CUENTOS-POEMA DE OTOÑO

RIMA LIII:

VOLVERÁN LAS OSCURAS GOLONDRINAS

Gustavo Adolfo Bécquer

Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y otra vez con el ala a sus cristales
jugando llamarán.

Pero aquellas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha a contemplar,
aquellas que aprendieron nuestros nombres….
ésas… ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar
y otra vez a la tarde aún más hermosas
sus flores se abrirán.

Pero aquellas cuajadas de rocío
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer como lágrimas del día….
ésas… ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar,
tu corazón de su profundo sueño
tal vez despertará.

Pero mudo y absorto y de rodillas
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido…, desengáñate,
así… ¡no te querrán!

*********************************

CANCIÓN DEL PIRATA

José de Espronceda y Delgado 

Con diez cañones por banda,
viento en popa a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín;

bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.

 

La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;

y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul.

«Navega velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío,
ni tormenta, ni bonanza,
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.

Veinte presas
hemos hecho
a despecho,
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi Dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.

 

 

****************************************

CANCIÓN DEL JINETE

Federico García Lorca

En la luna negra

de los bandoleros, cantan las espuelas.

Caballito negro.

¿Dónde llevas tu jinete muerto?

…Las duras espuelas del bandido inmóvil que perdió las riendas.

Caballito frío.

¡Qué perfume de flor de cuchillo!

 

En la luna negra,

sangraba el costado de Sierra Morena.

Caballito negro.

¿Dónde llevas tu jinete muerto?

La noche espolea sus negros ijares

clavándose estrellas.

Caballito frío.

¡Qué perfume de flor de cuchillo!

En la luna negra,

¡un grito! y el cuerno largo de la hoguera.

Caballito negro.

¿Dónde llevas tu jinete muerto?

**********************************

PROPOSTA DIDÀCTICA-86

CONTE: Cuentos-Poema de Otoño: Rima LIII (Gustavo Adolfo Bécquer), La Canción del Pirata (José de Espronceda), Canción del jinete (Federico García Lorca)

EDAT: Ganàpies (A partir de 6 anys)

TIPUS: Poesia

ACTIVITATS: Fem Poesia: Rima Assonant, Consonant i Lliure

1. Conte: Cuentos-Poema de Otoño/ Vocabulari / Conversa: la Poesia

• Llenguatge Verbal, Llengua espanyola
• Descoberta d’Un Mateix
• Descoberta de l’Entorn

2. Cançó: Himne dels Pirates (Dagoll Dagom, del musical Mar i Cel)
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Musical
3. La Recerca: Autors / La Mètrica i la Rima
   • Descoberta de l’Entorn
   • Llenguatge Verbal
4. Activitat: Fem Poesia: Rima Assonant, Consonant i Lliure
   • Llenguatge Verbal
5. Racó de l’escriptor: Ens descrivim a nosaltres mateixos tot fent rimes
   • Llenguatge verbal
   • Descoberta d’Un Mateix
   • Llenguatge Plàstic
6. El Repte: La Rima dels Poemes
   • Llenguatge Verbal
7. Taller: Fem una poesia segons una rima i mètrica determinada
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
   • Descoberta d’Un Mateix

 a)Objectius:

• Escoltar  poemes recitats
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Expressar les pròpies vivències i opinions sobre la poesia
• Escoltar, aprendre i cantar una cançó
• Buscar informació sobre els autors/ La mètrica i la rima
• Descobrir i descriure la rima i la mètrica de poemes
• Aprendre i recitar poemes en veu alta
• Jugar a fer descripcions amb rodolins
• Fer una poesia seguint una mètrica i rima determinats

 b)Desenvolupament de les activitats:

1. CONTE / VOCABULARI / CONVERSA
   1. CONTE: Escoltar poemes recitats
   2. VOCABULARI

1. RIMA LIII: VOLVERÁN LAS OSCURAS GOLONDRINAS (Gustavo Adolfo Bécquer)

VOCABULARIO

• Golondrina: La golondrina común(Hirundo rustica) es una especie de ave paseriforme de la familia hirundinidae de hábitos migratorios. Se trata de la golondrina con la mayor área de distribución del mundo. Habita en Europa, Asia, África, América y parte de Australia.

La golondrina común es un ave de campo abierto que normalmente utiliza estructuras construidas por el ser humano para reproducirse y que, en consecuencia, se ha diseminado con la expansión humana. Construye nidos en forma de taza, con bolitas de barro en graneros y construcciones similares, y se alimenta de insectos que atrapa en vuelo. Existen frecuentes referencias culturales a la golondrina común en escritos literarios tanto debido a su proximidad con el ser humano como por su migración anual. Suelen volar en conjuntos.

Se trata de un ave pequeña. El macho adulto de la subespecie nominal (H. r. rustica) mide entre 14,6 y 19,9 cm de longitud, incluyendo los 2 a 7 cm de las alargadas plumas externas de la cola. Tiene una envergadura de entre 32 y 34,5 cm y pesa entre 16 y 22 gr. Su parte superior es azul metálico y su frente, barbilla y garganta, rojizos. Una gruesa franja azul oscuro separa la garganta del pecho y abdomen blancuzcos. Las plumas externas de la cola son alargadas, lo que le brinda el distintivo aspecto profundamente ahorquillado de las golondrinas. Presenta una línea de manchas blancas a lo largo del extremo externo de la parte superior de la cola. La apariencia de la hembra es similar a la del macho, pero las plumas de la cola son más cortas, el azul de la parte superior y de la banda del pecho es menos lustroso y el pecho y abdomen son más pálidos. El juvenil es más marrón y exhibe una cara rojiza más pálida y partes inferiores más blancas; carece de las largas plumas de la cola de los adultos.

És una especie diurna y migratoria. A menudo son observadas en grandes grupos posados sobre cables de teléfono u otras estructuras elevadas. Anidan en colonias, probablemente debido a la distribución de los sitios de nidificación de alta calidad. Emplean tanto vocalizaciones como lenguaje corporal (posturas y movimientos) para comunicarse. Cantan individualmente y a coro. Presentan una amplia variedad de llamados utilizados en diferentes situaciones: llamadas de alarma en presencia de depredadores, llamadas de cortejo y llamadas para los polluelos en el nido. Los polluelos emiten un trino débil cuando piden alimento. Las golondrinas comunes también producen chasquidos cerrando las mandíbulas rápidamente.

• Madreselva: La madreselva de los jardines (Lonicera caprifolium) es una especie de planta arbustiva trepadora del género Lonicera autóctona del sur de Europa donde se cultiva en los jardines de todo el continente, aunque aparece espontánea en algunos lugares.

Es un arbusto perenne que alcanza los 1-2 metros de altura con el tallo color rojizo. Las hojas son opuestas, ovales, sésiles  o sentadas que en lo más alto del tallo se sueldan por la base formando una copa. Las flores son aromáticas de color blanco, amarillo o rosa y se agrupan en la cima. El fruto es una baya anaranjada. Es una planta mielífera.

• Rocío: lluvia corta y pasajera. Generalmente se refiere al fenómeno físico-meteorológico en el que gotas de agua se depositan en la superficie del suelo y de las plantas. Asimismo, puede hacer referencia a: nombre de pila de mujer, planta ornamental de la familia de las aizoáceas (Mesembryanthemum crystallinum), género de peces cíclidos.

• Adorar: Reverenciar o rendir culto a un ser que se considera de naturaleza divina. Rendir culto a personas o cosas consideradas sagradas o santas. Sentir estima o afecto en grado sumo por alguien. Gustar de algo extremadamente.

      Orar, rezar (dirigirse a una divinidad).

• Altar: En algunas religiones, piedra, construcción elevada o montículo donde se celebran ritos religiosos como sacrificios, ofrendas, etc.

Información obtenida de:

Diccionario de la lengua española

Wikipedia

b.CANCIÓN DEL PIRATA (José de Espronceda y Delgado)

VOCABULARIO

• • Pirata: (Adjetivo) ilegal, que carece de la debida licencia o que está falsificado. Sinónimos: ilegal, falso, clandestino.

  (masculino/femenino): Persona cruel y despiadada.

  (masculino/femenino): Persona que, junto con otras de igual condición, se dedica al abordaje de barcos en el mar para robar. Sinónimos: corsario, bucanero, filibustero.

  (adjetivo): Perteneciente o relativo al pirata o a la piratería.

  (masculino/femenino): Persona o entidad que copia o reproduce el trabajo ajeno, en especial libros, discos, películas, programas informáticos, etc., sin autorización y sin respetar la propiedad intelectual.

  

• Popa: En náutica, la popa es la terminación (estructura posterior) de una embarcación. En su base es donde se coloca el timón, y antiguamente allí se hallaban las cámaras o habitaciones principales.
  
• Viento en popa: (expresión) Viento que sopla hacia el mismo punto a que se dirige el buque.
• Bergantín: es una embarcación de dos palos, el mayor y el trinquete, con bauprés y velas cuadras. Por vela mayor tiene una gran cangreja y, a veces otra mayor.  En este caso se denomina bergantín redondo (brig en inglés). Se utilizaba para la vigilancia de costas, transporte, correos, aviso y realización de acciones de combate. Se caracterizaba por su equilibrio entre su poder de destrucción y su gran velocidad, agilidad en la maniobra y adecuación para el transporte. Históricamente, tenía cabida para un centenar de hombres y podía llevar hasta 24 piezas de artillería; además desplazaba hasta 150 toneladas. Podía navegar en diversas condiciones.
• Confín: Término o raya que divide las poblaciones, provincias, territorios, etcétera, y señala los límites de cada uno.
• Rielar: Vibrar, temblar. En poética, brillar con luz trémula. Sinónimos: cabrillear, brillar, resplandecer, fulgurar, lucir.
• Estambul*: antiguamente conocida como Bizancio y Constantinopla, es la ciudad más poblada de Turquía y el centro histórico, cultural y económico del país. Es una ciudad transcontinental ubicada en el estrecho del Bósforo que separa Europa y Asia, entre el mar de Mármara y el mar Negro. Con más de 15 millones de habitantes, es una de las ciudades más pobladas del mundo y la más poblada de Europa. La mayor parte de la población es de religión musulmana, si bien existen minorías de cristianos (68 000) y judíos (22 000).

*Aquesta ciutat està situada a l’estret de Bòsfor, que separa Europa i Àsia, per tant el capità veu la ciutat al davant i a cada cantó hi té Europa i Àsia.

• Pendón: (del latín pendere, estar colgado) es un tipo debandera utilizada como distintivo, señal o insignia desde la Edad Media.

Información obtenida de:

Diccionario de la lengua española

 Wikipedia

c.CANCIÓN DEL JINETE (Federico García Lorca)

VOCABULARIO

1. Bandolero: (nombre masculino/femenino) Persona que roba en los despoblados. Persona sin escrúpulos. Sinónimos: bandido, forajido, salteador, ladrón.

   • Espuela: (nombre femenino) Espiga de metal terminada comúnmente en una rodaja o en una estrella con puntas y unida por el otro extremo a unas ramas en semicírculo que se ajustan al talón del calzado, y se sujetan al pie con correas, para picar a la cabalgadura. Sinónimos: acicate, espolín, aguijón, punta, pincho, chocoyas.
   • Jinete: (nombre masculino/femenino) Persona diestra en la equitación. Persona que cabalga. Sinónimos: amazona, cabalgador, caballista.
   • Rienda: (nombre femenino) Cada una de las dos correas, cintas o cuerdas que, unidas por uno de sus extremos a las camas del freno, lleva asidas por el otro quien gobierna la caballería. Sinónimo: ronzal.
   • Flor de cuchillo*: (Carpobrotus acinaciformis) Especie de planta suculenta perenne nativa de Sudáfrica perteneciente a la familia Aizoaceae. De hojas gruesas, y grasas, de 4-13 cm, opuestas y de sección triangular. Tiene un porte rastrero con tallos largos muy ramificados (hasta 1,5 m). Con grandes flores de color magenta (hasta 12 cm) solitarias y terminales. Falsos estambres purpúreos, lo que la diferencia de Carpobrotus edulis. Ampliamente cultivadas, especialmente para fijación de dunas y taludes. Especie invasora, se naturalizó en Europa a finales del siglo XVII en zonas cercanas al mar. Presenta un carácter invasor debido fundamentalmente a su capacidad de reproducción vegetativa (reproducción asexual por agamospermia) y reproducción sexual. Roedores y gaviotas dispersan los frutos, mientras que su sabor desagradable limita el control por parte de los herbívoros. Nombres comunes: Flor de cuchillo, uñas de gato y uña de león.

*Possiblement l’autor no es refereix a l’existència d’aquesta planta i la seva olor en el paisatge descrit, sinó que és una metàfora de la baralla amb ganivets entre els bandolers, i l’olor de la sang que es desprèn de les ferides provocades per aquests.

1. • Sierra Morena: Cordillera del sur de la península ibérica que separa la meseta Central de la depresión del Guadalquivir. Geológicamente es el borde de la meseta fracturado y levantado por el empuje de las fuerzas alpinas sobre el zócalo herciniano de la Meseta. En esta predominan las fallas, a veces una falla única, otras veces un sistema de fallas escalonadas. Tiene unos 400 km de longitud que marcan el contacto brusco entre los materiales paleozoicos de la Meseta y los sedimentos terciarios y cuaternarios de la Depresión Bética.
   • Espolear: (verbo transitivo) Picar con la espuela a la cabalgadura para que ande. Castigar la cabalgadura para que obedezca. Sinónimos: picar, arrear, castigar, pinchar, azuzar, aguijonear.
   • Ijar**: (nombre masculino) Ijada del ser humano y de otros mamíferos. Sinónimo: ijada.

**L’autor es refereix al fet que els fills de la nit, o sigui els bandolers, es dediquen a barallar-se amb ganivets, tot punxant-se (espolean), i clavant-se estrelles (els ganivets).

1. • Cuerno de la hoguera***: El toro embolado o toro de fuego es un festejo tradicional que se celebra en España y que se encuentra relacionado con la tauromaquia. En esta celebración, un toro de lidia corre por la trama urbana de una determinada localidad portando sobre sus astas o cuernos un herraje, sobre los cuales se colocan estopas engasadas a las que se les prende fuego.

***En aquest cas, l’autor es refereix a les flames de la foguera que tenen encesa, ja que la nit és molt fosca, i que recorden les banyes d’alguns animals.

Información obtenida de:

Diccionario de la lengua española

Wikpedia

C. CONVERSA: La poesia

T’agrada escoltar poesia?, ets capaç d’inventar-te rodolins?, saps què és la mètrica i la rima?, creus que la poesia és una bona manera de parlar dels sentiments?, de què parlen les poesies que hem escoltat?, estàs d’acord amb el què ens expliquen aquests autors?, per què?, què faries tu en el seu lloc?, com ho faries?, si haguessis de fer una poesia sobre què la faries?

2. LA CANÇÓ:

Escoltem i aprenem a cantar una cançó que parli sobre algun dels temes de les poesies que hem escoltat: l’amor, la llibetat, la mort.

HIMNE DELS PIRATES

Dagoll Dagom

(del musical Mar i cel)

El mar és com un desert d’aigua,
no té camins ni té senyals;
el mar és un desert d’onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma,
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
però la reina ens dorm a les veles,
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera,
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà pietat,
perquè Al·là ens ha volgut triomfants.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d’Al·là.
I aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

3. LA RECERCA:

En funció de l’edat dels infants, busquem informació sobre els autors, la mètrica i la rima, pot ser un treball en equip i després fer una posada en comú; o bé els ho expliquem nosaltres de manera que puguin entendre-ho.

1. ELS AUTORS:

   1. Gustavo Adolfo Bécquer

      Gustavo Adolfo Domínguez Bastida Insausti de Vargas Bécquer Bausa, més conegut com a Gustavo Adolfo Bécquer —va adoptar aquest sobrenom seguint els passos del seu germà, el pintor Valeriano Bécquer— (Sevilla, 17 de febrer del 1836 – Madrid, 22 de desembre del 1870), poeta, periodista i narrador espanyol de literatura romántica. És dels tres poetes en llengua espanyola més influents respecte el camí de la poesia en espanyol. La seva obra Rimas també ha estat molt important en l’estudi de la música del segle XIX a causa que la seva poesia és el més ajustat a la música en tota la història. Les Rimas tenen unes dues-centes versions musicades per compositors com Isaac Allbéniz o Joaquín Turina.

      Va néixer a Sevilla fill del pintor José Domínguez Insausti i de Joaquina Bastida de Vargas. Pel costat patern descendia d’una noble família de comerciants d’origen flamenc, els Becker o Bécquer, establerta a la capital andalusa al segle XVI, del seu prestigi n’és testimoni el fet que posseïren capella i sepultura en la mateixa catedral de Sevilla des de 1622. La seva casa natal ja no existeix. Els seus avantpassats directes, començant pel seu mateix pare, José Domínguez Bécquer, van ser pintors de costums andalusos, i tant Gustavo Adolfo com el seu germà Valeriano van estar molt dotats per al dibuix. Valeriano, de fet, es va inclinar per la pintura. El pare va morir el 26 de gener de 1841, quan el poeta tenia cinc anys. L’any 1846, amb deu anys, Gustavo Adolfo va ingressar al Col·legi de Nàutica de San Telmo, a Sevilla, on va aprendre d’un deixeble del gran poeta Alberto Lista, Francisco Rodríguez Zapata, i va conèixer el seu gran amic i company d’afanys literaris Narciso Campillo. Però els germans Bécquer van quedar orfes també de mare l’any següent, el 1847, i van ser adoptats llavors per la seva tia María Bastida. Valeriano i Gustavo van estar molt units, i de fet van emprendre molts treballs i viatges junts.

      Cap a 1858 va conèixer Josefina Espín, una bella senyoreta d’ulls blaus, i va començar a cortejar-la. Això no obstant, ben aviat es va fixar en la que seria la seva musa irrenunciable, la germana de Josefina i bella cantant d’òpera Julia Espín  y Pérez de Collbrand, d’ulls negres, en la tertúlia que es desenvolupava a casa de son pare, el músic Joaquín Espín y Guillén, mestre director de la Universitat Central, professor de solfeig en el Conservatori i organista de la capella real. Gustavo es va enamorar (deia que l’amor era la seva única felicitat) i va començar a escriure les primeres Rimes, com Tu pupila es azul, però la relació no va arribar a consolidar-se perquè ella tenia més altes ambicions i li disgustava la vida bohèmia de l’escriptor, que encara no era famós. Julia va donar nom a una de les filles de Valeriano. En aquesta època va començar a escoltar al seu admirat Frédéric Chopin.

      L’any 1860 va publicar Cartas literarias a una mujer on explica l’essència de les seves Rimas, que al·ludeixen a allò inefable. En la casa del metge que el tractava d’una malaltia venèria, Francisco Esteban, va conèixer la que seria la seva esposa, Casta Esteban Navarro. Van contraure matrimoni en el 19 de maig de 1861. El gran amic de Bécquer, Rodríguez Correa, redactor del nou diari El Contemporáneo, va aconseguir un lloc de redactor per a Bécquer. En aquest periòdic el poeta farà de tot: crònica de salons, política, literatura… fins que desaparegui l’any 1865; gràcies a aquesta remuneració van poder viure. L’any 1862 va nàixer el seu primer fill, Gregorio Gustavo Adolfo, a Noviercas (provincia de Sória), on la família de Casta posseïa béns i on Bécquer va tenir una caseta per al seu descans i recreació. Va començar a escriure forçosament per a guanyar més diners per a la petita família i fruit d’aquest intens treball van néixer algunes de les seves Leyendas.

      Però l’any 1863 va patir una greu recaiguda en la seva malaltia, de la que no obstant va millorar i va poder anar a Sevilla amb la seva família. D’aquesta època és el retrat fet pel seu germà que es conserva en el Museu de Belles Arts de Sevilla. Treballava amb el seu germà Valeriano, i Casta va discutir amb aquest, perquè no suportava el seu caràcter i pel fet que quasi sempre estigués a casa seva. González Bravo, amic i mecenes de Gustavo, el va nomenar censor de novel·les l’any 1864 i Gustavo tornà a Madrid, on va exercir aquest treball fins a l’any 1865, amb vint-i-quatre mil reals de sou. En aquest darrer any va nàixer el seu segon fill, Jorge.

      L’any 1866 va ocupar novament el càrrec de censor fins a l’any 1868. Aquest va ser un any horrible per a Bécquer: Casta li era infidel, l’original del seu llibre de poemes va desaparèixer i els disturbis revolucionaris el van portar a Toledo durant un breu temps. Al desembre d’aquest any va nàixer a Noviercas el tercer fill de Bécquer, Emilio Eusebio. Aquest naixement va desencadenar una tragèdia conjugal: es deia que aquest últim fill era de l’amant de Casta. Hi havia, a més, constants discussions de Valeriano amb Casta. Després de passar una temporada a Toledo, va tornar a Madrid per a dirigir La Ilustración de Madrid, diari que acabava de fundar Eduardo Gasset amb la intenció que el dirigiria Gustavo Adolfo i hi treballava en Valeriano de dibuixant. El 22 de desembre, però, va morir Gustavo mentre a Sevilla hi havia un eclipsi total de sol. Poc abans, al setembre, havia mort el seu germà Valeriano. Mentres agonitzava, va demanar al seu amic, el poeta Ferrán que cremés les seves cartes («serien la meva deshonra») i que publiquessin la seva obra («Si és possible, publiqueu els meus versos. Tinc el pressentiment que mort seré més i millor conegut que viu»); va demanar també que tinguessin cura dels seus fills.  Els seus amics Ferrán i Correa s’hi van posar immediatament, per a ajudar la família, preparant l’edició de les seves Obras completas, que van aparèixer l’any 1871 en dos volums, i augmentades en successives edicions. Les restes dels dos germans van ser traslladades l’any 1913 a Sevilla, on actualment reposen.

      Rimas de Bécquer és el conjunt de poemes d’aquest escriptor sevillà del romaticisme espanyol que, reunits sota aquest títol, es van publicar després de la seva mort. Obra universalment reconeguda com «la més profunda i fina poesia del segle XIX, en to menor», ridiculitzada per Núñez de Arce, elogiada per Antonio Machado, admirada per Alberti i Lorca, ​ i homenatjada per Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Entre els estudis clàssics que sobre les Rimas s’han realitzat,– 76 poemes breus en la seva primera edició, encara que existeixen edicions que reuneixen fins a 96 peces poètiques en algunes edicions posteriors– poden destacar-se els de Rafael Montesinos, José Luís Cano o Luís Cernuda. Pel què fa a la forma, la mètrica i la rima és refrescant i innovadora la abundància de rima assonant i versos lliures.

      La poesia de Bécquer és considerada com la més humana del Romanticisme espanyol, Cronològicament i estilísticament situada en el naixement de la poesia moderna, el propi Bécquer semblà intuir l’enorme repercussió popular que amb el pas del temps aconseguiren els seus versos.

      A les Rimas destaquen quatre temes freqüents o blocs: la poesia com a inspiració innata, l’amor esperançat i joiós, el fracàs amorós, i la solitud que porta al pessimisme. Com a elements característics de les Rimas trobem la temàtica insistent del binomi amor/traïció i la seva aparent senzillesa expressiva, fugint de la rima rica i aconseguint una musicalitat interna nova en el vers.

      Informació extreta de:

      Wikipèdia

   2. JOSÉ DE ESPRONCEDA Y DELGADO

      José de Espronceda i Delgado (Almendralejo, 25 de març de 1808 – Madrid, 23 de maig de 1842) va ser un escriptor del Romanticisme espanyol, alhora que diputat progressista. El seu estil té una forta influència de Lord Byron i es caracteritza pel ritme dels versos, les exclamacions sentimentals i una atmosfera de misteri i exotisme.

      Les seves obres més destacades són El estudiante de Salamanca, El Diablo Mundo i Canciones, on recull la seva poesia breu. Dedica les seves composicions a personatges marginals, foscos, que ell lloa com a lliures i vius, oposats a la burgesia que mata l’originalitat de la persona. Les més famoses són les cançons del pirata i la del captaire, que se solen memoritzar a l’educació primària.

      Canción del pirata és un poema escrit per José de Espronceda i publicat per primer cop a la revista El Artista en 1835, i més tard a Poesías (1840), un dels máxims exponents de la poesía del Romanticisme espanyol. Exalta a un pirata com a exemple de personalitat que viu al marge de la societat, menyspreant les convencions i els béns materials. El protagonista té com a màxi ideal la llibertat. S’inspira en Le chant des pirates (1827), un poema del francès Louis Marie Fontan, si bé l’hispanista Robert Marrast creu que més aviat el model és L’ami de la tempête, una imitació del cant inicial de  El corsario (1814) de lord Byron, composta en 1821 y publicada en 1826 por M. de Lourdoueix. Tots els crítics estan d’acord en  què Espronceda supera tots aquests textos.

      Informació extreta de:

      Wikipèdia

   3. FEDERICO GARCÍA LORCA

      

      Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1998 – entre Víznar i Alfacar, Granada, 18 o 19 d’agost 1936), poeta, dramaturg i prosista andalús, també conegut per la seva destresa en moltes altres arts. Adscrit a l’anomenada Generació del 27, és el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg, se’l considera un dels cims del teatre espanyol del segle XX, juntament amb Vall-Inclán.

      Va morir executat l’any 1936 després de la revolta militar de la Guerra Civil espanyola, per la seva afinitat amb el Front Popular i per ser obertament homosexual.

      Va néixer i créixer al municipi de Fuente Vaqueros (Granada), en el si d’una família benestant, el 5 de juny de 1898, i va ser batejat amb el nom de Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca; el seu pare va ser Federico García Rodríguez (1859-1945), un hisendat, i la seva mare, Vicenta Lorca Romero (1870-1959), va ser la segona esposa del seu pare, mestra d’escola que va fomentar el gust literari del seu fill.

      Des dels dos anys, Federico García Lorca va mostrar la seva habilitat per aprendre cançons populars, i de ben petitet escenificava en miniatura oficis religiosos. La seva salut va ser fràgil i no va començar a caminar fins als quatre anys. Va llegir a casa seva l’obra de Víctor Hugo i de Miguel de Cervantes. Com a estudiant va ser irregular. De nen, el van posar sota la tutela del mestre Rodríguez Espinosa, a Almería, ciutat en la qual va residir amb la seva família entre 1906 i 1909. Va iniciar el batxillerat de tornada a la seva província natal i va abandonar la Facultat de Dret de Granada per instal·lar-se a la Residencia de Estudiantes de Madrid (1918–1928); passat un temps, va tornar a la Universitat de Granada, on es va llicenciar en dret, encara que mai va exercir l’advocacia, ja que la seva vocació era la literatura.

      La ubicació meridional de Granada, on es trobava viva l’herència mora, el folklore, l’Orient i una geografia agresta, deixà empremta en tota la seva obra poètica, on els romancers i l’èpica es fonen de manera perceptible. Després de la seva mare, fou Fernando de los Ríos Urruti qui va estimular el talent del llavors pianista a favor de la poesia; així, el 1917 escriví el seu primer article sobre José Zorrilla, en el seu aniversari.

      Influïren en la sensibilitat del poeta en formació Lope de Vega, Juan Ramón Jiménenz, Antonio Machado, Manuel Machado Ruíz, Ramón del Vall-Inclán, Azorín i el cançoner popular.

      El 1918 publicà el seu primer llibre Impresiones y paisajes finançat pel seu pare. El 1920, s’estrenà en teatre la seva obra El maleficio de la mariposa, el 1921 es publicà Libro de poemas i el 1923 s’escenificaren les comèdies de titelles La niña que riega la albahaca i El príncipe preguntón. El 1927, a Barcelona, va exposar per primer cop els seus quadres.

      En aquesta època freqüentà activament els poetes de la seva generació, molts d’ells matriculats en la Residencia de Estudiantes: Jorge Guillén, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Rafael Alberti, i sobretot Luis Buñuel, Maruja Mallo, i Salvador Dalí, a qui després dedicà l’Oda a Salvador Dalí. El pintor, per la seva banda, pintà els decorats del primer drama del poeta: Mariana Pineda. El 1928 publicà la revista literària Gallo, de la qual només s’editaren dos números.

      El 1929 marxà a Nova York. Aleshores ja s’havien publicat, a més dels ja esmentats, els seus llibres Canciones (1927) i Primer Romancero Gitano (1928). Aquesta última és la seva obra més popular i accessible. A García Lorca, el molestava molt que el públic el veiés com a gitano.

      Del seu viatge i estada a Nova York sorgí el llibre Poeta en Nueva York. El 1930 anà a l’Havana, on escrigué part de les seves obres Así que pasen cinco años i El público. Aquell any tornà a Espanya, i fou rebut amb la notícia que a Madrid s’estava escenificant la seva farsa popular La zapatera prodigiosa.

      En instaurar-se la Segona República espanyola, Fernando de los Ríos Urruti fou nomenat ministre d’Instrucció Pública. Sota el patrocini oficial, García Lorca fou encarregat de la companyia estatal de teatre «La Barraca», on gaudí de tots els recursos per produir, dirigir, escriure i adaptar algunes obres teatrals del segle d’or espanyol. Durant aquest període va escriure Bodas de sangre, Yerma i Doña Rosita la soltera.

      El 1933 viatjà a l’Argentina de la Década Infame per tal de promoure l’escenificació d’algunes obres seves per la companyia teatral de Lola Membrives i per dictar una sèrie de conferències. La seva estada fou un èxit: per exemple, la seva escenificació de La dama boba —oblidada durant molts anys, descoberta, editada i reeditada per la Universitat de La Rioja—, de Lope de Vega, va atraure més de seixanta mil persones. Fou cofundador l’11 de febrer de 1933 de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica, creada en uns temps en què la dreta sostenia un to condemnatori en relació amb els relats sobre les conquestes i els problemes del socialisme a l’URSS. Entre aquest any i 1936 escriví Diván de Tamarit, Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, que va commoure el món de les lletres hispanes, La casa de Bernarda Alba i treballava ja en La destrucción de Sodoma quan esclatà la Guerra Civil espanyola.

      Els ambaixadors de Colòmbia i Mèxic van preveure que García Lorca pogués ser víctima d’un atemptat en contra del seu càrrec de funcionari de la República, i li van oferir l’exili, però ell va rebutjar les ofertes i es va dirigir a la seva casa a Granada per passar l’estiu. En aquests moments polítics, algú li va preguntar sobre la seva preferència política i ell va manifestar que se sentia alhora catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic. De fet, mai es va afiliar a cap de les faccions polítiques i mai va discriminar o es va distanciar de cap dels seus amics per cap qüestió política. Va tenir una gran amistat amb el líder i fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. Després d’una denúncia anònima, el 16 d’agost de 1936 va ser detingut a la casa d’un dels seus amics, el també poeta i falangista Luis Rosales, que va obtenir la promesa de les autoritats «nacionals» que seria posat en llibertat «si no existia denúncia en contra seva». Les últimes investigacions determinen que García Lorca va ser afusellat la matinada del 18 d’agost de 1936, segurament per qüestions territorials, ja que alguns cacics, molt conservadors, tenien rancúnia al pare de Lorca perquè era un cacic progressista. En una entrevista al diari El Sol, havia declarat que «a Granada s’agita la pitjor burgesia d’Espanya», i això va ser la seva sentència de mort. Federico García Lorca va ser assassinat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i el seu cos roman enterrat en una fossa comuna anònima en algun lloc d’aquests paratges, juntament amb altres que també van ser executats amb ell. La fosa es troba al paratge de Fuente Grande, al municipi d’Alfacar, província de Granada. L’escriptor, autor del Romancero gitano, fou assassinat per ser republicà i homosexual, considerat en aquella època com a delicte imperdonable.

      Un cop mort es publicaren Primeras canciones i Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín. Antonio Machado escriví el poema El crimen fue en Granada el 1937, sobre la mort de García Lorca.

      L’obra poètica de García Lorca constitueix un dels cims de la poesia de la generació del 27 i de tota la literatura espanyola. La poesia lorquiana és el reflex d’un sentiment tràgic de la vida, i està vinculada a diferents autors, tradicions i corrents literaris. En aquesta poesia conviuen la tradició popular i la culta. Encara que és difícil establir èpoques en la poètica de García Lorca, alguns crítics en diferencien dues etapes: una de joventut i una altra de plenitud.

      Els símbols: d’acord amb el seu gust pels elements tradicionals, García Lorca utilitza freqüentment símbols en la seva poesia. Es refereixen molt freqüentment a la mort, encara que, depenent del context, els matisos en varien força. Són símbols centrals en l’obra de Lorca: la lluna, l’aigua, la sang, el cavall (i el seu genet), les herbes, els metalls.

      La metàfora: és el procediment retòric central del seu estil. Sota la influència de Góngora, García Lorca maneja metàfores molt arriscades: la distància entre el terme real i l’imaginari és considerable. A voltes, usa directament la metàfora pura. No obstant això, a diferència de Góngora, García Lorca és un poeta conceptista, en el sentit que la seva poesia es caracteritza per una gran condensació expressiva i de continguts, a més de freqüents el·lipsis. Les metàfores lorquianes relacionen elements oposats de la realitat, transmeten efectes sensorials entremesclats, etc.

      El neopopularisme: encara que García Lorca assimila sense problemes les novetats literàries, la seva obra està plena d’elements tradicionals que, d’altra banda, demostren la seva immensa cultura literària. La música i els cants tradicionals són presències constants en la seva poesia. No obstant això, des d’un punt de vista formal, no és un poeta que mostri una gran varietat de formes tradicionals; però sí que aprofundeix en les constants de l’esperit tradicional de la seva terra i de la gent: l’esquinçament amorós, la valentia, la malenconia i la passió.

      Informació extreta de:

Wikipèdia

B.LA MÈTRICA I LA RIMA

La mètrica, en poesia, és la disciplina que s’ocupa de l’estructura rítmica dels versos i de la seva tècnica de composició literària. La unitat bàsica per comptar els versos varia segons la cultura, pot ser el peu, la llargada de les vocals o la síl·laba, més freqüent en les llengües romàniques.

Segons el tipus de vers, hi ha un ritme canònic, marcat pels accents i la llargària de les paraules. Els versos poden tenir rima entre ells, és a dir, coincidència de sons finals. També poden combinar-se per formar una estrofa, amb un esquema mètric fixat, com el sonet. Si no s’adeqüen a aquestes restriccions, es parla de versos lliures o blancs.

La rima assonant és aquella en què, a partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics dels versos.

La rima consonant és la repetició dels fonemes vocàlics i consonàntics des de la darrera vocal tònica fins el final del vers.

Un vers lliure és un vers no sotmès a cap estructura regular, rítmica o mètrica, en la composició literària. És l’absència de qualsevol tipus de regularitat el que determina que el vers sigui lliure. Alguns autors solen denominar-lo versicle. El vers lliure es caracteritza per ser el vers que no té rima.

Informació extreta de:

Wikipèdia

4. ACTIVITAT: Fem Poesia: rima assonant, consonant i lliure

NECESSITEM:

• Llapis i paper
• Colors o retoladors
• Tisores i cel·lo
• Pega, blue-tack o velcro
• I… una mica d’IMAGINACIÓ!

PRIMER:

1. Busquem informació sobre la mètrica i els tipus de rima
2. Escrivim el text del poema que vulguem estudiar
3. Dibuixem i pintem, o bé traiem per impressora, un dibuix que ens recordi de què ens parla el poema
4. Busquem les estrofes, comptem les sil·labes de cada vers, i discobrim el tipus de rima que mostra

1)Per començar: Rima Assonant

Rima LIII (de Gustavo Adolfo Bécquer):

La formen sis estrofes amb tres versos d’onze síl·labes (art major) i un de set síl·labes (art menor) cadascuna, amb rima assonant en els versos parells:

– A – a

2)Si ho voleu una mica més difícil: Rima Consonant

La Canción del pirata (de José de Espronceda):

• Les estrofes són “octavillas”: vuit versos de vuit o quatre síl·labes (art menor), amb rima consonant seguint l’esquema:

– a a b – c c b

• També hi ha una “sextilla”: sis versos d’art menor, amb l’esquema:

a b a c c b

• La tornada és una “copla”: quatre versos de vuit síl·labes, amb rima assonant els parells:

 -a – a

3)Si ho voleu una mica més divertit: Rima Lliure Canción del jinete (de Federico García Lorca):

 

Cinc estrofes de cinc versos cadascuna, quatre de sis síl·labes i un de deu, sense rima o rima lliure. 

5. RACÓ DE L’ESCRIPTOR: Descripció amb rodolins

Ens descrivim a nosaltres mateixos, o a algun company, amb rodolins, i fem un dibuix. Després, podem fer una exposició, o jugar a què endevinin a qui estem descrivint.

6. EL REPTE: La Rima dels Poemes

Per fer poesia en català, com en moltes altres llengües, fem rimes a partir de l’última vocal accentuada del vers,  i pot ser: Assonant, Consonant o Lliure, segons si coincideixen només els sons vocàlics, els consonàntics i els vocàlics, o cap.

A veure si coneixeu aquests poemes d’autors catalans, i sabeu dir quin tipus de rima tenen i quina pauta mètrica segueixen?

1- LA DIADA DE SANT JORDI

Joan Maragall

La Diada de sant Jordi

és diada assenyalada,

per les flors que hi ha al mercat,

i l’olor que en fan els aires,

i les veus que van pel vent:

“Sant Jordi mata l’aranya”.

 

2- Perquè has vingut han florit els lilàs

Lletra: Joan Salvat-Papasseit

Fragment de: La rosa als llavis

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia envejosa a les roses:
mireu la noia que us guanya l’esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s’enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom i el cantarà l’alosa.

3- PASTOR MENUT DEL MEU PESSEBRE

 Josep Maria de Segarra

Fragment del Poema de Nadal

Si ets net de cor, pastor mesquí,

no t’has de perdre pel camí

que et va guiant l’estrella cauta.

No t’has de perdre, pastoret,

anant seguint el camí dret,

amb el sac de gemecs i la flauta!

Pastor dels meus somnis d’infant,

de les meves tristeses de gran,

pastor menut del meu pessebre,

tant és que fem com que no fem,

sempre es troba el camí de Betlem

encara que ens escanyi la tenebra!

 

4- PUJARÉ LA TRISTESA DALT LES GOLFES

Maria Mercè Marçal

Pujaré la tristesa dalt les golfes

amb la nina sense ulls

i el paraigua trencat,

el cartipàs vençut,

la tarlatana vella.

I baixaré les graus amb vestit d’alegria

que hauran teixit aranyes sense seny.

 

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

 

5- CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS

Miquel Costa i Llobera 

(Fragment)

“La mar jo avorria mes ja l’estim ara

des que hi té l’estatge l’amor que em fugí.

No tinc en la terra ni pare ni mare,

més ell és aquí!

La mar el volia, ja mai assaciada

de vides, fortunes, tresors i vaixells;

i d’ell va fer presa dins forta ventada

Na Ruixa-mantells.”

6- FEBRER

Miquel Martí i Pol

Fragment de: Per molts anys!

El segon mes de l’any

és curt de talla,

però té un al·licient

per la quitxalla

i és que quan se li canten

les absoltes

arriba qui sap d’on

en Carnestoltes.

Llavors, tant si fa bo

com si fa fresca,

tothom sol preparar-se

per fer gresca.

Amb roba vella o nova,

com qui endreça,

es prepara amb desfici

la disfressa

per fer cap a la magna

desfilada

on la gent cal que vagi

ben mudada.

Es canta, es balla, es riu

i es fa tabola;

la gent per carnaval

no està mai sola.

El segon mes de l’any

és curt de talla,

però diverteix molt

a la quitxalla.

*SOLUCIONS AL REPTE

1- LA DIADA DE SANT JORDI (Joan Maragall): 

Versos de vuit síl·labes, sense rima o rima lliure.

2- Perquè has vingut han florit els lilàs (Joan Salvat-Papasseit): 

Poema de vuit versos decasíl·labs (10 síl·labes), de rima assonant amb esquema:

a b a b a b

3- PASTOR MENUT DEL MEU PESSEBRE (Josep Maria de Segarra): 

Rima consonant seguint l’esquema:

a a b c c b

4- PUJARÉ LA TRISTESA DALT LES GOLFES (Maria Mercè Marçal):

És una poesía composta per dues estrofes, la primera amb cinc versos i l’altre amb un sol vers. Són versos lliures, sense rima.

5- CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS (Miquel Costa i Llobera):

Vuit estrofes de quatre versos cadascuna, tres hendecasíl·labs (11 síl·labes) i l’últim pentasíl·lab (5 síl·labes), amb rima consonant segons l’estructura:

A B A b 

6- FEBRER (Miquel Martí i Pol):

Rima consonant només els versos parells:

– a – a – b – b

7.TALLER: Juguem a fer Poesia

Juguem a fer una poesia explicant els nostres sentiments sobre un determinat tema, utilitzant el què hem après de la mètrica i la rima. Pot ser un treball per equips.

1. Escollim un tema i pensem què volem dir o explicar sobre aquest tema.
2. Decidim quin tipus de rima volem utilitzar i quina mètrica, és a dir quantes síl·labes volem que tinguin els versos, quants versos cada estrofa, si la rima serà assonant, consonant o lliure.
3. A partir d’aquí juguem a fer el nostre propi poema, seguint les normes prefixades.
4. Per acabar farem un dibuix que ens recordi de què ens parla la poesia.
5. Finalment, la recitarem davant dels companys o farem una exposició.