Mostra tots els articles de xenia.sanchez

Hortènsia, tota una advocada a l’antiga Roma

Hortènsia, filla del polític, orador i advocat Quint Hortensi, el qual va ser anomenat per Ciceró “el rei dels tribunals”, quan Roma es trobava enmig de la guerra civil protagonitzada pels triumvirs Octavi, Marc Antoni i Lèpid. Els triumvirs, necessitats de diners per la guerra, van imposar a les matrones romanes un tribut. Les dones van anar a demanar ajuda a les familiars femenines dels triumvirs, la germana d’ Octavi i la mare de Marc Antoni i els hi van mostrar solidaritat; en canvi la dona de Marc Antoni, Fúlvia les va rebutjar i aquest rebuig va ser el que va fer que Hortènsia, educada en l’art de l’eloqüència pel seu pare, defensés aquestes dones de la nobilitas romana.

Hortensia vero Q. Hortensi filia, cum ordo matronarum gravi tributo a triumviris esset oneratus nec quisquam virorum patrocinium eis accommodare auderet, causam feminarum apud triumviros et constanter et feliciter egit: repraesentata enim patris facundia impetravit ut maior pars imperatae pecuniae his remitteretur. Revixit tum muliebri stirpe Q. Hortensius verbisque filiae aspiravit, cuius si virilis sexus posteri vim sequi voluissent, Hortensianae eloquentiae tanta hereditas una feminae actione abscissa non esset.”

Valerius Maximus, Factorum et Dictorum Memorabilia Liber 8.3.3

Iustitia, moneda romana de Tiberi (22-23 CE)

Codi Justinià

 

El Codi Justinià, Codex Iustinianus, va ser un codi de lleis establert per l’emperador Justinià I. El mes de febrer del 528, Justinià va nomenar una comissió de deu persones per compilar les lleis imperials, presidida per Tribonià i amb un paper molt important Teòfil de Constantinoble el mestre de lleis a Constantinoble.

En la redacció d’aquest codi s’havien de reunir els codis Gregorià, Hermogenià i Teodosià, eliminant preàmbuls, contradiccions, repeticions i altres conflictes que poguessin sorgir.

Fer aquesta feina va ocupar 14 mesos i no va ser fins al 16 d’abril del 529 que aquest codi ja complet va ser declarat llei i declarat com única legal autoritat.

El Digest o Pandectes i les Institutiones van ser compilades més tard i l’emperador va promulgar noves lleis que van fer necessària la revisió del codi. Es va crear un altra comissió presidida també per Tribonià, aquesta vegada amb l’ajut de Doroteu mestre de lleis a Beirut i amb tres juristes més el nou codi va ser revisat i un cop revisat es va promulgar a Constantinoble el 16 de novembre de 534, després d’això la primera versió del codi fou prohibida.

La segona edició, secunda editio, repetita praelectio, Codex repetitae praelectionis del codi estava dividida en 12 llibres cadascun dividit en diferents títols, dels quals el nombre de llibres de la primera edició no es coneix.

Llatinismes jurídics a The Good Wife

The Good Wife és una sèrie de televisió que tracta sobre la vida d’una dona que portava dotze anys sense exercir l’advocacia per haver de criar i cuidar dels seus fills. Alicia, que així es diu la protagonista, és casada amb el fiscal del condat de Cook a l’Estat d’Illinois (Chicago, Estats Units). Peter Florrick (el marit d’Alicia) és empresonat i destituït del seu càrrec, acusat de mantenir relacions sexuals amb prostitutes finançades amb els diners de la campanya.

Aquesta sèrie per a la nostra recerca és útil perquè mostra de “primera mà” com les sèries de televisió i el cinema han contribuït a familiaritzar la gent amb els llatinismes jurídics. A The Good Wife se’nspresenta la tornada a la feina d’Alicia, el funcionament del procés judicial actual i la vida i estratègies d’un bufet d’advocats. És interessant veure com en molts dels episodis els protagonistes (advocats del bufet Stern, Lockhart and Gardner) utilitzen llatinismes a les seves estratègies termes llatins amb bastant freqüència.

En el capítol sis de la primera temporada podem veure el primer terme llatí jurídic ja al minut 03.00. L’advocat Will Gardner utilitza el terme d’Amicus curiae. Amicus curiae és una expressió llatina utilitzada per referir-se a les presentacions realitzades per terceres persones alienes a un litigi. Aquestes persones ofereixen voluntàriament la seva opinió respecte algun punt del Dret o algun altre aspecte relacionat per col·laborar amb el tribunal en la resolució del procés en el que es troben.

Un minut després al minut 04.00 utilitzen una expressió que segurament haureu sentit en tantíssimes sèries de televisió i pel·lícules i és l’expressió “con la venia“. Segurament molt poca gent sap que aquesta expressió és d’arrel llatina i ve del llatí “venia” que significa favor, gràcia, permís i perdó i del llatí “venial“.

Càstigs i penes a la legió romana

Les legions romanes eren conegudes per la seva disciplina i el seu ordre, i l’ordre només s’aconseguia amb una ferma disciplina. Quan aquest ordre era pertorbat s’havien d’aplicar mesures disciplinàries. Els càstigs imposats a la legió són els que veurem a continuació:

  • CastigatioEra un càstig impartit pel centurió, i que consistia en un cop amb el vitis o en una pallissa a bastonades. El centurió solia trencar els bastons durant aquest càstig.

    vitis
  • Pecuniaria multo: Reducció o anul·lació de la paga del legionari. Aquest càtig es produïa si el legionari feia qualsevol tipus de mal a la població o perdia municions, armes, màquines… No importava la situació en la que es trobés, ja fos en combat o en qualsevol altre situació no hi havia excusa, i els diners eren empleats per restaurar els mals causats.
  • Munerum indictio: Es tracta del càstig més típic, aquell que suposa rentar les latrines, rentar els estables o fins i tot haver de realitzar guàrdies sense el cingulum. Si no duien el cingulum semblava que el guardia portava només un vestit. Aquest era un càstig que solia anar acompanyat d’humiliacions vàries, i sovint es podia evitar sobornan al centurió.
    Inscripció del soldat Quintus Petilius Secundus procedent de Bonna, qui apareix retratat amb el seu uniforme de caserna que inclou el cingulum miltare.

     

  • Militae mutatio: Aquest càstig consistia en la pèrdua de tots els privilegis i graus que havies anat guanyant amb el pas del temps i el dur esforç.
  • Gradus deiectio: Es tracta del mateix càstig que el militae mutatio, però sumant-li el trasllat a una unitat amb una categoria menor.
  • Animadversio fustium: Es tracta d’un càstig públic i humiliant. El castigat era assotat davant de la cohort o la centúria, per haver comès una falta greu.

  • Fustuatium: El següent nivell del càstig anterior és aquest. Si un legionari tracta de desertar de la legió, o bé és sorprès dormint durant una guàrdia serà durament assotat amb el flagrum que era el fuet que s’utilitzava amb els esclaus. Si la falta era comesa en acte de campanya militar, el legionari seria assotat fins a la mort públicament. Aquest càstig solien dur-lo a terme després de la primera fuetada impartida pel tribú militar, els altres companys, amb puntades de peu, pedres o flagrums.
  • Missio ignominiosa: Suposa la baixa de la legió d’una manera poc honorable, i això suposa generalment quan l’emperador, decideix que la legió no formarà part del seu exèrcit, ja sigui per motius econòmics o per la seva mediocritat. Aquesta pena pot aplicar-se a un legionari en particular i a tota la legió sencera. Finalment els legionaris no tindran paga ni pensió de jubilació si són llicenciats d’aquesta manera.
  • Munerum indictio: Aquest càstig s’imposava al legionari que perdia el temps. Consistia en afegir tasques addicionals a les que principalment el legionari ja posseïa.
  • Frumentum mutatum: Frumentum” és la ració de menjar que es rebia a l’exèrcit. S’eliminava la carn i se substituïa per blat. A vegades el centurió afegia al càstig una reducció dels salaris generalitzada.
  • Extra muros: Els legionaris eren exclosos de la vida social del campament, sent obligats a traslladar la seva tenda a l’exterior del campament. Moltes vegades el càstig anava acompanyat amb la decimatio fins que els legionaris tornessin a recuperar el seu honor. S’obligava al legionari tornar a recitar el jurament militar anomenat sacramentum.
  • Decimatio: Era un dels càstigs més coneguts a les legions romanes per la seva brutalitat. Un de cada deu soldats escollits a l’atzar moriria en mans dels seus propis companys a base de bastonades o per lapidació. Era un càstig que solia aplicar-se quan una legió fugia de la batalla acovardida. En cas de traïció o de fur, era normal entre legionaris introduir nu al legionari castigat en un sac ple de serps i llençar-lo al riu.

Si un legionari moria sota l’execució d’un càstig a causa de la brutalitat de l’executor, l’executor podia ser condemnat al mateix destí si el càstig no incloïa la pena de mort.

Penes corporals i tortura

Penes corporals: 

  1. Les cremades
    1. Les practicades a tot el cos amb làmines incandescents de ferro
    2. Les provocades en una part del cos per la flama d’una làmpada
    3. Les que s’aplicaven al cap del difunt un cop decapitat
    4. Per abrasió
  2. La fustigació (sempre amb el cos despullat)
    1. Amb fustes i corretges
    2. A cops d’espasa
    3. Amb sarments o vares depenent de la nacionalitat de l’individu (ciutadà romà o estranger) aguantant-li el cap perquè no es mogués
  3. La decapitació (que va patir una sèrie de variants)
    1. Després de ser decapitat es posa a la venta el seu cap, però no als seus familiars
    2. També podia ser exposada com un trofeu per ser despreciada i ultratjada
  4. El maltracte físic (amb diferents modalitats)
    1. Despullament forçós
    2. Lligams de mans i peus
    3. Arrossegar el cos estirat per carros
    4. Diferents cops i burles
    5. Estirades a la barba i a les celles
    6. Obrir les venes
    7. Crucificació
    8. Apunyalament
  5. La humiliació del cadàver
    1. Tirar el cadàver al mar cosit a un tros de pell de cuir
    2. Tirar el cadàver a la claveguera
    3. Arrossegar els cadàvers per la plaça enganxats amb un garfi
    4. Tirar el cadàver al riu de forma col·lectiva, com per exemple encadenats de deu en deu
    5. Tirar els cossos encadenats des de la roca Tarpeia
  6. L’amputació de membres
    1. Als trànsfugues i escriptors se’ls amputaven les mans
    2. Als desertors se’ls amputaven les cames i els genolls
    3. Als desertors també se’ls podia tallar els nervis de la mà
  7. L’asfíxia
    1. Per escanyament
    2. Asfixiats pel fum de les fogueres (individualment o col·lectivament)
  8. Suplicis més refinats
    1. Lligar els peus del torturat a les copes de dos arbres, per deixar-les anar i que el torturat quedés partit en dues meitats
    2. Lligar persones vives a cadàvers, conegut com el suplici de Mezenci
    3. Tancar i apilonar homes vius lligats
    4. Enterrar homes vius dins de ventres de bou  amb el cap fora
    5. Arrossegar el cos primer viu i després mort lligat a la part interior d’un carro
    6. El cap decapitat és exposat al rostra, es treu la llengua del cap i s’exposa per ser foradada amb agulles de cap
    7. Obligar a parents i amics a lluitar com gladiadors   [youtube]http://youtu.be/WpQkYk61Bzs[/youtube]
    8. Suplici d’A. Cassius: Es lligava als condemnats a un pal i se’ls hi calava foc, de tal manera que uns morien cremats, altres asfixiats pel fum i altres pel pànic
    9. Després de ser despullats i assotats, es lliguen els braços del torturat a una parella de caballs, i les cames a un altre, perquè es produeixi un esquinçament i cada parella de cavalls arrossegui la seva part destrossada

Modestino, el testament dins del Dret romà

En dret romà el testament (testamentum), es tracta d’un document jurídic que algú signa i redacta conscient i voluntàriament amb el fi de fer constar d’una manera legal la seva voluntat envers el seu patrimoni després de la seva defunció. Ha de ser una persona sui iuris, que volia dir que no responia a l’autoritat de ningú. Havia d’estar en les seves plenes funcions mentals. Aquest era legal, però no entrava en vigor fins el moment de la defunció, i estranyament podia ser substituït per un altre fins que el sui iuris mori.

El fiduciant és la persona que haurà de conservar i transmetre els béns del difunt a un tercer que serà el fiduciari.

Podien deixar en herència a diversos hereus, directament o mitjançant el fiduciant que hem esmentat abans. Es podien deixar en herència les concessions de llibertat a esclaus, els nomenaments de tutors, les ordenacions de sepultura…

L’eclesiàstic Diego de Covarrubias (a la imatge retratat pel Greco) ha estat un dels més importants juristes espanyols de tots els temps, a part del continent europeu conegut com el Bártolo Hispano.

Hi havia dos maneres de fer el testament dins del dret civil:

  1. Testamentum calatis comitiis
    Aquest tipus de testament es donava a les assemblees (comitia calata) dirigides per un Pontifex Maximus. Només hi havia dos a l’any, una el 24 de març i l’altre el 24 de maig. Aquests testaments agafaven la forma de la llei pública. Aquest testament el portaven a terme els paters  que no tenien hereus directes i tractaven de buscar un artificialment per procurar de mantenir viu el llegat familiar.
  2. Testamento in procinctuAquest testament és el testament que utilitzaven els militars. El testament dels homes que estiguessin in proelium exituri (davant l’exèrcit en armes). Era portat a terme pels paterfamilias que volguessin fer el seu testament abans de sortir al camp de batalla, i en aquest els altres companys soldats representaven l’assemblea del poble.
  3. Testamentum per aes et libram: Fen servir el mètode mancipatio, que es tracta d’una forma de transmetre propietats a la Roma arcaica i a la Roma clàssica. Es feia servir per coses que es podien fer esclaves com ara el fundus, la domus, els esclaus i els animals de càrrega. La persona que volia deixar en testament alguna cosa amb aquest mètode li deixava a un amic, familiae emptor (el comprador del patrimoni) mitjançant el mancipatio . L’home, que no es pot esperar a realitzar el seu testament en les assemblees comitia calata realitza aquest testament amb el fi de deixar el patrimoni al familiae emptor, que no és l’hereu, sinó la persona de confiança del moribund al qual li deixa de manera escrita o oral les seves voluntats amb el fi de què ell les compleixi.

La família en el dret romà

La família romana és un cos social totalment diferent de la nostra societat domèstica. La família és defineix com una obediència de tots el membres a la mateixa autoritat, el paterfamilias, senyor o sobirà de la família.

Ulpià defineix familia proprio iure dicta com: Iure proprio familiam dicimus plures personas, quae sunt sub unius potestae aut natura iure subiectae. (Per dret propi diem “família” al conjunt de persones que, per naturalesa o per dret, estan sota una mateixa potestat).

El paterfamilias, ha d’ajudar a formar altres famílies tant com fills homes tingui, les dones o pertanyen a la família del marit o estan sota la potestat del tutor.

El poder unitari del paterfamilias, conte en si diverses autoritats: sobre la dona (manus maritalis o potestas maritalis), sobre els fills (potestas o patria potestas), sobre els esclaus (dominica potestas) i sobre els fills d’altres entregats en venta al paterfamilias (mancipium). El paterfamilias tenia poder absolut sobre les persones que dominava.

L’antiga família és una petita comunitat sobirana: maiores nostri…domum pusillam rem publicam esse iudicaverunt (els nostres majors van considerar la casa com una petita república) Sèneca.

El paterfamilias dona el dret de vida o mort (ius vitae necisque) a tots el individus lliures i no lliures de la casa.

La intervenció legislativa es va iniciar en el segle I dC. Adrià castiga amb la deportatio in insulam al pare que mata al fill latronis potius (more) quam patrius iure (més com lladre que en us del dret patern). Ius vitae et necis encara testimoniat per Papinià, es condemnat per l’ètica cristiana.

Justinià només permet la venta del fill en cas d’extrema necessitat, poden tornar a la llibertat mitjançant oferta al comprador de preu o d’altre esclau.

Es forma part de la família per naixement i per acta jurídic.

El Naixement: És la forma més normal d’entrar en la família. Es fa membre familiar el procreador en iustae nuptiae per individu home de la família, sigui per pater o filius.

Es considera iustus al fill nascut després dels 182 dies de la celebració del matrimoni i abans dels 300 de la seva dissolució. És possible que el marit reconegui com a fill el nascut abans dels 182 dies, però en cap cas es considera iustus el nascut després dels 300 dies de la dissolució del matrimoni.

Els fills non iusti, és a dir, els nascuts fora del matrimoni, reben la denominació de spuri o vulgo concepti.

Parentesc: Era una relació jurídica o de sang. Aquesta generava drets i també obligacions alimentàries i hereditàries.

La domus (família) estava sotmesa a la manus (custòdia) del pater familias (pare). Estaven units a ell civilment i aquest lligam familiar i civil perdurava fins a la seva mort.

Hi havia dos tipus de parentesc: Adgnatio (civil) o cognatio (per la sang).

El paterfamilias tenia tres tipus de custòdia a la familia civil:

  1. La patria potestas  (la pertanyent als fills/es)
  2. La dominica potestas (els esclaus)
  3. La in manu (la dona)

El paterfamilias ja podia ser un nadó, que era el cap de la família i no havia de respondre sota l’autoritat de ningú. D’això se’n diu sui iuris. Els fills nascuts després de 180 dies d’haver celebrat el matrimoni i dins dels 300 dies després d’haver dissolt el matrimoni es consideraran legítims i la patria potestas serà del pare o de l’avi. Si el nadó neix fora d’aquests terminis es passarà a considerar sui iuris.

  • Si eren fills legítims, heretaven la ciutadania romana del pare i eren lliures
  • Tot el patrimoni de la dona i tots els seus béns pertanyien al marit una vegada establit el matrimoni.

Classes de parentesc:Els fills nascuts després de 180 dies d’haver celebrat el matrimoni i dins dels 300 dies després d’haver dissolt el matrimoni es consideraran legítims i la patria potestas serà del pare o de l’avi. Si el nadó neix fora d’aquests terminis es passarà a considerar sui iuris.

  1. Línia recta: Es tracta dels parents que uneix ascendents amb descendents: Avi, pare, fill, net.
  2. Línia col·lateral: Uneix parents que provenen d’un ascendent comú sense necessitat d’estar en línia recta: germans, nebots, oncles, cosins.
  3. Per afinitat: Entre els parents del marit i de la muller.

La patria potestad del paterfamilias: es tracta del poder jurídic del paterfamilias, del que podia fer amb les persones a càrrec seu i amb els seus béns.

  1. Ius vendendi: El paterfamilias podia vendre els seus fills si volia.
    1. Podia abandonar els seus fills
  2. El patrimoni familiar és seu

Deures del paterfamilias:

  1. Alimentar els membres de la família
  2. Assegurar la perpetuïtat de la raça i nom.
  3. Complir amb el culte religiós

Adopció (adoptio, o datio in adoptionem): Era un acte jurídic pel qual un per virtut del qual un estrany s’incorpora com filius en una família. Filiusfamilias (adoptat) deixa la patria potestad del seu pare i entra a formar part de la patria potestad d’un altre home que l’adopta. Aquest últim ha de ser 18 anys major que el filiusfamilias i no havia de tenir fills legítims. Hi havia dos tipus d’adopció:

  • Adoptio plena: És el cas en el qual els involucrats són parents. Es perden els drets successoris i s’adquireix un nou nom, drets gentilicis i hereditaris de la nova família.
  • Adoptio minus plena: És el cas en el qual els involucrats no són parents. En aquest cas no es perden els drets successoris de l’antiga família.

 XII Taules: si pater filium ter venum duit, filius a pater liber esto (si el pare ven el fill tres vegades, es proclama la llibertat del fill). Un cop l’adoptat és en un altra família s’ha d’adaptar canviant-se el nom, religió…

En època justiniana l’adopció es verifica d’acord amb un procediment simple: l’adoptant, l’adoptat i el seu pare es presenten davant l’autoritat judicial , prenent nota de la declaració d’acord amb l’antic i el nou pater. · Adrogatio: implica la filtració El casament era el ritual més important dins de la vida familiar.

Entrevista a Rich Scadding, director de l’escola d’idiomes Aprendiom!

Aquest passat divendres, Rich Scadding director de l’Escola D’idiomes Aprendiom de Premià de Mar em va concedir una entrevista que va resultar molt interessant i molt enriquidora.

Rich Scadding es va graduar en Empresarials l’any 1996 a Bournemouth, una petita ciutat ubicada al sud d’Anglaterra, Regne Unit. Té nocions de dret perquè formava part de la carrera d’empresarials.

Les lleis britàniques que acullen els camps dels delictes i lleis en general ell creu que són el mateix, només podem trobar diferents variacions entre les lleis d’Anglaterra i Escòcia en l’àmbit de la construcció.

Tenen influència del llatí, però la influència més gran que han rebut les lleis del seu Estat provenen del francès, ja que els francesos van formar la seva Casa de Parlament, va ser cap al 1066 que es comencen a prendre les seves lleis.

També va estudiar la Carta Magna, utilitzada pel rei Joan I d’Anglaterra o més conegut com a Joan sense Terra. La Magna carta té el seu origen a Anglaterra on va ser més coneguda com a Magna charta libertatum. Una carta elaborada després de llargues i tenses reunions i en la qual el rei es disposava a renunciar a certs drets, acceptava que estava sotmès a la llei i en la qual prometia respectar certs procediments legals. Amb aquesta carta els drets dels súbdits es trobaven protegits.

Scadding recorda haver estudiat llatinismes jurídics a la universitat, alguns amb una història molt interessant, com ara el de Quid pro quo que significa alguna cosa per alguna cosa i que en argot dels diners es sol fer servir per substituir la paraula lliura. Com per exemple: -Donem dos quid. Això ens porta a pensar que la pervivència del llati i dels llatinismes jurídics és molt forta i fins i tot a calat en el llenguatge dels britànics.

Un altre llatinisme que recorda haver utilitzat és el d’Ad quod damnum que significa: d’acord amb el dany, en paraules més bastes és el famós “ull per ull”, però no en un sentit tan violent com a primera vista pot semblar, sinó que és una expressió que diu que tal mal, tal remei, intenta aproximar-se el màxim possible a la compensació pel mal fet. Aquesta expressió forma part de la llei d’agravi, utilitzada en els jutjats civils.

 L’entrevista va ser realitzada en castellà i tot i que Rich Scadding va fer la carrera en anglès va explicar d’una manera molt clara i concisa tots els termes jurídics, a més va posar un seguit d’exemples que van ajudar a fer més entenedores les explicacions dels conceptes. Estic molt agraïda al senyor Scadding per haver-me rebut tan ràpidament i per haver-me concedit l’entrevista, cal dir que s’ha notat molt que es dedica a l’ensenyament, les  seves explicacions eren molt clares i tenia molta facilitat per explicar-se i fer-se entendre.

 10834049_689905707789609_393300794_n

El matrimoni i el dret romà

Raonament de l’any 131 aC del censor Cecili Metel als ciutadans per tal que es casessin

Si sine uxore uiuire possemus, Quirites, omni ea molestia careremus; sed quoniam ita natura tradidit, ut nec cum illis satis commode, nec sine illis ullo modo uiui possit, saluti perpetuae potius quam breui uoluptati consulendum est*.

AULUS GEL·LI Nits àtiques 1, 6, 2

“Si poguéssim viure sense esposa, ciutadans, prescindiríem de semblant destorb. Però ja que la naturalesa ha imposat a les generacions el no poder viure amb elles sense experimentar profund malestar i no poder, d’altra banda, prescindir-ne completament, cal que considerem la salut i el futur, més que un plaer permanent”

Matrimoni entre dos ciutadans romans. Mural d’un sarcòfag al Museu de Capodimonte.

Tot i que els romans no devien ser gaire proclius a casar-se, el fet de casar-se era un dret privat (ius connubii) ineludible per tot ciutadà romà ja que la família era el puntal de la societat romana. El mot matrimoni prové del llatí “matrimonium“, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.

El matrimoni legítim segons el Dret Civil de Roma es deia Justae nuptiae i era caracteritzat per ser monògam.

Condicions per tal que el matrimoni sigui vàlid:

  1. Haver arribat a la pubertat: Per contraure matrimoni, es considerava que les noies havien arribat a la pubertat als 12 anys. Als nois se solia considerar que havien arribat a la pubertat amb 14 anys,però això era decisió del pare, que després de fer al noi un examen corporal decidia si havia arribat o no.
  2. ConnubiumEs tracta de la posició civil en la qual un es troba per poder contraure el justae nuptiae. L’única condició era ser ciutadà romà. Els esclaus no podien casar-se.
  3. Consentiment conscient i lliure de les dues parts: Les dues parts havien d’acceptar lliurement el compromís. Els bojos no podien donar el seu consentiment si es trobaven en un interval de bogeria.
  4. Consentiment del paterfamilias o sui iurisEra important obtenir aquest consentiment si el que anava a contraure matrimoni no era sui iuris. Es requeria en absència del pare el consentiment de l’avi. Era important obtenir aquest consentiment, tingués l’edat que tingués el futur nuvi i era necessari el consentiment del paterfamilias i no el de la mare, per la seva absència d’autoritat.

Impediments per legalitzar un matrimoni:

  1. Un lligam anterior a un altre home: L’existència d’un vincle anterior a un altre matrimoni i que aquest no estigués ben resolt feia impossible que el matrimoni es pogués fer legal.
  2. No es podia contraure matrimoni amb un esclau o entre ingenus i lliberts
  3. No es podia contraure matrimoni amb una filla que havia estat adoptada en el passat: Encara que el vincle adoptiu s’hagués trencat, no es podia contraure matrimoni amb una noia que s’havia tingut en adopció.
  4. No es podia contraure matrimoni amb un parent en línia recta: no es podia contraure matrimoni amb parents que descendeixen en línia recta.
  5. No es podia contraure matrimoni en línia col·lateral de la família: No es podia contraure matrimoni si es tenia un mateix progenitor. No podien casar-se germans i oncle-neboda tampoc.
  6. Des de l’origen de Roma el matrimoni entre patricis i plebeus estava prohibit: Encara que més endavant una llei de les XII Taules (lex canuleia) va fer aquest matrimoni possible.
  7. Els castrats o esterilitzats no podien contraure matrimoni
  8. Els que haguessin fet un vot de castedat tampoc podien contraure matrimoni

El matrimoni era dissolt quan:

  1. Un dels dos moria: El marit podia tornar-se a casar immediatament després de la mort de la muller si així ho desitjava, però la dona pel contrari havia d’esperar-se deu mesos.
  2. Pèrdua d’un dels dos del connubiumSi qualsevol dels dos era privat de la ciutadania romana i esdevenia esclau, capitis deminutio media.
  3. El divorci: Permès a partir de les XII Taules. Amb la llei d’August Julia de Adulteriis el que volgués el divorci ho havia de notificar al seu marit/muller davant de set testimonis o amb una acta escrita. També existia el divorci sense motiu aparent Bono gratia.

A l’època republicana de Roma hi havia dos tipus de matrimoni, tot i el que la forma més habitual de legalitzar-lo era per usum, és a dir “per cohabitació.”:

– Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit. Ella quedava sotmesa jurídicament al marit o al sogre.  Aquesta modalitat de matrimoni requeria tres passos:

  1. La confarreatio: Es tracta d’una cerimònia religiosa sobretot utilitzada per patricis. Els contraents es menjaven el panis ferreus. Que era un pa de farina de blat, que equivalia a la nostra actual cerimònia per l’Església. Tot això davant del  Pontifex Maximus o el Flamen Diales.
  2. La coemptio: Era una simulació de la compra de la dona per part del marit, tenint cinc presents com a testimonis. Era un procediment totalment civil. En aquesta es feia servir el libripens que era un funcionari que aguantaria la balança mentre el futur marit dipositava el preu simbòlic de la dona.
  3. L’usus: Aquesta consistia en què si la dona dormia un any sencer sense interrupcions a casa de l’home, aquest automàticament adquiria el manus d’ella. No cal dir que no s’utilitzava cap cerimònia en aquesta via.

– Sine manuAquest matrimoni era una evolució del cum manuAmb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit. Hi havia hagut una evolució en els costums de Roma, i aquest tipus de matrimoni era més beneficiós per a la dona ja que li donava més llibertat i li permetia mantenir els drets sobre l’herència paterna.

El marit podia matar impunement la dona si havia comès adulteri, tenia dret de matar-la a ella i a l’amant. I amb la legislació d’Octavi August, Lex de Iulia de Adulteriis 17 a.C. el marit estava obligat a acusar la dona públicament i el seu adulteri, si el marit no l’acusava, llavors l’acusava el pare de la dona. És remarcable dir que l’adulteri comès per la dona era més greu i més castigat que si el cometia l’home.

Deixant de banda els aspectes relacionats més amb el món jurídic i entrant més en la cultura romana, els complexos preparatius del futur enllaç eren temes molt candents, ja que per un esdeveniment tan important tot havia d’estar ben organitzat i preparat amb temps.

Era ben sabut que el millor moment per casar-se era la segona quinzena de juny i casar-se abans podria ser una equivocació perquè estava relacionat amb el solstici d’estiu, l’apogeu del món natural.

No estava prohibit casar-se altres dies ni molt menys, però era important que escollissin dies no relacionats amb festivitats dedicades als morts o d’altres. Era aconsellat no casar-se en dies festius pels romans ja que alguns convidats potser deixarien d’assistir a la cerimònia per assistir als esdeveniments de la ciutat, encara que les vídues escollien aquests dies a propòsit perquè el seu nou enllaç cridés menys l’atenció.

sponsalia: era una festa que s’organitzava i es portava a terme abans de l’enllaç, en el que el futur marit regalava un anell que col·locaria en el dit anular de la seva futura dona i es pactava la dot que hauria d’aportar la dona al matrimoni. Era una festivitat a la qual assistia la família i alguns amics. Aquesta festa no es feia si els contraents eren menors de set anys.

És interessant fer notar que va ser aleshores quan va començar la tradició que avui en dia encara seguim de portar l’anell de compromís al dit anular. Les dones romanes el portaven al dit anular perquè es creia que era l’únic dit que connectava directament amb el cor Vena amoris. El que ha canviat des d’aleshores és que avui dia fem servir aquest anell per fer la proposició (que comunament la continua fent l’home, encara que cada vegada menys), a diferència dels romans que oferien l’anell quan ja s’havia pactat el matrimoni amb anterioritat i l’entregaven a la sponsalia com a símbol del compromís, a més de lliurar més regals a la núvia.

Edu3.cat

És ben interessant de veure la recreació d’un casament romà a Empúries entre en Sempronius Campanus, amb l’Aurèlia dins els primers 8 minuts del capítol “Història de la família” de la sèrie Històries de Catalunya, TVC 2003:

Edu3.cat

Què és el dret romà?

Una de les aportacions més importants de l’Antiga Roma és el dret.  L’imperi estava regit per un conjunt de normes  que començaven a regular aspectes com el de la propietat, les herències, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El Dret és una norma de convivència, gràcies al Dret s’aconsegueix la vida en comú.

Aquest conjunt de normes va ser començat a fer a l’època de l’Imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que va ser feta a l’època de la República de Roma i va ser el primer i únic codi de lleis fins el temps de Justinià I. Aquest recull de lleis es van anar fent cada cop més complexes i s’hi distingien dues parts diferenciades: l’ius publicum (dret públic), que defenia els drets i les obligacions davant de l’Estat i les relacions amb altres estats. L’altre és l’ius privatum (dret privat), que era una regulació de les relacions entre persones.

L’ius publicum s’estructurava entorn d’una idea bàsica. Dividia la població en diferents nivells: com més aportacions a l’Estat fes tant en tributs com en disponibilitat militar, més drets polítics li eren reconeguts.

Les ciutats de nova creació i els homes lliures de Roma varen poder gaudir del dret romà i de la seva ciutadania l’ius romanus que comportava el dret de participació en l’elecció de magistrats i el dret i deure de participar en l’exèrcit i en la part corresponent del botí.

Les Dotze Taules establien que els ciutadans eren iguals davant la llei restant els esclaus i els pobles vençuts. Durant les primeres etapes de la seva expansió territorial Roma va haver de fer certes regulacions en les relacions amb els pobles sotmesos. D’això en van sortir diferents dilemes i situacions, les quals necessitaven de noves lleis.

El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.

Dret romà, és el Dret fet pel poble de Roma en vàries èpoques de la seva història. El Dret romà està compost per una sèrie d’institucions.

Des del segle VIII aC. fins al VI dC. hi ha tot un procés històric de normes i principis, d’ordres o sistemes de diferents tipus. Però la varietat no significa contraposició: l’obra de la jurisprudència.
GaiConstant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.)

En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:

· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)
El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.

· Ius gentiums’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).
Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.

· Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).
Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.