L’ESPASA DE THOR

Llegenda víking

Recollida per Carles Cano

Adaptació: Imma Villegas

          A Alborg, una aldea de la costa est de Jutlàndia, vivien en una finca pròspera i agradosa un camperol, la seua dona, alguns esclaus i un bon grapat d’animals. Eren treballadors i la terra i el bestiar ho agraïen, però la fortuna encara no els havia concedit cap continuador de la seua nissaga, açò els entristia i feia que les nits foren llargues i fredes.

          Pels segurs camins que travessaven la seua propietat passà, un dia estranyament assolellat per a aquella època de l’any, un ferrer ambulant de roja i espessa barba, gran i fort com un bou, que demanà hospitalitat i hostatge a la casa. Hospitalaris de mena com eren, satisferen amb abundància les peticions d’aquell home. Durant els tres dies que s’hi estigué, les vedelles rostides i els millors capons i formatges foren oferts a aquell foraster que menjava com un bàrbar; tot allò regat amb el dolç hidromel que despertava riallades, juraments i punyades d’aquell homenot que a punt estigué de desconjuntar la gran taula d’arç de la sala.

          Era una mica ximple, però de bona fusta i conversa agradívola. A la llum tèbia de la llar del centre de la casa, contava fantàstiques històries de déus i gegants que s’auxiliaven amb armes  prodigioses com espases, llances i destrals. Quan estava ebri, s’ufanejava de saber forjar aquells objectes màgics.

         Al tercer dia, sense que ningú no sabés com ni per què, havia desaparegut sense deixar cap rastre. Erik el camperol, de matí, trobà la seua farga encesa i al costat, damunt de l’enclusa, encara tèbia, una espasa meravellosa, la millor que mai haguera pogut imaginar. Tenia una magnífica empunyadura llaurada amb caps de drac entrellaçats i la fulla d’un tremp fabulós.

         Allò sorprengué sobre manera Erik que mai no pensava veure recompensada d’aquella forma la seua hospitalitat. Després de pensar què fer amb aquella arma, en prendre-la a les mans, un tro potentíssim esquinçà el firmament i un vent huracanat apagà la farga; aleshores es feren visibles dues inscripcions resplendents en la fulla.

           Atemorit per aquells signes pensà que el millor seria dur aquella meravellosa espasa al godi, el sacerdot de la comarca, que era l’únic que, potser, sabria desxifrar-ne les inscripcions.

          El godi es va sorprendre més encara que Erik quan aquest li la mostrà i li relatà les estranyes circumstàncies en què l’havia trobada.

         Una de les escriptures li era completament desconeguda -per més que buscà en la seua memòria, no hi trobà res paregut-; podia llegir-la però en desconeixia el significat: “Dröbn dir thot zu”. L’altra era escrita amb els misteriosos caràcters rúnics. En llegir-la per si mateix el godi féu un imperceptible somriure una mica enigmàtic, es va prendre un petit lapse de temps i llegí en veu alta: “ Per al que vindrà quan se’n faci mereixedor”.

           Ningú sabia el que allò voldria dir, però Erik, assenyat i prudent, guardà l’espasa dins d’una arca, embolicada amb draps de lli, i esperà.

          Prompte la seua dona, que ja creien estèril, féu mostres de portar un hereu; allò va alegrar molt la vida de la granja i es varen fer festes i celebracions agraint la propera vinguda d’aquell do tan desitjat.

          Passaren la primavera i l’estiu, i a la tardor, en la desena lluna, Ingeborg, la dona d’Erik, llançà al regne de la llum un preciós xiquet de formosos membres i cabells rossos. Quina festassa! Tots els veïns i amics de la família hi havien estat convidats i cridaven i cantaven cançons de bons auguris.

          Aquell mateix dia, prop de la porta principal de la casa, tragué el cap un brot de freixe i un filet d’aigua, després d’obrir-se camí entre la terra, començà a rajar al seu costat. Allò s’interpretà com un senyal màgic, i de fet ho era, perquè aquell freixe era un rebrot d’Yggdrasil, i amb el temps aquell filet d’aigua es convertí en una font de la qual rajava una aigua tan pura i cristal·lina que el sol i la lluna, en alçar-se, sempre es miraven encuriosits en aquell espill.

          Enmig de tota aquella gatzara i escàndol, Erik cridà ben fort demanat silenci, i alçant la seua banya de bou plena d’hidromel digué:

          -El meu fill es dirà Thorwald, en honor a Thor, el més gran dels ferrers i com a record d’aquell ferrer que ens va dur tan bona fortuna!

          Thorwald es féu amb el temps fort i alt com un roure i d’intel·ligència desperta com era, aprengué l’art i els secrets de la forja amb son pare i la navegació i l’estima per la mar a les ràpides i sempre dispostes naus de l’aldea.

          Arribat el temps, Thorwald va prendre per dona Inga, la de les Llargues Trenes, com havien acordat llurs pares i s’instal·là també a la granja. Amb l’aigua d’aquella font, als seus dominis creixia l’herba més fresca i sucosa i el bestiar més fort i sa. Res bo mancava en aquella casa! El freixe, que s’havia fet grandíssim, donava ombra a l’estiu i feia acollidora l’estada. A les seues branques feien niu els ocells i al bon temps refilaven dolçament cantant melodies que feien perdre la mesura del temps.

          Amb els seus esclaus, alguns homes i el seu germà de sang Olaf, fill d’Egil, el fuster de l’aldea i el més experimentat constructor de drakars de la costa est, en vint dies justos havia construït el més ràpid i esvelt dels cavalls de mar. La gran vela quadrangular havia estat reforçada amb tires de cuir i la silueta d’una gran àguila s’hi retallava al centre. Així l’anomenaren: Gran Àguila.

          Thorwald reclutà una tripulació d’homes i dones decidits a obrir-se camí més enllà dels mars coneguts; carregaren el drakar amb tota classe de queviures i ferraments, aigua i pells per a les fredes nits del mar i per a l’intercanvi quan arribarien a ports segurs, i ho deixaren tot llest per a l’expedició.

          La nit abans de la partida es féu una petita festa de comiat, i en un determinat moment, Erik cridà a part el seu fill i li contà els estranys esdeveniments que rodejaren el seu naixement, relacionats amb l’aparició, poc temps abans, d’aquell ferrer que havia estat hoste seu.

          -Abans d’anar-se’n deixà açò per a tu -li digué. I d’una arqueta que en vint anys no s’havia obert va treure un embolic de draps esquinçats que envoltava un objecte de forma allargada. Anà llevant-los a poc a poc, molt acuradament, i al capdavall aparegué aquella esplèndida arma que havia forjat el Ferrer de la Sort.

         Els ulls de Thorwald van prendre una lluïssor meravellada, agafà suaument l’espasa amb les dues mans i, en aquell moment, un tro apaivagat se sentí al lluny. Malgrat que havia passat tant de temps el tall es conservava intacte -tan esmolat que haguera pogut tallar un sospir- i relluïa amb una llum argentada i fascinadora. De seguida volgué provar-la i sortí fora de la casa brandant-la en l’aire. Era lleugera com el vent, semblava com si voleiés a soles, com si fóra l’espasa la que portava el braç i no al revés. La lluna reia allà dalt i enviava guspires de llum que refulgien en aquella superfície platejada.

          Erik desempolsegà també un vell escut de fusta i cuir reforçat amb claus de ferro i, donant-li’l a Thorwald, li digué:

          -Aquest escut acompanyà ton pare en gestes glorioses i anava penjat de la borda de la Serp de les Aigües, la més victoriosa de les nostres naus. Sigues-ne digne.

          Aquella nit, Thorwald arrencà un rebroll d’Yggdrasil i amb un grapat de terra ho embolicà tot en un drap i ho guardà al seu sarró.

          L’endemà de bon matí, carregaren les armes al drakar i salparen rumb al nord. Devers migdia doblaren els terres més allunyades de la seua comarca i es dirigiren cap al llit del sol, on dorm a les nits. Navegaren amb vents de popa i el quart dia, de sobte, com si haguera sorgit dels abismes del mar, es congrià una terrible tempesta; les boires s’havien dissipat i les ones començaren a elevar-se d’una manera monstruosa, fent balandrejar la nau com si fóra una fulla al vent de tardor. Arriaren la vela i intentaren protegir el que portaven nugant-ho tot amb cordes i amuntegant-ho en el lloc més segur de coberta. Intentaren no perdre el control de la nau amb els rems i Thorwald mateix es féu càrrec del timó, però les ones eren terribles i feien ballar l’embarcació a plaer. Tres homes treien l’aigua que s’escolava dins aquella closca de nou a poalades, però no donaven l’abast. Estaven amarats i gelats de fred. Les ones eren negres i amb formes horroroses, el vent i la mar bramulaven d’una manera espantosa; en un d’aquells colps una ona s’endugué dos homes i quatre caixes que contenien queviures i pells. Thorwald maleí i cridà de desesperació. S’encomanà a Aegir, Senyor del Mar i de les Ones, i a la seua dona Ran, deessa benvolent, però res no va calmar la còlera dels déus. Prometé oferir sacrificis en arribar a Terra, i tampoc va ser escoltat; les ones grimpaven més i cada vegada era més difícil governar l’embarcació. La ira l’encegava i un gest dur d’odi als ulls conferia un aspecte terrible a aquell jove víking; tot semblava perdut, una o altra d’aquelles monstruoses masses d’aigua se’ls engoliria per sempre; aquella immensitat que s’acostava pareixia que anava a ser la seva sepultura. Aleshores agafà la seua espasa i brandant-la en l’aire amollà un crit esfereïdor i la llançà contra l’horrible i negre ona que se’ls venia al damunt. Un bramul eixordador esquinçà el cel d’una manera indescriptible i aquella ona es desféu estrepitosament i adquirí una tonalitat ocre que anava escampant-se; semblava com si un gran monstre marí hagués estat ferit i s’haguera enfonsat en les profunditats deixant tranquil·les les aigües, espessint-les amb la seua sang. L’espasa màgicament tornà a les mans de Thorwald  el jove i la mar, calmosament, a poc a poc, començà a amansir-se.

Tots restaren muts i molt sorpresos, ell més que ningú, ja que no sabia per què havia fet allò, quina força l’havia impulsat a llançar la seua espasa, però fóra com fóra, la tempesta havia desaparegut.

          Aviat tots esclataren en visques i es felicitaven per la desaparició del temporal. Thorwald donà nom a aquella fantàstica arma que els havia salvat de la desfeta: d’aleshores ençà la seua espasa es va dir Skramir, que vol dir “raig que fereix les ones”.

          Misteriosament, d’una manera lenta i pausada, l’alegria anà desapareixent i va ser substituïda per una clama tensa, ominosa, que s’escampà pertot. Un silenci tan sobtat era sospitós i a poc a poc anà fent-se quasi tan aclaparador com la tempesta. Era un silenci tan gran i espès que els cors se sentien bategar davall la roba banyada i els rems armaven un gran brogit cada vegada que penetraven en l’aigua, tan calma i polida com un espill. Tot el que es veia tenia el mateix color plomís: l’aigua, el cel i els rostres preocupats dels homes. Pareixia una escena irreal, i si no haguera sigut perquè sentien el clapoteig de l’aigua que desplaçaven els rems, haurien pensat que viatjaven per l’obscur regne de Hel, la deessa de les tenebres, on no hi ha res i els homes enfolleixen de tristor. Intentaven cantar per mantenir l’ànim, però lànguidament, les veus que rebotaven al lluny se’ls anaven apagant i es convertien en un remoreig que al remat s’extingia.

          Ell mantenia fort el cor, almenys aparentment, i engrescava els seus homes. Sabia que, d’alguna manera, eixirien d’allí, que potser tot era un malson i que es despertarien una altra vegada amb el bressoleig de les ones i l’esclat alegre de l’escuma contra la proa del Gran Àguila.

                    Tot apareixia mort, res no es movia davall aquella capa grisa. Havien desistit de desplegar la vela perquè tampoc no hi havia vent. Thorwald s’havia arrencat un cabell i el deixà caure des de la seua altura; caigué recte com si fóra de plom. Res no canviava, no era de dia ni de nit; tot era cendrós, gris, trist. Degueren anar així almenys dos dies, considerant el cansament i les menjades, per a la qual cosa eren molt metòdics. Al tercer dia, els homes estaven ja molt inquiets. Pensaven fer una travessia de nou o deu dies però havien arribat quasi al setè i l’aigua i l’aliment començaven a escassejar. El silenci i els mals presagis havien mossegat fort l’ànim d’aquells braus guerrers. Ell continuava cap a un punt imaginari on volia creure que hi hauria terra.

          Aquell devia ser el Mar de Cendra de què parlava una vella història que contava un pobre boig a la plaça d’Alborg.

          La desesperació anava fent camí i començava a créixer el pànic. Alguns li donaven a ell la culpa d’haver provocat la ira d’Aegir i de les desgràcies que patien. Hagué de sufocar més d’un motí i dormir amb un ull obert; fins i tot va haver desembeinar l’espasa en dues ocasions. Allò no podia ser, hi havia bregues cruentes entre els seus homes i més d’un començava a presentar inicis d’histèria.

          Quan la situació es féu insuportable, Thorwald tragué la seua espasa i, alçant-la, clamà al cel:

          -Oh, gran Thor! Déu del Sol i del Tro, salva’ns d’aquest infern de perdició i tristor. Déu protector, trau-nos d’aquesta misèria o mata’ns, però no ens deixes vagar per sempre en la desolació…

          Encara no ho havia acabat de dir quan es va sentir un brogit ensordidor, un soroll entre metàl·lic i de cristall estronyat, un cruiximent com si cent drakars s’hagueren partit per la meitat en el mateix moment. Tot seguit sentiren dalt dels seus caps l’enrenou que armava el carro de Thor tirat per un senglar amb ulls d’or que relluïen entre els bocins esfilagarsats dels núvols.

               Thor, amb Mjölnir, la seva potent maça, havia trencat l’enorme campana que els cobria. Era d’una matèria més subtil que el vidre, una espècie de boira compacta que es movia en totes direccions deixant sempre el vaixell en el centre. Prompte haurien mort desesperats si no haguera sigut per l’actuació de Thor. El déu del Tro s’acomiadà armant un bon esvalot amb tota classe de parafernàlia elèctrica.

          Una altra vegada el vent els esbullava els cabells i les ones rompien alegres contra la quilla. Desplegaren la vela i posaren rumb cap a l’oest a tot drap.

          Al cap de cinc dies començaren a veure grans icebergs a la deriva, i sobre aquelles illes blanques sense rumb, dotzenes de foques saltironaven i feien el babau. No els va ser gens difícil caçar-ne unes quantes i fer bones provisions. Continuaren viatge cap al nord-oest sortejant tot un laberint mòbil d’illes blanques sense govern amb les quals, de vegades, quasi xocaven. Així anaren almenys dos dies amb les sues nits; al tercer dia albiraren al lluny una gran serralada de muntanyes altíssimes i entremig, partint-la en dos, un gran tall, un pas estret de parets altes i escarpades, però que semblava suficient per a l’embarcació.  No sense perills i amb molta habilitat, aconseguiren dirigir el Gran Àguila envers aquella porta entre les blanques muntanyes. El pas era molt estret i passaren fregant de vegades els esmolats cristalls de gel, però al remat, pogueren deixar darrere aquell gèlid mar.

          Al cap de poc d’haver franquejat aquella gorja, notaren un canvi de temperatura. A mesura que anaven ennavegant-se en aquell mar i allunyant-se dels gèlids penya-segats, entraven en calor i el sol es feia més i més resplendent. El clima era cada vegada més agradable i una brisa temperada els acaronava les mans i la cara.

          Després d’un jorn de navegació, en despuntar el dia, algunes aus s’acostaven fent voltes al drakar i fins i tot alguna es posà dalt del pal major. Eren grans i crestalludes aus de vistosos colors, mai no havien vist res paregut. La mar i el cel eren intensament blaus i el sol refulgia enlluernador ferint les mirades.

                    Ben aviat albiraren terra ferma, cridaren d’alegria i feren xocar els rems. Havien anat despullant-se i els homes anaven de la cintura cap amunt nus.

          En un breu període de temps aplegaren a terra i, fent-lo rodar per damunt de troncs desbastats, varen treure el drakar a la vora d’una tranquil·la i arenosa platja resguardada dels vents. Allí mateix, vora mar, acamparen; un bon plat calent els aniria bé i podrien descansar i agafar forces per explorar aquella insòlita terra.

          Muntaren un campament amb tendes, i, havent descansat tota la nit d’una tirada, amb la remor dolça d’un rierol per companyia, de matí, Thorwald i tres homes més feren una expedició seguint la vora d’aquell rierol brollador que discorria, fent mil i una revoltes, entre boscúria ombrívola i atapeïda. Caminaren mig dia llarg entre arbres, matolls i herbes enfiladisses que espessien tant el bosc que, de vegades, resultava difícil obrir-s’hi camí. Després d’eixir del bosc es trobaren en una extensa plana coberta d’unes plantes llenyoses de les quals penjava un fruit negre i agradívol: eren vinyes d’un raïm que llevava un pesar. S’atiparen d’aquella fruita i la fartada els féu dormir allí, davall d’una alzina. Decididament aquell era una bon lloc, immillorable; al bosc havien trobat maduixes, baies mengívoles, abundant cacera, i ara raïm; a més, la terra era bona i molt productiva, segons semblava.

          Thorwald plantà a la porta de la nova casa aquell brot de freixe que havia dut d’Alborg. La branqueta hi arrelà i prompte tragué brots nous i començar a créixer.

          En aquella terra, ara totalment en calma, continuaren treballant i prosperant, construïren un altre vaixell, referen les cases, aconseguiren domesticar alguns animals, una espècie de bous, i la cacera i els fruits del camp eren molt més abundosos que no en la seua terra. Així anaren vivint fins que un dia, quan ja quasi s’havien acomplit els tres anys del desterrament, les joves fulles del freixe de davant de casa, que havia crescut tant com un home, es tornaren de sobte grogues i malaltisses. Allò va inquietar força Thorwald, alguna cosa no anava bé a la seva casa d’Alborg. Convocà tots els habitants de l’aldea i els digué que necessitava tornar a casa dels seus pares on alguna cosa no marxava bé. A molts els agradava la idea de tornar a veure una altra vegada l’aldea i la gent que havien deixat allí, així que la meitat es quedaren tenint cura dels camps i les cases i l’altre meitat decidiren partir cap a Alborg. Entre els qui s’hi quedaren hi havia Inga, que esperava descendència.

           En tres dies feren els preparatius i prompte salparen cap a les terres conegudes. Passaren la gorja  blanca, el pas entre les muntanyes de gel i, sortejant el laberint de les illes mòbils, recalaren a Islàndia el temps just per a comprar queviures. Aegir no degué assabentar-se de qui creuava els seus dominis ja que en deu dies feren cap a Alborg.

          Poques coses havien canviat a l’aldea i ell no tenia temps d’esbrinar-les ni de parar-se a saludar i  donar explicacions a tots els qui li les requerien. Demanà un cavall, el més veloç que hi haguera, i amb aquell ràpid corser, en un bell en sec, es presentà a la finca. Els camps s’agostaven i el ramat s’aprimava desatès. Arribà a casa i hi entrà precipitadament; la freda desgràcia senyorejava allí dins, la llar era apagada i les finestres tancades.

           Ingeborg, sa mare, havia mort feia una setmana, i son pare havia estat pres per la tristor i no volia viure més, havia perdut la seua dona, i el seu fill qui sap on devia ser i si el tornaria a veure.

          Son pare s’alegrà moltíssim de veure’l i tornà a tenir un motiu per a viure; l’alegria inundà la casa una altra vegada i portes i finestres s’obriren als quatre vents, l’herba tornà a créixer fresca i airosa i els animals saltironaven als prats.

          Es quedà a casa tenint cura de son pare mentre li parlava de totes les meravelles que havia deixat a l’altra banda del mar, les aventures del viatge i tota classe de descripcions d’aquella terra on l’esperava la seua dona que en poc temps li donaria un fill, un nét per al vell Erik que prompte va estar quasi restablert.

          A l’aldea, els companys de Thorwald contaven les meravelles de Greenland, el País Verd, i les gestes de Thorwald a qui tots admiraven tant. La cervesa i l’hidromel corrien a dojo pel poble i prompte tots volgueren anar a aquell país de clima sempre dolç on la terra era agraïda i es podien fer diverses collites en un any.

          Ell hauria allargat un poc més l’estada fins a la total recuperació de son pare si no haguera sigut perquè el freixe de davant de casa, el gran freixe rebrot d’Yggdrasil, començà a esgrogueir-se i l’aigua de la font, sempre claríssima, s’havia tornat tèrbola. Alguna cosa pertorbadora devia estar passant a Greenland. Allà hi havia la seua dona i el seu germà de sang, no podien perdre temps; així que reclutà una bona tripulació d’homes i dones aventurers i botaren un altre drakar. Son pare, encara dèbil, volgué anar amb ell i morir lluitant si calia, per això va deixar les terres i la granja a cura del seu esclau de confiança.

          El camí fou accidentat i ple de perills. Aegir, de memòria incerta, havia oblidat l’antic afront però no anava a donar cap facilitat a aquell orgullós víking. Amb molts esforços aconseguiren mantenir els drakars a flor d’aigua. Les tempestes se succeïen l’una darrere l’altra i un esforç tan gran no pogué ser resistit pel pare de Thorwald que, vell i cansat, lluità sense forces contra la Negra Dama. En alta mar, en una barqueta folrada de pells, que duia escrit a la borda amb caràcters rúnics “El temps guanyà l’última batalla a aquell a qui els déus ompliren de victòries”, ficaren Erik “el dels ulls pregons” amb les seues armes, menjar i el seu martell, li botaren foc i la deixaren a la deriva. Des de la popa del Gran Àguila, Thorwald plorà dues llàgrimes que, en arribar al fons del mar es convertiren en dos preciosos diamants i clamà amb veu profunda:

                    -Oh, Thor! Déu de les collites, del Sol i del Tro, un dia fores hoste de la casa d’Erik, acull a la teua taula aquell qui t’oferí el seu pa i la seua llar.

          Continuaren avant. La mar es calmà i els vents els van ser favorables. Aegir s’havia cobrat el seu tribut i no va tornar a importunar els viatgers.

          No recalaren a Islàndia perquè tenien molta pressa i el temps jugava contra ells. Abans del temps previst passaren les portes de gel i després d’eixir a mar obert, no trobaren les acostumades brises temperades ni la claredat del cel i l’aigua. Tot era obscuritat, bromes endolades s’estenien per tot l’horitzó i sols la celístia, de vegades, donava una pàl·lida llum que els servia de guia.

          Què era aquella desolació, aquell alè glaçat que arribava de les seus terres de Greenland?

          De l’aldea estant veren al lluny una bèstia peluda amb un foc a les urpes. Thorwald tirà mà de la seua espasa, però quan s’acostà, observaren que era un home, el qual, en arribar al seu costat, resultà ser Olaf. Thorwald l’abraçà i donà gràcies als déus per haver-lo mantingut viu. Olaf, de camí a les coves on s’havien refugiat i on era també la dona de Thorwald, els contà les precàries condicions en què vivien i com després de la seua partida el gegant tornà a l’illa secretament. Encara que estava cec, destruí el poblat i aconseguí matar alguns d’ells guiat per la serp que duia enrotllada a la destral. Després acabà de construir la torre. L’alçà més lluny d’on ningú podia veure-la, tant que es perdia entre els núvols. Un dia de desgràcia pujà dalt de tot i amb una xarxa teixida d’un material incombustible, endevinant on era el Sol per la calor que desprenia, l’atrapà i el tancà en una cova. Després esperà que la Lluna s’acabés d’arrodonir, cosa que notava per les marees i, quan estigué plena, repetí l’operació i enxampà també la Lluna.

          -Carregats de cadenes els té tancats en una cova i no es mou dels voltants, sembla com si esperés algú. A partir d’aquell moment, sense sol ni lluna, l’obscuritat es féu senyora de l’illa; començà a nevar i tot és cobert per la neu; com heu vist, s’havien acabat les provisions i l’única esperança era que vinguéreu prompte.

          Obrint-se camí entre aquella ruïna gelada, coberta de neu i sembrada d’arbres morts, aplegà per fi al clar de la torre. D’una cova tancada per una reixa eixia una llum esmorteïda, que il·luminava la part més baixa de la torre i el clar, donant a tot un aspecte fantasmagòric. El gegant, però, no hi era o almenys no el veia; cada vegada més inquiet anà acostant-se a la torre; aleshores, de la part més alta d’aquella talaia, d’on ell no podia veure res, sortí una veu rogallosa i tronadora que digué:

          -Ja has arribat, maleït estranger, fill del tro. Ja creia que no vindries mai.

        -Estic ací per acabar d’arravatar-te els sentits, llançar-te a les tenebres per sempre i retornar l’harmonia i la vida al meu país.

          -Midgrad, la terra del centre, mai no serà el teu país, estranger, mai més no tornarà a ser la terra que conegueren els teus ulls.

          Després de dir açò sortí de darrere de la torre com una exhalació i descarregà un terrible colp de destral sobre ell, que estava desprevingut. Thorwald no pogué esquivar el colp, sols aconseguí desviar-lo amb la seva espasa, però amb tan mala fortuna que Skramir escapà de les seues mans i caigué en les ombres, entre la neu. L’esgarrifosa serp que duia enrotllada al mànec xiulava d’una manera esveradora i amb el seu fètid alè enverinava el tall de la destral. Havia perdut l’espasa i tot estaria perdut si no la trobava. El gegant donava destralades a cegues, però molt properes, ja que en tot moment sabia on es trobava per l’olor. Thorwald començava a presentar signes de cansament, quasi no veia la destral i endevinava la seva trajectòria pel soroll sibilant que feia en tallar l’aire; pensà que el millor era buscar un resguard i corregué cap a la torre, allí li seria més fàcil esquivar els colps i potser se li acudiria alguna cosa. L’enverinada arma li passava cada vegada més a prop, i per més que buscava i buscava no podia veure el lloc on havia caigut la seua espasa. Sense adonar-se’n, anà acorralant-se ell mateix entre un racó que feia l’estacada de la torre, i allí llançà el gegant la destral. Aquesta vegada tocà lleugerament el braç de Thorwald i féu caure tota l’estacada. Del tall li eixia la sang a borbollons i el verí començà a enterbolir-li la visió. El colp havia estat tan formidable que la destral s’havia clavat molt profundament als troncs i el gegant forcejava per traure-la. Quan ja tot semblava perdut, va veure al mig de la neu, a unes trenta passes, la seua espasa que lluïa incandescent i fonia la neu que la cobria. A tomballons i amb el braç penjant, arrancà a córrer en direcció a l’espasa mentre el gegant desclavà la destral i es girà per rematar la seva obra. En aquell moment, Thorwald amollà un fortíssim crit des del fons del seu esperit al mateix temps que llaçava la seua refulgent espasa que es va clavar al front del gegant. Bramulant, esquinçat de dolor i ferit de mort, a rodolons, es dirigí cap al lloc on havia empresonat la Lluna i el Sol. Thorwald seia malferit, dessagnant-se prop de la torre. El gegant, amb prou faenes, tragué de la cova la xarxa on havia guardat el Sol i la Lluna; després, posant-los a terra, ajuntà totes les forces que encara li quedaven i amb dos destralades partí el Sol i la Lluna en dos. Les quatre meitats sortiren llançades i caigueren lluny les unes de les altres, dues a dues. Encara arrossegant-se, aconseguí agafar les dues meitats que tenia més a prop, una del Sol i una de la Lluna, i traient força del seu odi, les llançà al mar de les boires, Niklegard, on ningú no podrà arribar mai. Després sucumbí per sempre més.

        Quan va morir el gegant, morí també la serp que duia enrotllada i la destral es fongué en el gel. Els efectes del verí desaparegueren llavors, però ja era massa tard per al seu braç. Els seus companys l’arreplegaren i li curaren les nafres però van haver de tallar-li el braç. El mig Sol i la mitja Lluna que quedaren van ser posats per Thor una altra vegada al firmament. Ara sols eren la meitat del que havien estat, i pensaren que seria millor repartir-se l’any i fer l’esforç continuat. Per això a partir d’aquell dia a Groenlàndia mig any és de dia i l’altre mig és de nit.

FI

 

PROPOSTA DIDÀCTICA-59

CONTE: L’espasa de Thor (Llegenda víking)

EDAT: A partir de 7 anys

TIPUS: Llegenda o narració històrica

ACTIVITATS:

1. Conte i Conversa: L’espasa de Thor (Llegenda víking, adaptació Carlos Cano / Imma Villegas)
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal
2. Cançons: Rems amunt! (Cançó de la sèrie japonesa d’animació “Wiki el víking”, versió en català de Lluis_Cat), Invencibles! (Els Catarres)
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal
   • Llenguatge Musical
3. La Recerca: Els víkings
   • Descoberta de l’Entorn,
   • Llenguatge Verbal i Plàstic
4. Joc: NAVEGUEM?
   • Descoberta de l’Entorn,
   • Llenguatge Verbal
5. Racó de l’escriptor: Aventura al mar
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal
6. Taller: Construïm un vaixell
   • Llenguatge Plàstic,
   • Descoberta de l’Entorn

 

 

a) OBJECTIUS

• Escoltar o llegir el conte “L’espasa de Thor”
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Aprendre i cantar una cançó
• Buscar i compartir informació sobre els víkings
• Aprendre vocabulari sobre el mar i els vaixells
• Inventar i explicar aventures al mar
• Experimentar amb diferents materials i desenvolupar tècniques per a construir un petit vaixell o rai

 

 

 

b) Desenvolupament de les activitats:

 

1. CONTE I CONVERSA

Explico el conte amb l’ajuda de titelles de pal i imatges, o bé, en funció de l’edat dels infants, llegim el conte entre tots.

A continuació faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès tot, i aclareixo el vocabulari. Tot seguit encetem una conversa a partir del què passa en el conte, i els demano si han viatjat mai pel mar i si els ha passat alguna cosa, com era el vaixell, on han anat a parar, etc. Deixo que expliquin les seves experiències, idees, opinions… és molt important que s’escoltin entre ells, així, poden fer-se preguntes els uns als altres.

Qui és en Thorwald?, per què li posen aquest nom?, qui li regala l’espasa?, com viatjava?, com es van salvar de la tempesta?, qui els va ajudar?, on van anar a parar?, com era aquella illa?, quin nom li posen?, per què?, com és l’illa?, quin temps hi fa? per què se’n torna a casa seva?, què els passa als seus pares?, per què torna?, com és l’illa quan torna?, per què?, contra qui ha de lluitar?, qui l’ajuda?, per què ara mig any és hivern i mig any estiu?, creus que li haurien de canviar el nom?, com li diries tu?, te’n aniries de casa per buscar aventures?, com viatjaries?, qui t’agradaria que t’ajudés?

VOCABULARI

• Jutlàndia: Península de l’Europa nord-occidental que comprèn la part continental de Dinamarca i el nord d’Alemanya. A l’oest limita amb el mar del Nord, al nord amb l’Skagerrak, al nord-est amb el Kattegat i a l’est amb les illes daneses del Bàltic.
• hidromel: O aiguamel (vi de mel) és una beguda obtinguda per fermentació d’aigua i mel o de most amb mel, amb addicció posterior de diferents fruites o diverses espècies com ara nou moscada i canyella.
• arç: Arbret o arbust de la família de les rosàcies molt comú en el clima mediterrani.
• farga: És el taller del ferrer, el lloc on s’escalfa i treballa el metall emprant l’art de la forja, per tal de deformar-lo en calent o en fred, mitjançant la utilització d’una eina d’impacte (el martell) i d’un suport (enclusa).
• godi: Personatge que desenvolupava a la vegada les funcions de sacerdot, guardià del temple i cap de districte.
• rúnic: És un alfabet que es compon de signes anomenats runes. La característica principal és el suport on fou escrit, generalment pedra i fusta, això fa que les runes presentin formes rectes i anguloses. Van ser usats en l’antiguitat per escriure llengües germàniques, principalment a Escandinàvia i illes Britàniques.
• freixe: Gènere de plantes amb flor de la família de les oleàcies. El freixe té un important paper en la mitologia nòrdica ja que Ygdrassil, l’arbre primordial, pertany a aquest gènere.
• Ygdrasssil: És un freixe perenne: l’arbre de l’univers o arbre de la vida, en la mitologia nòrdica. Les arrels i branques mantenen units els diferents mons: dels déus, dels homes, de la mort, de la foscor, del foc, dels elfs, dels gegants. De la seva arrel emana la font del coneixement.
• Thor: Déu dels camperols i dels ferrers, gran menjador, barallós, però bona persona.
• spill: mirall (valencià)
• drakar: Embarcació que data del període comprès entre els anys 700 i 1000. Va ser utilitzat pels escandinaus, saxons i víkings en les seves incursions tant costaneres com de l’interior.
• Aegir: Déu del mar. Amo i senyor dels vents i les tempestes.
• Ran: Dona d’Aegir. Arreplegava amb una immensa xarxa els guerrers que havien mort ofegats.
• a poalades: En abundància. (valencià)
• Hel: Deessa de la mort. Al seu regne gelat i trist anaven a parar les ànimes dels que no havien mort en combat.
• Escald: Poeta que cantava les llegendes.
• Odin: El més important dels déus víkings, senyor del cel. En possessió del coneixement de totes les coses, del passat i del futur.
• Greenland: O Groenlàndia és un país constituent del regne de Dinamarca, situat entre l’oceà Àrtic i l’oceà Atlàntic, a l’est de les illes àrtiques del Canadà. Pertany geogràficament a l’Amèrica del Nord, tot i que geopolíticament pertany a Europa. Aquesta gran illa ha estat estretament lligada a Europa (especialment a Noruega i després a Dinamarca) durant més d’un mil·lenni, tant políticament com culturalment. La seva capital és Nuuk. El territori de Groenlàndia està format per l’illa principal, que és la més gran del món, i per un centenar d’illes menors al seu voltant. Un 80 % de l’illa és coberta per la glacera continental groenlandesa, es tracta de l’única part del món coberta permanentment de gel fora de l’Antàrtica.

 

2. CANÇÓ

Escoltem i aprenem alguna cançó que ens parli de víkings.

 

REMS AMUNT!

Cançó de la série d’animació japonesa

“Wickie el víking”,

versió en català de Lluis_Cat

 

REMS AMUNT, REMS AMUNT!

 

TOTS A PUNT, TOTS A PUNT,

REMS AMUNT, REMS AMUNT,

AMB EL NOSTRE CAPITÀ!

SEMPRE JUNTS, SEMPRE JUNTS,

SEMPRE A PUNT,

EL VENT ENS PORTARÀ!

 

LA-RA-LA…

 

TOTS A PUNT, TOTS A PUNT,

REMS AMUNT,

AMB EL NOSTRE GRAN…

EL NOSTRE CAPITÀ!

 

EL VAIXELL, EL VAIXELL,

EL VAIXELL, EL VAIXELL,

I EL MAR, SÓN LES NOSTRES LLARS.

TOTS REMEM, TOTS REMEM,

SOM VALENTS, SOM VALENTS,

I A TOT ENS ENFRONTEM!

 

 

INVENCIBLES

ELS CATARRRES

 

Jo i tu quin parell de capsigranys,
viatjant per mons estranys,
lluitarem contra gegants,
amb les mans nues.

Lluny, cavalcant per mil deserts,
com “bandidus” a l’oest,
descobrint nous continents,
tot fent història.

Junts, vam alliberar París,
vam tombar el mur de Berlín,
i navegant amb els víkings,
empunyant l’”antorxa”,

com si fóssim Bonnie and Clyde,
o un parell de samurais,
no ens farem enrere mai,
fidels al repte.

Amb tu no hi ha dues nits iguals,
no hi ha dubtes ni temors,
no hi ha principis ni finals.

 

Invencibles! (4 vegades)

Junts anem més lluny!

 

Jo i tu som intrèpids navegants,
a la conquesta dels set mars,
pioners i agosarats,
àvids d’aventures,

com Neil Armstrong o James Cook,
el desig d’anar més lluny,
cap a mons desconeguts,
i als seus misteris.

Junts, no hi ha dues nits iguals,
no hi ha dubtes ni temors,
no hi ha principis ni finals.

 

Invencibles! (4 vegades)

Junts anem més lluny!

Invencibles! (2 vegades)

 

Amb tu me’n vaig allà on em porti el vent,
l’un al costat de l’altre som més forts i més valents.
Amb tu me’n vaig i escapem d’aquest present,
que ha perdut tota innocència i la il·lusió de quan som nens.  (2 vegades)

 

Amb tu me’n vaig! (2 vegades)

Anem més lluny!

Amb tu me’n vaig!

 

 

3. LA RECERCA: ELS VÍKINGS

Per equips els demanem que busquin i recopilin informació, fotografies i imatges sobre els víkings. Podem repartir a cada grup una part: història, cultura, formes de vida, etc., per acabar amb una posada en comú on cada equip expliqui la seva part amb les tècniques que vulgui: Power-point, murals, representació, etc .

 

 

 

ELS VÍKINGS

 

Els víkings eren els guerrers procedents de les terres escandinaves que des del segle VIII atacaren els països de l’occident Europeu. A part dels llaços familiars, i encara que no formaven una sola nacionalitat, els unia l’esperit d’aventura, l’afany de combats i, sobretot, la cobejança del botí. Els víkings no eren un grup ètnic, sinó una professió derivada de les dures condicions de vida de les terres escandinaves, on l’agricultura era molt limitada, fet que forçava part de la població a, durant certes èpoques de l’any, dedicar-se a l’ívíking, és a dir, comerciar amb altres territoris, i sovint saquejar o piratejar.

Els víkings no eren, però, pirates vulgars. Tenien un codi que regulava el repartiment del botí i el càstig dels lladres, els desertors i els traïdors. Es governaven democràticament a les ordres d’uns caps que dirigien les expedicions. Utilitzaven una escriptura màgica (inventada per Odin, el pare dels déus segons la llegenda), els caràcters rúnics, més antics que ells mateixos. Es transmetien llegendes populars apreses dels celtes a Escòcia i Irlanda.

Construïren les naus més ràpides i lleugeres del seu temps. Gràcies sobretot a la seva mobilitat marítima, les accions dels víkings es van estendre fins al Mediterrani, el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà i l’Àsia central. Al llarg de diverses fases expansives d’exploració i assentament, va haver-hi comunitats víkings que es van establir al nord d’Europa, a les illes del nord de l’Atlàntic i fins i tot a la costa d’Amèrica del Nord. Aquest període d’expansió va provocar la disseminació de la cultura nòrdica a la vegada que introduïa elements forans en la cultura escandinava.

El seu sistema consistia a ocupar una illa i, des d’aquella base, assaltar la terra ferma, on s’establien més tard, es repartien el territori i assimilaven els costums dels pobles atacats. A Irlanda assaltaren Dublín (795) i després passaren a l’interior, fins a arribar a posseir la meitat de l’illa. També saquejaren poblacions i monestirs a Escòcia, Itàlia i França. Expulsats d’Irlanda i Anglaterra, finalment es van fer sedentaris a territoris com Normandia i Sicília, on perduraren llargament, ja coneguts com a Normands.

 

 

Extret del llibre de Carlos Cano:

Llegendes del Sol i del la Lluna.

El Micalet galàctic, Edidions Bromera.

 

4. ACTIVITAT: NAVEGUEM?

Aquest joc de material plastificat consisteix en imatges de diferents estats de la mar, i unes fitxes tècniques on s’explica en què consisteixen, a més de fotografies de diferents tipus d’embarcacions i rètols amb el nom de cadascuna. Han de llegir cada fitxa i relacionar-ho amb la imatge corresponent, després han de pensar en quin d’ells es pot sortir a navegar i amb quins tipus d’embarcacions, i quan no és aconsellable o fins i tot és perillós navegar. Després mirem vídeos on es vegin embarcacions navegant i comentem de quin tipus d’embarcació es tracta, i com és l’estat de la mar en cada moment.

 

NAVEGUEM?

-AEROLLISCADOR

– CANOA

– CATAMARÀ

– CREUER

– DRAKAR

– GÒNDOLA

– HIDROAVIÓ

-HIDROEMBARCACIÓ

– IOT 

– LLAGUT

– MOTO D’AIGUA

– SUBMARÍ

– TRANSATLÀNTIC

– VELER

 

5.REPTE: MIREM EL MAR!

• • MAR PLANA: MAR LLISA COM UN MIRALL.
  • MAR ARRISSADA: PETITES ONES QUE NO ARRIBEN A TRENCAR.
  • MAREJOL: ONADES CURTES PERÒ BEN MARCADES, COMENCEN A TRENCAR-SE LES CRESTES.
  • MAROR: AUGMENTA L’ORATGE DIFICULTANT LA NAVEGACIÓ D’EMBARCACIONS PETITES SENSE COBERTA. ONADES LLARGUES AMB PUNTES D’ESCUMA BLANCA. EN TRENCAR PRODUEIXEN UNA REMOR QUE S’EXTINGEIX RÀPIDAMENT.
  • FORTA MAROR: LA MIDA DE LES ONADES FA IMPOSSIBILE NAVEGAR DE FORMA SEGURA A LES PETITES EMBARCACIONS SENSE COBERTA. ONADES MÉS LLARGUES AMB CRESTES D’ESCUMA BLANCA PER TOT ARREU. LA MAR TRENCAR AMB UNA REMOR CONSTANT.
  • MAREGASSA: L’ESCUMA ON TRENQUEN LES ONES ÉS ARROSSEGADA EN LA DIRECCIÓ DEL VENT I COBREIX UNA GRAN SUPERFÍCIE. AUGMENTA LA BROMA MARINA. ONADES ALTES. LA MAR EN TRENCAR PRODUEIX REMOR SORDA.
  • MAR BRAVA: LA MAR S’ESVALOTA. L’ESCUMA BLANCA QUE ES FORMA EN TRENCAR LES CRETES S’AGLOMERA EN BANCS. LA BROMA MARINA DIFICULTA LA VISIBILITAT.
  • MAR DESFETA: AUGMENTA L’ALÇADA I LA LONGITUD DE LES ONADES I LES SEVES CRESTES ENTRE 6 I 9 M.). L’ESCUMA S’AGLOMERA EN BANDES ESTRETES EN LA DIRECCIÓ DEL VENT.
  • MAR MOLT ALTA: ONADES GRANS SENSE DIRECCIÓ DETERMINADA (ENTRE 9 I 14 M.). LES EMBARCACIONS DE PETIT I MITJÀ TONATGE ES PERDEN DE VISTA. ONADES AMB LLARGUES CRESTES BOLCANT EN CASCADES. LA MAR ADQUIREIX UN ASPECTE BLANQUINÓS.
  • MAR ENORME: L’AIRE S’OMPLE D’ESCUMA I BROMA MARINA. MAR BLANCA, VISIBILITAT QUASI NUĿLA. LES EMBARCACIONS ES PERDEN DE VISTA EN EL SI DE LES ONADES. LA REMOR ÉS FORTA I ENSORDIDORA.

    

    *LES SOLUCIONS:

    MAR PLANA

    MAR ARRISSADA

    MAREJOL

    MAROR

    FORTA MAROR

    MAREGASSA

    MAR BRAVA

    MAR DESFETA

     

    MAR MOLT ALTA

    MAR ENORME

     

    6.EL RACÓ DE L’ESCRIPTOR: AVENTURA AL MAR

    Has viatjat mai pel mar?, com era el vaixell?, on anaves?, com estava el mar?, com va anar la travessia?, te’n aniries de casa per buscar aventures?, com viatjaries?, qui t’agradaria que t’ajudés?

    Explica alguna anècdota d’algun viatge que hagis fet, o bé inventa’t una aventura al mar i explica-ho per escrit. No t’oblidis de posar-hi un títol ben escaient i signar-ho al final. Pots acompanyar-ho amb un dibuix.

    

     

    7.TALLER: CONSTRUÏM UN VAIXELL O RAI

    Per començar busquem diferents materials que pensem que poden surar, com ara: escuradents, taps de suro, closques de nou, ampolles de plàstic… Comprovem si suren col·locant-los en un recipient ple d’aigua. Un cop hem vist quins materials suren i quins no, triem els materials que més ens agradin i construïm un petit vaixell o rai amb ells, tot unint-los amb cola forta o cordill, i no us oblideu de posar-hi la vela!  Després els podrem fer navegar en un estany o recipient gran amb aigua.

    

     

    C)Material: 

    1. Per al conte i conversa:
       • Titelles de pal dels personatges
       • Imatges
       • Text del conte
    2. Per a la cançó:
       • Text de la cançó
       • Música
    3. Per a la recerca:
       • Ordinador i llibres
       • Llapis i paper
       • Fotografies i imatges dels víkings
       • Cartolines i retoladors
    4. Per a L’Activitat:
       • Joc amb material plastificat NAVEGUEM?, amb imatges del mar i les fitxes tècniques de l’estat de la mar
       • Cartellets amb els noms de les embarcacions i fotos de les embarcacions
    5. Per al taller:
       • Escuradents, taps de suro, closques de nou…
       • Tisores o cúter
       • Pega forta o cordills
       • Colors o retoladors
       • Paper o cartolina o tela
       • Recipient amb aigua
       • Estany (Opcional)