pou a buscar l’aigua que necessitàvem per tot, però aquell dia havia de ser un dia diferent. Em vaig trobar Jesús assegut al costat del pou, llavors jo encara no el coneixia, i em va demanar que li donés aigua, a mi una dona i a més samaritana! Els seus deixebles es van estranyar molt de veure’l parlant amb mi, però jo no els vaig fer cas i vaig donar-li conversa. Realment és una persona excepcional, en aquella curta estona que vam estar parlant, em va fer replantejar tota la meva vida!
10. Jo tampoc tinc nom, soc la pecadora, i em va salvar de morir apedregada. Uns homes m’acusaven de no sé quantes coses i em cridaven: Pecadora!, ets una pecadora! I em volien tirar pedres, perquè deien que m’havien de castigar. Però aleshores va arribar Ell i va dir: Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra! Jo estava morta de por i no gosava aixecar els ulls de terra, però es veu que les seves paraules van fer efecte, perquè tots, un a un, van anar marxant. Fins que ens vam quedar Ell i jo sols, llavors em va mirar i em va dir: Ningú t’ha condemnat? Doncs jo tampoc et condemno, ves-te’n a casa i d’ara endavant no pequis més!
11. Jo vivia a Jerusalem, i per això, com molts d’altres, vaig anar a veure Jesús portant la creu a coll cap al Gòlgota, on el van matar. Com vaig poder m vaig fer lloc entre la gentada per veure’l de cara, i m’hi vaig acostar tant com vaig poder. No m’ho podia creure, veure’l patir d’aquella manera, em va commoure tant, que d’una revolada em vaig treure el vel del cap perquè s’eixugués la suor i la sang que li regalimava per la cara. Ho va fer sense dir res, i llavors em va retornar el vel amb la seva cara impresa a la roba! Per això ara em diuen Verònica, que vol dir “imatge veritable”.
12. -Nosaltres també hi érem allà, al peu de la creu, quan tots van fugir perquè tenien por dels jueus. Nosaltres no vam marxar fins que el van deixar dins del sepulcre, quan ja fosquejava.

      -Aquella nit vam haver de tornar cap a casa de seguida perquè començava el dissabte, dia sagrat dels jueus, i no ens va donar temps d’ungir e seu cos amb els ungüents i perfums com era costum. Per això el diumenge a punta de dia érem allà, preparades amb els nostres potets.

      -No sabíem com ens ho faríem per enretirar l’enorme pedrota que tancava el sepulcre, però, estava obert! Allà dins no hi havia ningú, ho vam veure amb els nostres propis ulls! Llavors vam sentir una veu que ens cridava a fora, i allà estava Ell, resplendent com el sol!

      -Ens va dir: Aneu a dir als altres el què heu vist! Si nosaltres només som dones, com ens havien de creure els homes! I no, no ens van creure, i van anar corrents a veure si era veritat! Sort que després es va aparèixer a ells també, perquè a nosaltres no ens creien de cap de les maneres!

     -Sí, però Ell, tot i ser només dones, ens va confiar el primer testimoni de la seva resurrecció!

       -És que Ell no era com els altres homes, era una persona excepcional! Totes les dones que el vam conèixer i el vam seguir, amb nom o sense, no l’oblidarem mai: Ell va canviar les nostres vides!

FI

PROPOSTA DIDÀCTICA-88

CONTE: Les Dones de Jesús (Basat en fets reals)

EDAT: Ganàpies (més de 8 anys) /Mitjans (de 5 a 7 anys, adaptat)

TIPUS: Històries verídiques

RECURSOS: Titelles de pal amb els personatges, imatges il·lustratives de les escenes

ACTIVITATS:

1. Conte/ Vocabulari / Conversa

• Llenguatge Verbal
• Descoberta d’Un Mateix
• Descoberta de l’Entorn
• Llenguatge Musical

2. Audició: Glòria de Vivaldi / Cançó: Magnificat
   • Llenguatge Musical
   • Llenguatge Verbal
3. La Recerca: Les dones seguidores de Jesús / Les dones avantpassades de Jesús / La dona a l’Església avui
   • Descoberta de l’Entorn
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
4. Activitat: Jesús i les Dones
   • Descoberta de l’Entorn
   • Descoberta d’Un mateix
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
5. Racó de l’escriptor: Si hagués conegut a Jesús en persona
   • Descoberta d’Un mateix
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
6. Repte: Observació, descripció i reflexió posterior del paper de la dona al nostre entorn
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta d’Un Mateix
   • Llenguatge Plàstic

a)Objectius:

• Escoltar històries verídiques
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Expressar les pròpies vivències i opinions sobre el paper de la dona en l’antiguitat i ara
• Escoltar, aprendre i cantar una cançó relacionada amb el tema
• Buscar informació sobre les dones seguidores de Jesús, les dones avantpassades de Jesús, i les dones a l’Església avui
• Reflexionar sobre què passaria si haguessis conegut Jesús en persona, explicar-ho per escrit i dibuixar-se un mateix amb Jesús
• Observar i reflexionar sobre el paper de la dona avui en els nostres ambients, il·lustrar-ho i compartir-ho amb els companys

b)Desenvolupament de les activitats:

1. CONTE / VOCABULARI / CONVERSA

   1. El conte

En funció de l’edat dels infants, explicarem nosaltres les històries verídiques de les dones que seguien Jesús amb l’ajuda de titelles de pal i imatges, o bé per equips fan la recerca i l’exposició als companys.

B.Vocabulari

• arribar a bon port: (expressió) Arribar a un bon resultat, acabar bé.
• embarassada: (adjectiu femení) Dit de la dona que ha concebut i porta a l’úter un embrió o un fetus; gràvida, prenyada.
• missió: (nom femení) Obra que hom encarrega a una persona o a un conjunt de persones d’anar a acomplir. L’enviat tornarà quan haurà acabat la seva missió. Li han encarregat una missió oficiosa a París. Una missió diplomàtica. Una missió cultural.
• companya: (nom masculí/femení)

1. Persona que n’acompanya una altra o està en la companyia d’una altra, habitualment o circumstancialment, per elecció o per casualitat. Company de classe, de joc, de carrera, de viatge.
2. Persona amb la qual algú fa vida de parella, especialment sense ésser-hi casat.

• proveir: (verb transititu) Posar algú o alguna cosa en possessió d’allò que necessita o li cal, fer que ho tingui, que no li manqui. El vaig proveir de robes. Proveir de viandes un mercat.
• recursos: (nom plural) Mitjans de reeiximent, especialment de subsistència.Una família amb pocs recursos. És un orador de recursos.
• paràbola: (nom femení) Gènere literari, de caràcter pedagògic o polèmic, mitjançant el qual hom revesteix el pensament en forma d’una historieta que tothom pugui acceptar fàcilment.
• deixeble: (nom masculí/femení)
  1. Persona que rep l’ensenyament d’un mestre. Aristòtil fou deixeble de Plató.
  2. (a la Bíblia) Cadascun dels membres del grup dels dotze apòstols.
  3. (a la Bíblia) Cadascun dels seguidors de Jesús, enviats per ell a predicar, que constitueixen el grup dels setanta (o setanta-dos) deixebles.
  4. Persona que segueix la doctrina d’algú. En això els romans són deixebles dels grecs.
• Evangelista: (nom masculí) Cadascun dels quatre escriptors als quals hom atribueix la redacció definitiva dels Evangelis.
• Regne: (nom masculí) (a la Bíblia) Expressió dels Evangelis que constitueix el primer nucli de la predicació de Jesús: la bona nova de la proximitat del regne anunciat per Isaïes i pel Salm 96, que havia de començar pel judici de les nacions i per l’alliberament del poble.
• Esperit: (nom masculí)
  1. Principi actiu que hom estableix com a intrínsecament, tot i que no sempre absolutament, independent de la matèria i àdhuc, sovint, com si s’hi contraposés.
  2. Substància o ésser incorpori, immaterial.
  3. Esperit Sant (al Cristianisme) Tercera persona de la Trinitat, anomenada també Paràclit o Paraclet.
• Betània: és una vila a la falda oriental del Mont de les Oliveres, a uns 2,5 km a l’est deJerusalem, al camí cap a Jericó, on vivien Llàtzer, Marta i Maria, a qui Jesús visità en diverses ocasions.
• Herodes Antipas: també conegut com a Herodes el Tetrarca (Judea,20 aC, – Sant Bertrant de Comenge, 39). Tetrarca de Galilea i Perea, fill d’Herodes el Gran i de la samaritana Malthace, i germà d’Arquelau de Judea. A la mort del seu pare va ser cridat a Roma junt amb Arquelau i el seu mig germà Herodes Filip. August li va atorgar la tetrarquia de Galilea i Perea segons el testament patern (que establia una renda de 200 talents). Arquelau va rebre Judea.
• discapacitada: (adjectiu masculí/femení) Dit de la persona restringida en les seves facultats físiques; minusvàlid.
• Sinagoga: (nom masculí) Nom donat en el món grecollatí al lloc de reunió per al culte jueu, a partir de l’època postexílica (segle VI aC).
• Mestre de la llei: o rabí és un mestre, savi o doctor jueu expert en la Torà, el Talmud i la llei jueva. Aquesta figura té la missió d’ensenyar, interpretar la llei de Moisès i emetre judicis, actuant com a cap espiritual de la comunitat. També se’l coneix com a hakham (savi).
• Filla d’Abraham: Abraham és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme, i un profeta molt important de l’islam. La història de la seva vida és relatada al llibre del Gènesi i a l’Alcorà, però no hi ha cap prova històrica de la seva existència. Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el 1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l’any 1948 de la Creació, o sia l’any 1812 aC.

      * Segons els relats bíblics del Gènesi, Abraham no va tenir filles conegudes o anomenades, sinó fills mascles, destacant Isaac (amb Sara) i Ismael (amb Agar). Els jueus es consideren Fills d’Abraham. En aquest cas podem pensar que Jesús vol dir que ella també és Filla de Déu (o d’Abraham), encara que sigui una dona.

• samaritana: (adjectiu masculí/femení) De Samaria (regió i antiga ciutat de Palestina) o del samarità (forma lingüística).
• pou de Jacob: també conegut com a Font de Jacob i Pou de Sicar, és un pou profund excavat en la roca sòlida que la tradició religiosa ha associat a Jacob durant dos mil·lennis. Està situat a poca distància del jaciment arqueològic de Tell Balata, que es considera el Siquem bíblic (ciutat de Samaria).
• apedregar: (verb transitiu) Tirar pedres (contra algú o contra alguna cosa).
• pecar: (verb transitiu) Cometre una falta contra la llei divina, contra un precepte religiós, de l’Església, etc.
• condemnar: (verb transitiu) Declarar (algú) culpable per sentència assenyalant-li una pena.
• Gòlgota: o Calvari és el nom donat a la muntanya dels afores de Jerusalem on la tradició diu que Jesús fou crucificat. El nom prové de les roques en forma de calavera que hi ha en un costat del turó.
• commoure: (verb transitiu) Excitar un viu sentiment de compassió, de tendresa, d’admiració, etc. Els seus plors ens van commoure. Gairebé res no el commou.
• vel: (nom masculí) (en religió) Tros de roba destinat a cobrir algun objecte religiós o el cap, com a símbol religiós.
• imprès: (adjectiu) Reproduït per impressió.
• Dissabte jueu o sàbat: és el setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus practiquen el descans segons les lleis de Moisès. És la celebració amb més importància religiosa dins del judaisme. La commemoració es refereix d’una banda a la creació de l’Univers per part de Déu, que va descansar (o, més correctament, finalitzar la seva tasca) en sàbat i, d’altra banda, a l’alliberament dels esclaus israelites d’Egipte. El sàbat comença amb la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte (quan tres estrelles són visibles al cel, d’acord amb la tradició).
• sepulcre: és l’obra que es construeix per donar sepultura a una persona, generalment en pedra i elevada respecte del terra.

Informació extreta de:

-Diccionari.cat

-Wikipèdia

-IA de Google

C.Conversa:

Saps qui és Jesús?, coneixies les dones que surten al conte?, creus que va ser important per a elles haver-lo conegut?, per què?, el conte ens diu que va canviar les seves vides, hi estàs d’acord?, per què?, t’agradaria haver-lo conegut com elles?, què creus que haguessis fet o pensat?, per què?

2. AUDICIÓ /  CANÇÓ:

A.Audició:

Glòria (de Vivaldi)

B.La Cançó:

El Magníficat (en llatí Magnificat) és un himne cristià atribuït a Maria que es canta o es recita sovint en els serveis litúrgics. En l’Església Catòlica Romana forma part integrant de l’ofici de Vespres, en l’Església Anglicana forma part de la pregària del vespre, i a les Esglésies Catòliques Orientals s’acostuma a cantar durant l’ofici de matines del diumenge. El tema del poema és la joia de Maria per l’encarnació de Jesús. Malgrat que el càntic original es troba en grec a l’Evangeli de Lluc, és més habitual cantar-lo o recitar-lo en llatí o en la traducció a la llengua pròpia dels fidels. El poema ha estat musicat per molts compositors clàssics.

MAGNIFICAT

Traducció en llatí 

Magnificat anima mea Dominum

Et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo.

Quia respexit humilitatem ancillæ suæ: ecce enim ex hoc beatam me dicent omnes generationes.

Quia fecit mihi magna qui potens est, et sanctum nomen eius.

Et misericordia eius a progenie in progenies timentibus eum. 

Fecit potentiam in bracchio suo, dispersit superbos mente cordis sui.

Deposuit potentes de sede et exaltavit humiles.

Esurientes implevit bonis et divites dimisit inanes,

Suscepit Israel puerum suum recordatus misericordiæ suæ,

Sicut locutus est ad patres nostros, Abraham et semini eius in sæcula.

Text en català

La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra

Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions

em diran benaurada,

perquè el Totpoderós

obra en mi meravelles:

el seu nom és sant,

i l’amor que té

als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

»Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

»Ha protegit Israel, el seu servent,

com havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

3. LA RECERCA:

Per equips, busquem informació sobre les dones que van seguir Jesús, les dones avantpassades de Jesús, i el paper de la dona a l’Església avui. Després, farem una posada en comú en què cada equip utilitzarà els recursos que consideri més adients per exposar als companys el què han après.

1. Les dones que anaven  amb Jeús

JESÚS I LES DONES

de Sheila Graham

En el tracte amb les dones, Jesús es va comportar d’una manera francament revolucionària en comparació amb els costums que eren habituals a la societat del primer segle. Jesús va conèixer les dones que l’envoltaven a l’alçada dels ulls. La seva interacció casual amb elles era extremadament inusual per a l’època. Va aportar honor i respecte a totes les dones. En contrast amb els homes de la seva generació, Jesús va ensenyar que les dones eren iguals que els homes davant Déu. Les dones també podrien rebre el perdó i la gràcia de Déu i ser ciutadanes plenes del regne de Déu. Les dones estaven molt contentes i excitades pel comportament de Jesús, i moltes d’elles van donar la seva vida al seu servei. Vegem l’exemple de la seva mare, Maria, a través dels relats històrics de les Escriptures.

Maria, la mare de Jesús

Quan la Maria va arribar a l’adolescència, va ser el seu pare qui va organitzar el seu matrimoni. Aquest era el costum en aquella època. Maria havia de ser la dona del fuster Josep. Com que va néixer com una nena en una família jueva, el seu paper com a dona va quedar fermament establert. Però el seu paper en la història de la humanitat va ser extraordinari. Déu l’havia escollit per convertir-se en la mare de Jesús. Quan l’àngel Gabriel es va acostar a ella, es va espantar i es va preguntar què volia dir la seva aparença. L’àngel la va tranquil·litzar i li va explicar que ella era la que Déu havia escollit per ser la mare de Jesús. La Maria va preguntar a l’àngel com passaria això ja que no coneixia cap home. L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà damunt teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà; Per tant, el sant que naixerà serà anomenat Fill de Déu. I vet aquí, Elisabeth, la teva parenta, també està embarassada d’un fill en la seva vellesa, i ara és al sisè mes, i es diu que és estèril. Perquè amb Déu res és impossible” (Lc 1,35-37). Maria respongué a l’àngel: Vull posar-me totalment a la disposició del Senyor. Tot hauria de passar com has dit. Llavors l’àngel la va deixar.

Encara que sabia que estava amenaçada amb la desgràcia i la humiliació, Maria es va sotmetre amb valentia i voluntat a la voluntat de Déu amb fe. Era conscient que Josep no es casaria amb ella per això. Tot i que Déu la va protegir dient a Josep en un somni que s’havia de casar amb ella malgrat el seu embaràs, i la història del seu embaràs prematrimonial es va estendre, però Josep es va mantenir fidel a Maria i es va casar amb ella.

Maria només apareix dues vegades a l’Evangeli de Joan, al principi a Canà, després de nou al final de la vida de Jesús sota la creu, i ambdues vegades Joan l’anomena mare de Jesús. Jesús va honrar la seva mare durant tota la seva vida, fins i tot en la seva crucifixió. Quan Jesús la va veure allà, sens dubte escandalitzat pel que estava presenciant, amb compassió va fer saber a ella i a Joan com la cuidarien després de la seva mort i resurrecció: “Quan Jesús va veure la seva mare, i amb ella el deixeble estimat, va dir a la seva mare: Dona, vet aquí, aquest és el teu fill! Llavors va dir al deixeble: Heus aquí, aquesta és la teva mare! I des d’aquella hora el deixeble la va prendre per a ell” (Jn 19,26-27). Jesús va mostrar honor i respecte a la seva mare.

Maria Magdalena

Un dels exemples més inusuals dels primers dies del ministeri de Jesús és el seguiment devot de Maria Magdalena. Era una del grup de dones que van viatjar amb Jesús i els seus 12 deixebles i és esmentada en primer lloc entre les companyes de viatge: “També hi havia diverses dones que ell havia curat dels mals esperits i de les malalties, és a dir, Maria, anomenada Magdalena, de la que set dimonis havien sortit” (Luc 8,2).

S’esmenten expressament els seus dimonis, és a dir, el difícil passat que va haver de viure aquesta dona. Déu va donar a les dones llocs clau per portar el seu missatge al món, fins i tot en la resurrecció. Aleshores, el testimoni de les dones no tenia cap valor perquè la paraula de les dones no comptava per res als tribunals. Això és remarcable: Jesús va triar dones com a testimonis de la seva resurrecció, tot i que sabia perfectament que la seva paraula no es podria considerar mai una prova per al món d’aquella època: «Ella es va girar i va veure Jesús dret i no sabia que era Jesús. Jesús li digué: Dona, per què plores? A qui estàs buscant? Ella creu que és el jardiner i li diu: Senyor, te l’has emportat?, llavors digues-me, on l’has posat? Jesús li diu: Maria! Aleshores es va girar i li va dir en hebreu: Rabbuni!, això vol dir: Mestre! Aleshores el volia agafar. (Joan 20,14:16). Maria Magdalena va anar immediatament a dir als deixebles la notícia irreversible!

Maria i Marta

Jesús va ensenyar que les dones són tan responsables com els homes de créixer en gràcia i coneixement quan es tracta d’estar entre els seus seguidors. Això s’expressa clarament en el relat de l’evangelista Lluc de la visita de Jesús a la casa de Marta i Maria, que vivien a Betania, un poble a uns dos quilòmetres de Jerusalem. Marta va convidar Jesús i els seus deixebles a sopar a casa seva. Però mentre Marta estava ocupada servint els seus convidats, la seva germana Maria, juntament amb els altres deixebles, escoltaven amb atenció Jesús: «Tenia una germana que es deia Maria; Ella es va asseure als peus del Senyor i va escoltar el seu discurs. Però la Marta va treballar dur per servir-los. I ella es va acostar i va dir: Senyor, no demanes que la meva germana em deixi servir sola? Digues-li que m’ajudi!” (Lluc 10,39-40).
Jesús no va culpar a Marta d’estar ocupada servint, li va dir que la seva germana Maria era la que tenia les seves prioritats en aquell moment: «Marta, Marta, tens moltes preocupacions i problemes. Però una cosa és necessària. Maria ha escollit la part bona; això no li serà llevat” (Lluc 10,41-42). Jesús estimava Marta tant com estimava Maria. Va veure com lluitava, però també li va explicar que l’acció obedient era secundària. La relació amb ell és molt més important.

Filla d’Abraham

Un altre relat fascinant de Lluc és sobre la curació d’una dona discapacitada a la sinagoga, just davant dels ulls del líder de la sinagoga: “El dissabte ensenyava en una sinagoga. I vet aquí que hi havia una dona que feia divuit anys que tenia un esperit que la feia emmalaltir; i estava inclinada i ja no podia mantenir-se dreta. Però Jesús, quan la va veure, la va cridar i li va dir: “Dona, estàs alliberada de la teva malaltia!” I li va imposar les mans; i de seguida es va aixecar i va glorificar Déu” (Lluc 13,10-13).

Segons el líder religiós, Jesús havia trencat el dissabte. Es va indignar: “Hi ha sis dies en què s’ha de treballar; «Veniu a guarir-se aquells dies, però no el dissabte» (vers 14). Es va sentir intimidat Crist per aquestes paraules? Ni el més mínim. Ell va respondre: “Hipòcrites! El dissabte, cadascú de vosaltres no deslliga el seu bou o l’ase del pessebre i el porta a l’abeurador? Aquesta dona, que és la filla d’Abraham i que Satanàs ja havia lligat durant divuit anys, no hauria de ser alliberada d’aquesta esclavitud el dissabte? I quan va dir això, tots els que estaven contra ell es van avergonyir. I tot el poble es va alegrar de totes les coses meravelloses que es feien per mitjà d’ell” (Lluc 13,15-17).

Jesús no només va provocar la ira dels líders jueus en curar aquesta dona el dissabte, sinó que va mostrar el seu agraïment per ella anomenant-la “filla d’Abraham”. La idea de ser fill d’Abraham estava molt estesa. Jesús fa servir aquest terme uns quants capítols més tard en referència a Zaqueu: «Avui ha arribat la salvació a aquesta casa, perquè també és fill d’Abraham» (Lluc 19,9).

Davant dels seus crítics més durs, Jesús va mostrar públicament la seva preocupació i estima per aquesta dona. Tothom va veure durant anys com ella lluitava en la seva misèria per arribar a la sinagoga per adorar Déu. Pot ser que hagin evitat aquesta dona perquè era dona o discapacitada.

Seguidores i testimonis de Jesús

La Bíblia no especifica exactament quantes dones van viatjar amb Jesús i els seus deixebles, però Lluc anomena algunes dones destacades i esmenta que n’hi havia “moltes altres”. “Després d’això va passar que anava de ciutat en ciutat i de poble en poble, predicant i proclamant l’evangeli del Regne de Déu; i els dotze estaven amb ell, i diverses dones a qui havia curat dels mals esperits i malalties, és a dir, Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, i Joana, la dona de Chuza, un dels administradors d’Herodes, i Susanna i molts altres que els van servir amb els seus béns” (Lluc 8,1-3).

Considereu aquestes paraules notables. Aquí les dones no només estaven amb Jesús i els seus deixebles, sinó que també viatjaven amb ells. Tingueu en compte que almenys algunes d’aquestes dones eren vídues i tenien les seves pròpies finances. A través de la seva generositat, Jesús i els seus deixebles van ser recolzats almenys parcialment. Tot i que Jesús va treballar dins de les tradicions culturals del segle I, va ignorar les restriccions que la seva cultura imposava a les dones. Les dones eren lliures de seguir-lo i participar en el seu servei al poble.

La dona de Samaria

La conversa amb la dona marginada al Pou de Jacob a Samaria és la conversa més llarga registrada que Jesús va tenir amb qualsevol persona i amb una dona no jueva. Una conversa teològica al pou, amb una dona! Fins i tot els deixebles, que ja estaven acostumats a viure moltes coses amb Jesús, no s’ho podien creure. Mentrestant, els seus deixebles van venir i es van meravellar que estigués parlant amb una dona; però ningú va dir: Què vols? o: Què li estàs dient? (Joan 4,27).

Jesús li va confiar el que mai abans havia dit a ningú, és a dir, que ell era el Messies: «La dona li va dir: Sé que el Messies ve, i el seu nom és Crist. Quan vingui, ens ho explicarà tot. Jesús li digué: «Sóc jo qui parlo amb tu» (Joan 4,25-26).

A més, la lliçó que Jesús li va donar sobre l’aigua viva va ser tan profunda com la conversa amb Nicodem. A diferència de Nicodem, ella va parlar de Jesús als seus veïns, i molts d’ells creien en Jesús pel testimoni de la dona.

Potser, pel bé d’aquesta dona, el seu veritable estatus social a Samaria no s’està apreciant adequadament. La narració sembla indicar que era una dona ben formada i informada. La seva conversa amb Crist revela una intel·ligent familiaritat amb els temes teològics més importants del seu temps.

Tots són un en Crist

En Crist tots som fills de Déu i iguals davant ell. Com va escriure l’apòstol Pau: «Tots sou fills de Déu per la fe en Crist Jesús. Perquè tots els que vau ser batejats en Crist us heu vestit de Crist. Aquí no hi ha ni jueu ni grec, aquí no hi ha ni esclau ni lliure, aquí no hi ha home ni dona; perquè tots sou un en Crist Jesús» (Gàlates 3,26-28).

Les paraules significatives de Pau, especialment pel que fa a les dones, segueixen sent agosarades avui i sens dubte van ser sorprenents en el moment en què les va escriure. Ara tenim una nova vida en Crist. Tots els cristians tenen una nova relació amb Déu. A través de Crist, nosaltres, homes i dones, ens hem convertit en els propis fills de Déu i un en Jesucrist. Jesús va mostrar amb el seu exemple personal que és hora de deixar de banda els vells prejudicis, el sentiment de superioritat sobre els altres, els sentiments de rancor i ira, i viure una nova vida amb ell i a través d’ell.

Informació extreta de:

Wkg-ch.org

https://wkg-ch.org/ca/

LAS MUJERES QUE SIGUIERON A JESÚS

VIAJANDO CON JESÚS

Por Rev. Liz Testa

Punto principal

Las mujeres viajaron con Jesús a lo largo de su ministerio terrenal, dando testimonio de sus enseñanzas y milagros, y permaneciendo con él hasta la cruz. Dios las eligió para que experimentaran el poder sanador de Jesús y les dio el poder de dejarlo todo y seguirle, junto con los discípulos varones. Estas mujeres no eran meras acompañantes; eran participantes vitales y comprometidas en el ministerio de Jesús por toda Galilea, y siguieron dedicadas incluso cuando llegó el momento de “subir a Jerusalén”. En última instancia, estas mujeres fieles se convirtieron en las primeras en conocer y compartir la buena nueva de Cristo resucitado.

Introducción a las mujeres que siguieron a Jesús

Cuando pensamos en los viajes de Jesús, tendemos a imaginarlo rodeado de discípulos varones, ¿verdad? Sin embargo, aquí mismo, en el Evangelio de Lucas, vislumbramos una historia más rica en la que las mujeres forman parte activa del séquito de Jesús. Se nombra a María Magdalena, Juana y Susana, pero también había muchas otras. Formaban parte del numeroso grupo de discípulos que dejaron su vida cotidiana para seguir a Jesús.

Probablemente, estas mujeres fueron testigos de los milagros que Jesús realizaba en las aldeas que rodeaban el mar de Galilea. Después de sus propios encuentros con Jesús, respondieron dejándolo todo para unirse a él, un paso audaz para cualquiera, pero especialmente para las mujeres de la antigüedad. Las Escrituras no explican cómo pudieron hacerlo, pero podemos imaginar que necesitaron valor y determinación.

Estas mujeres tampoco eran exclusivamente benefactoras financieras, como dicen algunas traducciones bíblicas. Si miramos el texto original, encontramos que se dedicaban plenamente a: “sirviendo a y también ministrando” junto a Jesús y los demás discípulos. De hecho, fueron estas discípulas las que permanecieron más fieles a Jesús. Al final, fueron ellas las que creyeron, recordaron y, en consecuencia, fueron las primeras en conocer -y compartir- la buena nueva de la resurrección.

Ahondando en el tema

¿Qué sabemos de María, Juana y Susana? Estas tres mujeres tenían mucho en común. En primer lugar, todas fueron curadas de alguna manera por Jesús. Esta transformación les motivó a comprometerse a seguirle. Los estudiosos entienden ahora que los “demonios y otros espíritus” podrían haber sido cualquier número de problemas de salud, incluyendo enfermedades mentales como la depresión y la ansiedad. En ninguna parte del texto se atribuyen sus enfermedades a un comportamiento pecaminoso. Eran mujeres honradas en la sociedad. Fueran cuales fueran sus dolencias, estas mujeres se vieron obligadas a dejar atrás sus vidas y viajar con Jesús como discípulas suyas.

En segundo lugar, se trata de mujeres con medios. Contaban con apoyo financiero e incluso podían haber traído sirvientas para ayudar en la cocina y otras tareas. Estas mujeres también debían de tener un cierto grado de autonomía que les daba la posibilidad de abandonar su vida durante un largo periodo de tiempo. En aquella época, era raro que una mujer abandonara su hogar sin su marido, hermano u otro familiar varón, ¡especialmente para unirse a un grupo de harapientas que seguían a un rabino humildemente vestido por toda la región!

Por último, estas tres mujeres no eran las únicas que seguían a Jesús. El versículo 3 dice que también había “muchas otras”. La palabra griega aquí es pollai, femenino plural de polo. ¡La unión hace la fuerza! Sus actividades se describen con la palabra griega diēkonoun, que significa “servir” o “ministrar a”. Esta palabra procede de diakonos, de donde obtenemos el término “diácono”. El examen de estas palabras griegas nos ayuda a afirmar con seguridad que entre los discípulos de Jesús había muchas mujeres que ejercían su ministerio junto a él y a los discípulos (varones) más conocidos.

María (llamada Magdalena) procedía del pueblo pesquero de Magdala. Algunos estudiosos piensan que Magdalena podría haber sido el apodo de Jesús para ella, similar a llamar a Pedro la “roca”. Magdala significa “torre”, símbolo de fortaleza. Es la única que aparece en los cuatro Evangelios en la crucifixión, muerte y resurrección de Jesús. Nunca se menciona a su cónyuge ni a sus hijos, por lo que lo más probable es que sea soltera. Es la confidente íntima de Jesús, su amiga, e incluso se la ha llamado un Apóstol de los Apóstoles. ¿Es sorprendente? Desgraciadamente, adquirió una falsa reputación de prostituta, pero no hay ninguna prueba bíblica al respecto. Esto se escribió en un sermón de un papa del siglo VI y, lamentablemente, la etiqueta se quedó. Tenemos que aprovechar cualquier oportunidad para corregir este relato.

Joanna era una mujer de la nobleza, casada con Chuza, el jefe de la casa del gobernante local, Herodes Antipas. Vivían en su palacio de Tiberíades, la capital de la región. Juana es interesante porque, de alguna manera, consiguió convencer a su marido de que le permitiera salir del palacio para ir por el camino con Jesús, algo raro para cualquier mujer, pero especialmente para una que viviera dentro de los confines de la burocracia del Imperio Romano.

No se sabe mucho sobre Susanna cuyo nombre significa “lirio”, símbolo de pureza. Esto ha llevado a algunos estudiosos a pensar que era una mujer joven, que representaba la juventud. Por desgracia, su historia se ha perdido en el tiempo, aunque sigue siendo una parte importante de este intrépido trío.

Pero hay algo más que saber de estas mujeres que sus historias. Viajaron con Jesús por caminos polvorientos y puertos de montaña, a través de mercados de olor acre y multitudes apremiantes. Recorrieron Judea y Samaria (Lucas 9:51). Incluso recorrieron el traicionero camino de Jericó a Jerusalén.

Siguieron a Jesús adonde iba, y también se quedaron con él cuando las cosas se torcieron. Observaron desde la distancia cómo Jesús era juzgado, condenado y clavado en la cruz. (Lucas 23:48-49). Qué aterrador y doloroso debió de ser aquello. Más tarde, fueron a velar su cuerpo en el sepulcro, pero allí encontraron ángeles que les instaron a recordar lo que Jesús les había dicho en Galilea. Las mujeres hizo recordaron y creyeron. Esta profunda fe las llevó a ser las primeras en conocer y compartir la buena nueva de la resurrección de Cristo (Lucas 24:5b-10). Encontramos a las mujeres aún dedicadas en el libro de los Hechos. El autor lucano escribe que los apóstoles estaban todos unidos constantemente en oración, junto con las mujeres y María, la madre de Jesús, y con sus hermanos (Hch 1,12.14).

#She Is Called y We Are Called

¿Qué significa esto para nuestras vidas hoy? Estas mujeres nos recuerdan el poder de una relación con Cristo y cómo puede impulsarnos a hacer cosas que nunca creímos posibles. Nos revelan que los discípulos de Jesús eran hombres y mujeres, ¡todos hijos de Dios! Podemos estar seguros de que, seamos quienes seamos, estamos destinados a colaborar con Dios, compartiendo nuestros recursos, talentos y dones para gloria de Dios y la edificación de su reino aquí en la tierra.

Podemos ser como María Magdalena, Juana, Susana y tantas otras mujeres y hombres que viajaron con Jesús. Podemos esperar con valentía y creer fielmente. Podemos dar un paso adelante en la fe para hacer cosas valientes que tengan un impacto positivo en los que nos rodean.

Pero, ¿cómo lo hacemos? ¿Cómo podemos seguir el ejemplo de estas fieles discípulas? Consideremos los atributos que Dios dio a estas mujeres y que les ayudaron a abrazar con valentía su vocación.

Las mujeres fieles estaban dispuestas a ser sanadas y agradecidas por ello. Fueron obedientes a la llamada de Dios a sus vidas, lo que las obligó a ser generosas con su tiempo, su talento y sus tesoros. Cuando los demás discípulos huyeron tras el arresto de Jesús, las mujeres fieles se mostraron valientes y decididas, confiadas y dignas de confianza. Cuando contaron la resurrección de Jesús y los demás dudaron, estas mujeres siguieron siendo testigos proféticos y creíbles. Fueron leales hasta el final de la vida terrenal de Jesús y fieles cuando el mensaje de la resurrección se extendió por todo el mundo.

Al reflexionar sobre los atributos de estas mujeres fieles, ¿cuáles te resultan más familiares en tu camino de fe? ¿Cuáles te gustaría fortalecer y desarrollar? Puede que tengas otros atributos que añadir a la lista, a medida que descubres tus propios dones como discípula de Jesús. Jesús quiere una relación profunda con cada uno de nosotros, y que todos estemos bien equipados para compartir su amor con los demás, ayudándoles a unirse también al camino.

Conclusión

Las mujeres tenían una fuerte presencia entre los discípulos de Jesús: viajaban, ministraban, daban testimonio, oraban, creían, proveían y, en última instancia, eran las primeras en compartir las buenas nuevas de Jesucristo con los demás.

De hecho, las mujeres fueron elegidas por Dios para participar activamente y ser testigos proféticos del Evangelio, todo narración del ministerio, juicio, muerte y resurrección de Jesús.

Esta historia nos ayuda a ver que caminando con Jesús es un modelo compartido de discipulado y liderazgo de mujeres y hombres-todos los hijos de Dios, viejos y jóvenes, ricos y pobres-todos viajando juntos. El Camino de Jesús es un camino de comunidad y aliento. Nos necesitamos unos a otros y el mundo nos necesita, ahora más que nunca.

Informació extreta de:

faithword.org

https://www.faithward.org/es/serie-de-estudios-sobre-las-mujeres-de-la-biblia/las-mujeres-que-siguieron-a-jesus-viajando-con-jesus/

MARIA MAGDALENA

Maria Magdalena o Maria de Magdala (grec antic: Μαριὰμ ἡ Μαγδαληνή, ἡ Μαγδαληνὴ Μαρία i Μαρία ἡ Μαγδαληνή; hebreu: מִרְיָם הַמַּגְדָּלִית‎) és esmentada, tant en el Nou Testament canònic com en diversos evangelis apòcrifs, com una distingida deixebla de Jesús de Natzaret. És considerada santa per l’Església Catòlica Romana, l’Església Ortodoxa i la Comunió Anglicana, les quals en celebren la festa el 22 de juliol. Revesteix una especial importància per als corrents gnòstics del cristianisme. El seu nom fa referència al lloc de procedència, Magdala, una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades l’existència històrica de la qual és objecte de debat.

Maria Magdalena al Nou Testament

La informació sobre Maria Magdalena als evangelis canònics és escassa. Se l’esmenta en relació amb quatre fets diferents:

• D’acord amb l’Evangeli segons sant Lluc, Maria Magdalena va allotjar i proveir materialment Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea. S’hi afegeix que anteriorment havia estat guarida per Jesús: “L’acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat guarides d’esperits malignes: Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis […]“.
• D’acord amb els evangelis de Marc, Mateui Joan, va ser present en la crucifixió de Jesús.
• En companyia d’altres dones, fou el primer testimoni de la resurrecció, segons una tradició en què concorden els quatre evangelis canònics. Després va comunicar la notícia a Pere i als altres apòstols.
• Segons un relat que solament apareix a l’evangeli de Joan, fou testimoni d’una aparició de Jesús ressuscitat.

Identificació amb altres personatges

Els citats són els únics passatges dels evangelis canònics en els quals és esmentada “Maria de Magdala”. No obstant això, la tradició cristiana occidental (catòlica), sense basar-se en evidències textuals de cap mena, ha identificat Maria Magdalena amb altres personatges citats al Nou Testament:

• La dona adúltera que Jesús salva de la lapidació, en un episodi que solament relata l’evangeli de Joan.
• La dona que, segons elsevangelis sinòptics, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells abans de la seva arribada a Jerusalem, el nom de la qual no es menciona. Segons Marc i Mateu, la unció va tenir lloc a Betània, “a casa de Simó el leprós”, i per això se la sol conèixer amb el nom de Maria de Betània.
• Maria de Betània, germana deLlàtzer, a qui s’atribueix a l’evangeli de Joan la iniciativa abans esmentada, i que apareix en altres coneguts passatges del quart evangeli, com el de la resurrecció de Llàtzer. S’identifica també amb la Maria de l’episodi dels retrets que li fa sa germana Marta (Joan 11:1).

Difosa pels teòlegs dels segles III i IV, aquesta teoria va gaudir de molta popularitat en el segle XIX i va constituir un tema freqüent en la iconografia.

Maria Magdalena als evangelis apòcrifs

L’evangeli de Pere solament esmenta Maria Magdalena en el seu paper de testimoni de la resurreció de Jesús:

«

El matí de diumenge, Maria la de Magdala, deixebla del Senyor -atemorida a causa dels jueus, car estaven rabiosos d’ira, perquè no havia fet al sepulcre del Senyor el que acostumaven a fer les dones pels seus morts estimats-, va prendre les seves amigues amb ella i va venir al sepulcre on havia estat dipositat..

»

En dos –pel cap baix– dels textos gnòstics coptes trobats a Nag Hammadi, l’evengeli de Tomàs i l’evangeli de Felip, Maria Magdalena apareix esmentada com a deixebla de Jesús, amb una relació tan propera com la dels apòstols. A l’evangeli de Tomàs hi ha dues mencions de “Mariham” (capítol 21 i 114), que, segons els estudiosos, fan referència a Maria Magdalena. La segona menció forma part d’un passatge enigmàtic que ha estat objecte de diverses interpretacions:

Simó Pere els va dir: «Que s’allunyi “Mariham” de nosaltres!, car les dones no són dignes de la vida». Va dir Jesús: «Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de forma que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: ja que tota dona que es faci mascle entrarà al regne del cel»…

»

En l’evangeli de Felip (capítol 32) se la considera la companya (κοινωνος) de Jesús:

«

Tres (eren les que) caminaven contínuament amb el Senyor: la seva mare, Maria, la germana d’aquesta i Magdalena, la qual és designada com la seva companya [κοινωνος]. Es deien Maria, en efecte, sa mare, sa tia i la seva companya, conegudes popularment com ‘les tres Maries’

»

En el capítol 36 d’aquest mateix evangeli s’hi diu que “el Senyor la va besar (a la boca) repetides vegades” perquè l’estimava més que a tots els deixebles.

Finalment, una altra important referència al personatge es troba a l’evangeli de Maria Magdalena, text del qual es conserven solament dos fragments grecs del segle III, i un altre, més extens, en copte, del segle V. Al text, tres apòstols discuteixen sobre el testimoni de Maria Magdalena sobre Jesús. Andreu i Pere desconfien del seu testimoni i és Leví (l’apòstol Mateu) qui defensa Maria.

Informació extreta de:

WIKIPÈDIA

MARIA DE CLOPAS

(en castellà: Cleofàs)

Maria de Clopas (en grec: Maria he tou Klopa), és una de les seguidores de Crist, una de les dones presents al peu de la creu durant la Crucifixió (Evangeli segons Joan 19,25). La seva memòria litúrgica té lloc el 9 d’abril.

Maria de Clopas als evangelis canònics

A l’Evangeli segons Joan 19:25, és esmentada com a present a la crucifixió: “Llavors hi havia dretes, a la vora de la creu de Jesús la seva mare, i la germana de la seva mare, Maria [l’esposa] de Clopas, i Maria Magdalena “.

“Maria de Clopas” és un terme ambigu, ja que pot voler dir tant la germana de Clopas com la seva esposa. Tradicionalment s’ha identificat com a esposa. S’ha interpretat també, però, com que Maria de Clopas era germana de Maria, Mare de Jesús. Una tercera interpretació diu que Maria de Clopas no era germana, sinó cosina de la mare de Jesús, ja que l’arameu i l’hebreu no diferencien aquest parentiu; també podria ésser la seva cunyada i, per tant, germana de Josep, espòs de Maria. Les tradicions de l’Església Catòlica Romana identifica els fills de Maria de Clopas, Jaume i Josies, que al Nou Testament són anomenats “germans de Jesús”, com a cosins biològics de Crist. Per tant, Maria de Clopas hauria d’ésser germana o cunyada de Maria.

Algunes interpretacions fan que Maria de Clopas sigui una de les dones que van el dia de Pasqua a la tomba de Jesús, per ungir-ne el cos. A l’Evangeli segons Mateu, 28:1, és anomenada “l’altra Maria”, per distingir-la de la Magdalena. A l’Evangeli segons Marc, 16:1, es diu “Maria de Jaume”, referint-se a Jaume el Menor. La denominació Maria Jacobae o Maria Jacobé s’ha usat també per a distingir-la de les altres dones.

Informació extreta de:

Wikipèdia

SALOMÉ

Salomé, ahora también llamada santa Salomé o María Salomé, fue una seguidora de Jesús de Nazaret que es escasamente mencionada en los evangelios canónicos, pero que aparece de forma más detallada en algunos evangelios apócrifos. Según la interpretación tradicional cristiana de los textos evangélicos, habría sido la madre de los apóstoles Santiago el Mayor y san Juan Evangelista.

Es considerada santa por la Iglesia Católica, que celebra su fiesta el 22 de octubre. En Santiago de Compostela existe un templo dedicado a su persona: la Iglesia de santa Salomé, construida en el siglo XII; al igual que en las villas de donde es patrona, Bonares, Huelva: la Ermita de santa María Salomé, y en Veroli, Italia: Basilica Concattedrale di santa Maria Salome.

Salomé en los evangelios canónicos

En el Evangelio de Marcos es mencionada entre los testigos de la crucifixión de Jesús (Marcos 15:40), junto con María Magdalena y “María, la madre de Santiago el Menor y de José”. Tras la muerte de Jesús, las tres mujeres acuden a la sepultura de Jesús, y un joven vestido de blanco les anuncia la resurrección (Marcos 16:1-8).

En el Evangelio de Mateo no es mencionada nunca por su nombre; sin embargo, en el relato de la Crucifixión aparecen mencionadas tres mujeres: María Magdalena; María, la madre de Santiago y José, y “la madre de los hijos de Zebedeo ” (Mateo 27:56). Esta mujer estaría siendo referencia a la misma persona que en el Evangelio de Marcos. Salomé sería la madre de Santiago y Juan, hijos de Zebedeo. La madre de los hijos de Zebedeo interviene también en otro pasaje del Evangelio de Mateo (Mateo 20:20-28), cuando pide a Jesús un lugar de honor para sus hijos en su futuro reino. Mateo no la menciona entre las mujeres que descubren la resurrección de Jesús, que en su evangelio son solamente dos, María Magdalena y “la otra María” (Mateo 28:1) quien posiblemente sería María de Cleofás.

En el Evangelio de Juan hay una duda de si fueron tres mujeres o cuatro, dado a la procesión de los acontecimientos, las mujeres que asisten a la crucifixión, pero esta vez se trata de María Magdalena, María la madre de Jesús y María de Cleofás (seguramente, esposa de un personaje llamado Cleofás), madre de Santiago el menor y Josias, de la que se dice que es hermana de la madre de Jesús (Juan 19:25).

La interpretación católica tradicional considera que María de Cleofás no es Salomé la discípula.

Los evangelios canónicos no califican a santa Salomé como una apóstol, por lo que los principales escritores cristianos le dan el título de “seguidora” de Jesús.

Dentro de la tradición católica, también se le llama a María Salomé (tres Marías), sin embargo, esto no se corrobora en ningún pasaje Bíblico. En la Santa Biblia no se llega a aclarar que a Salomé también haya sido llamada María.

Salomé en los apócrifos

En el Evangelio de Tomàs, encontrado en Nag Hammadi, entre los discípulos de Jesús se cita a dos mujeres: María Magdalena y Salomé. Interviene en un enigmático pasaje:

« Jesús ha dicho: Dos descansarán en una cama, el uno morirá, el otro vivirá. Salomé dijo: ¿Quién eres tú, hombre? Como mandado por  alguien, te tendiste en mi cama y comiste de mi mesa. Jesús le ha dicho: Soy quien viene de la igualdad. A mí se me han dado de las cosas de mi Padre.  Salomé dijo: Soy tu discípula. Jesús le dijo: Por eso yo digo que cuando alguien iguale se llenará de luz, pero cuando divida se llenará de oscuridad». (Evangelio de Tomás, Biblioteca de Nag Hammadi,61).

En el antiguo evangelio de los egipcios, de comienzos del siglo II, Salomé aparece también como discípula de Jesús. Clemente de Alejandría (Stromata III, 9):

A Salomé, que le preguntaba: “¿Durante cuánto tiempo estará en vigor la muerte?”, le dijo el Señor:”Mientras vosotras, las mujeres, sigáis engendrando. Mientras las mujeres den a luz, porque he venido a poner fin a las obras de las mujeres. Salomé respondió: “Entonces hice bien en no dar a luz. Entonces el Señor le dijo: Puedes comer cualquier hierba, pero aquella que es amarga no la comas”.

Al parecer, había una tradición muy antigua de que Salomé, la seguidora de Jesús, no tenía hijos y posiblemente estaba soltera.

Informació extreta de:

WIKIPÈDIA

VERÒNICA

Verònica o Berenice, segons l’Acta Sanctorum publicada pels bol·landistes, era una dona pietosa de Jerusalem que, moguda per la compassió envers Jesús, que carregava la seva creu camí del Gòlgota, li va donar el seu vel per poder eixugar-se el front. Jesús acceptà l’oferiment i, després de fer-lo servir, l’hi retornà amb la imatge de la seva cara miraculosament impresa al vel.

No hi ha cap referència a la Verònica als Evangelis canònics, però. El nom Verònica és una llatinització de Berenice (en grec Βερενίκη), un nom macedoni, que significa “portador de victòria”. L’etimologia popular, però, ha atribuït el seu origen a les paraules veritable (del llatí vera) i imatge (del grec εικόνα), “vera icona”, referint-se a la imatge del rostre de Crist.

En realitat, es tracta d’un personatge llegendari, protagonista d’una llegenda elaborada, a partir d’algunes dades antigues, durant l’alta edat mitjana.

Origen i elaboració de la llegenda

Als evangelis, l’episodi més similar és el de la dona que fou sanada en tocar la vora de la túnica de Jesús (Lluc 8, 43–48). La tradició posterior identifica aquesta dona amb la Verònica, com consta en els Actes de Pilat, un dels apòcrifs.

Aquesta història es reelabora a partir del segle VI amb la llegenda del guariment de l’emperador Tiberi mitjançant un retrat de Crist. Tiberi, malalt, sent parlar d’un sanador palestí anomenat Jesús i envia a cercar-lo; Crist, però, ja ha estat crucificat i el missatge troba que una dona, Verònica, que havia estat guarida en tocar-ne el vestit, en té un retrat. La visió d’aquesta imatge guarirà l’emperador.

Veneració

L’episodi s’inclogué en el Via Crucis com a sisena estació, que consagra la figura de la dona que eixuga el rostre de Jesús. El vel de la Verònica s’anomenà popularment Santa Faç.

La dedicació a la Vera Icona va ser aprovada per Lleó XIII el 1885. Santa Verònica es commemora 12 de juliol.

Informació extreta de:

Wikipèdia

B.Les dones avantpassades de Jesús

LES DONES DE LA BÍBLIA

Montse de Paz, biblista

Voldria parlar d’algunes dones de la Bíblia. Són les que Mateu situa a la genealogia de Jesús: Tamar, Rahab, Rut i Betsabé (la dona d’Uries). La cinquena és Maria.

Si llegim la Bíblia ens adonarem que la història d’aquestes dones té quelcom de trencador. Totes estan en una situació irregular i marquen un punt d’inflexió en la dinastia familiar.

Farem un breu repàs de les quatre avantpassades més famoses de Jesús, per endinsar-nos en futurs escrits en la història de cadascuna.

Qui és Tamar? La nora de Judà, el patriarca fill de Jacob. Tamar acaba allitant-se amb el seu sogre per engendrar un hereu que perpetuï el llinatge. Avui ens escandalitzaria!

Rahab és la prostituta de Jericó, que obre les portes de casa seva als espies de Josué i els salva la vida, permetent que, més tard, la tropa israelita conquereixi la ciutat. Supervivent astuta, tampoc sembla una dona modèlica!

Rut sí que és una noia exemplar, fidel a la seva sogra viuda, treballadora i abnegada, que rep el seu premi casant-se amb Booz, avantpassat de David. Però Rut no és una filla d’Israel, sinó una estrangera moabita!

Betsabé la coneixem millor: amant adulterina del rei David, després de la mort del seu espòs es casa amb ell. La història és truculenta. Betsabé, més tard, conspirarà perquè el seu fill Salomó sigui designat hereu, i ho aconseguirà.

Finalment, tenim Maria de Natzaret. Promesa a Josep… es troba embarassada abans de casar-se! Una altra situació irregular que ja sabem com es resol.

Estrangeres, marginades, il·legítimes… Esdevenen claus per a la història de la salvació. Amb aquestes dones, l’evangelista indica que en la història humana es donen punts de ruptura: són moments on la tradició s’esquinça i intervé, com un llampec lluminós, la gràcia i el voler de Déu. I Déu sovint capgira la història!

Informació extreta de:

catalunyacristiana. Cat

EVA

Eva (hebreu: חַוָּה, Ħauwà‎; àrab: حواء, Hawāʾ; grec antic: Εὕα; llatí: Ēva o Hēva) és una figura del Llibre del Gènesi de la Bíblia hebrea. Segons la història de l’origen de les religions abrahàmiques, va ser la primera dona creada per Déu. Eva també és coneguda com l’esposa d’Adam.

El segon capítol del Gènesi exposa que Eva va ser creada per Déu (Jahvè) a partir de la costella d’Adam, per ser la companya d’Adam. Adam s’encarrega de vigilar i mantenir el jardí abans de la seva creació; ella no és present quan Déu ordena a Adam que no mengi  el fruit prohibit, tot i que és clar que ella era conscient de l’ordre. Decideix menjar el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i el mal després d’escoltar l’argument de la serp que li diu que menjar aquest fruit no la mataria sinó que li aportaria beneficis. Comparteix el fruit amb Adam, i abans que poguessin menjar de l’arbre de la vida, són expulsats del Jardí de l’Edèn. Les esglésies cristianes difereixen sobre com veuen tant la desobediència d’Adam com Eva a Déu (sovint anomenada caiguda de l’home), i les conseqüències que aquestes accions van tenir sobre la resta de la humanitat (el pecat original).

L’Església Catòlica per tradició antiga reconeix Eva com a santa, al costat d’Adam, i la tradicional festa litúrgica dels Sants Adam i Eva se celebra el 24 de desembre des de l’Edat Mitjana a moltes nacions europees, incloent-hi Estònia, Alemanya, Hongria, Lituània i les nacions escandinaves.

En el Gènesi

A Gènesi 2:18–22, la dona és creada per ser ezer ke-negdo. Ke-negdo significa “al costat, oposat, una contrapartida del mateix”, i ezer significa intervenció activa en nom de l’altra persona. La dona s’anomena ishah, dona, amb una explicació que això és perquè està sotmesa a ish, que significa “home”; les dues paraules no estan de fet connectades. Més tard, un cop completada la història del Jardí, se li donarà un nom, Ḥawwāh (Eva). Això vol dir “viure” en hebreu, d’una arrel que també pot significar “serp”. Una llarga tradició exegètica sosté que l’ús d’una costella per part de l’home emfatitza que tant l’home com la dona tenen la mateixa dignitat, perquè la dona va ser creada a partir del mateix material que l’home, modelada i amb vida pels mateixos processos. Rib és un joc de paraules en sumeri, com la paraula ” ti “. ” significa tant “costella” com “vida”.

Déu va crear Eva a partir de ‘aḥat miṣṣal’otaiv (אַחַת מִצַּלְעֹתָיו , traduït tradicionalment com “una de les seves costelles”. El terme pot significar corba, adversitat i costat. La lectura tradicional ha estat qüestionada recentment per teòlogues feministes que suggereixen que s’hauria de traduir com a “costat”, donant suport a la idea que la dona és l’igual de l’home i no el seu subordinat. Aquesta lectura comparteix elements en comú amb la història d’Aristòfanes sobre l’origen de l’amor i la separació dels sexes al Simposi de Plató. Un suggeriment recent, basat en observacions que homes i dones tenen el mateix nombre de costelles, especula que l’os era el bàcul, una petita estructura que es troba al penis de molts mamífers, però no als humans.

Mare de la humanitat

Eva (i la dona després d’ella) és condemnada a una vida de dolor i a patir dolor en el part, així com a estar sota el poder del seu marit. Adam i Eva van tenir dos fills, Caín i Abel (Qayin i Heḇel), el primer un conreador de la terra, el segon un pastor d’ovelles. Després que Caín assassinés Abel, Eva va donar a llum un tercer fill, Seth (Šet), del qual descendeix Noè i, per tant, tota la humanitat moderna. Segons el Gènesi, Seth va néixer quan Adam tenia 130 anys: “un fill a la seva semblança i semblant a la seva imatge”. Gènesi 5:4 afirma que Eva va tenir fills i filles més enllà de Caín, Abel i Set.

Informació extreta de:

Wikipèdia

SARA

Segons el Gènesi, Sara (hebreu: שָׂרָה, Śārāh‎; àrab: سارة بنت تارح, Sāra bint Tāriẖ) fou la muller d’Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l’islam. El seu nom original era Sarai (hebreu: שָׂרַי, Śārāy‎) però, tot i que era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència en faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per «Sara», que significa ‘princesa’ o ‘sagrada’, i el del seu marit Abram per «Abraham», que significa ‘pare de multituds’.

El seu pare era Tèrah, fill de Nahor i net de Serug. Per tant, era mig germana del seu espòs Abraham, ja que era filla del mateix pare que ell però de diferent mare.

Segons una tradició jueva, Sarai no era filla de Tèrah sinó d’Haran, i quan naixé li donaren el nom de Jèssica, que es convertí en Sarai quan es casà amb Abram, i més tard pel de Sara. De jove vivia amb el seu pare Haran, i els seus germanastres Nahor i Abram a les muntanyes del nord de Mesopotàmia, on s’havia exiliat tota la família.

Quan Tèrah ja era vell, fou autoritzat a tornar al seu poble natal Ur dels caldeus amb la seva família. Allà, Sarai contragué matrimoni amb Abram.

Al cap d’uns anys van decidir, amb Tèrah, el seu espòs i alhora germà Abram i el seu nebot Lot, anar a viure en una altra terra i arribaren fins a l’oasi d’Haran, on van romandre. Mentre estaven acampats, segons una tradició jueva, el cabdill Nimrod va cremar l’oasi per intentar assassinar Abram. Fou en aquell moment, quan Abram tenia 75 anys, que rebé l’ordre Divina d’anar a la Terra Promesa.

Durant la seva vida va viatjar diversos cops entre Hebron i Egipte, on tingué problemes amb els regents d’ambdues regions, Abimèlec i el faró, que la desitjaven, ja que era molt bella; resulta que el faraó la va prendre i Déu va maleir els egipcis amb tantes plagues que la van haver de deixar anar i van haver de sortir. La mateixa història es repeteix de manera paral·lela amb Abimèlec.

A Canaan, es van produir baralles entre esclaus de Lot i d’Abram que van fer que els dos parents i amics se separessin. Aleshores, Lot va anar a viure a les ciutats de Sodoma i Gomorra.

Creient-se Sarai estèril, va demanar-li al seu espòs Abram que mantingués relacions amb l’esclava Agar. Al cap de nou mesos nasqué Ismael, que emplenà de felicitat tota la família. Catorze anys després, Jahvè va canviar els noms de Sarai per Sara i d’Abram per Abraham al lloc conegut com les Alzines de Mambré, just abans que ella es quedés embarassada tot i la seva edat; 90 anys (Abraham comptava 100 anys).

Aquest fill fou Isaac. La Bíblia conta que un dia, Ismael i Isaac estaven jugant (en un sentit molt ambigu, ja que Ismael i Isaac es portaven 14 anys) quan Sara i Agar van començar una discussió. Finalment, Abraham va expulsar Agar i Ismael del campament.

Els jueus es consideren descendents d’Isaac i els àrabs d’Ismael, motiu pel qual tots dos pobles es creuen els hereus veritables d’Abraham. Els primers per descendir de l’hereu d’Abraham i els segons per descendir del primogènit d’Abraham.

Sara va morir als 127 anys a Quiriat-Arbà, a Hebron, i va ser enterrada per Abraham a la cova de Macpelà, comprada als hitites per quatre-centes sicles de plata.

Informació extreta de:

Wikipèdia

RAQUEL

Segons el llibre del Gènesi, Raquel (hebreu: רחל בת-לָבָן, Rāhēl bat Lāvān‎) va ser l’esposa preferida del patriarca Jacob i la mare dels patriarques Josep i Benjamí.

Raquel era la segona filla de Laban, un terratinent d’Aram-Naharaim (Mesopotamia). Un dia el seu pare acollí Jacob, un parent que venia de Canaan perquè s’amagava del seu germà gran Esaú, que volia assassinar-lo. El jove s’instal·là a casa seva i de seguida s’enamorà de Raquel.

Va demanar la mà de la noia però Laban, seguint la tradició, va dir-li que primer havia de casar la filla gran. Així va ser com Jacob va passar un total de catorze anys treballant per a Laban; després de set anys li va donar Lia, la filla gran, i set anys més tard, a Raquel.

Lia, la germana de Raquel, va donar-li diversos fills a Jacob i Raquel, que no aconseguia quedar-se embarassada, es va sentir envejosa. Aleshores va demanar al seu espòs que s’allités amb la seva esclava Bilhà que li va donar dos fills:

• Dan
• Neftalí

Al cap d’un temps, va aconseguir quedar-se prenyada i va tenir un nadó:

• Josep, el fill preferit del patriarca Jacob.

Amb el temps, la família de Laban va enemistar-se amb la de Jacob, que decidí tornar a la seva terra, Canaan. S’instal·laren prop de Siquem però un dia Dina (filla de Jacob i Lia) va ser raptada pel príncep local, que la va violar. A continuació, el pare del violador anà a trobar Jacob i li demanà la mà de la filla per al jove príncep així com donar les seves filles als fills de Jacob, a fi d’unir-se en un sol poble.

Els germans i germanastres de Dina digueren als cananeus de la ciutat de Siquem que no podien donar les seves dones a persones incircumcises. Així, tota la població va ser circumcidada. Dos dies més tard, però, dos dels germans de Dina, Simeó i Leví, van entrar a la ciutat i aprofitant que els homes tenien dolors a les parts, els van matar a tots i es van apropiar dels seus ramats i de les seves dones i fills. Així que se n’assabentà, Jacob, va ordenar desfer el campament i marxar de Siquem per evitar una guerra venjativa.

Aleshores van instal·lar-se a Betlem. Allà, Raquel es va quedar embarassada i va donar a llum un altre nen:

• Benjamí

La noia, però, va morir dels dolors provocats pel part i tota la família va enterrar-la en un lloc entre Betlem i Jerusalem. Jacob va posar una columna damunt de la seva tomba.

Informació extreta de:

Wikipèdia

MÍRIAM

Segons la Bíblia, Maria o Míriam (hebreu: מִרְיָם בן-עַמְרָם, Miryām bat Amrām‎; מִרְיָם, Miryām, vol dir ‘desitjada com a fill’, ‘amargor’, ‘rebel’; o potser de l’egipci mry, ‘estimada’; o derivat de l’egipci Merit-Amun(‘estimada d’Amun’); grec antic: Μαριάμ, Mariam; d’aquest nom deriva el de Maria) era filla d’Amram i Joquébed i, per tant, germana de Moisès i Aaró.

En les traduccions de la Bíblia al català, tant la traducció feta pels monjos de Montserrat com la traducció interconfessional, tradueixen sistemàticament l’hebreu מִרְיָֽם amb Maria, no pas amb Miriam tot versemblantment a fi de crear, d’aquesta manera, un pont onomàstic entre l’Antic i el Nou Testament.

Relat bíblic

Quan era joveneta, la seva mare va dipositar el seu germà petit Moisès en una cistella i la deixà a la seva sort a les aigües del riu Nil. Aleshores, va manar a Míriam que seguís la criatura per veure on anava a parar. Va resultar que qui va trobar la cistella fou la filla del faraó d’Egipte, que s’apiadà del nen. Aleshores, Míriam sortí d’entre les herbes i preguntà a la princesa:

-Vols que vagi a buscar una dida hebrea perquè te’l cuidi?

La princesa acceptà l’oferiment. D’aquesta manera, Míriam retornà a casa amb el seu germà Moisès i la seva mare el pogué cuidar un temps més, fins que el portaren de nou al palau del faraó.

Passaren molts anys i, un bon dia, es presentaren a casa els seus germans Aaró i Moisès, que s’havia exiliat d’Egipte per un crim de sang. Li explicaren que l’alliberament del poble d’Israel era proper. Un temps després, Míriam fou advertida pel seu germà gran Aaró que vindrien uns temps de penúries i plagues de tota classe, però que aconseguirien deixar la terra d’Egipte.

Míriam és considerada profetessa i se li atribueix tradicionalment el Càntic de la victòria de la mar Roja, que canta després de l’enfonsament de les tropes d’Egipte a la mar Roja, segons l’Èxode, 15, 20-21:

«

Cantem al Senyor, perquè ha triomfat gloriosament; cavall i cavaller ha llençat dintre el mar.

»

Míriam ajudà, durant la travessia del desert, Aaró i Moisès davant el poble d’Israel. Míriam, però, criticà durament Moisès pel seu matrimoni amb una dona cussita i Déu la va castigar tornant-la leprosa. Moisès va explicar-li que si s’estava set dies lluny del campament sanaria i Míriam obeí cegament. Al cap dels dies, la dona tornà ja curada i demanà perdó humilment al seu germà Moisès. Míriam va morir abans d’entrar a la Terra Promesa i fou sepultada a Cadeix.

Els llibres de la Bíblia ofereixen visions contradictòries d’aquest personatge, que s’explicaria per la hipòtesi documental de la seva composició. Així, els partidaris d’Aaró haurien escrit els fragments on apareix salvant Moisès o com a membre fidel, mentre que els sacerdots rivals haurien ressaltat el seu dubte i el càstig que rep de Déu.

Míriam en la cultura jueva

Míriam és una figura popular en el feminisme jueu; la “copa de Míriam”, amb aigua, es beu amb la “copa d’Elies”, que conté vi, durant la Pasqua, en memòria del pou de Míriam. El llibre de Miquees (6, 4) parla del tres profetes Moisès, Aaró i Míriam, anomenant-la profetessa com els seus germans.

Segons Flavi Josep en les Antiguitats dels jueus, Míriam va casar-se amb Hur, esmentat en l’Èxode com a company de Moisès. No obstant això, el Targum (Cròniques I, 2, 19; 4, 4) diu que Míriam és la mare d’Hur i que també tenia el nom d’Ephrath.

Informació extreta de:

Wikipèdia

RUT

El llibre de Rut rep el nom de la seva protagonista, una noia moabita que, un cop mort el seu marit, un jueu emigrat al país de Moab, segueix la seva sogra Noemí quan aquesta retorna a Betlem. Després d’un seguit de situacions estructurades més o menys d’acord amb les lleis bíbliques del matrimoni, Rut es casa amb Booz, parent de Noemí, i té un fill, Obed, que és presentat com el pare de Jessè i l’avi de David.

El text està construït amb quatre escenes que formen una certa estructura dramàtica: Noemí retorna a Betlem acompanyada de Rut (1,6-18); Rut es troba amb Booz (2,1-17); Rut passa la nit al costat de Booz (3,1-15); Booz es casa amb Rut (4,1-12). A aquestes quatre escenes s’hi afegeix una introducció (1,1-5) sobre la mort del sogre i del primer marit de Rut, i una conclusió (4,13-17) sobre el naixement d’Obed, fill del matrimoni de Rut amb Booz. La resta de textos (1,19-22; 2,18-23; 3,16-18) faciliten el pas d’una escena a l’altra. Tanca el llibre la llista dels avantpassats de David (4,18-22).

L’obra presenta Rut com a model de conversió al poble de Déu; ella que era estrangera, més encara, moabita (i, per tant, exclosa de la comunitat d’Israel; vegeu Dt 23,4-7; Ne 13,1), és capaç de renunciar al seu propi poble, d’entrar a formar part d’Israel i d’acceptar-ne la fe (1,16; 2,12). Al mateix temps, el llibre de Rut conté un altre element que cal tenir en compte: l’actitud d’obertura envers els pobles no-jueus i, ensems, una nota polèmica contra el fet que el judaisme postexílic es tanqués en si mateix, especialment en l’afer dels matrimonis mixtos, és a dir, el casament amb dones no-jueves (Esd 9; Ne 13).

Aquesta lloança de la fe d’una dona provinent d’un poble no-jueu i l’interès per David fan creure que el llibre va ser redactat en l’època del postexili, malgrat la referència del primer verset, que atribueix els esdeveniments al període dels Jutges. Les antigues versions grega i llatina han situat el llibre de Rut entre els anomenats «llibres històrics», mentre que la Bíblia hebrea el col·loca en la secció dels Escrits. El llibre de Rut es llegeix a la sinagoga durant la festa jueva de Pentecosta, probablement perquè algun dels episodis que explica té lloc durant el temps de la collita.

L’evangeli segons Mateu registra el nom de Rut en l’arbre genealògic de Jesús. Segons les tradicions jueves, Tamar (Mt 1,3), Rut (Mt 1,5) i Betsabé, la muller d’Uries (Mt 1,6), havien estat destinades per la providència divina perquè de la seva descendència en nasqués el Messies.

Informació extreta de:

biblija.net

La Bíblia internet

https://www.biblija.net/biblija.cgi?m=Rt+0&id24=1&pos=1&set=15&l=ca

ESTER

Ester o Esther (en hebreu: אֶסְתֵּר, Ester), nascuda Hadassah bat Avigaïl, va ser una dona jueva, casada amb un rei de l’Imperi persa, segons el relat bíblic del Llibre d’Ester. És considerada una profetessa per al judaisme i una santa per al cristianisme. Casada amb Ahasuerus (tradicionalment identificat amb Xerxes I, va salvar la comunitat jueva de Pèrsia de la mort, i fou considerarda com una heroïna.

Ester o Esther és un nom d’origen persa que significa “estel”. La celebració litúrgica d’aquesta santa en el cristianisme és el 8 de desembre.

Història

Aquest nom apareix en l’Antic Testament i explica la vida d’una jueva anomenada Ester, una noia òrfena jueva que va arribar a ser reina de Pèrsia. És un dels episodis més emocionants de la Història Sagrada que narra com Ester, en quedar-se sense pares, és adoptada per Mardoqueu, sacerdot jueu. Aquesta jove, de gran bellesa, és vista pel rei dels perses que decideix esposar-la. Per aquesta raó rebutja la seva esposa Vasti i aconsegueix que Mardoqueu accepti el matrimoni entre ell i la bonica Ester.

Paral·lelament, el primer ministre del rei, Aman, que sent un gran odi vers els jueus, intenta que el rei mati tot el poble jueu en un sol dia. Però, gràcies a la intervenció d’Ester, aquest crim no es duu a terme i Aman és executat, mentre que Mardoqueu és nomenat ministre en el seu lloc. Com a resultat de la seva intervenció, els jueus van poder continuar de viure sota els sobirans perses amb una certa protecció.

A partir d’aquesta data, el primer de juliol, es commemora cada any la salvació del poble jueu. Aquesta festa és anomenada Festa de Purim.

Informació extreta de:

Wikipèdia

C. Les dones a l’Església avui

LA DONA A LES RELIGIONS

Les dones a les religions és una descripció del paper que han exercit i actualment exerceixen les dones a les religions, la visió que cada religió té d’elles, com són tractades, els seus drets i deures i, si hi ha alguna diferència de rol, pel que fa a la religió, amb homes o altres gèneres i quina.

Cristianisme

En el crisitanisme, cal assenyalar que l’Església Catòlica exclou l’ordenació de dones, no reconeix el divorci (que l’equipara a l’adulteri com la separació) ni la sexualitat fora del matrimoni catòlic o l’avortament, o fins i tot els anticonceptius per mètodes no naturals. Tanmateix, des del principi, ha prohibit la poligàmia i el repudi, que eren una pràctica habitual en el món antic.

El protestantisme advoca pel sacerdoci universal i, per tant, el de les dones. No obstant això la llibertat o prohibicions en relació amb les dones decretats per la religió varien molt fortament segons els corrents protestants, del més liberal fins al més ortodox.

Informació extreta de:

Wikipèdia

PAPER DE LA DONA A L’ESGLÉSIA

Resum creat amb IA

El paper de les dones a l’Església és un tema en constant evolució i debat, caracteritzat per una forta presència en la base pastoral, l’educació i el voluntariat, alhora que enfronta limitacions per accedir a càrrecs de lideratge jeràrquic com el sacerdoci. Tot i la marginació històrica, el seu rol és fonamental per a la vida de la comunitat, segons la Wikipèdia.

El paper de les dones a l’Església es pot desglossar en diversos aspectes clau:

• Participació activa: Les dones representen una gran majoria en l’activitat parroquial, l’educació religiosa, la catequesi i les tasques de voluntariat.
• Lideratge i limitacions: Encara que hi ha un debat sobre la seva marginació, actualment no tenen accés al sacerdoci ordenat en l’Església Catòlica, el que limita la seva posició en els rols jeràrquics més alts.
• Influència en la comunitat: Tot i les limitacions, les dones exerceixen un paper crucial en la vida i sosteniment de les comunitats religioses, segons informa the Viquipèdia page.

Aquest tema continua sent un punt de discussió important sobre els drets, deures i rols de gènere dins l’àmbit religiós.

Informació extreta de:

Google IA

PAPER DE LA DONA A L’ESGLÉSIA CATÒLICA

Resum creat amb IA

El paper de les dones a l’Església Catòlica és fonamental i actiu en la pastoral, l’educació i el voluntariat, constituint la majoria dels fidels i essent essencials en la transmissió de la fe. Tot i que la seva participació en rols de govern és creixent, tenen vetat l’accés a l’ordenació sacerdotal, un punt de debat sobre la seva representativitat.

Aspectes clau del paper de la dona a l’Església Catòlica:

• Lideratge i missió: Les dones són “testimonis oficials en els casaments”, tenen el poder de batejar i realitzen una tasca missionera.
• Participació en el Sínode: S’està incrementant la seva presència i vot en el Sínode del Vaticà, fet que demostra un canvi cap a una major inclusió.
• Marginalitat i debats: Existeix un debat obert sobre la marginació de la dona, ja que, malgrat la seva importància, no poden accedir al sacerdoci, la qual cosa limita la seva participació en la presa de decisions jeràrquiques.
• Fonamentals en la tasca social: Són el pilar de moltes comunitats, treballant en serveis socials, educació i ensenyament de la doctrina.

Informació extreta de:
Google IA

La dona pot ser diaca a l’Església Catòlica?

Resum creat amb IA

Actualment, l’Església Catòlica no permet l’ordenació de dones com a diaques, limitant el diaconat als homes. Tot i el debat obert i l’estudi de la història de les diaques en l’Església primitiva, el magisteri actual, inclòs el posicionament recent del Papa Francesc, manté el diaconat sagramental com a part de l’orde sacerdotal reservat a barons.

Punts clau sobre la situació de les dones i el diaconat:

• Situació actual: No hi ha ordenació sacramental de dones en el diaconat.
• Estudi de la tradició: S’han creat comissions per estudiar el paper de les dones diaques (diaconisses) en els primers segles de l’Església per avaluar si la seva funció era la mateixa que la dels homes avui.
• Funcions laiques: Moltes dones ja exerceixen funcions pastorals, de gestió i de delegació (parròquies, presons, catequesi, etc.), similars a les que fan els diaques, però sense l’ordenació.
• Debat obert: Existeix una pressió per part d’alguns sectors eclesials per obrir el diaconat permanent a les dones, especialment després del Concili Vaticà II que va restaurar aquesta figura.

Informació extreta de:

GOOGLE IA

PAPER DE LES DONES A L’ESGLÉSIA ORTODOXA

Resum creat amb IA

El paper de les dones a l’Església ortodoxa és fonamental i actiu, basat en la igualtat espiritual amb els homes, tot i que exclòs del sacerdoci ordenat i l’episcopat. Les dones exerceixen rols essencials com a laiques, catequistes, monja, iconògrafes, cantores i líders d’escoles dominicals. El monacat femení és destacat.

Punts clau del paper de la dona a l’Església Ortodoxa:

• Igualtat Espiritual: Homes i dones són iguals davant Déu, amb els mateixos dons espirituals i vocació a la santedat.
• Absència de Sacerdoci: L’Església ortodoxa no ordena dones com a sacerdots ni bisbes, considerant-ho part de la Santa Tradició.
• Lideratge Laic: Participen activament en la vida parroquial, canten als cors, ensenyen i organitzen activitats caritatives.
• Monacat: Les dones poden ser monges, exercint un paper clau en la vida ascètica i, a vegades, com a abadesses.
• Model Maria: La Verge Maria (Theotokos) és considerada el màxim model de santedat i d’obediència.
• Altres rols històrics: Històricament hi va haver diaconesses, un ordre que en alguns llocs ha estat objecte de discussió.

El paper de la dona és sovint descrit com a complementari al de l’home, on ambdós serveixen el cos de Crist des de les seves vocacions.

Informació extreta de:

GOOGLE IA

PAPER DE LES DONES A L’ESGLÉSIA PROTESTANT

Resum creat amb IA

El paper de les dones a l’Església Protestant és generalment d’igualtat funcional i teològica amb els homes, permetent-les exercir rols de lideratge, incloent-hi el pastorat i l’ordenació, basant-se en una interpretació que emfatitza el sacerdoci de tots els creients. Tot i que hi ha variacions segons la denominació, moltes esglésies protestants històriques i lliures han superat la marginació històrica.

Aspectes clau del paper de la dona al protestantisme:

• Lideratge i Ordenació: Moltes esglésies protestants (com les reformades, metodistes, luteranes i anglicanes) ordenen dones com a pastores, diaques o bisbes.
• Sacerdoci Universal: La teologia protestant subratlla que tots els batejats tenen accés directe a Déu, la qual cosa fonamenta la igualtat d’oportunitats per al ministeri.
• Participació activa: Històricament, les dones han tingut un paper crucial en l’educació, la missió i la vida comunitària, avançant cap a la igualtat de drets i deures dins de l’església.
• Varietat d’interpretacions: Tot i que moltes branques són progressistes, algunes denominacions protestants més conservadores o evangèliques encara limiten els rols de lideratge femení basant-se en interpretacions bíbliques literals.

La tendència general en el protestantisme modern ha estat l’eliminació de les restriccions de gènere en l’exercici dels ministeris eclesiàstics.

Informació extreta de:

GOOGLE IA

4.ACTIVITAT: Jesús i les Dones

NECESSITEM:

• Buscar informació sobre el tema
• Preparar uns cartells amb els noms i rètols importants
• Imprimir o dibuixar imatges que ens ho il·lustrin
• I… una mica d’IMAGINACIÓ!

 

1)Per començar: Les dones de Jesús

En el conte, algunes de les dones que van seguir Jesús, ens parlen en primera persona de com el van conèixer i com va canviar les seves vides. Ho recordarem tot fent un repàs breu del més important, amb l’ajuda dels titelles dels personatges i cartells amb els noms de cadascuna.

LES DONES DE JESÚS

1. MARIA: Mare de Jesús, es va casar amb Josep (el fuster de Natzaret) tot i estar ja embarassada miraculosament, va seguir el seu fill i aquest la va honrar i en morir li va dir a Joan (el deixeble més estimat) que la cuidés.
2. MARIA MAGDALENA (o de MAGDALA): Companya de Jesús, és soltera, el seu nom vol dir “torre” i és símbol de fortalesa, podria haver-li posat ell, ja que a més venia del poble pesquer de Magdala, la va curar de “set dimonis”. Va allotjar Jesús i els seus deixebles durant la predicació a Galilea.
3. MARIA DE CLOPAS (o de CLEOFÁS o MARIA JACOBÉ): Tieta de Jesús (germana de la mare o del seu espòs Josep, i mare de: Jaume (el menor) i Josep.
4. SALOMÉ (o MARIA SALOMÉ): Amiga (potter una de les tres Maries), mare de Jaume (el major) i Joan (Evangelista), els fills de Zebedeo, tot I que es veu que volia ser soltera. Li va demanar a Jesús els primers llocs per als seus fills al regne del Cel.
5. MARIA i MARTA (de Betània): germanes de Llàtzer, eren amics de jesús, s’allotjava a casa d’ells quan era per allà a prop, Maria s’estava a prop d’ell escoltant-lo mentre Marta preparava el menjar i els servia, Jesús va ressuscitar a Llàtzer quan ja portava un parell de dies enterrat.
6. JOANNA: Dona de Chuza, cap de la casa d’Herodes Antipas, convenç el seu marit que la deixi sortir del palau on vivien per anar a seguir Jesús pels camins de la Galilea.
7. SUSANNA: Era molt jove i soltera, el seu nom vol dir “lliri” que és el símbol de la puresa.
8. FILLA D’ABRAHAM (o la discapacitada de la sinagoga): tenia una malaltia que feia que no es pogués mantenir dreta i ja no podia caminar, Jesús la va anomenar filla d’Abraham i la va curar, va ser criticat per haver curat en dissabte.
9. LA SAMARITANA (de Samaria): Jesús la va trobar al pou de Jacob a Samaria, li va demanar aigua i va estar parlant molta estona amb ella, tot i ser dona i estrangera (no de Galilea).
10. LA QUE LA VOLIEN APEDREGAR (o la Pecadora): Uns homes l’acusen de pecadora, i volen apedregar-la perquè diuen que és el càstig que li correspon segons la llei pels pecats o faltes que ha comès. Jesús diu: “Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra!” Els homes, en sentir això, s’ho repensen i van marxant un a un, fins que només queden Jesús i la dona sols. Jesús no la condemna, sinó que li perdona els pecats i li diu que se’n vagi, i que no pequi més, o sigui que li dona una altra oportunitat.
11. VERÒNICA (o Berenice): dona pietosa de Jerusalem, va veure Jesús portant la creu cap al Gòlgota, va tenir compassió i li va deixar el seu vel per eixugar-se la suor i la sang, Jesús li va retornar amb la seva cara impresa a la roba. El seu nom significa “portador de victòria” en grec i “imatge vertadera” (vera icona) en llatí. Podrai ser la mateixa que un dia va curar només de tocar-li el vestit.
12. Les anomenades Tres Maries (Maria la mare de Jesús, Maria Magdalena la companya, i Maria de Clopas la tieta, tot i que no se sap si en realitat eren 4 perquè sovint també Maria Salomé anava amb elles) van a la tomba de Jesús diumenge a punta de dia per untar el cos de Jesús amb els ungüents i perfums com era costum. Segons l’Evangeli s’esveren en trobar el sepulcre obert i buit, però llavors Jesús se’ls apareix ressuscitat i els demana que vagin a dir als altres deixebles el què han vist, i que ell és viu perquè ha ressuscitat. D’aquesta manera Jesús fa a les dones les primeres testimonis de la seva resurrecció.

2)Si ho voleu una mica més difícil: Les avantpassades de Jesús

Buscarem en l’arbre genealògic de Jesús, i triarem algunes de les dones que hi figuren i que trobem a l’Antic Testament de la Bíblia. Per fer-ho més amè, he buscat imatges que ens les recordin (sabem que no hi ha fotografies d’aquella època però sí il·lustracions que es basen en la manera de vestir i de viure), i he confeccionat bafarades a mode de talls de veu en els que elles mateixes ens resumeixen qui són i quina relació tenen amb Jesús.

LES DONES AVANTPASSADES DE JESÚS

1. EVA: Va ser la primera dona, companya d’Adam. La llegenda diu que va ser creada a partir de la costella d’Adam, mentre que altres traduccions diuen que va ser creada al costat d’Adam, és a dir com a igual. Sembla que ella no hi era quan Déu els prohibeix que mengin del fruit de l’arbre del coneixement, però ho sap. Tot i així, es deixa enredar per la serp, i enreda al seu company perquè desobeeixi Déu menjant el fruit de l’arbre del bé i el mal, comparteix amb ell el fruit i tots dos són expulsats del jardí i de l’Edèn. És el que s’anomena pecat original, i que tots, homes i dones, compartim amb ells al néixer. L’Església Catòlica reconeix Eva com a santa, per ser la mare de tota la humanitat, i la seva festivitat se celebra el 24 de desembre a molts llocs d’Europa.
2. SARA: És la dona d’Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l’islam, les tres religions abrahàmiques. Creient-se estèril, va demanar al seu marit que tingués un fill amb la seva esclava Agar, cosa que se solia fer en aquella època, i es va dir Ismael. Però Déu li va prometre que “la seva descendència seria tan gran com les estrelles del cel”, i li va canviar el seu nom original Sarai pel de Sara, que vol dir “mare de multituds”. Ja era molt gran (90 anys) quan va tenir un fill, Isaac. Els jueus es consideren descendents d’Isaac, mentre que els musulmans d’Ismael.
3. RAQUEL: Va ser l’esposa preferida del patriarca Jacob, i la mare dels patriarques Josep i Benjamí. Jacob volia casar-se amb ella però el seu pare va voler que es casés primer amb la filla gran Lia, cosa que s’estilava en aquella època. Jacob va tenir diversos fills amb Lia, fins que es va poder casar amb Raquel, però aquesta no aconseguia quedar-se embarassada i, pensant que era estèril, li va demanar al seu marit que tingués fills amb l’esclava, cosa normal en aquella època. Jacob va tenir dos fills amb l’esclava, i al cap d’un temps Raquel va aconseguir quedar-se embarassada i va ser mare de Josep, que seria el fill preferit del patriarca Jacob, i més tard de Benjamí, però va morir en el part d’aquest.
4. MÍRIAM: que vol dir “estimada” o “desitjada com a filla”, i d’aquest nom deriva el de Maria. Quan va néixer, el poble jueu vivia a Egipte com a esclau, passant moltes dificultats, i Déu els havia promès un salvador que els trauria d’aquell país i els portaria a la Terra Promesa. Quan era joveneta, la seva mare va dipositar el seu germà petit, Moisès, en una cistella i la deixà a la seva sort a les aigües del riu Nil. Aleshores, va manar a Míriam que seguís la criatura per veure on anava a parar. Va resultar que qui va trobar la cistella fou la filla del faraó d’Egipte, que s’apiadà del nen. Aleshores, Míriam sortí d’entre les herbes i preguntà a la princesa si volia que li aconseguís una dida jueva per donar-li de mamar, cosa molt usual en aquella època. La princesa acceptà l’oferiment, i d’aquesta manera, Míriam retornà a casa amb el seu germà Moisès i la seva mare el pogué cuidar un temps més, fins que el portaren de nou al palau del faraó. Molts anys després, Míriam ajudà, durant la travessia del desert, els seus germans Aaró i Moisès davant el poble d’Israel, però va morir abans d’arribar a la Terra Promesa. Míriam és considerada profetessa pel poble jueu, i se li atribueix tradicionalment el Càntic de la victòria de la mar Roja, que canta després de l’enfonsament de les tropes d’Egipte a la mar Roja. Actualment, és una figura popular en el feminisme jueu
5. RUT: És una noia moabita que, un cop mort el seu marit, un jueu emigrat al país de Moab, segueix la seva sogra Noemí quan aquesta retorna a Betlem. Després, Rut es casa amb Booz, parent de Noemí, i té un fill, Obed, que és presentat com el pare de Jessè i l’avi de David. Rut es presenta com a model de conversió al poble de Déu: ella que era estrangera, i per tant, exclosa de la comunitat d’Israel, és capaç de renunciar al seu propi poble, d’entrar a formar part d’Israel i d’acceptar-ne la fe. Aquest fet és remarcable pel què fa a la polèmica en el si del poble jueu, entre els que s’obren a acceptar les conversions i els casaments amb dones no-jueves, contra els jueus que es tanquen en si mateixos i no accepten els matrimonis mixtos. L’evangeli segons Mateu registra el nom de Rut en l’arbre genealògic de Jesús.
6. ESTER o ESTHER: és un nom d’origen persa que significa “estel”. Era una noia òrfena jueva que va arribar a ser reina de Pèrsia. En quedar-se sense pares, Rut és adoptada per Mardoqueu, el sacerdot jueu. Aquesta jove, de gran bellesa, és vista pel rei dels perses que decideix esposar-la. Un cop casada amb el rei de l’Imperi persa, va salvar la comunitat jueva de Pèrsia de la mort, perquè va intercedir davant d’ell en defensa del seu poble i va aconseguir que ell li fes cas, evitant la matança de jueus que pretenia el seu ministre de la guerra, i donant protecció al poble jueu.  Per això, Rut fou considerada com una heroïna. Actualment és considerada una profetessa per al judaisme i una santa per al cristianisme.

3)Si ho voleu una mica més divertit: Les dones a l’Església avui

En aquest apartat em proposo fer un esquema del paper de les dones a l’Església en l’actualitat. Com sabeu, l’Església Cristiana, o comunitat dels deixebles de Jesús, està dividit en diferents branques: Església Catòlica (també anomenada Romana perquè és allà on resideix el cap visible o Papa), Església Ortodoxa (o Església d’Orient), i Església Protestant (dins la qual s’inclouen diverses ramificacions com per exemple: Evangelistes, Anglicans, Adventistes, Calvinistes, etc.). Dins de cadascun d’aquests apartats, enumero de forma esquemàtica el què la dona pot fer (li està permès) i el què no (li està prohibit). Per ajudar-me en l’exposició utilitzo cartells amb títols i paraules-clau, i imatges o dibuixos il·lustratius sobre el tema.

LES DONES A L‘ESGLÉSIA AVUI

1. ESGLÉSIA CATÒLICA:

• Base Pastoral
• Educació
• Voluntariat

 

• Sacerdot o diaca
• Accés a rols jeràrquics

 B.ESGLÉSIA ORTODOXA

• Igualtat espiritual
• Lideratge laic
• Monacat

 

• Sacerdot o bisbe
• Diaconesses

C.ESGLÉSIA PROTESTANT

 

• Lideratge i ordenación
• Sacerdoci universal
• Participació activa

• Varietat d’interpretacions

5.RACÓ DE L’ESCRIPTOR:

Si hagués conegut a Jesús en persona

Saps qui és Jesús?, coneixies les dones que surten al conte?, creus que va ser important per a elles haver-lo conegut?, per què?, el conte ens diu que va canviar les seves vides, estàs d’acord?, per què?, t’agradaria haver-lo conegut en persona com elles?, com creus que hagués afectat a la teva vida? què creus que haguessis fet o pensat?, per què?

Fes un escrit explicant-ho, i un dibuix on et vegis tu amb Jesús, després farem una exposició per tal de poder-ho compartir amb els companys.

6.EL REPTE:

Paper de la dona en els ambients en què ens movem

Com a repte proposo que observin i recullin què fa i què no fa la dona en els llocs per on es mouen: a casa, escola o feina, al barri o entitats. A partir d’aquí podem fer una reflexió sobre el rol que actualment tenen els dos sexes, si estem d’acord o no i per què.

c)Material:

1. Per al conte:
   • Titelles de pal amb els personatges
   • Imatges que ens il·lustrin la situació i el lloc on es troben
   • Música: Glòria (de Vivaldi)
2. Per a la cançó:
   • Text en llatí i traducció al català
   • Música: Magnificat (de Taizè)
3. Per a la Recerca:
   • Llibres, internet
4. Per a l’Activitat:
   • Titules amb els Personatges
   • Imatges que il·lustrin el tema
   • Cartells amb noms, bafarades de talls de veu, paraules-clau

5.Per al Racó de l’escriptor:

• Llapis i paper
• Colors o retoladors