MARE TERESA DE CALCUTA:
UNA PERSONA EXCEPCIONAL!
Imma Villegas
El nom de Teresa no és aliè a la meva família, la meva mare se’n deia i se’n diu també la meva sogra, jo mateixa porto el nom d’aquesta santa entre els meus noms de bateig, i de petita vaig anar a una escola de Teresianes on cada any per santa Teresa (15 d’octubre) ens explicaven la història d’aquesta santa d’Àvila (amb un disc de vinil). Però no és de la meva mare que us vull parlar avui, sinó d’una altra mare: La Mare Teresa de Calcuta, o com també l’anomenaven, la mare dels pobres!
Poques vegades a la vida et topes amb una persona tan excepcional com la Mare
Teresa de Calcuta, una persona amb una força sobrehumana, treballadora incansable, dedicant la seva vida als altres: els més necessitats, els més pobres, els més febles. El seu testimoni ens qüestiona i interpel·la com cap altre, i ens dóna força per intentar trobar sentit a la nostra vida, com va fer ella. Malauradament, no la vaig conèixer personalment, però sí a través dels telenotícies i documentals televisius. A una joveneta com jo, li costava d’entendre com aquella iaia amb la cara plena d’arrugues i que amb prou feines s’aguantava dreta, el cos vinclat pel pas dels anys embolicat en una senzilla túnica blanca, havia aconseguit tantes coses a favor dels més necessitats, i per als que continuava treballant incansable com el primer dia.
El seu veritable nom és Agnes Gonxha Bojaxhiu, d’origen albanès fou educada per la 
seva mare en la religió catòlica, i als 18 anys es va fer monja de la congregació de la Mare de Déu a l’Abadia de Loreto (Irlanda). De fet, es veu que hi va anar a aprendre anglès, però un cop allà va decidir fer un gir a la seva vida, va deixar la mare i la germana i es va fer religiosa adoptant el nom de Mare Teresa. A Loreto va estudiar i fer de mestra durant vint anys. Tot i que la feina de mestra li agradava, no estava del tot satisfeta de la seva vida, i per això va decidir anar-se’n a Calcuta (la Índia), on havia sentit a dir que la gent era molt pobre.
Un cop allà, va quedar tan impressionada, que va pensar que dels rics ja se’n cuida
prou gent, mentre s’adonava que els pobres necessitaven molta ajuda. Per això, va deixar el seu hàbit de monja, es va comprar la roba més barata que va trobar, blanca amb una ratlleta blava, i es va posar a treballar de valent. Algunes ex-alumnes de l’escola de nenes riques de Loreto la van seguir, es van vestir com ella i es van posar a viure totes juntes per repartir-se millor la feina. Així es va fundar la comunitat de Missioneres de la Caritat, sota la promesa: “Estimar Déu i el proïsme i estar sempre al costat dels més pobres i dels qui sofreixen”.
Primer es va preocupar dels nens i nenes que anaven sols pels carrers pidolant, se’ls enduia a casa seva, on els acollia i els feia de mestra i de mare. Després, va dedicar la seva atenció als malalts i moribunds, els recollia pels carrers i els donava aixopluc, els procurava menjar i tot el que necessitessin, per curar-se o poder morir acompanyats si arribava el cas. Fins i tot va fer un refugi per a leprosos, que eren els més rebutjats de tot el món, per ser una malaltia molt contagiosa. I per fer tot això no és que tingués molts diners, però tenia la força de les seves mans, i la seva gran
determinació per anar a parlar amb qui fos, i sempre aconseguia el que es proposava! Si li preguntaven per què ho feia, ella deia: “Sovint em sento com un llapis a les mans de Déu”, cosa que volia dir que feia el que el cor li deia que havia de fer.
Va viatjar per tot el món (també a Catalunya), i va fundar moltes cases d’acollida arreu, va ser rebuda per moltes personalitats com el Papa de Roma, i va rebre diverses distincions com el Premi Nobel de la Pau (el 1979). No va deixar de treballar en cap moment fins que va morir als 87 anys (el 1997). Actualment, les seves germanes de la comunitat que ella va fundar, continuen la seva obra.
De pobres i necessitats n’hi ha per a tot arreu, fins i tot al costat nostre encara que de vegades no ho vulguem veure. Aquest món encara necessita moltes Mares Teresa!
