HAPPY BIRTHDAY!:
CANTANT LA GENT S’ENTÉN (O NO?)
New York, Febrer 2014
Imma Villegas
Ahir el Pep i jo vam anar a una festa d’aniversari a casa d’uns companys de la coral de la Parròquia, on des de començament d’aquest curs, vaig a cantar cada diumenge i a assajar els dijous al vespre, i ara també estem preparant una òpera juntament amb altres corals del barri. Per a mi és molt important perquè estic fent una activitat amb gent d’aquí, i amb els quals m’hi he d’entendre quasi exclusivament en “American English” (sempre, és clar, hi ha el llenguatge gestual i algunes paraules d’espanyol o de francès que traginen alguns d’ells), però la música és un llenguatge universal, i en el cant no hi ha fronteres (encara que les lletres estiguin en anglès, italià, alemany o llatí).
Un dia després de l’assaig, la Carmela em va dir (en anglès, és clar) que em convidava a una festa d’aniversari a casa seva, i que ja rebria el seu e-mail, si és que la meva adreça estava en els correus que el director ens enviava de tant en tant (tot i que, encara que sembli mentida, no tothom té correu electrònic!). Efectivament, pocs dies després rebia el correu de la Carmela on em convidava al seu (d’ella i del marit, que també canta): “Centenari” (!?). Vaig pensar que, com que estava en anglès, no ho havia entès bé, perquè no podia ser que aquella noia, que semblava tenir la meva edat, fes cent anys, ni encara menys de matrimoni! Així és que tota decidida, vaig anar al que en diem el carrer Gran (Austin Street) a comprar-li un regal convençuda que era el seu aniversari i que potser el marit només li regalava el concert (a l’església i acompanyat al piano pel director de la coral), que s’anunciava prèviament a l’“àgape” a casa de la parella. Els que em coneixeu bé podeu pensar que vaig anar de dret a buscar unes arrecades, i no us equivoqueu gens, eren unes arracades molt originals, amb brillantets de colors, que representaven un cavallet de mar cadascuna, acompanyades d’una gran agulla de pit que era un altre cavallet de mar.
I va arribar el dia! Després del concert (on, per cert, el cantant estava afònic perquè havia estat malalt), vam agafar el cotxe per anar a l’altra punta del barri a casa de la feliç parella. Era una caseta si fa no fa com la nostra (potser una mica més gran), que aviat va quedar plena de gent asseguda com podíem pels sofàs i cadires situades a tot el voltant de la sala-menjador on ens havien fet passar, la taula era plena de menjar (“Tengo paella y jamón ibérico!”, m’havia dit la Carmela en sortir de l’església). Només entrar vaig donar-li el meu petitíssim regalet a l’homenatjada tot dient-li “Congratulations!” (Felicitats!), mentre ella els anava recollint tots al mateix temps que en donava les gràcies i els guardava de seguida (no hi va haver cerimònia d’obertura de regals!). Només asseure’m un noiet adolescent, que devia ser el seu fill, m’agafava l’abric juntament amb els dels altres i també els guardava. Llavors va aparèixer el marit amb unes copes i preguntant si volíem el vi blanc o negre (el Pep el va demanar negre, i per cert era espanyol!). Vaig mirar al meu voltant, una casa atapeïda de detallets a les vitrines, emmarcades fotografies de gent estimada sobre les taluletes, i quadres de viatges on ells eren els protagonistes penjats a les parets, no podia faltar el piano (un petit teclat elèctric). De la gent que em rodejava no els coneixia pas a tots, hi havia les meves companyes de la coral, el director, i tot d’altra gent que pel que es veu cantava en altres corals del barri, i que també participaven en l’òpera que estem preparant. La primera conversa, doncs, estava servida: jo canto a la coral de “Lady Mercy” (la nostra parròquia), i tu a quina coral cantes? La primera sorpresa va ser que a més de cantar també tocaven l’oboé un, la flauta travessera l’altre, i just a temps la Carmela va venir a dir-nos que ens acostéssim a la taula a buscar el menjar, cosa que em va salvar d’haver d’explicar que jo “només” cantava. Vem agafar el plat, els coberts i el tovalló (de roba), i ens vem posar a la fila per posar-nos menjar. Aquella taula era com un “bufet lliure” en miniatura, estava plena de diferents tipus de menjar perquè la gent, que anava donant voltes a la taula en fila índia, pogués triar el que li venia de gust menjar. Quan vem tenir el plat ple vam tornar a seure al costat dels que “cantaven i tocaven”, però la conversa estava màgicament interrompuda mentre quedés menjar als plats, i en aquell “intermedi” el marit de la Carmela ens reomplia les copes de vi, fins que va decidir deixar el que quedava de l’ampolla sobre la tauleta. Quan el Pep i jo vem haver acabat el menjar que ens havíem posat (per cert, la paella estava molt bona, la millor que hem tastat aquí a Amèrica), vem anar a portar els plats a la petita cuina, on una noieta, que devia ser la seva filla, els anava rentant. De retorn al sofà els nostres interlocutors seguien endrapant, i llavors la Carmela va dir que anéssim a buscar les postres. De nou la taula era plena de diferents menjars, però ara ben dolços (especialment el “Brazo de Mercedes”). Les copes se seguien omplint i buidant, cosa que desinhibia la parla i l’ambient s’escalfava (em vaig treure el jersei). El director de la coral es va asseure al piano i jo vaig pensar que potser tocaria alguna peça per fer ambient, llavors va aparèixer el marit i li va cantar una bonica cançó d’amor a la Carmela (acompanyat pel piano, és clar). Tot seguit van venir els discursos d’agraïment de la feliç parella, i va ser llavors quan vaig entendre què volia dir allò del “Centenari”: resulta que havien calculat que justament aquell cap de setmana matemàticament feien exactament cent anys entre els dos, sumant els anys, mesos i dies que tenien cadascun d’ells en aquell moment. Ells pensaven que, és clar, no podien pas deixar passar la oportunitat de celebrar “com il fo” la tan simpàtica efemèrida. Però la nostra intuïció ens deia que tot allò era una escusa per encobrir que en realitat l’enamorada parella, que només portaven divuit mesos vivint en aquesta cosmopolita ciutat, tenia la necessitat d’obrir les portes de casa seva (i de passada del seu cor) als novells “amics”. I és que de dalt a baix aquella parella transpuava felicitat i ganes de festa. La nostra darrera “ficada de pota” en expressar-los que aquella trobada era especial per a nosaltres ja que era la primera vegada que anàvem a una festa a casa d’uns americans, ens va permetre descobrir l’última sorpresa del dia: en realitat ells tampoc no són americans, ella és filipina i treballa a l’ONU, i ell europeu. Va ser llavors quan també nosaltres ens vem destapar en dir que en realitat no som espanyols sinó de Catalunya, i el Pep afegí: “el proper nou estat de l’ONU”. La resposta va ser immediata: “Good luck!” (Que tingueu sot!). La festa es va acabar cantant tots plegats el “Happy birthday” acompanyat, és clar, del piano, i els convidats van anar desapareixent l’un darrera l’altre, tot fent-li un petó (i només un) a cadascun dels “Centenaris” protagonistes.
