I’M SURPRISED…
(EM SORPRÈN…)
New York, Març 2012
Imma Villegas
Em sorprèn, sí, sovint aquest país em sorprèn…
D’aquest país em sorprenen moltes coses. Per exemple, em sorprèn que els edificis 
siguin cada vegada més alts, en una cursa esbojarrada, per aprofitar espai diuen, perquè Manhattan és una illa i no pot créixer en longitud però sí en alçada. I la gent que viu als edificis més alts tenen unes vistes fantàstiques des del menjador-cuina o des de l’habitació-dormitori, però sovint no poden sortir al balcó ni obrir la finestra, ja que estan bloquejades per prevenir possibles accidents o suïcidis.
Em sorprèn que els cotxes en els pàrkings els posin l’un a sobre de l’altre tot 
utilitzant un sofisticat sistema de plataformes mòbils, talment muntanyes de ferralla, també per aprofitar l’espai és clar, fins i tot de vegades a l’aire lliure. I has d’avisar per telèfon una estona abans d’anar a recollir-lo, si no vols haver-te d’esperar mentre el van baixant de dalt de tot. En canvi, quan la gent es mor els enterren sempre a terra, no pas en nínxols, i d’aquesta manera els cementiris ocupen immenses esplanades de terreny, esquitxat amb mil.lers de làpides de pedra perfectament aliniades, i decorat amb alguna estàtua d’un àngel o un Sagrat Cor de tant en tant, pagada per algú important o que tenia més diners.
Em sorprèn que els semàfors no siguin verds sinó blancs, i que la gent pel carrer no 
camini, sinó corri. Tenen tanta pressa que no s’aturen ni en els semàfors, i quan jo m’hi aturo el que va al darrera s’entrebanca amb mi inevitablement. I els parcs són plens de gent que, diuen per relaxar-se, corren o van en bicicleta o fan algun esport: És a dir, corren per anar a treballar, i corren per fer esport en el seu temps lliure, sempre corren… La vida va massa de pressa en aquesta ciutat dels “bussines”!
Em sorprèn que en un país on no es pot fumar enlloc, sovint ni al mig del carrer si
estàs davant d’algun edifici important, hi ha llocs específics per als fumadors a les aceres, amb cendrers i sostre de lona per si plou o neva, (encara que jo no veig mai a ningú fent-los servir). I és que en aquesta ciutat la gent no fuma, la ciutat és la que fuma! Sí, la ciutat fuma perquè de cop i volta, al mig del carrer, pots trobar-te una xemenèia que treu fum. Es veu que a les cases l’aigua hi arriba ja calenta, i quan hi ha algun problema a les canonades que passen per sota terra, de seguida hi posen una xemenèia mentre esperen arreglar-ho, deixant que surti el vapor d’aigua, i evitant així que la canonada exploti per la pressió.
Em sorprèn que un país amb les últimes tendències en tecnologia, capaç de passejar-se per la lluna, i bressol del creador d’“Apple”, tingui una xarxa de metro en tan mal estat: Sense ascensors o amb ascensors espatllats o a punt d’espatllar-se, escales automàtiques que sovint no funcionen i trams d’escales manuals que no s’acaben mai; Amb estacions gairebé sense bancs, per prevenir accidents a les hores punta diuen, amb l’aigua que regalima per les parets i la pintura que cau, i andanes massa estretes amb bigues de ferro rovellat; Trens que fan molt de soroll i que s’aturen tot sovint, perquè hi ha massa trens al davant, diuen…
Em sorprèn que en el país més modern del món, farcit d’autopistes, túnels i ponts per tot arreu, que comuniquen entre si les diferents illes que composen la metròpolis, que 
s’il.luminen a les nits i són una icona de la ciutat com ho són alguns dels altíssims gratacels que la composen: Les carreteres estan plenes de sots i sotracs on els cotxes s’entrebanquen i pot arribar a ser causa d’accidents; En alguns llocs el metro circula elevat, amb vies que passen a l’alçada del menjador o les 
habitacions de les cases on hi viu gent, aguantats per grans columnes de ferro que tapen la llum al carrer i dificulten la circulació; Els carrers tenen el paviment ple de bonys i forats, on els vianants més febles com ara vells i cotxets de criatura, poden caure i prendre mal; Immenses instal.lacions en desús, totalment obsoletes i en mal estat, omplen el cel i l’espai a les rodalies de la ciutat, sense donar-li cap utilitat, però mantenint a dalt de tot el llumet d’emergència per evitar ser causa d’accidents d’aviació…
Em sorprèn que per molt que intenti entendre’m amb la gent d’aquest país parlant el seu idoma, sempre aconsegueixen desconcertar-me: O bé perquè em contesten en espanyol pensant que així m’ajuden, enlloc d’intentar entendre’m i deixar-me practicar per aprendre’n; O bé perquè em surten amb alguna pregunta inesperada que, com que necessito temps per processar la nova informació, al menys en aquell moment no puc contestar; O bé perquè el que m’estan dient és tan increïble o tan estrany, que penso que no ho he entès, quan en realitat sí que ho he entès! Per exemple, molts dies em prenc un “caputxino” abans d’anar a classe, doncs el primer dia em van preguntat “What size?” (quina talla?, o sigui de quina mida, gran o petit), el segon vaig demanar directament el caputxino petit i em van preguntar si hi volia “cinnamon” (que no vaig saber què era i ara sé que és canyella), un altre dia com volia la llet (si la volia “regular” o desnatada)… Quan sorto de la piscina procuro saludar amablement a la persona que hi ha a recepció, jo dic “Good-bye!” (Adéu!), ella em diu “Have a good day!” (Que tinguis un bon dia!), jo li dic “Thank you” (Gràcies) i ella em diu “You are welcome” (De res). Doncs l’altre dia enlloc d’això últim, m’atziva: “I love your purple!” (M’encata el teu lila). Jo no vaig saber què contestar, és clar, jo portava una gorra i una bufanda liles, per tant hagués hagut de dir “Me too” (A mi també), però no vaig dir res, no hi vaig ser a temps. Quan em passa això em sento com una tonta!
Però el que realment em sorprèn és: Que en un país d’acollida amb gent vinguda d’arreu del món, de totes les cultures i llengües, religions i maneres de pensar diferents; 
On tenen fins i tot escoles d’acollida per als fills dels nou-vinguts; On l’espanyol i el xino i fins i tot l’àrab són el segon idioma de la ciutat i els pots trobar en rètols de botigues i com a obció en les màquines dels caixers automàtics i de la venda automàtica de tiquets de metro; On en qualsevol situació quotidiana (metro, banc, metge, escola…) és fàcil trobar-te amb algú que parli alguna d’aquestes llengües i que de seguida s’ofereix per a fer-te d’intèrpret, encara que no sempre amb una traducció prou encertada, és clar… Ara que porto mig any vivint en aquest país, he descobert que fins que no entens i parles la seva de llengua, no deixes de ser un immigrant, no et tracten com un d’ells, i no pots fer valdre els teus drets. Aquesta 
setmana hem anat a l’institut de la Glòria a fer una entrevista amb el “Conseilor”, que fins ara ens parlava en espanyol, i que al dir-li a principi de curs que la nena és dislèxica, tot oferint-li l’informe del Trivium, ens va dir que l’havíem de canviar d’escola perquè en aquella no tenien recursos per ajudar-la, i que per això necessitàvem un informe d’un psicòleg del país, perquè el que portàvem de Catalunya no els servia, i ni se’l va mirar! (I això que estava traduït a l’anglès!). La psicòloga del Seguro que ens va tocar, com que ens veia molt perduts, ens va informar d’una pàgina web on podíem veure com funciona el sistema educatiu en aquest país. Aquesta va ser la clau perquè, quan el “Conseilor” va veure que portàvem tota la informació de la pàgina web impressa i subratllada amb retolador fluorescent, va canviar com un mitjó! Seguint aquesta informació, demanàvem a l’escola que avaluessin a l’estudiant per poder determinar quines ajudes o quin tipus d’escola necessita. Llavors va dir que aquesta obció ja ens la va dir a la primera entrevista (com devia fer-ho que cap dels dos no ho havia pas entès!), i que per això havíem de parlar amb una altra mestra que és la que coordina aquest programa (una mena de mestra d’Educació Especial). I aquí és on vaig veure clar que tot depèn de l’idioma que utilitzis, perquè ella només ens parlava en anglès, i al veure que l’enteníem ens va arribar a dir que quan els pares són sudamericans o africans aquest procés és molt llarg i sovint no arriba a enlloc, mentre que si uns pares com nosaltres en feien el seguiment, sense canviar-la d’escola podrien donar-li a l’alumne les ajudes que necessitava i que es determinarien amb aquesta avaluació (almenys això és el que vem entendre tots dos). De seguida em vaig afanyar a dir alguna cosa perquè veiessin que jo també sabia el seu idioma, el Pep va escriure la petició en anglès per firmar-la tots dos, ja que, inexplicablement, no hi havia formulari previst per a aquesta situació. Sigui com sigui, vaig sortir d’aquella reunió doblement satisfeta: Primer perquè amb el problema de l’educació de la nostra filla, fins ara anàvem donant pals de cec, i ara crec que hem encertat l’olla; En segon lloc perquè ara sé per què necessito utilitzar aquest idioma que no és el meu… I finalment, perquè encara tinc capacitat per sorprendre’m!
