EL MONSTRE DE BANYOLES:
LA FORÇA D’UN POBLE
New York, Abril 2013
Imma Villegas
EXPERIÈNCIA realitzada amb infants
d’entre 3 i 6 anys a Nova York
Immersa en les meves classes de català a New York, s’acostava l’entranyable festa de Sant Jordi de nou a New York, i en aquesta ocasió l’oportunitat d’abordar el tema amb els meus alumnes de curta edat. Però donat que l’endemà havia de fer el “Puppets show” per al públic en general, vaig obtar per enfocar-ho a partir d’una llegenda diferent que m’aportés nous punts de vista. Per això vaig inclinar-me per aquesta altra llegenda, molt menys coneguda però igual o més captivadora, que la seva germana arxiconeguda i súperpopular: “La llegenda de Sant Jordi”.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de la “Llegenda del Monstre Banyoles” va ser de la mà d’un dels nostres més preuats cantautors seguidors de Xesco Boix (tot un referent), en aquest cas em refereixo a Toni Giménez. La tonada enganxosa, i el ritme anestesiant de l’entusiasta guitarra, ens transporten a una situació en principi molt semblant a la de la seva història bessona, però en aquest cas resolta d’una manera menys romàntica i molt més quotidiana, tocant més de peus a terra. I és que la idea que la gent humil del poble s’unís per afrontar un problema comú em va fascinar, ja que, al menys en la versió de Toni Giménez, són els propis pagesos que s’organitzen per buscar una solució prou satisfactòria i eficient per a tothom. També m’atreia, és clar, la idea que el drac, en aquesta ocasió, fos indultat de la pena màxima, tot i el seu greu crim contra persones, coses i animals. I com que ja se sap que posar en marxa una col.lectivitat no és fàcil, cal reconèixer també el carisme i la bona feina dels líders, sense els quals segurament no s’arribaria a bon port. Així, el meu relat incorpora una figura que apareix en altres versions d’aquesta antiga llegenda, però de forma revisada i actualitzada per mi mateixa.
Per a la representació, utilitzo els mateixos titelles de fil que per al conte de Sant
Jordi, però això sí, cadascú assoleix, en aquest cas, un paper ben diferent, com si de veritables artistes es tractessin. Així, la princesa passa a ser una humil pagesa, que porta un cistell de fruites i verdures penjat al braç; l’antic rei passa a ser un senzill barquer del llac; i el bufó ara serà el bruixot i líder de la conxorxa; en canvi, el que abans era el portaveu del poble passa a ser el trobador, canviant la faixa i la barretina per una guitarra a mida; i per últim el cavaller intenta fer la seva feina però, contràriament el què passava abans, ara en queda ben mal parat, el pobre; i finalment el paper del monstre recau en el mateix drac fet d’escuma per mi mateixa, però també caldrà que canviï el seu rol quan arribi el moment.
La història comença si fa no fa com l’altra: en un petit poble, en aquest cas a la vora d’un llac, apareix un monstre que rugeix i treu foc pels queixals, que es menja el bestiar i té la gent atemorida. Aquí no hi ha reis ni princeses, sinó la gent humil del poble que 
s’ajunten per parlar dels seu problema comú, en una assemblea on tots poden dir-hi la seva. Quan el drac ja s’ha menjat tot el bestiar, després que ovelles i cabretes han passat per la seva gran bocassa, és el torn del cavaller, contractat per la mateixa gent del poble, i que acaba amb la mateixa sort que els bens i les cabres. Llavors decideixen demanar ajuda 
al bruixot, home estrany i solitari que gaudeix però del reconeixement, i fins i tot admiració dels seus conciutadans. Ell els fa creure que amb una de les seves pòcimes el diabòlic monstre canviarà els seus gustos respecte a la seva dieta, i és capaç de vèncer la pròpia por per acostar-se prou a la bèstia per tal d’aconseguir fer-li tastar el seu brevatge màgic, que no és més que un senzill brou de verduretes fet amb els fruits d’aquelles terres. Sembla que la pòcima és prou màgica per aconseguir almenys que els porucs vilatans s’acostin, l’un darrera l’altre, a la gran bocassa del drac, per deixar-hi caure les seves preuades collites. Arribat a aquest punt, demano als infants-espectadors que un a un li ofereixin al monstre d’escuma una peça de fruita o verdura, tot ficant-li dins la seva enorme boca oberta. Aquest, agraït per les bones menges, no té altra remei que avesar-se al nou règim imposat, a canvi de salvar la seva pròpia vida i guanyar un grapat de nous companys. Així és com aquell monstre terrorífic es converteix en vegetarià, abandonant els mals costums i passant a ser un més de la colla. Acabem tots junts cantant la cançó “El monstre de Banyoles”, que ens parla de com un ésser repudiat per tots pot acabar sent un bon company, o fins i tot un amic, si ets capaç d’acostar-t’hi i intentar-ho. Fi!!??
Ve’t aquí un gos, ve’t aquí un gat…
tot això potser és mentida, però podria ser veritat!