Raonament de l’any 131 aC del censor Cecili Metel als ciutadans per tal que es casessin
Si sine uxore uiuire possemus, Quirites, omni ea molestia careremus; sed quoniam ita natura tradidit, ut nec cum illis satis commode, nec sine illis ullo modo uiui possit, saluti perpetuae potius quam breui uoluptati consulendum est*.
AULUS GEL·LI Nits àtiques 1, 6, 2
“Si poguéssim viure sense esposa, ciutadans, prescindiríem de semblant destorb. Però ja que la naturalesa ha imposat a les generacions el no poder viure amb elles sense experimentar profund malestar i no poder, d’altra banda, prescindir-ne completament, cal que considerem la salut i el futur, més que un plaer permanent”
Tot i que els romans no devien ser gaire proclius a casar-se, el fet de casar-se era un dret privat (ius connubii) ineludible per tot ciutadà romà ja que la família era el puntal de la societat romana. El mot matrimoni prové del llatí “matri–monium“, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.
El matrimoni legítim segons el Dret Civil de Roma es deia Justae nuptiae i era caracteritzat per ser monògam.
Condicions per tal que el matrimoni sigui vàlid:
- Haver arribat a la pubertat: Per contraure matrimoni, es considerava que les noies havien arribat a la pubertat als 12 anys. Als nois se solia considerar que havien arribat a la pubertat amb 14 anys,però això era decisió del pare, que després de fer al noi un examen corporal decidia si havia arribat o no.
- Connubium: Es tracta de la posició civil en la qual un es troba per poder contraure el justae nuptiae. L’única condició era ser ciutadà romà. Els esclaus no podien casar-se.
- Consentiment conscient i lliure de les dues parts: Les dues parts havien d’acceptar lliurement el compromís. Els bojos no podien donar el seu consentiment si es trobaven en un interval de bogeria.
- Consentiment del paterfamilias o sui iuris: Era important obtenir aquest consentiment si el que anava a contraure matrimoni no era sui iuris. Es requeria en absència del pare el consentiment de l’avi. Era important obtenir aquest consentiment, tingués l’edat que tingués el futur nuvi i era necessari el consentiment del paterfamilias i no el de la mare, per la seva absència d’autoritat.
Impediments per legalitzar un matrimoni:
- Un lligam anterior a un altre home: L’existència d’un vincle anterior a un altre matrimoni i que aquest no estigués ben resolt feia impossible que el matrimoni es pogués fer legal.
- No es podia contraure matrimoni amb un esclau o entre ingenus i lliberts
- No es podia contraure matrimoni amb una filla que havia estat adoptada en el passat: Encara que el vincle adoptiu s’hagués trencat, no es podia contraure matrimoni amb una noia que s’havia tingut en adopció.
- No es podia contraure matrimoni amb un parent en línia recta: no es podia contraure matrimoni amb parents que descendeixen en línia recta.
- No es podia contraure matrimoni en línia col·lateral de la família: No es podia contraure matrimoni si es tenia un mateix progenitor. No podien casar-se germans i oncle-neboda tampoc.
- Des de l’origen de Roma el matrimoni entre patricis i plebeus estava prohibit: Encara que més endavant una llei de les XII Taules (lex canuleia) va fer aquest matrimoni possible.
- Els castrats o esterilitzats no podien contraure matrimoni
- Els que haguessin fet un vot de castedat tampoc podien contraure matrimoni
El matrimoni era dissolt quan:
- Un dels dos moria: El marit podia tornar-se a casar immediatament després de la mort de la muller si així ho desitjava, però la dona pel contrari havia d’esperar-se deu mesos.
- Pèrdua d’un dels dos del connubium: Si qualsevol dels dos era privat de la ciutadania romana i esdevenia esclau, capitis deminutio media.
- El divorci: Permès a partir de les XII Taules. Amb la llei d’August Julia de Adulteriis el que volgués el divorci ho havia de notificar al seu marit/muller davant de set testimonis o amb una acta escrita. També existia el divorci sense motiu aparent Bono gratia.
A l’època republicana de Roma hi havia dos tipus de matrimoni, tot i el que la forma més habitual de legalitzar-lo era per usum, és a dir “per cohabitació.”:
– Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit. Ella quedava sotmesa jurídicament al marit o al sogre. Aquesta modalitat de matrimoni requeria tres passos:
- La confarreatio: Es tracta d’una cerimònia religiosa sobretot utilitzada per patricis. Els contraents es menjaven el panis ferreus. Que era un pa de farina de blat, que equivalia a la nostra actual cerimònia per l’Església. Tot això davant del Pontifex Maximus o el Flamen Diales.
- La coemptio: Era una simulació de la compra de la dona per part del marit, tenint cinc presents com a testimonis. Era un procediment totalment civil. En aquesta es feia servir el libripens que era un funcionari que aguantaria la balança mentre el futur marit dipositava el preu simbòlic de la dona.
- L’usus: Aquesta consistia en què si la dona dormia un any sencer sense interrupcions a casa de l’home, aquest automàticament adquiria el manus d’ella. No cal dir que no s’utilitzava cap cerimònia en aquesta via.
– Sine manu: Aquest matrimoni era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit. Hi havia hagut una evolució en els costums de Roma, i aquest tipus de matrimoni era més beneficiós per a la dona ja que li donava més llibertat i li permetia mantenir els drets sobre l’herència paterna.
El marit podia matar impunement la dona si havia comès adulteri, tenia dret de matar-la a ella i a l’amant. I amb la legislació d’Octavi August, Lex de Iulia de Adulteriis 17 a.C. el marit estava obligat a acusar la dona públicament i el seu adulteri, si el marit no l’acusava, llavors l’acusava el pare de la dona. És remarcable dir que l’adulteri comès per la dona era més greu i més castigat que si el cometia l’home.
Deixant de banda els aspectes relacionats més amb el món jurídic i entrant més en la cultura romana, els complexos preparatius del futur enllaç eren temes molt candents, ja que per un esdeveniment tan important tot havia d’estar ben organitzat i preparat amb temps.
Era ben sabut que el millor moment per casar-se era la segona quinzena de juny i casar-se abans podria ser una equivocació perquè estava relacionat amb el solstici d’estiu, l’apogeu del món natural.
No estava prohibit casar-se altres dies ni molt menys, però era important que escollissin dies no relacionats amb festivitats dedicades als morts o d’altres. Era aconsellat no casar-se en dies festius pels romans ja que alguns convidats potser deixarien d’assistir a la cerimònia per assistir als esdeveniments de la ciutat, encara que les vídues escollien aquests dies a propòsit perquè el seu nou enllaç cridés menys l’atenció.
sponsalia: era una festa que s’organitzava i es portava a terme abans de l’enllaç, en el que el futur marit regalava un anell que col·locaria en el dit anular de la seva futura dona i es pactava la dot que hauria d’aportar la dona al matrimoni. Era una festivitat a la qual assistia la família i alguns amics. Aquesta festa no es feia si els contraents eren menors de set anys.
És interessant fer notar que va ser aleshores quan va començar la tradició que avui en dia encara seguim de portar l’anell de compromís al dit anular. Les dones romanes el portaven al dit anular perquè es creia que era l’únic dit que connectava directament amb el cor Vena amoris. El que ha canviat des d’aleshores és que avui dia fem servir aquest anell per fer la proposició (que comunament la continua fent l’home, encara que cada vegada menys), a diferència dels romans que oferien l’anell quan ja s’havia pactat el matrimoni amb anterioritat i l’entregaven a la sponsalia com a símbol del compromís, a més de lliurar més regals a la núvia.
És ben interessant de veure la recreació d’un casament romà a Empúries entre en Sempronius Campanus, amb l’Aurèlia dins els primers 8 minuts del capítol “Història de la família” de la sèrie Històries de Catalunya, TVC 2003:
Salue!
El matrimoni en l’època romana havia de ser consentit per ambdues parts i pel pare de família i tots dos havien de ser ciutadants, si la dona havia sigut adoptada o ja havia estat casada o algún dels dos era esclau, no es podien casar. El matrimoni quedava anulat en cas de defunció d’un dels dos o de divorci o bé si algún perdia la condició de ciutadà.
Hi havia dos tipus de matrimoni: Cum manu era quan la dona abandonava la seva família per sumar-se a la del marit, Sie manu és una evolució del cum manu ja que la dona seguia sent propietat del pare una vegada casada,
Salve!
Haver arribat a la pubertat sembla que s’ha mantingut fins als nostres dies i que hi hagi consentiment conscient i lliure de les dues parts al nostre país també. La condició de que siguin ciutadans romans és prou lògica.
En quant a les coses que poden fer que s’impedeixi un matrimoni, en l’actualitat també s’ha d’anul·lar el matrimoni anterior, si l’ha hagut, per tornar-se a casar i el matrimoni entre parents és poc recomanable, per qüestions de salut. També és lògic que els castrats o que haguessin fet un vot de castedat tampoc en poguessin contraure perquè no tindria utilitat, tenint en compte que per ells el matrimoni era una eina per reproduir-se i deixar descendència.
El matrimoni es dissolia en cas de que algun dels dos morís, per divorci, o que algun dels dos perdés la ciutadania.
A l’època republicana hi havia dos tipus de matrimoni: Cum manu (La dona passa a ser propietat del marit o del sogre) i Sie manu (La dona encara és del pare i rebrà la seva herència).
M’ha sobtat que matar la dona i l’amant per adulteri fos legal. Molt bona feina companyes!
Salve!
El matrimoni a Roma era un dret privat per ciutadans romans i el dret que adquiria la dona que el contreia per poder ser mare dins la legalitat.
No es podien casar aquells que no havien passat la pubertat, els que no eren ciutadans romans, les persones que no tenien el consentiment per les dues parts i tampoc sense el consentiment del paterfamilias o sui iuris.
Hi havia dos tipus de matrimoni:
1.Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit.
2. Sine manu: Aquest matrimoni era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
Una gran feina!
Salve!
El matrimoni en l’antiga Roma era bastant diferent a l’actual. En primer lloc una noia entrava a la pubertat als 12 anys i el noi als 14. Per contraure matrimoni no havies de tenir malaltia , ser adoptat o ser esclau. Havien d’obtenir el consentiment de la familia sobretot el pare o avi . El matrimoni era important per a ells , la mare no tenia autoritat per aprovar en aquella época. Pel que vist existien dos tipus de matrimoni :
1.Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit.
2. Sine manu: Aquest matrimoni era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
Salve!!
El matrimoni acostumava a ser concertat. El matrimoni o la unió entre parents consanguinis no eren permesos. Així existia una norma legal per tal que una hereva única del cap de família es casés amb el parent més proper del pare difunt per tal de continuar la línia successòria i el culte familiar.
La unió entre un home i una dona es feia a través d’un contracte oral en presència de dos testimonis. L’esposa no podia avortar sense el consentiment del marit.
La finalitat del matrimoni era tenir un fill mascle per assegurar la continuïtat de l’oikos és a dir la unitat econòmica composta pels seus familiars i els groups de persones dependents.
Hi havia de dos tipus: cum manu; matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit, i sine manu; era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
http://www.temporamagazine.com/cotidiana-vitae-iii-el-rito-matrimonial-en-roma/
Bonum Diem¡¡
Muy Buen Apunte…
El matrimonio en Roma era un derecho privado por ciudadanos romanos y el derecho que adquiría la mujer que lo contraía para poder ser madre dentro de la legalidad.
No se podían casar aquellos que no habían pasado la pubertad , los que no eran ciudadanos romanos , las personas que no tenían el consentimiento por ambas partes y tampoco sin el consentimiento del paterfamilias o sui iuris .
Salve!
El matrimoni a Roma era un dret privat per ciutadans romans i el dret que adquiria la dona que el contreia per poder ser mare dins la legalitat.
No es podien casar aquells que no havien passat la pubertat, els que no eren ciutadans romans, les persones que no tenien el consentiment per les dues parts i tampoc sense el consentiment del paterfamilias o sui iuris.
Hi havia dos tipus de matrimoni:
1.Cum manu: matrimoni en el qual la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit.
2. Sine manu: Aquest matrimoni era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
Molt bon apunt, m’ha semblat molt interessant saber totes aquestes coses que m’han impactat sobre els romans!!!
Salve !!
El mot matrimoni prové del llatí: matri-monium’’: dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.
El fet de casar-se era un dret privat i el matrimoni era legítim i monògam.
Hi havia varies condicions per tal que el matrimoni fos vàlid: Tenir al menys 12 anys ( en el cas de les dones) i 14 en els nois, ser ciutadà romà (no ser esclau), consentiment del pare i l’avi…
No es podia casar amb familiars propers i havien varies raons per les quals un matrimoni podia ser dissolt: la mort d’un dels components, si un esdevenia esclau i també el divorci.
Hi havia dos tipus de matrimoni i el marit podia matar a la seva dona si aquesta havia comes un adulteri (cosa que no passava si era al inrevés ).
Era millor casar-se la segona quinzena de juny.
Com podem veure, al matrimoni de l’antiguitat i de l’actualitat hi ha varies diferencies, però jo crec que la més notable era el masclisme que hi havia, ja que una dona no podia cometre un adulteri i si ho feia podia ser assassinada, en canvi, si ho feia el marit, no passava res.
Salvete!!
Hi havia dues formes matrimonials, la cum manu per la qual la dona passava a dependre de la manus del seu espòs, si fos pater (o sigui l’home viu més gran de la família) o del pater del seu espòs, si aquest fos alieni iuris, perdent la vocació hereditària respecte a la seva família de sang (cognats) i adoptant els déus de la família del seu marit. En la seva nova família, heretava com filla del pater, o com la seva néta, depenent respectivament, si era dona o nora del pater. L’altra forma era sine manu per la qual la dona no trencava els llaços hereditaris amb la seva família de sang, sent la forma més comuna durant l’imperi.
Podien casar-se les dones majors de 12 anys, i els homes majors de 14 prestant el seu consentiment dels contraents i els seus paters. En cas de la dona n’hi havia prou amb la seva pater, però en el cas de l’home havien d’acceptar la unió, no només el pater en exercici, sinó els futurs paters que ocuparien aquesta posició en cas de morir el pater actual. Això era així ja que la dona ocuparia un lloc dins de la família que afectarà en el futur a tot el nucli familiar, fins i tot un cop desaparegut el pater actual. Hi havia obligació d’expressar-, el silenci, en aquest cas, equivalia a l’acceptació.
El dret de contreure matrimoni civil, va rebre el nom d’ius connubium, del qual gaudien les persones lliures i ciutadanes romanes. Els esclaus no podien contreure matrimoni, les seves unions rebien el nom de contuberni, que si bé era una institució del dret natural, no era reconeguda pel Dret Civil romà.
Els matrimonis entre estrangers era regit pel dret de gents, o sigui, per les lleis de l’estat al qual pertanyien els contraents.
Abans el matrimoni era fals.
Ara es més natural, però segueixen existint matrimonis de convivencia.
Crec que el matrimoni no pot tenir una altre funció que no sigui la felicitat i la creació d’una familia.
Salve!!
M’ha agradat moltissim aquest apunt!!
El mot matrimoni prové del llatí “matri–monium“ i fa referència al fet que la dona pugui ser mare legalment.
El matrimoni a l’antiga Roma es tractava d’un contracte. A l’home l’interessava formar una familia i l’objectiu principal del matrimoni era tenir fills, millor si eran homes per tal de seguir amb la familia. Com era un matrimoni de conveniència, l’home era lliure de fer el que vulgués amb altres dones , sempre i quan els fills fossin de la seva muller.
Hi havien diferents tipus de matrimoni i només es podia dissoldre en cas de que un dels dos morís o bé per un divorci.
Salvete!
A l’antiga Roma, el matrimoni era un dret privat, era una espècie de contracte, per tal de que la dona pogués ser mare.
El matrimoni, prové del llatí “matri-monius”, el matrimoni pel dret civil romà era monògam.
El matrimoni romà tenia diverses clàusules, les quals exigien diferents coses per fer vàlid, invàlid o anular un casament de l’època.
La última paraula sempre la tenia el paterfamilias ( pare o avi ), el qual donava el seu consentiment perquè la cerimònia es celebrés. La dona no tenia vot a decidir sobre qui s’havia de casar la seva filla o ella mateixa, per molt que per una part a l’hora del consentiment del casament era cosa lliure i personal, una cosa de dos, és a dir elles tant com ells estaven amb al dret de negar-se. Existia el divorci tant per l’home com per a la dona, davant de set testimonis que els recolzés.
Els matrimonis es celebraven quan els dos membres que s’anaven a casar estaven a la pubertat; els nois als 14 anys i les dones a partir dels 12 anys, però era relatiu.
Hi havia dos tipus de matrimoni, el cum manus i el sine manus.
Cum manus : la dona abandona a la faília per anar-se amb el marit
Sine manus : La núvia segueix sent “propietat” del pare tot i estar casada.
L’home podia matar i jutjar a la seva dona per haver comés adulteri i era castigada, mentre que si era comés pe l’home era menys mal vist que al contrari
Salvete!
El seu origen etimològic és l’expressió “matri-monium”, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat. La paraula “matrimoni” deriva de la pràctica i del Dret Romà.
La concepció romana té el seu fonament en la idea que la possibilitat que la naturalesa dóna a la dona de ser mare queda supeditada a l’exigència d’un marit que té la tutela de pare i on els seus fills tinguen un pare legítim a què estar sotmesos fins a la seva plena capacitat legal: és la figura del pater familias.
Hi havia dos tipus de matrimoni:
–> Cum manu, era quan la dona abandonava la seva família per sumar-se a la del marit.
–> Sie manu, és una evolució del cum manu, ja que la dona seguía sent propietat del pare una vegada casada.
En conclusió el matrimoni es considerava un concepte important perquè contribuía i encara contribueix a definir l’estructura de la societat.
Salve!
Fa molts anys, a la Roma Antiga, el matrimoni es considerava un dret privat, podem dir que era un contracte, de fet durant anys ha sigut considerat un contracte el matrimoni.
La societat romana era molt masclista, qui tenia la última paraula sempre la tenia el home i era ell qui decidia i donava el permís perquè la cerimònia es celebrés.
La dona durant anys no ha tingut dret de decidir sobre amb qui s’havia de casar, la seva vida estava predeterminada pels seus pares. Doncs això no ve de només fa uns anys, des de l’Antiga Roma, tot i que, elles al final tenien el dret de negar-se i també existia el divorci.
L’home pidia jutjar, castigar i fins i tot arribar a l’extrem més cruel, matar-la per haver comés adulteri i si era al contrari, només era mal vist.
Salve!
El matrimoni a l’antiga Roma era molt diferent a com és ara. En la gran majoria dels casos no el movia l’amor, sinó l’interès polític o econòmic, sobretot en les unions de dues famílies patricies. Fins l’any 445 a.C., només tenien dret a casar-se els patricis, però a partir de la Lex Canuleia es va ampliar aquest dret a tots els ciutadans romans, i fins i tot es va permetre el matrimoni entre patricis i plebeus. El matrimoni estava prohibit per als esclaus i entre ingenus i lliberts.
Hi havia dos tipus de matrimonis:
· El cum manu. En aquesta, la dona un cop es casava, passava a formar part de la família del seu promès i abandonava la seva família biològica.
· Els sine manu, els que permetien que l’esposa (uxor, uxoris) tingués una certa autonomia, no depengués completament del marit (maritus, -i) i per tant, pogués seguir formant part de la seva família. Degut a aquesta llibertat per part de les dones, es van anar produint cada cop més divorcis i per tant, la durada del matrimoni era molt més curta. Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, aproximadament als 12 anys.
El pare de la núvia era qui s’encarregava de concertar el matrimoni i decidia com havia de passar la seva filla a la família del noi escollit. Dit això, podem concloure que la dona no tenia ni dret ni vot en aquestes decisions.
El matrimoni actual és per l’Església, el cura s’encarrega de dictar unes paraules amb les que acaba declarant marit i muller a la parella. Tot i així també es pot fer per via civil. El jutge declara el nou matrimoni, amb l’aportació d’algunes paraules per part dels nuvis. Estan acceptats els matrimonis homosexuals i la dona té dret i vot.
SALVE!!!
No té res a veure el matrimoni de l’antiga Roma al d’avui en dia. Actualment, les parelles se solen casar perquè s’estimen i volen estar junts, en canvi, a l’antiga Roma, molts dels matrimonis que hi havia, estaven units sobretot per interès polític o econòmic.
Veig molt injust que els matrimonis entre esclaus i entre ingenus i lliberts estiguessin prohibits. Les seves unions rebien el nom de contuberni, que si bé era una institució del dret natural, encara que no eren reconegudes pel Dret Civil romà.
Hi havia dues formes matrimonials, la “cum manu” i la “sine manu”.
– En la primera, quan la dona es casava amb el seu marit, renunciava a la seva família biològica i la canviava per la família del seu marit. En la seva nova família, passava a ser la filla del pater, o la seva néta, tot depenent si era dona o nora del pater.
– En la segona, els que deixaven que l’esposa tingués una certa autonomia, no depenia solament del marit, i per tant, podía seguir formant part de la seva família biològica. A causa d’aquesta llibertat que podia tindre la dona, això va causar molts més divorcis, i per tant, els matrimonis no duraven tant.
Les noies romanes, s’acostumaven a casar aproximadament amb 12 anys i els homes amb més de 14 amb el consentiment dels contraents i dels seus paters. En el cas de la muller només calia que el pater donés consentiment, en canvi, en el cas del baró, havien d’acceptar la unió el pater i els futurs paters que ocuparien aquesta posició en cas que el pater actual morís. Això era així, ja que la dona ocuparia un lloc dins de la família que afectarà en el futur a tot el nucli familiar, fins i tot un cop desaparegut el pater actual.
El pare de la promesa era el que havia de concertar el matrimoni i decidir com havia de passar la seva filla a la família del futur marit. Per tant, la dona no podia decidir res en aquestes decisions.
Els matrimonis entre estrangers era regit pel dret de gents, o sigui, per les lleis de l’estat al qual pertanyien els contraents.
Actualment, hi ha dues maneres per formar matrimoni:
– Per l’Església: el cura és l’encarregat d’unir a la parella.
– Per la via civil: el jutge és l’encarregat d’unir a la parella.
Avui en dia, els matrimonis homosexuals estan acceptats, per tant, podem decidir amb la persona que volem formar matrimoni lliurement. La dona, a diferència de com era abans, pot escollir amb qui vol cassar-se i amb qui no, és lliure com qualsevol altre persona.
Salve!
El matrimoni a Roma era un dret privat pels patricis. Una dona per ser mare dins la legalitat havia de casarse.
No et podies casar si eres o no seguies alguna d’aquestes coses:
-Havies de ser un ciutadà romà.
-Havies d’aver passat per la pubertat.
– les persones han de tenir el consentiment de les dues parts
Hi havia dos tipus de matrimoni:
-Cum manu: la dona avandonava la seva famílian per estar amb elm seu marit. No era propietat del pare ja.
-Sine manu: la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
Salve!
A Roma casar-se era com una obligació, i moltes de les vegades no era per amor, sinó per interès. Les dones, si volien tenir un fill havien de casar-se. El matrimoni era com un contracte.
Per casar-te a l’antiga Roma havies de ser un ciutadà romà. Si els pares no estaven d’acord amb el matrimoni no es podia realitzar. Tampoc et podies casar si no havies arribat a passar per la pubertat, encara que a les dones se les casava de molt joves.
Moltes de les vegades, a la dona l’obligaven, ja que era la possessió del pare.
Hi havia dos tipus de matrimoni. Per una part estava el Cum manu. En aquest la dona deixava de ser propietat del pare. Després estava el Sine manu que era tot el contrari.
Bonum diem!
A l’antiga Roma, casar-se era un dret privat, molts dels matrimonis estaven units per interès polític o econòmic.
Per poder tenir fills, les dones romanes havien d’adquirir un dret per a poder ser mare dins de la legalitat.
Només tenien dret a casar-se els patricis, però a partir de la Lex Canuleia es va ampliar aquest dret a tots els ciutadans romans, i fins i tot es va permetre el matrimoni entre patricis i plebeus, encara que el matrimoni estava prohibit per als esclaus i els lliberts.
Per poder casar-se, els romans havien de complir aquestes tres normes:
-Havien de ser un ciutadà romà.
-Havien d’haver passat per la pubertat.
– Havien de tenir el consentiment de les dues parts
Salve!
Salve!
El matrimoni a Roma era un dret privat per ciutadans romans i el dret que adquiria la dona que el contreia per poder ser mare dins la legalitat.
No es podien casar aquells que no havien passat la pubertat, els que no eren ciutadans romans, les persones que no tenien el consentiment per les dues parts i tampoc sense el consentiment del paterfamilias o sui iuris.
Hi havia dos tipus de matrimoni:
1.Cum manu: matrimoni en el qual la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit.
2. Sine manu: Aquest matrimoni era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
Molt bon apunt, m’ha semblat molt interessant saber totes aquestes coses que m’han impactat sobre els romans!!!
Bonum diem!
Per poder casar-te a l’antiga Roma havies de ser un ciutadà romà. Si els pares no estaven d’acord amb el matrimoni no es podia realitzar. Tampoc et podies casar si no havies arribat a passar per la pubertat, encara que a les dones se les casava de molt joves.
Hi havia dos tipus:
El Cum manu, en el que la dona avandonava la seva famílian per estar amb elm seu marit. No era propietat del pare ja.
I el Sine manu on la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit.
M’ha semblat un bon article!