LLEGENDES DE MONTSERRAT

Recollides per: Oriol Vergés

Adaptades per: Imma Villegas

Dedicat al meu pare, que em va transmetre

 l’amor a aquestes muntanyes i la devoció

a la Mare de Déu de Montserrat

1. La Moreneta

1. -Hola! Soc la Mare de Déu de Montserrat, i em diuen La Moreneta, perquè soc moooolt morena, bé ara ja negre del tot. Sí, sí, soc una Verge Bruna! Voleu saber perquè soc tan negra, i com he arribat a Montserrat, la muntanya que ara és casa meva? Perquè Montserrat no ha estat sempre casa meva, ho sabíeu? No, no, i jo no he estat sempre negra! Veureu:
2. Fa molts i molts anys, a principis del Cristianisme, en Pere, sant Pere, li va demanar a en Lluc, l’Evangelista, que li fes una imatge de la marededeu per portar-la a Roma, on havia de fer de Cap de la nova Església Cristiana. En Lluc va agafar un bon tros de fusta i el millor que va saber, va esculpir la imatge d’una dona asseguda en un tron amb el seu fillet a la falda, tot portant la bola del món en una mà, mentre que el nen té una pinya: aquesta soc jo! Va pintar el tron i els vestits daurats, com correspon a tota una reina, i la cara i les mans, tant de la mare com del nen, amb blanc de plom, que era el que es feia servir aleshores. Amb el pas del segles, el plom es va anar fent malbé i em vaig anar enfosquint lentament, sí també per la pols de la cova i el fum dels ciris de l’església, fins que a algú se li va ocórrer acabar amb aquella morenor que només podia anar a més, i em va pintar negre del tot, i al meu fill també. Així he esdevingut una Verge ben original, tot i que no única, sé que n’hi ha d’altres pel món: som les anomenades Verges Brunes! -Que bonica t’ha quedat, Lluc! -li va alabar en Pere.

     -No és pas mèrit meu, això és cosa d’Ella! -replicava en Lluc tot assenyalant-me a mi i traient-se els honors a ell.

     -Serà una bona Mare per als nous cristians de Roma!

3. A Roma vaig fer les delícies de petits i grans, tant que quan en Pere es va morir en Pau, sant Pau, se’m va voler endur amb ell als seus viatges per estendre el Cristianisme arreu del món. Així va ser com vaig anar a parar a Catalunya, primer a Tarragona, i més tard  a Barcelona, on durant molts anys vaig presidir l’altar major de l’església de sant Just i Pastor. Fins que va esclatar una guerra, les guerres ja sabem que no són mai bones, i aquesta tampoc. En aquest cas els enemics no eren Cristians com nosaltres, o sigui seguidors de Crist el meu fill, eren Musulmans, o sigui seguidors de Mahoma el profeta, tot i que també creuen que de Déu només n’hi ha un encara que li donin un altre nom. La qüestió és que estàvem en guerra, i l’enemic sempre és l’enemic, per això, el capellà i la bona gent de la Parròquia van tenir por que no em passés res de mal si queia en mans enemigues, i em van portar a la muntanya per amagar-me en una cova.

4. Em van amagar tan bé, que no em van trobar no, ni els uns ni els altres! Van passar els anys, i els segles, i jo em vaig cansar d’estar allà dintre amagada tota sola, amb el meu fill. Per això vaig començar a fer llums, sí sí com una discoteca, vinga fer llumetes per atraure a la gent i que em vinguessin a veure i em traguessin d’aquell lloc fosc i solitari. Però ningú s’atrevia a acostar-se a aquelles misterioses llums: alguns deien que venien dels extraterrestres! Apaaaa!, ja s’hi acostaven ja, el que està clar és que no eren d’aquest món… Finalment, uns pastors que portaven el seu ramat a pasturar per allà a prop, es van decidir a entrar i em van trobar. Van quedar tan meravellats, que no se’ls va ocórrer res més que anar a buscar el capellà del poble, i aquest al bisbe, que quan em va veure em volia portar de totes-totes a la ciutat de Vic, on ell tenia la seva església. Però jo no volia anar a cap ciutat, volia quedar-me allà, a la muntanya de Montserrat. Què vols?, estava cansada de tan voltar, després de tant de temps ja m’hi sentia com a casa, només em faltava una mica de companyia. Em vaig posar molt pesada!, i quan dic pesada vull dir pesada de debò, literalment! Tan pesada, que entre tots els homes forts de la comarca no em van poder aixecar ni un pam de terra, i ni amb una parella de bous no van aconseguir moure’m ni un mil·límetre…

5. Aleshores van baixar del burro, i van entendre que jo em volia quedar allà, entre aquelles precioses muntanyes. Per això em van fer una església molt gran i molt bonica ben a prop de la cova on m’havien trobat, i des d’aleshores, cada dia la gent puja a veure’m. A casa meva tothom hi és benvingut, des de reis i nobles fins als més humils treballadors! I perquè no estigués mai més sola, l’Abat Oliba va fundar una comunitat de monjos de la regla de sant Benet allà mateix, i en un altre racó de la muntanya una comunitat de monges, a més de tot d’ermites escampades pels cims d’aquesta santa muntanya, on molts ermitans, excursionistes o anacoretes, busquen el repòs i la calma o es busquen a si mateixos, o vés a saber què busquen… sigui el què sigui, aquí segur que ho troben!

6. Però el que més m’agrada és quan una coral de nens, i ara també nenes, que en diuen l’Escolania, em canten cançons com els mateixos àngels! Mentre aquests, els àngels, s’entretenen a serrar la muntanya amb serres d’or, per fer que casa meva sigui tan bonica com un palau! I si no us ho creieu, veniu i ho veureu! Va, que us espero…

B. El cavall Bernat

1. -Hola! Em diuen Bernat, i no soc un cavall qualsevol, no: soc ràpid com el vent i fort com un roure, puc anar d’un lloc a un altre amb un pensament, i carrego a sobre tot el que vulguis, pesi el que pesi. Com?, que no us ho crieu? Veureu: és que jo soc, ni més ni menys, que el cavall del mateix diable! Sí, sí, el diable, com ho sentiu! Voleu saber perquè a Montserrat hi ha una pedra de la muntanya que porta el meu nom? Escolteu:
2. Fa molts i molts anys, en una cabana enmig de les muntanyes de Montserrat hi vivia un llenyataire amb la seva dona. L’home cada dia s’aixecava ben d’hora al matí, abans de sortir el sol, per tallar tanta llenya com podia abans el sol no estigués massa alt. Llavors, com que era molt pobre i no es podia permetre tenir cap animal que l’ajudés, es carregava la llenya a les espatlles i la baixava fins al Llobregat per vendre-la als pobles de la vall. Però s’anava fent gran, i cada dia li costava més, i cada dia rondinava i renegava més…
3. Fins que un dia se li va presentar el mateix diable i li va oferir el seu propi cavall, o sigui a mi, perquè li portés la llenya.

      -Aquí tens en Bernat, el meu cavall: és fort com un roure i ràpid com el vent! -Va dir el diable amb veu de tro- Ell et portarà la llenya a on li diguis cada dia sense protestar, tu no t’hauràs de preocupar per res més que de tallar la llenya i carregar-li al llom.-i afegí:-D’aquí a 10 any vindré a buscar-lo, i a cobrar-me la teva ànima!

     El pobre llenyataire va quedar tant parat, que no va saber què dir.

4. Des d’aquell dia, cada migdia carregava tota la llenya que havia tallat durant tot el matí a sobre el meu llom, mentre em deia:

     -Cavall Bernat, cavall Bernat: porta la llenya al Llobregat!

          I jo, veloç com el vent, feia el trajecte amb un tres i no res. Mentrestant la seva dona li deia:

     -Què fas; desgraciat! Que no veus que això és obra del dimoni, que ens ho farà pagar ben car, a tu i a mi de rebot!

     Però ell no li feia gens de cas, i cada dia el mateix:

     -Cavall, cavall Bernat, porta la llenya al Llobregat!

     Prou que es va enriquir gràcies als meus serveis! Mentre la dona, més devota que no pas ell, cada dia resava a la Mare de Déu que habitava en aquelles muntanyes, demanant la seva intercessió.

5. Van passar els 10 anys, i tal com havia promès el diable es va presentar a buscar-me, i a cobrar-se l’ànima del llenyataire, i la de la dona si podia.

      -Vinc a buscar-te! -li va dir amb veu ferma

    -Aquí teniu el vostre cavall, la veritat és que m’ha anat la mar de bé! -va contestar el llenyataire satisfet-

     -Que et pensaves que t’ho faria de franc? Tu vens amb mi! -replica el dimoni enfadat

    -Ai, pobre de mi! -exclamà el llenyataire

   -Mare de Déu de Montserrat, tingueu compassió de nosaltres! -implorà la dona mirant el cel

   6. Llavors va passar una cosa extraordinària: de les entranyes de la muntanya va sortir un dit gegantí que assenyalava el cel, i es va anar enlairant amunt amunt fins a tocar-lo, i a l’instant el diable i jo mateix vam desaparèixer per sempre més. Des d’aleshores el penyal en forma de dit gegant que toca el cel es coneix amb el nom de Cavall Bernat, en honor meu. Si un dia us perdeu per aquestes fantàstiques muntanyes, busqueu-lo bé que segur que el trobareu, assenyalant al cel per anys i panys!

C. Les Encantades

1. -Hola! Soc una fada del bosc, i visc amb les meves germanes als boscos que envolten les muntanyes de Montserrat. Totes som joves i molt guapes, però no gaire bones, més aviat una mica entremaliades… La veritat és que faríeu bé de malfiar-vos dels nostres encants!
2. Ens agrada fer encanteris i pocions màgiques, potser per això ens coneixen pel mal nom de: Les Encantades! A les nits de lluna plena ens reunim per cantar i ballar en alguna clariana del bosc, fem una foguera a terra i hi posem una gran olla on preparem els nostres verins, mentre recitem les nostres oracions.
3. Quan es fa de dia, ens posem les nostres millors gales i sortim a la vora dels camins a esperar els pelegrins que pugen a la muntanya per veure la Mare de Déu, tot oferint-los els nostres serveis: tenim begudes fresques, i fruita molt dolça, sobretot pomes!, d’aquelles tan vermelles que fan venir ganes de clavar-li una mossegada…

     -El camí fins a dalt és feixuc, i encara us queda un bon tros! Seieu i reposeu una estona, per refer forces abans de continuar -els diem amb veu dolça i harmoniosa

4. Són molts els que cauen a les nostres mans, sense saber que no en sortiran pas ben parats, de cap manera. Primer tot és gatzara i alegria, però a la que fan el primer mos: la vista se’ls ennuvola, els muscles se’ls endureixen, perden els sentits i… Aleshores no tarden gaire a convertir-se en una d’aquestes estranyes pedres que coronen la nostra bonica muntanya. Voleu afegir-vos-hi? Veniu, us esperem!

FI

PROPOSTA DIDÀCTICA-74

CONTE: Llegendes de Montserrat: La Moreneta, El cavall Bernat, Les Encantades (Recollides per Oriol Vergés, Adaptades per Imma Villegas)

EDAT: Totes les edats

TIPUS: Llegenda o narració històrica / Fantàstic

ACTIVITATS:

1. Conte: Llegendes de Montserrat/Conversa: Les nostres vivències a la muntanya
   • Llenguatge Verbal,
   • Descoberta d’Un Mateix
2. Cançons: Rosa d’Abril (Fragment popularitzat de l’himne a la Mare de Déu: El Virolai, amb Lletra de Jacint Verdaguer) / Pujarem dalt dels cims (grup Els Esquirols, S. Riera i M. Suñol)

• Llenguatge Musical
• Llenguatge Verbal

3. La Recerca: Montserrat
   • Descoberta de l’Entorn
4. Activitat-Taller: Fem les muntanyes de Montserrat amb estany repujat
   • Llenguatge Plàstic
5. Racó de l’escriptor: Aventura a la muntanya
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Plàstic
   • Descoberta d’Un Mateix
6. El Repte: Com es formen les muntanyes?
   • Descoberta de l’Entorn

 a)Objectius:

• Escoltar el conte: Llegendes de Montserrat
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Expressar les pròpies vivències i opinions sobre la muntanya
• Aprendre i cantar les cançons: Rosa d’Abril/ Pujarem dalt dels cims
• Buscar informació sobre Montserrat
• Reproduir les muntanyes de Montserrat utilitzant la tècnica del repujat en estany
• Explicar per escrit les nostres vivències sobre la muntanya
• Dibuixar-se a si mateix a la muntanya
• Conèixer diferents tipus de muntanyes d’arreu del món i Descobrir com es van formar

 b)Desenvolupament de les activitats:

1. Conte: Llegendes de Montserrat / Conversa: Les nostres vivències a la muntanya

Explico el conte amb l’ajuda de titelles de pal que representen els personatges del conte (La Moreneta, el cavall Bernat, i l’Encantada), i mostrant imatges. Faig preguntes de comprensió i aclareixo el vocabulari. Parlem de les nostres vivències a la muntanya: T’agrada anar a la muntanya?, ets bon caminador?, quin tipus de muntanya t’agrada més?, has pujat mai a algun cim?, has baixat a alguna cova?, has dormit al ras o en tendes de campanya?, què vas sentir?, coneixes les muntanyes de Montserrat?, saps per què són tan especials?, hi ha alguna muntanya que sigui important per a tu?, per què? Deixem que s’expressin lliurement respectant el torn de paraules, i poden fer preguntes als companys.

 

Vocabulari:

• Morè /morena: (adjectiu)Bru, especialment parlant del color de la pell.
• Bru /bruna: (adjectiu)
  1. De color terrós fosc amb un matís rogenc. Ós bru. Els camises brunes. Cabells bruns.
  2. Dit del color obscur o negrós. La Verge Bruna.
• Cristianisme: (masculí)
  1. Fe i doctrina que s’inspiren en la revelació del Crist.
  2. Conjunt d’esglésies que es consideren a si mateixes com a seguidores de Jesús de Natzaret, el qual invoquen com a fonament de llur confessió de fe.
• Marededeu: (femení) Imatge de Maria com a mare de Déu, generalment escultòrica i sovint venerada.Les marededeus trobades.
• Tron: (masculí)
  1. Seient, generalment amb grades i dosser, en què seuen els sobirans i altres persones d’alta dignitat, en certes circumstàncies solemnes, per tal d’acomplir-hi actes propis de llur funció. Tron reial. Tron pontifici. Tron episcopal.
  2. Nom donat a algunes peanyes o retaules on hi ha entronitzada una imatge de la Mare de Déu.
• Blanc de plom: El blanc de plomo blanquet és un pigment de color blanc a base de carbonat de plom o cerussa, o bé per mescles de cerussa i de blanc de zinc. És un pigment homogeni, dur, gens porós i resistent, sobretot amb oli, que es fa des de l’antiguitat a partir de tires de plom atacades per vinagre. Es tracta del pigment més important de la història de la pintura occidental, entre altres coses per ser l’únic pigment de color blanc disponible fins al segle XIX. És tòxic, pel fet d’estar fet a base d’un metall pesant (el plom), i pot causar algunes formes de saturnisme. Per això el seu comerç ha estat prohibit i progressivament s’ha anat substituint per altres pigments, com el blanc de titani.
• Verges brunes o negres: Unaverge negra,Madonna negra o verge Maria negra, escultures o pintures femenines, amb pell obscura, que representen la Verge Maria, de religió cristiana. Generalment estan associades a llegendes que els atribueixen un origen més antic, representant la verge tant de peu com asseguda, acompanyada del crist. La seva popularitat és atorgada pels poders màgics que se’ls acostuma a atribuir. Tot i repartides una mica per tot el món, se’n troba majoritàriament a Europa. Les verges amb pell obscura preconcebut com a tal per representar una ètnia diferent no entren en aquesta categoria.
• Musulmà / musulmana: Unmusulmàés qui professa l’islam, una religió abrahàmica monoteista basada en l’Alcorà, que els musulmans consideren la paraula literal de Déu revelada al profeta Mahoma, i, amb menor autoritat que l’Alcorà, els ensenyaments i pràctiques atribuïts tradicionalment a Mahoma. «Musulmà» és una paraula àrab que significa ‘el que se sotmet a Déu’. Els musulmans creuen que no hi ha més que un Déu únic i veritable que es coneix amb el nom d’Al·là. Aquest Déu és etern, transcendent, absolutament un i incomparable, i és autosuficient, que no engendra ni va ser engendrat.
• Capellà: (masculí)
  1. Sacerdot titular d’una capellania.
  2. Sacerdot en general, clergue, al servei d’una capella o que presta els seus oficis a una determinada classe de persones. Capellà i almoiner del senyor rei.
• Parròquia: (femení)
  1. Demarcació territorial eclesiàstica regida per un rector, un prior o un plebà.
  2. Església principal de la circumscripció parroquial, en què radica l’activitat pastoral del rector.
  3. Despatx parroquial o també edifici, annex normalment a l’església, on el rector celebra reunions, atén els fidels, ensenya el catecisme, etc.
  4. Conjunt de clergues o de feligresos d’una parròquia.
• Extraterrestre:

1. (adjectiu) De fora de la Terra i de la seva atmosfera.
2. (adjectiui masculí i femení) Dit d’éssers intel·ligents que hom suposa que habiten altres mons i apareixen a la Terra tripulant alguna mena de naus espacials.

• Ramat: (masculí) Conjunt d’un cert nombre de caps de bestiar que es crien i pasturen junts o que hom cria i fa pasturar junts.
• Pasturar: (verb intransitiu)Menjar el bestiar l’herba dels camps. Les vaques pasturaven pels voltants del mas.
• Abat: (masculí) En la majoria d’ordres monàstics i canonicals, superior d’un monestir o d’una canònica.
• Abat Oliba: L’abat Oliba(Besalú oCornellà de Conflent 971 d.C. – Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, 30 d’octubre del 1046) fou un abat benedictí, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046) i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046). A més a més, va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Manresa i Cardona. Oliba va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalana i un gran impulsor de l’art romànic.
• Regla de Sant Benet: Laregla de sant Benetés un codi de vida monàstica, obra de Benet de Núrsia, escrita en llatí els anys 534-550, d’una importància cabdal, que es converteix en la base del monaquisme. L’esperit de la regla es resumeix en pax (pau) i ora et labora (resa i treballa).
• Ermita: (femení)Habitatge de l’ermità. Capella situada ordinàriament en despoblat.
• Anacoreta: (masculíifemení)  Persona que es retira a un lloc solitari per portar-hi una vida de silenci, de pregària i de mortificació.
• Coral: Societat dedicada al cant coral.
• Escolania de Montserrat: L’Escolania de Montserratés el cor de nois de veus blanques del Monestir de Montserrat. Canta diàriament (durant la salve i les vespres) a la Basílica, sovint amb una gran afluència de pelegrins i visitants de tot el món. És una de les institucions musicals més prestigioses i antigues d’Europa. Creada al segle XII a redós del monestir benedictí dalt de la muntanya, com tantes altres al servei de les comunitats i de les catedrals, dedicada al culte religiós, després de moltes vicissituds i transformacions encara avui presta servei religiós al Santuari dedicat a la Mare de Deu de Montserrat. L’Escolania està formada per més de cinquanta nois, de nou a catorze anys, procedents de tot Catalunya i també de la resta dels Països Catalans. Durant els anys que estudien a Montserrat fan els darrers cursos de primària i els primers de secundària, i també els estudis de música corresponents. Cada escolà estudia dos instruments, el piano i un segon instrument a escollir, a més de llenguatge musical, conjunt instrumental i, no cal dir, el cant coral, que constitueix l’especialitat de l’Escolania. El març de 2023, la comunitat benedictina va aprovar la creació d’un cor mixt amb nois i noies per cantar als oficis religiosos un cap de setmana al mes, en paral·lel a l’Escolania. D’aquesta manera, per primera vegada l’Escolania de Montserrat permetia l’accés de veus femenines a la seva formació.
• Diable: (masculí)Personificació de l’esperit del mal.
• Llenyataire: (masculíifemení) Persona que té per ofici fer llenya al bosc.
• Renegar: (verb intransitiu)Dir renecs, flastomar. Estava empipat i renegava constantment.
• Devot /devota: (adjectiui masculíi femení) Que té devoció. És un home molt devot. Els devots del rei. Que mou a devoció. Una imatge devota.
• Intercessió: (femení) Acció d’intercedir. L’efecte. La intercessió dels sants.
• Ànima: (femení) Principi vital dels éssers vivents, especialment de l’home. L’ànima considerada com a entitat separada del cos després de la mort. L’ànima del difunt.
• De franc: Sense pagar. Gratuïtament.
• Penyal: (masculí) Penya aïllada. Roca grossa de natura pedregosa.
• Les Encantades: Segons Oriol Vergés: “Temps era temps que a la muntanya de Montserrat vivien unes bruixes, les Encantades, que no volien que pugessin els pelegrins a venerar la Verge. Les encantades prenien l’aparença d’unes fades boniques i, tal com diu el seu nom, plenes d’encís per perdre els desgraciats que queien a les seves mans.” (1)
• Pelegrí / pelegrina: (masculíi femení) Persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d’altres. Hom l’anomena també romeu.

Informació extreta de:

 diccionar.cat

 i Wikipèdia

(1) del llibre d’ORIOL VERGÉS:  Llegendes de la muntanya de Montserrat.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

2.Cançons:

Rosa d’Abril

(fragment popularitzat de l’himne

de l’Escolania de Montserrat a la Mare de Déu:

El Virolai, amb lletra de Jacint Verdaguer)

Rosa d’abril, Morena de la serra,

de Montserrat estel:

il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren

eixos turons per fer-vos un palau, per fer-vos un palau.

 Reina del Cel que els Serafins baixaren, Reina del Cel,

 deu-nos abric dins vostre mantell blau, dins vostre mantell blau.

Rosa d’abril…

Pujarem dalt dels cims

(popularitzada pel grup: Els Esquirols,

Lletra: S. Riera

Música: M. Suñol)

Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre,
baixarem a la vall quan es faci fosc.
Vora el foc en la nit freda,
cantarem una cançó:

La, la, la, la, la, visca el dia!
la, la, la, la, la, bona nit!

3.La Recerca: Montserrat

Per equips, busquem informació sobre Montserrat, repartint a cada grup un aspecte per aprofundir (etimologia, geologia i geografia, vegetació i fauna, història i espiritualitat, cultura i activitats, etc.), i podem aprofundir més o menys segons el nivell i els interessos dels participants. Després en fem una exposició amb l’ajuda de murals, PowerPoint, etc.

MONTSERRAT 

          Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya, situada a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat. És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva. S’hi aixeca el Monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat: una marededeu trobada, i també coneguda popularment amb el nom de “la Moreneta”. Així mateix hi ha el Monestir de sant Benet de Montserrat que és de monges benedictines.

Etimologia: El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.  Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.

         Geografia i Geologia: És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages. Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc. Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació. Des del cim de sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.

Vegetació i Fauna: El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc  d’entre altres. En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides. Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester o el pela-roques, entre d’altres; mentre que entre els mamífers hi destaquen l’esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.

Història i espiritualitat: Des de la troballa de la talla —segons la llegenda, la imatge de la Mare de Déu fou descoberta per uns nens aproximadament el 880 a la Santa Cova—, Montserrat ha estat vinculada a l’espiritualitat. A part del monestir i la Santa Cova, la muntanya conté un bon nombre de petites esglésies i d’ermites, com Santa Cecília, Sant Benet, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Miquel i Sant Jeroni. La Mare de Déu, anomenada familiarment “la Moreneta” pel seu color fosc, és una talla romànica de fusta del final del segle XII, el seu color és el resultat de la transformació del vernís a causa del pas del temps. El dia 27 d’abril se celebra la diada de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Entre les diverses construccions del monestir de monjos benedictins, la sala capitular, el claustre neoromànic i el refetor destaquen per la seva peculiaritat i el seu estil arquitectònic, renovat el 1925 per Josep Puig i Cadafalch. L’actual comunitat de Montserrat està formada per uns vuitanta monjos que segueixen la regla de sant Benet (segle VI). L’objectiu principal de la comunitat és continuar fent de la muntanya un lloc de trobada i pregària.

Cultura: La cultura també és una part molt important de Montserrat, ja que el monestir inclou una biblioteca amb gairebé 300.000 volums, una escolania de nois cantors (considerada el conservatori infantil més antic d’Europa) i un museu amb obres d’artistes com el Greco, Picasso o Dalí. Fins i tot, conté tresors de l’antic Egipte, entre els quals destaca una mòmia. El monestir de Montserrat és a l’origen d’iniciatives del món editorial com les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i la revista Serra d’Or.

Activitats al medi natural: Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades. Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme.

Les coves: Les coves del Salnitre, també anomenades coves de Collbató o coves de Montserrat, són unes coves al municipi de Collbató (Barcelona). Pertanyen al massís de Montserrat i són de sistema càrstic en conglomerat, principalment calcaris. Són riques en minerals fosfatats, i antigament hi va haver explotacions de salnitre. En el seu interior alberguen el conjunt de sales més grans de Catalunya. Es diu que les seves formes orgàniques i ondulants van inspirar a Gaudí per a obres com la Sagrada Família. Als mesos de juliol se celebra al seu interior el «Festival Gong» que ofereix concerts de música de noves sonoritats. La longitud visitable de les coves és de 549 metres amb un desnivell de 20 metres i una temperatura interior de 14 °C. La part superior de la cova no està adaptada per a la visita turística (és l’única zona que no és possible recórrer), però la resta s’il·lumina a mesura que el grup de visitants va avançant pel seu interior.

Informació extreta de:

Wikipèdia

Orígens: La Muntanya de Montserrat presenta unes característiques tan sorprenents que ha esdevingut un dels símbols de Catalunya. Tot i que en el líric himne del Virolai s’afirma que: “Amb serra d’or, els angelets serraren eixos turons…”, l’explicació científica sobre la gènesi del massís montserratí és força diferent, i, en darrer terme, fa responsables del sorprenent modelat de la Serra als agents atmosfèrics.

          En primer lloc, cal parlar d’un gran golf marí d’aigües no gaire fondes, existent fa cosa de 50 milions d’anys, situat on es troba ara la Depressió Central Catalana, i al qual desguassaven impetuosos rius procedents dels vessants d’un massís catalano-balear desaparegut, que aportaven grans masses de còdols. Els còdols s’anaren barrejant amb materials més pastosos i varen formar una massa que, quan aquest massís catalano-balear desaparegué i els terrenys circumdants al gran golf s’enrolaren enmig de cataclismes geològics, el relleu de Montserrat anà emergint del fons del mar amb una gran brusquedat de formes -posem-hi, ara fa deu milions d’anys- i els seus relleus quedaren a la mercè de vents, pluges i glaçades fins a convertir-los en aquesta espectacular escenografia que ara admirem. Ajudaria a això, és clar, la duresa dels materials emergits, formats pels característics conglomerats (còdols, sorres i un duríssim ciment calcari), que els científics anomenen pudingues i que, popularment, es coneix per “pinyoles”.

          D’altra banda, el fet que aquestes pudingues siguin molt més resistents a l’erosió que els materials veïns (argiles, gresos, esquists…) justifica també, amb els moviments tectònics, els singulars relleus de la muntanya. El cim de Sant Jeroni (1.236 m), ofereix un extraordinari panorama des dels Pirineus al mar (fins i tot els dies de visibilitat excepcional es veu Mallorca) i, separat d’aquest pel coll de Migdia, els Ecos, amb 1.220 m. En realitat, aquest coll de Migdia, al centre del qual s’alça la punxeguda Talaia, divideix la serra en dues parts gairebé iguals: l’oriental, amb la zona de Santa Magdalena i les serres de Santa Maria, la zona de Sant Salvador i els Flautats, que inclou, al principi, el popular monòlit del Cavall Bernat; l’altra, l’occidental, la zona dels Ecos, els Frares Encantats i la filigranada zona de les Agulles, que inclou el característic coll de Port. Malgrat la seva evident unitat geogràfica i les seves singulars característiques geològiques i geomorfològiques, el massís de Montserrat pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, que s’estén entre les depressions Central i Prelitoral de Catalunya.

Informació extreta de la Web:

Patronat de la muntanya de Montserrat

       Geologia: El Coll de Can Maçana es troba en el vorell sud de la conca de l’Ebre, en les proximitats de la serralada Prelitoral. Aquesta conca es va anar omplint de sediments durant el Terciari, al mateix temps que l’orogènesi alpina anava aixecant els Pirineus, al nord, i la serralada Prelitoral, al sud i sud-est. Aquesta conca estava ocupada pel mar, però en els seus vorells s’hi dipositaven sediments arrossegats per rius que provenien dels relleus que s’estaven formant. Montserrat era el centre d’un ventall al·luvial on s’hi dipositaven centenars de metres de materials grollers, que posteriorment ens han donat els conglomerats montserratins. Aquests sediments grollers passen cap al centre de la conca a sediments fins (argiles, margues i capes de gresos).

La muntanya de Montserrat no està formada per la tectònica sinó per l’erosió diferencial entre roques dures (conglomerats) i roques més toves (argiles i gresos). La seva forma característica és el resultat de l’acció de l’aigua, sobre els conglomerats, que s’infiltra a través d’una xarxa espessa de diàclasis (fractures) que clivella les roques montserratines.

En el coll de Can Maçana, les roques aflorants són argiles i capes de gresos i conglomerats que provenen del centre del ventall al·luvial de Montserrat. Si ens desplacem cap el centre del massís (Serrat de la Portella o regió d’Agulles), cada cop trobarem més conglomerats massissos amb les seves formes característiques d’agulles i canals. El camí que porta cap al Coll de la Portella i Refugi Vicenç Barbé, ens permetrà gaudir i observar aquestes roques endinsats en uns relleus que contrasten amb les zones més planes que ens envolten.

Tota la Muntanya de Montserrat està considerada Espai d’Interès Geològic (geozona 224) pel Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Informació extreta de la Web:

Fundació Catalunya -La Pedrera

4. Activitat-Taller: Fem les muntanyes de Montserrat amb estany repujat

Avui us proposo una activitat per fer les muntanyes de Montserrat amb la tècnica de repujar l’estany.

NECESSITEM:

• Llapis i paper
• Tisores
• Làmina d’estany
• Felpa
• Drap de cotó
• Burils per treballar l’estany o bolígraf de punta dura (tipus Bic)
• Encenedor
• Espelma
• Cola forta
• Pinzells
• Tinta xina de colors
• Boletes o pedretes de colors
• Cargol per penjar
• Base de fusta o caixa
• i… una mica d’IMAGINACIÓ!

1)Per començar: Repujar les muntanyes i enfonsar les valls i cova

Dibuixem, o bé traiem per impressora, el que vulguem fer en estany, en aquest cas les muntanyes de Montserrat, i en retallarem la silueta perquè ens serveixi de plantilla. Agafem la felpa i hi col·loquem a sobre la làmina d’estany del revés. Amb l’ajuda del buril de punxa (o bolígraf de punt dura), marquem la silueta sobre l’estany. Ara agafarem el buril pla per enfonsar les muntanyes que després en girar la làmina quedaran amb relleu. Com que l’estany és un material fàcilment deformable i a sota i tenim un material tou com la felpa, aquest anirà cedint i podrem anar donant forma a les muntanyes. Després, girem la làmina d’estany per enfonsar les valls o bé coves amb el buril rodó, que en aquest cas quedaran enfonsades. Finalment, agafarem el buril de ganxo per repassar els perfils i línies divisòries. Podem acabar netejant l’estany amb el drap de cotó perquè brilli. Aquesta tècnica s’anomena repujat en estany.

2)Una mica més difícil: Omplir el relleu amb cera i posar-hi una base

Ho girem del revés per omplir els buits que ens han quedat perquè no se’ns desfaci la forma que hem aconseguit. Per això podem utilitzar qualsevol material de farciment com ara plastilina, però jo prefereixo la cera perquè en assecar-se queda dura i no perd la seva forma. Amb l’ajuda de l’encenedor Faig foc a l’espelma per aconseguir que es fongui la cera, i aprofitant que amb l’escalfor del foc la cera es torna líquida, la faig caure gota a gota, sobre els espais que volem omplir. Després cal deixar-ho refredar perquè la cera prengui, i quan es torni dura ja li podrem donar la volta per enganxar-ho, amb l’ajuda de la cola forta, sobre una base de fusta que pot ser una caixa. Si volem poder-ho penjar a la paret, caldrà que hi posem al darrera un cargol per a penjar, en aquest cas he optat per decorar la tapa d’una caixa de fusta.

3)Una mica més divertit: Pintar i cremar o posar boletes de colors

Podem pintar-ho amb tinta xina de colors amb l’ajuda dels pinzells, i també enganxar boletes o pedretes de colors amb la cola forta. Una altra tècnica consisteix en tirar la tinta xina per sobre l’estany i encendre foc per deixar que es cremi. L’estany no es crema, però sí la tinta, això fa que es barregin els colors, al mateix temps que li dona un aire més rústic i antic.

5. El Racó de l’Escriptor: Aventura a la muntanya

Explica per escrit les teves vivències al voltant de les muntanyes o altres espais naturals, i després dibuixa’t a tu a la muntanya que més t’agradi. Has estat mai a la muntanya?, has pujat algun cim?, has dormit al ras o en tendes de campanya?, has nedat o navegat per un riu o llac?, has remuntat algun rierol i t’has banyat en algun gorg o bassal?, t’has perdut per la muntanya o bosc i no podies trobar el camí?, com t’has sentit?, has tingut por?, què pensaves?, algú t’ha ajudat?, ho tornaries a fer?, hi ha alguna muntanya o lloc de la natura que sigui especial per a tu?, per què és important per a tu?, com és?, què vas fer?

Explica-ho per escrit, o inventa’t una aventura a la muntanya. Després, il·lustra-ho amb un dibuix on hi surtis tu i la muntanya o espai natural que tu triïs, i en farem una exposició perquè puguis compartir-ho amb els teus companys.

6. El Repte: Com es formen les muntanyes?

COM ES FORMEN LES MUNTANYES

          Una muntanya és qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny. La formació de les muntanyes té diverses causes: els plegaments tectònics, les erupcions volcàniques o l’erosió causada sobre part de les masses sedimentàries, en són les més característiques.

          Perquè una elevació pugui ser considerada muntanya ha d’existir una diferència de nivell important entre la base i el punt culminant, almenys d’uns centenars de metres. Elevacions poc importants reben d’ordinari el nom de pujols o turons (com a norma general es consideren muntanyes aquelles elevacions que superen els 350-400 metres d’altitud). És menys determinant l’alçada total. Aquesta a tot el món es mesura (en peus o en metres) a partir del nivell del mar. Per extensió es dona també el nom de muntanya a les zones i comarques en general muntanyoses. El conjunt de muntanyes que tenen una formació comuna i característiques semblants s’anomena serralada.

          Al món existeixen moltes muntanyes, la major part d’origen tectònic. Les més altes i extenses són a la serralada de l’Himàlaia. Altres de molt importants són: els Andes a l’Amèrica del Sud, els Alps i els Pirineus a Europa, les Muntanyes Rocoses a Nord-Amèrica.

          Les de formació volcànica són nombroses a punts d’Àsia (illes del Japó i del Pacífic Sud) a Europa (Itàlia), al nord d’Àfrica (Illes Canàries) i en general són de menys alçada que les serralades produïdes per plegaments.

     Les produïdes per l’erosió –de l’aigua normalment, o bé del vent- sobre terrenys sedimentaris són freqüents a les grans esplanades: la regió del Colorado a Nord-Amèrica n’és el cas més vistós. Es tracta normalment de muntanyes més baixes, però sovint molt escarpades.

Informació extreta de: Wikipèdia

 

         A veure si sabeu on es troben situades i com s’han format totes aquestes muntanyes, de les més conegudes a Catalunya i arreu del món:

• Aconcagua (los Andes)
• Las Cañadas del Teide
• Gran cañón del Colorado
• Desert del Sàhara
• Etna
• Everest (Himàlaia)
• Fujijama o Mont Fuji
• La Jungfrau (els Alps)
• Kilimanjaro
• Santa Margarida
• Montserrat
• El Pedraforca
• Les muntanyes Rocoses o Rocalloses
• Mont Sinaí o muntanya de Moisès
• Els Urals
• Zhangye Danxia

1. Erosió sobre masses sedimentàries
2. Erupcions volcàniques
3. Plegaments de les plaques tectòniques

*SOLUCIONS AL REPTE: COM ES FORMEN LES MUNTANYES?

1. Erosió sobre masses sedimentàries

1. Montserrat
   • Bages-AnoiaBaix Llobregat, Catalunya (Europa)
2. Gran cañón del Colorado
   • Nevada, Estats Units (Amèrica del Nord)
3. Desert del Sàhara
   • Algèria, el Txad, Egipte, Líbia, Mali, Mauritània, el Marroc, Níger, Sàhara Occidental, el Sudan, Tunísia (Nord d’Àfrica)
4. Mont Sinaí o muntanya de Moisès
   • Egipte (entre Àfrica i Àsia)
5. Zhangye Danxia
   • La Xina (Àsia)

b.Erupcions volcàniques

1. Santa Margarida
   • La Garrotxa, Catalunya (Europa)
2. Las cañadas del Teide
   • Illes Canàries, Espanya (Europa)
3. Etna
   • Sicília, Itàlia (Europa)
4. Fujijama o Mont Fuji
   • Entre Shizuoka i Yamanashi, el Japó (Àsia)
5. Kilimanjaro
   • Entre Tanzània i Kenya (Àfrica)

 

c. Plegaments de les plaques tectòniques

1. El Pedraforca
   • El Berguedà, Catalunya (Europa)
2. Aconcagua (los Andes)
   • Mendoza, Argentina (Amèrica del Sud)
3. Everest (Himàlaia)
   • Entre el Nepal i el Tibet (Àsia)
4. La Jungfrau (els Alps)
   • Suïssa (Europa)
5. Les muntanyes Rocoses o Rocalloses
   • Nou Mèxic, Estats Units i Canadà (Amèrica del Nord)
6. Els Urals
   • Rússia occidental (Entre Europa i Àsia)