QUIQUERN

Llegenda inuit

Recollida per: Rudyard Kipling

 Adaptació: Imma Villegas

          Kadlu era un inuit (el que vosaltres anomenaríeu un esquimal) i la seva tribu, d’unes trenta persones en conjunt, pertanyia als tununirmiut, o sigui, traduint-ho, al “país que és darrera d’alguna cosa”. En els mapes, aquelles costes desolades s’anomenen Cala del Consell de Marina; però el nom inuit és millor, car aquella terra està, certament darrera totes les coses d’aquest món. Durant nou mesos allí no hi ha sinó gel i neu, i el torb segueix el torb sense parar, amb un fred del qual no pot fer-se càrrec qui no hagi vist el termòmetre almenys a divuit graus centígrads sota zero. D’aquests nou mesos en passen sis a les fosques; i això és el que ho fa més horrible. Durant els tres mesos d’estiu només glaça a la nit, i dia per altre, aleshores la neu comença a esvair-se als pendissos que miren al sud; alguns salzes baixos esclaten en borrons pilosos; alguna que altra sempreviva de les mudes sembla que vol florir; platges enteres de sorra fina i còdols rodons baixen a la mar lliure, i s’alcen pedres brunyides i vetoses roques damunt la neu gelada en forma de granulació. Però tot això passa en poques setmanes, i el feréstec hivern torna a cloure les clarianes de la terra, mentre a mar el gel puja i baixa, estrenyent-se, topant i esberlant-se, refregant-se i fent-se a miques i varant-se, fins que es gela tot plegat amb un gruix de tres metres, de la terra a l’indret on l’aigua és més profunda.
           Com a bon caçador, Kadlu tenia un bell nombre de fitores de ferro, ganivets de tallar neu, dards per caçar ocells, i moltes altres coses que fan la vida més fàcil allà dalt, enmig dels grans freds; i, a més, era el cap de la seva tribu, o bé, com diuen ells, “l’home que ho sap tot per pròpia experiència”. Això no li donava cap autoritat llevat de permetre-li, de tant en tant, aconsellar als seus amics que mudessin de terrenys de caça; però Kotuko ho feia servir per governar una mica els altres minyons (d’aquella manera mandrosa que és peculiar als grassos inuits), quan sortien de nit a jugar a pilota al clar de lluna o a cantar la Cançó de l’infant a l’Aurora Boreal.

            Però als catorze anys un inuit ja es considera un home, i Kotuko estava tip de fer llaços per caçar ocells feréstecs i guilles blaves, i encara més tip d’ajudar les dones a mastegar pells de foca i de ren (procediment que les ablaneix millor que res) durant tot el sant dia, mentre els homes anaven de cacera. Volia anar al quaggi, la Casa del Cant, quan els caçaires s’hi aplegaven per celebrar els seus misteris, i l’angekok (el fetiller) els esfereïa amb un deliciós terror, després d’apagar tots els llums, i se sentia l’esperit del Ren calcigant la teulada; llavors que es llança un dard al cor de la negra nit i es veu tornar tot amarat de sang calenta. Volia poder tirar les botes pesants damunt la xarxa, amb l’aire fatigat del cap de família, i jugar amb els caçadors quan anaven a veure’ls, a la nit, i es divertien amb una mena de ruleta improvisada, feta amb un pot d’estany i un clau. Eren a centes les coses que volia; però els homes fets es reien d’ell, i li deien:

               -Espera que hagis estat a la brega, Kotuko. Caçar no és pas sempre agafar peces.

            Ara que el seu pare acabava de posar nom al cadell, que seria per a ell tot sol, les coses ja brillaven d’altre manera. Un inuit no regala un bon gos al seu fill fins que el minyó ja sap una mica de menar els gossos; i Kotuko estava convençut que en sabia molt.
           Kadlu, Kotuko, Amoraq i el menudet que pernejava dins la caputxa de la mare, mastegant tot el dia bocins de greix de balena, vivien tan feliços com qualsevol família del món. Procedien d’una raça molt suau (un inuit rarament s’enquimera ), raça que realment ignorava la mentida i encara més el robar. Ja estaven contents de poder arrencar amb la fitora allò que era llur vida, al cor d’aquella fredor aspra i sense esperances; d’il·luminar-se el rostre amb untuosos somriures; de contar estranyes rondalles d’esperits i de fades, als vespres; de menjar fins que no podien més, i de cantar la inacabable cançó de les dones: Amna, aia, aia amna, ah! ah!, durant tot el llarg dia, a la claror de les llànties, mentre es cosien la roba i els arreus de caça.

             Però vingué un hivern terrible, i tot semblà conjurar-se contra ells. Els tununirmiut van tornar de la pesca anual de salmó, i van alçar les cases damunt dels gels primerencs cap al nord de l’illa de Bylot, preparant-se a sortir a l’encalç de les foques, tan aviat com la mar es glacés. Però la tardor (que vingué avançada), va ser molt dura. Tot el setembre fou un seguit de torbs que van rompre la llisa superfície de gel que plau a les foques, quan no tenia sinó un metre o un metre i mig de gruix, el llançaren terra endins i l’amuntegaren formant una gran barrera de vint milles d’amplada, plena de bocins, tires i caramells, damunt la qual era impossible de fer passar els trineus. La llinda del banc flotant d’on sortien les foques a pescar durant l’hivern, era potser a vint milles d’aquella barrera, i fora de l’abast dels tununirmiut. Així i tot, potser s’ho haurien manegat per passar l’hivern amb llur provisió de salmó gelat i de greix en conserva, afegint-hi el que arrepleguessin amb les trampes; però pel desembre un dels caçadors trobà una tupki (una tenda feta amb pells) on hi havia, gairebé mortes, tres dones i una noia,  que havien vingut amb llurs homes del Nord més llunyà, i veieren com ells morien esclafats entre llurs petits gussis de pells, embarcacions fetes per a caçar, mentre cercaven el narval, de banya llarga i única. Kadlu, naturalment, no pogué fer altra cosa sinó distribuir les dones entre les cabanes d’aquell poblet hivernal, car mai un inuit no es nega a partir-se el menjar amb un foraster, perquè no sap quan li escaurà a ell de demanar-lo. Amoraq es quedà la noia, que tenia uns catorze anys, perquè l’ajudés amb les feines de casa. Judicant per l’aire de la seva punxeguda caputxa, i pels dibuixos en forma de diamant llargarut que duia a les blanques polaines de pell de ren, van suposar que era filla de la Terra d’Ellesmere. No havia vist mai casseroles de metall, ni trineus amb fusta de tallar gel; però a Kotuko, el minyó, i a Kotuko, el gos, els agradava força.

            Els gossos, malnodrits, mossegaven i grunyien als passadissos, mirant-se feréstegament les fredes estrelles, i flairant l’aspre vent, una nit i una altra. Quan els udols cessaven, el silenci tornava a caure, tan sòlid i feixuc com una massa de neu que el torb avia contra una porta, i els homes sentien el batre de la sang en els estrets canals de l’orella i el colpejar del cor, que ressonava fort com el timbal que els fetillers toquen sobre la neu. Una nit, Kotuko, el gos, que quan duia els arreus havia estat més malhumorat que de costum, féu un bot i tocà insistentment el genoll de Kotuko. El minyó l’amoixà, però el gos anà empenyent, igual que cec, cap endavant, mansíssim. Aleshores Kadlu es desvetllà, i agafant-li el cap feixuc, semblant al d’un llop, li mirà fit a fit els ulls vidriosos. El gos gemegà i es posà a tremolar entre els genolls de Kadlu. El pèl se li eriçà al voltant del coll, i grunyí com si un foraster fos a la porta; i després lladrà alegrement, i es rebolcà a terra, i començà a rosegar una bota de Kotuko, igual que un cadell.

            -Què li passa? -digué Kotuko, que començava a tenir por.

            -És que té el mal -respongué Kadlu-, el mal dels gossos.

            Kotuko, el gos, alçà el morro i es posà a udolar.

            -No ho havia vist mai. I què farà ara? -digué Kotuko.

          Kadlu arronsà una espatlla i travessà la cabana per cercar la seva fitora més esmolada i curta. L’enorme gos se’l mirà i llançà un altre udol i lliscà pel passadís cap a fora, mentre els altres gossos s’enretiraven a banda i banda, per obrir-li ample pas. Quan va ser fora, damunt la neu, lladrà furiosament, com si seguís el rastre d’un bou almesquer i, bo i lladrant, fent salts i cabrioles, va desaparèixer. No tenia pas hidrofòbia, sinó simplement, follia. El fred i la fam i, sobretot la foscor, li havien fet perdre el cap; i quan la terrible malaltia dels gossos apareix entre els que formen l’estol d’un trineu, s’escampa igual que foc. Al següent dia de caça un altre gos emmalaltí, i Kotuko el matà de seguida, veient que mossegava i forcejava entre els arreus. Després el gos negre que feia de segon, i que abans havia estat capdavanter de la colla, tot d’una es posà a lladrar com si anés a l’encalç d’un ren imaginari, i quan el van deixar anar del pitu, es precipità contra un gran munt de gel, fugí com ho havia fet el gos que el dirigia, amb els arreus penjant. Després d’això ja ningú no volgué sortir amb els gossos. Els calien per a una altra cosa, i ells prou que ho comprenien; i malgrat d’estar lligats i rebre llur menja de mans dels amos, se’ls veia als ulls la desesperació i la paüra. Per empitjorar les coses, les velles van començar a contar històries d’esperits i a dir que havien vist les ànimes dels caçadors morts aquella tardor, profetitzant tota mena de coses horribles.

            Més que res Kotuko va sentir la pèrdua del seu gos, car, malgrat que un inuit  mengi enormement, també, quan cal, sap dejunar. Però la fam, el fred i les intempèries van anar minant-lo, i va començar a sentir veus dins del seu cap, i a veure gent que no era al seu davant i que tenia fora de l’abast dels seus ulls. Una nit (quan acabava de treure’s la sivella, després de deu hores d’aguait damunt un dels forats de foques, dels que s’anomenen cecs, i se’n tornava al poblet, amb pas insegur, molt feble, gairebé desmaiat), s’aturà per recalcar-se d’esquena contra un penyal que per atzar s’aguantava com les roques balderes en un sol punt sortit del gel. El pes del minyó va alterar-ne l’equilibri, el penyal rodolà feixugament, i mentre Kotuko feia un salt de costat per evitar-lo, va lliscar cap a ell, bo i xisclant i xisclant pel pendís de gel.

            Allò ja bastava a Kotuko. L’havien pujat en la creença que cada roca o penyal tenia el seu amo (el seu inua),  i que era, generalment, un ésser semblant a una dona amb un sol ull, anomenada tornaq, i quan una tornaq volia ajudar un home li rodolava darrera sortint de la seva casa de pedra, i li preguntava si la volia prendre com a esperit protector. (Durant el desglaç d’estiu les roques i penyals que el gel aguanta rodolen i llisquen per la superfície de la terra; això us explicarà d’on sortí la idea de les pedres vives). Kotuko sentí com la sang li batia a les orelles (talment ho havia sentit durant tot el dia), i pensà que era la tornaq de la pedra, que li estava parlant. Abans d’arribar a casa ja estava ben segur que hi havia tingut una llarga conversa, i com que tots els seus creien que allò era possible, ningú no el va contradir.

            -M’ha dit: “Salto avall, des del meu indret en la neu” -repetia, cridant, Kotuko, amb els ulls enfonsats, inclinant-se dins la cabana mal il·luminada-. M’ha dit: “Jo seré el teu guia”; i després: “Et duré als millors forats que fan les foques”. Demà sortiré i la tornaq em guiarà.

            Després entrà l’angekok, el fetiller del poble, i Kotuko li repetí la mateixa contalla, que amb la insistència no perdé gens.

            -Segueix els tornait (els esperits de les pedres), i ens tornaran a dur menjar -digué l’angekok.

          La noia del Nord, que havien recollit, ja feia dies que s’estava ajaguda vora la llàntia. A penes menjava i encara parlava menys; però quan Amoraq i Kadlu, l’endemà, van posar-se a carregar i a lligar un petit trineu de mà per a Kotuko, i el forniren amb tots els estris de caça i amb tant de greix i carn de foca gelada com van poder, ella agafà la corda d’arrossegar el vehicle i es posà dreta, amb aire resolut, al costat del minyó.

          -La teva casa és la meva -digué mentre el petit trineu  amb patinadors d’os cruixia i lliscava, insegur, darrera d’ells, en la terrible nit àrtica.

            -La meva casa és la teva -digué Kotuko-; però penso que tots dos anirem a raure a Sedna.

          Sedna és la Dama de Sota Terra, i els inuit creuen que  tothom que es mor ha de passar un any al seu horrible país, abans d’anar-se’n a Quadlipamiut, l’Indret de Benaurances, on no glaça mai, i on els grassos rens s’acosten, trotant, quan un els crida.

             Els del poble cridaven:

         -Els tornait han parlat a Kotuko!… Li ensenyaran el gel lliure… Ens tornarà a dur foques per a tots!

          Però aviat les veus van esvair-se en la glaçada i buida tenebra, i Kotuko i la noia s’acostaren, espatlla contra espatlla, estirant la corda o empenyent el trineu gel enllà, cap a la Mar Polar. Kotuko s’entestà a creure que la tornaq de la pedra li havia aconsellat d’anar cap al Nord, i cap al Nord anaren, sota la constel·lació de Tuktuqdjung, el Ren, que nosaltres anomenem Ossa Major.

             Quan es cansaven, Kotuko construïa el que els caçadors anomenen una mitja casa: una petitíssima cabana de neu, on es ficaven, d’allò més estrets, portant la llàntia de viatge, i miraven de desglaçar la carn de foca que duien. Havent dormit, emprenien novament la marxa: unes trenta milles diàries per no atansar-se al Nord sinó deu milles. La noia anava sempre silenciosa, però Kotuko es murmurava coses entre ell, i de vegades es posava a cantar cançons que havia après a la Casa del Cant (cançons sobre l’estiu, els rens i els salmons), totes d’hòrrida inoportunitat en aquella estació. Deia que havia sentit la tornaq com li parlava amb reganys, i el minyó corria furiosament fins a topar amb un munt de gel, retorçant-se els braços i cridant en un to amenaçador. En realitat, Kotuko, aleshores, gairebé havia perdut l’equilibri mental, però la noia estava segura que el guiava un esperit protector i que tot s’acabaria feliçment. No tingué, doncs, cap sorpresa quan, a la fi de la quarta jornada, Kotuko, amb els ulls brillants com dues boles de foc, li digué que la seva tornaq els seguia a través de la neu, en forma d’un gos amb dos caps. La noia mirà vers on el minyó signava, i li semblà veure quelcom que s’esmunyia cap a un barranc. No era, certament, una forma humana, però tots sabien prou bé que els tornait s’estimen més d’aparèixer com óssos, foques i altres animals.

            Potser allò era el mateix Fantasma Blanc de l’Ós de les Deu Potes, o qualsevol altra cosa, car Katuko i la noieta tenien ja tanta fam, que els ulls els enganyaven. No havien caçat res amb les trampes, ni havien descobert cap rastre de caça, d’ençà que sortiren del poble; llurs provisions tot just els durarien una setmana, i s’acostava un nou torb. Al Pol una maltempsada pot durar deu dies sense parar, i mentrestant és segura la mort per al qui es trobi fora de casa. Kotuko construí una casa de neu, de cabuda suficient per a posar-hi el trineu de mà (car mai un no ha de separar-se de la seva menja), i mentre donava forma al darrer bloc que serveix de clau de la volta, veié quelcom que l’estava mirant des d’un abrupte munt de gel, a una milla de distància. L’aire era tot encalitjat, i aquella cosa fantàstica semblava tenir dotze metres d’amplada i tres d’alçada, amb deu metres de cua, i una forma de contorns trèmuls i indecisos

            La noia també ho veié; però, enlloc de posar-se a cridar esfereïda, digué baix baixet:

            -Això és Quiquern. Què passarà?

            -Em parlarà -digué Kotuko.

                    Però mentre ho deia, el ganivet amb què tallava el gel li tremolà als dits, car, per molt que un home cregui que és amic d’esperits estranys i lletjos, rarament li plau que els seus mots es confirmin. De més a més, Quiquern és el fantasma d’un gos gegantí, sense gens ni mica de pèl; se suposa que viu a la part més remota del Nord i que va errant pel país quan han de passar coses. Tant poden ser coses agradables com desagradables, però ni als fetillers no els plau parlar de Quiquern. Ell és que dóna la follia als gossos. Com l’Ós Fantasma, té diversos parells de potes sobreres (sis o vuit parells); i, certament, aquell ésser fantàstic, movent-se amunt i avall dins la boira, tenia moltes més cames que no en calen a un gos de carn i ossos. Kotuko i la noia van córrer a aixoplugar-se dins la cabana, i s’hi arrauliren ben acostats. És clar que si Quiquern els hagués hagut de menester, n’hauria esmicolat el sostre damunt llurs caps; però la sensació que entre ells i la malvada tenebra hi havia un mur de pam i mig de gruix els era un gran consol.

                                   El torb esclatà amb un xisclar de vent que semblava el xiulet d’un ferrocarril, i durà tres dies i tres nits sense variar ni mica ni atenuar-se lleument ni un sol minut. Kotuko i la noia procuraven mantenir encesa la llàntia que aguantaven entre els genolls; mastegaven tebis bocinets de cran de foca i miraven com el negre sutge s’apilava al sostre: això durant setanta hores inacabables. La noieta féu recompte del menjar que encara els quedava al trineu: no n’hi havia sinó per a dos dies. I Kotuko es mirà les puntes de ferro i els lligams (fets amb tendons de ren) de la seva fitora, de la llança especial per a foques i del dard per a caçar ocells. No podien fer res més.

            -Aviat anirem a Sedna… molt aviat -murmurà la noieta-. D’ací a tres dies no podrem fer sinó ajeure’ns… i marxar. No farà res per nosaltres la teva tornaq? Canta-li una cançó d’angekok perquè vingui.

            Ell començà a cantar en el to altíssim d’udol que solen tenir les cançons màgiques, i de mica en mica el torb anà minvant. En ésser a mitja cançó, la noia s’estremí, i posà damunt el gel que formava el paviment de la cabana, primer la mà emmitenada, i després el cap. Kotuko la imità, i tots dos s’agenollaren, els ulls de l’un fits als de l’altre, i escoltant amb tota l’atenció de què eren capaços.

            -No anirem, ajaguts, a Sedna -digué Kotuko-. Això és el desglaç. La tornaq ens ha enganyat. Ens morirem.

            -Això no s’ha vist mai! -exclamà Kotuko, estupefacte-. No és pas el temps. Com pot ser que el gel es trenqui ara?

            -Vés seguint allò -cridà la noia, signant la fantàstica Cosa que, mig coixejant, mig corrent, s’allunyava en folla cursa davant d’ells.

         Van seguir estirant amb força el trineu de mà, mentre sentien, cada cop més pròxima, la sorollosa marxa del gel. A la fi, els camps que s’estenien a llur volt s’esberlaren per totes bandes, i les esquerdes s’obrien i petaven com les dents dels llops. Però allà on reposava la Cosa fantàstica, damunt una mena de baluard de vells fragments de gel escampats, d’uns quinze metres d’alçada, no es veia cap moviment. Kotuko s’avançà amb un salt furient, fent seguir la noia, i pujà arrossegant-se fins al peu del baluard. La veu del gel era cada cop més forta al seu entorn, però aquella fortalesa no es donava, i Kotuko, en mirar-se’l la noia, alçà el colze dret, bo i apartant-lo del cos: allò era el senyal dels inuit per indicar que han descobert terra, que és en forma d’illa. I, certament, era terra, allà on els havia menats aquella cosa de vuit potes que anava coixejant: algun illot de la costa, amb base granítica i platges sorrenques, cobert, enfundat i com disfressat pel gel, fins a tal punt que cap home no hauria estat capaç de distingir-lo de la massa gelada que surava pel mar; però, per sota, terra sòlida era, i no gel movedís!

          Aquella Cosa fantàstica havia desaparegut, i Kotuko parlava, excitat, del poder que tenia sobre els esperits, mentre s’arraulia vora la llàntia. Quan era al bell mig de les seves fantasies, la noia començà a riure, brandant el cos.

           Darrera d’ella, avançant  cautelosament pas a pas, es veien dos caps, un de ros i un de negre, els quals pertanyien a dos gossos que tenien l’aire més trist i avergonyit que hàgiu vist mai. L’un era Kotuko, i l’altre el gos negre que abans havia dirigit el trineu. Tots dos estaven grassos, amb bona salut, i completament guarits de la follia; però anaven acoblats d’una manera molt estranya. Ja recordareu que quan el gos negre s’escapà encara duia els arreus. Degué trobar Kotuko, el gos, i jugar-hi o barallar-s’hi, car el llaç que li passava a l’esquena se li enganxà amb els filferros de coure trenat que Kotuko duia al collar, i se li havia embullat tan fortament, que ni l’un ni l’altre no podien arreplegar la corretja amb les dents per separar-la, sinó que cadascú quedava amarrat de costat al coll del veí. Això, juntament amb la llibertat de caçar pel seu compte, devia haver contribuït a guarir-los la follia. Tenien el seny ben cabal.

          La noia empenyé els dos avergonyits animals cap a Kotuko, i, morint-se de riure, cridà:

          -Això és Quiquern, el que ens ha dut a la terra ferma. Mira les vuit potes i els dos caps!

         Kotuko tallà la corretja, deixant-los lliures, i tots dos se li llançaren als braços, el negre i el ros alhora, com volent-li explicar de quina manera havien recobrat el seny. Kotuko els passà la mà pels flancs, que s’havien arrodonit força i tenien el pèl ben lluent.

         -Han trobat menjar -digué, amb un somriure-. No em penso que hàgim d’anar tan aviat a Sedna. La meva tornaq ens ha enviat els gossos, i ja no estan malalts.

        Així que van haver fet les festes a Kotuko, els dos animals, que s’havien forçats a dormir, a menjar i a caçar plegats durant aquelles setmanes, s’abraonaren l’un al coll de l’altre, i hi va haver una bella batussa en la casa de neu.

        -Els gossos amb el pap buit no es barallen -digué Kotuko-. Han trobat foques. Dormim. No ens faltarà menjar.

        Era un encís poder tornar a menjar fetge de foca; omplir les llànties de greix, sense anar amb por, i veure com la flama s’alçava un metre en l’aire; però així que va fer-se el gel nou en la mar, Kotuko i la noia van carregar el trineu de mà, i el feren estirar pels gossos com no havien estirat mai en llur vida, tots anguniosos pel què hagués passat al poble. El temps seguia igualment impecable; però és més fàcil estirar un trineu carregat de bons queviures que no de caçar bo i morint-se de fam. Van deixar vint-i-cinc foques colgades dins el gel de la platja, i a punt d’ésser usades, i s’apressaren cap a la seva gent. Els gossos els mostraren el camí així que Kotuko els indicà què volia, i tot i no haver-hi senyal de ruta, al cap de dos dies ja cridaven la gent davant la casa de Kadlu. Només tres gossos els van respondre; els altres havien servit de minestra, i les cases eren totes fosques. Però quan Kotuko cridà: Oio! carn bullida!, algunes febles veus contestaren, i en cridar els habitants del poble cadascú pel seu nom, amb veu ben clara, no hi mancà pas ningú.

              -Ja veieu que la tornaq no s’ha oblidat de nosaltres -digué Kotuko-. Bufà el vent, el gel s’esberlà i les foques nedaren darrera els peixos esfereïts pel temporal. Ara, per arribar als nous forats que han fet aquelles foques no hi estarem pas dos dies. Que demà hi vagin els millors caçadors i portin les foques que jo he mort: vint-i-cinc colgades al gel. Quan les hàgim menjades en seguirem d’altres gel enllà.

          -I vosaltres, què fareu? -preguntà el fetiller, fent la mena de veu amb què acostumava a adreçar-se a Kadlu, perquè era el més ric dels tununirmiut.

             -Nosaltres ens farem una casa.

          I signà cap a la banda nord-oest de la casa de Kadlu, perquè és la banda on solen viure el fill o la filla casats.

FI

PROPOSTA DIDÀCTICA-55

CONTE: Quiquern

EDAT: Ganàpies (A partir de 6 anys)

TIPUS: Llegenda o narració històrica

ACTIVITATS: (Experiència realitzada amb alumnes de Primària)

1. Conte: Quiquern (Llegenda inuit recollida per Rudyard Kipling en El llibre de la jungla, Adaptació Imma Villegas) /Vocabulari /Conversa: Superació de les dificultats
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal i Musical
2. Audició: Braveheart (James Horner, Banda sonora de la pel·lícula) /Poema: “Angutivaun Taina, Cant del caçador que torna” (Recollida per Rudyard Kipling en El Llibre de la jungla), / Cançó : La noia del país del nord” (Bob Dylan /Albert Batista) / Dansa: Un esquimal perdut en el desert (Popular)
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix,
   • Llenguatge Verbal i Musical
3. La Recerca: Els esquimals
   • Descoberta de l’Entorn,
   • Llenguatge Verbal, Plàstic i Musical
4. Joc: Roda el món i torna al born
   • Descoberta de l’Entorn, Llenguatge Verbal
5. El Repte: Qui viu en aquesta caseta?
   • Descoberta de l’Entorn
6. Racó de l’escriptor: Un lloc en el món
   • Descoberta de l’Entorn i d’Un Mateix, Llenguatge Verbal
7. Taller: Construcció de cases d’arreu del món amb diferents materials
   • Llenguatge Plàstic

 

a) Objectius:

• Llegir col·lectivament una llegenda inuit, o escoltar el conte explicat amb titelles i imatges
• Escoltar i respectar les intervencions dels companys
• Llegir un poema d’esquimals, aprendre i cantar una cançó i una dansa d’esquimals
• Escoltar un audició i imitar la vida i les activitats dels esquimals amb expressió corporal i mímica
• Buscar i compartir informació sobre els esquimals
• Recordar altres llegendes d’arreu del món, Observar el mapa mundi i col·locar cada personatge al país corresponent
• Explicar per escrit alguna experiència o imaginar-se què faria en el cas de trobar-se en una situació límit com els protagonistes del conte
• Expressar-se i Desenvolupar la creativitat amb diferents tècniques i materials, per a crear diferents tipus de cases

 

b) Desenvolupament de les activitats:

 

1. EL CONTE / VOCABULARI / CONVERSA
   1. El Conte: Quiquern (Llegenda Inuit)

          Fem la lectura col·lectiva del conte llegint un fragment cadascú, o bé, en funció de
l’edat dels infants, jo mateixa llegeixo o explico el conte tot ensenyant imatges. Per fer-ho més amè, puc utilitzar música de fons i imatges, per tal que ens ajudi a imaginar-nos-ho.

B.Vocabulari

            A continuació faig preguntes de comprensió per veure si ho han entès tot, i aclareixo el vocabulari.

C.Conversa: Superación de les dificultats

Tot seguit encetem una conversa a partir del què passa en el conte, i els demano que s’imaginin què farien si es trobessin en una circumstància adversa extrema com els protagonistes del conte, o bé que ens expliquin les seves experiències si alguna vegada s’han trobat en una situació  semblant o similar. M’ajudo de preguntes, i procuro que expressin lliurement les seves opinions i vivències sobre el tema. És important que durant la conversa respectin el torn de paraules i s’escoltin entre ells, podent també fer-se preguntes i aclariments els uns als altres.

            Conversa: Per què en Kotuko i la seva amiga se’n van del poble?, què busquen?, com ho fan?, què fan els seus pares?, creus que han fet bé en Kotuko i la noia?, per què?, què haguessis fet tu?, t’has trobat mai en una situació adversa extrema com la dels protagonistes del conte?, què vas fer?, per què?, com et vas sentir?.

 

2. AUDICIÓ/POEMA / CANÇÓ / DANSA 

A.Audició:  Braveheart (James Horner, Banda sonora de la pel·lícula)

Podem escoltar aquenta música mentre mirem imatges d’esquimals, el lloc on viuen, com van vestits, a què es dediquen, com viuen, etc. Després tornem a escoltar la música però ara ens imaginem que som esquimals i ens movem lliurement per l’espai imitant la forma de vida d’aquests: Segons ens inspiri la música podem fer veure que anem en trineu o que patinem sobre el gel, cacem foques, etc. Segons l’edat dels infants puc anar fent suggeriments, o bé posar-me a fer-ho entre ells per tal de donar-los un model, deixaré que s’expressin lliurement i després demanaré que ens expliquin què feien. Per fer-ho més divertit, un fa la mímica i els altres han d’endevinar què fa, o bé per equips preparen una representació amb mímica i els altres han de respondre també amb mímica.

B.Poema: ANGUTIVAUN TAINA, Cant del caçador que torna, que els homes inuit solien cantar després de caçar les foques (Recollida per Rudyard Kipling en El Llibre de la jungla). Comentem el què vol dir i aclarim el vocabulari.

ANGUTIVAUN TAINA

Cant del caçador que torna

Els homes inuit solien cantar-la

després de caçar les foques

Recollida per Rudyard Kipling en

El Llibre de la jungla

Amb els guants endurits de sang presa,

amb les pells totes plenes de neu,

ja tornem, portant foques -les foques!-

de vora la riba del gel.

 

Ohé! doncs, Aua jana!, que els gossos

arrosseguen , lladrant, els trineus,

i les tralles pel vent espeteguen,

i tornen de la riba del gel.

 

L’hem seguida a l’indret on s’amaga,

l’hem sentida furgar sota el gel,

i la foca a l’aguait vigilàvem

de vora la riba del gel!

 

Quan eixí a respirar, prou la llança

ha brunzit, i hem occit de valent!

Ai, quin joc, quin occir, quina brega,

de vora la riba de gel!

 

Si en els guants tanta sang es congela,

sobre els ulls ja se’ns glaça la neu.

I tornem a la llar que ens espera,

de vora la riba de gel!

 

Ohé, doncs, Aua jana!, que els gossos

arrosseguen, feixucs, els trineus,

i les dones ja senten que tornen

els marits de la riba del gel!

 

C.Cançó: La noia del País del Nord (Bob Dyland, version en català: Albert Batiste)

 

CANÇÓ: LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD

Bob Dylan/ Albert Batiste

 

Si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna ‘m records a una noia d’allà,
ja fa temps que l ‘havia estimat.

 

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu,
quan el riu gela i l ‘estiu se ‘n va,
mira’m si té un jersei prou calent,
que l ‘abrigui dels crits que fa el vent.

 

Mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si fan rius juganers sobre els pits,
mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si els duu com sempre els he recordat.

 

No sé si encara em guarda record,
jo per ella he pregat molt sovint,
tan de nit en la meva foscor,
com de dia en la meva claror.

 

Bé, si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna ‘m records a una noia d’allà,
ja fa temps l ‘havia estimat.

D.Dansa: “Un esquimal perdut en el desert” (Popular)

UN ESQUIMAL

(POPULAR)

Un esquimal perdut en el desert
entonava cançons amb el seu banjo
per recordar el seu país
allà, on ell era feliç.

Barabadumba dumba dumba dumba dum,
barabadumba dumba dumba dumba dum.

He vingut d’Alaska, dubi dubi dubi dubi ua ua ua,
per això en aquest moment, ho passo malament,
degut a la calor i al bon temps.

Tenia un iglú molt petitó,
no hi havia mosquits, teranyines ni corcs.
El cel era blau les aigües també
ni gota de pols hi havia pel carrer.

Barabadumba dumba dumba dumba dum,
barabadumba dumba dumba dumba dum.

M’agrada el trineu, la foca i l’os, dubi dubi dubi dubi ua ua ua,
A mi m’agrada el peix, vestir-me amb tot de pells,
no vull veure més serps ni més camells.

Barabadumba dumba dumba dumba dum,
barabadumba dumba dumba dumba dum.

3. LA RECERCA: Els esquimals

            Per grups fan una recerca d’informació sobre els esquimals, i preparen una posada en comú per compartir-ho amb els companys. Cada grup es pot encarregar d’una part: Situació, Societat, Cultura… Per a la posada en comú poden utilitzar diferents tècniques com ara la dramatització, murals, música, PowerPoint, etc.

ELS ESQUIMALS

Situació:

            Els esquimals són originaris d’Àsia, però van haver d’emigrar a altres països. Per aquesta raó, viuen al Cercle Polar Àrtic, a les tundres del nord, una de les regions més fredes de la Terra. Les teories afirmen que el seu assentament en les regions més fredes del planeta va ser pel rebuig de què fossin objecte per part del indis americans fa 12.000 anys quan van arribar a Alaska des del nord-est d’Àsia i a través de l’estret de Bering.

            El poble inuit mostra una gran adaptació a la climatologia àrtica. Com habitants d’una àrea que cobreix més de 5150km, gaudeix d’un territori geogràfic major que qualsevol altre poble indígena a pesar de tenir una menor densitat de població. Durant l’hivern, les temperatures poden arribar als 50 graus centígrads sota zero, el que converteix aquesta zona en una de les més hostils de la Terra des del punt de vista meteorològic.

          El nombre d’habitants esquimals es troba aproximadament en uns 70.000, d’aquests: 32.000 habiten a Groenlàndia, 12.000 a Canadà, de 22.000 a 29.000 a Alaska i uns 1.000 a Sibèria. Les regions més habitades d’aquests països pels esquimals són: els EUA, dins de l’estat d’Alaska, d’on són natius;  Canadà, a la província pròpia de Nanayuk, encara que també n’hi ha que viuen als territoris de Terranova i Labrador (Nunatsiavut), també als territoris del nord-est (Inuvialuit) i Quebec (Nunavik), i a Dinamarca on són majoria a la regió autònoma de Groenlàndia.

Societat:

          Els esquimals són pobles indígenes que habiten en llocs molt freds, aquestes baixes temperatures que tenen que suportar són les que defineixen el seu caràcter peculiar i el seu conegut estil de vida: la forma de les seves cases, la seva vestimenta… Això ha produït que els esquimals hagin d’adaptar-se a les circumstàncies del seu entorn. Encara que no pertanyen activament a cap nació, és un poble pacífic, acollidor i solidari.

          El seu estil de vida és nòmada, és a dir, que es desplacen d’un lloc a un altre, sense residència permanent, sobretot als mesos d’estiu, perquè segueixen les migracions dels animals que cacen.

        La vida en aquest indret del planeta és difícil, però malgrat el rigor del clima, la perillositat i la duresa de les condicions de vida d’aquesta regió, els inuit han desenvolupat sistemes de supervivència des de fa segles i són un exemple de societat, ja que s’enfronten a les dificultats i continuen endavant.

Cultura:

          La dieta inuit tradicional es compon de peix, foques, balenes i altres mamífers marins, dels quals es mengen la seva carn cuita, dessecada o congelada. Les foques constitueixen el principal aliment hivernal i el seu recurs més preuat. Proporcionen menjada per als gossos, vestits i materials per a confeccionar botes, tendes de campanya i cordes per als arpons, i també com a combustible lluminós i calòric. A l’estiu cacen els caribús a l’interior d‘Alaska i Canadà. En menor mesura també es proveeixen d’óssos polars, guineus, llebres i ocells àrtics, sobretot aus marines. La caça major, com la balena, la morsa i el caribú exigeixen expedicions de caça superiors a les que estan a l’abast de qualsevol grup de parentiu. Moltes famílies observen un cicle estacional de caça i pesca que els duu d’un extrem a un altre del seu territori habitual; durant el trajecte, i realitzen intercanvis comercials amb altres grups.

           Els iglús (les cases dels esquimals) són de dos tipus: tendes de pell de morsa o de foca per a l’estiu, i cases construïdes amb blocs de gel recoberts de pells per a l’hivern. Dins de la casa de gel la temperatura no baixa més dels 0 graus, temperatura a la qual es gela l’aigua.

           Les formes tradicionals més importants de desplaçament són el kayac, l’oomiac i el trineu de gossos. El lleuger i mariner kayac és un vaixell de caça, semblat a la canoa, construït sobre una armadura de fusta, totalment recoberta amb pell de foca, excepte una obertura rodona central en la que va assegut l’únic ocupant. Per a les expedicions baleneres, així com per transportar a les famílies i les mercaderies,  s’utilitza l’oomiac, un vaixell més gran i obert d’uns 9 m de longitud i 2,4 m d’ample,  construït també sobre una armadura de fusta recoberta de pell de morsa. El trineu, llançat per un conjunt del gossos esquimals ensinistrats per a tal fi, és molt comú entre tots els inuit excepte els del sud de Groenlàndia. Amb l’adquisició del ferro mitjançant intercanvis comercials, els patins d’aquest metall van substituir en gran mesura als construïts amb marfil o barbes de balena. I més modernament, les motores i els trineus a motor han adquirit gran importància com a mitjans de desplaçament.

          La vestimenta tradicional dels inuit, tant per a homes com per a dones, està composta per botes impermeables, pantalons de doble capa i la parka: un abric ajustat de doble capa amb caputxa, tot ell fabricat en pell. Una caputxa de major grandària forma un còmode bressol per als nounats.

(Informació extreta d’Internet)

4. JOC: RODA MÓN I TORNA AL BORN

            Els personatges de les llegendes d’arreu del món (titelles de pal): la Hanako, el petit Puli, l’Inca, l’Índia, i l’amiga de Kotuko; s’han trobat per conèixer-se i fer-se amics. Cadascú es presenta i, a mode d’àuca, ens donen pistes per saber d’on són i de què va la seva història. Observem un mapa mundi, i hi posem els noms dels diferents llocs on viuen cadascun d’aquests personatges. Per parelles o equips, escullen un personatge i ens expliquen als companys on viu i quines aventures passen al seu país cadascun d’ells, després l’ajudaran a tornar a casa col·locant-lo sobre el mapa al lloc d’on prové.

1. La Hanako

VISC AL JAPÓ I HANAKO EM DIC,

EL CASTANYER ÉS EL MEU AMIC!

ELL MAI NO EM FALLARÀ,

I DE SEGUR M’AJUDARÀ.

 

B. El petit Puli

SÓC EN PULI, EL PETIT DE 8 GERMANS,

I TOTS NOSALTRES SOM AFRICANS!

DEL PARE FAIG QUE EN TINGUIN RECORD,

I PER AIXÒ EM GUANYO EL SEU BASTÓ.

 

C. L’inca

HOLA! SI VENIU AL SUD D’AMÈRICA,

HI TROBAREU OCELLS TAN ACOLORITS,

COM LES MEVES PLOMES I LA TÚNICA,

GRÀCIES AL SOL I L’ARC DE SANT MARTÍ!

 

 

D. L’índia

A AMÈRICA DEL NORD ELS INDIS

TENIM NABIUS, GERDS, MORES,

MADUIXES I FRUITES TAN BONES,

QUE NO T’HI PODRÀS PAS RESISTIR!

 

D. L’amiga de Kotuko

AL PAÍS DELS ESQUIMALS,

EN KOTUKO I LA SEVA AMIGA

BUSQUEM FOQUES PER MENJAR,

ENTRE EL GEL I LA FATIGA!

Zones d’on provenen aquests personatges:

1. Àfrica
2. Amèrica del Nord
3. Amèrica del Sud
4. L’Àrtic
5. El Japó

Mapa Mundi:

Al final, ens dibuixem nosaltres mateixos (o bé posem una foto) al costat dels personatges.

*SOLUCIONS AL JOC: RODA MÓN I TORNA AL BORN!

1. HANAKO – JAPÓ

2. PULI – ÀFRICA

3. INCA – AMÈRICA DEL SUD

4. ÍNDIA – AMÈRICA DEL NORD

5. AMIGA DE KOTUKO – POL NORD

MAPA MUNDI:

 

5.EL REPTE: Qui viu en aquesta caseta?

Observem imatges de diferents tipus de cases d’arreu del món, i per equips han d’aparellar la imatge de la casa amb el personatge que hi vivia, a més de dir-ne el nom i el material amb què està construïda.

Cases:

1. 

2. 

3.

4.

5. 

6.

7. 

8. 

JAIMA – SIHEYUAN – MALOCA – IGLÚ – TIPI – MEDITERRÀNIA – CABANA – MINKA

Materials:

A. BAMBÚ I PALLA.

B. FANG I PALLA

C. FUSTA I MAONS

D. GEL I NEU

E. PALS I FULLES

F. PELLS D’ANIMALS

G. ROBA I CORDILLS

H. SORRA I ALGUES

Personatges:

*SOLUCIONS:

1.CABANA  B.Fang i palla 

2.IGLÚD.Gel i neu

3.JAIMAG.Roba i cordills

4.MALOCAE.Pals i fulles

5.MEDITERRÀNIAH.Sorra i algues

6.MINKA.A.Bambú i palla

7.SIHEYANC.Fusta i maons

8.TIPI F.Pells d’animals

6. EL RACÓ DE L’ESCRIPTOR

          En Kotuko i la seva amiga se’n van del poble per buscar menjar. T’has trobat mai en una situació extrema com els protagonistes de la història?, com et vas sentir?, què vas fer?, per què?, com ho vas fer?, qui et va ajudar?, creus que vas fer ben fet o què haguessis hagut de fer?, per què? Si no t’ha passat mai, inventa’t una aventura i explica-la per escrit, pots acompanyar-ho amb un dibuix.

6. TALLER: CONSTRUCCIÓ DE CASES

          Les cases dels esquimals són fetes de gel i pells  per combatre el fort vent i el fred intens del lloc on viuen. Construeix una casa adequada per suportar els problemes del lloc on viuen els qui l’habiten, utilitzant el material que creguis més adequat en cada cas. Aquí teniu alguns exemples:

Pots construir un iglú amb plastilina o fang

 

 

 

Pots construir una cabana amb troncs i fulles o palla

 

 

 

Pots construir una casa de fusta amb escuradents i pals de polo

 

 

Pots construir una tipi amb pals de broqueta i roba

 

 

 

 

 

Pots construir una casa de maons amb cartró i papers de colors

 

 

C) Material:

1. Per al conte i conversa:
   • Text del conte (un per a cadascú)
     • Quiquern (Llegenda inuit recollida per Rudyard Kipling en El llibre de la jungla)
   • Imatges del conte
   • Música (opcional)
2. Per al poema, la cançó, dansa i audició:
   • Text del poema  (un per a cadascú)
     • ANGUTIVAUN TAINA Cant del caçador que torna (Recollida per Rudyard Kipling en El Llibre de la jungla)
   • Lletra i Música de la cançó i la dansa
     • La noia del país del nord (Bob Dylan/Albert Batiste)
     • Un esquimal perdut en el desert (Popular)
   • Vídeo amb la coreografia de la dansa (opcional)
   • Música per a l’audició
     • Braveheart (James Horner, Banda sonora de la pel·lícula)

3. Per a la recerca:
   • Internet, llibres, imatges, vídeos…
   • Cartolina, retoladors, tisores i pega…
   • Música, fotos, PowerPoint (opcional)
4. Per al Joc:
   • Titelles dels personatges de les llegendes i imatge de portada
   • Músiques i imatges d’arreu del món (Opcional)
   • Mapa mundi i mapes dels diferents llocs del món d’on provenen els personatges
   • Cartellets amb els noms de les zones geogràfiques
5. Per al Repte:
   • Material plastificat amb fotos de cases d’arreo del món i de les famílies que hi viuen
   • Cartells amb el nom de les cases i els materials de què estan fetes
6. Per al Racó de l’escriptor:
   • Boli i paper
   • Llapis i Colors
7. Per al taller:
   • Plastilina o fang
   • Troncs, cordills, fulles o palla
   • Escuradents i pals de polo, cola
   • Pals de broqueta, cordill i roba
   • Cartró, tisores i pega, papers de colors
   • …