NIAGARA FALLS:
UN ESPECTACLE NATURAL!
New York, Maig 2012
Imma Villegas
Aquest dilluns se celebrava Memorial Day, el dia que els americans dediquen a recordar els familiars morts fent de soldat en les múltiples guerres en les que han participat. Els carrers i les cases es van omplir de banderes americanes i els cementiris de flors, i arreu feien desfilades militars (“Parades”). Però nosaltres, aliens a tota aquesta moguda, vem aprofitar que teníem tres dies de festa per fer una petita excursió fora de la ciutat (però dins de l’Estat de New York). Per això dissabte al migdia, després de recollir la nostra Model en acabar la seva classe, ens disposàvem a seguir un GPS que al principi no semblava pas que sabés on anava, ateses les voltes que ens va fer donar per dins de la ciutat (amb un tràfic infernal!) per arribar a l’autopista. El viatge en cotxe es va fer una mica pesat, a saber 9 hores (vem desestimar la possibilitat d’agafar l’avió pels elevats costos), però la veritat és que valia la pena!
Ja de fosc, i després d’atravessar diferents Estats, recórrer
diverses autopistes (amb caravanes incloses), i sortejar una tempesta, l’entremeliat GPS va ser capaç de deixar-nos en un lloc anomenat “Niagara Falls”, tocant a la frontera amb el país veí del Canadà. Ens trovàbem en una zona totalment turística, on només hi havia restaurants de menjar ràpid (tipus Macdonalds), i Motels de carretera com el nostre (iguals que els que surten a les pel.lícules!).
Després d’un descans reparador, l’endemà al matí ens llançàvem a la fascinant aventura de descobrir l’autèntic “Niagara Falls”. I realment es pot dir que tot el dia va ser una aventura, com un joc de pistes on has de superar diferents proves. I és que el muntatge turístic d’aquell màgic indret era com si ens trobéssim a Port Aventura, però amb un paisatge natural que els homes que viuen allà havien sabut aprofitar bé. Després de deixar el cotxe al pàrking, ens vem comprar un pack de tickets amb les diferents activitats que hauríem de seguir durant aquell dia i potser el següent, perquè no sabíem si ens donaria temps de fer-ho tot. Situada enmig d’un bonic parc verd i frondós (no és d’estranyar amb el que plou!), i dividida en dues parts per una illa (talment l’illa del tresor), allà estava ella, magestuosa i espectacular: la cascada. No és pas la seva alçada la que la fa tan magnífica (el desnivell no és més alt que el salt del Roure), potser la seva llargada (més ampla que l’Ebre), però sobretot la immensa quantitat d’aigua que baixa cada segon (la força de la natura!). La cascada de la dreta s’anomena Cascada Ameriana (potser perquè està siutada a la part d’Amèrica), la de l’esquerra s’anomena “Horseshoe” (sabata de cavall) per la seva forma de ferradura que la fa més espectacular encara. El núvol d’esquitxos que provoca la caiguda de l’aigua es veu així que t’hi vas acostant, i quan ets a prop el soroll és EIXORDADOR… Però anem a pams!
1.-“The Main of the mist” (La Principal de la boira): Es tracta d’un vaixell com el que va a Santa Cristina, que a l’entrada et donen un “xubasquero”, i que navega per les mogudes aigües ben a prop de la cascada, endinsant-s’hi fins a gairebé tocar-la. El nom del vaixell fa referència als esquitxos que ens arriben d’ella, i que ho omplen tot d’una mena de boira humida que gairebé no et deixa veure res (però ho vius!). El moment més emocionant és quan es planta davant mateix de la Cascada de la Ferradura fins que et trobes al mig de dues parets d’aigua, i et sents com Moisès i els israelites en el pas del mar Roig a peu eixut!
2.-“The Trolley” (el tranvia): un autobús amb forma de tranvia-jardinera que recorre tot el parc, ens porta a la següent atracció (no sense abans haver-nos posat una pulsera de color groc). Durant l’entretingut trajecte una guia ens canta les delícies del lloc (en anglès, és clar!).
3.-“The Cave of the Winds” (la cova dels vents): Primer de tot ens 
van donar un altre impermeable i també unes sabates de goma lligades (com les d’anar a la platja), i una bossa de plàstic on portar les nostres. Equipats d’aquesta manera vem agafar un ascensor on ens explicaven que van excavar aquell lloc a pic i pala, o sigui sense explosius, per la dificultat de l’accés i també per molestar el mínim possible a les colònies de gavines que nïen i crien en aquest indret. Desprès de l’ascensor vem continuar baixant, aquest cop per esclales, fins al peu mateix de la cascada Americana. Els esquitxos de l’aigua contra les roques ens mullaven talment una dutxa natural, i així vem poder disfrutar de la cascada literalment tocant-la amb la mà. També vem 
poder descobrir, arran del camí, algunes gavines amb les seves cries, mentre uns cartells avisaven que no te les enduguessis a casa encara que fossin molt bufones(!?).Tot plegat una experiència força divertida, on vem acabar ben xops. A la sortida ens esperava la foto-muntatge de la família amb la cascada al darrera, un record ben original!?
4.-“The Top of the Fall” (el cim de la cascada): El trenet ens va 
passejar per l’illa ajardinada entre les dues cascades, després de mostrar la nostra flamant pulsera groga que ens donava dret a tan especial mitjà de transport. En la part més alta de l’illa, i a tocar de la segona cascada, un restaurant amb vistes sensacionals ens oferia dinar i repòs per recuperar una mica les forces. Havent dinat, i mentre esperàvem el trenet de tornada, sessió fotogràfica a tocar de la part alta de la cascada. Realment impressiona, seria tan fàcil deixar-s’hi anar tot esperant que les volàtils aigües t’acullin…
5.-“Discovery Center” (centre del descubriment): En un edifici força original, i no sense estalviar-nos les cues, vem veure un reportatge sobre la història de la cascada (com va ser descoberta i què s’hi va
fer), a més de fotografies i videos, roques i fins i tot algun fòssil. Ens van explicar, per exemple, que s’ha utilizat per obtenir electricitat, però les antigues instal.lacions es van enfonsar en un esllavissament del terreny. També que en una ocasió van assecar la cascada Americana fent passar tota l’aigua per l’altre, sembla ser que per fer investigacions geològiques. El primer pont que es va construir per unir les dues bandes del riu, i al mateix temps els dos països veïns, es va enfonsar per culpa d’un hivern molt fred que va gelar totalment les aigües del riu. També vam entrar en un simulador que pretenia fer-nos creure que ens enfonsàvem en el terreny, i un científic amb una pinta molt divertida (que recordava el protagonista de la pel.lícula “Cariño he encogido a los niños”) ens parlava dels diferents estrats geològics, materials i fòssils que es poden trobar segons ens anem enfonsant. Tot plegat força instructiu, el més curiós és que estava ple de canalla que no crec que els interessés gaire, i que feien força enrenou. Al final van haver de dir que vigiléssim de no deixar-nos res, sobretot els nens!?
6.-“Legends of Niagara Falls” (Llegendes de les Cascades del 
Niagara): Després de molta estona de cua vem accedir a un teatre on ens van passar una pel.lícula que explicava diferents llegendes i anècdotes ocurregudes en aquell indret. Els indis es pensaven que hi vivien esperits, i conte la llegenda que una noia índia que s’havia de casar amb un home gran i lleig a qui ella no estimava, es va escapar del poble i es va enfilar en una canoa per deixar-se anar cascada avall. Un cop arribats els europeus al continent, diversos exploradors es van deixar portar per les belleses de la zona, i fins i tot algun s’hi va voler endinsar cascada endins, i assegurava haver trobat tot un món rera l’espessa cortina d’aigua. Més tard, els esperits de la cascada encantada sembla que prenien partit en una aferrissada guerra que tenia lloc per aquells indrets. En un altre moment, un equilibrista va voler fer-se famós tot passant d’una punta a l’atre de l’immensa cascada caminant sobre un cable, i sembla que va agradar la idea, perquè enguany un altre equilibrista repeteix l’efemèride. Al segle divuit una dona gran que no devia estar gaire bé del terrat, es va entaforar dins d’una bota amb un matalàs i un gat, per deixar-se caure cascada avall, miraculosament en va sortir sana i estalvi, i la gent creia que era l’esperit de la índia que l’havia salvada. Un altre apassionat de la natura es deixava portar per les salvatges aigües dalt d’un vaixell de vapor, i a l’atre banda de la cascada apareixia el vaixell fet pols però amb el capità ben sencer. Més recentment un nen de 7 anys va ser rascatat pel mateix vaixell turístic que vem agafar nosaltres, després de caure cascada avall en haver tingut un accident amb la barca en què navegava, mentre la seva germana era salvada al capdamunt de la casacada a punt de ser inevitablement arrossegada. I es pregunten: És, doncs, l’esperit de la ”Pocahontes” que els ha salvat?!
7.-“L’Aquàrium”: Aquesta darrera activitat la vam haver de deixar per l’endemà al matí perquè quan vem arribar ja havien tancat. L’aquari és petit, però força interessant. Té una mica de tot: pingüins, foques i lleons marins, cavallets i estrelles de mar, meduses i peixos-pallasso, i fins i tot un petit tauró. L’espectacle dels lleons marins va ser discret, però abans de començar van tocar l’himne d’Amèrica, suposem en honor del Memorial Day. També ens van explicar coses dels pingüins mentre els donaven menjar, i les entremeliades foques no volien creure els joveníssims entrenadors, fins al punt que van haver de deixar la lliçó per una altra ocasió.
8.-El retorn a la ciutat: Després de la visita a l’aquari, i d’haver-nos gastat el quartos en ninots de peluix per a les nenes (que no són tan nenes però que de vegades sembla que es facin petites), vem pujar dalt del cotxe disposats a un viatge de retorn per autopistes avorrides i amb caravanes incloses. Però aquest cop l’entremeliat GPS ens tenia reservada una sorpresa. I és que després de l’experiència del viatge d’anada, vem optar pel camí més curt i no pel més ràpid. Aquesta va ser la clau per poder assaborir un curiós viatge per l’Amèrica profunda dels poblets escampats al llarg de la carretera, amb casetes de fusta amb porxo i balancí, i envoltades per immensos jardins que no s’acaben perquè continuen amb el prat, un prat farcit de floretes menudes de tots colors i sovint acompanyades per animalons diversos com vaques, cavalls o fins i tot algun cèrvol. La cirereta del pastís va ser que de rebot, ens saltàvem les immenses caravanes de les autopistes i arribàvem a casa de fosc, després d’un llarguíssim viatge, però satisfets pel bon cap de setmana que havíem passat. Un cop més, aquest país no ens ha decebut!
