LA LLEGENDA DEL SERPENT DE MANLLEU
Llegenda Popular catalana
Recollida per Àngel Rodríguez Vilagran
Adaptació: Imma Villegas
Prop de la bonica vila de Manlleu hi ha un bosc espès que anomenen la Devesa, creuat per un riu d’aigües tranquil·les: el Ter. Fa molt i molt de temps, per aquelles contrades hi vivia un serpent, però no era una serpota qualsevol, no! Era un serpent llaaaarg com un dia sense pa, gros com una casa de pagès, llefiscós i pelut, sobretot mooolt pelut! Tenia una llarga cabellera rossa, que se la recollia amb una diadema que portava un gros diamant que, a la nit, brillava com un estel.
La gent del poble tenia molta por del serpent, perquè, deien, que es menjava les ovelles i els bens, les vaques i els bous, les someres i els ases, les eugues i els cavalls, fins i tot les truges i els porcs… i tenien molta por que algun dia volgués menjar-se les nenes i els nens! Per això els pares alliçonaven els seus fills dient-los:
-No aneu a la Devesa quan es faci fosc, sobretot no hi aneu pas quan sigui fosc!
Sabeu què passava quan es feia fosc? Doncs que el serpent s’anava a banyar al riu, però abans es treia la diadema per por que li caigués el diamant al riu, i la deixava sobre una pedra per no perdre-la. Llavors, entrava dins de l’aigua i es banyava ben banyada. Era tot un espectacle!
Els nens i les nenes d’aquell poble, Manlleu, no tenien gens de por del serpent, i sovint a la nit anaven al riu a veure com es banyava.
-Mireu, correu, que ja s’està banyant!
Un dia, o millor dit una nit, mentre el serpent estava distret banyant-se, una nena molt espavilada li va agafar el diamant.
-Ja és meu! Mireu, mireu com brilla!… Ui, que m’ha vist, correu, correu! Fugim, cames ajudeu-me!
-Ai, ai, que ve! Correu, correu!
-Ens persegueix!, què fem?
-Podríem amagar-la a dins d’aquest morter tan gran, de rentar roba?
-De rentar roba? Els morters no són per fer allioli?
-No, aquest és més gran, deu ser per rentar roba, que jo he vist com ma mare ho fa.
-Ep, que ens atrapa!… correu, correu!
-Aquí, va!… posem-la aquí… girem-lo del revés perquè no la vegi!
-Uf! Com pesa aquest morter! Sí que és gros, sí!
-Veus com ja deia jo que no era de fer allioli!
-Tant se val!… ara ja no la trobarà!
-No la trobarà, no la trobarà, no la trobarà!
-Que ve, que ve!… amaguem-nos, a veure què fa?
Però el serpent tenia molt bon olfacte, i va anar seguint l’olor -snif-snif-, seguint l’olor -snif-snif-, i de seguida va saber que el seu diamant estava dins d’aquell morter!… i va començar a enrotllar-se, i enrotllar-se, tot al voltant del morter, tot el llarg que era, ben enrotllat al morter. Llavors, va començar a apretar-lo amb totes les seves forces, per veure si es trencava i poder, així, recuperar el seu diamant. I va fer molta força -uf-uf-, molta força -uf-uf- amb els seus anells.
-No pot… em sembla que no pot!
-No podrà, no… aquest morter és molt fort!
-Xxxt, que ens sentirà! a veure què passa ara?
I tant va apretar -eeeeg-eeeeg-, i tanta força va fer… que es va ofegar ell mateix, i va quedar allà al mig tot esparracat!
-Ostres!
-No, no ha pogut! Mireu com ha quedat, pobre!
Entre tota la canalla van aixecar el morter altra cop, i van recuperar el diamant. Llavors van anar a buscar un racó tranquil i agradable prop del riu, per parlar i decidir què fer-ne.
-Uf!… ens hem salvat!
-I ara què en fem d’aquest diamant?
-Jo a casa no el vull, que els pares em renyaran!… no volen que vagi a la Devesa a la nit per no trobar-me amb el serpent.
-Els meus tampoc ho volen!
-Ni els meus!… jo tampoc no el vull!
-I què en podem fer? No el deixarem pas per aquí tirat, que el pot trobar qualsevol!
-Ah, ja sé: podem posar-li a la Mare Déu!
-A la Mare de Déu? I per què vol la Mare de Déu un diamant?
-Doncs, perquè estigui més guapa!
-I així agrair-li que ens n’hem sortit bé d’aquesta aventura, i que ara aquesta serpota ja no ens farà cap mal!
-Val!… posem-li a la Mare de Déu!
-Sí, sí, posem-li, posem-li!
-Som-hi!
I així fou com els infants del poble li van posar el diamant a la Mare Déu de la font. I estava tan bonica amb aquell diamant, que a la nit brillava com un estel! I de tant en tant la canalla l’anaven a veure, i li portaven flors.
-Oh! que guapa que estàs! Muuuuà!
Rondalla contada,
rondalla acabada!
I si no us ho creieu,
veniu i ho veureu!
PROPOSTA DIDÀCTICA-71
CONTE: La llegenda del serpent de Manlleu
EDAT: Totes les edats
TIPUS: Fantàstic
ACTIVITATS:
- Conte/Conversa: La llegenda del serpent de Manlleu/Animals petits
- Llenguatge Verbal,
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix
- Cançons: “Marieta vola-vola” (Popular), “Cargol treu banya” (Popular), “Cuc-cuquet” (Popular), “El serpent de Manlleu” (Popular/Ara va de bo)
- Llenguatge Musical i Verbal
- La Recerca: El poble, la llegenda, la cançó, la festa
- Descoberta de l’Entorn,
- Llenguatge Verbal
- Observació i dibuix: Animalets petits
- Descoberta de l’Entorn,
- Llenguatge Plàstic
- El Repte: Petits poemes d’animals petits
- Llenguatge Verbal
- Racó de l’escriptor: Descripció d’un animal
- Llenguatge Verbal i Plàstic,
- Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix
7.Taller: Construcció d’animals petits
- Llenguatge Plàstic
a)Objectius:
- Escoltar el conte: La llegenda del serpent de Manlleu
- Escoltar i respectar les intervencions dels companys
- Expressar les pròpies vivències i opinions sobre els animals petits
- Aprendre les cançons “Marieta vola-vola”, “Cargol treu banya”, “Cuc-cuquet” (Populars), “Cançó del serpent de Manlleu” (Popular/Ara va de bo)
- Buscar informació sobre el poble, la llegenda, la cançó, i compartir-la
- Escoltar, recitar i aprendre petits poemes sobre animals petits, endevinar de quin animal parla cadascun
- Conèixer alguns animals petits, observar-los al natural i dibuixar-los
- Descriure un animal petit, expressar per escrit els sentiments que et provoca, i dibuixar-ho
- Imitar amb diferents tècniques plàstiques alguns animals petits
a)Desenvolupament de les activitats:
- Conte/Conversa: La llegenda del serpent de Manlleu (Popular catalana)
Explico el conte amb l’ajuda d’un titella de serp amb una cabellera i una diadema amb un brillant, un titella d’una nena, alguns objectes com una gorra i un morter. Faig preguntes de comprensió i aclareixo el vocabulari. Parlem dels animals, grans o petits, del què en saben i del què volen saber, del què pensen, de les sensacions que els provoquen, de si els fan por o fàstic, o els agraden, etc. Deixem que s’expressin lliurement, respectant el torn de paraules, i fent preguntes als companys.
VOCABULARI
- Serpent: del llatí “serpens” participi del verb “serpere”: arrossegar-se, reptar. Aplicat inicialment com a adjectiu del substantiu ”serp”, i usat després tot sol com a substitut seu, segurament a causa d’un tabú de llenguatge. Masculí o femení, en zoologia: “serp”.
- Devesa: La devesa o vedat és l’aprofitament agrari i forestal tradicional, com a pastura de boscos aclarits, sovint d’alzines i roures, però també d’altres arbres. La paraula prové del llatí medieval “defensa”, pel fet que generalment eren tancades, privades o prohibides a terceres persones. N’hi havia que pertanyien al senyor o a un monestir, altres eren un bé comú d’una comunitat de veïns o d’un municipi. Té l’origen en la reconquesta, quan una part del terreny recuperat era tancat i dedicat a pastura per als ramats. Era una resposta a la desforestació descontrolada per garantir un subministrament de llenya, fusta, carbó, caça i pasturatges, on ningú més tingués accés sense autorització. Les deveses ocupen, encara avui, una part important del paisatge de la península Ibèrica.
Diamant: del grec “adémas”, que significa apropiat o inalterable. El diamant és un mineral del Carboni d’estructura cristal·lina cúbica. És la segona forma més estable del Carboni després del grafit. El diamant és especialment conegut per ser un material amb qualitats físiques excepcionals: en particular, el diamant té la duresa i la conductivitat tèrmica més altes de tots els materials, d’aquí els seu ús industrial com a eina de tall i de poliment; per altra banda, el diamant té unes característiques òptiques notables, ja que en estat natural és perfectament clar, incolor i transparent, i també té una gran capacitat de dispersar la llum en diferents colors, cosa que dona com a resultat la seva lluïssor característica. Per tot això és considerat una gemma o pedra preciosa molt popular, i com a tal és utilitzada en decoració i en joieria.
Morter: El morter és una eina que s’utilitza molt sovint en la cuina catalana i valenciana per a triturar i barrejar productes, per fer picades i també per fer salses tan nostrades com l’allioli, la maionesa i la romesco. Es compon de dues peces: el morter pròpiament dit, un vas de parets gruixudes i fortes, de materials com la terrissa, pedra o fusta, sovint amb una o fins a quatre prolongacions en forma de semicilindre còncau per facilitar el vessament del contingut en un altre lloc; i un piló picamà o mà de morter, gairebé sempre de fusta, que s’agafa amb la mà per a triturar a cops el contingut del vas. Un morter també es pot utilitzar en farmàcia, perfumeria, etc. per esmicolar espècies, medicaments, llavors i altres coses. En el passat, morters de grans dimensions s’han utilitzat per formar materials de construcció i per l’elaboració de la primera arma de tir no rectilini, mentre que els de mida casolana s’empraven també per a suposades pocions i ungüents màgics, o per sintetitzar substàncies additives il·legals. L’autor, Ángel Rodríguez Vilagran, suggereix que la llegenda podria referir-se a un morter de fer bugada, és a dir, un cubell per a rentar la roba, que bé podria ser de pedra o terrissa, i molt més gran que el de la cuina.- Mare de Déu: És un títol donat a Maria, mare de Jesús, per part de l’església ortodoxa, les esglésies ortodoxes orientals, les esglésies catòliques orientals, i l’església catòlica romana. Que Maria sigui considerada com a “Mare de Déu” implica l’acceptació d’un dogma bàsic en aquestes creences. A tot el territori català es poden trobar imatges de Maria com a Mare de Déu, anomenades “marededéus”, generalment en forma d’escultura, i venerada. Les imatges de la Mare de Déu assegudes amb l’infant a la falda, van ser elaborades fins a l’època gòtica, quan es van començar a representar dretes i amb l’infant a coll. A la llegenda no queda clar de quina Mare de Déu es tracta, l’autor s’inclina per la Mare de Déu del Roser, que es troba a dins de l’església de Santa Maria de Manlleu, mentre d’altres versions parlen de la Mare de Déu de la Font, antigament situada a la plaça del Pou davant de l’església, i que actualment es troba sota la nova plaça de Dalt Vila amb unes escales que hi baixen, i de la qual els manlleuencs en són encara ara molt devots.
- Exvot: Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a una divinitat o ésser mitològic en compliment d’un vot o promesa, o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Al cristianisme se solen oferir a Jesucrist, a la Verge o a un sant. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i sostres d’esglésies i ermites, especialment d’aquelles on hi havia alguna imatge que gaudia de molta devoció popular. Oferir exvots era una pràctica molt arrelada, especialment a les zones rurals i marineres catalanes. Algunes versions de la llegenda consideren que el diamant fou ofert pels pares a la Mare de Déu com a exvot, en agraïment per haver salvat els infants i tot el poble del serpent.
- Cançons: “Marieta vola-vola”, “Cargol treu banya”, “Cuc-cuquet” (Popular), El serpent de Manlleu (Popular/Ara va de bo)
Escoltem i aprenem a cantar les cançons o cantarelles populars “Marieta vola-vola”, “Cargol treu banya” i “Cuquet”, o altres d’animals petits, expressant amb mímica el què diu la cançó. Si es tracta d’infants més grandets, escoltem, llegim i aprenem la cançó “El serpent de Manlleu”. També podem fer una petita representació del què diu la cançó.
MARIETA VOLA-VOLA
Popular
MARIETA VOLA-VOLA,
TU QUE PORTES CAMISOLA.
SI M’ENSENYES EL CAMÍ DEL CEL
ET DONARÉ PA I MEL.
CARGOL TREU BANYA
Popular
CARGOL TREU BANYA,
PUJA A LA MUNTANYA,
CARGOL TREU VI,
PUJA AL MUNTANYÍ.
CARGOL TREU BANYA,
PUJA A LA MUNTANYA,
CARGOL BOVÉ,
JO TAMBÉ VINDRÉ.
CUC-CUQUET
Popular
CUC-CUQUET,
TANCA LA BOCA, TANCA LA BOCA.
CUC-CUQUET,
TANCA LA BOCA I OBRE L’ULLET.
EL SERPENT DE MANLLEU
Popular/Versió de: Ara va de bo
Part damunt de Manlleu
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
esgarrifós de veure.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu
Tota la gent que hi va
si els pot haver se’ls menja;
s’ha menjat nou godalls,
la truja i la porquera.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu
S’ha menjat dos cavalls
una burra i una euga,
moltons a prop de cent
i nou-centes ovelles.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta,
un piquet de soldats,
llances i baionetes.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
Tota una processó,
gonfanons i banderes,
també el senyor Rector
que anava al seu darrera.
3.La Recerca: El poble, La llegenda, la cançó, la festa
Per equips, busquen informació sobre el poble, la llegenda, la cançó i la festa, i després es fa una posada en comú on cada grup exposa a la resta dels companys la informació recollida, utilitzant diferents mitjans com a ara: Cartells, dibuixos o imatges, vídeos, PowerPoint, etc.
- Manlleu: Ciutat i municipi de Catalunya situat a la comarca d’Osona. Actualment té una població de 20.883 habitants, i una superfície de 17,2 km2. El riu Ter ha definit els límits del paisatge del terme, així com el seu desenvolupament urbà, és per això que popularment se l’anomena “La Capital del Ter”. Manlleu es troba al sector septentrional de la plana de Vic (comarca d’Osona). Limita al nord amb el municipi de Torelló, a l’est amb l’Esquirol i les Masies de Roda, al sud amb Gurb i a l’oest amb les Masies de Voltregà.
El Serpent de Manlleu és un relat llegendari propi de la ciutat de Manlleu (Osona) que descriu com una serp que vivia al bosc de la Devesa, prop del nucli urbà, que tenia una llarga cabellera i un diamant gros i lluent al cap, que només es treia per anar a abeurar-se al riu. Un noi, que volia aconseguir el diamant va estudiar els costums de l’animal i quan el serpent deixà el diamant, l’agafà i sortí corrent. Veient que el serpent el perseguia va entrar dins una casa i va amagar el diamant en un morter a l’inrevés, per tal que el serpent no el pogués agafar. Llavors l’animal entrà a la casa i va enrotllar el seu cos al morter estrenyent-lo fins que mor exhaust per l’esforç.
La Cançó: La llegenda és recollida de diverses fonts orals en forma de cançó, de la qual es conserva a l’Arxiu de l’Obra de Cançoner Popular una transcripció manuscrita del poeta Jacint Verdaguer, i altres autors com Marià Agulló i Forner, Manuel Milà i Fontanals i Joan Amades la van recollir en les seves obres. El 1975 el grup Ara va de bo en va fer una versió per a infants.
La Festa: La recuperació i posterior representació en les activitats festives manlleuenques es va desenvolupar al llarg de la segona meitat del segle xx. L’Ajuntament de Manlleu pretenia instal·lar un monument al·lusiu al serpent al passeig del Ter que va generar certa controvèrsia i que no va passar de ser un projecte sense finalitzar. L’any 1983, l’Ajuntament de Manlleu va editar un llibret amb les diverses versions de la llegenda, recollides de fonts orals per Toni Donada que en va ser l’autor. El 14 d’agost de 2006, dins els actes de celebració de l’onzè centenari de la consagració de l’església parroquial de Santa Maria, es va organitzar un gran espectacle en honor de la llegenda; des d’aleshores, coincidint amb la Festa Major, cada any se celebra la Festa del Serpent, on es fa un sopar davant de la Devesa i es menja el pa del serpent (un pa amb forma de serpent) i una pasta de te (també amb forma del serpent). Després es representa la llegenda amb un espectacle de pirotècnia que comença a la nit a la devesa, i on no hi falta el serpent, representat com a bestiari de faràndula, acompanyat dels diables. La festa continua al centre de la població amb una cercavila que finalitza a la plaça Fra Bernadí, amb la presència d’un gros morter, i acaba amb la cantada de la cançó.
Informació recollida de: Wikipèdia
- Observació al natural: Animalets petits
Podem sortir al camp o jardí, o fer un petit terrari amb animalets petits com ara: cucs de seda, cargols, marietes, etc. per tal de fer-ne l’observació al natural (o bé observar imatges i vídeos). Ens fixem en com són, forma, colors i olors, què fan, com es mouen, què mengen, etc. Aprendrem els noms i altre informació rellevant, i en farem un dibuix.
La marieta de set punts (Coccinella septempunctata) és una espècie de coleòpter de la família Coccinellidae. És la marieta més comuna d’Europa. Les seves ales anteriors són de color vermell amb tres punts negres en cadascuna, i un més sobre el lloc on s’ajunten, el que fa un total de set punts, d’aquí li ve el seu nom vulgar, i també el científic. Viu pràcticament en qualsevol lloc en el qual hi hagi pugons (insectes molt petits que es mengen les plantes), dels quals s’alimenta. Tant els exemplars adults com les larves són voraços depredadors de pugons, raó per la qual ha estat introduïda a Amèrica del Nord, per a combatre les plagues d’aquests paràsits de les plantes. Un adult d’aquesta marieta pot fer una llargada d’entre 7,7-10,0 mm. El seu color i taques signifiquen pels seus depredadors que no tindrà un gust agradable. Aquesta espècie, si es troba amenaçada, es pot fer la morta i a la vegada segregar una substància de gust desagradable per a protegir-se.
Un caragol o cargol és un gasteròpode amb closca. El nom s’aplica sobretot als cargols de terra, mol·luscs gasteròpodes pulmonats terrestres. Els gasteròpodes que no tenen de manera natural cap closca, o només tenen una closca interna, s’anomenen majoritàriament llimacs, i els cargols terrestres que només tenen una closca molt petita on no hi caben, sovint s’anomenen semi llimacs. Els cargols tenen una rellevància humana considerable, ja que s’utilitzen com aliments, han transmès plagues i transportat malalties, i les seves closques s’utilitzen com a objectes decoratius i s’incorporen a les joies. El cargol també ha tingut una certa importància cultural, que tendeix a associar-se amb la letargia. Així, s’ha utilitzat com a metàfora: d’algú que no es mou prou de pressa es diu que és “lent com un cargol”. Tant els cargols que tenen pulmons com els cargols que tenen brànquies s’han diversificat tan àmpliament al llarg del temps geològic, que algunes espècies amb brànquies es poden trobar a la terra i nombroses espècies amb pulmons es poden trobar a l’aigua dolça; fins i tot unes poques espècies marines tenen pulmons. Els cargols es poden trobar en una àmplia gamma d’ambients, inclosos sèquies, deserts i les profunditats abissals del mar. Tot i que els cargols terrestres poden ser més familiars per als profans, els cargols marins constitueixen la majoria de les espècies de cargols i tenen una diversitat molt més gran i una biomassa també més gran. La majoria dels cargols tenen milers d’estructures microscòpiques semblants a les dents situades en una llengua en forma de cinta que s’anomena ràdula. La ràdula funciona com una llima, trencant els aliments en petits trossos. Molts cargols són herbívors, mengen plantes o rasquen algues de les superfícies amb les seves ràdules, tot i que algunes espècies terrestres i moltes espècies marines són omnívors o carnívors depredadors. Els caragols mengen de nit, i s’alimenten principalment de matèria orgànica en descomposició. La seva dieta també inclou fongs, líquens, fullatge verd, cucs, centpeus, insectes, femta animal, carronya i altres llimacs (alguns cargols també s’alimenten d’altres cargols). Els cargols terrestres es coneixen com a plagues agrícoles i de jardí, però algunes espècies són una delícia comestible i, de vegades, mascotes domèstiques. A més, el seu moc també es pot utilitzar per a fer productes per a la cura de la pell.
El cuc de seda (Bombyx mori) és un insecte lepidòpter de la família dels bombícids, originari del nord d’Àsia. És un insecte que té metamorfosi completa, és a dir, que abans d’arribar a la fase d’adult ha de passar per més d’una fase, i que els individus larvals i adults són morfològicament diferents. El cuc de seda és la fase larvària d’aquesta espècie. La seva cria s’inicià a la Xina, cap a l’any 2500 aC. Més tard va ser introduïda a nombrosos països, on actualment hom la cultiva industrialment per obtenir la seda, una fibra amb la qual es teixeixen teles d’alta qualitat i extraordinària resistència. Aquesta fibra es fila a partir dels filaments que s’extreuen dels capolls del cuc de seda. El desenvolupament del cuc de seda consta de quatre fases ben diferenciades: ou, eruga (larva), crisàlide i imago (adult). Els ous acabats de pondre tenen un aspecte tou i són de color groc. A poc a poc van prenent una coloració més fosca i un aspecte més dur. Els ous que resten grocs o blancs, sense variar de color, són ous estèrils d’on no naixerà cap larva. Els ous triguen entre 15 i 20 dies a fer l’eclosió a una temperatura entre 20 i 24 °C. Passat el temps oportú (gairebé un any), a la primavera, de dins dels ous surten unes petites larves de color gris fosc, peludes i que no superen els 3 mm de longitud. Acabades de sortir de l’ou les erugues són fosques i petites. El seu primer aliment és la closca de l’ou, molt rica i nutritiva. Ha sigut necessari que l’eruga es mengés la closca per poder sortir de l’ou, tot i que no se la mengen tota, només el foradet per on surten. Després d’això, el seu únic i exclusiu aliment seran les fulles tendres de morera. Al cap de tres o quatre dies (segons la temperatura) els cucs de seda realitzen una muda, canviant la cutícula per una altra major i part dels seus òrgans, entre ells les mandíbules. Realitza un total de quatre mudes, passant per cinc etapes diferents. La larva es queda quieta i estirada cap amunt, i un cop regenerats els seus òrgans interns, surt de la seva pell, tot deixant-la enrere, de manera similar que les serps. La màscara que formava el cap i les mandíbules, cau, deixant pas a la formació de les noves. Al final d’aquesta fase els cucs de seda són d’un color blanquinós, alguns amb ratlles grises. Durant aquesta fase el cuc de seda es dedica a fabricar el capoll de seda on passarà a la tercera fase de la seva vida. 
Els primers metres de seda són de color blanc. Amb aquesta primera seda, no gaire valuosa per als humans, el cuc de seda fabrica els primers suports i la part exterior blanca que envolta el capoll com un núvol. Més tard apareix la seda de color, que pot ser taronja, groga o també blanca. Per produir el fil de seda, el metabolisme de la larva transforma en dextrina el midó de les fulles de morera que ha consumit. El procés de construcció del capoll, que li servirà d’embolcall protector per convertir-se en crisàlide, dura uns quatre dies. L’eruga expulsa a l’exterior, per un orifici i de manera continuada, un líquid que és la seda, que es solidificarà en forma de fibra al contacte amb l’aire. Aquesta fibra pot arribar a tenir fins a 900 metres de llargària. Quan ha acabat de fer el capoll, el cuc de seda descansa, i uns dies més tard fa una nova muda. En aquesta ocasió no canvia els seus òrgans i mandíbules, sinó que es converteix en una mena de mòmia anomenada nimfa, crisàlide o pupa, amb una coberta que al principi és flonja i transparent, però que al cap d’una estona es fa més dura i opaca. La nova forma es perfila en el contorn. On abans hi havia les potes del cuc ara hi ha unes pigues. Els cucs de seda resten adormits durant aquesta fase, mentre que a poc a poc es van definint els ulls, les antenes, les noves potes i el que més endavant seran les ales. 
Quarta fase: imago. En aquesta fase el cuc de seda és ja una papallona de seda. Per sortir del capoll té un líquid especial, àcid, que destrossa la fibra en petits trossos. Tot i l’ús d’aquest líquid, la papallona ha de fer un gran esforç per sortir. Sovint necessita trencar una mica la seda, un fil molt resistent. Per estirar les ales les papallones han de fer molta pressió durant una bona estona. És per això que al principi no poden volar. És en aquest moment també quan els mascles i les femelles s’aparellen. Un cop acabat l’aparellament, les papallones ja poden volar i les femelles es dediquen a pondre els ous.
Informació de: Wikipèdia
5.El Repte: Petits poemes d’animals petits
La primavera a casa nostra es caracteritza, a més del bon temps que fa sortir les fulles noves dels arbres i obrir-se les flors, perquè apareixen molts animals petits que a l’hivern estan adormits o amagats. Molts autors han volgut immortalitzar aquests petits acompanyants, de vegades simpàtics i divertits, d’altres incòmodes i empipadors, en les seves obres. A veure si sabeu a quin animal es refereixen aquests Petits poemes d’animals petits:
ARANYA – CARGOL – FORMIGA – MILPEUS –
MOSQUES I MOQUITS – MUSSOL
- Ordenada i gran feinera,
que amb recerca tafanera,
recull engrunes i blat
per l’hivern fred i glaçat.
Lola Casas
2. L’__________ fa mitja
damunt d’una flor,
la tela que fila
és com si fos d’or.
Les mosques beneites
la miren badant;
no saben que un dia
potser hi moriran!
Bofill/A. Puig/F. Serrat
3. Quina feinada cordar-se
les sabates en llevar-se!
Per pujar tantes escales,
més valdria tenir ales.
Estén molts pantalons,
i encara més mitjons.
Els simpàtics animals
poden moure molts pedals.
Cirici/M. Balaguer
4. La natura diligent
ens procura una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les ________,
hi ha els ___________
que treballen de nits.
Pere Quart
5. Jo tinc cara de set-ciències,
i visc, de dia, ensopit!
Totes les meves sentències
les penso, immòbil, de nit.
Josep Carner
6. Tinc banyes que no fereixen,
menjo tan de verd com puc,
i com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Josep Carner
*RESULTATS AL REPTE:
PETITS POEMES D’ANIMALS PETITS
- La formiga
- L’aranya
- El milpeus
- Mosques i mosquits
- El mussol
- El cargol
6.Racó de l’escriptor:
Descriu un animal petit i explica quins sentiments et provoca, si t’agraden i els trobes divertits, o bé et fan por o fàstic, i per què, què fas quan en veus, si els toques o els aixafes, etc. Il·lustra-ho amb un dibuix.
7.Taller: Animals petits
Construcció d’un titella de: marieta, cargol i cuc (o serp)
NECESSITEM:
- Per a la marieta:
- Un cuater o goma de cabell amb una borla o pom-pom negre o vermell
- roba o paper crespó de color vermell
- tisores
- set gomets negres rodons
- un botó negre gran
- dues agulles de cap de perla
2. Per al cargol:
- Un guant marró
o negre - dos ulls
- cola blanca
- una esponja rodona de color groc
- un retolador negre o marró
- un punxó o tisores de punxa
- una goma per a roba
3. Per al cuc (o serp):
- Dos mitjons llargs de ratlles
- agulla i fil per cosir
- cinta o roba vermella
- tisores
- dues pilotes de pin-pom blanques
- roba o paper negre
- cola forta
- I… UNA MICA D’IMAGINACIÓ!
- Per començar: La Marieta
Agafem el cuater amb la borla negre o vermella, i retallem una rodona vermella amb la roba o paper crespó una mica més gran que la borla, de manera que la cobreixi (no embolicar-la). Després tallem la rodona per la meitat sense arribar al final, i hi enganxem els gomets negres rodons per tenir les ales (set punts, tres a cada ala i un al mig). Per acabar, clavem les dues agulles de perla que seran les antenes (del color que vulguem) pels forats del botó que fa de cap, de manera que ens agafi també les ales, i així ho aguanti tot sense necessitat de posar pega. Ens passem el cuater pel canell i… ja tenim la nostra marieta que vola!
2. Si ho volem una mica més difícil: El Cargol
Agafem l’esponja rodona de color groc i amb el retolador negre o marró hi dibuixem una línia en forma d’espiral, per fer la closca. Després, amb l’ajuda del punxó (o bé unes tisores de punxa) fem uns forats a banda i banda per passar-hi la goma per a roba. Per acabar, amb la cola blanca enganxem els ulls a la punta dels dits índex i cor del guant (a la part de sota o tou dels dits, no a l’ungla). Ens posem el guant i passem la mà enguantada per la goma que aguanta l’esponja… i ja tenim el nostre titella de cargol que puja a la muntanya!
3. Si ho volem una mica més divertit: El Cuc (o serp)
Agafem els mitjons llargs de ratlles i tallem la punta d’un d’ells, per cosir-los amb agulla i fil un a continuació de l’altre, per tal que el cuc o serp sigui més llarg. Després, cosim una cinta o tira de roba de color vermell a la punta del davant per fer la llengua (si el mitjó té taló, podem fer que obri i tanqui la boca, llavors la llengua anirà entre la punta i el taló). Per acabar, retallem dues rodones de paper o roba negra que enganxem al mig de les pilotes de pin-pom per fer els ulls, i amb la cola forta els enganxem al mitjó, una mica més a munt de la boca (o de la llengua). Ens posem el mitjó al braç ben a munt fins que la punta dels dits ens arribi al final de tot i… ja tenim el nostre cuc que tanca la boca i obre l’ullet!
c)Material:
- Per al conte:
- Titelles: serp amb cabellera, nena
- Objectes: diadema amb un brillant, gorra, morter
- Imatges i música (opcional)
- Per a les cançons:
- Música de les cançons
- Text amb la lletra de la cançó (opcional)
- Objectes per a la representació: serp amb cabellera, diadema amb un brillant, gorra, morter
- Per a la recerca:
- Llapis i paper
- Llibres, Internet
- Imatges i vídeos
- Cartolines i retoladors per a la posada en comú
- Per a l’observació:
- Animals petits per observar (o imatges i vídeos): marieta, cargol, cuc de seda, etc.
- Terrari o jardí i menjar per als animals (opcional)
- Llapis i paper, colors o retoladors
- Càmera de fotos o vídeo (opcional)
- Per al Repte:
- Poemes d’animals petits
- Imatges dels animals i cartells amb els noms
- Per al Racó de l’Escriptor:
- Llapis i paper
- Colors o retoladors
- Per als tallers:
- Marieta:
- 1 cuater o goma de cabell amb una borla o pom-pom negre o vermell
- roba o paper crespó vermell
- tisores
- 7 gomets negres rodons
- 1 botó negre gran (amb forats)
- 2 agulles de cap de perla (del color que vulguem)
- Cargol:
- 1 guant marró o negre
- 2 ulls
- cola blanca
- 1 esponja rodona groga
- retolador negre o marró
- punxó o tisores de punxa
- goma per a roba
- Cuc o serp:
- 2 mitjons llargs de ratlles
- agulla i fil de cosir
- cinta o tira de roba vermella
- tisores
- 2 pilotes de pin-pom
- paper o roba negre
- cola forta
- Marieta:
I… UNA MICA D’IMAGINACIÓ!