OVERBOOKING A CENTRAL PARK
New York, Maig 2012
Ahir Central Park bullia de gent, no havia vist mai tanta gent en un parc! I és que tothom té ganes de gaudir del bon temps a l’aire lliure, i dedicar-se a tota mena d’activitats imaginables en aquest refrescant espai. Només entrar, un gran camp de beisbol acollia fins a cinc partits simultanis d’aquest popular esport. Pels
camins havies d’anar esquivant els que passaven de pressa tot fent footing, en bicicleta o en patins de línia. El verd intens de la gespa dels prats lluïa tot esquitxat de coloraines, de les persones que es lliuraven al repòs tot prenent el sol, llegint o vigilant els infants que corretejaven alegrament sobre la tova i suau superfície.
Uns immensos “cavallitos” feien les delícies de petits i grans, i omplien l’aire d’alegres tonades infantils. En enfilar el passeig de les estàtues, encapçalades per Cristòfol Colom (que ja no assenyala Amèrica amb el dit sinó que indica que ja hi és amb un gest de la mà), una noia tocava encertadament “La primavera” de Vivaldi amb violí. Més endavant, 
uns joves ballaven hip-hop tot passant el plateret després de cada actuació, i més enllà uns altres tocaven els bombos, mentre un mag feia embadalir les nostres nenes. En arribar als porxos decorats, una parella de nuvis es feia fotografies, i es deixava retratar per tots els passavolants que, com nosaltres, se’ls miraven encuriosits i amb un 
xic d’enveja també. El llac era farcit de barques de rems, tant que havien d’anar amb compte per no topar entre elles, mentre els ànecs i les tortugues procuraven fer-se lloc entremig de tant de tràfec. De sobte, alguns matolls de flors virolades feien de decorat per a improvisats models fotogràfics, d’altres preferien la pintura a l’oli per immortalitzar el fabulós paisatge que es podia copsar des d’aquell
indret (classe de pintura amb mestre i davantal). Pel petit llac lliscaven sense pressa petites barquetes de vela teledirigides, mentre que una diminuta llanxa motora, també teledirigida, trencava la calma d’aquella senzilla navegació. En aquest punt, alguns telescopis enfocaven els altíssims edifics del davant nostre, tot mostrant les intimitats d’una família de falcons que fa niu als terrats dels gratacels. Al costat 
mateix, Hans Christian Andersen ens explicava el seu conegut conte “L’aneguet lleig”, i ben a prop l’Alícia no es decidia si menjar el tros de la dreta o el de l’esquerra, de l’immens bolet que li servia de seient. Una pila de canalla de totes les edats s’enfilava a l’estructura del parc infantil, talment un immens formiguer, mentre els més menuts, tots atrefegats, feien grans obres d’enginieria al sorral, la font seca.
Fa algunes setmanes que la primavera està intentant treure el cap al nostre voltant, però no havíem tingut ocasió de fer tan entretinguda passejada, entre caps de setmana plujosos i petites
dolències que desaconsellaven tal exercici. Però cada dia, en tornar cap a casa, el camí es va fent més agradable, ja que els nostres enginiosos veïns, que tan imaginativament havien decorat el seu tros de terra en altres ocasions, (com Halloween, Nadal o fins i tot en motiu del 14 de febrer dia dels enamorats), ara semblava talment que competissin entre ells a veure qui aconseguia el jardí més frondós i amb més colors.
Però no s’acaba aquí l’aventura de les flors, perquè fa un parell de setmanes vaig tenir ocasió de visitar amb els meus companys de classe el jardí botànic de Brooklyn. Res a veure amb el “Mar i 
Murtra” de Blanes, més aviat semblava un parc més on disfrutar de l’aire lliure i del bon temps. Esplanades de gespa encatifada per pètals de milions de flors rosades, apareixien farcides per joves i infants que jugaven alegrament tot fent tombarelles i salts
damunt la flonja superfície. Molts escolars perfectament aliniats omplien els camins, i fins i tot corrues de cotxets de criatura encallaven les nostres passes. Moltes flors encara no s’havien obert, i així alguns espais apareixien totalment orfes d’aquest preuat tresor, com ara el jardinet de les roses (on no n’hi havia ni una!), mentre d’altres mostraven tot el seu esplendor com el jardí japonès, al voltant d’un petit estany habitat per tortugues i peixos estranyament grans.
Alguns caps de setmana tinc ocasió de fer una llarga passejada pel bosc que tenim a prop de casa. Contràriament al què passava al Central Park, aquí es respira tranquil.litat. Faig el llarg camí pràcticament en solitari escoltant el sorollet dels esquirols movent-se entre la brossa del sotabosc, i el concert que m’ofereixen una munió d’ocellets de totes mides i colors. Només de tant en tant saludo algun transeünt que, com jo, fa esport o passeja el gos. La meva ànima s’asserena entre els altíssims arbres ara plens de fulles ben verdes, i petites floretes tímides, com si no vulguessin desentonar entre tant de verd. La primavera és aquí!