LA BOHÈME O… ELS PASTORETS A L’AMERICANA
New York, Gener, Febrer i Març 2014
Imma Villegas
Tot va començar a la tardor, quan en un assaig de la coral el director ens va recomanar que anéssim a un concert de “La Bohème”, una òpera de Puccini que dura quasi quatre hores, un diumenge a les 2 del migdia. Llavors feia poc que cantava a la coral, i no en vaig copsar la importància d’aquella aparentment innocent proposta, tan sols vaig veure que coincidia amb la nostra hora de dinar, i que durava quatre hores! Al Pep i a mi ens agrada la música, però no en som pas tan fanàtics, així és que vam desestimar l’esbojarrada proposta sense pensar-nos-ho gaire. Poc després d’aquell dia, com a coral ens proposaven de cantar en aquesta peça musical, en una obra que s’estava organitzant a la Parròquia. El problema era que els assatjos eren a la una del migdia, hora del nostre vermut, la qual cosa no semblava gaire engrescadora així d’entrada, i a més jo no havia cantat mai òpera i no sabia si seria capaç d’estar a l’alçada del què se’m demanava. Però la companya que canta al meu costat, la Patrícia, hi va inisitir: “Vindràs?, vinga, és per a tots els de la coral, pot ser divertit, anima’t!” (tot això en anglès, és clar, però més o menys va anar així). De primer no vaig gosar dir ni que sí ni que no, tot i que les altres també em deien que era molt interessant i que no m’ho deixés perdre, vaig contestar que ja ho comentaria amb el meu marit, perquè en aquella hora després de la missa on cantàvem, ell m’esperava per sortir junts (el fet d’anar a fer el vermut no saben ni el que és, així és que no calia insistir-hi més). La meva sorpresa va ser que el Pep va dir que en aquella hora feien el Barça, i que no el fes servir a ell per a excusa, que si hi volia anar ell es quedaria a casa veient tranquiŀlament el partit per la tele, i ja dinaríem quan jo acabés l’assaig encara que fos una mica tard. Llavors vaig pensar que ja era al ball i que havia de ballar el que tocaven, jo m’havia apuntat a la coral per fer alguna activitat al barri i per conèixer gent i relacionar-m’hi, i si això passava per cantar òpera (per cert, en italià), si ells ho feien jo també podia (sinó sempre podria moure la boca i somriure), l’important és participar!
Van venir alguns assajos de primer el diumenge a la una del migdia, després el divendres a la tarda (previ sopar a base de pizza a les 6 de la tarda, cosa que jo em saltava). De seguida em van donar la partitura (que per cert era fotocòpia de fotocòpia de fotocòpia i no es podia llegir gens bé la lletra de la cançó), i també vaig consultar de què anava per internet (ja que no havia anat al concert previ), i em vaig baixar una “Bohème” per anar practicant a casa (per cert, de l’Scala de Milà!). La cosa s’anava embolicant perquè de sobte van començar a parlar de “costumes” (o sigui, disfresses), i jo li vaig dir tota decidiada “I have a costum!” (Tinc una disfressa), i li vaig portar la foto de la disfressa que l’any passat em vaig comprar per anar al Carnaval de Venècia (es veu que no era ben bé de la mateixa època, però la “jefa” em va dir que serviria). Jo no les tenia totes, però va arribar l’assaig general, amb disfresses i al teatre on s’havia de fer (al sòtan de l’església), jo em vaig quedar més tranquiŀla en veure les dimensions de la sala en qüestió, ja que si fa no fa allò era com la dels Nous Locals de Sant Pacià (o millor encara la del Local Social de Montbau) per les seves reduïdes dimensions. Em va recordar quan de joveneta fèiem els “Pastorets” als “Lluïsos” de Sant Andreu, en anglès però al cap i a la fi les mateixes frases: “Sobretot maquilleu-vos bé, que els llums dels focus es mengen el color de la cara, els nois també!” o “Estigueu atents al conductor que us indicarà quan us toca sortir”, i altres frases per l’estil.
I va arribar el dia de l’estrena, ahir diumenge a dos quarts de tres del migdia (aquí les coses sempre les fan a l’hora de dinar, com que no dinen sinó que van picant tot el dia!). Vaig ser-hi dels primers (no tenia res millor a fer en aquella hora), després d’esmorzar fort ja que havíem decidit no dinar aquell dia. Em vaig haver d’esperar força estona, perquè la gent no va arribar pas a l’hora acordada, l’encarregada del vestuari, perruqueria i maquillatge em va mirar, poca cosa em va haver d’arreglar perquè jo ja venia arreglada de casa. Em sentia tranquiŀla, perquè tenia molt a guanyar i res a perdre, i perquè jo ja sabia de què anava això del teatre d’aficionats, només que enlloc de recitar o ballar calia cantar, i enlloc de cassette (o piano) hi havia deu músics! La sala era plena a bessar, el mossén havia dit a la missa que si no tenien entrades no hi anessin perquè no hi cabrien. Vaig vigilar que el Pep (que havia pagat amb anteŀlació com “il fo”) no es quedés sense entrada, de primer no el trobaven a la llista però llavors va aparèixer providencialment el marit de la “mandamàs” i va dir “He is in” (ell està dintre), paraula màgica, no va caldre cap entrada! Una iaia em va preguntar si jo era la “Mimí” (la protagonista), i és que jo duia un gran barret vermell lligat al coll amb una llaçada, a més del vestit del Carnaval de Venècia que no s’adeia del tot a l’època de les disfresses que traginaven la resta dels companys: “No senyora, no, només sóc coro!” (vaig pensar), però no ho vaig dir per no treure-li la iŀlusió a la pobra dona, només vaig emetre un senzill “No” seguit d’un dels meus millors somriures. Més tard una altra iaia insistia que jo deuria ser la “Mimí”, i aquesta sí que ja no li vaig dir res, allò ja era massa per a mi, i me’n vaig anar de seguida a seure al raconet que ens havien deixat per als del coro, diposada a veure la primera part de la funció, en la qual no sortíem ja que no era fins al segon acte on el coro cantava.
“La Bohème” és una obra de joventud de Puccini, inspirada en els seus anys d’estudiant, quan sembla que vivia com a bohemi. L’obra és en italià perquè l’autor ho és, mentre que la història té lloc a París. Quatre joves artistes comparteixen un petit apartament a la capital francesa: un pintor, un poeta, un músic i un filòsof (paper que va recaure sobre el director de la coral, un noi jove que sembla que era la primera vegada que cantava en una obra, tot i fer solos a missa cada diumenge). Com que són molt pobres no saben què cremar per escalfar-se, i desestimada la idea de cremar les cadires, el poeta proposa cremar els seus escrits (potser pensa que més val sobreviure que ser famós, o bé simplement que no es valen el sacrifici de passar fred). Quan ja havien cremat el primer acte i anaven a cremar el segon, entra el músic portant un cistell amb menjar i beguda (es veu que havia fet alguns “bolus” i havia aconseguit uns calerons). Mentre mengen i beuen truquen a la porta, és l’amo de la casa que ve a cobrar el lloguer, però entre tots li donen beguda i l’ensarronen perquè se’n torni sense ni cinc. Després d’això decideixen que, com que és la nit de Nadal i ja que tenen uns calerons, se’n van al bar a celebrar-ho, però el poeta diu que es queda perquè vol acabar d’escriure l’obra. Es queda sol i llavors truquen a la porta, sorprès en sentir una veu femenina es pentina i s’arregla la roba abans d’obrir la porta. La veïna ve a buscar llum perquè se li ha apagat l’espelma, però es desmaia i li cauen les claus a terra. El poeta li ofereix beguda per revifar-la i fa veure que també se li ha apagat l’esplema i s’han d’ajupir a buscar les claus, ell les troba però se les guarda i li diu a la noia que no sap pas on poden ser. En aquell moment aprofita per declarar-se-li i li explica la seva vida, llavors els amics el criden des de fora i ell respon que ja ve, però que no està sol. Acaba l’acte que els dos protagonistes se’n van agafats de bracet. El segon acte transcorre al carrer i a la terrassa del bar on van la colla d’amics, i on es troben amb l’altra noia protagonista, que apareix amb un vestit llampant i acompanyat per un home gran i ric, i un gosset vestit per l’ocasió. Aquesta s’enamora del pintor i aconsegueix que l’home ric que l’acompanya pagui el beure de tots. Mentre passa tot això en una banda d’un escenari súper-petit, a la resta de l’espai la gent del coro fem veure que passegem pel carrer i venem o comprem coses, concretament jo venia barrets (però no en vaig vendre cap!). Em va sorprendre comprovar que les meves companyes estaven més nervioses que no pas jo, en tot cas es mostraven insegures: una s’havia apuntat la lletra del què havia de dir a la mà, una altra portava el paper en el cistellet on tenia les coses per fer veure que feia mitja o cosia, i una altra portava la “tàblet” amb la partitura sencera en la safata dels collarets que havia de fer veure que venia! Per acabar-ho d’adobar, no paraven de dir-me que com que estava en italià jo ho tenia més fàcil perquè s’assemblava al català (això sí que és veritat). El que passa és que el que havíem de cantar anava tan de pressa que era impossible vocalitzar-ne els mots, i acabàvem tots plegats taraŀlejant la melodia! Per al tercer acte vaig haver de canviar-me de roba (cosa que vaig optar per fer al lavabo en veure les reduïdíssimes dimensions del “backstage” o vestidor), perquè ara ja no venia barrets sinó ous, i és que sortia amb un grup de “milkmaids” (o sigui grangeres), que portàvem un mocador al cap i un cistellet com la Castanyera però d’ous, i cantàvem unes frases (en italià, és clar!). Em va sorprendre que abans de sortir, i mentre estàvem totes reunides a dins esperant que s’obrís el taló, el director de la petita orquestra venia a dir-nos si teníem alguna pregunta per fer-li, i ens recordava que ell ens donaria l’entrada i fins i tot ens taraŀlajava les primeres notes per assegurar-se’n que estàvem a punt. És clar, això de treballar amb aficionats deu ser una mica empipador, cal pensar a més que els aficionats érem els del coro, ja que els papers principals els feien professionals. Després del meu minut de glòria amb les “milkmaids”, la resta dels de la coral passaven per l’escenari fent veure que anaven borratxos, però aquest cop sense cantar. Al darrer acte (on els del coro ja no sortíem més), la Mimí està molt malalta i, com que són molt pobres (pobres però feliços, perquè són bohemis!) l’amiga empeny les arracades per comprar medicines i el filòsof empeny l’abric per pagar el metge (en un solo fantàstic del director de la coral). L’obra acaba amb tots plorant perquè la noia, tot i els esforços dels amics, es mor. Fi!
Un públic entregadíssim en va sortir molt satisfet, els veïns de seient del Pep li comentaven que tot i ser un obra tan i tan difícil, el coro ho havia resolt tan i tan bé. Des del meu punt de vista, però, crec que uns quants assajos més ens haguessin anat de perles a tots plegats, enlloc de dedicar tants dies a preparar el vestuari i deixar que ens ho féssim pel nostre compte, considerant que tan sols els papers principals eren professionals i no en necessitaven pas gaires d’assajos, i no cal dir els músics, mentre que la resta tots érem “aficionadillos” i un cop de mà no ens hagués anat gens malament. El problema és que em sembla que la directora també és força novella en l’afer, i els pocs assajos del coro es limitava a posar-nos el cassette i dir “I know it is fast!” (ja sé que és ràpid), mentre tots anàvem passant pàgines com atontats. Pel què fa a mi, com he dit abans no tenia res per perdre i crec que hi he guanyat molt: he guanyat amics, perquè en compartir una activitat et dones a conèixer i ells a tu, ara ja saben qui sóc i fins m’atreveixo a dir que compten amb mi, i aquest és per a mi el meu èxit!
