MAY I JOIN YOU?:
PERMíS PER INTEGRAR-ME!
New York, Octubre 2013
Imma Villegas
Divendres vaig anar a sentir un concert que feia la coral de la parròquia a l’església mateix (Lady Mercy). Érem quatre gats, tant els que actuaven com els que fèiem de públic, i tot plegat em va semblar molt casolà, m’hi vaig trobar com a casa (com si hagués anat a sentir l’ECO, l’orfeó de Sant Andreu on va cantar el pare tants d’anys, i jo mateixa de joveneta i fins que em vaig casar). El concert era per aconseguir diners per comprar un piano nou, que bona falta els fa, vaig pensar. Quatre iaies, quatre jovenetes i un senyor, van cantar un “Ave Verum” una mica esgargamellat, mentre el director, un noi jovenet tot enclenxinat que tocava el piano, insistia que disculpéssim però que aquell vespre faltava gent perquè estaven treballant (tot i que eren quarts de vuit del vespre!). Després d’aquesta bonica i coneguda peça coral de Mozart, els cantaires ens van oferir, en solitari acompanyats pel vell piano del jove director, una cançoneta cadascun; diferents persones, diferents estils, diferents veus, i un sol motiu: el piano, o no? Potser simplement eren un grapat de gent que es troba sola i anhela fer algun projecte comú, com jo mateixa, com tots al capdevall! M’ho havia estat rumiant molt de temps, de fet, tot el curs passat, amb el recordatori constant del jove clenxinat a cada missa, demanant-nos o gairebé suplicant-nos que ens apuntéssim al coro. Fins i tot ho havia penjat a internet, on avui en dia es pot trobar gairebé tot, fins i tot les humils activitats d’un barri que de vegades de tan tranquil sembla adormit, com de somni (i si no, proveu de posar “Forest Hills” al Google…). Però el curs passat jo encara em sentia massa aïllada, tancada dins de la meva closca de cargol immens, que m’impedia emetre cap so davant d’un desconegut que em pogués respondre en una llengua que, per molt que m’hi esforςava, no aconseguia transmetre’m sentiments. Ara em sento una mica més segura amb el meu rudimentari American-English, com per comenςar a foradar aquesta gruixuda capa barreja de vergonya i timidesa. Així, acabat el senzill concert, i aprofitant que al 
vestíbul feien un pica-pica (en aquest país, si no hi ha menjar no es fa res!), vaig encarar-me davant del joveníssim director enclenxinat i ben vestit, me’l vaig mirar fit a fit i li vaig etzibar amb un fil de veu: “May I join the choir?” (o sigui “Puc afegir-me a la coral?), i només m’hagués faltat acabar la tan preparada frase amb un “Please!” (“si us plau!”), perquè no sé qui en tenia més ganes. El pobre noi de poc que no cau de la cadira, sinó és que estava dret, i va contestar que oi tant!, o almenys a mi m’ho va semblar. Em va preguntar en quina veu cantava i després com em deia i, i encara que no ho sembli la primera resposta va ser més fàcil que la segona, i coratjada amb un “Fabulos!” com a resposta. En canvi, el meu nom sempre engendra dubtes en aquest país, el vaig haver de deletrejar: I-M-M-A (és a dir: ai-em-em-ei), i encara afegir que en realitat el meu nom és Immaculada però que tothom em diu Imma, frase aquesta que em surt de “carrerilla” de les vegades que l’he hagut d’utilitzar. Després d’això, abans que l’interrogatori pogués allargar-se perillosament, i donat que a casa tenia dos pollets (o més ben dit polletes) amb la boca oberta esperant el sopar, vaig fer un mutis pel foro (com diuen la gent de teatre), no abans d’assegurar-me del dia i hora i lloc exacte de l’assaig, amb la ferma decisió de presentar-m’hi. Vaig sortir d’allà, una mica commocionada per la surrealista experiència, i amb el convenciment que havia fet un petit pas cap a la meva integració en aquesta comunitat que tan bé ens ha acollit.
Però per surrealista l’experiència que vem viure en Pep i jo diumenge al vespre al Pub irlandès on solem anar a prendre una cervesa per acabar el cap de setmana. Aquest costum ens ve de quan vivíem a Sant Andreu, i els dissabtes sortint de missa acostumàvem anar a llogar un video per veure’l el dissabte a la nit (o dos, un pels adults i l’altre per a les nenes), i els diumenges a la tarda havíem d’anar a tornar-lo. Ens vem acostumar a acompanyar la passejada amb unes “braves” i una “birra”. Aquí no hi ha video per 
llogar, ni tampoc braves, però sí birra (que de Pubs en aquest barri no en falten!), i hem convertit aquest costum en un espai de la parella al que no ens agrada haver de renunciar. Després d’alguns intents fallits, hem trobat un Pub irlandès on ens hi trobem com a casa, petit i acollidor, amb la música que ens agrada, i una barra gairebé en semicercle al voltant d’un cambrer agradable i simpàtic com ell sol, que fa que més que un bar allò sembli un autèntic Local Social. Ja en una ocasió ens va sorprendre que, en motiu de la victòria de l’equip local de Futbol americà (els “Giants” de New York), ens van oferir un “xupito” a cadascun dels comensals, i encara ens va sorprendre més en veure com se’l bevien tot d’un glop, talment un ritual assajat prèviament (cal dir que, a aquestes alςades aquestes coses ja no ens sorprenen). Doncs aquest diumenge al vespre, mentre ens trobàvem com de costum, al nostre Pub de capςalera prenent-nos la nostra “Stela”, capficats en la nostra conversa, la música relaxant i el futbol americà que vèiem per les
dues grans pantalles de què disposa el petit local (i que ja hem après a entendre i fins i tot a disfrutar), l’home que hi havia assegut al meu costat es gira cap a nosaltres i ens comença a parlar com si ens conegués de tota la vida. Després de deixar-nos anar, diverses vegades per si no ho havíem entès, que ell era “single” (o sigui sense parella), es va presentar i ens va explicar a què es dedicava, tot interessant-se també pels nostres noms, ocupació, d’on veníem… mentre ens feia brindar de tant en tant amb la seva ampolla de “Budwaiser” tot dient “Cheers!” (crit que equival al nostre xin-xin o salut!). Però no s’acaba aquí la cosa, perquè al cap de poc d’haver iniciat l’amigable conversa amb nosaltres, la dona que hi havia asseguda al seu costat es girava i hi posava cullerada, fins que va arribar un moment que allò semblava més una trobada de vells coneguts que no pas un bar de cantonada. Fins i tot el “Single” en un moment donat ens proposà de fer uns “shots” (o sigui “xupitos” d’un sol glop), i que va acabar fent amb d’altres de la barra ja que nosaltres vem declinar tan gentil invitació. El cas és que vaig sortir d’allà pensant que ara sí que em sentia més integrada que mai en aquell barri que ens acceptava incondicionalment. Almenys ningú m’havia dit “Habla usted español, mamita?”, tot i que havien detectat que lluïem un “accent”! No està mal per començar!
