SNOW WEEKEND:
FA UN FRED DE NASSOS!
New York, Gener 2012
Imma Villegas
Ja fa una setmana que som aquí de nou, i el jet-lag no ens ha deixat de petja. Aquesta és la primera nit que hem dormit d’una tirada des que vam arribar, sense comptar que a les set de la tarda ja no era bona per a res. La Dúnia, a més, porta tota la setmana malalta. Dilluns el Pep la va haver d’anar a buscar a l’escola a mig matí, i encara no hi ha tornat. Dimecres la vaig portar al metge, tot un repte si pensem que em vaig haver d’entendre jo soleta amb la secretària, la infermera, la doctora i la farmacèutica (en anglès, “of course”!). La nena es queixava de mal de cap, però no tenia febre, ni tos, ni esternuts, només mocs i una pupa que li havia sortit al llavi. La doctora diu que té un encostipat, i el Pep pensa que està deprimida perquè no volia venir. Jo crec que té una barreja de les dues coses, amanit amb una mica d’empatx de les menges d’aquestes festes, i amb el jet-lag de propina. Avui ja es troba millor, i dilluns podria anar a escola si n’hi hagués, però no hi ha classe perquè celebren el dia de Martin Luther King (aquí totes les festes les fan en dilluns). Potser s’ha posat bona de pensar que aquest cap de setmana tenim previst anar a la pista de gel de Rockefeller Center, i també perquè ja ha passat el jet-lag de marras i ha pogut descansar força tots aquest dies a casa.
Avui fa més fred que cap dia, de gorra, bufanda, guants… i caputxa! Diuen que potser
demà nevarà, de moment ahir va ploure a bots i barrals tot el dia, i avui ha sortit el sol però s’ha quedat el fred. A les botigues es preparen posant una doble porta, i la gent no sembla massa preocupada, acostumats com deuen estar a aquestes circumstàncies. Sort que a casa s’hi està molt bé amb la calefacció (menys a les golfes i al sótan, on no hi arriba), i a l’escola també, tot i que encara no l’han engegada. És qüestió, doncs, que ens abriguem força en sortir de casa.
He començat les classes al nivell quart (“forth level”), amb una altra colla de companys juveníssims vinguts d’arreu del món, i una “teacher” també força joveneta. Per una banda penso que no hi ha gaire diferència entre nivell i nivell, tot i que m’adono que cada cop en sé més: puc entendre més bé, i puc també dir més coses en aquest nou idioma. Però la meva assignatura pendent segueix sent el telèfon. A més, aquí ens passa com a casa nostra però al revés, quan vaig a comprar i intento expressar-me en la seva llengua, sovint em contesten en espanyol, i així no avancem! La mestra diu que els he de demanar que em parlin en anglès (us sona?).
I per arrodonir aquesta setmana de jet-lag i metges, avui m’ha tocat anar d’excursió! La senyoreta ens ha portat al museu d’Història Natural. Confesso que m’he sentit com quan era petita i anava d’excursió amb l’escola. A més, estava ple de nens i nenes seguint els seus professors en fileres de dos. Aquest cop havíem de fer un treball per parelles, i el meu partener sudamericà estava al.lucinat perquè deia que al seu país no tenien cap museu així, i no parava de fer fotos, però jo he estat incapaç de fer-li una a ell (les noves tecnologies em superen una vegada més!). La feina no tenia cap secret, però entre les poques ganes que jo tenia i la poca llum que hi havia per llegir i escriure, el pobre noi ha hagut de suar per fer-me reaccionar (fins i tot m’ha proposat que ell ja ho escriuria tot i després ja m’ho deixaria copiar, cosa que naturalment no he acceptat). Al final el temps s’ha escapat (com diu la teacher “the time flies”), i s’ha acabat com el rosari de l’aurora, a mitja feina hem plegat veles perquè els meus companys tenien classe a la tarda i no podien allargar més la visita, i la mestra i jo cap a casa (però en metros diferents). En sortir del museu, els arbres nus de Central Park m’han fet pensat que l’hivern és ben trist!, se’m farà llarg…
Aquest ha estat un cap de setmana de neu, i no pas perquè haguem anat a esquiar,
sinó ben al contrari. Durant tota la setmana va fer cada vegada més fred fins que, per fi, el dissabte ens vam llevar amb la gran sorpresa que tots esperàvem: els arbres, els carrers, els jardins, les teulades de les cases, tot era blanc! La neu ho cobria tot amb una gruixuda capa flonja i immaculada. És curiós, però la neu canvia la fesomia de les coses, i de vegades les amaga, com les bosses d’escombraries deixades a la vora de la calçada en espera que passi el camió a recollir-les, o com els esquirols, que misteriosament havien desaparegut! Havia nevat tota la nit i continuaria nevant encara gran part del dia. El fred era intens, i a més, el nou element dificultava els nostres maldestres moviments. Però la vida continuava, per això, i per facilitar els desplaçaments en aquesta inevitable circumstància, tots quatre ens vam inquivir dins del cotxe (que és un tot terreny quatre per quatre!), i ens vam dirigir cap a les nostres respectives obligacions. De primer vam deixar a les nenes cadascuna a la seva escola (perquè aquí també fan classe els dissabtes al matí!), i després el Pep i jo vam emprendre el camí cap a Manhattan, on esperàvem poder fer unes 
quantes piscines abans d’anar al súper a comprar el menjar per a la setmana. Caminàvem amb molt de compte per les aceres plenes de neu per no trencar-nos coll i barres, el gel s’acumulava a les cantonades, i procuràvem no haver d’esperar-nos als semàfors per no quedar-nos glaçats de fred. Els porters dels immensos edificis s’afanyaven a netejar la neu del seu tros de carrer tot afegint-li sal per evitar que se gelés, com vam fer nosaltres en arribar a casa, i com van fer d’altres veïns responsables (malauradament no tots!). A banda d’això, i malgrat les inclemències del temps, tot seguia igual a la ciutat dels gratacels: el carrer bullia de cotxes i soroll com un dia qualsevol, per les voreres plenes de neu i gel s’amuntegava la gent tot corrent d’un lloc a l’altre sense entrebancar-se, com si no els importés aquell improperi, i la piscina era plena de gom a gom com cada dissabte al matí. La vida continuava com si res no hagués passat perquè per a ells, newyorkers avesats a les inclemències del temps meteorològic, res no havia passat d’extraordinari. Però per a nosaltres sí que ho era d’extraordinari, i per això anàvem pel carrer amb la càmera preparada i els ulls ben oberts! La Dúnia va poder disfrutar de la neu amb les seves companyes al parc de davant de l’escola, un cop acabades les classes, mentre la Glòria es pelava de fred tot esperant-nos al pati, perquè s’havia deixat la clau a casa.
A la tarda, i després d’acompanyar a casa l’amiga que la Dúnia havia convidat a dinar,
el Pep i jo vam anar a fer un passeig pel “Mall” més proper, el Centre Comercial de Queens. Tot i que no pensàvem comprar res, era un bon lloc per passar el temps un cop s’havia fet fosc, ja que a fora no parava de nevar i el fred tampoc aminorava, i a més ens costava caminar entre la neu i el gel que seguia havent-hi pels carrers, malgrat la feina de veïns conscients com ara nosaltres, i de les màquines lleva-neus. El “Mall” és una zona molt gran on s’ajunten immensos edificis amb grans establiments comercials. És com un carrer cobert, amb dues o tres plantes, on hi pots trobar tota mena de botigues tant de roba i complements com de joguines i regals, a més de restaurants i àrees de descans amb sofàs i seients encoixinats, on fins i tot et poden fer un massatge o depilar-te les celles mentre reposes d’una trepidant jornada de compres. Famílies senceres amb cotxets de bebè i canalla que no para de demanar que li comprin un gelat, passen allà tan gèlida tarda de cap de setmana.
Diumenge al matí, després de cumplir amb les nostres obligacions cristianes, ben abrigats vam enfilar el camí cap el metro per disfrutar d’un agradable passeig per un Central Park especial: el Central Park a l’hivern. Havia deixat de nevar, però la neu s’havia gelat en els trossos on el propietari no havia tingut el detall de netejar i tirar sal. Per això, la 71ena avinguda semblava una pista d’obstacles: hi havia trossos per on podies caminar bé, mentre en altres havies d’anar amb compte si no volies acabar de morros per terra. El metro funcionava, tan bé o tan malament com sempre, i a Manhattan tot seguia igual: les noies amb minifaldilla i talonets entremig del gel com si res, les iaies amb barrets i abrics de pells passejant el gosset també ben abrigat o bé dins d’un cotxet per a gossos, i la gent endiumenjada esquivant la neu que queia de les teulades de tant en tant. El que hi faltava eren els turistes, ja que en aquesta època de l’any és quan menys turistes ens visiten per raó del seu clima, es veu que a aquests sí que els importa la neu i el fred, però no saben el que es perden! Així que vam poder disfrutar d’un autèntic dinar americà en un restaurant mig buit, i servit inusualment ràpid.
Central Park es veia diferent, em recordava estimats paisatges del nostre Pirineu: no,
no es tracta pas de la pista llarga de la Molina, ni és el llac d’en Golasters a Andorra, no ens enganyem, estem enmig de New York! Caminàvem a poc a poc entremig dels arbres nus talment guardians de pedra, els nostres peus s’enfonsaven en la neu tova i blanca que omplia tots els racons. Les fulles seques del camí havien deixat pas a la neu dura que es gela sota les nostres petjades. La gent ja no corria o anava en bicicleta d’una banda a l’altre del parc, ni tan sols jugava a futbol, a tennis o a beisbol; ara els infants s’entretenien lliscant amb els seus trineus de colors per les petites muntanyetes, ara plenes de neu com tot en el parc. I la pista de patinatge, més gran que la 
de Rockefeller Center, era plena de gent de totes les edats que disfrutaven de l’estació més freda de l’any. Més endavant, un home embadalia els passavolants tot fent fantàstiques i gegantines bombolles de sabó de totes formes i colors, armat tan sols amb un cordill i un parell de pals, que amablement oferia per si algú s’atrevia a provar-ho. I finalment, el llac! Les barques guardades o mig colgades per la neu, ara semblava més petit tot embolquellat amb una fina i transparent capa de gel. El nostre restaurant preferit semblava més a prop que mai, els arbres despullats ens el mostraven entre les gèlides aigües de l’estany. Aquest cop no deturàrem les nostres passes perquè es feia fosc, i el fred era viu, i tot seguit vam continuar el nostre camí cap al metro, abandonant el parc pel petit llac, ara també gelat i ben buit i sense vida, on els ànecs neden entre barquetes de vela teledirigides en altres èpoques de l’any més càlides.
Ahir va ploure a cor què vols tot hora, i avui el dia s’ha llevat amb el sol que il.luminava tots els racons, els esquirolets tornaven a empaitar-se arbre a munt tot jugant, i els ocells no paraven de cantar les seves alegres melodies, però de neu res de res! No queda ni rastre de la neu que ens ha visitat aquest cap setmana, tan sols la petita muntanyeta del pati on el Pep va arreplegar la que hi havia per tot, i unes quantes fotos per al record, d’aquest cap de setmana tan especial!
