XESCO BOIX:
MESTRE, REFERENT I MODEL A IMITAR
Imma Villegas
Xesco Boix (Barcelona 1946, Malgrat 1984) és una d’aquelles persones excepcionals que deixen petjada i fonda, un referent i un model que val la pena descobrir i seguir. De joveneta cantàvem a cor què vols les seves cançons a casa i a l’esplai, arrossegant la guitarra amunt i avall, (que molt aviat vaig descobrir que no estava feta per a mi i vaig canviar per cassettes i cds primer, i els titelles i la tàblet més tard) i ens embadalíem escoltant els seus contes i rondalles. La seva veu tan especial, el seu català tan acurat farcit d’expressions i sinònims, la seva manera d’estar i posar-se el públic a la butxaca sobretot si es tractava d’infants, però també el seu caràcter tímid i generós alhora, aquella preocupació per les coses ben fetes, aquell amor a la nostra terra i la nostra cultura i alhora aquella germanor tan universal, i sobretot aquelles ànsies de llibertat i respecte per la Natura, em fascinaven i m’empenyien a seguir-lo i imitar-lo.
De família profundament cristiana i catalana, de petit va estudiar en un col·legi de jesuïtes, va ser escolta i també va cantar en una coral. Als disset anys va tenir la gran sort d’aconseguir un beca per anar a estudiar el Preuniversitari (l’actual COU) als Estats Units, país de referència en uns anys en què el nostre país es trobava en plena transformació, a les acaballes del franquisme. Aquell any i escaig havia d’oferir-li increïbles i impagables experiències, que li impulsarien en la seva vida professional i personal. Entre altres coses allà va conèixer en Pete Seeger, pare del folk modern i de la cançó revolucionària, i aprengué a tocar la guitarra.
Va tornar carregat de lletres de cançons que traduiria al català i les oferiria perquè fossin la referència del folk català i la cançó reivindicativa, que tanta falta feia en aquells moments de canvis al nostre país. Anava per la universitat i a les manifestacions amb la guitarra penjada a l’esquena a punt per començar a cantar en qualsevol moment: “No serem moguts”, “Si no em trobes darrera l’autobús”, “Tots junts vencerem” o “Vull ser lliure” (us sonen?). Mentrestant va estudiar la carrera de Pedagogia a la universitat, i va fer molts cursos de formació a l’escola de mestres Rosa Sensat, on també tocava i cantava sovint pels passadissos o al jardí. També en aquella època d’estudiant, i conegut com a Xesc, fou 
fundador del Grup de Folk de Barcelona el 1969, participà en el Festival de Folk del Parc de la Ciutadella amb aquest grup el 1968, i enregistrà els seus primers discos amb en Jaume Arnella: Espirituals Negres i cançons de Pete Seeger adaptades per ell mateix al català i que donava a conèixer al nostre país.
Fou en tornar de la Mili (Servei Militar obligatori), quan es va començar a donar a conèixer com a Xesco i amb la seva imatge més coneguda amb la barba i la gorra, que comença la seva tasca d’animador imparable: el 1971 va ser un dels fundadors del grup Ara Va de Bo pioner de la cançó infantil a Catalunya, el 1973 participà amb el grup El Sac de Dansa dedicat a la recerca i difusió de cançons populars catalanes, i el 1976 començà les seves actuacions en solitari tocant la guitarra i també el banjo. Així, comença a fer cantades improvisades a la plaça del Pi de Barcelona i altres llocs públics, entre el 1976 i 1980 enregistra la major part dels seus discos, i a partir del 1977 combina la feina de professor de música a l’escola Benjamí de 
Nou Barris amb les seves cantades per les escoles d’arreu de Catalunya, fent cantar la mainada i explicant contes i rondalles. D’aquesta manera, no solament seria la principal referència de l’animació per a infants arreu de Catalunya, sinó que a més va cantar professionalment a l’estranger en diferents idiomes, ja que, a més del català i el castellà, dominava l’anglès i el francès i es defensava amb l’italià i l’alemany.
El 1980 es casa amb una mestra d’escola, Montserrat Pi, amb qui va tenir un fill: l’Arnau. El mateix any va fundar el grup Els Cinc Dits d’Una Mà amb Noé Rivas, Toni Giménez, Josep Maria Panyella i Àngel Daban, per a qui va ser un amic i sobretot un Mestre amb majúscules. Actualment, tots quatre segueixen per separat en el món de l’animació, cantant i explicant contes als infants d’arreu de Catalunya i del món.
Malauradament, i per culpa d’una malaltia 
nerviosa que arrossegava des de jovenet, el 1984 ens va deixar, just l’any que jo vaig acabar la carrera de Magisteri i vaig començar a treballar de mestra. Si no hagués estat així, segur hagués fet per maneres de conèixe’l, i hagués aconseguit que vingués a cantar a la meva escola, i potser li hagués demanat consells… Però això no va ser possible, se’n va anar massa jove i ens va deixar orfes dels seus ensenyaments i la seva manera de ser i de fer les coses tan especials. Encara són pocs els reconeixements a la seva fantàstica tasca que se li han fet fins ara: alguns homenatges com el del Parc de la Ciutadella el desembre del mateix any, el seu nom apareix en alguns carrers i places del nostre país, així com a l’Enciclopèdia
Catalana, i s’han escrits alguns articles i llibres com aquest que us recomano: “Xesco Boix. Història de la nostra història”, escrit per Lluís Maria Panyelles i Maria-Josep Hernàndez amb escrits i entrevistes a familiars i amics, companys i molta gent que el va poder conèixer i tractar durant aquells anys, i publicat per l’Abadia de Montserrat. Tot i això, els seus seguidors creiem que encara queda molta feina per fer en aquest sentit, ara ens toca a nosaltres continuar el camí que ell va obrir en aquest món de l’animació i sobretot de l’animació infantil, donar a conèixer a les noves generacions i arreu del món el seu immens i alhora inquantificable llegat.
“Vols cantar per a la mainada? Posa-hi el coll, perquè és més important i difícil cantar per a la mainada que no pas per als adults, perquè estàs formant persones.” (Xesco Boix)
Homenatge a Xesco Boix: https://www.youtube.com/watch?v=xRirBDShZL4