Modestino, el testament dins del Dret romà

En dret romà el testament (testamentum), es tracta d’un document jurídic que algú signa i redacta conscient i voluntàriament amb el fi de fer constar d’una manera legal la seva voluntat envers el seu patrimoni després de la seva defunció. Ha de ser una persona sui iuris, que volia dir que no responia a l’autoritat de ningú. Havia d’estar en les seves plenes funcions mentals. Aquest era legal, però no entrava en vigor fins el moment de la defunció, i estranyament podia ser substituït per un altre fins que el sui iuris mori.

El fiduciant és la persona que haurà de conservar i transmetre els béns del difunt a un tercer que serà el fiduciari.

Podien deixar en herència a diversos hereus, directament o mitjançant el fiduciant que hem esmentat abans. Es podien deixar en herència les concessions de llibertat a esclaus, els nomenaments de tutors, les ordenacions de sepultura…

L’eclesiàstic Diego de Covarrubias (a la imatge retratat pel Greco) ha estat un dels més importants juristes espanyols de tots els temps, a part del continent europeu conegut com el Bártolo Hispano.

Hi havia dos maneres de fer el testament dins del dret civil:

  1. Testamentum calatis comitiis
    Aquest tipus de testament es donava a les assemblees (comitia calata) dirigides per un Pontifex Maximus. Només hi havia dos a l’any, una el 24 de març i l’altre el 24 de maig. Aquests testaments agafaven la forma de la llei pública. Aquest testament el portaven a terme els paters  que no tenien hereus directes i tractaven de buscar un artificialment per procurar de mantenir viu el llegat familiar.
  2. Testamento in procinctuAquest testament és el testament que utilitzaven els militars. El testament dels homes que estiguessin in proelium exituri (davant l’exèrcit en armes). Era portat a terme pels paterfamilias que volguessin fer el seu testament abans de sortir al camp de batalla, i en aquest els altres companys soldats representaven l’assemblea del poble.
  3. Testamentum per aes et libram: Fen servir el mètode mancipatio, que es tracta d’una forma de transmetre propietats a la Roma arcaica i a la Roma clàssica. Es feia servir per coses que es podien fer esclaves com ara el fundus, la domus, els esclaus i els animals de càrrega. La persona que volia deixar en testament alguna cosa amb aquest mètode li deixava a un amic, familiae emptor (el comprador del patrimoni) mitjançant el mancipatio . L’home, que no es pot esperar a realitzar el seu testament en les assemblees comitia calata realitza aquest testament amb el fi de deixar el patrimoni al familiae emptor, que no és l’hereu, sinó la persona de confiança del moribund al qual li deixa de manera escrita o oral les seves voluntats amb el fi de què ell les compleixi.

Entrevista a Julia Roll

Fa uns mesos, l’institut va organitzar un intercanvi amb un institut alemany. Jo, Xènia, vaig fer molt bona amistat amb la meva companya d’intercanvi i un dia va sorgir el tema del nostre Treball de Recerca. Ella va  dir que tenia una amiga que havia començat la carrera aquest any i vaig demanar-li com a favor que me la presentés i que li comentés el tema de fer-li una entrevista. La seva amiga Julia va accedir encantada i la meva companya Laura va fer d’intermediari. L’entrevista es va fer a través del Gmail el 27 de novembre i en un temps rècord, les preguntes es van enviar a les 19.42 i les respostes ens varen arribar a les 20.57.

entrev

Julia Roll és una estudiant alemanya de Dret, ens va donar l’oportunitat de concedir-nos aquesta entrevista, ja que volem saber si hi ha gaire diferència entre les lleis en els diferents estats.

Encara està estudiant dret, és el seu primer any en la carrera i actualment està a finals del primer semestre, en la Universitat de Bremen . Va decidir estudiar Dret, perquè ho troba molt interessant i troba que el Dret alemany és la base de la seva democràcia i també perquè el Dret és fonamental en les nostres  vides, ja que ens acompanya en el nostre dia a dia. I en escollir la carrera de Dret es pot tenir més sortides laborals que escollint altra opció.

Les lleis entre diferents estats són semblants ja que amb la fundació de la Unió Europea va implicar també la creació del dret internacional europeu. Ens va fer entendre que es van dissenyar un conjunt de normes i aquestes van servir de model entre diferents països. Amb aquest sistema hi ha més facilitat en el comerç i trànsit entre nacions. Les constitucions dels països de la Unió Europea són molt semblants, tot i que es mantenen les diferencies pròpies de cada Estat.

Alemanya és un país democràtic i té separació de poders, els diferents òrgans exerceixen una gran influència en la República Alemanya.
El poder Legislatiu prové del Tribunal Federal suprem i de la Càmara alta. Els dos organismes es troben a Berlín i són responsables de tot el sistema legislatiu. Per altre costat trobem el poder Judicatiu que prové del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Aquest dos Tribunals Superiors tenen la seu a Karlsruhe.

El Dret romà és la base del Dret europeu i en part també del Dret civil. El Dret romà es fonamental en tots els estudis de Dret.

El Dret romà va influir molt en el Dret alemany, ja que la primera república va ser romana i actualment la República Federal d’Alemanya és una democràcia. Dins del Dret alemany hi ha diferents articles que deriven del Dret romà, per exemple: article 3 (igualtat davant la llei), article 5 (llibertat d’expressió), article 8 (llibertat d’associació), article 11 (llibertat de residència)…

En aquest període que porta estudiant Dret ja han tractat diferents llatinismes jurídics, com per exemple: alea iacta est (els daus ja s’han jugat), conditio sine qua non (condició indispensable, perquè algun fet es consideri que ha ocorregut), Nulla poena sine lege (no hi ha sentència sense llei).

Tot i no estudiar Llatí en el Dret a Alemanya, utilitzen alguns conceptes llatins per donar informació addicional: poena (pena, sentència), causa (causa, motiu), iudex (jutge), lex (llei).

Segons el seu punt de vista, el Dret romà va ser bàsic per a totes les democràcies posteriors i per a unions polítiques internacionals, com ara la Unió Europea o les Nacions Unides. Avui en dia també hi trobem trets del Dret romà en la constitució i en els estatuts autonòmics. Les teories democràtiques derivades del Dret romà i de la filosofia grega, determinen la nostra moral i el nostre sentit de justícia. Encara i que el Dret romà no estigui en vigor, no es pot pensar en la història del Dret sense tenir-lo en compte.

Va ser una entrevista molt enriquidora, ens va sorprendre molt com una persona molt jove, s’expressés tan bé i que a l’hora de redactar semblés una persona gran.

IMG-20141209-WA0007-2

La família en el dret romà

La família romana és un cos social totalment diferent de la nostra societat domèstica. La família és defineix com una obediència de tots el membres a la mateixa autoritat, el paterfamilias, senyor o sobirà de la família.

Ulpià defineix familia proprio iure dicta com: Iure proprio familiam dicimus plures personas, quae sunt sub unius potestae aut natura iure subiectae. (Per dret propi diem “família” al conjunt de persones que, per naturalesa o per dret, estan sota una mateixa potestat).

El paterfamilias, ha d’ajudar a formar altres famílies tant com fills homes tingui, les dones o pertanyen a la família del marit o estan sota la potestat del tutor.

El poder unitari del paterfamilias, conte en si diverses autoritats: sobre la dona (manus maritalis o potestas maritalis), sobre els fills (potestas o patria potestas), sobre els esclaus (dominica potestas) i sobre els fills d’altres entregats en venta al paterfamilias (mancipium). El paterfamilias tenia poder absolut sobre les persones que dominava.

L’antiga família és una petita comunitat sobirana: maiores nostri…domum pusillam rem publicam esse iudicaverunt (els nostres majors van considerar la casa com una petita república) Sèneca.

El paterfamilias dona el dret de vida o mort (ius vitae necisque) a tots el individus lliures i no lliures de la casa.

La intervenció legislativa es va iniciar en el segle I dC. Adrià castiga amb la deportatio in insulam al pare que mata al fill latronis potius (more) quam patrius iure (més com lladre que en us del dret patern). Ius vitae et necis encara testimoniat per Papinià, es condemnat per l’ètica cristiana.

Justinià només permet la venta del fill en cas d’extrema necessitat, poden tornar a la llibertat mitjançant oferta al comprador de preu o d’altre esclau.

Es forma part de la família per naixement i per acta jurídic.

El Naixement: És la forma més normal d’entrar en la família. Es fa membre familiar el procreador en iustae nuptiae per individu home de la família, sigui per pater o filius.

Es considera iustus al fill nascut després dels 182 dies de la celebració del matrimoni i abans dels 300 de la seva dissolució. És possible que el marit reconegui com a fill el nascut abans dels 182 dies, però en cap cas es considera iustus el nascut després dels 300 dies de la dissolució del matrimoni.

Els fills non iusti, és a dir, els nascuts fora del matrimoni, reben la denominació de spuri o vulgo concepti.

Parentesc: Era una relació jurídica o de sang. Aquesta generava drets i també obligacions alimentàries i hereditàries.

La domus (família) estava sotmesa a la manus (custòdia) del pater familias (pare). Estaven units a ell civilment i aquest lligam familiar i civil perdurava fins a la seva mort.

Hi havia dos tipus de parentesc: Adgnatio (civil) o cognatio (per la sang).

El paterfamilias tenia tres tipus de custòdia a la familia civil:

  1. La patria potestas  (la pertanyent als fills/es)
  2. La dominica potestas (els esclaus)
  3. La in manu (la dona)

El paterfamilias ja podia ser un nadó, que era el cap de la família i no havia de respondre sota l’autoritat de ningú. D’això se’n diu sui iuris. Els fills nascuts després de 180 dies d’haver celebrat el matrimoni i dins dels 300 dies després d’haver dissolt el matrimoni es consideraran legítims i la patria potestas serà del pare o de l’avi. Si el nadó neix fora d’aquests terminis es passarà a considerar sui iuris.

  • Si eren fills legítims, heretaven la ciutadania romana del pare i eren lliures
  • Tot el patrimoni de la dona i tots els seus béns pertanyien al marit una vegada establit el matrimoni.

Classes de parentesc:Els fills nascuts després de 180 dies d’haver celebrat el matrimoni i dins dels 300 dies després d’haver dissolt el matrimoni es consideraran legítims i la patria potestas serà del pare o de l’avi. Si el nadó neix fora d’aquests terminis es passarà a considerar sui iuris.

  1. Línia recta: Es tracta dels parents que uneix ascendents amb descendents: Avi, pare, fill, net.
  2. Línia col·lateral: Uneix parents que provenen d’un ascendent comú sense necessitat d’estar en línia recta: germans, nebots, oncles, cosins.
  3. Per afinitat: Entre els parents del marit i de la muller.

La patria potestad del paterfamilias: es tracta del poder jurídic del paterfamilias, del que podia fer amb les persones a càrrec seu i amb els seus béns.

  1. Ius vendendi: El paterfamilias podia vendre els seus fills si volia.
    1. Podia abandonar els seus fills
  2. El patrimoni familiar és seu

Deures del paterfamilias:

  1. Alimentar els membres de la família
  2. Assegurar la perpetuïtat de la raça i nom.
  3. Complir amb el culte religiós

Adopció (adoptio, o datio in adoptionem): Era un acte jurídic pel qual un per virtut del qual un estrany s’incorpora com filius en una família. Filiusfamilias (adoptat) deixa la patria potestad del seu pare i entra a formar part de la patria potestad d’un altre home que l’adopta. Aquest últim ha de ser 18 anys major que el filiusfamilias i no havia de tenir fills legítims. Hi havia dos tipus d’adopció:

  • Adoptio plena: És el cas en el qual els involucrats són parents. Es perden els drets successoris i s’adquireix un nou nom, drets gentilicis i hereditaris de la nova família.
  • Adoptio minus plena: És el cas en el qual els involucrats no són parents. En aquest cas no es perden els drets successoris de l’antiga família.

 XII Taules: si pater filium ter venum duit, filius a pater liber esto (si el pare ven el fill tres vegades, es proclama la llibertat del fill). Un cop l’adoptat és en un altra família s’ha d’adaptar canviant-se el nom, religió…

En època justiniana l’adopció es verifica d’acord amb un procediment simple: l’adoptant, l’adoptat i el seu pare es presenten davant l’autoritat judicial , prenent nota de la declaració d’acord amb l’antic i el nou pater. · Adrogatio: implica la filtració El casament era el ritual més important dins de la vida familiar.

Tria iuris praecepta

Segons Ulpià hi ha tres principis jurídics fonamentals: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere (viure honestament, no danyar a l’altre, donar a cadascú el que és seu).

Els tres principis afecten l’obra social, són universals. El cercle de honestum és més ampli que el que és lícit.

Honestus es relaciona amb  virtus. Vir honestus vir bonus volen dir homes amb actes els quals són conformes amb “l’honor civil”, amb la reputació de tenir una satisfacció davant la llei. Els altres dos principis s’entenen en el sentit que no es pot incomplir la situació jurídica, i en el fet que és necessari donar a cadascú el que és seu, conforme amb el Dret.

 

Entrevista a Rich Scadding, director de l’escola d’idiomes Aprendiom!

Aquest passat divendres, Rich Scadding director de l’Escola D’idiomes Aprendiom de Premià de Mar em va concedir una entrevista que va resultar molt interessant i molt enriquidora.

Rich Scadding es va graduar en Empresarials l’any 1996 a Bournemouth, una petita ciutat ubicada al sud d’Anglaterra, Regne Unit. Té nocions de dret perquè formava part de la carrera d’empresarials.

Les lleis britàniques que acullen els camps dels delictes i lleis en general ell creu que són el mateix, només podem trobar diferents variacions entre les lleis d’Anglaterra i Escòcia en l’àmbit de la construcció.

Tenen influència del llatí, però la influència més gran que han rebut les lleis del seu Estat provenen del francès, ja que els francesos van formar la seva Casa de Parlament, va ser cap al 1066 que es comencen a prendre les seves lleis.

També va estudiar la Carta Magna, utilitzada pel rei Joan I d’Anglaterra o més conegut com a Joan sense Terra. La Magna carta té el seu origen a Anglaterra on va ser més coneguda com a Magna charta libertatum. Una carta elaborada després de llargues i tenses reunions i en la qual el rei es disposava a renunciar a certs drets, acceptava que estava sotmès a la llei i en la qual prometia respectar certs procediments legals. Amb aquesta carta els drets dels súbdits es trobaven protegits.

Scadding recorda haver estudiat llatinismes jurídics a la universitat, alguns amb una història molt interessant, com ara el de Quid pro quo que significa alguna cosa per alguna cosa i que en argot dels diners es sol fer servir per substituir la paraula lliura. Com per exemple: -Donem dos quid. Això ens porta a pensar que la pervivència del llati i dels llatinismes jurídics és molt forta i fins i tot a calat en el llenguatge dels britànics.

Un altre llatinisme que recorda haver utilitzat és el d’Ad quod damnum que significa: d’acord amb el dany, en paraules més bastes és el famós “ull per ull”, però no en un sentit tan violent com a primera vista pot semblar, sinó que és una expressió que diu que tal mal, tal remei, intenta aproximar-se el màxim possible a la compensació pel mal fet. Aquesta expressió forma part de la llei d’agravi, utilitzada en els jutjats civils.

 L’entrevista va ser realitzada en castellà i tot i que Rich Scadding va fer la carrera en anglès va explicar d’una manera molt clara i concisa tots els termes jurídics, a més va posar un seguit d’exemples que van ajudar a fer més entenedores les explicacions dels conceptes. Estic molt agraïda al senyor Scadding per haver-me rebut tan ràpidament i per haver-me concedit l’entrevista, cal dir que s’ha notat molt que es dedica a l’ensenyament, les  seves explicacions eren molt clares i tenia molta facilitat per explicar-se i fer-se entendre.

 10834049_689905707789609_393300794_n

Expressions llatines del dret (S)

Salus populi suprema lex est

Scire facias

Scriptum ius est lex, plebis scita, senatus consulta, principum placita, magistratuum edicta, responsa prudentium

Secundum legem

Sed cum ambo iudicum provocat, sorte res discemi solet

Sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quaedam providentia constituta semper firma atque inmutabilia permanent

Sedes non moritur

Sententia debet esse secundum libello

Sic utere tuo ut alienum non laedas

Sine actione agis

Societas delinquere non potest

Specialia generalibus derogant

Stare Decisis, et Quaeta non Muovere

Sub iudice

Superficie solo cedit

Suum culque tribuere

 

Expressions llatines del dret (U)

Ubi eadem ratio, idem ius

Ubi homo, ibi societas; ubi societas, ibi Ius; ergo, ubi homo, ibi Ius 

Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus

Ubi maior minur cessat

Ubi verba non sunt ambigua, non est locus interpretationibus

Ul litigatores pro patroniciis certam iustamque mercedem dare

Ultra posse nemo obigatum

Ultra posse nemo obigatur

Ultra vires

Ultra vires hereditatis

Universitas non moritur

Uno ictu

Unus testis, nullus testis

Usucapion

Uti

Uti possidetis ita possideatis

Uti possidetis iure

 

 

El matrimoni i el dret romà

Raonament de l’any 131 aC del censor Cecili Metel als ciutadans per tal que es casessin

Si sine uxore uiuire possemus, Quirites, omni ea molestia careremus; sed quoniam ita natura tradidit, ut nec cum illis satis commode, nec sine illis ullo modo uiui possit, saluti perpetuae potius quam breui uoluptati consulendum est*.

AULUS GEL·LI Nits àtiques 1, 6, 2

“Si poguéssim viure sense esposa, ciutadans, prescindiríem de semblant destorb. Però ja que la naturalesa ha imposat a les generacions el no poder viure amb elles sense experimentar profund malestar i no poder, d’altra banda, prescindir-ne completament, cal que considerem la salut i el futur, més que un plaer permanent”

Matrimoni entre dos ciutadans romans. Mural d’un sarcòfag al Museu de Capodimonte.

Tot i que els romans no devien ser gaire proclius a casar-se, el fet de casar-se era un dret privat (ius connubii) ineludible per tot ciutadà romà ja que la família era el puntal de la societat romana. El mot matrimoni prové del llatí “matrimonium“, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.

El matrimoni legítim segons el Dret Civil de Roma es deia Justae nuptiae i era caracteritzat per ser monògam.

Condicions per tal que el matrimoni sigui vàlid:

  1. Haver arribat a la pubertat: Per contraure matrimoni, es considerava que les noies havien arribat a la pubertat als 12 anys. Als nois se solia considerar que havien arribat a la pubertat amb 14 anys,però això era decisió del pare, que després de fer al noi un examen corporal decidia si havia arribat o no.
  2. ConnubiumEs tracta de la posició civil en la qual un es troba per poder contraure el justae nuptiae. L’única condició era ser ciutadà romà. Els esclaus no podien casar-se.
  3. Consentiment conscient i lliure de les dues parts: Les dues parts havien d’acceptar lliurement el compromís. Els bojos no podien donar el seu consentiment si es trobaven en un interval de bogeria.
  4. Consentiment del paterfamilias o sui iurisEra important obtenir aquest consentiment si el que anava a contraure matrimoni no era sui iuris. Es requeria en absència del pare el consentiment de l’avi. Era important obtenir aquest consentiment, tingués l’edat que tingués el futur nuvi i era necessari el consentiment del paterfamilias i no el de la mare, per la seva absència d’autoritat.

Impediments per legalitzar un matrimoni:

  1. Un lligam anterior a un altre home: L’existència d’un vincle anterior a un altre matrimoni i que aquest no estigués ben resolt feia impossible que el matrimoni es pogués fer legal.
  2. No es podia contraure matrimoni amb un esclau o entre ingenus i lliberts
  3. No es podia contraure matrimoni amb una filla que havia estat adoptada en el passat: Encara que el vincle adoptiu s’hagués trencat, no es podia contraure matrimoni amb una noia que s’havia tingut en adopció.
  4. No es podia contraure matrimoni amb un parent en línia recta: no es podia contraure matrimoni amb parents que descendeixen en línia recta.
  5. No es podia contraure matrimoni en línia col·lateral de la família: No es podia contraure matrimoni si es tenia un mateix progenitor. No podien casar-se germans i oncle-neboda tampoc.
  6. Des de l’origen de Roma el matrimoni entre patricis i plebeus estava prohibit: Encara que més endavant una llei de les XII Taules (lex canuleia) va fer aquest matrimoni possible.
  7. Els castrats o esterilitzats no podien contraure matrimoni
  8. Els que haguessin fet un vot de castedat tampoc podien contraure matrimoni

El matrimoni era dissolt quan:

  1. Un dels dos moria: El marit podia tornar-se a casar immediatament després de la mort de la muller si així ho desitjava, però la dona pel contrari havia d’esperar-se deu mesos.
  2. Pèrdua d’un dels dos del connubiumSi qualsevol dels dos era privat de la ciutadania romana i esdevenia esclau, capitis deminutio media.
  3. El divorci: Permès a partir de les XII Taules. Amb la llei d’August Julia de Adulteriis el que volgués el divorci ho havia de notificar al seu marit/muller davant de set testimonis o amb una acta escrita. També existia el divorci sense motiu aparent Bono gratia.

A l’època republicana de Roma hi havia dos tipus de matrimoni, tot i el que la forma més habitual de legalitzar-lo era per usum, és a dir “per cohabitació.”:

– Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit. Ella quedava sotmesa jurídicament al marit o al sogre.  Aquesta modalitat de matrimoni requeria tres passos:

  1. La confarreatio: Es tracta d’una cerimònia religiosa sobretot utilitzada per patricis. Els contraents es menjaven el panis ferreus. Que era un pa de farina de blat, que equivalia a la nostra actual cerimònia per l’Església. Tot això davant del  Pontifex Maximus o el Flamen Diales.
  2. La coemptio: Era una simulació de la compra de la dona per part del marit, tenint cinc presents com a testimonis. Era un procediment totalment civil. En aquesta es feia servir el libripens que era un funcionari que aguantaria la balança mentre el futur marit dipositava el preu simbòlic de la dona.
  3. L’usus: Aquesta consistia en què si la dona dormia un any sencer sense interrupcions a casa de l’home, aquest automàticament adquiria el manus d’ella. No cal dir que no s’utilitzava cap cerimònia en aquesta via.

– Sine manuAquest matrimoni era una evolució del cum manuAmb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit. Hi havia hagut una evolució en els costums de Roma, i aquest tipus de matrimoni era més beneficiós per a la dona ja que li donava més llibertat i li permetia mantenir els drets sobre l’herència paterna.

El marit podia matar impunement la dona si havia comès adulteri, tenia dret de matar-la a ella i a l’amant. I amb la legislació d’Octavi August, Lex de Iulia de Adulteriis 17 a.C. el marit estava obligat a acusar la dona públicament i el seu adulteri, si el marit no l’acusava, llavors l’acusava el pare de la dona. És remarcable dir que l’adulteri comès per la dona era més greu i més castigat que si el cometia l’home.

Deixant de banda els aspectes relacionats més amb el món jurídic i entrant més en la cultura romana, els complexos preparatius del futur enllaç eren temes molt candents, ja que per un esdeveniment tan important tot havia d’estar ben organitzat i preparat amb temps.

Era ben sabut que el millor moment per casar-se era la segona quinzena de juny i casar-se abans podria ser una equivocació perquè estava relacionat amb el solstici d’estiu, l’apogeu del món natural.

No estava prohibit casar-se altres dies ni molt menys, però era important que escollissin dies no relacionats amb festivitats dedicades als morts o d’altres. Era aconsellat no casar-se en dies festius pels romans ja que alguns convidats potser deixarien d’assistir a la cerimònia per assistir als esdeveniments de la ciutat, encara que les vídues escollien aquests dies a propòsit perquè el seu nou enllaç cridés menys l’atenció.

sponsalia: era una festa que s’organitzava i es portava a terme abans de l’enllaç, en el que el futur marit regalava un anell que col·locaria en el dit anular de la seva futura dona i es pactava la dot que hauria d’aportar la dona al matrimoni. Era una festivitat a la qual assistia la família i alguns amics. Aquesta festa no es feia si els contraents eren menors de set anys.

És interessant fer notar que va ser aleshores quan va començar la tradició que avui en dia encara seguim de portar l’anell de compromís al dit anular. Les dones romanes el portaven al dit anular perquè es creia que era l’únic dit que connectava directament amb el cor Vena amoris. El que ha canviat des d’aleshores és que avui dia fem servir aquest anell per fer la proposició (que comunament la continua fent l’home, encara que cada vegada menys), a diferència dels romans que oferien l’anell quan ja s’havia pactat el matrimoni amb anterioritat i l’entregaven a la sponsalia com a símbol del compromís, a més de lliurar més regals a la núvia.

Edu3.cat

És ben interessant de veure la recreació d’un casament romà a Empúries entre en Sempronius Campanus, amb l’Aurèlia dins els primers 8 minuts del capítol “Història de la família” de la sèrie Històries de Catalunya, TVC 2003:

Edu3.cat