“ENGLISH PITINGLISH”
New York, octubre 2011
Imma Villegas
D’entrada voldria dir que el meu anglès no estava tan malament com semblava al 
principi, només adormit, com la Blancaneus o la Bella Dorment. Un mes fent classe ha servit per anar-lo reanimant poc a poc, com si li fessin el boca-boca. Així, si els primers quinze dies vaig estar al nivell 1, els segons quinze dies he estat al nivell 2, i ara ja he passat al 3er. nivell. “Congratulations, Immaculada!” (Felicitats!) -em diu la “Jefa Suprema” de l’acadèmia. No sé què devia pensar de mi el primer dia, que jo no sabia pas el què em deia, o més ben dit, com ho deia… A més, cal dir que l’anglès que es parla aquí és americà, o sigui, American English, una mica diferent del British English o anglès d’Anglaterra que és el que ens van ensenyar a l’escola. Ve a ser com el valencià i el català, saben que és el mateix idioma (mal els pesi a alguns!), però se’n volen distanciar amb algunes petites variacions que no són determinants (o sigui que si vas amb el teu British English t’entenen, el problema és entendre’ls a ells!). Així, tenen paraules diferents per anomenar les mateixes coses, per exemple “pants” per “trousers” (pantalons), o “vacation” enlloc de “Holidays” (vacances, Holiday en singular seria dia de festa o celebració com ara Nadal o Halloween). També ens trobem amb paraules que es diuen igual però s’escriuen diferent, com “color” enlloc de “colour” (color), o “favorite” per “favourite” (favorit). I expressions com “it’s OK” enlloc de “all right” (tot correcte), o “I’m Ok” per “I’m find” (estic bé). Igualment, tenen també una pronunciació diferent, més oberta, com si masteguessin xiclet (molts ho fan!). Sé que me’n sortiré, ara ja no sento “xino” quan parlen, puc captar algunes paraules soltes, i entendre alguna cosa, sobretot si parlen a poc a poc. I començo també a explicar-me i fins i tot a fer redaccions. Només espero no haver-me de posar a mastegar xiclet per pronunciar com ells!
Com que no tinc res de nou per explicar-vos, voldria aprofitar per fer algunes
reflexions sobre aquest país, del què he pogut copsar amb aquest mes i escaig que porto vivint aquí. En principi podem dir que és diferent, però no tant diferent com ens pensem. Vist des de fora, sembla que s’hagin reunit totes les nacions del món aquí, a New York. Pel metro o pel carrer pots captar tota la gamma de colors de la pell: blancs i negres, orientals, àrabs, mulats… I no parlem del vestir: del sari hindú al vel integral musulmà, passant pels neo-hippies més recalcitrants, i arribant als “raperos” més actuals. Ah!, i no oblidem els clàssics executius de “trajo” i corbata, o l’oficinista de minifaldilla i talonets, que abunden força a Manhattan. I els infants, nens i nenes, amb uniforme (com a “Rebelde Way”, el “culebrón” de la “tele”). Però això és l’exterior, la façana. Ens cal mirar a l’interior per trobar el que és realment important, com diu el Petit Príncep: ”L’essencial és invisible als ulls”. I, aquí com a tot arreu, la gent són persones com nosaltres, que senten i estimen, que pateixen i gaudeixen…
M’agradaria ressaltar, en primer lloc, l’amabilitat. Aquí la gent, en general, és molt amable. Per exemple, al metro és habitual deixar seure. A mi mateixa m’han deixat seure més d’una vegada, i crec que no és pas perquè faci pena, sinó perquè és força normal, aquí. Com si entenguessin que, com que les distàncies són molt llargues, i els seients són limitats, els han de compartir una estona cadascun.
Un altre exemple d’amabilitat es dóna quan vas a comprar, o altres gestions com ara enviar una carta. Normalment les persones que t’atenen intenten entendre’t, (sort d’això, 
amb el meu anglès macarrònic!). Així, un dia em van donar una tinta per a la impressora que no era l’adequada, entre jo i la Glòria li vam fer entendre a la noia de la caixa que havia estat un error de la seva companya, i calia que ens la canviés, perquè aquella no ens servia. Vaig quedar gratament sorpresa en veure que, contràriament al que jo m’esperava, no solament ens van canviar la tinta sense cobrar-la, sinó que a més va ser tan amable d’anotar en el meu paper, on portava apuntat el número de la impressora, el número de la tinta que havia de demanar la propera vegada. Tot un èxit!
A més d’amables, pacients! Com vaig poder comprovar el dia que esperàvem l’arribada de l’huracà Irene, i la cua del súper per a pagar donava la volta a la botiga i arribava a la porta d’entrada. Enmig de l’entrebanc de carros de compra i cotxets de bebè, ni una queixa, ni un crit, tothom fent cua pacientment, i deixant passar amablement els que havien d’agafar el menjar de les prestatgeries. Admirable!
Un altre exemple de paciència el trobem al metro, i més sovint del què voldríem, ja
que aquí no funciona massa bé. A les hores punta, justament quan va més ple i la gent té més pressa, circulen tants trens i per tantes vies i amb tants encreuaments, que el sistema es col·lapsa i el metro s’ha d’esperar enmig del túnel per deixar passar l’altre tren, o per poder entrar a l’estació que està ocupada per un altre comboi. Llavors, pels altaveus i pels rètols lluminosos dels vagons, on normalment anuncien la propera estació, expliquen que hi ha molt tràfic, mentre demanen paciència als passatgers dient: “Please, be patient!” (si us plau, tingueu paciència). Però el més curiós de tot, és que la gent fa cas i pren paciència, no se sent ni un mot, ni una queixa, ni una pregunta, ni un retret. Simplement la gent pren paciència i s’espera!
Però com que no tot poden ser flors i violes, deixeu-me fer d’advocat del diable i buscar algun aspecte no tan positiu. A mi em sembla que aquesta és una societat una mica immadura. Com si tots plegats s’haguessin quedat estancats a l’adolescència i no haguessin acabat de madurar. Per exemple, la manera com ens parlaven a la reunió de pares, a crits, com si ens renyessin, com si fóssim nens. La veritat, no em sembla la manera correcta de tractar-se entre adults. També alguns comentaris de la citada reunió, com el fet que les nenes no poden anar maquillades a l’escola (estem parlant de nenes d’entre 10 i 13 anys!) Calia dir-ho?. O també el fet que poden venir disfressades per Halloween, però abans cal ensenyar-li el vestit a la Directora per si és adequat o no (no sigui que alguna vingui vestida de puta!), com si els pares no fossin adults prou responsables per saber com la seva filla surt de casa. I per acabar, els càstigs exemplars, com el fet que si els adolescents a l’institut es barallen, els professors avisen la policia i els posen a la presó!. Si és un menor, no té uns pares que responen per ell?, i a l’institut, no té uns mestres capaços de fer-los reflexionar i rectificar?
Aquí qui la fa la paga, hi ha policia per tot arreu, i les sancions són exagerades (com el fet de posar un menor a la presó per haver-se barallat amb un company de classe). Sembla que necessitin algú superior que els vigili constantment i els castigui quan es porten malament (com quan érem petits!). I sembla que això els ha funcionat prou bé, perquè es veu que no fa gaires anys la ciutat de Nova York era molt perillosa i amb alts índexs de delinqüència, com encara està el Bronx (on no t’aconsellen que hi vagis quan es fa fosc!). Algun mandatari va tenir la genial idea d’endurir les penes i posar un policia gairebé darrera de cada ciutadà, i ara aquesta és una de les ciutats més segures del món, exceptuant el Bronx (bé, però, a quin preu?!).
És també una societat molt simplista, és a dir, no es compliquen la vida, tot ho fan
fàcil. Per exemple el menjar, l’anomenat “fast-food”, és justament això: menjar ràpid, perquè és fàcil d’ingerir (hamburgueses que gairebé no s’han de mastegar, pollastre súper tendre que es desfà a la boca, amanides o plats de pasta que porten el tall tallat a trossets tot barrejat per no entretenir-se…). Un altre aspecte de simplicitat és el fet que els carrers no tenen nom sinó números (alguns tenen nom a més del número), d’aquesta manera sempre saps quin carrer ve després i és més difícil perdre’s. I per facilitar-ho més els carrers són paral·lels i perpendiculars (com a l’Eixample), els que van en una direcció són “streets” , i els que van en l’altre “Avenues” (està clar, oi?). I per acabar-ho d’arrodonir, et diuen sempre el número del carrer i el número de l’avinguada que té més a prop, per exemple “71-43 Ingram street” vol dir que és el número 43 del carrer Ingram tocant a l’avinguda 71 (“Así cualquiera!”).
El seu patriotisme és desmesurat, posen banderes per tot arreu! (sobretot si hi ha alguna efemèride, però no necessàriament). Vas pel carrer i sense més ni més et pots trobar banderetes als jardins, o un pal amb la bandera a la porta d’una casa (una casa com la nostra, no un lloc oficial). Tot el que fa referència al seu país és súper important per a ells. És una societat molt competitiva, com ho demostren el rànquing de les escoles. Que la mestra digués a la reunió de pares, que si us plau féssim treballar molt els alumnes a casa perquè “aquesta escola té molt bona puntuació en el rànquing de les escoles de Nova York i volem que la continuï tenint”, em fa pensar que per a aquests mestres és més important la consideració social de l’escola que el progrés personal de l’alumne (sense comentaris!).
