S’ABRE DE MUSICA, SA FONT D’OR

I S’AUCELL QUI PARLA

Rondalla Mallorquina

Recollida per: Antoni M. Alcover

Això eren tres germanes fadrines, qui, conversa qui conversa d’enamorats, un dia arribaren a dir:

            -Jo em casaria amb so cuiner del Rei, i m’enflocaria bons trossos.

            -I jo -diu l’altra-, me casaria amb so pastisser major del Rei, i m’empassolaria bons pastissos.

            I sa més jove de ses tres, se destira d’aquesta:

            -I jo me casaria amb el Rei, i seria la Reina.

            El Rei, que encara era fadrí, s’entresentí de tal conversa; les envia a demanar i ja les fa aqueixa pregunta:

            -¿És ver que heu dit això i això?

            Aquelles revetleres una mica s’empegueïren, però acabaren per confessar que sí que ho havien dit.

            Justament es cuiner i es pastisser del Rei eren fadrins. Else crida, les mostra aquelles pitxorines, que no eren gens tiradores; else conta sa conversa que havien tinguda elles totes soles, i else diu:

            -Si voltros arriscau aquestes dues, jo arriscaré s’altra.

            Els digueren que sí, i cadascú trià sa seua; i el Rei trià sa més petita, i se va fer s’esclafit, celebrant-se els tres matrimonis amb gran satisfacció d’elles i ells.

Se mou una guerra. El Rei se n’hi hagué d’anar i deixà ben comanada la Reina a ses seues germanes, i que no li faltàs res del món.

            An es nou mesos a ca’l Rei hi hagué gent novella: un infantó, ros com un fil d’or.

A ses germanes de la Reina allò else caigué molt avall. Batiaren així mateix s’infantó, però el posaren dins una caixeta i la tiren en es riu, que passava ran a ca’l Rei.

            Digueren ses gran polissones a la Reina i a l’altra gent que s’infantó s’era mort de desgràcia.

            El riu se’n dugué aquella caixeta per avall per avall.

            La veu un jardiner, la
replega, l’obri i veu aquell infantó, ros com un fil d’or.

            El du, tot content, a sa seua dona, que mai s’eren vists a tenir fruit de bendició, i tots dos digueren:

            -Res, serà nostro! Se veu que és Déu que mos envia.

            El Rei torna de sa guerra, i li conten de s’infantó que havia tengut la Reina, però que s’era mort de desgràcia.

            En tengué un disgust de mort, però paciència!, perquè no hi havia altre remei.

            Se mou al punt una altra guerra, i el Rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre per salvar sa nació.

            Passen un pari de mesos, i a ca’l Rei hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or.

            Ses germanes de la Reina se posaren fetes unes fúries.

            Batiaren s’infant així mateix, però el tanquen dins una altra caixeta, i l’amollen dins es riu, i tornaren dir que s’infantó s’era mort de desgràcia.

            I si molt havia plorat la Reina d’es primer, molt més plorà d’es segon. No hi havia qui la consolàs.

            I heu de creure i pensar que aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona; l’obrí, i com veu aquell altre infantó, ros com un fil d’or, se’n va corrents a sa dona, i le hi mostra, i tots dos ben contents.

            -És de Déu que el mos envia! -digueren tots dos-. Ja en teníem un! Ara tendrem aquest altre, i seran dos!

            Com el Rei tornà de la guerra i li tornaren dir que s’altre infant també s’era mort en desgràcia dins dos o tres dies d’esser nat, l’homo no hi sabia prendre peu. Hi mancà poc per desesperar-se.

            ¿Què me’n direu? Ell al punt se mou una altra guerra, i el Rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa perquè el dimoni no se’n dugués ses títeres.

            Sobre tot, ell a’s cap de set o vuit mesos torna a haver-hi gent novella a ca’l Rei. I aquesta vegada no fonc cap nin, sinó una nineta, rossa rossa com un fil d’or.

            Ses germanes de la Reina taiaven claus, feien flamada i en duien un dimoni a cada cabei, d’aquella nineta.

            La batiaren així mateix; però preparen una altra caixeta, la hi afiquen, tanquen i l’amollen en es riu. I tornaren dir que s’infantó s’era mort de desgràcia.

            I sa caixeta, de d’allà, riu avall, riu avall.

            I volgué la bona sort que aquell mateix jardiner afinàs aquesta altra caixeta; l’aplegà, l’obrí.

            I com veu aquella nineta, rossa com un fil d’or, corrents a dur-la a sa seua dona!

            I tots contents s’exclamaven:

            -És Déu que mos envia aqueis infantonets! Són angelets del cel! Déu per força mos ho ha de premiar, si los acollim i mos ne cuidam!

            I else cuidaven just si fossen estats fiïs seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots.

            Qui no cernia de son sedàs, des que era tornat de sa guerra, era el Rei, com li digueren que s’infant qui feia tres, també s’era mort de desgràcia.

            Ho trobava massa gros, tres infants de tira, morts de desgràcia, sense altres explicacions que deixessin es seu cor de pare gens satisfet.

            I si el Rei estava així, ¿com havia d’estar la Reina? S’enuig que emprengué, fou ferest de tot. Se pensaven que faria pell. No feia més que plorar; no menjava ni bevia casi res. Arribà que just tenia sa pell i ets ossos.

Aquell jardiner i sa dona se moriren (bon repòs i bon remei per ells i per tots els cristians difunts, Amèn); i deixaren aquella caseta i tot quant tenien, an aquells dos minyons i an aquella minyona, rossos tots tres com un fil d’or, que s’eren fets grans i daven gust de mirar, tan garrits, tan ben taiats de tot es cos, tan xerevel·los, que no tenien mal dia mai.

            Un dia passa una jaieta per davant aquella casa, i s’exclama:

            -Oh quina caseta, més ben acondicionada de totes coses! Just n’hi manquen tres!

            -Quines són, si se pot sebre? -diu es germanet major.

            -Oh fii meu dolç estimat de sa meua ànima! -diu sa jaieta-. Jo les te diré: S’abre de sa musica, sa font d’or i s’aucell qui parla

            -¿I a on les trobaria, aquestes tres coses? -diu En Juan, es germanet major.

            -Dalt es Puig negre -diu sa jaieta.

            -¿I a on mos cau aqueix puig? -diu En Juanet.

            -Dins es llevant -diu sa jaieta.

            En Juanet agafa En Miquelet, es germà segon, i N’Aineta, sa germana, i les diu:

            -No vos mogueu d’aquí, que jo me’n vaig a cercar s’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla.

            En Juanet ja és partit cap a llevant.

            Camina caminaràs i cap endavant te faràs.

            Com es sol fonc post, destria allà lluny un llumenaret blau i s’exclama:

            -Un llumenaret blau! Hi arribarem si a Déu plau!

I cap aquell llumenaret blau s’és dit.

Hi arribà a la fi, i foren unes casetes blanques, amb un homenet assegut en es portal.

-Alabat sia Déu! -diu En Juanet.

-Per a sempre sia alabat Déu, oh jovenet! -respon aquell jai.

-¿No em donaríeu posada per l’amor de Déu, aquesta nit? -diu En Juanet.

-Sí fa -diu aquell jai.

Sa madona d’aquell lloc era també una jaia ja.

-I parlem de tot -diu ella-, deus haver de passar el Rosari, bon jove!

-Ja ho crec! -diu ell.

-Idó anem dins sa cuina i el passarem, es temps que jo enllestiré el sopar.

-Ben pensat -diu ell.

Se’n van tots tres dins sa cuina, se senyen Per lo senyal, i ja són partits a passar el Rosari, i sa madona a enllestir el sopar.

Mentre sopaven, En Juanet demana an aquella bona gent:

-¿I no em sabríeu dir on cau es Puig negre, a on diuen que hi ha s’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla?

Aquell jaiet digué:

-Per arribar en aqueix puig, has de caminar set dies, sempre dins es llevant. En arribar-hi, que el començaràs a pujar, sentiràs darrera tu una veu que dirà: Ja et ’gaf! Ja et tenc! Ja et mat! Tu no en faces gens de cas ni et giris darrera. Fes-te envant, i aviat trobaràs tot això que cerques. Si te giraves darrera, tornaries una pedra!

En Juanet li dóna mil gràcies d’aquella clarícia tan especificada; i, l’endemà dematí, sol sortint, se despedeix d’aquella bona gent, i ja és partit de d’allà.

Camina caminaràs i cap envant te faràs.

Caminà set dies, i a la fi troba es Puig negre.

Com començava a pujar-lo, cop en sec sent una veu darrera d’ell, que li deia:

–Ja et ‘gaf! Ja et tenc! Ja et mat!

An En Juanet li vingué tant de nou aquella veu, que, sense voler, se gira, i a l’acte torna una pedra, sense vida ni moviment de res. I allà romangué.

Passaren dies i dies; i veient En Miquelet i N’Aineta que En Juanet no tornava, començaren a tenir-ne ànsia.

A la fi En Miquelet diu:

-No vull estar pus amb aquestes. Me’n vaig a veure què és estat d’es meu germanet.

A N’Aineta tot d’una li sabia greu; però a la fi hi allargà es coll, a romandre tota soleta, per no afluixar-se d’En Juanet.

I En Miquel ja fonc partit, sempre en es llevant i cap an es Puig negre.

Camina caminaràs i cap envant te faràs.

Post es sol, colombra un llumenaret blau, lluny, ben lluny.

-Un llumenaret blau! -s’exclama-. Hi arribarem, si a Déu plau!

I de d’allà, cap an aquell llumenaret blau!

Hi arriba, i foren aquelles mateixes cases blanques que En Juanet havia trobades.

Hi hagué en es portal aquell mateix homenet vei.

En Miquelet l’escomet, li demana posada per aquella santa nit, i aquell li diu que sí.

Surt al punt sa seua dona, que les diu d’anar-se’n tots tres dins sa cuina a passar el Rosari mentres ella enllestiria es sopar.

Ho fan així, i mentres sopaven En Miquelet else diu:

-¿I no em sabríeu dir a on mos cau es Puig negre, que diuen que hi ha s’abre de musica, sa font d’or i s’aucell que parla?

Aquell jaiet digué:

-Per arribar en aqueix puig, has de caminar set dies, sempre dins es llevant. En arribar-hi, que el començaràs a pujar, sentiràs darrera tu una veu que dirà: Ja et ‘gaf! Ja et tenc! Ja et mat! Tu no en faces gens de cas ni et giris darrera. Fes-te envant, i aviat trobaràs lo que cerques. Si te giraves darrera, tornaries una pedra!

En Miquelet li dóna mil gràcies d’aquella clarícia tan especificada; i, lo endemà dematí, sol sortint, se despedeix d’aquella bona gent, i ja és partit de d’allà.

Camina caminaràs i cap envant te faràs, camina es set dies, i a la fi troba es Puig negre.

Com començava a pujar-hi, cop en sec sent una veu darrera ell, que li diu:

–Ja et ‘gaf! Ja et tenc! Ja et mat!

An En Miquelet li vengué tant de nou allò, que sense voler se gira darrera, i a l’acte torna una pedra, sense vida ni moviment de res. I allà romangué.

Passen dies i dies, i N’Aineta, ànsia i més ànsia!, veient que ni En Juanet ni En Miquelet no compareixien, blancs ni negres.

Aquell capet seu era com una olla de cargols.

Pensa qui pensa de quin cap faria estrelles, a la fi s’exclamà:

-¿Què en treuré d’arrufar-me aquí dins tota solina? ¿Què he de fer jo sense els meus germanets? Me’n vaig a cercar-los, i serà lo que Déu voldrà. Si els trob, bé; i si no els trob, paciència.

¿Què me’n direu? Ella així com ho pensà, ho va fer.

Un dia de bon matí, sol sortint, ja és partida cap a llevant.

Camina caminaràs i cap envant te faràs.

Es sol s’arriba a pondre de tot, i destria allà lluny un llumenaret blau.

Hi arriba, i foren aquelles mateixes cases blanques que En Juanet i En Miquelet havien trobades.

També hi va haver aquell homenet en es portal.

-Alabat sia Déu! -diu N’Aineta.

-Per sempre sia alabat Déu! -respon aquell homenet, admirant-se de que una fadrineta com aquella anàs tota sola p’el món.

Ella li demana posada per aquella santa nit, però aquell homenet crida sa madona i li diu:

-Mira què diu aquesta al·lota.

Sa madona surt, la mira, s’estranya molt de veure una al·lota així anant tota sola pel món. Però com li semblà de bon aspecte i sense cap mala senya, digué:

-Trob que sí que n’hi hem de donar, de posada.

N’Aineta els explica lo d’es seus dos germanets, que se n’eren anats primer un i després s’altre a cercar s’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla; i ni un ni s’altre eren tornats. I per això ella s’era revestida de coratge i era partida a veure si els trobaria a part o banda.

Aquella bona gent li digueren que dos jovenets així i així, eren passats un després s’altre i eren romasos una nit per hom, demanant-los clarícia d’es Puig negre, de s’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla i que ells els havien dit que, per trobar tot això, havien de pujar dalt aquell puig; i que, com començarien a pujar, se sentirien darrera un veu que els diria: Ja et ‘gaf! Ja et tenc! Ja et mat! I que si se giraven, tornarien una pedra. Ara si no se giraven, trobarien aquelles coses que cercaven. I llavó afegí aquell homenet vei:

-Si ells no són tornats, serà que es degueren girar, quan sentiren aquella veu, i degueren tornar una pedra. Allò que diguérem an es teus germanets, te deim a tu. Ara ja estàs avisada, i des teu pa faràs sopes.

Sabeu que les escoltà de bé, N’Aineta, an aquells dos jaiets! Los donà les gràcies de tot lo que li havien dit i los prometé de seguir en tot i per tot es seu consei.

Passaren la corona, soparen, se’n van a jeure; i lo demà dematí N’Aineta se despedeix d’aquella bona gent, i ja va esser partida de d’allà.

Camina caminaràs i cap envant te faràs, camina set dies, fins que a la fi arriba an es Puig negre.

S’umpl ses oreies de cotó, comença a pujar es puig; sa veu li crida, aquella veu tan traïdora:

–Ja et ‘gaf! Ja et tenc! Ja et mat!

Però com N’Aineta duia ses oreies plenes de cotó, no sentí tal veu, i hala per amunt i per amunt p’es costers d’aquell puig!

Aquell puig feia tres cucuies. Com N’Aineta fou dalt sa primera, afina dalt un abre una gabieta d’or amb un aucell dedins, que tot d’una escometé N’Aineta, parlant com si fos una persona:

-Benvinguda sies, Aineta, que n’has sabut més que es dos germanets teus, que, perquè no s’escoltaren s’avís que les havien donat, tornaren una pedra; i allà baix són ses dues pedres. Tu, com no te girares per aquella veu traïdora, has pogut arribar aquí dalt i m’has trobat. Ara lo que has de fer, agafar aquesta gabieta d’or a on estic tancat, i no l’amollis per res del món. I du’m damunt aqueixa altra cucuia d’aquest puig.

N’Aineta tot d’una agafa sa gabieta d’or amb s’aucellet, i hala per amunt i per amunt cap a s’altra cucuia!

Una mica li costà fer-se seva aquella costa tan aspra; però a la fi hi arriba, i m’hi veu un abre molt esponerós.

S’aucell li diu:

-Acosta-t’hi, an aquest abre, i cuí’n una tanyada.

N’Aineta s’hi acosta i pega grapada a una tanyada; i heu de creure i pensar i pensar i creure
que totes ses branques i fuies d’aquell abre, lo mateix que si fossen estats instruments musicals, se posen a sonar, i sona qui sona, com una musica d’aquelles més bones i més refilades.

-¿Què te pareix, Aineta? -digué s’aucellet.

-¿Què m’ha de parèixer? -diu ella-. Que pareix sa musica del cel!

-Hala idó! -diu s’aucellet-. Acaba de cuir aqueixa tanyada i guarda-la bé i no la deixes per res. I en esser a ca-vostra, la sembres davant ses vostres casetes, i ja tendreu s’abre de sa musica.

N’Aineta, ja ho crec que fa això, i se posa aquella tanyada davall xella.

I s’aucellet que li diu:

-Mira, ara hem d’envestir s’altra cucuia d’aquest puig, perquè damunt de tot hi trobarem lo que mos falta: sa font d’or.

I N’Aineta, amb sa tanyada de s’abre de sa musica davall xella i amb sa gabieta d’or amb s’altra mà, ja és partida cap a s’altra cucuia, i per amunt per amunt.

A força d’estrevades i de premudes puja sa cucuia que feia tres, i m’hi troba una rocassa com una era.

-¿Veus a’s mig d’aqueixa rocassa -diu s’aucellet-, això com aigo groga que fa glec-glec? Això és sa font d’or.

N’Aineta s’ho mira ben arreu, i ho va esser: un broll d’or, aigo d’or.

S’aucellet diu:

-Dóna  set voltes an aquesta rocassa anant cul-enrera. En acabar sa volta que farà set, trobaràs lo que mos falta.

N’Aineta, amb sa gabieta d’or amb una mà i sa tanyada davall xella, dóna set voltes, cul-enrera, a sa rocassa; i, quan acaba sa volta que feia set, travela, cau sense amollar sa gabieta d’or ni sa tanyada, i se troba a’s mig de ses cames una cosa.

¿I què diríeu que va esser? Idó dos botilets buits.

-Mira -diu s’aucell-, ompl aqueis dos botilets d’aigo d’or, i de pressa!

N’Aineta los posa en aquell brou de sa font, i al punt tos dos foren plens.

-Cerca-los un tap, i tapa-los ben tapats -diu s’aucellet.

N’Ainet ho féu així.

-Ara -diu s’aucellet-, anem an es punt mateix per on has començat a muntar an es puig.

N’Aineta se posa es botilets plens d’aigo d’or dins ses butxaques, i per avall per avall p’es costers d’aquell puig, fins que fonc en es punt mateix a on havia començat a pujar aquell bo de puig.

Allà hi havia dues pedres com a dues estàtues.

-Aqueixes dues pedres -diu s’aucellet-, són es teus dos germans. Aboca-los damunt un d’es dos botilets, la mitat damunt cada pedra.

N’Aineta les ho aboca, i a l’acte aquelles dues pedres tornaren dues persones vives: En Juanet i En Miquelet, es germanets de N’Aineta.

Figurau-vos quina alegria que degueren tenir! S’abraçaren plorant i cuidaren a menjar-se de besades!

-Ja basta de plorar i de besar-vos! -diu s’aucellet- I ara, tot dret a ca-vostra! Tu, Aineta; dóna a En Juanet sa gabieta i sa tanyada an En Miquelet. A tu et bastarà dur es botilets d’aigo d’or.

Parteixen ben peus alts cap a ca-seua, i dins un parell de dies hi foren, botant d’alegria.

-¿No és això sa vostra caseta? -demana s’aucellet.

-Sí-fa! -diuen es tres germans.

-Idó a l’acte, -diu s’aucellet-, heu de sembrar aqueixa tanyada de s’abre de musica just davant es portal. Creixerà, tornarà com s’abre d’on traguéreu aquesta tanyada, i veureu que anirà bé.

A l’acte sembren aquella tanyada, que se posa a créixer i créixer com una carbassera, pitjor que un diner de fil. Dins manco d’un mes fonc un abre complet.

I ¿què me’n direu? Ell sols que li tocassen un brancó, tot d’una sa soca, es cimals, ses branques, es brots i ses fuies, com si fossen instruments musicals, rompien sonant, i feien unes sonades sa cosa més purificada, que tothom qui ho sentia, romania amb un peu alt.

-Sa meua gabieta -diu s’aucellet mentres sembraven sa tanyada-, penjau-la a ses bigues de sa treginada a fi de que jo puga veure tot es moviment de la casa i avisar-vos de tot allò que sia necessari i convenient.

Així ho feren, i s’aucellet no parava de cantar i de dir totes ses coses que pertocassen.

Lo primer que féu, com hagueren penjada sa gabieta a sa treginada, fonc dir que duguessin a’s mig de la casa una aufàbia gran.

En treuen una de ben afavorida, i s’aucellet diu:

-Feis-la neta, si no ho és.

N’Aineta amb quatre grapades la féu neta de tot.

-Eixuga-la per dins amb un pedaç! -diu s’aucellet.

N’Aineta ho féu així.

-Ara ompliu-la d’aigo de set pous.

-¿I com ho hem de fer? -demanen ells, i s’aucellet respon:

-Anau amb set gerretes a set pous, es més avinents que trobeu; n’ompliu una a cada pou,  torneu amb ses set gerretes plenes i les abocau totes dins d’aqueixa aufàbia, i llavó hi abocau aquell botilet d’aigo d’or.

Així ho feren tot d’una es tres germans. Tornen amb set gerretes plenes de s’aigo de set pous; N’Aineta hi aboca s’aigo d’or d’aquell botilet.

-Remena-la bé, a s’aigo de set pous, amb s’aigo d’or d’es botilet -diu s’aucellet.

N’Aineta hi aficà es braç fins a s’espatla, i remena qui remena tan bé com poria.

-Ara treis-ne una escudella, d’aqueixa aigo! -diu s’aucellet.

N’Aineta en treu una escudella al raset, i s’aucellet diu:

-Mirau-la-vos bé, an aquesta aigo.

La se miren, i fonc ben groga; va esser aigo d’or.

Romangueren tots tres amb ses cabeis drets i tots astorats.

-Ara lo que heu de fer -diu s’aucellet-, heu de posar aqueixa aufàbia en es lloc més secret i guardat de la casa, i tancat sempre en pany i clau, i N’Aineta que duga sempre sa clau damunt, i just ella ha d’obrir. Reparau ara aqueixa escudella d’aigo que heu treta, què és tornada.

La se miren es tres germans, i aquella aigo va esser tornada tan espessa, que ja era un pa d’or.

Figurau-vos quins uis degueren badar En Juanet, En Miquelet i N’Aineta! No se’n podien avenir; n’estaven esglaiats.

-Ara -diu s’aucellet-, anau a un argenter, veneu aqueix pa d’or, i tendreu p’es llait de la casa, tant gasteu. I en haver acabats es doblers, torneu a treure una escudella d’aqueixa aigo de s’aufàbia, i tornarà un altre pa d’or, i el torneu dur a vendre a ca s’argenter. I feis-ho sempre així mentres hi haja d’aqueixa aigo dins aqueixa aufàbia. I alerta a dir-ho a ningú mai, que tengueu tal aufàbia amb tal aigo dedins!

Es tres germans feren totes aqueixes coses tal com los ho havia dit s’aucellet. S’argenter les donà tot un sarró de durets d’or, dobletes de vuit lliures i dobles de vint, i amb allò tengueren uns quants d’anys p’es llait de la casa, donant-se bona vida de tot, però sense tudar res.

Arribà a ses oreies del Rei d’aquells tres germanets que estaven en aquell jardí i vivien com uns senyors i negú sabia d’on sortien ses misses, això és, d’on treien es doblers ni com s’ho feien per anar tan quart creixent, i llavó lo bons al·lots que eren, que tots es veïnats no en contaven més que alabances.

Tantes de veus arribaren an el Rei, que aquest un dia s’hi presenta a les sordes.

Ja els vengué de nou, an es tres germans, aquella visita!

El Rei volgué veure tota la casa per dins i defora. Le hi mostraren tot, fora s’auberjó a on tenien aquella aufàbia de s’aigo d’or.

Li crida l’atenció aquell abre de davant es portal.

-En cuï un brot, senyor Rei -diu N’Aineta-, només per gust.

El Rei en cui un, de brot; i brots, brancons, branques, cimals i soca rompen a sonar com altres tants instruments musicals, fent una sonada sa cosa més de sentir i més purificada.

El Rei romangué amb un peu alt davant s’abre de musica.

Tot lo d’aquella casa el tenia embambat, i sobre tot aquells tres jovenets, tan garrits, i llavó tan etxerevits, tan amatents, tan vius de potències, tan xerevel·los.

Com prou va haver estat amb ells, com que no li bastàs cor d’anar-se’n, fins que digué:

-Mirau, d’aquí a set dies tornaré, i, si em convidau, dinaré amb voltros.

-Ben contents mos farà! -digueren tots trets.

¿Què me’n direu? Ell es dia que feia set, damunt migdia, tac!, se presenta el Rei en aquelles casetes. Troba taula posada, s’hi asseuen, i N’Aineta treu un dinar, d’una partida d’aguiats, si un bo, s’altre millor, que ets àngels hi cantaven.

Tots feren un bon cap de taula, sobretot el Rei.

El Rei no feia més que demanar-los de son pare i sa mare, i des parents que tenien.

Però el Rei no en pogué treure altre net sinó que s’eren criats en aquelles casetes i que son pare i sa mare eren es jardiners d’aquell jardí, i que s’eren morts com ells encara eren petits, i que no sabien que tenguessen altres parents.

Sobretot, el Rei, més confús i més mal a pler i més endarrer que mai sobre aquells tres germanets, acabà dir-los:

-Res, avui som vengut jo a dinar amb voltros. Demà heu de venir tots a dinar amb mi.

-Mil gràcies, senyor Rei! -digueren tots tres. Però dispensi Vossa Reial Majestat: per venir noltros, hem de dur aquest aucell tancat dins aquesta gabieta d’or.

-Poreu dur s’aucell -diu el rei-, i tot lo altre que volgué.

¿Què me’n direu? Ell lo endemà s’entreguen a ca’l Rei es tres germanets amb s’aucell dins sa gabieta d’or.

El Rei volgué dinar tot sol amb ells, i fonc un dinar de primera bona, com bé poreu creure.

S’aucellet, antes de partir, els havia dit:

-Si el Rei vos torna a demanar de vóstron pare i de la vostra mare, digau que no li poreu dir res pus que lo que ja li heu dit; i jo li diré tot lo que farà an el cas.

Efectivament, com hagueren dinat, el Rei torna sucar ets ais sobre qui era son pare i sa mare; i es tres germans contestaren:

-Mir-se, senyor Rei, noltros ja li hem dit i redit sobre això tot quant sabem. Si vol sebre més clarícia, aquest aucellet, que parla, n’hi donarà.

Ara figurau si li digué venir ben de nou, an el Rei, aquesta sortida! Romangué esglaiat, amb sos cabeis drets, sense polsos.

-Si aquest aucell parla -diu el Rei-, ja pot esser partit a parlar, i que diga tot quant sàpiga.

S’aucellet obrí aquí es bec i ja fonc partit a descabdellar, dient amb una veu ben estil·lada:

-Ai, senyor Rei: que en podria dir de coses, i que en podria dir! Just diré lo que el toca més de prop. Vossa Reial Majestat era a la guerra i el Bon Jesús envià a la senyora Reina fruit de bendició, un infantó ros com un fil d’or. Ses germanes de la senyora Reina digueren que s’era mort. ¿Qui va fer el baület per enterrar-lo?, ¿qui l’enterrà?, ¿a on l’entarren? A on el posaren elles, dins una caixeta, i la tiraren en es riu i sa caixeta riu avall riu avall, fins que la veu un jardiner, que l’atura, l’obri, veu s’infantó, ros com un fil d’or, el du a la seua dona. No tenien cap infant, i digueren tots dos: -És Déu que mos envia aqueix do, serà nostro.- I per tal el tengueren i se’n cuidaren. El Bon Jesús torna a enviar fruit de bendició a la senyora Reina, un infantó, ros com un fil d’or. Ses germanes de la senyora Reina tornen dir que s’era mort. Però ¿qui le hi va veure?, ¿qui li féu el baület?, ¿a on l’enterraren?, ¿qui l’enterrà? Lo que feren ses germanes de la senyora Reina, posar-lo dins una caixeta i l’amollen en es riu, i sa caixeta per avall i per avall  p’es riu fins que aquell mateix jardiner la veu, l’atura, l’obri, veu aquell altre infantó, ros com un fil d’or. El du a sa seua dona, i tot dos exclamen: -És el Bon Jesús que el mos envia. Serà nostro com s’altre.- I los tengueren i else cuidaren com si fossen seus. I el Bon Jesús tornà a enviar fruit de bendició a la senyora Reina: una nineta, rossa com un fil d’or. Les germanes de la senyora Reina tornaren dir que s’era morta; però ¿qui li féu es baület?, ¿qui la dugué a enterrar?, ¿a on l’enterraren? Lo que feren elles, posar aquella nineta dins una caixeta i la tiren en es riu, i sa caixeta de d’allà riu avall riu avall. Però es mateix jardiner la colombra, l’atura, l’obri. Veu sa nineta, rossa com un fil d’or. La du a sa dona i tots dos s’exclamen: -És Déu que la mos envia. Així com teníem els altres dos, tendrem aquesta.- Aquells infants cresqueren cresqueren; com foren grandets, se moriren es jardiner i sa jardinera. I ells tres romangueren d’aquí, cuidant-se’n el Bon Jesús, i no els ha faltat res mai. Una fada un dia va passar per davant sa seua caseta i los digué: -Oh quina caseta! Hi falta s’abre de sa musica, sa font d’or i s’aucellet que parla. I se són sabuts enginyar de tal manera que tenen s’abre de musica, sa font d’or i me tenen a mi, que ja ho veu Vossa Reial Majestat si parl o què! I ara, senyor Rei, si se vol treure es gat d’es sac de tot això que li he dit, que faça venir ses germanes de la senyora Reina, una després s’altra. I que los pregunti d’es tres infants de la senyora Reina, veiam què diran.

El Rei crida aquelles revetleres, una després s’altra. Se posa apreguntar-les. Aquelles dones, davant aquelles preguntes, no feren més que embuiar-se, fins que romangueren sense paraula i romperen en plors, confessant-se culpables de tot quant s’aucellet les havia acusades.

El Rei no en va taiar més. Pertocava condemnar-les a mort; però perquè s’eren confessades i eren germanes de la senyora Reina, les féu tancar dins es fondet d’un castell i que no vessen pus sol ni lluna.

S’aucellet aleshores digué:

-Senyor Rei, que faça sortir la senyora Reina de la cambra a on fa tant d’anys que està tancada, i no fa sinó plorar.

El Rei mateix se n’hi va i torna amb ella, que no treia fesomia, i no tenia més que sa pell i ets ossos.

S’aucellet torna prendre sa paraula i diu:

-Senyor Rei i senyora Reina: vet aquí ets seus tres infants: es dos nins i sa nina: En Juanet, En Miquelet i N’Aineta. Som jo que els ho dic. Per dir-los-ho, el Bon Jesús me donà sa paraula. Ara que ja els ho he dit, sa meua paraula s’és acabada. Ja no diré res pus.

I així va ser.

El Rei i la Reina cregueren s’aucellet de totes quantes de paraules los havia dites.

S’aferraren p’es tres infants i ets infants per ells, i abraços i més abraços, i besades i més besades, i plors i descabdell, cuidant esbandir d’alegria i de gaubança.

Cridaren tota la Cort, contaren tot s’endiumenjat d’es tres infants i de s’aucellet, i tothom cregué que era la pura veritat.

Aquells tres infants no hi havia més que veure-los per convèncer-se de que eren fiïs del Rei i de la Reina.

Per celebrar aquella feta tan grossa, el Rei convidà a dinar tota la gent d’es seu reinat, feren un ball ben vitenc de tot, i festes i més festes i sarau per llarg.

I si no són vius, són morts, i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Ciutat de Mallorca, 28 Agost 1928.

PROPOSTA DIDÀCTICA-43

CONTE: S’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla

TIPUS: Fantàstic

EDAT: A partir de 6 anys

ACTIVITATS:

1. Rondalla: S’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla, conversa i dramatització
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, Llenguatge Verbal i Musical
2. La cançó: Mallorquins i catalans (Tomeu penya)
   • Llenguatge Musical i Verbal
3. Recerca d’informació i exposició
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, llenguatge Verbal, Musical i Plàstic
4. El Repte: Juguem amb les paraules: Mallorquins i Catalans (Expressions mallorquines)
   • Llenguatge Verbal i plàstic
5. El Racó de l’escriptor
   • Llenguatge Verbal i Plàstic
6. Taller: Instruments musicals tradicionals de les Balears
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, Llenguatge Musical i Plàstic

 

a.Objectius:

• Llegir, escoltar i dramatitzar una rondalla popular mallorquina, amb música i imatges
• Aprendre vocabulari del català balear
• Expressar els propis sentiments i experiències personals, escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Buscar informació sobre les Rondalles mallorquines i l’autor, explicar-ho als companys i escoltar les explicacions dels altres
• Aprendre i utilitzar expressions populars de les Balears
• Conèixer i escoltar instruments típics de les illes Balears
• Desenvolupar diferents tècniques per a elaborar instruments musicals, potenciar la imaginació i la creativitat

b.Desenvolupament de les activitats:

 

1. EL CONTE
   1. Rondalla: S’abre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla

Seiem en rotllana si és possible, o de manera que tots i totes ens puguem veure bé les cares, cadascú té un exemplar del text del conte, i a la pantalla projectem imatges que ens ajudin a comprendre’l. També utilitzarem música per ajudar a concentrar-nos i posar-nos en situació. Entre tots farem una lectura dramatitzada del conte, és a dir, que cadascú llegirà la part que correspon al seu personatge, mentre que jo mateixa llegiré el corresponent al narrador. Si som molts, podem fer-ho per grups, a cada grup li toca una part del conte, i així es podran repetir els papers. Per fer-ho més amè, posarem música també entre cada part.

B.Vocabulari:

• aguiat: La vianda cuita i adobada amb brou, espècies o altra cosa. En castellà: guisado.
• aigo: aigua.
• al·lot /al·lota: El qui està dins l’edat compresa entre els sis o set anys i els quinze (Mallorquí). En castellà: muchacho.
• amollar: Deixar anar disminuint l’atesament. Amollar-se un arbre: abaixar-se de les branques per excés de fruita o altra causa (Mallorquí). En nàutica: Deixar sense subjectar un estri o burda, per donar-li pintura o quitrà (Mallorquí). Deixar anar una cosa que es tenia agafada (Mallorquí).
• auberjó: barraca.
• aucell: ocell.
• aufàbia: Vas de terra cuit o de pedra, envernissat per dins i de vegades per defora, amb la part d’enmig (ventre) molt més ampla que la de baix (cul)i que la superior (boca), sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt petites (Mallorquí). En castellà: tinaja. Serveix per tenir oli, aigua i altres líquids, la xuia del porc salada, etc. N’hi ha de diferents grossàries; ordinàriament l’alçada és de 40 cm. fins a 1’60 m. Les que tenen menys de 2 palms s’anomenen aufabietes o aufabions (Mallorquí).
• botilet: ampolla petita.
• colombrar: Veure confusament per la distància o per l’escassesa de claror. En Castella: vislumbrar, divisar, columbrar. (Mallorquí)
• cucuia: cim agut de la muntanya. Cuculla, cucurulla o agulla: Element arquitectònic que se situa en la part superior d’una torra, campanar o església a manera de coronament.
• doblers: Moneda antiga que valia dos diners i era la sisena part d’un sou (Mallorquí).
• empassolar: empassar-se, engolir.
• endiumenjat / endiumenjada (adjectiu): ben vestit o adornat. En castellà: acicalado, emperifollado. endiumenjat (masculí): Conjunt de coses o accions complicades, difícils d’atendre o de comprendre (Mallorquí).
• enflocar: guarnir de flocs, adornar excessivament, (Mallorquí). En castellà: emperifollar, engalanar. Posar, aplicar, generalment en sentit pejoratiu (Mallorquí). Pegar, donar cops agressius (Mallorquí). /Abocar, llançar paraules o expressions que puguin causar ofensa, sorpresa, perjuri (Mallorquí). /enflocar-se (reflexiu): Menjar-se, engolir (Mallorquí).
• esclafit: Acte i efecte d’esclafir, soroll sec i sobtat produït per un cos que es trenca, que es dispara amb força. En castellà: chasquido, estallido. /fer s’esclafit: esclatar, rebentar-se, figuradament casar-se (Mallorquí).
• escudella: plat fondo, en forma de casquet esfèric, generalment sense anses, que serveix per a menjar la minestra o cuinat entre gent rústica (Mallorquí). En castellà: escudilla. Si té anses o agafalls laterals es diu: escudella amb orelles (Mallorquí). / Recipient fondo, de forma semiesfèrica o aproximadament semioval, de cabuda variable però inferior a un litre, que serveix per a prendre brou, cafè, te, llet, etc. / Quantitat de líquid o minestra que cap dins d’una escudella. Usat com a unitat de mesura, en medicina l’escudella equival a 200 grams aproximadament. En castellà: taza. /Menja composta d’arròs o fideus amb patates, col i alguna altra verdura o pasta sopa; a Mallorca cuinat de llegums. En castellà: potaje. /fer escudella: abocar o posar cuinat dins del plat o altre recipient per començar a menjar (Mallorquí).
• etxerevit o etxerovit: eixerit.
• garrit: bell, agradable de veure, de sentir, de percebre.
• gaubança: goig extremat. En castellà: gozo, regocijo. / Antigament elogi excessiu, avanament. En castellà: vanagloria.
• jai /jaio /jaia/ jaiet: Vell, persona de molta edat. En castellà: viejo. / jai verd: el vell amb aspecte de jova. /jai xaruc: el vell que ja caduca, decrèpit.
• llait: Despeses (Mallorquí). En castellà: gasto.
• nin /nina: noi petit.
• pitxo /pitxona: Trompitxo, baldufa que es fa ballar a cops de cordill. / Pèsol. / pitxó: Varietat de copinya (Mallorquí).
• polissó /polissona: (adjectiu) que obra amb mala intenció. En castellà: pícaro, bribón.
• pus: (adverbi) més.
• revetler /revetlera: al·lot o al·lota plaent, eixerit i simpàtic (mallorquí). En castellà: rapaz, chaval. /Ballador o balladora de la revetla, de la festa (mallorquí).
• tanyada: conjunt de tanys. /Tany, rebrot, sobretot si és dret i esponerós (Mallorquí). En castellà: renuevo. 
• treginada: sostre (Mallorquí). En castellà: techo. 
• tudar: apagar, extingir. /Fer malbé, malmetre, deixar perdre (Mallorquí). En castellà: echar a perder.
• xella o aixella: Punt on el braç s’uneix amb l’ossa. En castellà: sobaco. 
• xerevel·lo /xerevel·la: Eixerit, alegre i animat (Mallorquí). En castellà: despabilado, vivaracho.

 

Informació extreta de:

Diccionari català-valencià-balear

Institució Francesc de Borja Moll

 C.Conversa: En acabat fem preguntes de comprensió per veure si ho han entès, i explico allò que consideri que ha quedat més fosc, o que és més important. Ens farem preguntes entre tots, i així entaularem una conversa sobre algun dels aspectes de què ens parla aquest conte, per exemple: la família, l’acolliment i cura dels infants, la recerca d’allò que es considera important o imprescindible, la perseverança… Els demanarem que cadascú s’identifiqui amb un personatge i ens expliqui perquè, i què hagués fet ell o ella en aquest   cas. Deixarem que expressin lliurement els seus sentiments i experiències sobre el tema, procurant que els altres escoltin i respectin tot el que es diu. També podem intentar que es facin preguntes entre ells, si s’escau.

D.Dramatització: per grups preparen una petita dramatització del conte on cadascú ha de representar el paper que li toca, que serà el mateix que ha llegit, o no. D’aquesta manera ajudem a la comprensió i l’empatia, fent que es posin al lloc del personatge. Podem fer-ho llegint o deixant que improvisin els diàlegs, o bé canviant el final o algun fragment entre tots, de manera consensuada. Si es vol també podem afegir-hi decorats, vestuari, música, o altres elements que ens ajudin en la dramatització pròpiament dita.

2. LA CANÇÓ: Mallorquins i catalans (Tomeu penya)

Mallorquins i catalans

Cançó de: Tomeu Penya

Compositors: Bartolome Nicolau Morla

Un moix i un ca. Un gat i un gos
Un tassó i un capell, si us plau
Un got i un barret
Ja ho val, ja ho val
Vatuadell que això es espès
No som estat mai cap entès
Més si no ho moll, més si no ho moll
Si no ho moll me farà mal
Mallorquins i Catalans
Catalans i Mallorquins com més amics més endins
Així tots serem germans

Es que això surt un run-run
Que si xerren no ho entenc
Però jo hi pos tan d’esme
Que de deu mots n’agaf qualcun

Un moix i un ca. Un gat i un gos
Un tassó i un capell, si us plau
Un got i un barret
Ja ho val, ja ho val
Vatuadell que això es espès
No som estat mai cap entès
Més si no ho moll, més si no ho moll
Si no ho moll me farà mal
Mallorquins i Catalans
Catalans i Mallorquins com més amics més endins
Així tots serem germans

Es qui s’ho pren amb rialles
Però es que a jo m’ha passat
Per demanar s’excusat
D’enllà m’han tret a potades

Un moix i un ca. Un gat i un gos
Un tassó i un capell, si us plau
Un got i un barret

Ja ho val, ja ho val
Vatuadell que això es espès
No som estat mai cap entès
Més si no ho moll, més si no ho moll
Si no ho moll me farà mal
Mallorquins i Catalans
Catalans i Mallorquins com més amics més endins
Així tots serem germans

No es que hi tengui res que dir
Si un s’entén així com sap
Ni estic gens empegueït
Si xer com m’han ensenyat

Un moix i un ca. Un gat i un gos
Un tassó i un capell, si us plau
Un got i un barret
Ja ho val, ja ho val
Vatuadell que això es espès
No som estat mai cap entès
Més si no ho moll, més si no ho moll
Si no ho moll me farà mal
Mallorquins i Catalans
Catalans i Mallorquins com més amics més endins
Així tots serem germans

Mallorquins i Catalans
Catalans i Mallorquins com més amics més endins
Així tots serem germans

Mallorquins i Catalans
Catalans i Mallorquins com més amics més endins
Així tots serem germans.

3. LA RECERCA:

Per grups farem una recerca d’informació sobre aquells aspectes que ens semblin més interessants: L’autor o adaptador, les Rondalles, i altres aspectes del folklore balear… Cada grup podria encarregar-se d’un aspecte, sobre el qual buscarà tota la informació que li sembli més escaient, consultant llibres, internet, o fins i tot preguntant a les famílies o altra gent. Després hauran de fer una exposició per explicar als companys el què han après, podent utilitzar tota mena de recursos com ara murals, gravacions, etc.

Antoni Maria Alcover i Sureda fou un escriptor mallorquí, eclesiàstic, lingüista, folklorista, arquitecte i periodista. Va néixer a Manacor el 1862, i morí a Palma el 1932. Per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat “Apòstol de la llengua”. Les seves principals obres són: El Diccionari català-valencià-balear, el recull de Rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans, i la direcció i finançament de l’edició de les obres de Ramon Llull. La seva producció literària es dirigeix a la investigació lingüística, la història, la descripció de costums populars, i el recull de materials folklòrics. La seva obra completa està sent publicada per l’Editorial Moll.

         Per escriure l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó, anava pels pobles de Mallorca parlant amb la gent gran, escoltant i prenent notes que després li servirien per escriure els contes tal com li havien explicat. Fins i tot, al costat del títol de cada rondalla hi figura el nom de la persona que li va relatar i el del poble. Cal ressaltar també el seu llenguatge col·loquial i popular, farcit d’expressions i mots que utilitzaven la gent de ses illes.

Segons la Wikipèdia: “Les Rondalles Mallorquines són narracions populars que combinen elements fantàstics amb reals i llegendes. Les situacions i els personatges que hi apareixen se solen situar en un espai i un temps indeterminats i poden ser comuns a diferents pobles i cultures.” En el nostre cas, formen part d’un patrimoni col·lectiu d’arrel Indoeuropea. Una de les seves principals característiques és el fet de ser narracions anònimes, és a dir sense autor conegut, que es transmetien de manera oral de generació en generació, o sigui de pares a fills i d’avis a néts. Mallorca és rica en tradicions populars i rondalles, i Antoni Maria Alcover en va arribar a recollir més de quatre-centes. Per aquesta obra se’l considera un dels principals folkloristes d’Europa, al costat d’Andersen i els Germans Grimm.

S’abre de sa musica, sa font d’or i s’aucelleta qui parla forma part d’aquest recull de Rondalles Mallorquines, i segons ens diu l’autor, li contà madó Francina Camps, de Puigpunyent. He escollit aquest conte perquè transmet valors molt vàlids per als nostres infants i joves com ara: l’acolliment i cura dels infants, l’amor i l’ajuda entre els germans, l’esforç i perseverança per aconseguir el seus propòsits, i el respecte i confiança en la saviesa dels nostres grans i avis.

Informació extreta de: Wikipèdia

 

4. EL REPTE: Juguem amb les paraules: Mallorquins i Catalans

S’hauran adonat que el català utilitzat en aquesta narració no és ben bé igual al que utilitzem nosaltres, caldrà explicar que es tracta d’una variant del català que es parla a les illes Balears, i fer-los notar aspectes diferencials com ara els articles salats (sa, es…), algunes terminacions verbals (estim, arriscau…), la utilització de la i llatina enlloc de la ll en alguns casos (cabei, aqueis, fii…), però sobretot un munt de vocabulari específic i una pila d’expressions pròpies. Per parelles els demanarem que busquin al text paraules que nosaltres diem diferent i en facin un llistat, anotant al costat com ho diríem nosaltres, o bé buscant el significat en el diccionari Català-Balear.

A continuació, els farem buscar en el text expressions pròpies de les Balears, hauran de pensar pel context què volen dir, utilitzar-les en una frase inventada per veure si ho han entès, i fer-ne un dibuix. En farem un recull i les exposarem amb els dibuixos perquè tots ho puguin veure.

     A veure si sabeu què volen dir totes aquestes expressions mallorquines, i penseu com ho diríem aquí al Principat (o lloc de Catalunya on viviu), també podeu fer un dibuix amb cadascuna o bé inventar-vos una frase on aparegui:

EXPRESSIONS MALLORQUINES:

• Ros com un fil d’or.
• Anar-se’n un peu davant de l’altre.
• Fruit de Bendició.
• Camina caminarà i cap envant te faràs.
• Des teu pa faràs sopes.
• Heu de creure i pensar i pensar i creure.
• Anar quart creixent.
• Quedar embambat.
• Els àngels hi canten.
• Fer bon cap de taula.
• Treure net de…
• Sucar els ais en…
• Treure el gat d’es sac.
• No treu sa fesomia.
• Té la pell i els ossos.

*SOLUCIONS AL REPTE: MALLORQUINS I CATALANS

• Ros com un fil d’or:
  • Expressió comparativa usada per a ponderar el color molt ros del cabell.
    • Ros com un angelet
• Fill de bendició o benedicció
  • Fill de matrimoni llegítim, beneït per Déu i per tant es pot batejar a l’església.
    • Fill del matrimoni
• Camina caminaràs i cap envant te faràs
  • Caminar seguit, sense interrupció, una llarga distància
    • Camina que caminaràs
• Des teu pa faràs sopes
  • Es diu del qui es posa en perill per la seva voluntat, sense responsabilitat dels altres.
    • Per tu faràs
• Heu de creure i pensar i pensar i creure
  • Fórmula per introduir una frase narrativa molt utilitzat en les rondalles.
    • Heu de pensar que
• Anar quart creixent
  • Anar endavant, prosperar.
    • Tirar endavant
• Quedar embambat
  • Quedar embadalit, amb el pensament abstret.
    • Quedar bocabadat
• Els àngels hi canten
  • Es diu parlant d’una cosa que està molt bona, especialment d’un menjar exquisit.
    • N’hi ha per llepar-se’n els dits
• Fer un bon cap de taula
  • Menjar molt bé
    • Treure el ventre de pena
• Treure net de
  • Obtenir un resultat positiu d’una recerca o investigació
    • Treure’n l’aigua clara
• Sucar els ais
  • Insistir excessivament en demanar o repetir una cosa
    • Tocar la pera
• Treure el gat d’es sac
  • Sortir de dubtes, arribar a saber una cosa amb certesa
    • Lligar caps
• No treu sa fesomia
  • Tenir la cara desmudada, no fer la cara normal
    • Fer mala cara
• Té la pell i els ossos
  • Estar excessivament magre, prim
    • Sec com un bacallà

5. RACÓ DE L’ESCRIPTOR:

En el conte, tres germans viuen junts en una caseta i una iaia els diu que els falta tenir: “s’abre de sa musica, sa font d’or i s’aucell qui parla”. Com els protagonistes del conte, tens germans tu?, què creus que és el més important de tenir en una casa?, per què?, què series capaç de fer per aconseguir-ho?, t’has trobat mai en una situació complicada en què has hagut d’ajudar els teus germans, amics o companys?, què faries tu si estiguessis al seu lloc?, com ho faries? Explica-ho per escrit, i fes un dibuix per il·lustrar-ho.

6. TALLER: Instrument musicals tradicionals de les Balears

Per començar observarem imatges i fotografies (o millor si pot ser al natural) d’instruments musicals típics de les illes Balears, com ara la Bandúrria, el guitarró, el tamborí i el flabiol, els ossos, la simbomba, les castanyetes o l’ocarina. També és important sempre que sigui possible, escoltar com sonen. A continuació organitzarem un taller on cadascú es podrà construir el seu instrument tradicional, i després podrem fer un concert tots junts.

A.Per començar:

Per fer la simbomba necessitem:

• un test, gerra o pot de ceràmica
• un tros de paper vegetal
• una canya
• un cordill o goma elàstica
• cintes per decorar

Tapem el pot amb un tros de paper vegetal i el lliguem amb el cordill o goma elàstica de manera que quedi ben tensat. Després fem un forat al mig del paper i hi clavem la canya procurant que no se’ns estripi. Per acabar podem decorar el pal amb cintes de colors. La simbomba o ximbomba, com li diuen a Mallorca, és un instrument de percussió tradicional molt antic, es toca fregant la canya amb la mà humida fent que vibri la membrana. És típic de les festes de Nadal, s’utilitza per acompanyar les nadales o cançons de Nadal.

B.Si ho voleu una mica més difícil:

Per fer un guitarró necessitem:

• cartró d’embalatges
• tisores o cúter
• cola forta
• fil de niló
• escuradents
• xinxetes

Amb l’ajuda de les tisores i el cúter retallem dos cartrons exactament iguals amb forma de vuit, i en una hi fem un forat rodó al mig. Amb cola forta enganxem els dos trossos amb una tira de cartró al mig per fer la caixa de ressonància. Després retallem un cartró en forma de rectangle i l’enganxem amb la cola forta a la banda més petita del vuit. Per fer els trastes utilitzarem escuradents, que enganxarem amb la cola forta. Per acabar, farem les cordes amb fil de niló que lligarem  a unes axinxetesde colors i clavarem al cap d’amunt del pal, a la part de baixa les enganxarem amb la cola forta amb un rectamgle petit de cartró al damunt, fent un nus perquè no s’escapi. El guitarró mallorquí és un instrument tradicional de corda pinçada que es toca amb els dits, semblant a la guitarra però una mica més petit, amb 5 cordes  i 9 trastes (femení) o bé 17 (masculí), aquest amb el pal una mica més llarg.

C.Si ho voleu una mica més divertit:

Per fer la guitarra d’ossos necessitem:

• ossos llargs i rectes
• cordill
• cullera de fusta o altra peça de fusta
• tisores

Amb el cordill lliguem els ossos ordenats per mida, deixant una baga a dalt per penjar-nos-ho del coll. Amb la cullera fregarem els ossos per fer-los sonar. La guitarra d’ossos o escaleta és un instrument de percussió molt antic, antigament s’utilitzaven ossos d’ocells o bé de cabrit, i es feia sonar fregant els osso amb un pal o bé un altre os.

c)Material:

• Per al conte: text del conte (una còpia per cadascú), imatges i música, elements i vestuari per a la dramatització.
• Per a la recerca i exposició: llibres, internet, paper i llapis, cartolines, retoladors, gravadora, imatges i música.
• Per al treball de vocabulari i expressions: text del conte, paper i llapis, diccionari català-balear, cartolina i colors o retoladors.
• Per al taller: vídeo o imatges d’instruments tradicionals de les Balears.
  • Per fer  la simbomba necessitem:
    • un test, gerra o pot de ceràmica
    • un tros de paper vegetal
    • una canya
    • un cordill o goma elàstica
    • cintes per decorar
  • Per fer un guitarró necessitem:
    • cartró d’embalatges
    • tisores o cúter
    • cola forta
    • fil de niló
    • escuradents
    • xinxetes
  • Per la guitarra d’ossos o escaleta necessitem:
    • ossos llargs i rectes
    • cordill
    • cullera de fusta o altra peça de fusta
    • tisores