JA NO SÓC INVISIBLE: NO MORE MISSING!
New York, Juny 2014
Imma Villegas
Darrerament he fet un gran descobriment personal: -“Ja no sóc invisible!” I és que, des que vaig arribar a aquest país fa tres anys, sovint em sentia com invisible quan em trobava entre gent que fos no-catalanoparlant. Era com si m’hagués posat la capa d’en Harry Potter i els altres no em podien veure però jo a ells sí. M’ho vaig arribar a mig creure, i quan passava per davant d’algun desconegut pensava: -“No em diguis res, per favor, no em diguis res!” I és que no em sentia segura de mi mateixa, estava convençuda que no els entendria i també que ells no m’entendrien a mi si intentava dir-los alguna cosa. Sovint obria la boca i de la meva gola només en sortia un filet de veu que deia: -“Hi!” (Hola), o bé: -“Thanks” (gràcies), o alguna altra expressió que no sempre era l’adequada.
Això que explico, no em va passar pas de cop i volta només arribar aquí, no: va caldre tot un procés que va durar gairebé un any. Aquell primer curs anava cada matí a l’acadèmia d’anglès, i m’hi estava moltes hores trencant-me les banyes intentant entendre’ls i fins i tot tenir-hi una conversa, tot i que els temes eren molt allunyats dels
meus interessos i experiències. Amb qui m’hi entenia millor era amb les mestres (la veritat és que a l’únic mestre home que vaig tenir em costava molt d’entendre’l). Vull creure que també elles m’entenien a mi, i és cert que estaven molt més a prop meu (figuradament parlant, vull dir) que no pas els meus joveníssims companys arribats de l’altra punta del planeta Terra. Vull dir amb això, que no n’hi ha prou en estudiar un idioma, cal tenir coses a dir, coses que tinguin sentit per a un mateix i per als altres. Al cap i a la fi, crec fermament que una llengua serveix per entendren’s en primer lloc, però també per poder expressar els nostres sentiments i desitjos més íntims.
Entre lliçó i lliçó va arribar el meu segon any, i pensant que ja havia adquirit tota la gramàtica i gran part del vocabulari que la meva maldestra ment podia arribar a assimilar (almenys en aquell moment), vaig decidir deixar l’acadèmia i submergir-me en la vida 
quotidiana, esperant poder utilitzar tots els recursos que m’havien abocat a sobre desordenadament, i que jo intentava posar en ordre desesperadament. Així, anava a comprar a les botigues i demanava les coses sempre en anglès, quan anava pel carrer o pel parc intentava saludar tothom que se’m posés pel davant, i a casa em passava hores mirant la televisió autòctona intentant treure’n l’entrellat del què passava a la pantalla, i despenjava el telèfon decidida a la primera trucada. Fins i tot vaig estar buscant per internet informació de quines activitats es feien al meu barri, amb la sana intenció d’apuntar-m’hi. Llavors va arribar la gran decepció, i és que les coses no són mai tan fàcils com semblen: quan saludava sovint no obtenia cap resposta o de vegades ni tan sols em miraven; quan anava a comprar sempre em deien allò de: -“Habla usté español, mamita?”- i ja s’ha acabat parlar anglès! 
(no sé si el favor me’l feien a mi o se’l feien a ells, perquè sovint es tracta de nouvinguts com jo mateixa, procedents de diferents parts de Sud-Amèrica, i que deuen tenir els mateixos o semblants problemes que jo amb el nou idioma); i quan mirava la televisió o sentia la ràdio directament em parlaven en “xino”, és a dir, no entenia res de res (i encara molt pitjor si m’intentava entendre per telèfon). Amb aquest panorama em sentia totalment incapaç d’apuntar-me a cap activitat on la llengua vehicular fos altra que el català (fins i tot amb l’espanyol em sentia insegura, ja que jo feia molt de temps que no l’utilitzava, i a més el que traginen per aquí és força diferent del de casa nostra en tots els sentits).
Dins la meva invisible campana de vidre, que m’impedia apropar-me de cap manera a la gent que m’envoltava, vaig passar el meu segon any a Amèrica (i bona part del tercer). Era com si estigués veient una peŀlícula (d’aquelles que de vegades ens baixem per internet ara que ja n’hem après, o que jo m’havia comprat per practicar a la farmàcia, on pots trobar de tot), però jo només era espectadora, allò no era real, era com si estigués en un somini i no em pogués despertar.
Aquest tercer any he intentat, amb més determinació que confiança, integrar-me en aquest món que m’envolta i que, i d’això n’estava convençuda, d’alguna manera jo havia de formar-ne part, calia trobar el meu lloc, el meu paper a l’auca. Sobreposant-me a la meva ancestral timidesa, i esquerdant la fràgil mampara transparent que m’aïllava de la vida que es movia entorn meu, vaig entrar a formar part de la coral de la parròquia on durant tot el curs passat havíem assistit a missa cada diumenge, sempre invisible però. Allò va ser la 
clau!, la clau màgica que em va obrir la porta del món exterior i m’obligà a intentar amb totes les meves forces entendre’m amb aquella gent que feia possible que jo pogués estar una estona fent una activitat que m’agrada, que m’omple i que, a més, tinc la confiança de saber fer prou bé. Més endavant, i sempre de la seva mà, van venir la representació de l’òpera “La Boheme”, i després la festa d’aniversari de la simpàtica parella centenària (que feien cent anys entre tots dos sumats), i fins i tot un dia el director em va fer cantar un petitíssim solo a missa (tan petit que només havia de dir una paraula: “Amen!”): havia començat a deixar de ser invisible!
En el mateix sentit però per una altra banda, aquest curs em reafirmava en la meva ferma decisió de parlar anglès a les botigues i a tot arreu, i fins intento seguir en anglès malgrat l’interlocutor em respongui en espanyol. També continuo saludant a la gent que passa a prop meu, fins i tot quan no m’han mirat primer, i encara que no n’obtengui altra resposta que la indiferència. I fins i tot he començat a contestar el telèfon, encara que sovint he d’acabar dient allò de: -”I’m sorry, I don’t understand…” (ho sento però no entenc res) mal em pesi! (cal dir que cada cop ho he de dir menys).
Una altra línia d’actuació ha estat les escoles de les nenes i també les meves classes de català, on de vegades he d’entendre-m’hi amb pares o avis no-catalanoparlants, o amb el responsable de la sala on fem la classe. En aquest sentit he de dir que el primer any demanava l’aparell de traducció simultània que ofereixen a les reunions de pares de l’institut de la Glòria (que és una escola per a immigrants), i de vegades també l’estudiant que fa voluntàriament de traductor en les entrevistes, però l’any passat ja no em feia falta (cal dir que molts professors són d’origen sudamericà o bé han estudiat l’espanyol com a segona llengua). El mateix em va passar a les visites mèdiques (meves o de les nenes), on al principi m’havia de refiar de l’ajuda
incondicional del Pep o de les filles, i ara cada cop la necessito menys. Un pèl més difícil va ser l’escola de la Dúnia, ja que en aquest cas no es tracta d’una escola per a immigrants, i tant mestres com pares són majoritàriament autòctons. Malgrat no entendre res de res, jo he estat assistint, amb el Pep o no, gairebé a totes les reunions de pares del curs i entrevistes que han fet falta. Per això dimarts passat, en l’última sessió de l’associació de pares, ens van donar al Pep i a mi una mena de diploma emmarcat dins d’un vidre (i amb el meu nom escrit correctament!), que diu: -“We couldn’t have done it without you!” (No podíem haver-ho fet sense tu!). Llavors vaig pensar: -“Definitivament, he deixat de ser invisible!”
