EL CASTANYER MÀGIC

Llegenda japonesa

Recollida per: J.F. Delgado

                 Una vegada, hi havia una nena preciosa que es deia Hanako.

            Temps enrere, la família de Hanako havia estat pròspera. El seu pare era un ric marxant. Els pares eren feliços amb la seva filla i se l’estimaven moltíssim. Però ell va emmalaltir. Tota la dedicació que la mare va procurar al pare no va servir per a salvar-lo de la mort que finalment se l’endugué i va vestir de blanc tota la família.

            Desaparegut el pare, la mare es va haver de fer càrrec dels negocis. Però els encarregats la van aconsellar malament i, entre cises i mals consells, la mare es va arruïnar de pressa, perquè, tot i que s’estimava molt la seva filla, no gaudia del do del comerç del seu marit difunt.

            Així que Hanako i sa mare van haver de canviar de poble i es van haver d’adaptar a
viure amb molta humilitat, gairebé al llindar de la pobresa. Passaven estretors i, durant els dies llargs de l’hivern, més d’una vegada havien de passar amb aigua les queixes dels budells afamegats que demanaven un àpat més sòlid.

            Malgrat això, totes dues s’estimaven i, a Hanako, mai no li mancava l’amor de la seva mare. La nena va créixer eixerida i afectuosa com la mare. Al nou poble on vivien, tothom se les estimava i gaudia de la seva companyia. Hanako era feinera com ho havia estat el pare i, amb ella, la mare sentia la presència del marit traspassat; la solitud no cobria mai la casa amb el seu vel glaçat.

            De seguida que va poder, Hanako va procurar-se una feina. Però només la va trobar al llunyedar, a ciutat. Tots els dies havia de fer una llarga caminada. Hanako podia haver-se negat a acceptar aquella feina, però la va fer perquè volia alleujar les penalitats econòmiques de la seva mare. També hauria pogut quedar-s’hi a dormir, però no volia desemparar la seva mare de nits.

          Tots els dies sortia abans que la primera claror punxés la punta del dia. Amb l’alba ja enfilava costes. La meitat del menjar que li donaven a la feina el guardava per a la mare i li duia amb un farcell quan arribava a casa amb la nit ja ben entrada. Aquesta era l’única menja de la mare durant tot el dia. La dona l’agraïa profundament des de la cabana pobra on dormien i pensava que només havia tingut una filla, però que valia per moltes.

          I l’endemà, sant tornem-hi: a refer el camí fins a ciutat. El camí era difícil, saltava crestes i feia costes llargues i pendents pronunciats. Tenia, això sí, el privilegi de passar per boscos tupits i frondosos, amb arbres grossos i antics, de brancades llargues, crescuts molt abans que ella nasqués.

          El clima de l’indret era plujós i ventat. La pluja mantenia els boscos impenetrables i sans, però més d’un dia la feia arribar ben xopa a casa. La mare patia perquè la filla no emmalaltís exposada a aquell clima i al temperi.

          Però la duresa del clima importava ben poc a Hanako. Tenia la virtut de badar pel trajecte i observar cadascun dels arbres i les seves formes. Hanako coneixia tots els arbres per les seves diferències, com si fossin persones, i el camí llarg se li feia curt mentre els contemplava atentament.

          A l’hivern sortia de casa quan la glaçada encara era una crosta dura; pel camí li agradava d’anar veient els colors roses i taronges que tenyien el blanc quan el sol sortia.

          Els dies de la primavera que més li agradaven eren els de vent. El vent enlairava les flors dels cirerers com si fossin petits flocs de neu amb ales i perfumaven tot l’aire.

          De l’estiu, li agradava la piuladissa animada dels ocells. Però potser les tempestes sobtades que la feien córrer per arribar més aviat a casa eren les que més l’animaven. També li agradava el tast de la primera cirera, el mossec de la poma.

          Els daurats de la primavera de l’hivern la seduïen, l’omplien de malenconia i la feien somniar. I el somieig se li allargassava durant tota la tardor fins que les fulles tenyides de vi i de foc queien a terra o flotaven per l’aire com plomes endutes pel vent. Però allò que més li agradava eren els crisantems florits.

          La natura era la seva felicitat. El trajecte d’anada i tornada de la feina constituïa la seva única estona d’esbarjo durant les llargues jornades de treball. S’ho passava tan bé mirant les meravelles del bosc que, sense adonar-se’n, va començar a explicar les seves coses a les flors i als ocells.

          Però, entre tots els habitants del bosc, el que l’atreia més era un castanyer magnífic i vell, amb una soca tan ampla que no la podia abastar encerclant-la amb els braços. Tenia una brancada llarga i abundant i, a sota, molta gent s’hi podia aixoplugar de la pluja.

          El castanyer era al mig del bosc. Sempre que el veia, estava contenta perquè li assenyalava la meitat del camí. Així que, en albirar-lo, ja el saludava satisfeta pel camí fet.

Un dia de pluja intensa, Hanako va aixoplugar-se sota el castanyer. No va poder evitar d’acaronar-ne l’escorça i li va semblar sensible com la pell d’una persona.

          Des d’aquell dia de tempesta, sempre s’hi aturava una estona. Hanako li explicava el que havia vist pel camí, com li anava la feina, com estava la mare.

          Així que va prendre aquell castanyer mut i vell com el pare ja gran que havia perdut de ben petita.

          I aquell costum es va allargar. Al cap d’un any d’explicar-li coses, Hanako tenia la sensació que el castanyer la sentia i li va acabar d’explicar totes les seves preocupacions. El castanyer, mut, se l’escoltava amb la presència pesant i enorme de la seva còrpora silenciosa.

         Un dia de tardor, quan Hanako era a punt d’arribar a l’arbre, es va congriar una tempesta i s’hi va refugiar.

          Al cap de poc plovia a bots i a barrals, els llamps tallaven el cel i els trons repicaven des del ventre dels núvols. Hanako estava amoïnada. Si trigava massa, la seva mare es preocuparia molt.

          La pluja repicava les fulles del castanyer sorollosament, però ella s’hi sentia segura i ni li passava pel cap que hi pogués caure un llamp. No recordava que, quan llampega, els arbres atrauen els llampecs amb les seves capçades altes.

          I, de dins de l’arbre estant, li va semblar que sentia una veu suau que li deia alguna cosa. Es va girar de seguida. L’estrèpit de la tempesta sobre les fulles no li permetia de sentir la veu amb claredat. Es va mirar les branques i les fulles on la pluja crepitava. No, no venia de dalt. Aleshores, Hanako va girar l’esguard cap a l’interior del tronc vell.

          Sí, la veu sortia de l’interior del tronc. El to de la veu era el d’un avi, però parlava melosament. S’hi va apropar més i més, lentament; li feia por que algú li estigués parant un parany o que algun esperit maligne del bosc se la volgués endur.

          I, aleshores, aquella veu es va sentir amb tota la suavitat dels bambús quan es gronxen al ritme d’un vent suau.

          -Hanako, sé que et sabrà greu, i a mi també me’n sabrà. Però t’haig de fer saber que aviat ja no ens veurem més.

           Ella de seguida es va adonar que era la veu del castanyer. I va respondre-li:

          -No te’n vagis. No em deixis. Fa molts anys que vius en aquest marge del bosc i, ara que ens hem trobat, perquè vols que ens separem?

          -Aviat arribaran molts homes al teu poblet. Volen construir un vaixell i tallaran tots els arbres d’aquest bosc. No és que me’n vulgui anar, és que aviat m’atraparan i no podré fer res per evitar-ho.

                Hanako va arrencar a plorar.

            -Els meus darrers dies han estan molt feliços gràcies a l’estimació que tu m’has ofert generosament. Vull tornar-te un bocí de l’amor que m’has donat. Escolta bé el que ara et diré:

         Quan els homes hagin bastit el seu vaixell, faran una festa al port per avarar-lo. Aleshores, no podran fer baixar el vaixell per la rampa; no el podran moure ni un centímetre. Quan això passi, tu t’aproparàs al vaixell i diràs: “Sóc Hanako, ja sóc amb tu.” Te’n recordaràs?

          -Sí -va respondre ella. I abans que pogués dir res més, l’arbre va emmudir per sempre, i, en aquell mateix moment, de cop i volta, va parar de ploure.

          Va parar de ploure tan ràpid que, a Hanoko, li va semblar impossible.

          “Les pluges màgiques no existeixen”, es va dir a ella mateixa mentre s’eixugava les llàgrimes. “Deu ser la gana i el cansament que m’han enganyat. Avui m’hauria menjat amb gust la part d’àpat que he guardat per a la meva mare.”

 I va enfilar el camí cap a casa, perquè la mare no patís.

Van passar uns quants dies i, una tarda, tornant cap a casa, no va veure la capçada del castanyer retallada sobre l’horitzó del camí. Va cuitar el pas i, en arribar-hi, es va trobar el bosc ple de llenyataires i el castanyer abatut per les destrals. Els homes li estaven tallant les darreres branques i ella, amb una llàgrima corrent per la parpella, no va poder evitar de passar la mà suaument per la part més alta del tronc abatut, que mai no havia pogut acaronar.

          Aquell dia va arribar a casa amb una pena immensa. No va menjar res i durant els
dies següents caminava pel món amb una tristesa molt gran i molt fonda, perquè havia estimat molt aquell castanyer i ja no hi era. El camí d’anada i tornada era trist, sembrat de troncs caiguts i despullats de fulles.

         I els homes van construir el vaixell. La fusta del castanyer es va unir a la fusta de molts altres arbres fins que s’hi va confondre. El vaixell era molt gros i molt fort i, per botar-lo, van convidar gent de tota la contrada i fins i tot van fer venir uns artistes per portar la festa. Es van preparar pastissets d’arròs i albergínies amb vinagre per a tothom i es va fer un mercat amb tot de paradetes i venedors que volien aprofitar la reunió de tanta gent per a vendre-hi les mercaderies. Tothom hi va anar: els llenyataires, els fusters, els pescadors, els teixidors, els marxants, els ferrers, els calderers… I tots es van mudar per celebrar aquella avinentesa. Fins i tot hi van assistir les autoritats: l’intendent de la província i el príncep.

          Per la festa voltava una noia. La diferenciava una cosa de tots els altres assistents: estava trista. Era Hanako. Ella sabia que, quan el vaixell entrés al mar, ja no veuria mai més el poc que li quedava del seu amic.

        Tot era a punt per a llançar el vaixell. Una gernació esperava que el príncep es desplacés fins a la bastida per donar l’ordre. El príncep va aparèixer vestit amb la seva roba de vint-i-un botons, dut per un carruatge imperial i envoltat d’un seguici vestit amb les sedes més refinades. La gent va quedar bocabadada davant de tanta esplendor.

           El príncep va baixar del carruatge i va pujar a la bastida. Va estirar els plecs del vestit de seda del color de l’or i va allisar les llargues tires que penjaven dels punys del vestit. Tothom mirava expectant. Faltaven només uns instants perquè el vaixell emprengués per sempre el camí de l’aigua. Hanoko només mirava les fustes del vaixell.

         El príncep va pujar-hi i, en ser a dalt, va donar l’ordre perquè els treballadors traguessin els troncs que havien de franquejar el pas del vaixell fins al mar. Tothom obria els ulls i inclinava el cos per veure com l’embarcació lliscava avall.

          I el vaixell no va lliscar. L’intendent es va posar molt vermell i va ordenar a uns homes que el tibessin cap al mar amb unes cordes. Hanako continuava mirant les fustes del vaixell, una per una, intentava de reconèixer-hi en va la fusta del seu amic. Ni s’adonava del que passava.

         Els homes van tibar i tibar, van tibar tan fort que les cordes es van trencar. Les prediccions de l’arbre eren certes: el vaixell no es movia de lloc.

            Tots els homes de la contrada es van sumar als esforços dels operaris metre Hanoko continuava repassant les fustes del buc amb la mirada trista i malenconiosa. Però tots els esforços van ser endebades. Aleshores, l’intendent es va agenollar davant del príncep i, amb el front tocant a terra, li va demanar perdó. El príncep, desconcertat i irat per aquella situació tan imprevista, va oferir una recompensa a qui fos capaç de moure el vaixell. Al cap d’unes quantes hores, els ginys més estranys i les màquines més sorprenents ideades pels homes van intentar de moure’l.

          Però no va haver-hi manera. En aquells moments, la trista Hanako ja s’havia adonat del que passava. Gairebé no es recordava de la conversa amb l’arbre, perquè tota ella no era sinó un riu per on baixava l’aigua de l’enyor i la tristesa que ho amara tot. Però es recordava de la sentència que li havia donat l’arbre.

Va demanar permís per enraonar amb el príncep i li va dir:

      -Majestat, potser jo podria moure el vaixell.

     -Tu? Amb quin enginy? Amb quina màquina?

     -Amb la meva veu.

         Sa majestat es va quedar tan sorprès que no sabia si li prenien el pèl o si era davant d’un mag. Els samurais increpaven Hanako com si defensessin llur senyor d’un insult.

          Hanako va baixar de la bastida. Els homes li van obrir pas mentre es burlaven d’ella i anticipaven el ridícul que faria. Però el príncep va exigir que fessin uns instants de silenci i tothom el va obeir.

        Ella es va posar ben a prop del buc i va recitar la sentència ben a tocar de la fusta, amb el mateix amor que sempre havia sentit quan s’adreçava al castanyer:

       -Sóc Hanako, ja sóc amb tu.

        -Primer es va sentir un grinyol de la fusta. El vaixell no es va moure.

         Després, dos, tres, quatre grinyols…

          I el vaixell va lliscar suaument cap a l’aigua sense que ningú no li posés ni un dit a sobre.

       La gent va quedar tan sorpresa que, primer, ningú no va dir res. Després, tothom va cridar amb un esclat d’alegria i Hanako va somriure per primer cop en molts dies.

       Després de la festa amb castell de focs artificials, el príncep va cridar Hanako per donar-li la recompensa. El príncep havia sabut per la gent del poble que aquella noia es desvivia per donar una vellesa confortable a sa mare. Amb aquells diners, Hanako podria alimentar-la durant molts anys. La noia mai no havia vist tants diners junts.

        El príncep li va demanar que li expliqués aquell prodigi. Ella, amb molta senzillesa i humilitat, li va explicar la història del castanyer i les seves darreres paraules.

       I el príncep va quedar tan impressionat per la bondat de Hanako que no se’n va voler separar mai més i va demanar a la noia si es volia casar amb ell. Hanako i sa mare van viure a palau i no van tornar a saber què era la pobresa. Al costat d’ella, el príncep sempre va saber què era la bondat.

FI

PROPOSTA DIDÀCTICA-45

• CONTE: El castanyer màgic (Llegenda japonesa)
• TIPUS: Paràbola de la natura
• EDAT: Més de 6 anys
•  ACTIVITATS: (Experiència realitzada amb infants de 3 a 6 anys, i amb alumnes de Primària)
  1. El conte/Vocabulari/Conversa: El castanyer màgic
     • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
     • Llenguatge Verbal i Musical
  2. La cançó: Tinc un arbre amic (Popular) /L’arbre generós (Xesco Boix i Toni Giménez sobre un conte de Shel Silverstein)
     • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
     • Llenguatge Verbal i Musical, Llengua anglesa
  3. Recerca: El Japó
     • Descoberta de l’Entorn,
     • Llenguatge Verbal, Plàstic i Musical
  4. Repte: Dóna a cada arbre les seves fulles
     • Descoberta de l’Entorn i d’Un mateix,
     • Llenguatge Verbal i Plàstic
  5. Racó de l’escriptor: L’arbre amic
     • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
     • Llenguatge Verbal i Plàstic
  6. Taller: Impressió amb fulles/Composició amb fulles/Figures amb castanyes
     • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
     • Llenguatge Verbal i Plàstic

  a)Objectius:

  • Lectura col·lectiva d’una llegenda japonesa i conversa
  • Aprendre i cantar una cançó
  • Escoltar un conte en anglès
  • Buscar i compartir informació sobre el Japó
  • Observar i classificar arbres i fulles, aparellar cada fulla amb el seu arbre
  • Descriure un arbre i explicar perquè és important per a nosaltres
  • Escoltar i respectar les intervencions dels companys
  • Expressar les pròpies idees i sentiments amb dibuixos i per escrit
  • Desenvolupar la tècnica del collage i Potenciar la imaginació

b)Desenvolupament de l’activitat:

1.CONTE: EL CASTANYER MÀGIC

          En gran-grup fem la lectura col·lectiva del conte, cada un llegeix un tros, amb l’entonació i la dicció adequada. Si es tracta d’infants petits, puc llegir-ho jo mateixa, mentre mostro dibuixos o fotografies. Després, fem preguntes de comprensió per assegurar-nos que ho han entès i aclarim el vocabulari.

VOCABULARI

• castanyer: arbre corpulent de la família de les fagàcies, de capçada frondosa, de fulles lanceolades fortament dentades i de fruits (les castanyes) reunits en grups màxims de tres.
• cisa: petita porció que un venedor furta o lleva repetides vegades del pes, la mesura o la mida de determinats productes de consum.
• llindar: valor extrem (màxim o mínim) d’una magnitud que, en ésser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert.
• llunyedar: molt llunyà.
• farcell: roba o altra cosa embolicada amb un mocador (mocador de farcell) o un tros de drap qualsevol per a poder ésser portada d’una banda a l’altra.
• temperi: mal temps, tempestat.
• mossec: mossegada.
• soca: part del tronc d’un arbre o arbust pròxima a les arrels.
• brancada: conjunt de branques d’un arbre, brancatge.
• aixoplugar: posar a cobert de la pluja.
• albirar: veure de lluny (alguna cosa) sense distingir-la bé.
• escorça: part externa de l’arrel, tija o branques de les plantes llenyoses.
• còrpora: cos d’una persona o d’un animal sense incloure-hi les extremitats.
• capçada: conjunt de branques d’un arbre, des de l’enforcadura fins al cimall, amb fullatge o sense.
• crepitar: fer una sèrie de sorolls secs i repetits.
• esguard: mirada.
• melós: d’una dolçor anàloga a la de la mel.
• bambú: gènere de plantes de la família de les gramínies, semblants a la canya, de tija lignificada, molt llarga, resistent i flexible.
• bastir: construir, edificar.
• avarar: llançar una embarcació a l’aigua per primera vegada.
• abatre: tirar a terra, fer caure a terra.
• destral: eina de tall formada per una fulla plana de ferro proveïda de tall en un cap i que en l’altre té un ull on encaixa el mànec que segueix el mateix pla de la fusta.
• acaronar: acariciar.
• botar: empènyer.
• gernació: munió de gent.
• bastida: construcció provisional feta amb taulons o tubs de ferro que suporta plataformes de treball per a fer accessibles als obrers els indrets on han de treballar.
• franquejar: travessar un pas.
• intendent: oficial encarregat dels serveis administratius de l’exèrcit.
• enginy: màquina de guerra.
• samurai: membre de la noblesa militar japonesa.
• buc: cos d’un vaixell, sense màquines ni superestructures.
• sentència: instrucció.
• grinyol: soroll estrident causat pel fregadís extern o intern en alguna cosa

CONVERSA: Acabem amb una conversa sobre el respecte i la utilització de la natura.

Conversa: Has passejat pel bosc a la tardor? Què els passa a les fulles dels arbres? Quins colors dominen? Quins animals podem trobar? Quins arbres coneixes? Com són les seves fulles? Es queden sense fulles? A quina època de l’any t’agrada més el bosc? Per què? Recordes el nom d’altres parts de la planta a més de les fulles? Quines coses passen a la tardor que no passen en altres èpoques de l’any? Què podem fer i què no? Què t’agrada més fer a la tardor que no pots fer en altres moments? Que no t’agrada gens o et molesta? Per què? Quins problemes o perills podem trobar al bosc? Com podem nosaltres cuidar els boscos? Què podem fer per ajudar a conservar-lo? Tens algun arbre amb el que hi tinguis alguna relació especial? Quina? Saps com es diu? Com són les seves fulles? Es queda sense fulles a la tardor? Com en tens cura? Què n’obtens? T’ha passat mai que algun arbre et parli? Què faries si et passés? Què t’agradaria que et digués? Què li diries tu o què faries?

2. LA CANÇÓ: L’ARBRE GENERÓS

En acabat escoltem i aprenem la cançó “L’arbre generós”, d’en Xesco Boix i Toni Giménez, a partir del conte de Shel Silverstein:  “The giving tree”.

CONTE-CANÇÓ: L’ARBRE GENERÓS

 (Xesco Box i Toni Giménez)

Això era una pomera que estimava un infant,

es trobaven cada tarda, l’alegria era constant.

Es gronxava a les branques i corria al seu voltant,

i amb totes les seves fulles se’n va fer un bonic turbant.

 

L’arbre li donava tot el que era seu, el nen ho prenia, l’arbre era feliç.

 

Com és una llei de vida que els infants es facin grans,

aquell nen quan va ser jove s’oblidà del seu company.

I a aquell arbre la tristesa, poc a poc l’anar abordant,

fins que un dia i per sorpresa, el va veure festejant.

 

Quan el jove fou un home d’aquells jocs es va oblidar,

ell tan sols cercava l’arbre per anar-li a demanar:

molts diners, també una casa i un vaixell per navegar,

les branques per fer la casa, el tronc per fer-lo surar.

 

El vell arbre ja era una soca i buscava el seu company,

cada dia l’esperava i així passaven els anys.

I de sobte, una nit clara, un vellet s’hi va apropar,

i seient damunt la soca, el repòs allí hi trobà.

 

En el cel els dos amics es tornaren a trobar,

El pomer donava pomes, les llavors l’infant plantà.

I neixeren 7 pomeres que aprengueren a cantar,

i els cants i melodies tot el món se’n va amarar.

 

L’arbre li donava tot el que era seu, el nen ho prenia, l’arbre era feliç.

3.RECERCA D’INFORMACIÓ I POSADA EN COMÚ: EL JAPÓ

          Per grups fan una recerca d’informació sobre el Japó, i preparen una posada en comú per compartir-ho amb els companys. Cada grup es pot encarregar d’una part: Geografia, Història, Cultura, Llengua, Llegendes, Música… Per a la posada en comú poden utilitzar diferents tècniques com ara la dramatització, murals, música, powerpoints, etc.

          “El Japó està situat a la part més oriental de l’Àsia i és format per 3.400 illes. Les illes més grans són: Hokkaido, Honshu, Kyushu i Shikoku.

          El Japó és un país format per un conjunt d’illes properes al continent asiàtic. Això va contribuir a formar una cultura original i diferent. La cultura japonesa és una de les més peculiars i elaborades del món actual. La noblesa va dirigir el Japó fins al segle XIX. L’emperador va gaudir d’un poder absolut fins al 1945. La industrialització va ser forçada pel mateix emperador al final del segle XIX, de manera que, durant la primera meitat del segle XX, el Japó era un dels països més tradicionalistes i alhora més industrialitzats del món. La noblesa havia conduït la industrialització obeint l’emperador, però la democràcia no hi havia arribat. Obediència, fidelitat i refinament són conceptes que formen part de la societat japonesa. Aquesta mentalitat es troba expressada en les obres dels seus artistes.

           La religió tradicional del Japó és el xintoisme. Aquesta religió creu que totes les coses tenen un esperit. El budisme, procedent de la Xina, es va fondre amb les tradicions xintoistes. El gust pel ritual és propi de la cultura i la religió del Japó. El budisme hi va afegir aquest instint de respecte per totes les formes de la vida, que s’ha introduït a Occident a través de l’ecologisme.

           El japonès, parlat per 126 milions de persones, és una llengua d’origen desconegut, tot i que conté paraules i expressions del xinès. L’alfabet japonès no funciona com el de les llengües europees, les quals assignen un signe a cada so significatiu i d’aquesta manera les paraules es construeixen amb lletres. L’alfabet japonès, és ideogràfic perquè cada paraula és representada per un dibuix. D’aquest sistema d’escriptura per ideogrames els japonesos en diuen Kanji.

          El Japó actual és fruit dels canvis posteriors a la II Guerra Mundial (1940-1945), en què va participar com a aliat de les potències de l’eix (Alemanya i Itàlia) i en contra dels aliats (els Estats Units, la Gran Bretanya, França i l’URSS). Els Estats Units van sentenciar el conflicte amb dues bombes atòmiques: la d’Hiroshima i la de Nagasaki. L’emperador del Japó va haver d’acceptar la derrota total i els americans hi van promulgar una constitució democràtica. Es va respectar l’emperador i es va imposar una política liberal i moderna que va conduir el Japó a ser una de les potències mundials en el terreny de la tecnologia i de la indústria.

          Les llegendes són una petita mostra de la riquesa de la cultura japonesa. Al Japó, les diferents maneres de plegar un mocador poden indicar si és per a eixugar-se els llavis, per a eixugar-se el front o per a qualsevol altra funció. El detallisme i el gust pel ritual són propis de la cultura japonesa. Els contes són una invitació a l’amor,  a la delicadesa i a la fantasia.”

Informació extreta del llibre:

 La flor del cirerer. Llegendes japoneses

editat per la Galera editors associats

4.EL REPTE: DÓNA A CADA ARBRE LES SEVES FULLES

          Si és possible fem una sortida al bosc o al parc per observar arbres i recollir fulles, si no també podem fer-ho amb imatges i vídeos. Per parelles, fan un llistat amb noms d’arbres classificant-los segons si són de fulla caduca, és a dir perden del tot les seves fulles a la tardor, o bé perenne si no les perden mai del tot. Pe fer el joc, poden dibuixar ells mateixos els arbres o bé buscar-ne imatges, i han d’intentar descobrir de quin arbre són les fulles que han collit. Si es tracta d’infants petits, podem facilitar-los nosaltres mateixos les imatges dels arbres, per tal que puguin aparellar els arbres amb les seves fulles i posar-los nom.

A- ARBRES DE FULLA CADUCA:

1. Àber
2. Castanyer
3. Desmai
4. Faig
5. Plàtan
6. Roure

 

   

B- ARBRES DE FULLA PERENNE:

1. Alzina
2. Arboç
3. Avet
4. Ginebró
5. Mimosa
6. Pi

 

Sabries dir de quin d’aquests arbres són totes aquestes fulles:                                

*SOLUCIONS:

A. ARBRES DE FULLA CADUCA:

1. Àlber
2. Castanyer
3. Desmai 
4. Faig 
5. Plàtan 
6. Roure 

B. ARBRES DE FULLA PERENNE:

1. Alzina 
2. Arboç 
3. Avet 
4. Ginebró 
5. Mimosa 
6. Pi 

5.RACÓ DE L’ESCRIPTOR: L’ARBRE AMIC

            De forma individual, han de fer una descripció del seu arbre amic, explicant perquè és el seu amic, i què fa o li agradaria fer amb ell. Cal completar l’escrit amb un dibuix de l’arbre, i poden dibuixar-se amb ell o no. També podem fer una conversa on cadascú expliqui als companys com és el seu arbre i perquè és el seu amic. És important que mantingui el torn de paraula, i s’escoltin entre ells, podent fer-se preguntes entre ells sempre amb respecte.

6.TALLER: LA MÀGIA DE LA TARDOR

NECESSITEM:

• Làmines de pintura
• Fulles
• Pintura guash
• Plats i culleres de plàstic
• Cartolina
• Cola blanca
• Castanyes
• Agulla de llana
• Fil gruixut
• Agulles de cap
• Xinxetes
• i… una mica d’IMAGINACIÓ!
  1)Per començar: Impressió amb fulles

          Primer, amb l’ajuda de la cullera escampem la pintura pel plat de plàstic. Despés, triem una fulla, la que més ens agradi per la forma, i amb molt de compte la posem a sobre el plat perquè s’empapi de pintura. A continuació, col·loquem la fulla amb la pintura sobre la làmina, apretant lleugerament perquè la pintura passi al paper, i la tornem a treure amb compte que no sens mogui. Per a la impression També podem utilizar altres elements naturals com ara carxofes, patates, cebes, etc.

     2) Si ho voler una mica més difícil: Composició amb fulles

Es tracta de fer una figura o personatge utilitzant diferents fulles. Per exemple, el cap pot ser una fulla de forma rodona,    les cames unes d’allargades, etc. Per enganxar-les utilitzarem cola blanca, que posarem directament a sobre del paper, no pas de la fulla. Després col·loquem la fulla i apretem una mica perquè s’enganxi. Finalment caldrà deixar-ho assecar bé sense que es mogui.

 

      3)Si ho voler una mica més divertit: Figures amb castanyes

              Utilitzarem castanyes per formar figures en tres dimensions, per exemple: un cuc. Per fer el cuc enfilo les castanyes una darrera l’altre amb l’ajuda de l’agulla de llana i fil gruixut, com que les castanyes no estan torrades, és a dir que són crues, no ens ha de costar gaire traspassar-les amb l’agulla. Després, faig les potes amb les agulles de cap, clavant una a cada banda de cada castanya. Per acabar li faig els ulls i la boca amb xinxetes de colors, i també puc posar-li antenas amb agulles de cap de perla.