ADIÓS, IRENE, ADIÓS!
New York, Agost 2011
Imma Villegas
Hem passat un cap de setmana tranquil, contràriament al què ens esperàvem. La Irene ha passat sense gaire pena ni gaire glòria. L’huracà va arribar a les terres de New York dissabte a la tarda. Tothom l’esperàvem amb expectació i respecte, després que hagués deixat altres territoris amb menys sort que nosaltres. Havien parat els metros, autobusos, trens i aeroports des de les dotze del migdia del dissabte (el metro de Nova York no havia parat mai); havien evacuat milers de persones que viuen a les zones de risc (prop del mar on podien arribar les fortes onades, o zones baixes inundables per les crescudes dels rius); a la resta ens aconsellaven que ens confinéssim a casa i fins i tot que si la cosa es posava lletja ens tanquéssim als sótans o a les estacions de metro. I és que un huracà considerat de grau 1 com la Irene no és cosa de broma, i podia arribar a ser molt perillós, amb vents molt forts i pluja intensa. La gent, espantada, posava cinta aïllant a les finestres i sacs de sorra a les portes. Per la televisió vèiem l’alcalde visiblement amoïnat parlant en castellà donant instruccions a la població, i el cap de bombers demanant calma a la gent, fins i tot el President Obama va sortir als mitjans de comunicació per demanar a la gent que fes cas als policies en cas d’haver de ser evacuats, van mobilitzar l’exèrcit!…
Però la Irene, quan va a arribar a New York es devia espantar (més del que ho estàvem nosaltres) en veure una ciutat tant immensament gran i plena de vida, o és que té una deessa protectora tipus Palas Atenea, perquè en un tres i no res va passar de ser huracà de grau 1 a simple turmenta tropical. Això sí, va estar plovent tot el dia del dissabte i tota la nit sense parar, i va bufar un vent molt fort tota la nit i tot el dia de diumenge.
Diumenge al migdia la ciutat que no dorm mai tenia ressaca, com si hagués patit una
forta pallissa, els carrers eren deserts i un silenci inusual els envaïa. Es veu que efectivament es van inundar zones baixes, i les onades havien arribat força amunt, i milers de persones estaven sense llum per problemes amb el subministrament. En les zones boscanes i enjardinades com la nostra, el terra era ple de branques i fulles, i fins i tot de tant en tant hi havia arbres sencers caiguts al mig del camí o carretera. Ara les autoritats s’afanyen a dir que no hi ha hagut cap mort, només desgràcies materials, tot sortint al pas de les crítiques que els acusen d’haver exagerat les precaucions davant dels resultats. Jo penso que les autoritats van fer ben fet de muntar aquest sarau donades les informacions que ens arribaven de la Irene, i que ara es poden posar una medalla ben grossa, que se l’han ben guanyada!
A casa nostra ningú ha pres gens de mal, excepte el cotxe (que per cert aquest cap de setmana li havia canviat un company de la feina que el necessitava més gran). En llevar-nos diumenge al matí el cotxe tenia una gran branca mal arrancada de l ’arbre que tenia al costat, que li havia fet un bony al sostre i li havia fet a miques el mirall retrovisor, i per si no fos poc a la tarda una altra branca li va fer un altre bony a l’altre costat, però tot plegat res que no es pugui arreglar amb diners. Altres cotxes havien tingut menys sort perquè els havia caigut tot l’arbre sencer a sobre i, és clar, els havia aixafat del tot.
Ara que ja ha passat tot podem recordar-ho amb ironia i explicar que, malgrat tot, hem sobreviscut a un huracà! Com diu una cançó tradicional Sud-americana que algú ha recordat per la ràdio aquests dies: ”Adiós, Irene, Irene Adiós!”…
