EN GIL I EL PARAIGUA MÀGIC
Mercè Company
En Gil, el trobador, era un minyó simpàtic i eixerit. Anava pel món amb el seu llaüt cantant tota mena de rondalles, de canςons, d’històries… Com que en aquells temps no hi havia diaris, ni emissores de ràdio, ni televisors, els trobadors feien una mica com de periodistes-informadors, i així la gent dels pobles sabien què passava en el poble del costat sense moure’s de casa.
Un bon dia, en Gil, tot caminant com sempre, es trobà amb un rodamón que li demanà almoina.
-Ni cèntims ni menjar no puc donar-te, amic –li digué en Gil-, perquè sóc tan pobre com tu, però… sí que et regalaré una cosa…!
Preparà el llaüt, tensà les cordes, provà el so fent-hi ballar els dits per damunt, i quan estigué a punt digué:
-Aquest és el millor regal que puc fer-te: les meves canςons i
les meves històries. Aquesta que et cantaré és la rondalla del príncep Arnau, que, enamorat d’una princesa, filla d’un morisc, va anar mar enllà per trobar-la… Escolta-la amb atenció.
El rodamón picà de mans molt content, perquè li cantaven una canςó només per a ell tot sol, i es disposà a parar molta atenció per no perdre’s ni una sola de les paraules d’en Gil:
“…i a la fi el príncep Arnau
trobà la princesa… oh!
convertida en una flor malva…
però s’enfilà dalt d’una alba
i l’encantament es trencà.
Es casaren i foren molt feliςos…!”
Bocabadat per l’enginy i la gràcia amb què en Gil cantava les
històries, el rodamón el felicità calorosament.
-La teva història m’ha tingut amb l’ai al cor fins que he sabut
que el príncep Arnau trobava la princesa. M’has fet passar una bona estona, noi. Feia molt de temps que no em divertia tant. Mira, jo també vull fer-te un obsequi com a agraϊment
I li donà un aparell estrambòtic fet amb filferros i roba. En Gil s’ho mirà estranyat.
-I quina mena de cosa és això? –preguntà.
-Jo en dic paraigua –contestà el vell-, i has de saber que és un aparell màgic. Veus?, quan l’obres fas que plogui malgrat que no hi hagi ni un núvol al cel, i després pots protegir-te de la pluja posant-te’l al damunt. Així.
L’home obrí el paraigua i… certament!, com si el cel s’hagués obert damunt de llurs caps, caigué un xàfec que ho deixà tot ben moll. Després de regraciar el rodamón pel regal, en Gil seguí el seu camí i, tot caminant, arribà en un poble on tot era groc i sec. Els camps, la terra, tot patia set, i el sol hi abocava la seva escalfor i hi escurava fins l’última gota d’aigua. En Gil es quedà una mica sorprès, ja que no havia vist mai tanta sequera per aquella contrada. Així que trobà un pagès, li preguntà:
-Què passa, aquí, que no teniu aigua?
El pagès se’l mirà amb ulls d’home trist i cansat i assenyalant la regadora que tenia a les mans li contestà:
-Ja podeu ben dir-ho, que no tenim aigua. Fixeu-vos com haig de regar l’única tomaquera que em queda… Ja és ben trist com estem al poble…
I no volgué dir res més. En Gil, preocupat ja, seguí el seu camí i, a totes aquelles persones que trobava, els preguntava què passava amb la pluja, però totes restaven callades. A la fi sentí veus arran de terra, s’ajupí amb cura, i albirà uns pagesos que estaven fent un pou.
-Si el gegant no permet que ens caigui aigua del cel, hem de cercar-la a dintre de la terra –deia l’home amb l’aire de qui sap allò que es diu.
En Gil oblidà que els escoltava d’amagat i, després d’abocar el cap pel forat, preguntà:
-Quin gegant és el que us treu l’aigua del cel?
El pagès, ja més tip de la sequera que temorós, explicà al trobador que al capdamunt del poble vivia un gegant tan dolent, tan dolent i tan dolent que cada vegada que s’acostava una boira amb aigua li donava una empenta per allunyar-la del poble… I això ho feia des de molt de temps enrera, tant, que ja n’havien perdut el compte i el poble i els camps es morien de set. En Gil, indignat, no volgué sentir res més. S’alςà d’un bot i amb pas ferm es dirigí cap al castell. Volia dir-li’n quatre de fresques, a aquell gegant sorrut que feia passar set a la bona gent del poble! Ja ho veuria, ja, que ell, en Gil, en sabia molt, de cantar-les bones i madures quan calia! Amb aquests pensaments, el camí fins al castell li fou molt lleuger. En haver-hi arribat, apilà totes aquelles pedres i branques que li foren necessàries per tal d’aconseguir agafar el picaporta. Però pesava tant que, tot i agafar-lo amb les dues mans, quasi no podia ni bellugar-lo. Per tant, féu un crit:
-Gegant… Ep! Gegant! Vine a obrir-me si t’atreveixes!
El gegant era… Uf!, com n’era, de gran… No s’acabava mai… Era tan llarg com un dia sense pa i tan gros com dues balenes juntes, però, així i tot, en Gil no s’espantà gens ni mica i, encarant-s’hi, li digué:
-Gegant, ets un cap de trons! Per què deixes que la gent del poble es mori de set?
El gegant obrí molt els 
ulls, com si no sabés de què li
parlaven. I a la fi tot s’aclarí. L’homenàs no hi posava mala fe, a decantar les boires: senzillament, que a ell no li feia goig que estigués núvol. Li agradava el sol, això sí! Era un enamorat del sol: que brillés forςa i que pintés de colors el cel, les muntanyes, els camps, les teulades de les cases, les carones dels infants… Per això, quan veia un núvol, ell el feia fora
-A més a més, la pluja –deia el gegant- no serveix per a res, només per a mullar-ho tot.
En Gil se sorprengué en sentir-li això.
-De debó que no saps per què serveix la pluja? –preguntà ja amb pulidesa, en veure la bona disposició del gegant-. Doncs mira, la pluja fa beure la terra i així la terra fa créixer les herbes i les patates, les tomaqueres i les cebes, l’ordi i tantes altres coses. I també serveix per a netejar les cases i les teulades…
Llavors en Gil tingué una idea: callà i, sense pensar-s’ho dues vegades, blaf!, filferros i roba amunt i el paraigua quedà ben obert i… sense saber com, allà dintre mateix del castell comenςà a ploure, però no una plugeta de xim-xim, no: un bon ruixat… un xàfec!, que omplí gots, testos, i en un moment, féu uns reguerons que s’escolaven per portes i finestres… I els reguerons d’unes i d’altres s’ajuntaren fins a fer un riuet que rodolant muntanya avall anà fent-se cada vegada més gros i, quan arribà als camps dels pagesos, els omplí d’aigua i de vida. Sota un sol de misericòrdia es féu el miracle: els camps regats per aquella estranya pluja es tornaren verds, l’herba brostà forta i vigorosa i les flors s’escamparen pertot arreu. La gent del poble no se’n sabien avenir. Tots sortiren i es quedaren bocabadats. Del castell estant, en Gil i el gegant també ho veieren, i aleshores fou el gegant qui va tenir un bon acudit. Es posà en Gil a la butxaca, per no perdre’l, i marxà amb dues gambades a cercar una boira plena d’aigua. Volia arreglar aquella terrabastada que, sense ell saber-ho, havia ocasionat en el poble. Havia comprès la necessitat de la pluja i estava content de poder-hi coŀlaborar; per això, al cap d’una estona, es pogué veure al bell mig del poble com, dempeus, el gegant (fins llavors tan temut) escorria una boira talment com si es tractés d’una esponja, i una pluja nova, fresca, riallera i enjogassada ho mullà tot, des dels barrets dels pagesos fins a la punta del nas dels nins, que, ullgrossos i xuclant-se el dit, miraven amb més admiració que temor l’enormitat del gegant.
Aquella mateixa nit, a la plaςa del poble se celebrà una gran festa i un gran tiberi. Calia brindar per dues coses: l’una, que els camps tornaven a ser florits i la collita seria bona; l’altra, la nova i recent amistat del gegant amb els seus veϊns. Així ho proclamà el batlle del poble en alςar la copa:
-Hem de reconèixer que la culpa del que ha passat ha estat
nostra: hem oblidat que podíem haver anat a parlar amb el gegant abans de pensar malament d’ell i de tenir-li por sense cap mena de motiu. A partir d’ara, tots serem amics i ens ajudarem. També volem agrair l’ajuda de l’amic Gil, el trobador. Visca el gegant i visca en Gil…!
-Viscaaa!!! –cridaren tots.
Al cap d’uns dies, en Gil es decidí a seguir el seu camí i anà a acomiadar-se del gegant. Aquest estava molt content i li ensenyà una cosa que s’havia fet:
-Mira –li digué-, m’he fet un aparell com el teu; també en dic paraigua. Oi que és bonic?
En Gil hagué de reconèixer que, efectivament, era tan bonic com el seu.
-Però… –dubtà amb aire pensatiu el gegant- em sembla que no l’he fet tan bé com el teu, ja que, per més que l’obri, no cau aigua per enlloc… que potser li manca alguna cosa?
En Gil, que tampoc no era gaire expert en aquests ginys, se’l mirà i remirà fins que a la fi digué:
-Mira, jo no m’hi encaparraria gaire. Tu rai!, que quan vols pluja només et cal anar a buscar les boires! Potser aquests aparells només funcionen a les persones petites com ara jo.
I, despré d’acomiadar-se del seu amic, se n’anà tot content a continuar cantant pel món.
Ve’t aquí un gos, ve’t aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!
PROPOSTA DIDÀCTICA-40
CONTE: En Gil i el paraigua màgic
TIPUS: De fades
EDAT: Menuts (fins a 6 anys)
ACTIVITATS: (Experiència realitzada amb infants de 3 a 6 anys)
- El Conte / Conversa: sobre la importància de l’aigua i la pluja
- Llenguatge Verbal
- Descoberta d’Un mateix
- Descoberta de l’Entorn,
- Audició / Cançó
- Llenguatge Verbal
- Llenguatge Musical
- Taller: Construcció d’un pal de la pluja
- Descoberta d’Un mateix
- Descoberta de l’Entorn
- Llenguatge Plàstic
- Llenguatge Musical
- El Repte: Expressions de la pluja
- Llenguatge Verbal
- Concert: El llaüt / el pal de la pluja
- Descoberta d’Un mateix
- Descoberta de l’Entorn
- Llenguatge Musical
a)Objectius:
- Escoltar un conte amb titelles de fils
- Conversar sobre la importància de l’aigua i la pluja, explicar les pròpies experiències i opinions, escoltar als altres
- Construir-se un pal de la pluja i fer-lo servir
- Aprendre i utilitzar vocabulari i expressions de la pluja, ordenar-les de menys a més intensitat d’aigua
- Observar i escoltar un llaüt, aprendre una cançó i tocar-la amb el pal de la pluja que s’han fabricat.
b)Desenvolupament de l’activitat:
- EL CONTE / CONVERSA
- El conte
Els infants seuen a terra en catifes i coixins, de manera que tots em puguin veure i sentir bé. Explico el conte amb l’ajuda de titelles de fils, un paraigua “màgic” i un barret de punxes per al gegant, i cantant la cançó “El músic de carrer” (Popular).
- Conversa
Acabat el conte fem preguntes de comprensió per veure si ho han entès, i encetem una conversa sobre la importància de l’aigua i la pluja, tot fent que expressin lliurement les seves experiències i opinions sobre el tema, i que escoltin les dels companys.
2.AUDICIONS / CANÇONS
- AUDICIÓ: Llaüt medieval
B.CANÇÓ: El pobre músic (Popular)
Jo sóc un pobre ma-me-mi-mo-músic de carrer,
que sempre que jo pac-pec-pic-poc-puc toco el que sé.
D’un lloc a l’altre bas-bes-bis-bos-busco algun diner.
Si em feu callar jo ma-me-mi-mo-mu jo muriré!
- TALLER: Pal de la pluja
Alguns pobles primitius, com els azteques, utilitzaven el pal de la pluja per fer ploure en èpoques de sequera. Actualment, s’utilitza com a teràpia, perquè el so de la pluja és, diuen, relaxant.
NECESSITEM:
- un tub de cartró llarg tipus paper de cuina o similar,
- clauets petits o escuradents,
- tisores i pega o cel·lo,
- un punxó, arròs o llenties o similar,
- cartolina,
- retoladors,
- papers de colors,
- gomets,
- i… una mica d’IMAGINACIÓ!
- Per començar: Agafem un tub de paper de cuina i hi clavem els clauets aleatòriament, i a sobre de cada clau hi enganxem un gomet. Un cop ple de clauets, farem les tapes retallant una rodona de cartolina una mica més gran que el tub, per poder deixar unes pestanyes que ens permetran enganxar la tapa amb pega o cel·lo. Un cop posada la primera tapa cal posar l’arròs o llenties o similar a dins, no cal omplir-ho del tot sinó només perquè faci soroll, més o menys fins a la meitat. Llavors posem la segona tapa procurant que quedi ben tapat perquè no s’escapi el què hi hem posat a dins.
- Si ho volem fer una mica més difícil: Agafem el rotlle de paper
de cuina i en aquest cas utilitzarem un punxó per fer-hi forats, força seguits tot seguint la línia del cartró. A cada forat hi enfonsarem un escuradents, i després haurem de tallar el tros que sobri amb l’ajuda d’unes tisores. Un cop ple dels palets al llarg de tota la línia del cartró, posem cel·lo a la part de fora sobre el trosset d’escuradents que surt. Posem la primera tapa igual que abans, i omplim d’arròs o similar, no fins dalt sinó perquè soni, més o menys fins a la meitat. Després col·loquem i enganxem la segona tapa. - Si ho voleu una mică més divertit: Per acabar podem folrar el nostre pal de la pluja amb paper de colors, i decorar-ho amb gomets, serrells o dibuixos.
- EL REPTE: Expressions de la pluja
En català, com en altres llengües, hi ha moltes paraules per parlar de la pluja, però no totes volen dir exactament el mateix. A veure si sabeu ordenar, de menys intensitat a més, les següents expressions sobre la pluja:
- A bots i a barrals
- Boira Ploranera
- Ruixat
- Xàfec
- Xim-xim
*SOLUCIONS:
5.EL CONCERT: EL LLAÜT I EL PAL DE LA PLUJA.
Si és possible, ensenyarem un llaüt de debó (o bé una fotografia o dibuix), per tal de poder fer una observació d’aquest instrument: Ens fixem en la seva forma i mida (petit i amb forma de pera unida a un mànec), podem dir què ens recorda (segurament una guitarra, ja que és un instrument semblant però molt més actual i conegut), de què està fet (majoritàriament de fusta), quines són les seves parts (ens fixem que té cordes i comptem quantes en té (15 o 24), ens adonem que no sonen igual), les clavilles per a tensar les cordes i afinar l’instrument, la caixa de ressonància (ens fixem en com són els forats que té, petits i formant una figura, a diferència de l’únic forat gran i rodó que té la guitarra). Podem parlar de quina família d’instruments és: de cordes pinçades. I finalment, escoltarem com sona, sigui al natural o en una gravació. Aprenem la cançó-embarbussament “El músic de carrer” (Popular), que ja hem escoltar en l’audició del conte. Expliquem què és un músic de carrer del què parla la cançó, si n’hem vist algun i on. També podem parlar dels trobadors, com el protagonista del conte, que anaven de poble en poble explicant històries i cantant cançons, i tocant algun instrument com el llaüt, i de la seva importància com a transmissors de notícies en una època en què no hi havia diaris, ni televisió, ni molt menys internet.
Acabarem tots junts cantant la cançó que hem après, o altres que ja coneguem coma ara “Plou i fa sol”, i tocant el pal de la pluja que ens hem construït, tot portant el ritme. Si volem fer-ho més difícil, aquesta cançó es pot cantar en forma de cànon.
c)Material:
- Per al conte:
- Titelles de fils amb els personatges del conte (Gil, rodamón, pagès i pagesa),
- llaüt per a en Gil,
- paraiguas màgic per al rodamón,
- cistell amb cebes o similar per als pagesos,
- barret de punxes i paraigua per al gegant,
- esponja per fer de núvol.
- Pal de la pluja:
- tub de cartró (rotlle paper de cuina),
- tisores,
- pega o cel·lo,
- cartolina,
- clauets o escuradents,
- punxó,
- gomets,
- papers de colors,
- arròs o llenties.
- Expressions de la pluja:
- fotografies de pluges i
- cartronets plastificats de vocabulari.
- Música:
- Cançó “El músic de carrer” (Popular),
- música de llaüt,
- llaüt de debó o imatges.