El matrimoni i el dret romà

Raonament de l’any 131 aC del censor Cecili Metel als ciutadans per tal que es casessin

Si sine uxore uiuire possemus, Quirites, omni ea molestia careremus; sed quoniam ita natura tradidit, ut nec cum illis satis commode, nec sine illis ullo modo uiui possit, saluti perpetuae potius quam breui uoluptati consulendum est*.

AULUS GEL·LI Nits àtiques 1, 6, 2

“Si poguéssim viure sense esposa, ciutadans, prescindiríem de semblant destorb. Però ja que la naturalesa ha imposat a les generacions el no poder viure amb elles sense experimentar profund malestar i no poder, d’altra banda, prescindir-ne completament, cal que considerem la salut i el futur, més que un plaer permanent”

Matrimoni entre dos ciutadans romans. Mural d’un sarcòfag al Museu de Capodimonte.

Tot i que els romans no devien ser gaire proclius a casar-se, el fet de casar-se era un dret privat (ius connubii) ineludible per tot ciutadà romà ja que la família era el puntal de la societat romana. El mot matrimoni prové del llatí “matrimonium“, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.

El matrimoni legítim segons el Dret Civil de Roma es deia Justae nuptiae i era caracteritzat per ser monògam.

Condicions per tal que el matrimoni sigui vàlid:

  1. Haver arribat a la pubertat: Per contraure matrimoni, es considerava que les noies havien arribat a la pubertat als 12 anys. Als nois se solia considerar que havien arribat a la pubertat amb 14 anys,però això era decisió del pare, que després de fer al noi un examen corporal decidia si havia arribat o no.
  2. ConnubiumEs tracta de la posició civil en la qual un es troba per poder contraure el justae nuptiae. L’única condició era ser ciutadà romà. Els esclaus no podien casar-se.
  3. Consentiment conscient i lliure de les dues parts: Les dues parts havien d’acceptar lliurement el compromís. Els bojos no podien donar el seu consentiment si es trobaven en un interval de bogeria.
  4. Consentiment del paterfamilias o sui iurisEra important obtenir aquest consentiment si el que anava a contraure matrimoni no era sui iuris. Es requeria en absència del pare el consentiment de l’avi. Era important obtenir aquest consentiment, tingués l’edat que tingués el futur nuvi i era necessari el consentiment del paterfamilias i no el de la mare, per la seva absència d’autoritat.

Impediments per legalitzar un matrimoni:

  1. Un lligam anterior a un altre home: L’existència d’un vincle anterior a un altre matrimoni i que aquest no estigués ben resolt feia impossible que el matrimoni es pogués fer legal.
  2. No es podia contraure matrimoni amb un esclau o entre ingenus i lliberts
  3. No es podia contraure matrimoni amb una filla que havia estat adoptada en el passat: Encara que el vincle adoptiu s’hagués trencat, no es podia contraure matrimoni amb una noia que s’havia tingut en adopció.
  4. No es podia contraure matrimoni amb un parent en línia recta: no es podia contraure matrimoni amb parents que descendeixen en línia recta.
  5. No es podia contraure matrimoni en línia col·lateral de la família: No es podia contraure matrimoni si es tenia un mateix progenitor. No podien casar-se germans i oncle-neboda tampoc.
  6. Des de l’origen de Roma el matrimoni entre patricis i plebeus estava prohibit: Encara que més endavant una llei de les XII Taules (lex canuleia) va fer aquest matrimoni possible.
  7. Els castrats o esterilitzats no podien contraure matrimoni
  8. Els que haguessin fet un vot de castedat tampoc podien contraure matrimoni

El matrimoni era dissolt quan:

  1. Un dels dos moria: El marit podia tornar-se a casar immediatament després de la mort de la muller si així ho desitjava, però la dona pel contrari havia d’esperar-se deu mesos.
  2. Pèrdua d’un dels dos del connubiumSi qualsevol dels dos era privat de la ciutadania romana i esdevenia esclau, capitis deminutio media.
  3. El divorci: Permès a partir de les XII Taules. Amb la llei d’August Julia de Adulteriis el que volgués el divorci ho havia de notificar al seu marit/muller davant de set testimonis o amb una acta escrita. També existia el divorci sense motiu aparent Bono gratia.

A l’època republicana de Roma hi havia dos tipus de matrimoni, tot i el que la forma més habitual de legalitzar-lo era per usum, és a dir “per cohabitació.”:

– Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit. Ella quedava sotmesa jurídicament al marit o al sogre.  Aquesta modalitat de matrimoni requeria tres passos:

  1. La confarreatio: Es tracta d’una cerimònia religiosa sobretot utilitzada per patricis. Els contraents es menjaven el panis ferreus. Que era un pa de farina de blat, que equivalia a la nostra actual cerimònia per l’Església. Tot això davant del  Pontifex Maximus o el Flamen Diales.
  2. La coemptio: Era una simulació de la compra de la dona per part del marit, tenint cinc presents com a testimonis. Era un procediment totalment civil. En aquesta es feia servir el libripens que era un funcionari que aguantaria la balança mentre el futur marit dipositava el preu simbòlic de la dona.
  3. L’usus: Aquesta consistia en què si la dona dormia un any sencer sense interrupcions a casa de l’home, aquest automàticament adquiria el manus d’ella. No cal dir que no s’utilitzava cap cerimònia en aquesta via.

– Sine manuAquest matrimoni era una evolució del cum manuAmb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit. Hi havia hagut una evolució en els costums de Roma, i aquest tipus de matrimoni era més beneficiós per a la dona ja que li donava més llibertat i li permetia mantenir els drets sobre l’herència paterna.

El marit podia matar impunement la dona si havia comès adulteri, tenia dret de matar-la a ella i a l’amant. I amb la legislació d’Octavi August, Lex de Iulia de Adulteriis 17 a.C. el marit estava obligat a acusar la dona públicament i el seu adulteri, si el marit no l’acusava, llavors l’acusava el pare de la dona. És remarcable dir que l’adulteri comès per la dona era més greu i més castigat que si el cometia l’home.

Deixant de banda els aspectes relacionats més amb el món jurídic i entrant més en la cultura romana, els complexos preparatius del futur enllaç eren temes molt candents, ja que per un esdeveniment tan important tot havia d’estar ben organitzat i preparat amb temps.

Era ben sabut que el millor moment per casar-se era la segona quinzena de juny i casar-se abans podria ser una equivocació perquè estava relacionat amb el solstici d’estiu, l’apogeu del món natural.

No estava prohibit casar-se altres dies ni molt menys, però era important que escollissin dies no relacionats amb festivitats dedicades als morts o d’altres. Era aconsellat no casar-se en dies festius pels romans ja que alguns convidats potser deixarien d’assistir a la cerimònia per assistir als esdeveniments de la ciutat, encara que les vídues escollien aquests dies a propòsit perquè el seu nou enllaç cridés menys l’atenció.

sponsalia: era una festa que s’organitzava i es portava a terme abans de l’enllaç, en el que el futur marit regalava un anell que col·locaria en el dit anular de la seva futura dona i es pactava la dot que hauria d’aportar la dona al matrimoni. Era una festivitat a la qual assistia la família i alguns amics. Aquesta festa no es feia si els contraents eren menors de set anys.

És interessant fer notar que va ser aleshores quan va començar la tradició que avui en dia encara seguim de portar l’anell de compromís al dit anular. Les dones romanes el portaven al dit anular perquè es creia que era l’únic dit que connectava directament amb el cor Vena amoris. El que ha canviat des d’aleshores és que avui dia fem servir aquest anell per fer la proposició (que comunament la continua fent l’home, encara que cada vegada menys), a diferència dels romans que oferien l’anell quan ja s’havia pactat el matrimoni amb anterioritat i l’entregaven a la sponsalia com a símbol del compromís, a més de lliurar més regals a la núvia.

Edu3.cat

És ben interessant de veure la recreació d’un casament romà a Empúries entre en Sempronius Campanus, amb l’Aurèlia dins els primers 8 minuts del capítol “Història de la família” de la sèrie Històries de Catalunya, TVC 2003:

Edu3.cat