6. EL CONTE INVENTAT -2
e)Les rondalles populars: (3)
Tècniques que utilitzen les rondalles populars per inventar noves històries:
- Els records que tenim dels contes que ens explicaven de petits poden ser la base per crear noves històries.
- Fer veure que ens equivoquem també pot donar lloc a un nou conte.
- Explicar la història al revés seria una manera d’equivocar-nos, però aquest cop en el nou conte tot és al revés de la història original.
- Continuar la història un cop el conte s’ha donat per acabat, preguntant-nos: “i què més…?”
- L’amanida de rondalles consisteix, com el seu nom indica, en barrejar els contes fent que els diferents personatges es trobin i interaccionin en un nou conte. En aquest cas, el binomi fantàstic està format per dos noms propis: els dels dos personatges que es troben.
- Per calcar rondalles canviem els noms, els llocs, les dates, però la trama segueix sent la mateixa que la vella rondalla, com calcada.
- Les rondalles amb nova clau consisteix en agafar un conte i canviar-li el temps i/o el lloc on passa.
- L’anàlisi fantàstica és analitzar un personatge per poder-lo utilitzar en noves històries, o bé descriure un personatge amb característiques diferents a les que li tocaria pel què és.
- L’exploració de l’error ens serveix molt bé per aconseguir històries còmiques.
f) Les cartes de Propp:
Segons aquest autor les rondalles estan basades en el que passava realment en la societats primitives: a certa edat abandonaven els nens al bosc per fer-los passar unes proves que els farien entrar al món adult. A partir d’això, Propp descriu l’estructura que tenen totes les rondalles, basada en l’estructura d’aquest ritus. De fet, les rondalles van aparèixer en deixar-se de practicar aquest ritus, i els contes en són un record. Així, Propp presenta una estructura on es distingeixen 30 funcions (3). El coneixement d’aquestes funcions ens pot servir per aplicar-les a noves històries que podem inventar. De fet, moltes de les pel·lícules actuals es basen en aquesta estructura de conte, i en elles hi podem trobar les 30 funcions de Propp.
Per fer-les servir amb els nens, les 30 funcions es converteixen en cartes que van apareixent i cal anar seguint, però que també es poden barrejar, i tampoc no cal utilitzar-les totes. Per què aquestes cartes o funcions tenen sentit per als nens? Segons Propp, perquè l’estructura de les rondalles no tan sols es basa en els ritus primitius, sinó que també es reprodueix avui dia en la vida de l’infant, i això és el que les fa properes a ell i el que li permet identificar-s’hi.
De jocs de cartes per a inventar contes de forma col·lectiva se’n poden fer de diferents tipus, com el de Franco Passatore. Aquestes cartes tenen imatges diferents, un cop barrejades un nen n’agafa una i l’interpreta, després caldrà relacionar-la amb la que agafi el nen següent també a l’atzar.
Aquestes són les 30 funcions de Propp segons G. Rodari (3):
1-allunyament 2-prohibició 3-infracció 4-investigació 5-delació 6-parany 7-complicitat 8-dany (o mancança) 9-mediació 10-consens de l’heroi 11-partida de l’heroi 12-l’heroi és posat a prova pel donant 13-reacció de l’heroi 14-donació de l’atribut màgic 15-transferència de l’heroi 16-l’heroi marcat 17-victòria sobre l’antagonista 18-restitució del dany o de la mancança inicial 19-retorn de l’heroi 20-l’heroi és perseguit 21-l’heroi se salva 22-l’heroi arriba d’incògnit a casa 23-pretensions de fals heroi 24-a l’heroi se li imposa una tasca difícil 25-execució de la tasca 26-l’heroi és reconegut 27-desemmascarament del fals heroi o de l’antagonista 28-transfiguració de l’heroi 29-càstig de l’antagonista 30-noces de l’heroi
g) Els titelles:
El llenguatge propi dels titelles és el moviment, i també el seu principal recurs, encara que poden estar dialogant hores amb els nens sense cansar-se. Per inventar històries amb els titelles ens serveixen totes les tècniques ja descrites amb les rondalles, i també:
- Dos titelles triats a l’atzar poden ser un binomi fantàstic.
- De la televisió: els titelles representen els personatges de la televisió, o bé fan sortir un personatge de conte d’un programa de televisió.
- Amb els més petits: els titelles es relacionen amb símbols, cada titella té el seu personatge definit, i el nen s’identifica amb un d’ells, (que normalment és el príncep o bé un altre nen, i fins i tot pot tenir el seu nom per tal que li sigui més fàcil identificar-s’hi).
(3) GIANNI RODARI: Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries. Ed. Columna.