JESÚS DE NATZARET

Imma Villegas

Basat en textos Bíblics

            Hola! El meu nom és Jesús, sense cognom, però també em diuen Jesús de Natzaret, perquè en aquest petit llogarret de la Galilea hi vaig viure gran part de la meva vida, tot i que no va ser la més important, i tampoc no hi vaig néixer, ni morir. De vegades també em diuen el natzarè, i no només perquè sigui d’aquest lloc sinó perquè, jo i els meus companys teníem una forma especial de viure la religió jueva, érem una secta: ens deien els natzarens. I és que jo vaig fundar una nova religió, que es va estendre com una taca d’oli per tot el món: ara en diuen el Cristianisme. Segur que n’heu sentit a parlar, però per si de cas, us en faré cinc cèntims del què va passar, ara ja fa més de dos mil anys.

1. Naixement a Bet-léhem i Fugida a Egipte

          La meva mare, Maria, era de Nazaret, i sembla que va quedar embarassada de mi de molt joveneta i en circumstàncies força especials, que avui en dia encara no han pogut ser explicades per la ciència. El meu pare, bé, el que em va fer de pare però que en realitat no ho era, es deia Josep, i era un bon home, va accedir a casar-se amb ella tot i la situació embarassada en la què es trobava, abans que la sang no arribés al riu. Però jo, com us deia abans, no vaig néixer allà, sinó en un poble anomenat Bet-léhem, perquè en Cèsar, el que manava més que ningú en aquell moment, volia fer un cens i, com que no hi havia internet, cadascú havia d’anar al lloc d’on era originari per inscriure’s. En Josep era de la casa i família de David, per això va haver d’arreplegar tot el valor que va poder, i posar la seva jove esposa embarassada dalt d’un burret, que era l’únic animal  de què disposaven (en aquella època no hi havia autocars, ni trens, ni avions… i la gent viatjava amb animals si podien o a peu), i apa, camina que caminaràs cap a la ciutat de David! Per postres, quan van arribar allà, com que aquells dies tothom anava de viatge amunt i avall buscant on li tocava empadronar-se, no van trobar lloc on posar-se: ni als hostals, ni a casa els parents, ni amb els que es trobaven pel camí i se’ls miraven amb cara de pena… Per sort, van trobar un refugi per a animals als afores del poble, i allà vaig néixer jo: sí, sí en un estable, sobre la palla i enmig d’un bou i una mula! Us ho podeu creure? Però és que resulta que això ja estava escrit, vull dir que feia una pila d’anys els profetes ja havien predit que jo naixeria en aquell petit poblet: Bet-léhem, i en una establia! I així va ser, però el millor és que al cap de poc de néixer jo, van començar a aparèixer tot de gent estranya dient que algú els havia avisat que vinguessin (ves a saber com, perquè no hi havia watsaps, ni telèfons…), i ens anaven portant tot el que necessitàvem: menjar, beguda, mantes… Però per estranys uns personatges molt ben vestits que viatjaven a dalt de camells i venien de qui sap on! Aquests no havien rebut cap avís, ho havien endevinat en veure aparèixer la meva fantàstica estrella amb cua dalt del cel, i cap a Bet-léhem falta gent! Però aquests el que em portaven eren coses dignes de reis i gent important: or, encès i mirra, i és que jo havia de ser un personatge excepcional, reconegut arreu del món!

          Llàstima que tot allò va acabar com el rosari de l’aurora, perquè el que manava per aquelles terres, un tal rei Herodes, se’n va assabentar i va ordenar matar tots els infants acabats de néixer, no fos cas que jo arribés a gran i li pogués prendre el tron. Així va ser com ens va tocar córrer cames ajudeu-me, i ja em teniu la Maria altre cop dalt del burret, ara amb mi en braços, i en Josep camina que caminaràs tan de pressa com podia, cap a on fos que els soldats d’aquell rei boig i cruel no ens poguessin trobar. Fins que vam passar la frontera i vam anar a parar al regne del costat: Egipte. I allí ens hi vam quedar fins que vam saber que el rei Herodes havia mort, i sembla que el seu fill no es recordava pas de mi.

2. Infància a Natzaret i visita al Temple de Jerusalem

          Vaig créixer a Natzaret, fins que em vaig fer un home gran i fort, i també savi… sobretot savi! En Josep, que era fuster, em va ensenyar l’ofici, jo l’ajudava i crec que en tenia força traça! Era  un bon noi jo, no m’enfadava mai amb ningú, i sempre feia cas als meus pares!…

          Bé, menys una vegada que en vaig fer una com un cove: Resulta que havíem anat de viatge a la ciutat de Jerusalem amb una caravana de gent del poble, i naturalment vam fer una visita al famós Temple de Jerusalem, ple de sacerdots i savis de les lleis jueves, perquè nosaltres érem jueus, com tots els del poble. Oh, vaig al·lucinar! Em va agradar tant aquell lloc, que quan va ser l’hora de marxar els meus pares no em trobaven, vinga buscar-me entre els seus parents i veïns de la caravana!:

          -Deu estar jugant amb en Tal!

          -Que heu vist a Jesús?

          -No, aquí no hi és!

          -Segur que va xerrant amb en Qual!

          -No sabeu pas on és Jesús?

          -No, no l’hem vist pas!

          Però no hi va haver manera, jo no apareixia per enlloc! Un cop comprovat que no estava amb ningú dels de la caravana, van haver de girar cua i tornar tots sols cap al Temple, on jo m’havia quedat fascinat escoltant i discutint amb tota aquella colla de savis. Quin ensurt que els vaig donar, pobres pares! Quan em van preguntar què feia allà, els vaig dir:

          -Em buscàveu? No sabeu que jo he d’estar entre les coses del meu pare?- I és que jo sí que tenia clar qui era el meu pare!

3. Les noces de Canà

          Sembla que la meva mare, Maria, també ho tenia clar! I és que un dia estàvem en una festa de casament d’uns amics, i se’ls havia acabat el vi (a mitja festa, pobres!). La mare, sempre tan atent, em va dir:

          -No tenen vi…

          Jo, que aleshores encara era molt jove, li vaig respondre:

          -Mare, encara no ha arribat la meva hora!

          Però la meva mare sabia que jo no els decebria, per això va anar a buscar els servents i els va dir:

          -Feu tot el que ell us digui!

          Els servents van venir cap a mi, incrèduls, i jo els vaig dir:

          -Ompliu d’aigua aquestes piques.

          Ho van fer, i després:

          -Ara traieu-ne i porteu-la al cap de servei.                    Tal com jo esperava, l’aigua s’havia convertit en vi (i un vi boníssim!), però això només ho sabien els servents, i jo estava segur que si deien alguna cosa ningú els faria cas, pobres. El cap de servei, en tastar aquell magnífic vi, li va dir al nuvi:

          -És estrany, tothom treu el vi bo al principi, i quan els convidats ja han begut molt, un vi més senzill. Però tu has guardat el millor per al final!

          Naturalment, aquell noi no el va entendre, però va decidir deixar-ho córrer i continuar la festa. Podríem dir que així va ser com vaig començar a fer-me notar!

4. Bateig al Jordà i quaranta dies al desert

          Quan jo vaig fer els trenta anys, el meu cosí Joan viva al desert i predicava una nova doctrina d’amor i pau, tot batejant la gent al riu Jordà. M’interessava molt tot allò que deia, i em vaig apropar allà on ell batejava. Després d’escoltar amb atenció en què consistia la seva nova doctrina, que jo naturalment compartia de totes-totes, vaig fer la cua pertinent per batejar-me com tots els altres. Quan ell em va veure, de primer no volia batejar-me, deia que jo era més important que ell, hi vaig haver d’insistir perquè, jo desitjava aquell bateig, però els altres que eren allà ho necessitaven. Joan va accedir i, mentre jo em banyava en el riu i Joan resava, del cel va venir volant un colom sobre el meu cap, i es va sentir una veu molt forta que deia:

          -Aquest és el meu fill, el meu estimat: escolteu-lo!

          Va ser una bona manera de donar-me a conèixer, està clar que ara sí que havia arribat la meva hora!

          Jo sabia que tenia una missió molt important, i m’havia preparat per a ella, però no estava segur d’estar del tot a punt per afrontar el què se’m venia a sobre. Per això, vaig decidir fer com el meu cosí: quedar-me uns dies tot sol al desert, menjant el què trobava i vivint al ras. Exactament van ser quaranta intensos i llargs dies, amb les seves corresponents nits. Allà em vaig trobar amb mi mateix, i també amb tota mena de fatalitats i inconvenients que van fer trontollar la meva voluntat de ferro. Però sobretot, amb el qui m’havia encarregat la missió: o sigui el meu pare de debò, la veu del bateig, que em va donar la força i l’empenta que necessitava per començar!

5. Elecció dels apòstols i inici de la vida pública

          Sí, havia arribat el moment! Em vaig acomiadar de la meva mare, i resta de família, disposat a viure pel meu compte a partir d’aquell moment. Tenia per davant tres anys, i un llarg camí per a fer. Per això, vaig voler començar escollint un reduït grup d’amics amb qui confiar, que m’acompanyessin i m’ajudessin en la meva missió, i, arribat el moment, poguessin continuar i escampar la meva obra per tot el món. Prop del llac de Cafarnaüm, uns pescadors cosien les seves xarxes: els germans Jaume i Joan, i els també germans Andreu i Simó (a qui jo vaig canviar el nom pel de Pere, perquè havia de ser la pedra sobre la que recolzar la meva obra). Els vaig dir:

          -Deixeu-ho tot, i veniu amb mi, jo us faré pescadors d’homes!

          Suposo que en aquell moment no ho van entendre, però el cert és que em van fer cas i em van seguir.

                   En altres pobles per on passàvem vaig seguir reclutant per a la causa, homes i dones amb diferents oficis i coneixements, perquè servissin a la petita comunitat que estàvem formant. Per exemple, en Mateu, que havia estat recaptador d’impostos, era el que portava l’economia de tota la colla. I així fins a dotze: Simó (després Pere), Andreu (germà de Pere), Joan, Jaume (germà de Joan), Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Judes Tadeu, Jaume (germà de Judes Tadeu), Simó (que li deien el Zelota), i Judes Iscariot (que va tenir un paper clau al final de la meva història), i les dones: Maria Magdalena, Maria de Cleofàs, Salomé, Joana, Susanna… Aquests serien els meus companys de viatge, els que compartirien amb mi aquests tres anys de vida pública (és a dir, entre la gent), i els primers que començarien i estendrien la meva nova religió: el Cristianisme.

6. Sermons a la muntanya, paràboles i miracles

         Acompanyat dels meus apòstols, i caminant d’una punta a l’altra del país (la Galilea, el meu país), anava parlant amb la gent que em trobava i els explicava que ens havíem d’estimar i viure en pau, que havíem de compartir les coses i la vida com a germans, que hem de fer el bé per allà on anem… i ho demostràvem amb la nostra manera de viure en comunitat. La gent, que tenia molt bona voluntat, m’escoltava i ho intentava, perquè veien en allò que els oferia una manera de canviar les seves grises i dures vides, tot fent-los sentir millor, amb ells mateixos i amb els altres. Els deia per exemple:

           -Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne de Déu! – O bé: – Feliços  els que pateixen, els qui tenen fam i set de justícia… – I és clar, se sentien atrets i reflectits en el què jo els mostrava, i em seguien per tot arreu!

                   Un s’ho anava dient a l’altre, encara no hi havia xarxes socials, però el boca-boca funcionava de meravella! Un dia vaig aplegar tantíssima gent al meu voltant, que quan es va fer l’hora de dinar no em deixaven marxar, i jo no sabia què fer amb ells. Llavors vaig dir als meus apòstols:

          -Doneu-los menjar! (com si fos tan fàcil!)

          Ells, enlloc de queixar-se i fugir corrent, em van dir:

          -Aquí hi ha un noi que té cinc pans i dos peixos.

          Jo els vaig dir:

           -Fantàstic, doncs feu seure la gent, i comenceu a repartir!

          Ningú va replicar, senzillament ho van fer. Em sembla que creien cegament amb mi, i sobretot després del què va passar: van repartir el poc menjar que hi havia, n’hi va haver per a tothom i encara en va sobrar!

          Vaig detectar que la majoria dels que m’escoltaven, humils i amb poca cultura, de vegades no m’acabaven d’entendre. Per això, com si fossin infants, em vaig començar a inventar paràboles, com petits contes sobre coses que ells entenguessin, com ara els seus oficis o coses del dia a dia, per explicar-los millor el què els volia dir. Com la paràbola del Bon Pastor:

          -El bon pastor coneix les seves ovelles i les anomena pel seu nom, té cura d’elles i fins i tot donaria la vida per elles: Jo soc el Bon Pastor, i vosaltres sou el meu ramat.

          També curava malalts: invàlids, cecs, fins i tot leprosos. Venien a buscar-me o me’ls portaven, convençuts que jo els hi donaria una nova vida. I sí, els la donava, i no només pel què fa a la malaltia física del cos, sinó també a l’esperit. S’entornaven a les seves vides canviats per fora… i per dins!

7. Al llac de Cafarnaüm

          Fins i tot podia controlar les tempestes! Això va ser un dia que anava a la barca amb els meus amics pescadors, navegant pel llac de Cafarnaüm. Jo em vaig mig-endormiscar, i llavors es va desfermar una tempesta amb molt de vent, pluja i trons. La pobra barqueta semblava que anava de mal borràs, quan al límit de la desesperació i dels seus esforços, els meus amics em van increpar:

           -Mestre, que ens enfonsem!

           Jo em vaig aixecar, i sense dir res vaig fer callar els vents i els trons, i la tempesta va parar en sec!

          Aquell llac m’agradava, allà els nostres amics pescadors ens proveïen de bons peixos per a menjar. Un dia vaig arribar de bon matí i ells ja tornaven amb la barca. Llàstima, vaig pensar, arribes tard! I em vaig posar a caminar sobre l’aigua cap a ells, com si res, com si passegés per un jardí de roses. Ells, en veure’m em cridaven, i jo els vaig fer senyals perquè vinguessin cap a mi. Alguns s’hi van atrevir, com en Pere, que no les tenia totes i a punt va estar d’enfonsar-se, quan jo li vaig donar la mà mentre li retreia:

          -Home de poca fe!

          Un altre dia, me’ls vaig trobar de bon matí, capcots recosint les xarxes després de la feina. Vaig pujar a la barca i els vaig dir:

          -Aneu endins i tireu les xarxes!

          Ells replicaren:

          -Mestre, hem estat tota la nit intentant-ho i no hem pescat res, però si ho dius tu, ho farem! – i ho van fer.

          Van navegar cap endins, van tirar les xarxes a l’aigua i, a l’instant, aquestes es van omplir tant que no les podien recollir del què pesaven, se’ls trencaven! Van haver de demanar ajuda a les barques del voltant.

8. A les sinagogues i a les places

          Quan arribava a un poble nou, m’agradava anar a la sinagoga i llegir els textos sagrats jueus. Després els comentava, tot donant-los noves interpretacions. Un dia, vam passar per Natzaret, el poble on vaig viure de petit, i vaig voler fer el mateix. Vaig triar el text profètic adequat, i després els vaig dir:

           -Aquesta profecia es refereix a mi: Jo soc el qui havia de venir!

          Aquella gent que m’havien vist créixer, no podien entendre que jo fos una altra persona diferent a aquell marrec que corria pels carrers, jugava amb els seus fills i ajudava als pares. Es van enfadar molt:

          -No és aquest el fill del fuster? Amb quina autoritat ens parla d’aquesta manera? Fem-lo fora!

          A cops de pedra em van fer fora del poble, i és que ningú no pot pretendre ser profeta a la seva terra!

          Però a la majoria de llocs era benvingut i respectat, tant en cases particulars com pels carrers i places. Deixava molts amics per allà on passava, i molts em seguien i em buscaven, fins i tot alguns  s’enfilaven als arbres per veurem millor! Un dia, a la plaça del poble, uns infants em deien coses i volien jugar amb mi. Els deixebles van voler evitar-ho, pensant que potser em podrien molestar. Però jo, posant-me un nen a la falda els vaig dir:

          – Deixeu que els infants s’acostin a mi, no els ho prohibiu: Qui no es faci com un d’aquests petits, no podrà entrar al Regne de Déu!

9. Entrada triomfal a Jerusalem, i indignació al Temple

          I així, anant de poble en poble, fins als confins de la meva terra, la Galilea, un bon dia vam arribar a les portes de la ciutat: Jerusalem. S’acostava la festa de Pasqua, festa sagrada dels jueus, i sabent que em quedava poc guió, vaig voler acomiadar-me com “il fo” dels meus deixebles, tot donat un cop triomfal a la meva carrera, abans no arribés el pitjor, que jo prou sabia que irremeiablement havia d’arribar. Per això, vaig demanar a un parell dels meus companys, que s’acostessin a l’entrada de la ciutat, i em portessin un pollí, o sigui un burret, que trobarien lligat esperant-los. I per estranya que semblés la comanda, ho van fer sense replicar. El sorprenent és que el van trobar tal com jo havia dit, quan els van preguntar què feien van dir que el mestre l’havia de menester, i els van deixar fer. Van portar el pollí fins on jo estava i llavors hi vaig pujar al damunt, i vaig començar a cavalcar a poc a poc cap a la ciutat. La gent, en veure’m, va venir cap a mi cridant i cantant, mentre enlairaven fulles de palmera i posaven catifes al camí perquè hi passés per sobre, com correspon a un rei o personatge important:

          -Hosanna, hosanna, hosanna! – que vol dir: -Al·leluia, lloança, Glòria!

          Estaven eufòrics, i jo exultant… va ser fantàstic, sempre ho recordaré!

          Però no tot havien de ser flors i violes allà a Jerusalem! Quan vaig arribar a les portes del Temple, l’edifici sagrat dels jueus, em vaig trobar tot l’atri de l’entrada ple de paradetes i de gent que compraven i venien tota mena de coses: des de tórtores i colomins per a les ofrenes, fins a robes i complements per a l’oració… L’espectacle era desolador a les portes de la casa del meu pare, allò semblava un mercat i no pas un lloc per a l’oració i la trobada amb Déu. No sé què em va agafar, que una força estranya va sortir de les meves entranyes i, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig començar a tirar les taules per terra, i a cridar:

          -No convertiu en un mercat la casa del meu pare!

          Crec que els meus amics no m’havien vist mai tan enfadat!

10. Comiat i Final

           Havia arribat el dia, vaig demanar als meus amics que preparessin el sopar pasqual en una sala d’una casa on ja ens esperaven. En aquell sopar no hi va faltar de res ni ningú! Abans de seure a taula, vaig voler rentar els peus als meus amics, i els vaig dir:

           -Ara no ho enteneu, però cal que us deixeu rentar els peus per mi, perquè vosaltres em dieu Mestre i ho soc, però també soc el vostre amic i servidor: Qui vulgui ser el primer, s’ha de fer el darrer de tots i servidor dels altres!

          I es van deixar fer, encara que, com sempre, segur que no entenien res. Després vam sopar tots junts, compartint el menjar i el beure, i els vaig dir:

                  -Jo me’n vaig al pare, però no us deixo sols, rebreu el meu esperit i, cada cop que us reuniu en nom meu i compartiu el pa i el vi com avui, jo seré entre vosaltres. – segur que no ho acabaven d’entendre, però jo seguia donant-los consells: -Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat! –i també: -La meva fi és a prop, qui  suca el pa al mateix plat que jo, em trairà. – I Judes Iscariot es va aixecar mirant-me fit a fit.  Jo li vais dir: -Vés a  fer el què has de fer. -i se’n va anar.

          -Ni que haguem de morir amb vos, no us deixarem!

          -Escolta’m bé, Pere: Abans que canti el gall m’hauràs negat tres vegades! Allà on vaig, ara no podeu venir amb mi, però us podria dir que vaig a preparar-vos lloc.

          -Com podrem trobar-te si no sabem el camí?

           -Encara no em coneixeu? Jo soc el camí, la veritat i la vida, ningú ve al pare si no és per mi!

          Quan va haver acabat el sopar i els comiats, a tots ja els pesaven els ulls, excepte a mi, és clar, que me’n vaig anar un tros lluny per estar sol. Volia parlar amb el meu pare, volia trobar la força per enfrontar-me al què m’esperava…

                   Quan vaig tornar ja tots dormien, llavors va arribar en Judes Iscariot amb una colla d’homes armats, em va saludar amb un petó a la galta i aquells homes em van lligar les mans i se’m van endur de males maneres, sense explicacions. Alguns dels companys van intentar seguir-me fins on van poder, però al final em vaig trobar sol amb aquells homes que em maltractaven, i sí, en Pere em va negar tres vegades. Em feien córrer enmig de la nit, literalment d’Herodes a Pilat, jo ja no tenia esma ni per contestar el què em preguntaven, les cames em feien figa i la vista se m’ennuvolava… però vaig treure forces de flaquesa i vaig arribar fins al final, i va ser molt, molt dur, tant que no us puc explicar!

          Per sort, allà hi havia la mare i els meus amics i amigues més fidels, sempre al meu costat fins al final: no estava sol! Llavors vaig encomanar-me al meu pare, que no, no m’havia abandonat!

          Ells tampoc estan sols: tal com els vail prometre, vaig tornar, sí el meu espreita, és clar.  Ara șoc aquí, i seré amb vosaltres fins a la fi del temps!

FI

PROPOSTADIDÀCTICA-79

CONTE: Jesús de Natzaret (Imma Villegas, basat en textos bíblics)

EDAT: A partir de 6 anys

TIPUS: Llegenda o narració històrica

ACTIVITATS:

1. Conte: Jesús de Natzaret/Conversa: La religió

• Llenguatge Verbal
• Descoberta d’Un Mateix

2. Cançó: Hosanna hei! (De la pel·lícula: Jesucrist Superstar)
   • Llenguatge Musical
   • Llenguatge Verbal
   • Llengua anglesa
   • Llengua espanyola
3. La Recerca: Religions del món
   • Descoberta de l’Entorn
4. Activitat-Taller: Exposició Religions del món
   • Descoberta de l’Entorn
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
5. Racó de l’escriptor: Jo i la religió
   • Llenguatge Verbal i
   • Llenguatge Plàstic
   • Descoberta d’Un Mateix
6. El Repte: Personatges de Religions
   • Llenguatge Verbal
   • Descoberta de l’Entorn

 a)Objectius:

• Escoltar el conte: Jesús de Natzaret
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Expressar les pròpies vivències i opinions sobre la religió
• Aprendre i cantar la cançó: Hosanna Hei! (De la pel·lícula: Jesucrist Súperestar)
• Buscar informació sobre les Religions
• Distingir els diferents personatges relacionats amb religions, dir com es diuen i a quina religió pertanyen
• Explicar per escrit les nostres opinions i vivències sobre la religió
• Dibuixar-se a si mateix fent alguna cosa relacionada amb la religió
• Elaborar una exposició sobre les Religions del món

 b)Desenvolupament de les activitats:

 

1. CONTE/VOCABULARI/CONVERSA
   1. Conte: Explico el conte amb l’ajuda d’imatges, i uns titelles de pal que representen els personatges del conte: Jesús, Maria, Josep, Joan Baptista, els 12 apòstols, les dones, Jesús quan és gran.
   2. Vocabulari: Faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès, i aclareixo el vocabulari nou.

• Jesús de Natzaret: (7-2 aC– 30-33 dC) és la figura central delcristianisme, en el qual també se l’anomena «Fill de Déu». El cristianisme sosté que Jesús fou elMessies anunciat a l’Antic Testament i s’hi refereix com a Jesucrist, nom que també es fa servir en contexts no cristians com a sinònim de Jesús de Natzaret.Pràcticament tots els actuals estudiosos de l’antiguitat estan d’acord que el Jesús històric va existir encara que les investigacions sobre la recerca del Jesús històric han evidenciat que no hi ha consens en la fiabilitat històrica dels relats evangèlics, i que el grau de seguiment que va tenir el Jesús bíblic fos el mateix que el que va tenir el Jesús històric. La majoria dels estudiosos estan d’acord que Jesús era un predicador jueu de Galilea, que fou batejat per Joan el Baptista, i fou crucificat a Jerusalem sota les ordres del governador romà, Ponç Pilat. Els erudits han construït diversos retrats literaris del Jesús històric que sovint el representen com el líder d’un moviment apocalíptic, el Messies, un sanador carismàtic, un filòsof savi o un igualitarista que volia impulsar reformes socials. Per elaborar la cronologia de la vida de Jesús, els erudits han relacionat les dades del Nou Testament amb les fonts històriques no cristianes. Els jueus en temps de Jesús tenien un únic nom, de vegades complementat amb el cognom del pare o de la ciutat natal de l’individu. Per això el Nou Testament es refereix a «Jesús de Natzaret», el «fill de Josep» i «Jesús, fill de Josep, de Natzaret».
• Natzaret: segons la tradiciócristianafou una ciutat de Galilea avui a Israel, al sud-oest del llac de Tiberíades. Té més de 50.000 habitants. La tradició diu que aquí fou on l’àngel va anunciar a Maria el naixement de Jesús, i aquest hi va viure una mica de temps i és esmentat com Jesús de Natzaret o Jesús Natzarè.
• Religió: conjunt de creences i pràctiques comunes d’un grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en l’oració, elsrituals i les lleis morals. La religió pot incloure també tradicions culturals ancestrals, escriptures, història imitologia, així com la fe personal i l’experiència mística. El terme “religió” es refereix tant a les pràctiques personals relacionades a la fe comunitària com als rituals i la comunicació grupal que emana de la convicció que comparteixen els membres. La religió sovint es descriu com el sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat. Els codis morals, les pràctiques, els valors, les institucions, les tradicions, els rituals i les escriptures s’associen de manera tradicional amb la creença bàsica i sovint coincideix amb alguns conceptes seculars de la  El desenvolupament de la religió ha pres diverses formes segons les diverses cultures. La “religió organitzada” es refereix a l’organització de persones que practiquen una religió segons un conjunt prescrit de creences. Altres religions creuen en la revelació i en la responsabilitat personal. Sovint, la paraula “religió” es fa servir de manera intercanviable amb “fe” o “sistema de creences”.
• Bet-léhem o Betlem: és una ciutat dePalestina a 8 km al sud-oest de El nom àrab, Bayt Lahm, significa, literalment, ‘la Casa de la Carn’, mentre que l’hebreu, Bet-Léhem, ‘la Casa del Pa’. Ara bé, és possible que en ambdós casos es tracti d’una reinterpretació d’un topònim anterior que signifiqués ‘la Casa de déu’: Lahmu. La població actual és d’uns 30.000 habitants, la majoria cristians. És el lloc on segons els evangelis, nasqué Jesús de Natzaret.
• Herodes: Herodes I el Gran fou rei de Judea, Galilea, Samaria, i Idumea, des del 40 aC fins al 4 aC. Apareix al Nou Testament com el governant que va ordenar la matança dels innocents (nens menors de 2 anys).
• Temple de Jerusalem: fou un santuari del poble d’Israel, situat a l’esplanada del mont Morià, a la ciutat deJerusalem, on actualment hi ha les mesquites deLa Roca i d’Al-Aqsa. El primer temple o Temple de Salomó es construeix en el segle X aC (aproximadament en la dècada del 960 aC), per substituir el Tabernacle que durant segles, des de l’Èxode, s’utilitzava com a lloc de reunió i de culte a Jehovà. El temple el formaven un gran pati murallat i un edifici central de 30 metres de llarg per 10 d’ample i 10 d’alçada. L’any 21 aC el rei Herodes el Gran decidí restaurar-lo respectant la planta física de l’edifici, ampliant els patis i afegint els murs exteriors amb vuit entrades. El mur que actualment queda és l’occidental o Mur de les Lamentacions.
• Canà: era una ciutat deGalileacitada algunes vegades per l’Evangeli segons Joan com l’indret on es va esdevenir el primer miracle de Jesús de Natzaret, la conversió de l’aigua en vi durant un casament, fet conegut com les noces de Canà.  L’Evangeli segons Joan cita també Canà perquè s’hi trobava Jesús quan li van demanar que guarís el fill del funcionari reial de Cafarnaüm (4, 46), i com a ciutat natal de Natanael, identificat amb l’apòstol  Però en tota la Bíblia no s’hi fa cap més referència enlloc.
• Jordà: El Jordà és un riu de 320 Km de longitud total, que ocupa la part més baixa d’una fossa tectònica. Neix en les muntanyes de l’Antilíban, en els contraforts septentrionals del turons del Golan, des d’on flueix cap al sud fins a desembocar en el Mar de Galilea. Desguassa d’aquest llac pel seu costat sud, dirigint-se cap a la seva desembocadura final, el Mar Mort. El riu fa de frontera entre Israel (i el territori ocupat de Cisjordània) i Jordània. La zona de la vall del riu Jordà és famosa perquè és la zona del planeta que està situada més per sota del nivell del mar.
• Desert: és una regió terrestre erma que rep unaprecipitaciómolt escassa i, per tant, és poc propícia a la vida animal i  Es caracteritza per l’alta oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit (hi arriba a haver variacions de fins a 50 °C), la gran incidència de raigs solars, l’absència de vegetació i la falta de precipitacions (prenent com a referència que no superin els 250 mil·límetres l’any). Alternativament, també es defineix desert com un lloc despoblat, no habitat per humans ni gairebé per cap mena d’ésser viu. Segons aquesta definició, també són deserts altres climes més freds com l’àrtic o la tundra. Usualment, però, a aquestes zones hi viuen poblacions nòmades i itinerants com els beduïns.
• Cafarnaüm: és un antic assentament situat a Galilea, a l’actualIsrael, a la riba del mar de Galilea, també anomenat llac Tiberíades o Kineret. És coneguda pels cristians com “la ciutat de Jesús”. Esmentada al Nou Testament, va ser un dels llocs escollits per Jesucrist per transmetre el seu missatge i realitzar alguns miracles. Es troba a 2,5 km de Tabga, i a 15 km de la ciutat de Tibaries, a la riba nord-oest del llac.
• Paràbola: és una al·legoria que conté un ensenyament moral. La veu ve delllatí i aquesta del grec, que significa ‘comparació’, i designa una forma literària consistent en un relat figurat, del qual, per analogia o semblança, es deriva un ensenyament relatiu a un tema que no és l’explícit. La paràbola té una finalitat didàctica i en podem trobar un exemple en els evangelis cristians, on Jesús utilitza diverses paràboles per ensenyar al poble.
• Miracle: (del llatí miraculum) és una intervenciósobrenatural en el món físic de manera que es produeix una acció perceptible pels sentits humans, no explicable per causes ordinàries. Es diferencia de la màgia en què el miracle és una acció que es produeix en un context religiós on s’utilitza la intercessió de déu perquè es produeixin. És un concepte religiós present als cultes monoteistes. Els miracles s’accepten per la fe, ja que escapen a la racionalitat.
• Leprós: La lepra, també coneguda com a malaltia de Hansen (HD), és una infecció bacteriana a llarg termini, o sigui produïda per   La infecció pot provocar danys als nervis, les vies respiratòries, la pell i els ulls. L’afectació als nervis pot provocar una manca de capacitat per a sentir dolor, que pot conduir a la pèrdua de parts de les extremitats d’una persona per lesions repetides, o infecció a causa de ferides no percebudes. Una persona infectada també pot experimentar debilitat muscular i mala visió. Els símptomes de la lepra poden començar al cap d’un any de la infecció, però, per a algunes persones, poden trigar vint anys o més a manifestar-se. La lepra s’estén entre les persones, tot i que és necessari un contacte extens. La lepra té una baixa patogenicitat i el 95% de les persones que la contrauen no desenvolupen la malaltia. Es creu que la propagació es produeix a través de la tos o del contacte amb líquids del nas d’una persona infectada per lepra. Els factors genètics i la  funció immunitària influeixen en la facilitat amb què una persona s’afecti per la malaltia. La lepra no es transmet al nadó durant l’embaràs, ni per contacte sexual. La malaltia es dona més freqüentment entre les persones que viuen en la pobresa.
• Sinagoga: del grec, que significa “reunió” o “assemblea”, és el lloc d’estudi i oració pels El terme hebreu significa “Casa d’Assemblea” o “Casa d’Oració”. Usualment hi ha habitacions separades per a l’oració i per a l’estudi. Les habitacions d’estudi són anomenades “Casa d’Estudi”. La pregària en comunitat és una característica important del judaisme. Encara que les oracions es poden dur a terme en qualsevol lloc, els jueus han de pregar tres vegades al dia, i el propòsit de la sinagoga és ser un lloc per exercir-hi aquesta activitat. Les sinagogues tenen un lideratge dual: un lideratge laic presidit per un comitè amb un president, electes per tots els membres, i un guia espiritual o rabí, usualment designat pel lideratge laic. Els rabins no són essencials, de fet, moltes sinagogues no en tenen. Es pot fer un ofici religiós si hi ha un mínim de deu jueus adults. Per aquesta raó, i ja que la sinagoga és un lloc principalment d’estudi i oració, no es pot definir exclusivament com a “lloc de culte”, sinó com a “lloc de reunió”. A més, per al judaisme l’adoració de Déu involucra les activitats diàries dels homes, i les pregàries també s’han de fer individualment. En obediència al segon dels deu manaments de l’Èxode, a les sinagogues no hi ha cap imatge per representar-hi Déu.
• Pasqua: és un termereligiós que procedeix delllatí  i aquest del grec, format a partir d’una paraula hebrea  que significa “pas”. En el context cultural occidental, la Pasqua representa tant una important festivitat religiosa com la celebració de l’arribada de la  Pasqua jueva: Els jueus començaren a celebrar l’època del pas de l’hivern a la primavera per commemorar el seu èxode de l’Egipte (aproximadament el 1250 aC). Els sacerdots jueus, preferiren ajuntar aquesta setmana amb la seva pròpia festa d’independència i donar-li un nou significat, relacionant-la amb la seva sortida d’Egipte. El pa no fermentat vindria a recordar la sortida amb presses en la qual faltà temps per fer fermentar el pa. El Pas jueu s’origina en la història narrada a la Bíblia (Èxode 12.5-14), en què el déu Javhè “passà” de llarg i no matà els primogènits israelites en Egipte. També es relaciona la pasqua amb el “pas” del Mar Roig (Èxode 14.5-30). Es creu que malgrat que la Bíblia diu que foren sis-cents mil homes a peu, sense comptar els infants, també anava amb ells una immensa multitud de gent de tota classe, i grans ramats d’ovelles i vaques. Aquesta xifra fabulosa sols vol expressar la importància religiosa d’aquesta sortida. En realitat els que marxaren amb Moisès devien ser bastant menys de 100 famílies. S’ha de tenir en compte que els israelites eren pastors i no podien viure amb menys de deu animals per família. Una tropa de més de 300 persones deuria anar amb unes 2000 ovelles i rucs; els pous d’aigua del Sinaí i els seus oasis no permetien el trànsit de ramats més importants.
• Pollí: Cria d’euga, somera o mula.
• Hosanna: paraulalitúrgicaemprada en el judaisme i el  És una exclamació que expressa una apel·lació per a l’ajuda divina. A la Bíblia jueva és utilitzada només en versicles com a “ajuda” o “salva’m, et prego”. En els Evangeliss’usa com a exclamació d’alegria i benaurança, i això ha donat lloc a discussions complexes. En aquell context, la paraula Hosanna sembla ser una “mena especial de respecte” que es dona al qui salva, va salvar, salvarà o està salvant ara. Si és així, Hosanna significa ‘un honor especial al qui salva’.
• Mestre: Un mestre espiritual designa, en filosofia i religió, aquell qui pertanyent a una certa tradició i havent estat iniciat, és considerat capaç de transmetre una doctrina o una pràctica espirituals, ja sigui públicament o a un grup estret d’estudiants. És doncs “aquell qui pot, amb un desinteressament total, guiar els altres pel camí que ell mateix ha recorregut, ajudant-los a passar els obstacles i perills que hi poden trobar, i a comprendre les revelacions que apareixeran”. El mot ‘Mestre’, utilitzat en aquest sentit, es troba en: l’hebreu, on es diu rabí (Jesús de Natzaret era anomenat rabí o mestre pels seus deixebles); al Japó s’utilitza el mot sensei, que té la connotació de ‘germà gran’ (aquell qui té més experiència que el deixeble); en hindi hi ha el mot guru que significa ‘el qui dissol les tenebres’; en l’islam, i especialment en el sufisme, hi ha el xeic; en el budisme tibetà, el lama.
• Pilat: Ponç Pilat (enllatí Pontius Pilatus) va ser un governador (prefecte) de la província romana de Judea entre els anys 26 i 36 de la nostra era, successor de Valeri Grat. És conegut per ser l’home, que segons els Evangeliscondemnà Jesús a morir a la creu per les demandes dels grans sacerdots del temple, després de rentar-se’n les mans. Molts dels detalls de la seva vida ens són desconeguts i han estat suplerts per nombroses llegendes. L’Església Ortodoxa Etíop el venera com a sant, ja que creu que es va convertir al
• Esperit: és un concepte que es refereix a la part racional de l’ànima segons la filosofia de l’antiga Grècia. El terme es feia servir per a diferenciar-lo de la part immaterial de l’ànima. Els pitagòrics i els òrfics, entre d’altres, en parlaven en les seves escoles filosòfiques. Amb l’arribada del cristianisme, es va produir una confusió entre els termes ànima i esperit,  ja que el cristianisme es recolzava en una concepció dualista de l’ésser humà. Al segle XIX es va crear el moviment espiritista, que defensava la creença en l’esperit com a part immaterial de la persona, de caràcter immortal. El materialisme filosòfic, en canvi, nega la part espiritual de l’ésser humà. Esperit Sant: En el judaisme, l’Esperit Sant és la força divina, la qualitat i la influència de Déu sobre l’Univers o sobre les seves criatures. En el cristianisme, l’Esperit Sant és la tercera persona de la  A l’islam, l’Esperit Sant actua com a agent d’acció o comunicació divina.

Informació extreta de:

. Wikipèdia

C. Conversa: Saps què és la religió?, tens alguna religió tu?, què fas per seguir-la?, creus en algun ésser superior?, per què?,creus en la Reencarnació?, per què?, què penses de les religions?, creus que són importants?, per què?, creus que s’han de respectar?, per què?

2. CANÇÓ: Hosanna hei!

Jesucrist Superestar (títol original en anglès Jesus Christ Superstar) és una pel·lícula musical nord-americana de 1973 que tracta sobre les darreres setmanes de la vida de Jesús. Dirigida per Norman Jewison, a diferència d’altres pel·lícules musicals no conté diàlegs parlats, sinó que tots els textos estan en forma de temes musicals interpretats pels mateixos actors, ja que es tracta d’una adaptació per al cinema de l’òpera rock del mateix nom d’Andrew Lloyd Webber.Ha estat doblada al català.

Wikipèdia

HOSANNA

(JESUS CHRIST SUPERSTAR)

Versió original en anglès:

Ted Neeley / Bob Bingham

Hosanna Hey

Sanna Sanna Sanna

Hosanna Hey Sanna Hosanna

Hey JC, JC won′t you smile at me?

Sanna Hosanna Hey Superstar!

Tell the rabble to be quiet, we anticipate a riot.

This common crowd, is much too loud.

Tell the mob who sing your song

that they are fools and they are wrong.

They are a curse. They should disperse.

Hosanna Hey

Sanna Sanna Sanna

Hosanna Hey Sanna Hosanna

Hey JC, JC you’re alright by me?

Sanna Hosanna Hey Superstar!

Why waste your breath moaning at the crowd?

Nothing can be done to stop the shouting.

If every tongue were stilled

The noise would still continue.

The rocks and stone themselves would start to sing:

Hosanna Hey

Sanna Sanna Sanna

Hosanna Hey Sanna Hosanna

Hey JC, JC won′t you fight for me?

Sanna Hosanna Hey Superstar!

Sing me your songs,

But not for me alone.

Sing out for yourselves,

For you are bless-ed.

There is not one of you

Who can not win the kingdom.

The slow, the suffering,

he quick, the dead.

Hosanna Hey

Sanna Sanna Sanna

Hosanna Hey Sanna Hosanna

Hey JC, JC won’t you die for me?

Sanna Hosanna Hey Superstar!

HOSANNA HEI!

(JESUCRIST SUPERSTAR)

Versió en català:

La Lírica de Sant Andreu

Hosanna Hei

sanna sanna sanna

Hosanna Hei

Sanna Hosanna!

Jesucrist, Jesucrist,

em somriuràs a mi?

Sanna Hosanna Hei Superstar!

Si no deixen de cantar,

els haurem d’empresonar.

Aquest clamor és un error.

Quina colla d’insensats,

que blasfemen sens parar.

Prou de cantar, feu-los callar!

Hosanna Hei

sanna sanna sanna

Hosanna Hei

sanna Hosanna!

Jesucrist, Jesucrist,

estàs d’acord amb mi?

Sanna Hosanna Hei Superstar!

No hi tens res a fer,

ells no callaran.

Res ni ningú no podrà aturar-los.

Encara que els hi arrenquis d’un a un la llengua,

seguiran demanant la llibertat!

Hosanna Hei

sanna sanna sanna

Hosanna Hei

Sanna Hosanna!

Jesucrist, Jesucrist,

lluitaràs per mi?

Sanna Hosanna Hei Superstar!

Aquesta cançó no és només per a mi,

és la vostra cançó i jo us beneeixo.

Podreu entrar al Regne del Cel sense cap dubte,

Podreu entrar-hi tots sense excepció!

Hosanna Hei

sanna sanna sanna

Hosanna Hei

Sanna Hosanna!

Jesucrist, Jesucrist,

moriràs per mi?

Sanna Hosanna Hei Superstar!

(minut 22:28)

HOSANNA HEY!

(JESUCRIST SUPERSTAR)

Versió en espanyol:

Camilo Sesto

Hosanna hey, sanna sanna sana oh
Sanna hey, sana oh, sanna.
Oh jesús, jesús, muéstrame tu luz.
Sanna oh, sanna hey, superstar!

Di a esa gente que se calle,
si no quieren perecer.
Tanto clamor, es un error!
No permitas su canción, es una manifestación.
Deben callar, no blasfemar!

Hosanna hey, sanna sanna sana oh
Sanna hey, sana oh, sanna.
Oh jesús, jesús, yo seré tu cruz.
Sanna oh, sanna hey, superstar!

No pretenderás al pueblo callar!
Nadie podrá nunca detenerlos,
Ssi todas estas lenguas pudieras arrancar,
hasta las piedras querrían cantar:
Hosanna hey, sana sana sana oh
Sanna hey, sana oh, sanna.
Oh jesús, jesús, muéstrame tu luz.
Sanna oh, sanna hey, superstar!

No es mi canción, es vuestra canción:
Si cantáis tendréis mis bendiciones!
De los que sufren será el reino de los cielos,
todos podréis entrar, sin excepción.

Hosanna hey, sana sana sana oh
Sanna hey, sana oh, sanna.
Oh jesús, jesús, muéstrame tu luz.
Sanna oh, sanna hey, superstar!

3. LA RECERCA: Religions del món

Religió

Conjunt de creences i pràctiques que vinculen una persona o un grup humà amb el sagrat i que sovint s’identifica amb el món espiritual o el diví.

Segons l’etimologia del terme, la paraula llatina religio, tant si es fa derivar de re-ligere (‘estar atent’, ‘observar’) com de re-ligare (‘lligar’, ‘mantenir unit’), sembla que apunta a l’actitud del que està lligat, nuat a algú. Des d’aquesta perspectiva, la religió és un fet que entra en el domini de la interioritat i del sentiment humà. Tots dos significats es poden integrar per indicar el doble aspecte de la religió: la dimensió objectiva i la dimensió subjectiva de l’experiència religiosa. La religió designa les relacions de la persona amb el sagrat. La religió és el reconeixement conscient i efectiu d’una realitat absoluta (el sagrat), de la qual l’ésser humà se sap existencialment dependent, bé per una relació de submissió, bé per una relació d’identificació total o parcial. La religió entesa així es distingeix de la màgia, que fa que la divinitat se sotmeti a l’ésser humà; inclou el teisme (submissió a Déu) i el panteisme o panenteisme (una certa identificació amb l’absolut). La religió consisteix en una relació de l’ésser humà amb alguna cosa que ell sent que és “l’absolutament altre”, i aquest “altre” es presenta de diverses maneres: com a poder, com a persona, com a realitat absoluta, etc.

termcat

 

El concepte de religió

El terme religió prové del llatí religere, que Ciceró derivava del verb relegere, rellegir, conjunt de cerimònies i actes sagrats l’èxit del qual depèn de l’exactitud amb què es realitzen. Segons altres autors, el terme prové del verb religare, que significa unir, lligar. En grec, no hi ha cap paraula equivalent a religio, el més pròxim és eusebeia, que significa pietat, i, en els llibres bíblics jueus, el més pròxim a la paraula religió és “fe”.

Com a fenomen social, la religió no és una cosa que l’individu hereti genèticament, sinó que és transmesa i ensenyada a través de la cultura. La religió compleix una funció socialitzadora i, per tant, ha de ser ensenyada. En cas contrari, no hi ha religió. És cert que de moment no es coneix que hagin existit societats sense creences o institucions religioses, però també han existit persones escèptiques, no creients o irreligioses no només en la nostra societat actual, sinó també en altres societats històriques.

Les religions abunden en un nombre fins i tot més elevat que llengües conegudes, i n’hi ha tantes que és difícil caracteritzar genèricament en què consisteix la religió i el fet religiós. D’altra banda, el cristianisme ha penetrat de tal manera en les arrels de la nostra cultura occidental que és molt complicat precisar el concepte religió sense que de manera conscient o inconscient estigui implícit el model eurocèntric cristià d’un Déu únic, de la Bíblia, amb dogmes i esglésies; però convé tenir present que al llarg de la història de la humanitat també han existit religions sense déu o déus, sense dogmes ni creences ni esperança en una altra vida futura.

No és fàcil, per tant, explicar en què consisteix exactament la naturalesa del fet religiós, tant és així que davant de l’ambigüitat del terme alguns consideren que és inútil qualsevol intent de definició. Tanmateix, hi ha hagut múltiples temptatives que, des d’òptiques variades i divergents, han intentat donar-ne una explicació. La majoria podrien agrupar-se principalment en dos grans enfocaments: el funcionalista i l’estructuralista.

xtec.cat

A. L’ATEISME

Definició

Actitud i doctrina de l’ordre de les conviccions no religioses segons la qual es nega l’existència de qualsevol divinitat, especialment d’un déu personal.

A diferència de l’agnosticisme, que admet un ordre de realitat desconeguda, l’ateisme afirma la seva no-existència. L’ateisme no és propi d’una època ni d’una cultura, és una realitat transversal. Sovint es distingeix entre l’ateisme teòric i l’ateisme pràctic, el d’aquella persona que viu com si Déu no existís encara que no fa cap afirmació expressa sobre aquest aspecte. L’ateisme de vegades va acompanyat d’una actitud antireligiosa, tot i que en les societats pluralistes ha anat adoptant una forma més dialogant que tradueix una visió menys agressiva envers les tradicions religioses. Aquesta nova perspectiva es manifesta, per exemple, en la participació regular d’ateus en iniciatives de diàleg entre religions.

termcat.cat

Els perills de les religions

L’ateisme és, en un sentit ampli, el rebuig de la creença en l’existència de deïtats. En un sentit més estricte, és específicament la posició segons la qual no hi ha deïtats. També és vist simplement com a l’absència de la creença en l’existència de deïtats. L’ateisme és l’oposició del teisme, que en termes generals és la creença de l’existència d’una o diverses deïtats. El terme ateisme prové del grec ἄθεος (atheos), significa ‘sense déu(s)’ i es feia servir com un terme pejoratiu aplicat als que rebutjaven els déus adorats per la societat en general. Amb la difusió del lliure pensament, la investigació escèptica i el posterior augment de la crítica de la religió, es va limitar l’abast d’aplicació del terme. Els primers individus que s’autoidentificaren com a “ateus” van ser del segle XVII.

Alguns ateus prominents —comunistes com Karl Marx i Vladimir Lenin, filòsofs com Bertrand Russell i nous ateus com Christopher Hitchens, Daniel Dennett, Sam Harris i Richard Dawkins— han criticat les religions, tot citant aspectes perjudicials de les pràctiques i doctrines religioses. Ideologies antireligioses com l’ateisme marxista-leninista, el maoisme i moviments similars han purgat o perseguit les persones religioses, mentre que, en les democràcies modernes, els ateus sovint s’han involucrat en el debat amb els defensors de les religions; aquests debats sovint aborden la qüestió de si les religions proporcionen un benefici net per als individus i la societat.

El teòric polític i sociòleg alemany del segle XIX Karl Marx va criticar la religió com “el sospir de la criatura oprimida, el cor d’un món sense cor i l’ànima de les condicions sense ànima. És l’opi del poble”. Marx va esdevenir un ateu fervent que es queixava que el perill de la religió és el que posa l’esperança de la gent en la vida després de la mort, “mentre que”, va escriure Blainey, “el comunisme crearia un paradís a la terra on la pobresa seria desconeguda”. L’ateisme marxista-leninista va arrelar a Rússia després de la Revolució de 1917 i va implicar un esforç sistemàtic per erradicar el cristianisme. Lenin va dir que “tota idea religiosa i tota idea de Déu és vilesa inenarrable… del tipus més perillós, és “contagi” del tipus més abominable. Milions de pecats, fets fastigosos, actes de violència i contagis físics… són molt menys perillosos que la idea subtil i espiritual de Déu engalanada amb els vestits ideològics més intel·ligents…”

Wikipèdia

B. EL POLITEISME

El politeisme (del grec: πολλοί θεός: molts déus) consisteix a creure i/o adorar molts déus o divinitats. És una forma de religió que reconeix diverses divinitats, més o menys independents. El terme va ser inventat per Filó d’Alexandria al segle I, si bé designa una realitat molt més antiga. L’origen del mot «politeisme» prové dels ètims grecs poly -«molts»- i theoi -«déus»-.

El politeisme, doncs, és una construcció religiosa i un tipus de teisme que contrasta amb el monoteisme, la creença en un Déu singular. Els politeistes no sempre rendeixen culte a tots els déus per igual, però poden ser henoteistes: que s’especialitzen en l’adoració d’una deïtat en particular. Altres poden ser politeistes kathenoteistes: que poden adorar deïtats diferents en moments diferents. Alguns cultes henoteistes van acabar essent monoteistes amb el pas del temps. Els déus principals de cada panteó acostumen a estar emparentats amb relacions de parentiu.

La gran majoria de les religions són politeistes, per bé que el total d’adherents de les tres grans religions monoteistes -anomenades “abrahàmiques”: Islam, cristianisme i judaisme-, les que afirmen que només hi ha un sol Déu, actualment supera el d’aquelles degut a la forta expansió de les religions monoteistes, mitjançant el proselitisme i en forces ocasions la violència, especialment durant l’edat mitjana. Les divinitats politeistes solen tenir una vinculació molt directa amb la natura, les activitats de la vida quotidiana o els cicles vitals (generalment les divinitats relacionades amb la mort, el més enllà o els difunts tenen una gran rellevància), que contrasten amb la dimensió eminentment transcendent del monoteisme.

 El politeisme era la forma típica de religió durant l’edat de bronze i l’edat de ferro, fins a l’Era axial i en alguns casos van patir un desenvolupament gradual cap al monoteisme o panteisme i, en èpoques més recents, l’ateisme racionalista. Està ben documentat en les religions històriques de l’antiguitat clàssica, especialment el politeisme grec i el politeisme romà, i després de la decadència del politeisme grecoromà, en les religions tribals com el paganisme germànic o la mitologia eslava. La propagació del concepte apareix davant l’existència de les religions monoteistes. De fet, les religions antigues van tenir un component molt polític, i existien grans panteons de deïtats associades amb les tradicions de cada lloc. La majoria de religions antigues eren politeistes i tenien panteons de déus tradicionals, sovint acumulats durant els segles d’intercanvis culturals i d’experiències locals.

Les religions politeistes actuals inclouen l’hinduisme, el xintoisme, algunes formes de la wicca (una religió neopagana fundada per Gerald Gardner el 1930), el vodú, la religió popular xinesa, el druïdisme, el taoisme, el candomblé, Thelema i l’asatrú. El budisme, l’hinduisme i algunes religions neopaganes són politeistes en la mesura que es tracta d’un filosofia teològica que manté l’adoració de diversos aspectes de la Divinitat. Alguns estudiosos jueus i islàmics veuen la doctrina cristiana de la trinitat relacionada amb el politeisme, un concepte que els cristians, en general, rebutgen enèrgicament.

Wikipèdia

 C. EL MONOTEISME

El monoteisme (del Grec μόνος “únic” i θεός “déu”) és la creença que només hi ha una deïtat, un ésser suprem que es coneix universalment com a Déu, sovint amb els dons de l’omnisciència, omnipotència i omnipresència. Avui en dia el concepte acostuma a estar dominat per les religions abrahàmiques i es contraposa a altres tradicions com el politeisme (incloent-hi l’henoteisme) o el panteisme.

En la mitologia egípcia antiga ja es practicava el monoteisme sota el déu solar Aton instaurat pel faraó Amenhotep IV (després anomenat Akhenaten, el que agrada a Aton). Altres elements del pensament monoteista es troben a les primeres religions com el zoroastrisme, latenisme, l’antiga religió xinesa i el jahvisme.

Malgrat la definició del terme algunes religions poden incorporar variacions quant a la unicitat de la divinitat. La majoria dels cristians accepten el concepte de la Santíssima Trinitat en el qual Déu es troba englobat en tres persones (el Pare, el Fill i l’Esperit Sant). També els catòlics veneren els Sants, que malgrat no ser divinitats, sí creuen que poden intercedir en la vida dels humans.

Wikipèdia

Religions Abrahàmiques

Una religió abrahàmica és aquella que té Abraham (hebreu: Avraham אַבְרָהָם; àrab: Ibrahim ابراهيم) com a personatge comú i com a figura important en la seva història i teologia sagrada, i que s’originà a l’Orient Pròxim. Les tres grans religions monoteistes –el judaisme, el cristianisme i l’islam– són abrahàmiques, així com ho són els samaritans, els caraïtes o els drusos, entre altres. De vegades, encara que no sempre, s’hi inclouen altres religions que s’identifiquen amb aquesta tradició com ara el bahaisme. Els adherents de les religions abrahàmiques agrupen més de la meitat de la població mundial; és a dir, al voltant de 3.800 milions de seguidors.

Les religions abrahàmiques comparteixen les següents característiques:

• el monoteisme: totes creuen en un sol Déu, encara que el cristianisme creu en el concepte de la Trinitat que, segons algunes interpretacions de les altres dues religions abrahàmiques, és equivalent al politeisme.
• una tradició profètica: totes reconeixen personatges anomenats profetes, i comparteixen alguns profetes tot i que les interpretacions i el seu paper profètic difereixen
• orígens semítics: totes són originàries dels pobles semites
• un fonament en la revelació divina que contrasta amb l’especulació filosòfica com és el cas de les religions asiàtiques
• una orientació ètica: totes defineixen l’elecció entre el bé i el mal i demanen l’obediència als preceptes establerts per Déu.
• un concepte lineal de la història, començant amb la creació i amb la participació activa de Déu, en contrast amb el concepte circular de les religions asiàtiques (un exemple del qual és el concepte de la reencarnació)
• devoció a les tradicions de la Bíblia i l’Alcorà: texts sagrats que comparteixen les històries d’Adam, Noè, Abraham i Moisès.

Dels personatges i figures que comparteixen les tres religions, Abraham té un paper important per a les tres grans religions abrahàmiques:

• per al judaisme: Abraham es considera l’avantpassat dels israelites o jueus, a partir de la línia del seu fill Isaac; és conegut com «Nostre Pare Abraham».
• per al cristianisme: Abraham és l’avantpassat dels jueus, poble del qual va sorgir el Messies, Jesucrist, i a més, en la teologia paulina, es considera el «pare de la fe», ja que el seu exemple de fe en Déu es considera la imatge de la salvació en fe per mitjà de Jesucrist; l’obediència d’Abraham en voler oferir Isaac, es considera també la imatge de l’oferiment del fill de Déu per la humanitat.
• per a l’islam: Abraham és l’avantpassat dels àrabs a partir de la línia del seu fill Ismael (Ismaïl), de la qual descendeix Mahoma; és considerat també «Nostre Pare Abraham» o «Abraham el Monoteista».

Wikipèdia

D.EL JUDAISME

El judaisme és la religió del poble jueu. És la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries, i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme i l’origen de l’islam, hi està vinculat teològicament per mitjà del personatge d’Abraham. Fins a la creació d’Israel com a estat, després de la Segona Guerra Mundial no hi havia cap estat  al món on el judaisme fos religió oficial.

Per al jueu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i només pot comprendre’s en termes de 4.000 anys d’història. D’acord amb els teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme de la majoria de les altres religions comunament conegudes a occident quan aquest va emergir:

• La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà i del primer dels Deu manaments que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.
• La segona característica és el concepte d’un Déu que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels Deu manaments, i que els jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.

A les religions politeistes d’ara i aleshores, els déus solen estar limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que hi havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d’aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d’oferir adoració.

• La tercera característica única de l’època, era la introducció d’una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà de les quals s’estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitsvot, que havien de ser observades pels fills d’Israel. Altres religions d’aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l’adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d’adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l’únic mitjà d’adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Per al judaisme l’adoració a Déu dins de l’espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l’adoració en temples. El xabbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d’observar-se com s’observen les altres festes religioses i les activitats del temple.

Atès que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l’adoració van formar part de la doctrina de l’Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l’adoració en temples.

Doctrina

La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (que es correspon a l’Antic Testament de la Bíblia cristiana) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d’Israel, els deu manaments i la futura arribada del Messies. Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:

• Déu és únic: el judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l’univers i la font de la moralitat.
• Déu és omnipotent i omniscient.
• Déu no té cos, i és etern.
• Només a Déu s’ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l’home i Déu és herètica.
• La Bíblia hebrea, i les creences descrites a la Mixnà i al Talmud, són producte de la revelació divina.
• Les paraules dels profetes són veritables.
• Moisès és el profeta més important.
• La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
• Déu recompensarà els que obeeixen els seus manaments, i castigarà els que els violen.
• Déu va escollir el poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
• Hi haurà messies, una era messiànica. Tot i això el messies no és un ésser diví, sinó un alliberador polític. Per a algunes denominacions jueves, no hi haurà un messies. L’era messiànica és un ideal al qual els jueus han d’aspirar.
• L’ànima és pura al naixement. Els nens neixen amb un yétser ha-tov, una tendència per a fer el bé, i un yétser ha-ra, una tendència per a fer el mal. Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
• Les persones poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l’oració, el penediment i de la tsedaqà(donar caritat i als pobres).

Celebracions

El sàbat o xabbat (dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on se celebra la creació de Déu, i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el xabbat no es pot realitzar cap feina. Les diverses definicions de què constitueix una «feina» (melakhà) varien de denominació en denominació. Els jueus ortodoxos, per exemple, no condueixen ni encenen llums o aparells elèctrics. Els conservadors permeten conduir només si és per a anar a la sinagoga. Per als reformistes i reconstruccionistes, l’observança és una decisió personal, i cada persona té dret de decidir què és per a ella «fer feina» i com pot honorar millor el dia de repòs. El xabbat és considerat la celebració més important del judaisme.

Altres celebracions són la festa de les cabanes o Sukkot, la Pentecosta o Xavuot, el Cap d’Any o Roix ha-Xanà, el dia del Penediment o Yom Kippur i la Pasqua o Péssah.

Branques

Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s’ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d’acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.

La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar els jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del xabbat i del Yom Tov (els dies religiosos), la Kaixrut i la puresa familiar, no són religiosos. Per als reformistes, el principal és aplicar els continguts ètics, no els rituals. Els reconstruccionistes pensen que qualsevol manifestació de la cultura i de la filosofia jueva és de fet «judaisme» o almenys «judeïtat».

Les branques del judaisme són:

• Judaisme conservador
• Judaisme reconstruccionista
• Judaisme humanista
• Judaisme hassídic

A Catalunya són presents creients de diverses denominacions i, encara que l’ortodoxa és avui majoritària, les tendències progressistes estan ràpidament guanyant terreny.

Wikipèdia

 E. EL CRISTIANISME

El cristianisme (del grec: Xριστός, Khristós, Crist, literalment, ‘ungit’) és una religió abrahàmica monoteista basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaretsegons es presenta al Nou Testament. Els adherents d’aquesta fe, coneguts com a «cristians» —del grec Χριστιανός, khristianós— creuen que Jesús és el Messies profetitzat al Tanakh (aquella secció de l’escriptura comuna al cristianisme i el judaisme, i que es correspon a l’Antic Testament de la Bíblia cristiana).

El fonament de la teologia cristiana s’expressa en els primers credos ecumènics els quals contenen declaracions que són generalment acceptades per la majoria dels creients. Aquestes professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats. Aquests credos també ensenyen que Jesús ascendí al cel i que tornarà a la terra per jutjar els vius i els morts. Segons la fe cristiana, Jesús és considerat un model de vida virtuosa, així com salvador i Déu encarnat. El missatge de la vida i obra de Jesús es coneix com l’Evangeli—del grec ευαγγέλιον, evanguélion, literalment ‘bona nova’.

El cristianisme començà com a secta del judaisme, que s’originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins a convertir-se en la religió dominant de l’Imperi Romà. Durant l’edat Mitjana, la major part d’Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l’Orient Mitjà, el nord d’Àfrica i algunes regions de l’Índia. Després de l’Era dels Descobriments, i degut a les missions i colonitzacions, el cristianisme s’estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions de practicants, o el 25% de la població mundial.

Doctrina

Encara que hi ha diferències en alguns aspectes de les creences de les diferents denominacions cristianes, totes comparteixen una doctrina bàsica. Aquesta doctrina estableix que el cristianisme és el compliment del judaisme, ja que Jesús de Natzaret és el messies profetitzat en les escriptures de l’Antic Testament que conformen el Tanakh jueu.

La creença central del cristianisme és que per mitjà de la fe en la mort i la resurrecció de Jesús, la humanitat pot ser salvada de la mort (física i espiritual), per la redempció dels seus pecats, és a dir, faltes, desobediència i rebel·lió contra Déu. Per mitjà de la gràcia de Déu, la fe i el penediment, els homes i les dones poden ser reconciliats amb Déu per mitjà del perdó i la santificació.

Els següents aspectes han format part del fonament doctrinal del cristianisme (avui, els restauracionistes no accepten alguns d’aquests aspectes):

• Déu és una Trinitat, un ésser etern que existeix en tres persones: Pare, Fill (El Logos Diví encarnat, Jesucrist) i Esperit Sant.
• Jesús és completament Déu i completament humà.
• Maria, la mare de Jesús, va donar a llum el Fill de Déu, per mitjà de la concepció de l’Esperit Sant, sent verge.
• Jesús és el Messies esperat pels jueus, i hereu al tron de David.
• Jesús és innocent de tot pecat. Per mitjà de la mort i resurrecció de Jesús, els creients són perdonats dels seus pecats i són reconciliats amb Déu.
• Per mitjà de la fe, els creients reben l’Esperit Sant.
• Jesús retornarà personalment i corporalment a la terra per jutjar la humanitat, i portar els fidels a la presència de Déu.
• La Bíblia és la Paraula inspirada de Déu, escrita per homes.

Pràctiques

Amb Línies generals, Jesucrist és per als cristians el Fill de Déu, pel que les seves pràctiques s’orienten cap a la seva relació amb Déu, de la qual es desprenen les seves activitats típiques.

Dins de les pràctiques ortodoxes i catòliques, destaquen especialment set sagraments:

• Baptisme: signe iniciàtic d’introducció al cristianisme.
• Confirmació: signe que ratifica la fe en Jesucrist.
• Eucaristia: signe litúrgic de l’església catòlica (Sant Sopar).
• Penitència: signe de perdó, penediment dels pecats.
• Ordre Sacerdotal: pel qual s’inicien els sacerdots (Lavatori de peus).
• Matrimoni: celebració de la unió d’un home i una dona davant Déu i la comunitat.
• Unció dels malalts: signe d’assistència al malalt.

Les altres branques del Cristianisme comparteixen alguns però no tots aquests sagraments, depenent de cadascuna.

Estil de vida

Al contrari que en altres religions, el cristianisme no ha desenvolupat un codi legislatiu religiós, probablement pel fet que l’Imperi Romà ja posseïa un codi penal funcional, fent innecessari per les autoritats cristianes duplicar diverses de les seves prohibicions.

Hi ha una gran tradició dins del cristianisme en dir que Crist excedeix les lleis del judaisme, que l’amor (a Déu i al proïsme) és el “Gran Manament“, des del qual totes les altres lleis morals són obtingudes; que cap ésser humà pot esperar evitar el pecat completament; que una persona no ha de jutjar a d’altres (tenint Déu aquest únic privilegi), entre d’altres.

Tot i així, el Nou Testament també conté importants guies morals per als cristians: al Sermó de la muntanya Jesús demana als seus seguidors, entre altres coses, d’estimar els seus enemics, ser perseverants, compassius i humils; a Marc 10:21 demana a un «jove ric» que vengui les seves possessions i que doni els diners als pobres. No obstant això, la comanda de Jesús en aquest cas no va ser un enfocament a viure una vida sense cap riquesa, sinó més aviat desemmascarant la idolatria al cor de la majoria dels rics.

Alguns cristians diuen que aquestes directives són extraordinàriament difícils, vorejant l’impracticable. Al mateix temps, la majoria dels cristians admiren aquells les vides dels quals semblen personificar aquests principis, com Francesc d’Assís, Albert Schweitzer o la Mare Teresa: els sants.

Alguns judicis morals de Jesús són més abordables, però encara no són de pràctica general entre tots els cristians. Al Sermó de la muntanya ell parla en contra del divorci (un tema controvertit en moltes denominacions cristianes), i contra el jurament (una prohibició emfatitzada principalment pels quàquers).

Pregària

Totes les versions i variacions conegudes del cristianisme practiquen l’oració. Les oracions cristianes podent ser formulades, improvisades o (segons els carismàtics) inspirades per l’Esperit Sant. Les oracions normalment s’agrupen en categories d’acció de gràcia, adoració, petició, intercessió i comunió. Les oracions cristianes poden ser dirigides a Déu Pare, a Crist o un sant (en el cas dels catòlics i ortodoxos). Els catòlics han desenvolupat una pràctica devocional de pregar al rosari. Entre les oracions formulistes el parenostre i els Salms, i en cercles catòlics l’avemaria són molt comuns.

La pregunta per l’eficàcia de l’oració és plena de disputes teològiques. Algunes esglésies ensenyen que l’oració és capaç d’alterar l’ambient físic, tenint en compte coses com la sanitat espiritual. Exemples d’aquest tipus d’esglésies inclouen la Ciència Cristiana així com diverses esglésies del Nou Pensament.

Al final de cada oració, normalment es diu «Amén» (‘així sigui’).

Festivitats

Catòlics, cristians orientals i prop de la meitat dels protestants segueixen un any litúrgic amb diverses festivitats.

Fins i tot cristians que no segueixen una tradició litúrgica se’ls pot veure celebrant Nadal i Pasqua, encara que hi ha desacord pel que fa a les dates de celebració. Unes quantes esglésies objecten el reconeixement de festivitats especials, però no obstant això afirmen els esdeveniments que se celebren a les festivitats. En aquesta matèria, l’encarnació i resurrecció de Crist se celebra en els serveis de cada església.

Una antiga tradició en el cristianisme (probablement inspirada en la tradició jueva) i practicada per Jesús durant la seva vida, era el dejuni. El catolicisme distingeix entre “dejuni” (que involucra tres menjades diàries, en les quals només una pot incloure carn vermella) i “abstinència” (cap carn vermella). El període de dejuni més conegut és la Quaresma. En l’actualitat, l’església catòlica ha anat substituint aquesta pràctica per un dejuni que implica privar d’alguna cosa desitjable com a ofrena a Déu. Prop de la meitat dels protestants no tenen la tradició del dejuni. En esglésies evangèliques i denominacions paradenominacionals, el dejuni es practica sovint, molts dels quals el porten a terme amb abstinència total d’aliments durant un lapse de temps, ingerint només aigua.

Símbols

El símbol més conegut del cristianisme és sens dubte la creu, del qual hi ha una gran varietat de formes. Diverses denominacions tendeixen a afavorir creus distintives: el crucifix per als catòlics —dins el qual diversos ordes religiosos també inclouen variants per a identificar-se, com la Taufranciscana o la Creu de Calatrava dels Dominics—, la creu ortodoxa per als ortodoxos, una creu sense ornaments per als protestants. Tanmateix, no és una regla utilitzar una creu o altra. Altres símbols cristians inclouen el símbol d’un peix o Ichthys (del grecIchthys) la qual es diu prové de l’acrònim I (Iesous), Ch (Christos), Th (Theou), I (Hyos, la “h” l’accent en grec), S (Soter), o “Jesús, Crist, Fill de Déu, Salvador”, el que va ser utilitzat pels cristians primitius, igual que l’àncora. Constantí I el Gran va utilitzar també el Crismó per identificar-se amb el cristianisme, aquest últim està format per les dues primeres lletres gregues del nom «Crist».

Wikipèdia

F. L’ISLAM

L’islam (àrab: الإسلام, al-islām  ‘submissió [a Déu]’) és una religió monoteista abrahàmica fundada al segle VII a la península Aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (en àrab: Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) mitjançant l’arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l’Alcorà, el llibre sagrat d’aquesta religió. El contingut fonamental d’aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu, així que la finalitat de la vida és sotmetre’s a la seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir la salvació.

Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d’una fe primordial monoteista revelada en diverses èpoques i en diversos indrets mitjançant els profetes, en especial Abraham (en àrab: Ibrahim), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa). La tradició majoritària sosté que els missatges i revelacions anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l’home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat per Abraham. Per això, les dites i fetes del profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns texts anomenats hadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el mateix Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix la sunna, o tradició (del profeta).

Les pràctiques bàsiques de l’islam consisteixen a respectar els anomenats «pilars de la religió» que són cinc actes de devoció obligatoris si es vol obtenir la salvació, i la creença en els sis actes de fe. D’altra banda, aquesta religió es caracteritza per no tenir litúrgia ni classe sacerdotal (excepte en algunes variants minoritàries), considerant que no ha d’haver-hi cap interlocutor entre el fidel i Déu.

Per tal de codificar el comportament dels humans explicat en les fonts documentals, que per la seva naturalesa de missatge revelat permeten diverses interpretacions, s’ha desenvolupat la llei islàmica o xaria, que regeix tots els aspectes de la vida humana, sense que es consideri cap divisió entre vida religiosa, personal, social o política.

Avui dia, els musulmans es divideixen bàsicament entre sunnites i xiïtes. Els primers, anomenats també ortodoxos, constitueixen una majoria aclaparadora (al voltant del 90%), mentre que els segons, situats principalment a l’Iran i a l’Iraq, formen poc més d’un 10% del conjunt de fidels. N’existeixen, però, altres corrents minoritaris així com nombroses escoles de pensament dins dels corrents principals.

L’islam és la segona religió més gran del món, i inclou prop de 1.570 milions de fidels, és a dir, aproximadament el 23% de la població mundial. Al voltant d’un 13% viuen a Indonèsia, el major país musulmà, 31% al subcontinent indi, 20% a l’Orient Pròxim, i 15% a l’Àfrica Subsahariana. També n’hi ha comunitats importants a la Xina i a Rússia, així com en zones del Carib. Tanmateix, es poden trobar comunitats estables de musulmans gairebé arreu del món.

Sovint, aquesta religió es representa amb un creixent lunar, present en moltes banderes dels països musulmans, a vegades al costat d’una estrella. Igualment, s’hi sol associar el color verd.

Creences i Pràctiques

El significat religiós del mot «islam» correspon, doncs, a «seguir la voluntat o a la llei de Déu.» Segons l’Alcorà, la mateixa natura és musulmana, ja que obeeix a les lleis a què Déu l’ha sotmesa. Pel que fa als éssers humans, que tenen una voluntat pròpia, la pràctica de l’islam no implica necessàriament una obligació, sinó la lliure acceptació dels manaments de Déu; el musulmà creu en la revelació de l’Alcorà i forma així part de la comunitat islàmica, l’Umma.

Es considera que Déu va crear l’ésser humà i la natura en un acte de misericòrdia primordial, oferint a cada element de la seva creació una naturalesa pròpia i unes lleis que el regeixen. El món és un tot ordenat, harmònic, un cosmos en què tot té un lloc i uns límits. El buit no existeix, per tant la natura no presenta cap ruptura ni fractura.

Pilars de la religió

1. La professió de fe (xahada): és una fórmula que diu «No hi ha cap divinitat tret de Déu i Muhàmmad és el profeta de Déu». Aquesta frase resumeix l’essència de la creença islàmica, és a dir, la unicitat de Déu i l’única guia constituïda pel seu profeta. És utilitzada en els principals moments de la vida i, per a esdevenir musulmà, no hi ha cap ritus d’iniciació o baptisme: només cal recitar, davant de testimonis i amb sincera convicció, aquesta professió de fe.
2. La pregària ritual (salat): cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten suresde l’Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lahu àkbar» («Déu és el més gran!»), coneguda com a
3. L’almoina (zakat): l’almoina té dues modalitats: l’exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat), segons la qual tots els musulmans han d’aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
4. El dejuni durant el mes de ramadà (sawm): el ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en què començà la revelació de l’Alcorà. Durant tot aquest període, es practica un dejuni purificador; des de l’alba a la posta del sol, el fidel s’ha d’abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
5. El pelegrinatge (hajj): el cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és el pelegrinatge als llocs sants de la Meca, que s’ha de portar a terme almenys un cop a la vida. La visita estricta als llocs sants de la Meca és el pelegrinatge menor o umrai la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (al-balad al-haram) durant el mes de dhu-l-hijja és el gran pelegrinatge o hajj. L’objectiu essencial del pelegrinatge és la visita de la Kaba.

Wikipèdia

G. EL BUDISME

El budisme és una doctrina filosòfica basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama, el Buda històric). Una branca d’aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós.

Aquesta filosofia es va originar a l’Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l’Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d’Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular al món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes en tot el món.

Siddharta Gautama

Els relats sobre la vida de Siddharta Gautama estan barrejats amb mite, llegenda i simbolisme. Això es deu al fet que, més enllà del seu simple interès biogràfic, aquestes històries són vistes com una guia per a la vida dels seus seguidors, on els episodis són metàfores dels processos de crisi i recerca espiritual de l’ésser humà.

Siddharta era fill d’un rei (casta dels ksatriya, ja que va néixer hindú). Un profeta va vaticinar que esdevindria un gran líder espiritual o un gran general. El seu pare preferia la segona opció i el noi va créixer tancat al palau. En una de les seves escapades d’amagat va veure un intocable demanant diners i això el va commocionar tant que va abandonar tot el seu benestar i va iniciar una vida d’asceta errant. Es va endinsar al coneixement dels Upanixads i, a l’edat de 35 anys, després de restar immòbil al peu de l’arbre de bodhi durant 49 dies, va descobrir el misteri de l’alliberament, el nirvana.Així, va esdevenir el Buda, l’il·luminat. Va morir a l’edat de 80 anys.

Després de la il·luminació, va començar propagant el seu dharma o veritat budista. El primer sermó fou el Sermó de les quatre nobles veritats, el qual el condensa i en constitueix el nucli:

• Primera noble veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena i de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
• Segona noble veritat: l’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desigd’actuació, de plaer, de possessió.
• Tercera noble veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d’actuar. L’extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
• Quarta noble veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s’acosta a la il·luminació.

Les vuit passes són:

1. Coneixement rectede les Quatre Nobles Veritats.
2. Actitud recta: allunyar-se d’odis i enveges.
3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment.
4. Acció recta: bona conducta moral.
5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal.
6. Esforç recte: fomentar tendències bones.
7. Pensament recte: no cedir als desigs.
8. Concentració recta: meditació.

Les diferents escoles i tradicions budistes

Al començament els ensenyaments del Buda van ser només de tradició oral. Es van escriure al Cànon Pali. Aquest és el que regeix en exclusiva el budisme theravada o hinayana que es considera dipositari dels ensenyaments originals del Buda que porten al nirvana, que és l’alliberament de l’existència cíclica (samsara). Aquesta és la forma de budisme que hi ha avui dia a Sri Lanka, Tailàndia, Birmània, Cambodja i el Vietnam.

Segles després, i en sànscrit, apareixen uns textos (sutres) que reclamen el seu origen directe de Buda i conformen la tradició mahayana. El budisme mahayana neix a l’Índia i s’escampa al Tibet, Mongòlia, la Xina, Corea i el Japó. La tradició mahayana és la dels bodhissattvas que lliguen el seu despertar espiritual al de la resta dels éssers mitjançant la pràctica de la bodhicitta (l’esperit del desvetllament).

La tercera escola budista és la que es va desenvolupar al nord de l’Índia i es coneix com a vajrayana o també tantrayana. Aquesta tradició es va escampar pel Tibet, Mongòlia i el Japó. Sovint aquesta línia es coneix com a budisme tibetà. Un aspecte destacable és el treball meditatiu basat en els texts tàntrics, on apareix el guru o lama com una figura molt important.

El samsara i el nirvana

Segons el budisme, tots els éssers amb consciència (això exclou només el regne vegetal) viuen en un cercle d’existència mort-renaixement controlat per la llei de causa i efecte. Aquesta existència cíclica a mons o universos més o menys desafortunats, però sempre plens de patiment, es diu samsara. El samsara té sis regnes, un dels quals és el dels humans. El samsara, segons el Buda, no té començament però té un final individual per a qui pugui alliberar-se’n. Aquest alliberament es diu nirvana, literalment “sense fusta”. Quan un ésser assoleix el nirvana, il·lumina la seva ment i obté la saviesa més absoluta. Un altre important factor, és que l’individu que ha assolit el nirvana escapa de l’infinit procés del samsara, i deixa de reencarnar-se. El budisme mahayana admet un despertar superior, dedicat al treball pels altres.

El samsara porta als renaixements i al patiment (Primera Veritat Noble). La causa del patiment és el desig (Segona Veritat Noble). L’eliminació del desig ens porta a l’alliberament del samsara (Tercera Veritat Noble). El camí de l’alliberament és el Noble Camí Òctuple (Quarta Veritat Noble).

Wikipèdia

H. L’HINDUISME

L’hinduisme (en sànscrit: सनातन धर्म, Sanātana Dharma, ‘la llei eterna’) és un terme que expressa un conjunt de creences, pràctiques espirituals i escriptures presents a l’Índia que reconeixen l’autoritat dels Vedes, l’origen de les quals remunta a fa més de 3.500 anys. Si se’l considera una religió, en seria la tercera a escala mundial, amb aproximadament 1.000 milions de practicants, el 96% dels quals viuen al subcontinent indi.

Es denomina hinduista o hindú qui creu en alguna de les religions de l’hinduisme, però també designa qui forma part de la cultura hinduista. Originàriament, la paraula prové del persa hindu, que era com els perses pronunciaven el nom del riu Sindhu (en català: Indus, que antigament era la frontera de l’Indostan).

A causa del fet que la major part de la població de l’Índia professa l’hinduisme i la voluntat d’evitar l’ambigüitat del gentilici indi (usat també per a designar els aborígens del continent americà), pràcticament d’ençà de la introducció al català durant el darrer terç del segle XIX s’ha fet servir també el mot hindú per a designar els naturals de l’Índia. El terme indià, del català medieval i clàssic, no s’ha tornat a posar en ús, fins ara.

Aquest ús extensiu d’hindú és admissible quan no hi hagi risc de confusió amb el seu sentit estrictament religiós: hindú = religió i indi = gentilici de l’Índia o “Índies” o totes dues coses alhora, “descobertes” per Cristòfol Colom.

El 1966, la Cort suprema de l’Índia va definir així la fe hindú:

1. l’acceptació respectuosa dels Vedescom la més alta autoritat sobre els assumptes religiosos i filosòfics, i l’acceptació respectuosa dels Vedes pels pensadors i filòsofs hindús com a base única de la filosofia hindú,
2. l’esperit de tolerància i de bona voluntat per a comprendre i apreciar el punt de vista de l’adversari, basat sobre la revelació que la veritat implica diverses aparences,
3. l’acceptació dels sis sistemes de filosofia hindú i d’un ritme del món que coneix períodes de creació, de conservació i de destrucció, o yuga, succeint-se sense fi,
4. l’acceptació de la creença en el renaixement i la preexistència dels éssers,
5. el reconeixement del fet que els mitjans o les maneres d’accedir a la salvació (mokxa) són múltiples,
6. el fet que, malgrat el nombre de les divinitats a adorar, es pot ser hindú i no adorar cap ídol,
7. a diferència d’unes altres religions, o creences, la religió hindú no està vinculada a cap conjunt definit de conceptes filosòfics.

Déus principals

Trimurti: és un concepte de l’hinduisme en el qual les funcions còsmiques de creació, manteniment i destrucció (o dissolució que precedeix la recreació) estan personificades per les divinitats de Brama, el creador, Vixnu, el preservador i Xiva, el destructor o transformador. La seva representació sol mostrar aquests tres déus l’un al costat de l’altre (asseguts o dempeus) o reunits en un sol cos (que té, llavors, tres caps, sis braços i sis cames). També se’ls mostra associats amb les seves consorts, que simbolitzen l’energia, el moviment, mentre que ells representen la matèria, la inèrcia; així, Lakshmi completa Vixnu (la prosperitat —Lakshmi— està condicionada per la preservació), parella que es troba mútuament completada per la de Shakti (o Parvati-Kali-Durga) i Xiva (l’energia femenina completant la matèria masculina), i finalment per Brama i Sarasvatí (el coneixement —Sarasvatí— que és necessari a la creació).

• Brama o Brahma és, dins de l’hinduisme, el déu creador de tot el que existeix, personificació del braman suprem. Encara que els atributs de l’activitat creadora siguin donats a diversos déus en el període vèdic ulterior, en l’etapa dels Bahmana(categoria de la literatura vèdica consagrada al dogma i als rituals, però que també conté llegendes i especulacions abstractes), el déu pare, Prajapati o Brama, és presentat com el creador únic.
• Vixnu,també se’l coneix amb el nom de Narayana, i s’encarna especialment en Krixna i Rama. Dintre de l’hinduisme, hi ha diverses creences respecte a la transcendència de Vixnu.
• Xiva,Xankarao Mahadeva. Déu del sacrifici de la mitologia índia, en l’hinduisme clàssic constitueix, amb Brama -déu creador- i Vixnu -déu preservador-, la Trimurti: Xiva n’és l’aspecte destructor però amb un terme positiu (destrucció per a reconstruir) i assumeix molts altres papers, com el de senyor dels ascetes (Mahadeva).

Wikipèdia

 I. El XINTOISME

El xintoisme (del japonès 神Shin 道tō, ‘camí dels déus’) és el conjunt de creences de l’arxipèlag japonès. Classificada com una religió oriental pels estudiosos de la religió, els seus practicants sovint la consideren com la religió indígena del Japó i com una religió de la natura. Els estudiosos de vegades anomenen els seus practicants xintoistes, encara que els adeptes rarament utilitzen aquest terme ells mateixos. No hi ha cap autoritat central que controli el xintoisme, amb molta diversitat de creences i pràctiques evidents entre els creients.

Com a religió politeista i animista, el xintoisme gira al voltant d’entitats sobrenaturals anomenades kami (神). Els kami es creu que habiten totes les coses, incloses les forces de la natura i els llocs destacats del paisatge. Els kami són adorats en santuaris domèstics, santuaris familiars i santuaris públics de jinja. Aquests últims estan ocupats per sacerdots, coneguts com kannushi, que supervisen el menjar i la beguda que s’ofereix als kami específics consagrats en aquest lloc. Això es fa per conrear l’harmonia entre els humans i els kami i sol·licitar la benedicció d’aquest últim. Altres rituals comuns inclouen els balls kangura, ritus de pas i festes de temporada. Els santuaris públics faciliten les formes d’endevinació i proporcionen objectes religiosos, com ara amulets, als seguidors de la religió. El xintoisme posa un enfocament conceptual important en garantir la puresa, en gran part mitjançant pràctiques de neteja com el rentat i el bany rituals, especialment abans del culte. Es fa poc èmfasi en codis morals específics o creences particulars del més enllà, encara que es considera que els morts poden convertir-se kami. La religió no té un únic creador ni una doctrina específica, sinó que existeix en una àmplia gamma de formes locals i regionals.

El xintoisme es troba principalment al Japó, on hi ha uns 100.000 santuaris públics, tot i que també es troben practicants a l’estranger. Continua vigent al Japó actual i modern. Numèricament, és la religió més gran del Japó, la segona és el budisme. La majoria de la població del país participa tant en activitats xintoistes com budistes, especialment en festivals, reflectint una visió comuna a la cultura japonesa que les creences i pràctiques de diferents religions no han de ser exclusives. Aspectes del xintoisme s’han incorporat a diversos nous moviments religiosos japonesos.

Wikipèdia

4. ACTIVITAT-TALLER: Exposició Religions del món

Per equips, o de forma individual, busquem informació sobre les religions, què és i quins tipus hi ha, així com en què consisteixen a grans trets les més importants al món. Cada grup es pot encarregar d’una, i podríem definir prèviament un esquema d’idees per poder presentar-les de forma comparada, i així poder fer una exposició més clara i entenedora del tema. Per a la posta en comú podem utilitzar tota mena de materials com ara imatges i cartolines, o bé PowerPoint, de manera que cada equip pugui mostrar als companys el què ha après, i entre tots treure’n unes conclusions.

NECESSITEM:

• Llapis i paper
• Colors o retoladors
• Tisores i pega
• Imatges i informació de les Religions
• .. una mica d’IMAGINACIÓ!

1. Per començar: Què és i tipus

El terme religió té a veure amb l’existència o no d’un o més éssers superiors sobrenaturals, anomenats déus o deesses, i de com les persones ens relacionem amb ells o elles. Inclou un conjunt de creences i dogmes, però també de lleis i normes de conducta, així com de rituals i actes litúrgics.

A. L’ATEISME

Primer de tot, tenim el dilema de si hi ha o no algun ésser superior, perquè si no n’hi ha tampoc no hi ha religió, ja que no ens hi haurem de relacionar. La paraula ateu vol dir literalment sense déu, i va ser utilitzada per primera vegada a l’antiga Grècia per designar, de forma despectiva, els que vivien d’esquena als déus, és a dir, que feien com si no existissin. L’ateisme torna a ressorgir a partir del segle XVII, i sobretot pren força als segles XVIII i XIX, gràcies a filòsofs i pensadors com:

• Bertrand Russell: es va dedicar a demostrar a través de raonaments, que déu no existeix, segons ell.

 

 

 

• Karl Marx: va anar més lluny, dient que la religió és totalment perjudicial per a la gent, com diu la seva famosa frase: “La religió és l’opi del poble” , o sigui una droga.

 

A. EL POLITEISME

Si es creu en l’existència de més d’un déu o deessa, tenim el que s’anomena politeisme, que vol dir literalment diversos déus. Les religions primitives, com ara la dels prehistòrics, els grecs i romans, els egipcis i també els ibers, eren politeistes. En aquestes religions, es creu en l’existència de diversos éssers superiors, tot i que no cal adorar a tots per igual.  Sovint inclouen també els conceptes d’animisme, o sigui que les coses, plantes o animals tenen ànima, i de reencarnació, és a dir que després de mort la nostra ànima passa a un altre ésser viu.

B. EL MONOTEISME

El contrari del politeisme és el monoteisme, que literalment vol dir un déu. En aquest cas es creu en l’existència d’un únic déu o deessa, ésser superior creador de totes les coses, que ha de tenir tres característiques:

• Omnipresència: que està a tot arreu
• Omnisciència: que tot ho sap
• Omnipotència: que tot ho pot

Les principals religions monoteistes són les anomenades Abrahàmiques, perquè es basen en Abraham com a primer profeta, també anomenat patriarca:

• Abraham: se’l considera el màxim exemple de fe en Déu, ja que va estar a punt de matar el seu propi fill pensant que era el que Déu li demanava, però aquest tan sols l’estava posant a prova, i per haver-la superada Déu li va prometre que la seva descendència seria tan gran com les estrelles del cel.

Les principals religions abrahàmiques són: el judaisme, el Cristianisme i l’Islam.

 

2. Si ho voleu una mica més difícil: Les religions Abrahàmiques

A. EL JUDAISME

• El seu símbol és l’estrella de David, una estrella amb sis puntes.
•  És la religió abrahàmica més antiga, i com les altres dues té com a patriarca o primer profeta Abraham

 

• • Creuen en un únic Déu que es diu Jahvé i no pot tenir cap imatge, però se’l sol representat amb unes branques enceses, perquè és així com es va aparèixer a Moisès.
    • Moisès és el profeta més important, després d’Abraham, que va rebre de mans de Déu les Taules de la Llei amb els Déu Manaments.

 

• • Després de Moisès hi ha hagut altres profetes, els ensenyaments dels quals estan recollits en la Bíblia Hebrea (Antic Testament), on també es recull la història del poble jueu, i constitueix un dels seus llibres sagrats.

 

• • La Torà, o llibre de Moisès, presenta Déu com a ésser perfcte i preocupat pels humans, i recull els seus manaments.
  • 613 mitsvots, constitueix un exhaustiu llibre de normes de comportament per al dia a dia.

 

 

• El temple, que és alhora lloc d’oració i d’estudi, es diu Sinagoga.
  • El sacerdot és el Rabí, tot i que no és estrictament necessari per a dur a terme les oracions i rituals.
• El seu dia sagrat és el Sàbat, el dissabte, en què recorden que Déu va crear el món en sis dies i el setè va descansar. El Sàbat comença a la posta de sol del divendres i dura fins a la posta del dissabte, durant aquest temps no poden treballar ni viatjar si no és per anar a la Sinagoga.
• La seva festa principal és la Pasqua, que vol dir “pas del Senyor”, i en ella recorden com Moisès, amb l’ajuda de Déu, va fer sortir els jueus d’Egipte, on eren esclaus, i els va portar a través del desert fins a la terra promesa.
• A més del Sàbat i la Pasqua, tenen altres celebracions importants com ara el Hannukkah, en què recorden com el canelobre del temple va estar encès durant vuit dies, tot i que només tenien oli per a un (els ciris dels canelobres cremaven amb un tipus d’oli).
• Esperen un Messies o salvador, que vindrà a salvar-los, tant espiritualment com físicament, alguns creuen en un sentit més aviat polític.
• Entre els jueus hi ha dues branques principals que són: els ortodoxos, els més conservadors, i els reformistes, més moderns, i dins d’aquestes hi ha altres ramificacions.
• Els jueus són el poble escollit de Déu, tu no pots triar ser jueu sinó que ho ets si pertanys a aquest poble. Va néixer a Palestina i d’allí es va estendre per tot el món, tot i que fins al final de la Segona Guerra Mundial no hi va haver un estat que tingués el judaisme com a religió oficial, es tracta de l’estat d’Israel.

 

 

 B.EL CRISTIANISME

• És la segona religió abrahàmica, i es considera hereva dels manaments i ensenyaments dels profetes del judaisme:
  • Abraham,
  • Moisès…
• El seu principal símbol és la creu en la que van matar Jesús, tot i que n’hi ha d’altres: el peix, la mà, el colom, el pa i el vi…
• Creuen en un únic Déu sense nom, però amb tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant, fet que s’anomena Trinitat.
  • 
  • Jesús és el fill de Déu, el Messies que esperaven els jueus, no és un profeta sinó de naturalesa divina alhora que humana.
  • Maria és la mare de Jesús, i per això se l’anomena Mare de Déu, i se la considera mare de tots els creients.
  • Els sants són persones que han tingut vides excepcionals, i per això constitueixen un exemple o model per a tots els creients.
  • Es sacerdots s’anomenen Preveres, i estan estratificats en una jerarquia eclesiàstica en la cúpula de la qual estan els Bisbes, i per sobre d’aquests el Papa, que és el cap visible de tota l’església i se’l considera successor de Pere (tot i que no és la mateix persona per a les diferents branques de cristians).
• El llibre sagrat és la Bíblia, tant l’Antic com el Nou Testament, però sobretot els Evangelis, (que són quatre i formen també part de la Bíblia), aquests recullen la vida i els ensenyaments de Jesús.
• Jesús va donar Dos Manaments: estimar a Déu sobre totes les coses, i al pròxim com a tu mateix.
• Els fidels s’anomenen Cristians, i la reunió de tots els cristians és l’Església.
• També s’anomena església al temple on es reuneixen per pregar i fer els seus rituals i litúrgies.
• La litúrgia es basa en set Sagraments: Baptisme, Confirmació, Comunió, Penitència, Ordre Sacerdotal, Matrimoni, i Unció dels Malalts.
• Entre els rituals més importants està la Missa, durant la qual es reuneixen tots els fidels a l’església per a llegir els textos sagrats, pregar i fer els sagraments.
• La Pregària és parlar amb Déu, que pot ser directament o bé a través d’oracions ja preparades per a aquest fi, com el Parenostre i l’Avemaria.
• La Caritat no és tan sols donar almoina als pobres, sinó ajudar en tot el que es pugui per millorar les condicions de vida de les persones més vulnerables, com ara els infants, els pobres o la gent gran.
• Durant la Quaresma, període de preparació per a la Pasqua, era tradicional fer dejuni i abstinència de menjar carn així com de fer sexe, però actualment tant l’abstinència com el dejuni s’entenen de forma més personal, amb sacrificis i reptes íntims, i s’anima a exercir amb més intensitat la pregària i la caritat.
• Les Festes més importants són: la Pasqua que celebra la resurrecció de Jesús, Nadal que en recorda el seu naixement, i la Pentecosta o vinguda de l’Esperit Sant.
• El cristianisme està dividit en tres branques principals: catòlics, ortodoxos, i protestants, dins de la qual existeixen més ramificacions.
• Va començar a la Galilea, d’on era Jesús de Natzaret, i des d’allà es va estendre per tot el món, on actualment és la religió majoritària. 

C. L’ISLAM

• És la més moderna de les religions abrahàmiques, fundada al segle VII a la península Aràbiga, es considera el final d’un cicle i recull la tradició i els profetes de totes les altres:
  • Abraham
  • Moisès
  • Jesús…
• El seu símbol és una mitja lluna creixent i una estrella.
• Creuen en un únic Déu que es diu Al·là, i que la salvació està en sotmetre’s a la voluntat de Déu.
  • Mahoma (Muhàmmad) és el principal profeta, va tenir una revelació a través de l’Arcàngel Gabriel (Jibril),
• que està recollida a l’Alcorà, el principal llibre sagrat.
• També tenen els Hadits o llibres d’Abraham.
• La Llei Xaria és un recull de normes d’aspectes de la vida quotidiana.
• El temple es diu Mesquita, i el sacerdot
• L’Islam es fonamenta en cinc Pilars, que són: la professió de fe, la pregària (5 cops al dia més el divendres a la mesquita), l’almoina, el dejuni (el mes del Ramadà), el pelegrinatge als llocs sagrats (a la Meca o ciutat del profeta 1 cop a la vida).
• Les branques són: els sunnites (o ortodoxos), i els xiïtes.
• Constitueix la segona religió més gran del món, principalment la trobem a Indonèsia, la Índia, Pròxim Orient, i Àfrica subsahariana, així com també a la Xina, Rússia i el Carib.

3.Si ho voleu una mica més divertit: Religions Politeistes

A. EL BUDISME

• El seu símbol és la Roda del Dharma, que representa el Noble Camí dels vuit passos.

• Reencarnació: Tots els éssers amb consciència (els vegetals no) es reencarnen, o sigui quan es moren passen a ser un altre ésser.

• Buda: (Siddharta Gautama) és Buda, que vol dir il·luminat. Va descobrir aquesta religió després d’estar 49 dies immòbil assegut davant d’un arbre, i li va venir la il·luminació.

• Samsara: La reencarnació segueix un cercle amb vuit regnes, un dels quan és el dels humans, els altres són d’animals.

 

• Nirvana: és la saviesa absoluta. El cercle de reencarnació es pot trencar a través de la meditació i l’eliminació del desig, per arribar al Nirvana.

 

• Cànon Pali: són els llibres sagrats. Al principi les ensenyances de Buda es van traspassar oralment als seus deixebles, però en un moment donat es van escriure perquè en quedés constància.
• Els temples s’anomenen Vihara.

 

• Va néixer a l’Índia (Buda era indi), però es va estendre per l’Àsia, sobretot: el Tibet, Sri Lanka, la Xina, Corea i el Japó.

 B. L’HINDUISME

• El seu símbol és Om, el so universal que representa al déu Brahma i a l’univers en general.
  • Trimurti: Tres déus-deesses, (cadascun dels quals té una part masculina i una part femenina): Brahma (el creador), Vixnu (de la preservació), Xiva (destructor-reconstructor).

• Yuga: cercle de creació-conservació-destrucció per reconstruir (reencarnació).

 

• Mokxa: diverses formes d’arribar a la salvació i escapar-se del cercle de reencarnació.

 

• Els Vedes són els llibres sagrats, on està escrit el què cal fer per arribar al Mokxa.

 

 

• El temple es diu Mandir.

 

• És la religió de l’Índia

 

C. EL XINTOISME

• Els Torii són portals que marquen l’entrada als temples, i constitueixen el símbol d’aquesta religió.
  • Els Kami: En les coses i animals, també en el paisatge i fenòmens meteorològics, habiten uns éssers sobrenaturals anomenats Kami.

 

• Reencarnació: els morts es reencarnen en una altra cosa, però en el cas de les persones es pot aconseguir reencarnar-se en Kami.

 

• Hi ha santuaris a les cases i també santuaris públics que s’anomenen Jinja
• En els Jinja hi ha sacerdots anomenats Kannushi
• En els Jinja, els Kannushi organitzen rituals per aconseguir el favor dels Kami, i també donen amulets als fidels. Molts rituals són en forma de danses, s’anomenen balls rituals Kangura, i també es fan molts rituals de neteja o banys de purificació.
• És la religió del Japó.

 

5. RACÓ DE L’ESCRIPTOR: La religió

Saps què és la religió?, tens alguna religió tu?, què fas per seguir-la?, creus en algun ésser superior?, per què?, creus en la Reencarnació?, per què?, què penses de les religions?, creus que són importants?, per què?, creus que s’han de respectar?, per què?

Explica’ns per escrit la teva experiència amb la religió, i il·lustra-ho amb un dibuix on estiguis tu fent alguna cosa relacionada amb la religió.

6. EL REPTE: Personatges de Religions

En el conte, Jesús de Natzaret volia formar una nova religió: el Cristianisme. Coneixes aquests personatges relacionats amb diferents religions del món? Sabries dir qui són i a quina religió pertanyen?

1. Personatges: Abraham, Bertrand Russell, Brahma, Buda, Jesús, Kami-1, Kami-2, Karl Marx, Mahoma, Maria, Moisès, Shiva, Vixnu.
2. Religions: Ateisme, Abrahàmiques, Judaisme, Cristianisme, Islam, Budisme, Hinduisme, Xintoisme.

*SOLUCIONS:

1. Ateisme: Bertrand Russell i Karl Marx
2. Abrahàmiques: Abraham (+Moisès +Jesús +Mahoma)
3. Judaisme: Moisès (+Abraham)
4. Cristianisme: Jesús i Maria (+Abraham +Moisès)
5. Islam: Mahoma (+Abraham +Moisès +Jesús)
6. Budisme: Buda
7. Hinduisme: Brahma, Vixnu i Shiva
8. Xintoisme: Kami-1 i Kami-2