L’ORIGEN DEL DESERT

Llegenda tuareg

Recollida per Carles Cano 

Adaptació: Imma Villegas

                    Contaven els vells savis (Al·là, el qui tot ho pot, els tinga al seu costat) que hi va haver un temps, fa mil i un anys, en què tota aquesta sorra i desolació que ara ens envolta era un verger immens, sempre florit, on cantaven els rius i creixien alegrement els arbres formant atapeïts boscos plens de criatures misterioses i d’animals de pèl i ploma; a més a més, tota classe de plantes i herbes salutíferes i mengívoles creixien ací i allà encatifant la terra de manera que no hi quedava ni una sola clapa.

          Un oratge sempre dolç feia generosa i abundosa de fruits la terra. Ben bé s’hi podien instal·lar una o algunes tribus, i així passà. En aquell temps poblaren la terra una nissaga de gegants, tan ben conformats com nosaltres, però que quasi ens doblaven la grandària. Construïren la seva ciutat en una gran illa que formaven dos braços del riu principal i la vila començà a créixer i a omplir-se de palaus i cases sumptuoses i prompte ocupà les ribes exteriors del riu, comunicades amb l’illa per sòlids ponts.

            Entre els habitants d’aquella ciutat es distingia un gran guerrer anomenat Agmar, brau entre els braus i l’arquer més expert de tots els qui tenien el privilegi d’utilitzar aquesta arma. Ningú no podia comparar-se-li, ni de bon tros, en destresa i habilitat amb l’arc i les fletxes: era capaç d’enfilar una mosca a vint vares de distància! A més, cap dels altres arquers podia reunir la força suficient per a tibar el seu arc; per tot això i la seua rectitud i equitat era admirat i respectat per tots.

            Succeí que un dia qualsevol en què havia eixit  de bon matí a caçar al bosc, travessà el cel un gran ocell blanc i negre. Agmar l’apuntà amb el seu arc i el travessà amb una fletxa. L’au féu un espasme en l’aire i caigué recta com un fil. En arreplegar la peça, s’adonà que duia alguna cosa al bec; li ho llevà cuitosament i, aleshores, va veure que allò brillava d’una manera especial. Ben mirat semblava un floc de cabells, i de fet ho era. Aquells cabells exhalaven una fragància deliciosa i eren rossos, banyats de sol, com d’or.

            Agmar se’n meravellà. En la seua ment prengué forma la idea que la persona a qui pertanyia aquell floc de cabells devia ser la més bella i graciosa entre les dones i decidí anar a buscar-la.

            Com que no sabia cap on tirar, anà a veure Mushli, un vell molt savi que vivia a prop, en una cabanya al mig del bosc. Despertà el vell, que encara dormia, i en mostrar-li el floc de cabells, aquest li digué que allò pertanyia a una atlant, una raça estranya i canviant que hom no sap mai on para. De totes formes, continuà dient-li, les coses dels atlants tendeixen sempre a tornar a ells, així que pots nugar un cabell a la punta d’una de les fletxes, llançar-la a l’aire i potser ella te n’indicarà el camí.

            Així ho féu; isqué a una clariana del bosc, nugà un cabell a la punta d’una de les seues fletxes, la llançà a l’aire sense direcció i… la fletxa féu un revolt, es deturà en l’aire i agafà una direcció totalment diferent a l’impuls rebut.

           Agmar començà a córrer darrere la fletxa, que deixava una traça daurada i brillant al cel que anava esborrant-se a poc a poc.

        Dubtós, incert encara del camí que li calia prendre, llançà una vegada més, cap a munt, la fletxa per assegurar-se’n. La fletxa muntà més lluny d’on podia dirigir-se. En prendre l’impuls, en comptes de detenir-se i començar a caure, es disparà cap al mar tot descrivint un arc daurat que restà un moment al cel, caigué en l’aigua i s’enfonsà. No hi havia cap dubte: aquell era el camí. Però, com podria recórrer-lo?

          Pensava com s’ho podria fer, i així restà una bona estona, quan isqué quasi a la seua vora un gran peix malferit amb la fletxa que ell havia llançat a la boca i li l’espentà cap a ell; mirà alegrement Agmar i féu un parell de tombarelles.

           Agmar replegà la fletxa i hi va veure encara senyals de sang. Es va imaginar el que havia passat i saludà amb un somriure les alegres mostres d’agraïment d’aquell dofí.

          Mentre mirava el peixot i en reia les gràcies, pensà en veu alta.

        -Tant de bo que tu saberes com arribar a les canviants terres dels atlants!

          En aquell moment el dofí se submergí i tirà mar endins si jutgem pel deixat blanc que restava darrere.

          Al cap de poc temps tornà, però no ho féu sol, sinó acompanyat de sis dofins més, germans seus. Entre tots, jugant, espentaven una cosa blanca. En arribar prop de la vora, la llançaren a terra i Agmar va veure el que era: una gran petxina blanca i estriada de la grandària d’una petita barca que duia, nugades al voltant seu, set cordes grosses trenades amb algues. Els dofins botaven i clapotejaven fora de l’aigua fent un gran escàndol, i ell comprengué el que volien dir. Es col·locà dins la petxina i, de seguida, els dofins agafaren els caps de les cordes amb la boca i emprengueren el camí.

          L’estranya carrossa marina anava tan de pressa que quasi no tocava l’aigua. Una finíssima pluja d’esguits anava caient damunt d’ell, i les gotes que se li quedaven damunt descomponien els últims rajos d’un sol encès que es colgava en un horitzó moradenc, tot donant-li una lluïssor màgica.

          Els habitants del mar eixien a veure tan pintoresca carrossa marina i molts d’ells s’afegien al darrere formant una llarga comitiva que feia bullir la mar per allà on passava.

          Aterrà estrepitosament en un camp d’estranyes plantes que s’amagaren al primer moment i després anaren sortint a poquet a poquet. A mesura que s’alçava el dia, anaven desapareixent les bromes, i al vell mig d’una vall verda i resplendent començava a relluir una ciutat d’or que Agmar albirava des d’un dels turons que envoltaven aquella vall.

          Un atapeït bosc s’estenia entre ell i la ciutat. D’un primer cop d’ull no veié cap camí; buscà i buscà però no en trobà cap. Vorejava el llindar del bosc en la seua recerca quan, de sobte, un gran animal amb les banyes ramificades passà prop d’ell. Agmar tenia fam i, ràpidament, l’apuntà amb el seu arc. Anava a disparar quan l’animal es deturà i el mirà fixament als ulls, amb una mirada tendra i suplicant. Restaren un moment així, home i bèstia mirant-se fit a fit; per fi, Agmar abaixà l’arma i el deixà anar. L’animal, mansament, girà cua i s’endinsà en el bosc per una entrada dissimulada en una espessa bardissa. Ell el seguí i, al cap de poc, es trobà al bosc en una espècie de túnel que s’esmunyia per l’arbreda. Davant d’ell sentia les petjades ràpides del seu amic de les banyes esveltes que en poc temps es perderen.

          Isqué al capdavall del bosc i, davant seu, trobà una muralla de gran alçada que rodejava la ciutat. Una de les portes, tanmateix, era oberta i per allí entrà Agmar. Al moment, un pollastre d’or que hi havia dalt d’una columna va cantar delatant la seua presència. De seguida una colla d’homes forçuts i grans com ell el rodejà i no li donà ocasió de defensar-se. El portaren per llargs corredors i amples sales daurades fins arribar a presència del rei.

          El reia duia al cap un gran turbant de color grana ornat amb un ocell, i vestia alegres sedes que no aconseguien canviar el seu posat trist i seriós. Sense moure un sol múscul de la cara, li preguntà quin era el motiu de trobar-se allí i com havia pogut arribar-hi. Agmar relatà el seu viatge màgic i explicà el motiu que l’havia dut a aquelles llunyanes terres: anava a la recerca d’aquella a qui pertanyia aquell floc de cabells. Mentre deia això, s’havia tret els cabells d’una petita bossa de vellut on els portava i els mostrava sobre la mà oberta.

          El rei i els seus consellers se li acostaren amb els ulls desorbitats; un gran gest de sorpresa deformava les seves cares. No podien donar crèdit al què veien! Aquell era el floc de cabells de vida de la seua filla!

           -Com… com l’has trobat? -preguntà el rei.

       -El duia un ocell blanc i negre al bec, molt lluny d’ací; no sabria dir-vos en quina direcció.

        -Ací no hi ha direccions, foraster. Qualsevol direcció és totes les direccions -digué el rei amb un to enigmàtic.

          El rei el conduí després a la cambra de la seua filla, plena de metges i senyaladors que es barallaven defensant cadascú el seu remei, quin de tots més estrambòtic. Els féu eixir a tots d’allí i hi restà sol amb Agmar, el qual s’havia quedat bocabadat mirant aquella princesa blanca, esmorteïda, amb els cabells llargs i daurats esbullats pels llençols, tan blancs com ella. Era molt més bella del que ell havia imaginat. Duia una capseta vermella de cristall tallat penjant al coll. El rei li l’assenyalà i li digué quasi a cau d’orella:

          -Has de ficar-hi els cabells.

          Així ho féu i, immediatament, un puntet de color, petit però suficient, pujà a les seues galtes. Allò era el senyal de vida. Com es va posar el rei de content! Plorava en silenci d’alegria i no sabia com agrair a aquell estranger que li haguera tornat el que més estimava.

          Restaren allí una bona estona fins que la princesa es despertà. Obrí els ulls blaus com un cel de migdia.

         -Què… què m’ha passat? Quant de temps he dormit? -preguntà espavilant-se.

           El rei li explicà breument el què li havia passat i després li digué:

        -Aquest cavaller és qui ha rescatat els teus cabells de vida. Ara descansa, estàs molt dèbil.

        -Gràcies, cavaller -digué amb veu tremolosa la princesa Amira, que així és com es deia; i provà d’esbossar un lleu somriure, però tornà a perdre el coneixement de tan dèbil com estava. El rei i Agmar la vetlaren fins que tornà a despertar-se; aleshores li feren beure un brou reconstituent, i allò féu que recuperara una mica les forces.

         Es retiraren d’allí i Agmar s’instal·là al palau. Havia de superar tres proves per tal de fer-se mereixedor de la princesa.

          El rei pensà que aquell qui s’esposara amb la seua filla havia de ser el més fort, hàbil i intel·ligent dels homes; així que la primera de les proves era batre’s successivament amb els tres cavallers més forts i braus de la cort del rei.

       Els atlants, raça d’homes forts i pregona saviesa, també eren orgullosos i menysprearen la força de l’estranger. S’enfrontaren amb l’espasa, l’arc i la llança. També en jocs de cavallers com els escacs i els daus. En totes les proves de força, habilitat i intel·ligència, poc o molt els va superar, a tots tres, i va despertar la sorpresa i admiració de tota la gent. Havia superat la primera prova!

          La princesa se n’alegrà molt i li donà un anell com a prova d’amor; a més, aquell anell, en mostrar-lo, li obriria totes les portes del palau, i podria parlar amb ella sempre que volguera.

          El reia considerà que aquell que s’haguera de casar amb la seua filla havia de ser capaç d’aconseguir qualsevol cosa per impossible que semblara. Així que, com a segona prova, li manà que abastara un núvol i el portara a la seua presència.

         Agmar es veié desbordat per allò. Com ho podria fer? Un núvol era una cosa inabastable, o almenys així ho creia ell. Al cap de tres dies expirava el termini que li havien donat; així que hauria d’afanyar-se. El primer dia se’l passà cavil·lant com podria portar un núvol a presència del rei. No hi trobà cap solució. A la nit, quan els grills canten i la lluna fa clares les idees, anà a veure Amira, que en aquelles hores serenes escrivia cançons i poemes, i li contà l’afer que l’angoixava. La princesa, que era molt eixerida i desperta, li digué que així com un peix s’agafa amb una xarxa amb els forats més petits que el peix, perquè aquest no puga escapar-se’n potser també, amb una xarxa amb els forats tan petits que ni un tros de núvol poguera esmunyir-se’n, podria fer-lo presoner.

          -I com trobaré aqueix filat? -digué Agmar desolat.

        -Això no és problema; jo manaré teixir-lo -contestà ella-. Ara -continuà- només ens resta salvar un obstacle: els núvols són viatgers d’altura.

         -D’això m’encarregue jo; si tu fas la xarxa, jo agafaré el núvol -va dir Agmar.

         La princesa convocà aquella nit mateixa les seues criades i els digué que anaren a tots els telers i cases de les teixidores i els notificaren que, a primera hora de l’alba, havien de ser allí al palau. Així es féu. A primera hora del matí s’havia congregat al palau un exèrcit de teixidores.

        Agmar, per la seua part, isqué al camp de matí i al cap de poc d’estar a l’aguait, enxampà un colom amb les seues arts caçadores. L’agafà entre les mans i li digué:

          -Avisa el teu rei i tots els coloms desvagats de l’illa que compareguin ací mateix a tot estirar a l’alba de demà. Si no ho fan així, no deixaré un colom viu a l’illa.

          Entretant, durant tot el dia anterior i la nit, la totalitat de les teixidores de la ciutat havien estat ocupades a teixir una xarxa immensa amb un fil tan subtil que era pràcticament invisible, i tan compacte que ni el núvol més fugidor podria escapolir-se’n.

          Tot estava ja dispost, sols calia esperar un núvol. El matí s’estava alçant clar i per cap banda es veien rastres de núvols. El sol caminà llargament pel cel i tot el dia estigueren expectants amb els ulls fixos en l’altura sense resultat. La vesprada ja queia i quasi havien perdut l’esperança, quan un núvol escadusser aparegué per l’horitzó en direcció a l’illa. La tensió augmentà enormement; no es podia fallar, era l’única oportunitat. L’esperaren a joca dalt d’un penyal. Anava baixet i quan passà a la seua altura… amb la rapidesa del llamp li caigueren damunt i el tancaren amb un no res. Anava una mica despistat, aquell núvol, buscant el seu ramat i no tingué temps de res.

          Així, doncs, Agmar entrà al palau acompanyat d’un vol de coloms que pinçaven en els becs una cosa invisible que es bellugava. Quan fou en presència del rei manà que tancaren portes i finestres amb pany i clau. Així es féu, Aleshores amollà el núvol que ja rebufava. Tots es quedaren atònits; semblava una empresa impossible, però Agmar hi havia reeixit: Havia capturat un núvol.

          Passà algun temps fins que el rei rumià la tercera de les proves. La seua filla hauria de casar-se amb algú que li poguera oferir una gran fortuna. Com que l’estranger no tenia possessions ni riqueses en aquell regne, el rei digué que podia suplir-les portant-li la mare de les perles. Hi hagué un murmuri general en la sala del tron on es trobaven; uns i altres xiuxiuejaven entre si, i a trossos i mossos, d’ací i d’allà, Agmar pogué saber que es tractava d’una perla llegendària, com un puny de grossa, que pertanyé en altre temps a la reina i que aquesta, abans de morir, l’havia llançada al mar maleint aquell qui gosara posseir-la una altra vegada.

          Se li acudí que potser aquella nit sense lluna una perla com un puny fóra un punt brillant en el mar, i carregat amb una barca lleugera enfilà cap a una propera platja on podria botar-la. Ja hi arribava quan el sorprengué l’espectacle més extraordinari que mai els seus ulls havien contemplat: tres cavalls blancs com la més blanca arena del desert i lluents com un sol sorgiren de les entranyes del mar. Corretejaren un poc per la platja i les seues crineres llarguíssimes voleiaren al vent com la més gràcil de les palmeres. Semblaven contents i barbotejaven sons en una llengua inintel·ligible. Agmar contemplava aquella increïble escena amagat entre els matolls. En un moment determinat, un d’ells, el més bell i de crineres més llargues, s’atansà a un arbre corcat i en tragué alguna cosa que semblava una pinta. La donà a un dels altres cavalls i aquest, pinçant-la amb les dents, començà a pentinar-li les llargues crines. Agmar volgué acostar-s’hi un poc més, però en moure’s trencà una branca seca i els cavalls desaparegueren en el mar, avisats pel cruixit.

          Quan s’acostà al lloc on un moment abans eren els cavalls, trobà en terra un objecte que havien abandonat en la precipitada fugida. Era la pinta. Semblava d’os i tenia uns estranys caràcters de nacre encastats.

         Se la passà pels cabells i llavors ocorregué una cosa extraordinària: del mar tornà a eixir el cavall de les llargues crineres i, presentant-se mansament davant d’ell, li digué:

          -Sóc Ilmarinen, sobirà dels cavalls del mar i estic a la vostra disposició, senyor.

         Agmar pensà que el senyor dels cavalls del mar en devia saber tots els secrets; així que li digué:

        -Dus-me ací la mare de les perles.

        -Això no és possible, senyor; la desgràcia caurà sobre aquell que la toque.

        -Doncs no la toques, però dus-la ací -ordenà rotundament Agmar.

        -Així es farà, senyor. Que el destí sigui benèvol amb vós!

         Tornà a ficar-se al mar i, al cap de poc, aparegué amb una espècie de cistella trenada amb algues als llavis. Dins relluïa alguna cosa. Realment era la joia més preciosa que Agmar havia vist mai; tingué la temptació d’agafar-la entre les mans però recordà les paraules d’Ilmarinen i en desistí.

         -Desitges alguna cosa més, senyor?

         -No, pots retirar-te.

          El cavall se n’anà i ell guardà la pinta entre la seua roba. De matí portà la cistelleta al rei. La princesa era amb ell i l’advertí que no la tocara, que la llançava altra vegada al mar, que estava maleïda. També Agmar li ho digué. La prova ja havia estat superada i aquella perla no li portaria cap bé. Ell no en féu cas i agafà la perla entre les mans amb el gest i la mirada plens d’avarícia, tot desobeint l’advertència. En aquell moment, el cel es féu negre i, de colp, un brogit terrible l’esqueixà en dos; d’aquell trenc isqué un raig blau que pegà el centre de l’illa on féu un forat tan pregon que tocà el cor del monstre del qual l’illa era solament el llom mil·lenari. El monstre féu un bramul eixordador i després de grans convulsions, ferit de mort, començà a enfonsar-se en el mar.

          Agmar agafà la princesa per la mà i la va traure del palau que s’ensorrava per moments. Tragué la pinta, se la passà pels cabells i immediatament aparegué Ilmarinen, el rei dels cavalls del mar; muntaren al seu llom i desaparegueren per damunt les ones a tot córrer, abans que el remolí o la gran ona que s’estava congriant se’ls engolira per sempre.

           Cavalcaren tot un dia i, cap al tard, albiraren terra ferma. Quan arribaren a la riba, encengueren un foc i hi feren nit. L’endemà trobaren un riu prop d’allí i Agmar pensà que devia ser aquell que donava riquesa i benestar al seu poble. Cavalcaren per damunt d’aquelles impetuoses aigües fins arribar a la ciutat, que continuava igual que quan ell n’havia partit.

          El reberen com a un príncep i tot el món es quedà bocabadat contemplant aquella dama tan bella i amb els cabells tan clars i brillants. S’instal·laren en sa casa i tots els criats i esclaus reverenciaren la nova senyora i en quedaren molt contents.

         Prompte canvià l’estil de vida d’aquella casa. Quan superà el tràngol de la pèrdua del seu poble i sobretot de son pare, Amira ensenyà a llegir i a escriure als seus criats; no volia tenir ignorants al seu servei. També els ensenyà altres arts que aquell poble no coneixia massa bé: teixir teles precioses, pintar, dissenyar objectes màgics i tenir cura dels jardins…

         Visqueren feliços un llarg temps ell caçant i ella dedicant-se sobretot a escriure la història i gestes del seu desaparegut país, per tal que mai no s’esborraren del tot de la memòria dels homes. Tingueren dos fills, un xic i una xica, que foren l’orgull i l’admiració d’aquell poble; però heus ací que la felicitat és un bé efímer i la desgràcia caigué damunt aquella casa i aquell poble.

           Un dia clar de primavera en què el sol ja era alt i la lluna encara no s’havia retirat del cel, un raig de sol entrà per la finestra d’Amira, que en aquells moments es pentinava, jugà un moment amb els seus cabells i isqué reflectit per una altra finestra cap a la lluna, formant un triangle màgic de llum. Allà dalt, a la lluna, dormitava un ifrit, neguitejat per la llum del sol. Aquell raig l’acabà d’espavilar. Sentí curiositat de saber què podia ser allò que brillava tant a la terra, així que es transformà en una columna de fum i hi baixà. El raig de llum encara brillava en el cel; l’ifrit es convertí en un pardalet i volà cap a on naixia aquell raig. En arribar-hi i guaitar per la finestra, obrí la boca com un rap: mai no havia vist re paregut i no hauria pogut imaginar que tanta bellesa estiguera reunida en una sola criatura. S’hi estigué una bona estona tot meravellat i decidí que aquella dona havia de ser seua; després alçà el vol.

          L’ifrit disfressat, se les enginyà per ficar-se a les habitacions d’Amira mentre aquesta dormia; una vegada allí, la narcotitzà i l’agafà al braç; aleshores recuperà el seu aspecte d’ifrit, amb el cos blau, els ulls rojos, encesos com tions. Amb un sortilegi féu aparèixer una escala de foc que arribava fins a la Lluna, i per allí se’n pujà a grans camallades sense que ningú no el poguera seguir.

          Agmar sentí un gran defalliment, però s’hi sobreposà. Home de recursos, no es rendí i de seguida començà a pensar com podria rescatar Amira. Intentà diverses vegades, per distints mitjans, arribar a la Lluna, però no ho aconseguí mai. Desesperat, agafà el camí de la muntanya de foc.

           De lluny, se’n veia el resplendor al cel. Hi arribà de nit, que era quan podia trobar el seu únic habitant. Al peu de la muntanya, en una cova, vivia Yinni, un nanet ferrer que forjava tota classe d’objectes màgics.

           Agmar li encomanà tres fletxes ràpides com centelles que pogueren arribar fins a la Lluna. El nanet treballà durant tota la nit i a l’alba posà les tres fletxes damunt una taula de pedra per tal que el sol les besara en eixir; després s’amagà a la seua cova.

          Agmar esperà l’eixida del sol, i, després que aquest haguera banyat de llum les fletxes, les arreplegà. Eren tres fletxes negres, llises i amb la punta blava. Reprengué el camí, però no cap a casa sinó cap a la muntanya més alta que coneixia. Se’n pujà al cim, al qual arribà ja de nit. Esperà assegut en una pedra que arribara la mitjanit i aleshores preparà el seu arc. Apuntà al disc de la Lluna, que aquella nit era totalment redó, i llançà la primera fletxa; aquesta solcà el firmament negre com una guspira blava, i pegà en un costat de la Lluna. Aquesta sofrí una gran convulsió i semblava que anava a caure del firmament. Un riu blanc, lletós, començà a eixir de la ferida. Llançà la segona fletxa i pegà en la muntanya de plata de la Lluna, la que fa que tinga una llum platejada, i féu botar mil espurnes brillants que caigueren en aquell riu blanc que fluïa del costat. La tercera fletxa, en fi, travessà el disc de la Lluna i matà l’ifrit, que tenia el palau en el costat fosc de la Lluna. Aquest, en morir, exhalà un darrer sospir que provocà un huracà i que s’endugué pels aires a l’infinit del firmament aquell riu lletós ple d’espurnes brillants que ara coneixem per Via Làctia.

          La Lluna, ferida, es retirà del firmament, i durant una llarga temporada no hi hagué nit en aquesta terra. El sol cremava i cremava. Assecà els rius i les fonts; els arbres i les plantes es moriren i també els animals que no en pogueren fugir. Els homes, en veure tantes desgràcies, fugiren i abandonaren aquelles terres. Un mal dia caigué del cel una bola enorme de foc que acabà d’arrasar-ho tot. El temps, els vents i les pluges arrossegaren la bona terra i convertiren un país fèrtil i generós en un desert.

          Agmar, sentint-se culpable de la desgràcia del seu poble, es retirà cap a les muntanyes del nord, on va morir de tristor. La princesa Amira també va morir de tristor i solitud. La Lluna tornà a ocupar el seu lloc en el cel, però ja no era tota blanca; hi havia sobre la seua superfície  la silueta d’una dona que llegeix, perquè així havia mort Amira, llegint un poema al seu estimat.

          Alguns dels antics habitants d’aquesta terra, tornaren temps després i s’hi establiren; entre ells, els dos fills, d’ulls i cabells clars, d’Agmar i Amira. I per això els tuaregs tenen els cabells clars i la pell més blanca que la resta dels habitants del desert.

FI

PROPOSTA DIDÀCTICA-57

CONTE: L’origen del desert

EDAT: A partir de 6 anys

TIPUS: Fantàstic

ACTIVITATS:

1. Conte: L’origen del desert (Llegenda tuareg, Recollida per Carles Cano / Adaptació Imma Villegas) /Vocabulari /Conversa
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal
2. Cançó / Dansa: Eram sam sam (Popular), Zum, gali gali (Tradicional israelí)
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal i Musical
3. La Recerca: El tuaregs
   • Descoberta de l’Entorn,
   • Llenguatge Verbal, Plàstic
4. Activitat: Personatges fantàstics de les llegendes
   • Descoberta de l’Entorn,
   • Llenguatge Verbal
5. El Repte: Pobles que s’adapten a condicions adverses
6. Racó de l’escriptor: Al desert
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal
7. Taller: Potets de sorra de colors
   • Llenguatge Plàstic, Descoberta d’Un Mateix

 

a)Objectius:

• Escoltar o llegir el conte “L’origen del desert” (Llegenda tuareg)
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Aprendre i cantar una cançó amb gestos
• Buscar i compartir informació sobre els tuaregs
• Aprendre vocabulari sobre personatges fantàstics
• Recordar contes i llegendes de casa nostra
• Conèixer altre pobles que també s’han adaptat a situacions adverses
• Potenciar la imaginació en l’escriptura i el dibuix
• Desenvolupar la creativitat i exercitar la tècnica dels potets de sorra de colors

b)Desenvolupament de les activitats:

1. CONTE I CONVERSA

          Fem la lectura col·lectiva del conte llegint un fragment cadascú, o bé, en funció de l’edat dels infants, jo mateixa llegeixo o explico el conte tot ensenyant imatges. Per fer-ho més amè, puc utilitzar música de fons i imatges, per tal que ens ajudi a imaginar-nos-ho.

          A continuació faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès tot, i aclareixo el vocabulari. Tot seguit encetem una conversa a partir del què passa en el conte, i els demano que s’imaginin què farien si es trobessin enmig del desert, sols o acompanyats, perduts o no. Deixo que expliquin les seves experiències, idees, opinions… és molt important que s’escoltin entre ells, així poden fer-se preguntes els uns als altres.

          Qui és Agmar?, on viu?, per què se’n va de casa seva?, què busca?, qui l’ajuda?, què fa quan ho troba?, per què creus que el rei li fa superar tres proves?, creus que són adequades?, per què?, qui l’ajuda?, per què Agmar decideix disparar fletxes a la Lluna?, què haguessis fet tu?, per què s’asseca la terra fèrtil i es torna un desert?, tu hi viuries en un desert?, per què?

VOCABULARI

• Al·là: és el nom àrab de Déu en les religions abrahàmiques. En llengua catalana, se sol referir a Déu en l‘islam.
• verger: hort amb varietat de flors i arbres fruiters.
• salutífer: saludable, que porta salut.
• oratge: vent.
• conformat: organitzat segons una certa forma.
• sumptuós: que és molt luxós, d’una gran magnificència, molt ric.
• equitat: justícia natural.
• espasme: contracció tònica involuntària i persistent d’un múscul o grup muscular.
• llevar: alçar, aixecar, treure del lloc on jeu.
• exhalar: Despendre, emetre, expel·lir, un gas, una olor, etc.
• atlant: habitant de l’Atlàntida. Segons la mitologia grega, l’Atlàntida hauria estat una illa o un continent enfonsat sota les aigües en temps remots a causa d’un terratrèmol.
• nugar: nuar.
• iscar: partir (en valencià)
• espentar: estirar (en valencià)
• estriada: amb estries.
• esguit: esquitx (en valencià)
• broma: boira, especialment poc espessa. Núvol.
• albirar: veure de lluny alguna cosa, sense distingir-la bé.
• al llindar: a la vora, a tocar.
• bardissa: formació vegetal, sovint espessa i impenetrable, construïda especialment per lianes i per arbusts espinosos de fulla caduca entre els quals dominen l’esbarzer, l’aranyoner, l’arç blanc.
• esporuguit: amb por.
• eixida: sortida (en valencià)
• sortilegi: mot genèric que inclou tota mena d’accions tendents a utilitzar els poders dels esperits amb mitjans ocults als profans.
• ornat: adornat.
• eixir: sortir.
• bocabadat: admirat, sorprès, meravellat.
• esbullat: despentinat.
• vetlar: vetllar.
• esposar: prendre per marit o per muller.
• abastar: ésser capaç per grandària, alçària, potència d’arribar a alguna cosa.
• cavil·lar: pensar, rumiar.
• afer: cosa a fer d’una certa importància.
• esmunyir: lliscar, passar, escórrer-se, per una estretor.
• aqueix: demostratiu que, en contraposició a aquest, designa les coses i les persones que són més a prop de la persona que parla.
• aguait: acció d’aguaitar, estar a l’aguait. Sotjar, vigilar, especialment des d’un indret amagat, per sorprendre.
• desvagat: desenfeinat, ociós.
• subtil: d’una tenuïtat extrema. D’una primor, finesa, petitesa, extremes.
• vesprada: vespre, darreres hores de la tarda, incloent-hi el crepuscle vespertí.
• escadusser: que sobra, que resta solt, que no fa joc, respecte a un conjunt de coses que es compten, venen, disposen, etc.
• a joca: ajupit.
• botar: colpir, empènyer, posar.
• crinera: conjunt de pèls llargs que guarneixen el coll d’alguns animals.
• xic /xica: nen /nena (en valencià)
• ifrit: poderós tipus de dimoni a la mitologia islàmica.
• pardalet: ocell petit.
• rap: peix amb la boca molt grossa.
• nissaga: ascendència, casa, clan, descendents.
• narcotitzar: administrar un narcòtic, substància que, subministrada en dosis moderades, produeix un son profund, i en dosis més fortes, coma i convulsions.
• camallada: gambada.
• a corre-cuita: amb presses, sense dedicar-hi el temps degut.
• estar de dol: acció de guardar record i respecte per un familiar difunt.
• redó: rodó (en valencià)
• guspira: espurna, centella.

 

2. CANÇÓ AMB GESTOS / DANSA

Aprendrem una cançó amb gestos o dansa que ens parli del desert: “Zum, gali gali zum” (Tradicional israelí) i “Eram sam sam” (Popular)

 

ERAM SAM SAM

Cançó amb gestos

Popular

ERAM SAM SAM

(de genolls picar a la falda)

ERAM SAM SAM

(picar a la falda)

KULI KULI KULI KULI KULI                 (picar el cul)

ERAM SAM SAM

                                                          (picar a la falda)

(2 vegades)

 

ARABI ARABI                 (aixecar els braços i baixar-los fins a terra)

KULI KULI KULI KULI KULI               (picar el cul del company)

ERAM SAM SAM                               (picar a la falda)(2 vegades)

 

Zum Gali gali

Tradicional israelí

Zum gali gali gali zum

gali gali zum

gali gali gali zum

gali gali zum.

 

Pel desert va una caravana,

i una mona roba bananes.

 

Zum gali gali gali zum…

 

A l’oasi tothom descansa,

i la mona s’enfila a la branca.

 

Zum gali gali gali zum…

 

 

 

3. LA RECERCA: ELS TUAREGS

Per grups fan una recerca d’informació sobre els tuaregs, i preparen una posada en comú per compartir-ho amb els companys. Cada grup es pot encarregar d’una part: Situació, Societat, Llengua,… Per a la posada en comú poden utilitzar diferents tècniques com ara la dramatització, murals, música, PowerPoint, etc.

 

ELS TUAREGS

 

Els tuaregs són un poble nòmada amazic que habita al desert del Sàhara.

Situació

La seva població s’estén per cinc estats africans: Algèria, Líbia, Níger, Mali i Burkina Faso.

Societat

         L’estructura bàsica de la societat tuareg és el llinatge: grup de parents que reconeixen un antecessor comú. Els fills pertanyen al llinatge de la mare i l’hereten d’ella, però la llar s’estableix en els campaments del llinatge del pare. Cada llinatge pertany a una categoria social determinada i forma part d’una comunitat social o tribu. Els llinatges designen un líder, i el consell dels líders es designa entre els guerrers (els homes).

         La tenda és la seva llar. La dona ha de construir-la amb pells o teixits, i ella n’és la propietària. Les dones tenen autoritat en el campament, ja que l’home està sovint absent, en les seves activitats com a pastor, comerciant o guerrer. Generalment, la dona sap escriure i és més instruïda  que el seu marit, participa en els consells i assemblees del llinatge, i és consultada en els assumptes de la tribu.

        El festeig entre dones i homes solters, vidus o divorciats es realitza en llocs denominats ahal. Allà es conversa, es canta, s’interpreta música, es reciten poesies i es concerten cites d’amor. El matrimoni es realitza després que la dona ha acceptat un pretendent i ell la sol·licita al sogre, i li paga un dot, generalment en bestiar. La dona porta el seu bestiar personal a la nova llar i pot divorciar-se i casar-se amb un altre pretendent, si es considera maltractada per l’espòs.

 Religió

         Al llarg dels segles, han adoptat algunes idees de l’islam, en la mesura que això no es contradeia amb les seves pròpies creences, mantenint intactes el seu sistema de justícia i les seves lleis.

 Llengua

         La llengua dels tuaregs és del grup amazic, és a dir, de la família lingüística amaziga, i està dividida en vuit dialectes regionals. Tenen el seu propi alfabet: el tifinagh.

          La població estimada de persones que parlen llengües amazigues és de 25 milions, dels quals 1,2 milions es consideren tuaregs.

Actualitat

        El desenvolupament dels mitjans de transport moderns al Sàhara des de la segona meitat del segle XX, ha provocat el declivi de l’activitat comercial de les caravanes tuareg, i la sedentarització de part de la seva població a les grans ciutats del sud del desert.

         La marginació cultural i econòmica els ha portat a emprendre una lluita política i armada des dels anys 1960 i 1990, particularment a Mali i al Níger. Al gener del 2012, els tuaregs de  Mali van iniciar una nova rebel·lió i, a l’abril, van proclamar la independència de l’estat d’Azawad, al nord de Mali (que inclou les ciutats de Tombuctú, Kidal i Gao, declarada la capital), que fins ara no ha estat reconegut per cap país ni cap organisme internacional.

Les llegendes

         Per als tuaregs hi ha poques coses importants: el desert, que és casa seva; la llibertat, l’amistat i l’hospitalitat, que són sagrades; les estrelles i la lluna, que els serveixen de guia, i algunes poques coses més. Per això les seves llegendes ens en parlen tan sovint. 

Informació extreta de: Wikipèdia

4. ACTIVITAT: ELS PERSONATGES FANTÀSTICS DE LES LLEGENDES

      En aquesta llegenda, com en moltes d’altres, apareixen ésser estranys que no els trobem en la vida real: són els Personatges Fantàstics. De vegades són estranys, deformes o bé estrafets a partir de trossos de diferents éssers. Poden ser molt dolents i aleshores posen al protagonista tants entrebancs com poden, o bé molt bons i en aquest cas l’ajuden. Solen tenir màgia, o bé disposar d’objectes màgics.

NECESSITEM:

• Llapis i paper
• Colors o retoladors
• Tisores i cel.lo, blu-tack o velcro
• El text del conte
• Una mica d’imaginació

1-Primer: Busquem en el text els personatges fantàstics que hi surten per ordre d’aparició, en fem un llistat ajuntant el nom amb la imatge corresponent,  i després llegim les característiques de cadascun segons la descripció que en fa l’autor.

2-Si ho volem una mica més difícil: A partir de la descripció del text, cal que diguin, de cadascun, la característica  principal, el poder o objecte màgic, i si és bo o dolent. Amb tot això, entre tots deduïm de quin tipus de personatge fantàstic es tracta:

1. Bruixot o Bruixa
2. Dimoni o Geni
3. Drac o Monstre
4. Ésser Mitològic
5. Fada o Nimfa
6. Gegant o Ogre
7. Nan o Follet

 3-Si ho volem una mica més divertit: Recordem altres contes o llegendes que coneixem de casa nostra, i busquem altres personatges fantàstics similars,  dels diferents tipus. Cal dir-en el nom i la llegenda o conte a la que pertanyen, a més del tipus de personatge fantàstic que són.

PERSONATGES DEL CONTE PER ORDRE D’APARICIÓ:

1. AGMAR

• “En aquell temps poblaren la terra una nissaga de gegants, tan ben conformats com nosaltres, però que quasi ens doblaven la grandària.”
• “Entre els habitants d’aquella ciutat es distingia un gran guerrer anomenat Agmar, brau entre els braus i l’arquer més expert de tots els qui tenien el privilegi d’utilitzar aquesta arma.”
  • Característica: És molt gran i ben conformat
  • Poder: Força i habilitat
  • Objecte màgic: Arc i fletxes
  • Personatge Bo
  • Tipus: GEGANT
    • Personatge de les nostres llegendes: EL GEGANT DEL PI (La Llegenda del Gegant del Pi)

2. MUSHLI

• “Un vell molt savi que vivia a prop, en una cabanya al mig del bosc.”
  • Caracterísitca: És molt vell i savi
  • Poder: Saviesa
  • Objecte màgic: No
  • Personatge Bo
  • Tipus: BRUIXOT
    • Personatge de les nostres llegendes: L’ÀVIA REMEI (Conte: Els Remeis de l’àvia Remei), EN MER (Llegenda del monstre de Banyoles), NA MARGARIDA (Llegenda de la bruixa de la pinta d’or i altres llegendes de bruixes)
    • 

3. AMIRA

• “Aquella princesa blanca, esmorteïda, amb els cabells llargs i daurats esbullats pels llençols, tan blancs com ella, era molt més bella del que ell havia imaginat.”
• “Li donà un anell com a prova d’amor; a més, aquell anell, en mostrar-lo, li obriria totes les portes del palau.”
  • Característica: És molt bella i té els cabells llargs i daurats.
  • Poder: Intel·ligència
  • Objecte màgic: Anell que obre les portes
  • Personatge Bo
  • Tipus: FADA
    • Personatge de les nostres llegendes: NA BLANCA (Llegenda de les Dones d’Aigua), LA PRIMAVERA (Llegenda de les Nimfes de les Estacions)
    • 

4. ILMARINEN

• “Tres cavalls blancs com la més blanca arena del desert i lluents com un sol sorgiren de les entranyes del mar.”
• “Quan s’acostà al lloc on un moment abans eren els cavalls, trobà en terra un objecte que havien abandonat en la precipitada fugida. Era una pinta. En passar-se-la pels cabells aparegué a l’instant el cavall de llargues crineres.”
  • Característica: És un cavall molt blanc i lluent amb llargues crineres
  • Poder: Camina sobre el mar
  • Objecte màgic: Pinta que quan se la passa pels cabells apareix Ilmarinen
  • Personatge BO
  • Tipus: “ÉSSER MITOLÒGIC”
    • Personatge de les nostres llegendes: NA RUIXA MANTELLS (Llegenda de Na Ruixa Mantells, La sirena de Mallorca)

5. ILLA

• “Tocà el cor del monstre del qual l’illa era solament el llom mil·lenari. Féu un bramul eixordador i després de grans convulsions, ferit de mort, començà a enfonsar-se en el mar.”
  • Característica: Té forma d’illa, és el llom d’un animal que dorm
  • Poder: Fa un soroll eixordador i grans convulsions (terratrèmols) fins que s’enfonsa al mar
  • Objecte màgic: No
  • Personatge Dolent
  • Tipus: MONSTRE
    • Personatge de les nostres llegendes: EL DRAC (Llegenda de sant Jordi, Llegenda del monstre de Banyoles)
    • 

6. IFRIT

• “Aleshores recuperà el seu aspecte, amb el cos blau, els ulls rojos, encesos com tions.”
• “Amb un sortilegi féu aparèixer una escala de foc que arribava fins a la Lluna.”
  • Característica: Cos blau, ulls rojos i encesos com tions
  • Poder: Es transforma
  • Objecte màgic: Escala de foc
  • Personatge Dolent
  • Tipus: DIMONI O GENI
    • Personatge de les nostres llegendes: SATANÀS,  (Conte: Els Pastorets), EL DIABLE (Llegenda: Pacte amb el Diable)
    • 

 

7. YINNI

• “Al peu de la muntanya, en una cova, vivia un nanet ferrer que forjava tota classe d’objectes màgics.”
• “Agmar li encomanà tres fletxes ràpides com centelles que pogueren arribar fins a la Lluna.”
  • Caracterísitca: És un nan i viu en una cova a la muntanya
  • Poder: És ferrer i forja objectes màgics
  • Objecte màgic: Tres fletxes que poden arribar a la Lluna
  • Personatge Bo
  • Tipus: NAN O FOLLET
    • Personatge de les nostres llegendes: MINAIRÓ (Llegenda dels Miinairons del Pirineu i altres follets de la nit de sant Joan), EN PATUFET (Conte: En Patufet i els Cargols)
    • 
    • 

      Portada

      

      Títol

      

      Agmar

      

      El gegant del Pi

      

      Mushli

      

      L'àvia Remei

      

      Amira

      

      Dona d'aigua

      

      Ilmarinen

      

      Na Ruixa Mantells

      

      Illa

      

      Drac

      

      Ifrit

      

      Dimoni Satanàs

      

      Yinni

      

      Minairó

 

5. EL REPTE: Pobles que s’adapten al lloc on els toca viure

El poble Tuareg s’ha adaptat a viure al desert. Com ells, altres pobles s’han adaptat a condicions de vida igualment adverses. A veure si sabeu on i com viuen tots aquests pobles del món.

• Els africans
• Els indis
• Els inuit
• Els japonesos
• Els tuaregs
• Els víkings

 

1. Amèrica
2. El desert
3. Groenlàndia
4. Illes del Pacífic
5. El Pol Nord
6. La sabana

*SOLUCIONS:

1. Els diferents pobles africans s’han adaptat a viure a la sabana, que és un lloc molt àrid amb poca vegetació, i animals salvatges. Han construït les seves cases amb palla i fang, cultiven la terra, pesquen i també cacen, i es vesteixen amb robes fresques i acolorides.

 

 

2. Els indis són els pobles que vivien a Amèrica quan hi van arribar els colonitzadors europeus, és a dir, abans de Colom. Vivien en total contacte amb la natura, de la qual en treien l’aliment i a la que respectaven i estimaven. Van haver de lluitar molt perquè els nou-vinguts no reconeixien que aquelles terres originàriament eren seves, i els volien fer fora per la força.

3. Els inuit viuen al Pol Nord, i s’han hagut d’adaptar a unes condicions molt extremes de fred i neu, amb hiverns molt llargs i molts mesos de nit. S’abriguen amb pells dels animals que cacen per menjar, a l’hivern construeixen les seves cases de gel, i viatgen en trineus tirats per gossos o rens, que són animals adaptats a viure en aquelles condicions.

4. Els japonesos viuen en unes illes del Pacífic molt a prop del continent asiàtic, anomenades Japó, a tocar de la Xina. Han desenvolupat una civilització molt avançada, i construeixen cases molt boniques fetes de fusta i pedra, prou fortes per aguantar els terratrèmols, volcans i tsunamis de les illes.

5. Els tuaregs són un poble que viu al desert del Sahara. Com altres pobles del desert s’han hagut d’adaptar a condicions molt dures, amb molt poca aigua, temperatures molt altes de dia i baixes a les nits, i les temudes tempestes de sorra. Vesteixen amb túniques i turbants per protegir-se del sol, viatgen amb camells, que són animals que aguanten molt sense beure, i planten les seves tendes de roba al costat de l’oasi per trampejar les tempestes de sorra. Són nòmades, i es desplaces contínuament per trobar aigua i menjar, o comerciar amb altres pobles.

6. Els víkings provenen d’Escandinàvia, i van descobrir Groenlàndia, com ens conta la llegenda. El clima és dur, amb hiverns força freds, i no poden collir durant totes les èpoques de l’any, per això molts es dediquen a viatjar amb vaixells per descobrir noves terres i comerciar.

6. EL RACÓ DE L’ESCRIPTOR:

           Quan la Lluna se’n va, dolguda per les fletxes que li ha disparat Agmar, el sol asseca la terra i es torna un desert. Has estat mai en un desert?, anaves sol o qui t’acompanyava?, estaves perdut?, què vas sentir?, qui et va ajudar? Explica la teva experiència per escrit, o bé inventa’t una aventura que passi en un desert. Després, pots fer un dibuix per il·lustrar-lo, i comparteix-lo amb els teus companys.

 

7. TALLER: POTETS DE SORRA DE COLORS

          Escampem sal sobre un full de paper, i amb l’ajuda de guixos de colors pintem la sal d’un color. Després, cargolem el full com una paperina, i aboquem la sal de color en un potet de vidre transparent tot fent una capa, que no cal que sigui llisa sinó que pot fer muntanyetes, semblant a la sorra del desert. Podem fer capes de diferents formes i colors. En acabat, cal tancar bé el pot amb un tap de suro o bé amb un tros de roba subjectat amb una goma elàstica. Podem decorar-ho amb pedretes, etxines o cargols, que enganxarem amb cola blanca o pega forta a sobre el tap.

c)Material:

1. Per al conte i conversa:
   • Text del conte (un per a cadascú)
   • Imatges del conte
2. Per a la cançó-dansa :
   • Text de les cançons (un per a cadascú)
   • Música
3. Per a la recerca:
   • Internet, llibres, imatges, vídeos…
   • Cartolina, retoladors, tisores i pega…
   • Música, fotos, PowerPoint (opcional)
4. Per a l’Activitat:
   • Llistat i descripció dels personatges fantàstics del conte
   • Imatges dels personatges del conte
   • Cartellets amb els noms de personatges fantàstics
   • Imatges de personatges fantàstics de llegendes de casa nostra
5. Per al Racó de l’escriptor:
   • Boli i paper
   • Llapis i Colors
6. Per al taller:
   • Full de paper
   • Sal
   • Guixos de colors
   • Potets de vidre
   • Taps de suro o roba i gomes elàstiques
   • Pedretes, petxines o cargols
   • Cola blanca o pega forta