80. UN PASSEIG AMB EL SENYOR GAUDÍ / A STROLL WITH MISTER GAUDÍ (Pau Estrada, Versió en català: Imma Villegas)

Publicat el 4 d'octubre de 2024 per M.INMACULADA VILLEGAS ALBA

UN PASSEIG AMB EL SENYOR GAUDÍ

Text i il·lustracions: Pau Estrada

Versió en català: Imma Villegas

Com cada matí, el senyor Gaudí surt aviat de casa per anar a la feina. Fa un dia fred. “Brrr!” diu, mentre es posa el barret finsa les orelles. S’escalfa les mans amb l’alè, es corda la jaqueta i comença a caminar.

Antoni Gaudí viu en una casa de color rosa enmig d’un par que sembla un bosc encantat fet de pedra. Baixa les escales que porten a la sortida i saluda el seu amic el drac, el guardià del parc.

“Fins després, estimat amic!” diu, traient-se el barret. “Vigila el parc fins que torni. M’he d’afanyar. No vull fer tard a la feina.”

El drac de colors respon amb un somriure a aquest ritual, que es repeteix cada matí. Mentrestant, el senyor Gaudí accelera el pas i baixa a peu a la ciutat.

Com cada matí, els carrers estan força animats: crits dels conductors dels cotxes de cavalls, xiscles dels tramvies plens de gent, i bicicletes volant com orenetes per la calçada… el tràfic de la ciutat.

El senyor Gaudí camina sense fixar-s’hi. Tot distret, xoca amb els altres vianants, o travessa el carrer sense mirar.

“Compte! Mira per on vas!” li crida un ciclista.

Als altres vianants, el senyor Gaudí els sembla un captaire de barba blanca, perdut en els seus pensaments. Alguns fins i tot s’aparten per por que no els demani diners. No s’imaginen que és l’arquitecte més famós de Barcelona. La seva ment ha creat alguns dels edificis més originals i emblemàtics de la ciutat. També ha dissenyat monuments, fanals, bancs i fins i tot llambordes.

Avui, com cada dia, va fent el seu camí, absort en els seus pensaments. Ningú reconeix l’home vell i taciturn que va pel carrer.

El senyor Gaudí arriba a la Casa Milà, un edifici d’apartaments que s’ha acabat fa poc. Com tots els seus projectes, la Casa Milà no s’assembla a res que s’hagi vist fins ara. Més aviat sembla una enorme muntanya de pedra, la seva silueta corbada sembla sortida d’un somni o d’un conte de fades. Molta gent troba aquest edifici extremadament lleig, diuen que sembla més una pedrera que un bloc de pisos. Per això, també n’hi diuen: “La Pedrera”.

Aquest matí el senyor Gaudí ha anat a la casa Milà per intentar calmar alguns residents que no estan gens contents amb la seva nova llar.

“Miri, senyor Arquitecte,” diu una senyora. “Vostè potser és un geni, però amb aquestes parets i sostres tan corbats sembla més una cova que un pis, és impossible posar mobles o penjar un quadre. I què passa amb el meu piano de cua? No hi cap a la sala de música! Pot dir-me exactament on se suposa que he de posar el meu piano?”

“Senyora”, respon el senyor Gaudí aixecant les celles, i a punt de perdre la paciència, “Li suggereixo que provi de tocar el violí!”

Al cap d’una hora d’escoltar queixes, el cap del vell arquitecte està a punt d’explotar i puja al terrat a la recerca d’una mica d’aire. Respira fondo i s’asseu als esglaons.

“La gent que és tan convencional em fa tornar boig!” murmura entre si, mentre observa com volen els coloms pel cel.

“Per què és tan difícil per a ells deixar enrere els seus prejudicis i fer volar la imaginació?

“D’acord! Cap a la feina, ja he perdut prou de temps aquest matí,” es diu a si mateix tot posant-se dret.

El senyor Gaudí surt al carrer i es posa a caminar, tot remenant unes avellanes que sempre porta a les butxaques.

Una mica més enllà de la Casa Milà, s’està construint el projecte més gran de la seva vida: una església anomenada la Sagrada Família. Serà tan gran com una catedral i tan alta com un gratacels.

El vell arquitecte arriba a la Sagrada Família i baixa al taller. Allà, els seus col·laboradors el posen al dia de com avança l’obra. Per a aquells qui no el coneixen bé, el senyor Gaudí els sembla l’arquitecte més caòtic i difícil d’entendre de tot el món. En comptes de dibuixar plànols en paper, prefereix il·lustrar les seves idees amb cartolines fetes a mà o escultures de guix. De vegades fa models amb cables, robes, pesos penjant i miralls per fer que els seus dissenys es puguin veure cara amunt. Sovint arriba a la feina amb noves idees i canvia el projecte en un moment, com si fos un caprici.

Tanmateix, els seus ajudants, treballadors i artesans, que el coneixen de fa molts anys, han après a interpretar les seves idees, transformant-les de pedra, maó, mosaic o ferro forjat, fins a convertir-se en autèntiques obres d’art.

Al final de la tarda, el senyor Gaudí es reuneix amb Josep Maria Jujol, un dels més estrets col·laboradors. El jove arquitecte li planteja una qüestió que el preocupa des de fa algun temps.

“Mestre, la construcció de la Sagrada Família va bé. Aviat acabarem les primeres torres, però heu pensat que potser tardarà molts anys a acabar-se aquesta genial obra? Està clar que no viurem per veure-la acabada.”
“Benvolgut Jujol, conec bé per a qui estem treballant, i sé que el meu client no té presa. Com creus que es van construir les catedrals en el passat? La Sagrada Família és un projecte que avarca diverses generacions, i cadascuna ajudarà a enriquir el seu esplendor. És veritat que nosaltres només podem començar-la i permetre a altres que l’acabin, un dia s’acabarà i serà un goig veure-la. La Sagrada Família serà l’orgull de Barcelona, t’ho asseguro.”

Aquesta tarda, el senyor Gaudí no pot estar-s’hi més perquè ha quedat per sopar amb el seu amic el Comte Güell. Després de donar les darreres instruccions als seus col·legues, es posa el barret i s’acomiada.

Sortint a corre-cuita per trobar-se amb el seu amic, amb el cap ple d’idees, travessa el carrer sense mirar un altre cop, i per segona vegada avui està a punt de tenir un accident.

“Miri per on va, senyor!” li crida un guàrdia urbà. Embadalit, el vell arquitecte tartamudeja una disculpa, agafa el tramvia i se’n va cap a la part alta de la ciutat.

El Comte Eusebi Güell és l’únic veí al parc on viu. De fet, el Comte Güell és el propietari del parc, i el seu nom està escrit amb lletres grosses en un mosaic a l’entrada: Parc Güell. Amb la seva fortuna, ha finançat molts dels projectes del senyor Gaudí, encara que sovint es pregunta si no s’acabarà convertint en un excèntric com el seu amic. De vegades té por que els extravagants dissenys de l’arquitecte el portin a la ruïna.

Quan van construir el parc Güell, ja fa alguns anys, el Comte volia crear una àrea residencial per a rics, ple de mansions luxoses, però ningú es va interessar per la seva idea d’una ciutat jardí. Ara, només ell i el senyor Gaudí viuen en el parc solitari.

Asseguts al banc que fa una serp al voltant de la plaça, el Comte deixa anar un sospir melancòlic.

“Antoni, amic meu,” diu, “hem de rendir-nos a l’evidència que aquest parc no serà mai el què jo esperava que fos. Entre aquells que pensen que és massa lluny del centre de la ciutat, i aquells que detesten la teva arquitectura, de les seixanta parcel·les en venda només se n’ha venut una.

“Tens raó, Don Eusebi.” Respon el senyor Gaudí. “Em temo que tu i jo som els únics a qui ens agrada la meva arquitectura.”

“Bé, ara mateix, no estic pas dient que m’encanti, però certament ho respecto.” Contesta el Comte, tot posant-se dret.

Després de passejar una estona en silenci, el Comte Güell es gira cap al seu amic, acaricia la seva barba solemnement i exclama: “No en parlem més, Antoni! Oblidem la ciutat jardí que mai serà, i tota aquella gent rica que mai vindrà a viure aquí. Estic cansat de veure aquest parc tan buit. Aquest lloc meravellós no va ser construït perquè dos vells solitaris com nosaltres hi visquin tots sols. He decidit que el Parc Güell hauria d’esdevenir un parc públic, on els infants hi puguin jugar, les famílies en gaudeixin, i qualsevol que vingui a Barcelona pugui visitar.”

“Una idea excel·lent, Don Eusebi!” respon el senyor Gaudí entusiasmat.

El dos amics sopen junts a la mansió del Comte. Mentre Don Eusebi gaudeix d’un banquet, el senyor Gaudí, un vegetarià, és feliç menjant una amanida verda i algunes verdures al vapor.

Les hores del vespre passen silenciosament, i els dos amics continuen la seva conversa inacabada, recordant memòries de la seva joventut, i imaginant nous projectes que mai arribaran a ser realitat.

“Entre nosaltres dos, Don Eusebi, saps quin és el meu gran somni com a arquitecte?” diu el senyor Gaudí amb una mirada de complicitat. “M’agradaria construir un edifici monumental a Nova York, la ciutat dels gratacels. No riguis, estimat amic, fins i tot tinc els plànols dibuixats!

“Ah, Amèrica! El Nou Món!” exclama el Comte, un somriure li il·lumina la cara, mentre pensa en la terra on el seu pare va fer la seva fortuna fa molt anys.

És tard quan els dos amics se separen. En el seu camí cap a casa, el senyor Gaudí s’atura a dir bona nit al drac de colors.

“Aquí estic, amic meu, després d’un altre sopar amb el Comte, intentant arreglar el món, com sempre! Però sé que els nostre temps està arribant a la fi. Un dia, en un futur proper, serem història, i tu seguiràs aquí guardant el parc per a les generacions que vindran.

Bona nit, estimat drac. Que la providència t’acompanyi.”

A STROLL WITH MR. GAUDÍ

Textos i il·lustrations: Pau Estrada

Versió original en anglès

Mr Gaudí leaves home early for work, as he does every morning. It’s a chilly day. “Brrr!” he utters, as he pulls his hat down over his ears. He warms his hands with his breath, buttons up his jacket and stars to walk.

Antoni Gaudí lives in a pink house in the middle of a park that looks like an enchanted forest made of stone. He goes down the steps that lead to the exit and greets his friend the dragon, the guardian of the park.

“See you later, my dear friend!” he says, raising his hat. “Look after de park until my return. I must hurry. I don’t want to be late for work”.

The multicoloured dragon replies with a smile to this ritual, which is repeated every morning. Meanwhile, Mr Gaudí quickens his step and walks down to the city.

Like every morning, the streets are bustling. Horse carts are urged on by shouts from their drivers, trams packed full of passengers screech and bicycles fly along at great speed like swallows, negotiating the traffic.

Mr. Gaudí walks along, not paying attention. He’s rather absentminded and he sometimes bumps into other pedestrians or crosses the road without looking.

“Careful there! Look where you’re going!” shouts a cyclist.

To passerby, Mr Gaudí resembles a white-bearded beggar, lost in thought. Some of them even step out of the way, fearing he might ask them for money.

You’d never imagine that this is Barcelona’s most famous architect. Thanks to his imagination, some of the city’s most original and emblematic buildings have been created. He has also designed monuments, lamppost, benches, and paving stones.

Yet today, like every other day, he goes along his way, absorbed in his thoughts. Nobody recognizes the taciturn old man as he walks by.

Mr Gaudí arrives at Casa Milà, an apartment building that he has completed recently. Like all his projects, Casa Milà looks like nothing ever seen before. Resembling an enormous mountain of stone, its curving silhouette looks like something out of a dream or a fairy tale. Nonetheless, many people find this building extremely ugly, claiming that it looks more like a quarry than a block of flats. Thus, its nickname, “La Pedrera”, which means “quarry” in Catalan.

This morning Mr Gaudí is at Casa Milà trying to calm down some residents who aren’t at all happy with their new home.

“Look here, Mr Architect,” says a lady. “You may be a genius, but with these curved walls and ceilings that look more like a cave than a flat, it’s impossible to furnish or hang a picture. And what about my grand piano? It doesn’t fit in the music room! Can you tell me where exactly I’m supposed to put my piano?”

“Madame,” answers Mr Gaudí with his eyebrows raised, on the verge of losing his patience, “I suggest you try playing the violin!”

After an hour of listening to complaints, the old architect’s head is about to explode and he goes up to the roof terrace for a bit of air. He breathes deeply and sits down on a step.

“People who are so conventional drive me mad!” he murmurs while he watches the flight of the pigeons in the sky.

“Why is it so difficult for them to let go of their prejudices and open up their imaginations?”

“Right! Off to work, we’ve wasted enough time this morning,” he says to himself as he gets to his feet

Mr Gaudí heads out onto the street and starts to walk, munching along on some of the hazelnuts that he normally carries in his pockets.

A few blocks away from Casa Milà, the biggest project of his life is being built: a church called the Sagrada Familia (the Church of the Holy Family). It will be as big as a cathedral and as tall as a skyscraper.

The old architect arrives at the Sagrada Familia and goes down to the workshop. There, his collaborators update him on the building’s progress. For those who don’t know him well, Mr Gaudí may appear to be the most difficult and chaotic architect in the world. Rather than sketching plans on paper, he prefers to illustrate his ideas with handmade cardboard or plaster sculptures. Sometimes he sets up models of cables, ropes, and hanging weights and uses mirrors to visualize his designs rightside-up. He often arrives at the work site with new ideas and changes the project on the spur of the moment, almost on a whim.

Nonetheless, his assistants, workers and craftsmen, who have known him for many years, have learned to interpret his ideas, transforming them into stone, brick, mosaic or wrought iron until they finally become art.

As evening falls, Mr Gaudí retires to talk to Josep Maria Jujol, one of his closet collaborators. The young architect puts a question to him that has been worrying him for some time.

“Master, the construction of the Sagrada Familia is going well. Soon we’ll finish the first towers, but have you considered that it may take many more years to complete this great work? Clearly we won’t live to see it finished.” “My dear Jujol, I know who I’m working for, and my client is in no hurry. How do you think the cathedrals of the past were built? The Sagrada Familia is a project that will span several generations, and each one will help to enrich its splendour. While it’s true that we can only begin it an allow others to finish it, one day it will be completed and it will be a joy to see. The Sagrada Familia will be the pride of Barcelona, I can assure you.”

This evening Mr Gaudí can’t linger because he has arranged to have dinner with his friend Count Güell. After giving some final instructions to his colleagues, he puts on his hat and says goodbye.

Rushing off to meet his friend, his head full of ideas, he crosses the road again without looking and has the second near miss of the day.

“Watch where you’re going, mister!” shouts a traffic guard.

Dazed, the old architect stammers out an apology, gets onto a tram and heads to the upper quarter of the city.

Count Eusebi Güell is Mr Gaudí’s only neighbour in the park where he lives. In fact, Count Güell is the park’s owner, and his name is written in large letters in mosaics at the entrance: Park Güell. With his fortune, he has financed many of Mr Gaudí’s projects, although he often asks himself if he’s not becoming as eccentric as his friend. He sometimes wonders whether the architect’s outlandish designs will eventually ruin him.

When they built Park Güell some years ago, the Count wanted to create a residential area for the rich, full of luxury mansions, but nobody was interested in his idea of a garden city. Now, just he and Mr Gaudí live in the solitary park.

Seated on the bench that snakes around the square, the Count lets out a melancholy sigh.

“Antoni, my friend,” he says, “we must yield to the evidence that this park will never be what I hoped it would be. Between those who think it’s too far from the city centre and those who detest your architecture, of the sixty plots up for sale only one has sold.”

“You are right, Don Eusebi.” Answers Mr Gaudí. “I’m afraid that you and I are the only people who like my architecture.”

“Well, now, I’m not saying that I love it, but I certainly respect it.” Replies the Count, getting to his feet.

After walking for a while in silence, Count Güell turns to his friend, strokes his beard solemnly and declares: “Let’s say no more, Antoni! We’re going to forget about the garden city that will never be, and all those rich people who’ll never come to live here. I’m tired of seeing this park so empty. This marvellous place wasn’t built for two solitary old men like us to live in alone. I’ve decided that Park Güell should become a public park where children can play, families can enjoy themselves, and everyone who comes to Barcelona can visit.”

“An excellent idea, Don Eusebi!” responds Mr Gaudí enthusiastically.

The two friends dine together in the Count’s mansion. Whilst Don Eusebi tucks into a feast, Mr Gaudí, a vegetarian, is happy to eat a green salad and some steamed vegetables.

The evening hours quietly pass, and the two friends continue their endless conversation, recalling memories of their youth and imagining new projects that will never come to fruition.

“Just between the two of us, Don Eusebi, do you know what my great dream as an architect is?” says Mr Gaudí with a look of complicity. “I would like to construct a monumental building in New York, the city of skyscrapers. Don’t laugh, dear friend, I even have the plans drawn!”

“Ah, America! The New World!” exclaims the Count, a smile lighting up his face as he imagines the land where his father made his fortune many years ago.

It is late when the two friends part. On his way home, Mr Gaudí stops to say goodnight to the multicoloured dragon.

“Here I am, my friend, after another dinner with the Count, trying to put the world to rights, as usual! But we know that our time is coming to an end. One day, in the not too distant future, we’ll be history, and you’ll still be here guarding the park for the generations to come.

Goodnight, dear dragon. May providence be with you.”

PROPOSTA DIDÀCTICA-80

CONTE: Un passeig amb el senyor Gaudí/ A stroll with Mr. Gaudí (Pau Estrada (versió en anglès)/ Traducció al català: Imma Villegas)

EDAT: A partir de 6 anys

TIPUS: Llegenda o narració històrica

ACTIVITATS:

Conte: Un passeig amb el senyor Gaudí/ A stroll with Mr. Gaudí

/Conversa: L’obra de Gaudí /El Modernisme

Llenguatge Verbal,
Descoberta d’Un Mateix i de l’Entorn

Cançons: Antoni Gaudí (Mireia Muñoz /Felix de Blas) /Oh Gaudí (Lunis de leyenda) /Antoni Gaudí (Pere Salicrú i Alba)
- Llenguatge Musical
- Llenguatge Verbal
- Llengua anglesa
- Llengua espanyola
La Recerca: Antoni Gaudí / El Modernisme
- Descoberta de l’Entorn
Activitat-Taller: Construïm la Sagrada Família… i altres obres de Gaudí
- Descoberta de l’Entorn
- Llenguatge Plàstic
Racó de l’escriptor: Inventar-se un conte amb els personatges de Gaudí
- Llenguatge Verbal
- Llenguatge Plàstic
- Descoberta d’Un Mateix i de l’Entorn
El Repte: Obres de Gaudí
- Llenguatge Verbal
- Descoberta de l’Entorn
Visita a una obra de Gaudí
- Descoberta d’Un Mateix i de l’Entorn

a)Objectius:

Escoltar el conte: Un passeig amb el senyor Gaudí / A stroll with Mr Gaudí
Escoltar i respectar les intervencions dels companys
Expressar les pròpies vivències i opinions sobre el Modernisme i l’obra de Gaudí
Aprendre i cantar alguna cançó sobre Gaudí
Buscar informació sobre Antoni Gaudí i sobre el Modernisme
Inventar-se i escriure un conte amb els personatges de Gaudí
Distingir diferents obres de Gaudí, dir com es diuen i a on estan situades
Visitar alguna obra de Gaudí

b)Desenvolupament de les activitats:

EL CONTE/VOCABULARI/CONVERSA
1. Conte: Llegeixo el conte tot ensenyant les imatges del conte.
2. Vocabulari: Faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès, i aclareixo el vocabulari nou.
  VOCABULARY
  - stroll: passeig
  - chilly: fred
  - utter: pronunciar
  - enchanted: encantat
  - greet: saludar
  - hurry: afanyar-se
  - meanwhile: mentrestant
  - quicken: accelerar
  - bustling: bulliciós, animat
  - urge: instar
  - shouts: crits
  - trams: tramvies
  - packed full: ple
  - to screech: xisclar
  - swuallows: orenetes
  - rather: més aviat
  - absentminded: distret
  - to bump: xocar
  - pedestrians: vianants
  - passerby: transeünt, vianant
  - beggar: captaire
  - nonetheless: tanmateix
  - claiming: al·legant
  - nickname: sobrenom
  - thus: així
  - quarry: Pedrera
  - eyebrows: celles
  - verge: vorera, límit
  - drive me mad: em torna boig
  - skayscraper: gratacels
  - workshop: taller
  - sketching: dibuixant
  - plaster: guix
  - spur: decision inesperada
  - whim: caprici
  - craftsmen: artesans
  - brick: maó
  - wrought iron: ferro forjat
  - great: genial
  - linger: perdurar
  - count: comte
  - rushing off: sortint precipitadament
  - near miss: quasi accident, fallada
  - dazed: embadalit
  - stammers out: tartamudeja
  - neighbour: veí
  - owner: propietari
  - financed: finançat
  - although: encara que
  - eccentric: excèntric
  - outlandish: extravagant
  - sigh: sospir
  - yield: cedir
  - plots: parcel·les
  - strokes: acaricia
  - dine: sopar
  - whilst: mentre
  - tuck into: ficar-se, endinsar-se, amagar-se
  - feast: festa, banquet
  - esteamed: al vapor
  - quietly: en silenci
  - recalling: recordant
  - fruition: fructificació
  - skaycraper: gratacels
  - lighting up: il·luminant
  C. Conversa: Saps qui és el senyor Gaudí?, has visitat alguna obra d’ell o n’has vist fotografies?, quina t’ha agradat més o menys i per què?, has sentit a parlar del Modernisme?, coneixes alguna obra d’altres Modernistes?, has intentat mai dibuixar imitant la natura?, ets capaç de descobrir personatges fantàstics o estranys en les obres de Gaudí?, sabies que a la gent de la seva època no li agradaven les seves obres?, per què creus que passava això?, creus que Gaudí era un geni?, per què?
CANÇONS

CANÇÓ D’ANTONI GAUDÍ

Lletra: Mireia Muñoz

Versió musical del Félix de Blas

Antoni Gaudí

amb rajoles feia mosaics,

un gran artista

era un home modernista;

es fixava en la natura,

geni de l’arquitectura,

i ara tothom está enamorat

de les obres que ens ha deixat.

Va deixant per la ciutat

obres de ferro forjat,

en fanals i en els reixats,

a veure qui troba el drac?

Pel parc Güell de caminada

trobareu la sargantana,

trencadís per tot arreu,

si al banc rodóaneu.

Antoni Gaudí…

La Pedrera feta d’ones

com el mar de Barcelona,

hi ha claror per les escales

i xemeneies encantades.

la casa Batlló al terrat

té les escates d’un drac,

les parets de tots colors,

llueixen fins que es fa fosc.

Antoni Gaudí…

Les columnes semblen arbres,

totes juntes fan un bosc,

i la música que hi sona

sempre arriba al Fons del cor!

A la Sagrada Família

treballava nit i dia,

fins que va creuar la via

mentre passava el tramvia.

Oh GAUDÍ

Lunis de leyenda

(en Espanyol)

Oh oh Gaudí, oh oh Gaudí,

haz que cada esquina que rodea tu ciudad

sea un jardín!

El joven Gaudí creció en un bello pueblo,

pero una enfermedad no le dejaba andar.

La naturaleza fue su gran recreo,

y sus leyes se propuso imitar.

Soñó con edificios altos como árboles,

y cuando se curó por fin quiso estudiar:

Seré un gran arquitecto!

Más sus profesores no entendieron su genialidad.

Defendía las formas de la naturaleza,

frente a aquellas construcciones de apariencia gris.

Oh oh Gaudí, oh oh Gaudí,

en armoní con mama natura hay que vivir.

Oh oh Gaudí, Oh oh Gaudí,

haz que cada esquina que rodea tu ciudad

sea un jardín!

Cuando Antoni Gaudí pudo cumplir su anhelo,

todos miraron tan extraña creación.

Hasta que el conde Eusebio vio su talento,

pero aquel sueño juntos fracasó.

Gaudí no se rindió, pensó un nuevo proyecto:

construir en Barcelona una gran catedral,

a todos les gustó y obtuvo el consenso:

la Sagrada Familia fue real!

Desde entonces es el símbolo del Modernismo,

el sueño de un niño, que un genio se inventó.

Ooh oh Gaudí, oh oh Gaudí,

en armonía con mama natura hay que vivir.

Ooh oh Gaudí, oh oh Gaudí,

haz que cada esquina que rodea tu ciudad

sea un jardín!

Oh oh oh Gaudí!

ANTONI GAUDÍ

Pere Salicrú i Alba

Antoni Gaudí

màgic arquitecte,

amb ciment i pedres,

llapis i paper,

has creta un art genial

que el món sencer admira,

encara és modern

cent anys després.

Són vuit torres de llegenda,

serps, cargols, granotes, dracs,

és la Sagrada Família,

a tot el món no hi ha igual.

La Pedrera i el parc Güell,

can Batllói el Bell Esguard,

quins mosaics més ingeniosos,

Gaudí ens fa universals.

3.LA RECERCA: Antoni Gaudí / El Modernisme

Antoni Gaudí

(1852-1926)

Pau Estrada

Antoni Gaudí i Cornet és un dels molts arquitectes renovadors del nostre temps, i el gran mestre dels Modernisme Català. Va contribuir a crear la imatge de Barcelona, i cada any milions de turistes visiten la ciutat per admirar llocs com el Parc Güell, la Sagrada Família o la Casa Milà.

Tanmateix, Gaudí no va néixer a Barcelona sinó a Tarragona. No se sap el lloc exacte on va néixer, si Reus o Riudoms, tots dos es disputen ser el seu lloc de naixement. Encara que era un bon estudiant, Gaudí deia que el seu millor mestre va ser la natura, amb la seva infinitat de textures i formes geològiques i botàniques. Ben aviat, va descobrir la seva vocació d’arquitecte i se’n va anar a Barcelona per estudiar a la Universitat, on ràpidament va començar a destacar per la seva personalitat i l’originalitat dels seus dissenys. De jove, Gaudí no deixava ningú indiferent, i el dia de la graduació, el degà de la facultat d’arquitectura va dir d’ell: “No sé si tenim un geni o un boig.”

No gaire més tard començant la seva carrera professional, Gaudí aconseguí una feina que canviaria la seva vida i a la que s’hi dedicaria més de quaranta anys. A mitjans del segle XIX, un grup de devots decidiren construir una església que servís com a “temple expiatori” per a la ciutat de Barcelona, però el projecte avançava molt lentament i l’arquitecte original va ser acomiadat. Gaudí apareixia com a candidat ideal per a continuar el treball perquè tenia talent i a més era molt religiós. Ell va transformar completament el projecte, i acabaria creant un dels més originals experiments arquitectònics en l’art modern. La Sagrada Família és un projecte tan enorme que encara està en construcció molts anys després de la mort de Gaudí. Tanmateix, a ell no el preocupava com de llarga seria la feina. Com ell deia, tot a la natura, com ara un roure centenari, necessita temps per créixer.

A part de la Sagrada Família, Gaudí també va crear moltes altres estructures, des d’edificis d’apartaments a grans mansions i esglésies. També va dissenyar fanals, llambordes, mobles i interiors. Mai va viatjar fora d’Espanya, i la major part de seu treball es troba a Barcelona. La Casa Batlló i la Casa Milà, dos dels seus edificis més emblemàtics, estan situats al Passeig de Gràcia, una gran avinguda de Barcelona. Gaudí també va arribar a fer alguns treballs fora de Catalunya, per exemple el Palau del Bisbe d’Astorga, a Lleó, la torre “El Capricho”, a Comillas, Santander, i la restauració de la Catedral de Palma de Mallorca.

Gaudí era un personatge insòlit. Descuidava la seva aparença i portava el mateix vestit cada dia fins que literalment queia a trossos. Amb la seva dieta i salut, en canvi, era molt meticulós: era vegetarià estricte, menjava sense sal i no fumava ni bevia alcohol. Mai es va casar i no mostrava cap interès per la fama ni la fortuna. La seva vida va ser dedica enterament a la seva feina. Ell dei que era inflexible i tossut, però també podia ser afectuós i tenia un subtil sentit de l’humor. Era considerat amb els seus col·laboradors i treballadors; sempre els encoratjava que fessin el millor d’ells mateixos. El seu lema era “Festina lente”, frase llatina que vol dir “més pressa, menys córrer.”

Al 1878, Gaudí coneix Eusebi Güell, un jove emprenedor fill d’un dels homes més rics del país, que també tenia el títol de comte de mans del rei. La seva amistat va durar fins al final de les seves vides. Gràcies a la seva fortuna personal i la seva sensibilitat artística, el Comte Güell va esdevenir el mecenes de Gaudí. Així, alguns dels treballs més inspirats de Gaudí, inclosos el Palau Güell, la Colònia Güell i fins i tot el Parc Güell, van veure la llum. A la Gran Bretanya, Güell havia vist les típiques ciutats jardí i en va quedar captivat per la serva harmoniosa combinació de natura i paisatge urbanístic. En aquest moment, els habitants de les ciutats, especialment a Barcelona, vivien amuntegats l’un al costat de l’altre, en barris inhòspits on les malalties s’escampaven de forma desenfrenada. Buscant una manera de viure més saludable, Güell decidí construir una ciutat jardí en un turó als afores de Barcelona, i li va encarregar el projecte a Gaudí, donant-li completa llibertat artística.

Al Parc Güell Gaudí creà un lloc extraordinàriament original, on va desenvolupar algunes de les seves tècniques més característiques, per exemple el “trencadís”, mosaic fet utilitzant ceràmica de rebuig. Al 1904, es va obrir el parc i tots dos, Güell i Gaudí, van anar-hi a viure.

Tanmateix, com a negoci residencial el parc va ser un total fracàs comercial, ja que estava massa lluny del centre de la ciutat i a més, tot i que també podria ser difícil de creure-hi avui en dia, en aquell moment l’arquitectura de Gaudí no era gens popular. Durant alguns anys, Güell i Gaudí van ser pràcticament els únics residents del parc. El comte va morir el 1916, i Gaudí va continuar vivint al parc fins al darrer any de la seva vida, quan es va traslladar a viure al seu estudi de la Sagrada Família. Va morir després de ser atropellat per un tramvia el 1926.

Poc després, la família Güell van fer donació del parc a la ciutat de Barcelona. Avui, la casa on va viure Gaudí és un museu, i la mansió dels Güell una escola de primària.

Extret del llibre:

A stroll with Mr. Gaudí,

de PAU ESTRADA,

Editorial Juventud.

(Traducció: Imma Villegas)

El modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del segle XIX i principi del XX, van maldar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d’unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920.

Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l’ús de materials innovadors. Els arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d’una Catalunya moderna.

Tot i això, el modernisme català no va ser tan sols un estil arquitectònic i decoratiu caracteritzat per les formes curvilínies, extretes de la flora i en general de la natura. En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art Nouveau, Modern Style o Glasgow Style, Jugendstil, Sezession, Liberty, etc. El que va començar-se a anomenar modernisme, a Catalunya, eren les arts –incloses literatura i música– més noves, més modernes, que van aparèixer al final del segle XIX i van continuar els primers anys del segle XX. Era l’art més semblant a les tendències més modernes aparegudes a Europa. Així, tan modernista era un pintor que s’acostava al simbolisme com un altre que seguia l’impressionisme o un escriptor seduït pel naturalisme. Si sonaven a modern eren, en conseqüència, modernistes.

Encara que és part d’un corrent general que sorgeix a tot Europa (el Modernisme), a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix en el modernisme probablement més desenvolupat. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país. L’arquitectura, l’escultura, la pintura i les arts decoratives catalanes van trobar la seva compatibilitat en l’Art Nouveau, i la concordança amb el que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seva modernitat transformant-se). De mans d’arquitectes catalans, aquest estil té, a més a més, exemples notables a ciutats com ara Comillas, Novelda, Astorga, Melilla,Terol o Lleó, tenint com a fites significatives l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. De Gaudí: el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló; De Domènech i Montaner: el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau a Barcelona; Pel que fa a la pintura modernista, podem trobar moltes d’aquestes obres exposades a diferents museus catalans com el Museu Nacional d’Art de Catalunya o el Museu del Modernisme Català.

Informació extreta de: Wikipèdia

4.ACTIVITAT-TALLER: Construïm la Sagrada Família… i altres obres de Gaudí

1)Per començar: El Trencadís

Una de les tècniques més característiques de Gaudí és el que s’anomena Trencadís. Consisteix en utilitzar trossos de rajoles de diferents colors que ja no serveixen, és a dir de rebuig, per fer mosaics amb dibuixos diferents.

NECESSITEM:

Papers de colors
Tisores (opcional)
Pega (que pot ser de barra)
Dibuixos d’obres de Gaudí
Cartolina o base (opcional)
i… una mica d’IMAGINACIÓ!

Primer tallem el paper a tires i després a trossets petits, podem fer-ho amb les tisores o bé esquinçant el paper amb els dits, tècnica que recomano en el cas que es tracti d’infants molt menuts. Després observem dibuixos d’obres de Gaudí, triem el dibuix que ens agradi més. Posarem la pega a sobre el dibuix, i no pas en els trossets petits que tenim preparats, i anem enganxant els papers de colors a dins del dibuix, procurant omplir tot l’espai, i també que no se’ns cavalquin. Per acabar podem retallar-ne la silueta i enganxar-la en una cartolina o base més forta.

2)Si ho voleu una mica més difícil: Les torres de la Sagrada Família

Si ens fixem en la Sagrada Família, veiem que té moltes torres. Observant com són les torres, tot mirant una fotografia o dibuix, veurem que algunes són més altes i altres no tant, que tenen finestretes fins arribar a dalt, i acaben en una forma especial: avui farem les que acaben en forma de bàcul de bisbe.

NECESSITEM:

Cartolina
Retolador
Cordill
Tisores
Cúter o punxó i felpa
Cel·lo
Paper cel·lofana de colors (o de seda)
Cola blanca
Base de cartó o porexpan (opcional)
I… una mica d’IMAGINACIÓ!

Primer agafem la cartolina i dibuixem una línia corba amb l’ajuda d’un llapis lligat a un cordill, per poder fer un con. Ho retallem i, abans de tancar el con, dibuixem les finestretes amb retolador, i les traiem amb un cúter, o les punxem amb l’ajuda d’un punxó i una felpa. Després, posem cola blanca al voltant de les finestretes i enganxem el paper cel·lofana per dins. Ara sí acabem de fer el con, i l’enganxem amb una mica de cel·lo. Per fer el caputxó dibuixarem i retallarem la forma en cartolina, podem fer-nos primer una plantilla perquè siguin ben iguals. Tallo el paper de cel·lofana a trossets petits, i amb les mans fem boletes i xurros, també podríem utilitzar paper de seda. A continuació, enganxem les boletes a la vora tot fent la silueta del bàcul, cal posar la cola a la cartolina i no pas a la bola, i els xurros al mig tot fent una creu. Calen dos bàculs per a cada torre, que els enganxarem només per la base amb una mica de cel·lo, de manera que quedin encarats i oberts, tot fent que l’adorn es vegi per fora. Per acabar, enganxem el bàcul a la punta del con amb una mica de cel·lo.

3)Si ho voleu una mica més divertit: Descobrint els personatges

Com sabeu, Gaudí s’inspirava en la natura per a fer les seves obres, però no sempre es limitava a imitar-la, sinó que a vegades s’inventava personatges estranys, tot seguint les formes de la natura.

NECESSITEM:

Fotografies d’obres de Gaudí
Llapis i paper
Colors o retoladors
Tisores
Pals de polo (opcional)
Cel·lo
i… una mica d’IMAGINACIÓ!

Us proposo que aneu a veure obres de Gaudí, o bé observeu fotografies, i digueu quines formes de la natura hi podeu veure. Si ens fixem bé, potser podreu descobrir personatges fantàstics o estranys a partir d’aquestes formes. Els dibuixem i pintem, o bé ho traiem per impressora, ho retallem i amb una mica de cel·lo els hi podem enganxar un pal de polo pel darrera, per obtenir el titella del personatge.

5.RACÓ DE L’ESCRIPTOR: Inventar-se un conte amb els personatges de Gaudí

Amb diferents personatges de Gaudí, ens podem inventar una historieta o conte, com he fet jo (em refereixo al conte: Salvem la Sagrada Família, que podeu trobar en aquest bloc amb el nombre 6 de l’apartat Els meus contes).

https://blocs.xtec.cat/plugimdecontesimmavillegas/2017/08/01/6-salvem-la-sagrada-familia/

6.EL REPTE: Obres de Gaudí

A veure si sabeu com es diuen i on es troben aquestes obres de Gaudí.

Banc i fanal del Passeig de Gràcia – El Capricho – Casa Batlló – Casa Milà (La Pedrera) – Casa Vicens – Catedral de Palma – Cripta Colònia Güell – Palau Episcopal – Palau Güell – Porta i Pavelló Palau Güell – Parc Güell – Sagrada Família – Torre Bellesguard

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8 9. 10. 11. 12. 13.