LAS VEGAS,
ATERRATGE D’EMERGÈNCIA!
Las Vegas, Juny 2012
Imma Villegas
Aquest cap de setmana, el Pep i jo sols hem fet una escapada a Las Vegas per celebrar el nostre Aniversari de Nuvis (a saber: 22 anys!). Vem sortir de New York divendres a la tarda amb la intenció de tornar a ser a casa diumenge a la nit, però un inesperat contratemps va fer que no puguéssim arribar fins dilluns al matí.
Las Vegas, a 5 hores d’avió, és una ciutat de l’Estat de Nevada, situat a l’atra punta dels Estats Units. Aquesta ciutat va ser molt important a principis del segle passat com a lloc de parada del Ferrocarril, i punt clau en la ruta dels buscadors d’or a les mines. Cap a meitat de segle, acabada la “Febre de l’or”, va caure en l’oblit fins que a un alcalde se li va ocorre l’esbojarrada idea de legalitzar el joc. Els Casinos i sales de joc van proliferar com a bolets, i una altra “Febre d’or” va fer famosa la petita ciutat del desert de Nevada. Actualment es considera la Ciutat de l’Entreteniment i l’Oci, intentant conservar el “glamour” dels anys 70 sense acabar-ho d’aconseguir, s’ha anat modernitzant i ja no té gaire a veure amb Las Vegas de l’Elvis o de “Rain Man”. Avui en dia, 
Las Vegas és com un Disneylàndia per a adults (tot i que també hi trobem molta canalla i avis), només baixar de l’avió, l’aeroport és ple de les famoses màquines escurabutxaques que han fet popular aquest lloc. Cadascun dels Hotels-Casino, situats a banda i banda de la llarguíssima avinguda, com una petita ciutat en miniatura, connectades entre elles per passarel.les i passos elevats, és com si haguessin volgut reunir tot el món en aquell minúscul indret. Dins seu, cadascun dels immensos edificis té la seva pròpia ambientació i els seu propi caràcter, però totes acullen dintre sí l’hotel, restaurants de diferents tipus, botigues, teatres, entreteniments diversos i altres serveis (com sofisticats massatges a base d’aigua sense mullar-se, o manicura de fantasia i colorins), i com no podia faltar una immensa sala plena de màquinas escurabutxaques i taules de joc. Així per exemple, el nostre es deia 
“Excalibur” (fent referència a la llegenda de l’espasa clavada a la pedra, qui la tregui esdevindrà el rei…), i tot és un gran castell medieval, amb “almenes i torreons” (com “l’Exin Castillos”), i per dins decorat amb escuts i blasons i imatges de cavallers i princeses; el “Luxor” està ambientat a l’antic Egipte, un gran Obelisc i una Esfinge molt femenina donen entrada a la gran Piràmide decorada amb jeroglífics (i homes de costat amb faldilletes); al New York-New York, presidida per una petita estàtua de la Llibertat, s’hi entra passant per un diminut pont de Brooklyn, i dins hi pots trobar en miniatura els diferents barris de la ciutat, així pots anar a dinar al “Ital-Italy”, o prendre una cervesa en un Pub irlandès; a París, com no podia ser d’altra manera, sobresurt una Torre Eiffel a escala amb restaurant a dalt de tot, hi pots trobar també l’Arc de Triomf o el Moulin Rouge, amb noies que
ballen lluint grans plomalls de colors; Venècia potser és la més aconseguida, amb el Pont de Rialto, el Campanello, el Pont dels Suspirs i el Palau Ducal, i un petit canal on fins i tot pots fer una volta en Góndola, i a dins la decoració és espectacular, amb parets i sostres decorats talment com si en Miquel Angelo o en Leonardo Da Vinci els haguessin pintat; altres edificis ens mostren l’antiga Roma i Grècia (entre els quals sembla que no fan distincions), Montecarlo, Itàlia, un oasi enmig del desert, Brasil amb el seu especial Carnaval… A banda de la decoració, 
el tipus d’entreteniment o espectacle també està relacionat amb el seu tema, per exemple a Excalibur vem disfrutar d’un simpàstic Torneig medieval amb cavalls i cavallers, prínceps i dames, rei i bufó, i el Mag Merlí com a presentador i animador. A més del joc al Casino i les màquines escurabutxaques, la gent hi busca una altra tipus de gresca, per exemple, les despedides de solters i solteres es fan ben evidents amb prou signes externs com que la futura núvia porti vel o que vagin vestides totes iguals o amb samarretes que diuen coses, i els espectacles estrella són els estriptis (tan de noies com de nois). Un 
altra proposta són les bodes, i en aquest sentit fins i tot hi ha una capella dins de l’hotel on t’oficien la cerimònia allà mateix. Les fotografies estan a l’ordre del dia, l’oferta és diversa: pots retratar-te amb un parell de nois ben dotats o amb noies despampanants, o bé posar la teva cara amb el cos d’un o una conilleta sexi del Play-Boy. Pel carrer, mentre saludes personatges prou coneguts com l’Elvis Presley o la Hello Kitty, pots recollir targetes de noies lleugeres de roba que s’ofereixen per fer “favors 
sexuals”, i fins i tot pots aconseguir el catàleg sencer de senyoretes, amb la foto perquè trïis. Pel què fa a les botigues l’oferta és prou diversificada, des de disfresses i animalons de peluix per als més menuts, als més sofisticats vestits i bosses de mà, passant, és clar, per les joies (apartat en el qual pots trobar qualsevol cosa que et puguis imaginar com ara una calavera de brillants!). A la nit els bars dels diferents casinos ofereixen refugi i beguda (i una pantalla de joc per no perdre pistonada), i pels que vulguin més marxa hi ha discoteques i clubs de ball. Nosaltres no vem jugar ni un duro, però vem tancar el local de Salsa!
El diumenge el vam començar amb mal peu, perquè quan ens estàvem dutxant es va disparar l’alarma antiincendis de l’hotel, i la veu d’una senyoreta et deia (en anglès, és clar), que estaven
investigant perquè sonava l’alarma, que el problema s’havia originat al pis 26 (nosaltres estàvem al 27), i que de moment no ens movéssim de l’habitació però restéssim a l’aguait. Jo ja em veia havent de sortir corrents pel passadís en pilotes, només perquè algun 
sonat s’havia volgut fotre un “petardo” de bon matí a l’habitació. Aquest cop ens va sortir barat, perquè després d’escoltar el mateix missatge diverses vegades, i de sentir l’alarma una bona estona, van dir que ja estava solucionat i va deixar de sonar (ara que havia aconseguit vestir-me ràpid per si de cas!). Per cert, i parlant de petardos, a les sales de joc està permès fumar, però no es nota gaire perquè la sala és moooooolt gran i alta de sostre, i perquè cada cop hi ha menys gent que es dedica a aquest vici (cosa que no passa amb altres vicis).
L’avió portava retràs, cosa que ens va permetre fer un bon passeig per aquell aeroport ple de màquines escurabutxaques, i on per prendre una “birra” ens van demanar el passaport (als Estats Units està prohibit vendre alcohol als menors de 21 anys, però a mi no me l’havien demanat mai perquè crec que faig cara de tenir-los de sobres!). El nostre pas per Las Vegas va ser curt però intens, crec que és un lloc interessant que val la pena veure alguna vegada, però que no voldria repetir. A partir d’ara passarà a la nostra llista imaginària de llocs on hem celebrat el nostre aniversari de nuvis (a saber: Viena, París, Londres, Àmsterdam, New York, i naturalment Barcelona).
El que ens va quedar penjat per manca de temps (i perquè era molt car), va ser un viatge en helicòpter pel “Grand Canyon del Colorado”, però l’atzar va fer que el poguéssim veure des de l’avió (fins a quedar saciats de tant de desert!). I és que l’aparell en questió volava inusualment baix, com si d’un helicòpter es tractés. A més, inexplicablement, feia sorolls estranyíssims, i no deixava de saccejar-nos exageradament: “Serà el vent del desert que aixeca la sorra de les 
dunes que corren desert enllà, i ho deixen tot ple de polseguera fins que no es pot veure res?”. No vem tardar gaire a sortir de dubtes, perquè al cap d’uns vint minuts d’haver-se enlairat, el pilot va dir per l’altaveu: “We lost the hydraulic system!” (Hem perdut el sistema hidràulic!). No sabíem si l’avaria era gaire important o no, però devia ser-ho perquè el pilot va decidir girar cua i tornar cap a Las Vegas. Al cap de poca estona ens trobàvem donant voltes sobre l’aeroport de Las Vegas, i el pilot ens va avisar que estaríem al menys 3 hores donant voltes per gastar el combustible. 3 hores! 3 inacabables hores, les 3 hores més llargues de la meva vida! De seguida em van venir al cap pel.lícules sobre 
avions com ara “Jet-Lag”, “Aterriza como puedas” o “l’11-S”. La meva vida va passar davant meu com un flash, no em feia mal res (ni els genolls, ni l’esquena, ni el queixal…), el dolor ja no tenia sentit! I vaig començar a pensar: “Ens en sortirem d’aquesta… o serà el final?… Com acabarà tot això? … Què pot passar?… Per a què serveix el ditxós sistema hidràulic?” No en tenia ni idea!, i això m’inquietava. A més, pensava: “Donaran les instruccions en anglès i no les entendràs!” Però no volia pensar, i vaig mirar al meu voltant: el Pep m’estrenyia fort la mà mentre em deia “No podem fer res!”, davant meu un xicot fort i cepat es mossegava les ungles fins a fer-se sang, darrera meu una noia jove plorava i cridava la seva mare, el bebè que feia una estona em somreia ensenyant les diminutes dentetes, estava mut com si intuís que ara tocava callar, i per l’altaveu van demanar si hi havia personal mèdic qualificat (un atac de cor o un atac de nervis?). La noieta del
meu costat no deia res, només mirava per la finestra amb el sentiment contingut, però quan per fi va poder parlar pel mòbil amb els seus pares (en rus) plorava, jo li vaig allargar un “clínex” i me’l va agafar sense dir res. I és que en situacions extremes els que ens envolten són la nostra família, és curiós veure com gent que en condicions normals amb prou feines si s’haguessin saludat, ara s’estaven explicant les seves intimitats com si es coneguessin de tota la vida. Potser per distreure l’atenció, una hostessa grassoneta cantava les excel.lències de Las Vegas, mentre que la més jove assegurava que ella no havia viscut mai una experiència com aquella, però que estava perfectament qualificada per afrontar qualsevol situació d’emergència. La hostessa més gran, amb la cara desenqueixada, repartia estoicament bosses de plàstic per als bòmits, i somriures silenciosos. Jo pensava, mentre li retornava el somriure, que era el millor que podíem fer, callar i esperar (i resar!). Un munt de gent anava amunt i avall pel passadís com si fos la Rambla, tant que fins i tot el pilot va haver dir que s’estiguessin asseguts i cordats per la seva seguretat! Jo no em podia moure, com si estigués enganxada al seient, ni per anar al lavabo (em trobarien amb els pixats al ventre)! Després de parlar amb la cabina, les hostesses es reuniren al darrera per consultar secretament el llibre d’instruccions, decidides a seguir fil per randa tot el protocol d’emergència. En un moment donat el pilot va dir que obriria el tren d’aterratge (o sigui, treuria les rodes), perquè amb el fregament de l’aire puguéssim gastar el combustible més de pressa, i a partir d’aquell moment l’avió va fer més soroll encara i també més sotracs. Passades les tres hores més llargues del món, el pilot va anunciar que faríem un aterratge “anomenat” d’emergència, va dir, i per això havíem de consultar el fullet d’instruccions situat a la butxaca del seient del davant (aquell que no es mira mai ningú), mentre les hostesses ens mostraven la postura que hauríem de tenir en aterrar (amb el cap entre els braços arrepenjats al seient del davant). Van demanar homes forts i valents, 
per ensenyar-los com funcionava la porta d’emergència. Després, el pilot va dir que quan haguéssim aterrat havíem d’anar de pressa cap a les sortides d’emergència abandonant totes les nostres pertinences, i llavors saltar (“Jump!”). “Saltar?” vaig exclamar, i vaig tornar a consultar el fullet d’instruccions, es referien a saltar per baixar per la rampa! Ah, no oblidéssim que teníem el flotador sota el seient: “I de què serveix un flotador en el desert?”. Jo no ho veia clar i naturalment no les tenia totes. Per això em vaig treure les arrecades i el collaret, i em vaig apretar bé el bolso al cos, perquè estava convençuda que no volia de cap manera deixar-lo allà! I va arribar el moment… vem posar el cap entre els braços… vaig tancar els ulls … i vaig resar… Instants després l’aparell tocava a terra i tot l’avió respirava alleugerit, els aplaudiments sonaren fins a la cabina (i aquest cop amb raó!). El Pep em va mirar somrient tot dient: “Aquesta l’expliquem!”. De seguida el pilot s’afanyava a avisar per l’altaveu que no ens moguéssim del seient, que les portes no es podien obrir i havíem d’esperar que ens traguessin d’allà. Fora, cotxes de bombers i ambulàncies restaven a l’aguait d’un possible ensurt… però afortunadament no va passar res, i al cap d’una estona van girar cua i se’n van anar deixant l’aparell sol al mig de la immensa pista. Llavors, molt lentament vam ser remolcats fins al “finger”, i finalment tots vàrem sortir sans i estalvis d’una aventura que no desitjo a ningú. La vida continua…el Destí ens ha donat una altra oportunitat, aprofitem-la!
