DE MONTSERRAT A NOVA YORK:
SIS ESCOLANS A CASA… AMB BONA HARMONIA!
New York, Març 2014
Imma Villegas
Dilluns a la tarda la Glòria, la Dúnia i jo mateixa, vam anar cap al Lincoln Center per recollir els escolans de Montserrat que s’estarien a casa fins divendres al matí: quatre dies, curt però intens! Un cop allà vam conèixer l’Arnau, en Jordi, en Lluís, en Marc, en Miquel i en Ramon, sis noiets d’entre 12 i 14 anys, procedents de diferents indrets de la geografia catalana, que comparteixen escola, casa i vida, juntament amb altres nois de la seva edat, a l’abadia de Montserrat. Alegres, positius, simpàtics com ells sols, comparteixen la comú afició per la música i el cant, i han triat un dels llocs més prestigiosos del món per viure-la i desenvolupar-la: L’Escolania de Montserrat. L’anada cap a casa va ser tota una excursió, ja que vam haver d’anar amb metro perquè el Pep justament aquell dia era a Texas per feina. Cansats del llarg viatge amb avió, un vol directe des de la capital catalana, i arrossegant immenses maletes amb rodes que en alguns casos eren més grans que ells mateixos, vam agafar tres metros, i ens vam passejar per l’entremeliat enreixat dels camins subterranis que atravessen aquesta gegantina ciutat, i pels carrers plens de casetes i jardins del nostre curiós barri, sense oblidar les pujades i baixades en ascensors o per simples escales, que ens permetien accedir a les fondes entranyes del monstre. Però, tot i el cansament evident, no va costar gens trencar el gel, i el sopar va ser distès i cordial, com si ens coneguéssim de tota la vida, amenitzat amb les anècdotes d’uns vailets que viuen tots junts, en un lloc tan especial com és Montserrat. I va arribar l’hora dels regalets, amorosament preparats per mares i pares que es pensaven que el seu fill aniria a parar en mans d’una família americana qualsevol, que no sabria res de Catalunya i menys de Montserrat, s’equivocaven de bon tros!
L’endemà ben d’hora, força més del que ells estan acostumats, un a un s’anaven despertant al so de la música que la Glòria els posava amb els altaveus al mig del passadís. Jo vaig anar de seguida cap a la cuina a preparar l’esmorzar, i no van tardar gaire a treure el cap per allà amb ganes de coŀlaborar, però calia anar per feina, havien d’esmorzar bé que “el matí és llarg”, també els vaig oferir una ampolleta d’aigua, una mica de fruita i un paquetet de galetes per “passar aquest sant camí”, cosa que tots em van agrair d’allò més, ja que aquell dia van estar caminant per Central Park, i el dinar es va retardar per culpa de l’infernal trànsit de la ciutat. Ben equipats, a les set del matí s’inquiviren tots sis dins del cotxe perquè el Pep els portés a l’hora prevista, al lloc on s’havien de trobar amb la resta de companys per agafar l’autocar que els portaria a visitar la ciutat i a conèixer altres noiets que, com ells, canten al coro de l’església però a l’altre punta del món. Havien deixat les habitacions recollides i fins i tot els llits fets!, avesats com estan a viure en grup fora de casa, no vam tenir cap problema amb els rituals matiners (llevar-se, passar tots sis per la dutxa, esmorzar, etc.). Al vespre tornaven a casa, aquest cop amb el cotxe, on les nenes i jo els esperàvem amb la taula parada i moltes ganes de sentir les seves animades històries, que aquest cop es referien a com compaginar la vida al monestir amb la seva família, que veien tan sols el cap de setmana de divendres al vespre a diumenge al matí, quan calia retornar a l’església per cantar a la missa Conventual. Tot i així, sembla que ells tenien sort perquè no vivien excessivament lluny de la Sagrada muntanya, mentre que companys seus procedents de ses Illes o del País Valencià, s’havien de conformar en veure els seus un cop al mes o cada tres mesos, depenent de l’edat del menor en qüestió. Tot plegat ens tenia molt encuriosits, perquè ens permetia descobrir una manera de viure que tan sols la intuíem.
El dimecres van arribar força més tard, ja que al vespre havien tingut un concert a New Jersey, però malgrat l’avançada hora i la matinada que havíem de fer, els incombustibles xicotets estaven decidits a cantar-nos alguna cosa, i amb un tres i no res van improvisar un mini-concert per a nosaltres sols, al bell mig del menjador.
I així va arribar el darrer dia: cap queixa, cap ganyota, cap amargor, i va arribar el torn als acudits, aquells xiquets no tenien aturador! Però el temps passa, i cal ser puntuals, altre cop galetes i ampolleta d’aigua i cap al cotxe falta gent, aquest cop amb la recomanació que s’abriguessin bé perquè estava previst que faria molt de fred, i justament era el dia que pujaven a l’Empire State Building. Al vespre, el Pep, la Glòria i jo, vam anar a l’església de Saint Thomas, al cor de Manhattan, per gaudir d’un fabulós i original concert, aquest cop amb tots els membres de l’Escolania (bé, els que havien viatjat, perquè el més petits no van venir), acompanyats pel seu director Bernat Vivancos, i l’orga d’aquella bonica església de la cinquena avinguda, tocat per magistrals mans catalanes.
Es va aturar el temps i gairebé el cor quan, impecablement vestits amb les seves
immaculades i emmidonades sotanes negres amb el roquet blanc, tota la corrua d’escolans (entre ells els “nostres”) desfilaven lentament pel passadís central cap a l’altar, les mans guardades sota la roba per no destorbar, i les seves veus angelicals elevant-se cap a l’altíssim sostre de l’esglesiola. A la primera part ens van oferir un passeig per la música sacre des del cant gregorià a les cançonetes d’àngels i pastors pròpies del temps de Nadal, passant per la Salve i altres cançons dedicades a la Mare de Déu de Montserrat: mil anys d’història van passar amb un instant, magníficament executats pels joveníssims cantaires. A la mitja part vaig poder saludar uns companys de la meva coral que, com jo mateixa, estaven embadalits gaudint d’allò més del concert, i m’agraïen que jo els ho hagués recomanat. Si la primera part havia resultat fantàstica, la segona va ser gairebé màgica i ratllant la perfecció en tots els sentits. Aquest cop es tractava de cançonetes populars de casa nostra, les de tota la vida però mostrades de forma moderna i original com no et podies esperar: unes “Muntanyes del Canigó” que podies veure’n la forma per la manera de coŀlocar-se els escolans, i on gairebé podies arribar a sentir el soroll dels regalims d’aigua baixant muntanya avall, un alegre “Hereu Riera” que et feia aixecar del banc per sortir a ballar amb el ric pretendent, i un “Rossinyol que vas a França” que imitava el cant del mateix rossinyol. Però l’apoteosi va arribar amb “El cant dels ocells”: els nois s’havien anat distribuint al voltant de la sala ocupant tot l’espai, i el director els dirigia magistralment des del mig del passadís central, la concentració era absoluta. Ara el director era un alquimista que experimenta amb la música, i que aconsegueix treure de cada cantaire el millor d’ell mateix. Literalment tenies la impressió de trobar-te dins d’un bosc envoltat per ocells que cantaven amb diferents sons. La traca final va ser un “Virolai” totalment diferent al que estem acostumats, on la tonada central que tots coneixem la feia només l’orga, les veus dels escolans sortien de les seves boquetes aparentment sense cap esforç, i s’elevaven per sobre els nostres caps embolcallant-nos. En acabar vaig pensar que havia viscut una experiència meravellosa i única!
Aquella darrera nit amb els nois a casa va ser la Glòria la que va acaparar la seva atenció, ells que estudien com a mínim dos instruments (el piano i un altre a escollir), i que el seu cant (no dubto que amb força entrenament) s’acosta al dels mateixos àngels, estaven d’allò més interessats en escoltar com la Glòria els tocava “Quan les oques van al camp” i “La lluna, la pruna” amb el “xeŀlo” (violoncel) que li han deixat a l’escola per practicar. La jornada va acabar intercanviant-se els “Facebooks” i correus electrònics, i l’endemà van tornar a pujar dalt de l’autocar, no sense abans acomiadar-nos com millor vam saber, aquest cop per descobrir més ciutats d’aquest país que, per cert, l’Escolania era la primera vegada que visitava.
Arnau, Jordi, Lluís, Marc, Miquel i Ramon, moltes gràcies per aquesta fantàstica experiència, no us oblidarem!
