5. EL CONTE INVENTAT -1
La imaginació és important en l’educació per aprendre a ser lliures, perquè no es tracta que tots siguin artistes, sinó que ningú sigui esclau. En aquest capítol tractarem de l’invenció a través de les paraules, tot i que també es podria aplicar a d’altres llenguatges. Gianni Rodari (3) ens parla d’algunes maneres d’inventar contes per a infants i d’ajudar el infants a inventar-se tot sols les pròpies històries, però com el mateix autor ens diu, en podríem trobar moltes més.
- La pedra a l’estany:
Igual com quan tirem una pedra en un estany i remou tota l’aigua i tot el que va trobant en caure fins al fons, una paraula remou la nostra ment i ens fa pensar en altres coses: primer en paraules semblants, després en coses de la memòria que recordem a través de la paraula. Una paraula porta a una altra, i aquesta a una altra, i dues paraules que s’assemblen poden voler dir coses molt distants i ens poden suggerir històries interessants. També podem buscar paraules que comencin per cadascuna de les lletres que componen la paraula mare, i així tindrem un grup de paraules en principi que no tenen relació entre si, però que ens poden suggerir tota una història estrambòtica. Com diu Wittgenstein: “Les paraules són com una pel·lícula superficial d’aigües profundes, els contes es busquen nedant per sota l’aigua.” (3).
b. El binomi fantàstic:
Per aconseguir una espurna calen dos pols elèctrics, no hi ha vida sense lluita, i com diu Wallon: “El pensament es forma per parelles”(3). Això vol dir que el pensament té una estructura binària, com tantes altres coses en el nostre món. El binomi fantàstic es refereix a dues paraules que generen invenció: quan les dues paraules són superficialment estranyes entre si, aïllades o oposades o ajuntades per l’atzar (per exemple les dues paraules les donen dos nens diferents i aïllats), es produeix un estímul excitant. És a dir, en posar en contacte dues paraules que a priori no tenen res a veure entre si, aquestes perden el seu significat, i constitueixen un estímul per inventar-se una història a partir de la nova relació entre elles.
Podem trobar diferents tipus de binomi fantàstic:
- “Què passaria si…?”: Les hipòtesis fantàstiques són un cas particular de Binomi Fantàstic que consisteixen en escollir per atzar un subjecte i un predicat, la unió dels quals ens donarà la hipòtesi sobre la qual treballar. A partir d’aquí, es poden buscar les relacions entre diferents persones i aconseguir que un protagonista hi posi solució. Com més absurda és la pregunta inicial, més divertida pot resultar la història.
- El prefix arbitrari: Els nens juguen a deformar paraules per explorar significats. El prefix arbitrari consisteix en formar paraules noves a partir d’altres ja existents, però posant-los un pre
fix a davant que no li toca i que li donarà un sentit nou i original a la paraula. En el fons, el prefix arbitrari és també un cas particular del binomi fantàstic, format pel prefix i la paraula que el segueix. - L’error creatiu: Una equivocació o un lapsus fortuït, un error voluntari o involuntari, pot donar lloc a inventar-se una història nova. Es tracta també d’un cas de binomi fantàstic, ja que no hi ha error sense paraula correcta, i ambdúes constitueixen el binomi fantàstic. En aquest cas a més d’equivocar-se s’aprèn, o també podem dir que equivocant-se s’inventa.
- Jocs vells: Alguns jocs antics, de tota la vida, ens serveixen també com a font d’inspiració. És el cas de barrejar diferents títols de diari per obtenir notícies estrambòtiques que es poden utilitzar com a punt de partida d’una nova història. No deixa de ser una sèrie de binomis fantàstics encadenats. Un altre joc consisteix en barrejar preguntes i respostes, en aquest cas s’obté una trama fantàstica. Barrejant trossos de dibuixos fets per diferents persones, pot sortir un personatge fantàstic que podria donar lloc a una història.
c. El Limerick:
És una manera estereotipada de fer versos segons una estructura determinada, que és la següent:
- 1er. vers: surt el personatge
- 2on. vers: ens diu la qualitat del personatge
- 3er. vers i 4rt. vers: és el predicat, ens diu què fa el personatge
- 5è vers: l’epítet final.
d. L’endevinalla:
Els diferents passos que cal seguir per a construir una endevinalla són:
- 1er. Estranyament: deslligar l’objecte del seu significat habitual, donant-li un altre que també és correcte però no és el més normal.
- 2on. Associació: comparació, no sobre tot l’objecte, sinó sobre una de les seves característiques.
- 3er. Metàfora: és la clau de la definició, converteix un objecte quotidià en un de misteriós.
La falsa endevinalla és aquella que ja conté la resposta. Té estructura de Limerick.
(3) GIANNI RODARI: Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries.
Ed. Columna.